dilluns, 18 d’abril del 2022

Anna Karènina - Lev Tolstoi


Títol: Anna Karènina 
AutorLev Tolstoi
Llengua original: rus
Traductor: Andreu Nin
EditorialProa
Any: 1878 (original); edició en català de 1985
"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."
La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!


En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."


No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?
Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.


Txell.Cat

diumenge, 10 d’abril del 2022

El somni del poble Ding - Yan Lianke


Títol: 
El somni del poble Ding
AutorYan Lianke
Llengua original: xinès
Traductora: Carla Benet
EditorialLes Altres Herbes
Any: 2005 (original); edició en català de 2021

"Ara s'aclaria, com s'aclareix el cel quan hi apareixen els raigs del sol.
Entenia que els núvols duen la pluja.
Entenia que la tardor avançada fa néixer el fred.
Entenia que la gent que deu anys enrere havia venut sang, ara segur que partirien la malura de la febre. I per culpa de la febre es pansirien, com les fulles seques que cauen dels arbres."

El somni del poble Ding de Yan Lianke ha estat l’últim llibre del març asiàtic d’enguany. L’he llegit en una lectura conjunta amb uns quants membres del Reducte Català al llarg de quatre setmanes que s’han allargat fins a principis d’abril. Amb aquesta lectura, a més, he complert una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català: la lectura d’una obra de la literatura xinesa.

El somni del poble Ding parla de la desfeta d’un poble rural de la Xina on la sida o la febre (segons ells) està causant estralls. Anys enrere, a principis dels 90, la majoria de veïns del poble van decidir recórrer a la venda de sang per amassar fortuna d’una manera ràpida, però malauradament les condicions amb què es feien les extraccions no eren salubres i no tenien cap mena de garantia sanitària. Anys després, tot i que encara era una malaltia força desconeguda i estigmatitzada, la sida va arrasar amb la població d’aquestes zones rurals i va afavorir la corrupció.

El pitjor de llegir aquesta novel·la és saber que el que s’hi narra, tot i que ficcionat, va passar i és real, i que durant molts anys no n’hem sigut conscients. Ara bé, la història té un narrador ben innocent i peculiar que endolceix un punt el relat: el fill de Ding Hui, un dels comerciants de sang més importants del poble, mort per enverinament com a venjança contra el pare.

A El somni del poble Ding la catàstrofe és l’epidèmia de la sida i per això la mort és tan present en totes les pàgines, perquè la majoria de personatges la tenen ben a prop i no hi ha miracles que valguin. L’obra, però, va més enllà i aborda les conseqüències i els comportaments humans davant de les desgràcies: hi ha mort, hi ha amor, hi ha vida, hi ha corrupció, hi ha bondat...
En aquest sentit, crec que Lianke ha creat uns personatges que representen cadascun dels diferents rols que podem trobar a la societat quan s’esdevé una desgràcia. Per descomptat, es podrien analitzar profundament, però jo no hi entraré massa. El narrador podria representar les víctimes colaterals de qualsevol fet tràgic, aquelles que no hi prenen part activa ni hi intervenen directament, però que se les carreguen. Un altre personatge destacable és l’avi del narrador, que és el protagonista principal de l’obra. L’avi és la bondat personificada: ha passat una desgràcia, se’n sent responsable en certa mesura i fa el possible per unir forces amb la resta d’habitants del poble per ajudar-los de manera desinteressada. L’avi és el personatge que ens permet seguir tenint fe en la humanitat, perquè després trobem els seus dos fills: Ding Hui i Ding Liang. En Ding Hui és el fill gran, pare del narrador i l’home que més es va enriquir amb la venda de sang. Però no només això, sinó que en la desgràcia encara troba escrúpols per seguir-se aprofitant dels habitants del poble Ding i fent-se ric amb la seva desgràcia i desesperació. És corrupte i no té ni una idea bona i desinteressada, ni per la família. Finalment, en Ding Liang és un personatge afectat per la desgràcia, en aquest cas per la sida, però és egoista i no té cap mena d’interès a ajudar els altres. Conscient que la mort és a la vora el seu objectiu és