Prou fred perquè nevi - Jessica Au

Títol: Prou fred perquè nevi
Autora: Jessica Au
Llengua original: anglès
Traducció: Albert Nolla
Editorial: Més Llibres
Any: 2022

"De vegades mirava un quadre i no sentia absolutament res. O, si sentia res, era només intuïtiu, una reacció, res que es pogués expressar en paraules. No passava res, vaig concloure, de dir que simplement aquest era el cas. El més important era estar obert, escoltar, saber quan calia parlar i quan no."

No m’agrada el te, però llegint Prou fred perquè nevi m’he transportat a una tarda de finals de tardor, d’aquelles fosques i fredes, en una cafeteria, prenent un te calent i veient com plou incessantment a través dels finestrals. Una tarda d’aquelles de posar en pausa el ritme frenètic habitual.

Una mare i una filla que fa temps que no es veuen i que no tenen una relació massa estreta es troben al Japó per fer un viatge plegades. Sembla que el temps ha separat el vincle maternofilial que sembla irrompible, i la relació s’ha refredat, tot i que no sembla que hi hagi cap motiu que hagi provocat aquest distanciament. 

"Aquestes històries, em va semblar, eren històries que havien estat explicades moltes vegades, transmeses i modelades per tota la família, polides i perfeccionades amb cada narració."

La filla és qui ens narra aquest viatge, els passeigs per Tòquio, les visites a les galeries d’art, i també alguns records passats. Aquests records no són compartits amb la mare, però sí que són experiències que, d’alguna manera, han marcat la filla i l’han anat separant de la mare. L’argument no avança, no hi ha un clímax, sinó que és una lectura reposada, carregada de detalls i descripcions, meditativa.

Al llarg de tota la novel·la es palpa la incomoditat i el no saber què dir-se entre les dues, però també el desig de voler-se entendre i compartir. Prou fred perquè nevi és un llibre reposat que ofereix una reflexió profunda sobre les relacions humanes i les expectatives que tenim. Hi ha relacions que tenim idealitzades i que volem que siguin de tal manera que les forcem. Aquesta mare i aquesta filla volen acostar-se però no saben com fer-ho, la relació està freda, a punt de neu, però no gelada. Potser és millor acceptar que no tot és sempre com voldríem, i començar a construir des d’allà.

"A fora sentíem que el vent bufava amb força, però a dins estava tot quiet. Recordo que, mentre menjàvem, vaig pensar com podia sortir tanta felicitat d’unes coses tan senzilles."

Txell.Cat

Metafísica dels tubs - Amélie Nothomb

Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000

"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."

Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està. 

El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.

"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."

L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells. 

Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…

De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…

"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."

Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.

M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.

Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!

"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."

Txell.Cat

Els meus dies a la llibreria Morisaki - Satoshi Yagisawa

Títol: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Autora: Satoshi Yagisawa
Llengua original: japonès
Traducció: Jordi Mas
Editorial: Navona
Any: 2010
 

"De vegades, a la vida, també és important aturar-se. És com fer un petit descans en el llarg viatge de la vida."

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa és el llibre que en Dídac va escollir per mi el Sant Jordi de l'any passat i que fins ara no havia agafat. 

La Takako tenia una vida prou estable: parella des de feia un temps, feina, un pis… Malauradament pateix un desengany amorós quan la seva parella li explica que, de fet, ella és l'amant i que està promès i festeja en paral·lel una altra companya de feina. Aquesta notícia trasbalsa profundament la Takako, que decideix deixar-ho tot i refugiar-se amb el seu oncle Satoru, que regenta una llibreria de vell al barri de Jinbō-chō (un barri que concentra moltíssimes llibreries). D'entrada ella només vol un lloc allunyat de la seva vida anterior on refugiar-se, però no té ganes d'establir nous vincles així que es limita a dormir quan no ha de donar un cop de mà al seu tiet.

Un bon dia, però, accedeix a acompanyar l'oncle Satoru a un bar del barri, on coneix amics i gent del barri molt especial. A poc a poc, la Takako també comença a descobrir el plaer per la lectura. (Aquí val a dir que hi ha força referències a autors japonesos que jo desconeixia.)

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki explica els dies de la Takako en aquesta llibreria familiar, la seva reconciliació amb ella mateixa i amb la vida, acompanyada de personatges peculiars i de llibres.

En paral·lel també coneixem la història de l'oncle Satoru i la seva dona Momoko, que un bon dia va desaparèixer de casa.

 

Tant la trama com els personatges són força senzills i previsibles, i alguns dels episodis que potser no són previsibles en l'argument, ho són en allò que intenten evocar en el lector. En altres paraules, hi ha algunes escenes que tenen girs que busquen un clímax i l'emoció fàcil, però que a mi no m'han emocionat perquè m'ha semblat massa evident que l'autora em volia portar cap allà (com la catarsi sota la pluja de la Takako, el tiet i en Hideaki, o l'excursió a la muntanya amb la Momoko).

Els meus dies a la llibreria Morisaki és una novel·la tendra i fàcil, amb un punt naïf, i la veritat és que n'esperava una altra cosa després de llegir-ne tantes ressenyes positives a les xarxes.

 

"Quan per fi em vaig començar a calmar, vaig caure en un pou de tristesa a una velocitat vertiginosa. Estava molt més trista que no pas enrabiada. La meva tristesa era tan present, tan violenta, que em semblava que la podria tocar amb la mà."

Coneixem una mica més l'autora?

Satoshi Yagisawa (Japó, 1977) és un escriptor japonès conegut pels llibres Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbocho (2011), ambientats al barri de Jinbocho de Tòquio. Aquesta va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar el premi literari Chiyoda. El 2010 se'n va fer una adaptació al cinema.

Txell.Cat

Retrat de Shunkin - Junichiro Tanizaki

Títol: Retrat de Shunkin
Autor: Junichiro Tanizaki
Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla // Ko Tazawa, Joaquim Pijoan

Any: 1933 original. 2017 traducció de Ko Tazawa, Joaquim Pijoan // 2019 traducció d'Albert Nolla

Editorial: Lapislàtzuli Editorial (2017) // Viena Edicions (2019)

Sense voler-ho han coincidit dues traduccions catalanes de la mateixa història a casa i he aprofitat per anar llegint les dues versions d'alguns capítols. La primera que es va publicar és la de Lapislàtzuli, de la mà de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan, l’any 2017, dins la col·lecció de reculls breus de grans obres de la literatura japonesa. Només dos anys més tard Viena Edicions publicava una nova traducció de la mateixa història a la col·lecció Petits Plaers, amb la ploma d’Albert Nolla.

Podríem obrir el debat de si calien dues traduccions directes del japonès al català publicades amb tan poca diferència d’anys, però no ho farem. Crec que les col·leccions van dirigides a públics diferents i responen a motivacions diferents també. Viena busca apropar grans clàssics als lectors catalans en unes edicions que són boniques, amb traduccions que flueixen molt bé en català, però no es limiten a la literatura nipona: tot hi té cabuda per incorporar els famosos petits plaers de totes les literatures. Lapislàtzuli sí que dedica una sèrie únicament i exclusiva a la literatura japonesa, amb l’objectiu d’aproximar obres de grans autors japonesos sense que siguin necessàriament les obres més destacades d’aquests autors. Lapislàtzuli és el projecte d’un catalanòfil japonès que volia acostar-nos la seva literatura.

La traducció de Nolla m’ha resultat més fluida, més agradable de llegir i també més propera al meu català, més nostrada, però també més comercial. La proposta de Tazawa i Pijoan no em sonava tan natural i, des del meu desconeixement, m’ha semblat molt més enganxada a l’original (però crec que també forma part de la seva voluntat). A la publicació anterior comentava que les edicions de Lapislàtzuli inclouen una breu informació de la vida i obra de l’autor. En aquest cas, també apunten que Tanizaki va fer un experiment literari a l’hora d’escriure Retrat de Shunkin, ja que els capítols estan formats per un sol paràgraf i no totes les frases estan separades amb punts. Tazawa i Pijoan apunten que a la traducció van optar per adaptar el format perquè fos més fàcil de llegir per als lectors catalans.

La història és la que és en les dues traduccions, és clar, i pots seguir-la perfectament amb qualsevol de les versions, però hi ha diferències en la traducció d’alguns noms i apel·latius.

Albert Nolla (Viena Edicions):

"Es coneixen molts casos de mestres que peguen als seus alumnes, però n'hi ha ben pocs en què el mestre sigui una dona i els alumnes siguin uns nois. Hi ha qui ha suggerit que la Shunkin tenia inclinacions sàdiques i que potser feia servir les classes per obtenir una mena de plaer sexual desviat. Avui dia és difícil determinar si aquesta suposició és certa o no."

Ko Tazawa, Joaquim Pijoan (Lapislàtzuli):

"Hi havia molts casos en què els mestres masculins tractaven violentament els deixebles, però n'hi havia pocs que fossin mestres femenines. D'aquí podríem deduir que la Shunkin tenia una certa tendència sàdica. Potser satisfeia una mena de desig sexual anòmal amb l'excusa de la classe. És difícil ara saber si aquesta deducció és certa o no."

 

I ara anem a la història. Retrat de Shunkin és una novel·la breu situada al Japó al segle XIX que explica la vida fictícia de la Shunkin, mestra i virtuosa del shamisen, i del seu deixeble i servent, Sasuke. Shunkin és filla d’una família benestant i destaca per la seva bellesa i virtuosisme amb la música. Malauradament als 9 anys es queda cega i el seu caràcter es va tornant agre. Sasuke és un dels seus servents des que és petita i es converteix també en el seu deixeble del shamisen. Anys més tard, una segona desgràcia capgira de nou la vida de Shunkin, motiu pel qual en Sasuke decideix fer un acte d’amor absolut.
La relació que tenen és de dominació absoluta de la Shunkin cap a en Sasuke, que es deixa maltractar i vexar per la seva mestra i senyora.

La manera de narrar la història és molt curiosa: és com si algú estigués explicant la biografia d’una artista, amb cites d’una suposada biografia publicada. És la biografia fictícia d’una biografia fictícia.

A l’apunt sobre l’obra de l’edició de Lapislàtzuli s’apunta que a Retrat de Shunkin “podem trobar-hi les principals característiques de la seva literatura d’una forma ben concentrada i ben equilibrada: el culte a la bellesa femenina, la superioritat indiscutible de la dona sobre l’home, el plaer buscat en la servitud de l’home envers la dona, l’actitud sàdica de la protagonista, el fetitxisme pels peus femenins, l’esteticisme subtil referent a la cultura tradicional del Japó...”.

El relat és inquietant i pertorbador i no m’ha agradat. La relació d’ells dos m’ha semblat malaltissa i molt tòxica; la lectura, incòmoda i en alguns moments, desagradable. Tanmateix, és una de les obres de més èxit de l’autor i de la literatura nipona.

Coneixem una mica més l'autor? Junichiro Tanizaki (Tòquio, 1896 - 1965) va ser un escriptor japonès considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània japonesa. Va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L'amor d'un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), La clau (1956), El dietari d'un boig vell (1963) són algunes de les seves obres més destacades. El to i el tema de la seva obra va des de representacions impactants de la sexualitat i obsessions eròtiques destructives fins a retrats subtils de la vida familiar en la societat japonesa i els canvis que va viure al segle XX.

Txell.Cat

Tren nocturn a la Galàxia - Kenji Miyazawa

Títol: Tren nocturn a la Galàxia
Autor: Kenji Miyazawa

Traductor: Ko Tazawa, Joaquim Pijoan
Llengua original: japonès

Any: 1934, 1924, 1931 originals; 2020 traducció

Editorial: Lapislàtzuli Editorial

"No sabem mai què és la felicitat. Si l'experiència més dura és un esdeveniment ocorregut per la via correcta, o si cada pujada i cada baixada, tot són passos per apropar-nos a la felicitat de debò."

M’he estrenat amb l’Editorial Lapislàtzuli amb aquest llibret que recull tres textos de Kenji Miyazawa: un relat breu, que dona títol al llibre, un conte titulat “El restaurant on es demanen moltes coses” i el poema “Malgrat la pluja”. No sabia que la sèrie de literatura japonesa d’aquesta editorial, liderada pel catalanòfil japonès Ko Tazawa, publicava autors seleccionats cronològicament i que, en alguns casos, inclouen més d'un relat o text.

L’edició m’ha semblat molt cuidada i crec que respon perfectament a la voluntat d’aquesta col·lecció i que s’explica a la primera pàgina: publicar contes o novel·les breus dels principals autors per conferir una imatge global dels autors japonesos als lectors catalans per poder comprendre els autors nipons actuals. Tots els llibres inclouen una cronologia per situar l’autor i l’obra, així com informació sobre la vida i l’obra de l’escriptor en qüestió. No és cap secret que, en general, em costa connectar amb la literatura japonesa, així que he agraït enormement aquesta informació prèvia per situar-me i enganxar alguns detalls que, d’altra manera, m’haurien passat desapercebuts.

“Tren nocturn de la Galàxia” (1934) és una novel·la breu que es va publicar pòstumament i la primera que trobem en aquest recull. En Giovanni és un nen que cuida de la mare malalta i treballa en una impremta quan surt de classe per fer quatre calerons, mentre espera que el seu pare absent torni a casa i mentre intenta adaptar-se a l’escola amb els companys, que es burlen d’ell. Una nit emprèn un viatge a bord d’un tren molt especial: el tren nocturn de la Galàxia. En aquest viatge l’acompanya en Campanella, un dels pocs companys de classe que no li fa la guitza. Al llarg d’aquest viatge anirà coneixent una sèrie de personatges peculiars i visitant indrets molt especials entre les constel·lacions de la nostra galàxia.

A voltes m’ha fet pensar en El petit príncep de Saint-Exupéry: aquest viatge iniciàtic, aquest parlar de la felicitat i l’amistat, aquests personatges extravagants que li van ensenyant coses... Tanmateix, no m’ha emocionat com el clàssic francès. El text és molt filosòfic i ple de símbols religiosos, i el món de fantasia per on passa aquest tren és volàtil, eteri i borrós, que no hi he acabat de connectar. Pot ser no l’he entès del tot i el viatge se m’ha fet llarg.

Aquest text es va descobrir després de la mort de l'autor i està incomplet. Durant la lectura en algun paràgraf hi ha una anotació perquè hi falten caràcters.
M’ha sorprès el nom dels personatges: Giovanni, Campanella... sonen més aviat italians, no? No sé si hi ha alguna explicació a aquest fet que desconec... El que m’ha agradat ha estat el despertar del jove Giovanni i el fet que, després del trajecte per la Via Làctia, té les eines per enfrontar-se i acceptar la realitat, que no sempre és plàcida.

Les dues cites d'aquesta ressenya són d'aquest primer relat.

 

El segon text del llibre és un conte que es titula “El restaurant on es demanen moltes coses” (1924). Aquest m’ha agradat força més que el primer. Tot i que també és un relat on la realitat es barreja amb la fantasia i en què la natura té un pes molt important, m’ha semblat una història molt fàcil d’entendre i amb un punt divertit.

En aquest cas ens trobem dos caçadors que es perden enmig del bosc i, morts de gana, tenen la fortuna de trobar-se un restaurant de cuina europea. Tanmateix, no sembla un restaurant normal i corrent...

 

Finalment trobem un poema titulat “Malgrat la pluja” (1931), que és un dels poemes més famosos del Japó. Es tracta d’un poema que és un homenatge a un home i la veritat és que és molt bonic. La traducció catalana sona molt fluida, així que enhorabona pels traductors!

 

Com us comentava més amunt, a la introducció sobre l’autor s’explica que Miyazawa compta entre grans fans de la seva obra entre els artistes de Studio Ghibli. Se’n fan dues referències que no vull deixar de compartir. A la pel·lícula El viatge de Chihiro, Chihiro puja al tren que la porta a un món de fantasia, com Giovanni a Tren nocturn de la Galàxia. D’altra banda, a El meu veí Totoro el vent és un element molt important que fa que la realitat i la fantasia es barregin; això ho trobem al segon conte “El restaurant no es demanen moltes coses”.

 "Se sentia el soroll del tren. Es veien les finestretes petites i vermelles alineades. En Giovanni es va sentir inexplicablement trist en imaginar-se molts passatgers pelant pomes, rient o fent altres coses dintre dels vagons i va dirigir de nou la mirada cap al cel."

No puc dir que m’hagi captivat, però crec que és un bon recull per conèixer un dels autors de literatura infantil i juvenil més famosos de Japó i que ha estat tan influent en les pel·lícules d’Studio Ghibli.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on els trens hi tinguin un paper destacat del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l'autor?

Kenji Miyazawa (Hanamaki, 1896 - 1933) va ser una escriptor de literatura infantil i poeta, i un dels pioners de la literatura fantàstica japonesa. La Primavera i l'Asura (1922), El restaurant on es demanen moltes coses (1924) i Malgrat la pluja (1931) són alguns dels seus treballs més destacats. Va ser devot budista i va voler crear el seu "Ihatov", una utopia o paradís rural per trobar la "felicitat veritable". Va fundar una escola d'art per als pagesos. Va morir d'una pneumònia i després de la seva mort es va descobrir el manuscrit del Tren nocturn a la Galàxia, amb què va estar treballant més d'una dècada i que va quedar incomplet.

Txell.Cat

Pachinko - Min Jin Lee

Títol: Pachinko

Autora: Min Jin Lee

Traductor: Eva González

Llengua original: anglès
Any: 2017 original, 2018 traducció

Editorial: Quaterni

"Sunja había oído aquella idea toda su vida, en boca de otras mujeres: que debían sufrir. Sufrir de niñas, sufrir como esposas, sufrir como madres... Morir sufriendo. [...] ¿Debió enseñar a su hijo a aguantar las humillaciones que ella se había tragado como si fueran agua? [...] ¿Era un error de las mads no avisar a sus hijos de que el sufrimiento llegaría?"

Havia llegit poca cosa de Corea i, he de dir que, per mi, fins ara era un país força desconegut més enllà del que veiem sovint a la televisió. En el marc del març asiàtic vaig llegir la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, que també parla de la història de Corea i Japó i d’un període força fosc que no coneixia. Amb la lectura de Pachinko de Min Jin Lee he après moltes coses de la història d’aquest país i de la gent que hi viu.

Pachinko ens transporta a Corea i al Japó al llarg de 80 anys del segle XX, des de 1910 fins a 1989. Al llarg de més de 500 pàgines viurem l’ocupació japonesa de Corea, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea i acompanyarem fins a quatre generacions de la mateixa família.

La història comença a principis de segle a Corea, en un poblet de pescadors, on una parella treballadora i més aviat pobra té una filla, la Sunja. La Sunja només té 16 anys quan es queda embarassada d’un home ric i casat, així que es casa amb un sacerdot jove i bonàs, i emigra al Japó amb la promesa d’un futur millor. Allà es retroben amb el germà del seu marit i la seva cunyada.

La novel·la es divideix en tres parts i al llarg dels anys anem veient que, en alguns aspectes, la societat avança, les guerres passen (o canvien), però la precarietat i la duresa de la vida dels coreans al Japó no canvia. La Sunja, els seus fills, els seus nets... tots viuen una vida plena de patiment, prejudicis i racisme pel simple fet de ser coreans. Tan se val que hagin pogut reunir certa riquesa de manera honesta i que ja no pertanyin a la classe baixa; fins i tot les terceres i quartes generacions nascudes a Japó, que en molts casos no parlen ni coreà, segueixen arrossegant l’estigma i les males mirades dels ciutadans japonesos. Irònicament, però, també s’enduen les mirades receloses dels ciutadans de Corea (del Sud o del Nord, perquè en el seu moment els van fer triar) perquè, com que els seus avantpassats van marxar a Japó, tampoc no els consideren coreans.

Pachinko és una novel·la molt completa. Com us deia, permet conèixer la història de Corea, Japó i els coreans que van emigrar al Japó durant gairebé un segle, així com les dificultats que es van anar trobant en cada moment: rebuig inicial, pobresa i guerres, conflicte d’identitat i el sentiment de pertinença enlloc. El racisme i l’esperit de supervivència planen al llarg de tota la història i en totes les generacions.

Amb l’última generació Min Jin Lee il·lustra aquest conflicte d’identitat de manera brillant; la sensació de no saber on pertanys i que ningú et vol per un motiu o un altre, l’intent de fugir seguint la promesa d’un lloc millor (més obert) i trobar-se una vegada i una altra amb els estigmes. En aquest sentit, també m’ha agradat molt com l’autora tracta el concepte de ser “un bon coreà” o un “mal coreà”, o que també hi ha japonesos que passen pàgina, accepten i integren els descendents de immigrants coreans (una mica sortint del missatge “aquests són els bons i aquests els dolents”).

"...ella no creería que no era diferente de sus padres, que verlo solo como un buen coreano era lo mismo que verlo solo como un mal coreano. Ella no podía ver su humanidad y Noa se dio cuenta de que aquello era lo que más deseaba: ser visto como un ser humano."

També m’ha agradat molt veure la importància i l’evolució de la religió ancestral de Corea, fins l’entrada del cristianisme.

Els personatges estan molt ben construïts i il·lustren l’evolució del pensament de la societat, cada vegada més oberts i mirant més enllà de les fronteres. A mesura que els personatges es van fent grans, les il·lusions i els somnis es van aterrant, les expectatives es van ajustant. Cada generació i cada personatge està molt ben treballat: la majoria tenen clarobscurs, com a la vida mateixa, vaja.

La lectura és molt àgil i l’estil i els personatges enganxen de seguida. És d’aquelles lectures que no pots deixar de passar pàgines, que llegeixes sense parar amb l’esperança d’un futur millor per tots els personatges.

La Sunja, l’Isak, la Kyunghee, en Noa, en Mosazu, en Salomon... s’han fet un lloc en mi. Les seves vides m’han colpit i emocionat, i algun final de capítol m’ha fet caure alguna llàgrima.

Sobre el títol... ho desconeixia, però el Pachinko és un joc d’atzar similar al Pinball que és molt popular a Japó i a Corea. A la vida hi ha coses que no podem preveure, com quan es juga al Pachinko, però malgrat tot, seguim (i cal seguir) jugant.

"Etsuko había fracasado en esto tan importante: no había enseñado a sus hijos a tener esperanza, a creer en la quizá absurda posibilidad de ganar. El pachinko era un juego tonto, pero la vida no."

Us en recomano la lectura si us agraden les històries familiars i tant si coneixeu o no la història del poble coreà. A l’acabar aquesta lectura m’he adonat del gran desconeixement que tenia de Corea i he tingut la sensació d’omplir un buit que tenia en aquest sentit (tot i no ser-ne conscient). Cal conèixer i ampliar horitzons. 

"Ya casi eres una mujer, así que alguien debería decirte eto: el hombre con el que te cases determinará tu calidad de vida. Un buen hombre te dará una vida decente, pero junto a un hombre malo vivirás un infierno... Sea como sea, espera siempre sufrir, y sigue trabajando duro. Nadie se preocupa de las pobres mujeres... solo nosotras mismas."

Coneixem una mica més l'autora? Min Jin Lee (Seül, 1968) és una escriptora i periodista coreana-americana. Nascuda a Corea del Sud, la seva família se'n va anar als Estats Units quan només tenia 7 anys. Entre les seves obres destaquen Free food for Millionaire (2007) i Pachinko (2017). 

Txell.Cat

Amors imperfectes - Hiromi Kawakami

Títol: Amors imperfectes

Autora: Hiromi Kawakami

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Quaderns Crema

Any: 2006 (original); edició en català de 2016

"Mentre observava el grup d'estudiants, em va venir al cap la cara de tendresa de l'escriptor mentre em parlava del seu gat. La veritat és que havia sentit enveja, però no sé si era enveja del gat, que tenia algú que l'estimava incondicionalment, o de l'escriptor, que tenia un ésser a qui estimar."

Aquest any he decidit fer dues lectures d'autores japoneses, encara que això suposés visitar menys països en el viatge del #marçasiàtic. La veritat és que estic contenta d'haver-me decidit a allargar l'estada al Japó amb Hiromi Kawakami.

Amors imperfectes d’Hiromi Kawakami, traduït també per Marina Bornas (com La dependienta) és un recull de 23 relats molt breus (no arriben a les deu pàgines) que aborden diferents tipus d’amor: l’amor per la família, desenganys amorosos, l’amor per les amigues, l’amor secret... Tots tenen el denominador comú que estan narrats per dones i que, en menor o major mesura, mostren les esquerdes d’aquest sentiment universal.

No m’entusiasmen els reculls de relats i contes perquè sempre em quedo amb la sensació que em falta alguna cosa, que vull aprofundir més. En aquest cas, però, això no m’ha passat. Kawakami ens ofereix pinzellades amb una prosa delicada, sòbria però que t’embolcalla. 

La veritat és que he gaudit de la lectura i que la llargada dels relats m’ha permès anar-m’hi endinsant en estones curtes. M’ha agradat especialment que, tot i que tots els relats tenen una aura de tristesa, en general no són històries depriments, sinó que són com la vida mateixa, que té coses bones i coses no tant bones. 

Els deu relats que més m’han agradat són: “L’estiu del transistor”, “Vola a Hawaii amb Torys”, “A vegades l’odio”, “Pelegrins”, “Mitjons de colors”, “Estampa primaveral”, “El coco”, “Una carta verda dins un sobre verd”, “Flors de paper” i “La graduació”. 

Llegir Amors imperfectes és com observar escenes quotidianes a través d’un espiell, i que alhora t’amarin els sentiments que experimenten les narradores. He sentit allò que a vegades diem, que voldria abraçar-les i dir-los que sí, que hi ha amors imperfectes perquè nosaltres també som imperfectes, però que, com diuen els Amics de les Arts, és possible trobar bellesa en una esquerda.

I bé, ja puc dir que per fi he trobat una autora japonesa que m'agrada! 😄

"Em va deixar un dimarts a la nit, malgrat que el dimarts és el meu dia preferit de la setmana. El dilluns és un meló verd que encara no ha madurat. Els dimecres i els dijous són un plàtan que comença a estar massa tou. Els divendres i els dissabtes són una papaia a punt de caure de l'arbre. El dimarts, en canvi, és un tomàquet lleugerament dolç que amb prou feines fa olor. Per això és el meu preferit. És un dia net, neutre i ferm."

Coneixem una mica més l'autora?

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estudiar Ciències Naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 va publicar la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l'han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides d'avui en dia. Entre la seva obra trobem El cel és blau, la terra blanca (2001), Allò que brilla com el mar, Vides fràgils, nits fosques.

Txell.Cat

La dependienta - Sayaka Murata

Títol: La dependienta
Autora: Sayaka Murata

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2016 (original); edició de 2019

"El pasatiempo favorito de las personas normales es juzgar a las que no lo son."

Estic llegint El somni del poble Ding de Yan Lianke i Anna Karènina en dues lectures conjuntes i tenia ganes d'agafar alguna cosa lleugera i ràpida per trencar una mica, així que vaig escollir La dependienta de Sayaka Murata d’entre tots els llibres que em vaig endur de la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar.

Amb aquesta lectura continuo el viatge del #marçasiàtic i faig parada al Japó. A més, també m’estreno amb el primer repte del #MataróDeLlibres del 2022, que ens convida a llegir veus asiàtiques.

A La dependienta Keiko Furukura, de 36 anys, ens explica en primera persona com sent que no acaba d’encaixar en aquest món si no és a la botiga de conveniència on treballa des de fa 18 anys. La Keiko ja va ser una nena fora de norma, amb uns comportaments peculiars que van fer que els seus pares la portessin al metge per curar-la (curar-la de què?) i que tothom la titllés de ser rara. Ara, a l’edat de 36, la societat espera que es casi, tingui fills i trobi una feina estable, però ella ja està bé com està. A la botiga ha trobat un espai segur, coneix les normes que ha de seguir i el que s’espera d’ella tan bé que és una treballadora excel·lent; viu per la botiga i s’hi ha fusionat tant que en forma part. De tant en tant queda amb antigues companyes d’escola i va a veure la família, però en aquestes situacions ha de fer un esforç per comportar-se segons la norma, una norma que no entén.

Sayaka Murata ha escrit una novel·la lleugera i àgil, carregada d’humor, d’ironia i amb una mica d’absurd que es llegeix molt ràpid. La dependienta és una denúncia contra els estereotips i les normes socials que ens classifiquen en persones “normals” i “bitxos raros” i que ens porten a seguir tots els mateixos passos i a jutjar els qui no els segueixen. La Keiko, a la seva manera, aconsegueix encaixar en la societat quan adopta el rol de “dependenta”, però quan no fa aquest paper torna a estar desubicada (a ulls dels altres) i veu que les persones del seu voltant s’incomoden amb certes respostes i comportaments seus.

A voltes la Keiko m’ha recordat el protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit, una persona extremadament racional, obedient i que li costa entendre els comportaments humans, però que s’esforça per encaixar.

No és un llibre brillant, però és àgil i convida a la reflexió. És d’aquelles novel·les que entre el “hihi-haha” et fan plantejar: com tractaria jo la Keiko si la conegués?

"Entonces sentí por primera vez que formaba parte del mundo, como si acabara de nacer. Aquel día había surgido una nueva pieza que encajaba con total normalidad entre las demás: yo."

Coneixem una mica més l'autora?

Sayaka Murata (Inzai, 1979) és una escriptora japonesa contemporània, guanyadora de diversos premis literaris. La seva desena novel·la, La dependienta, ha estat el seu debut en l'esfera internacional gràcies al premi literari més prestigiós del Japó, el Premi Akutagawa.

Txell.Cat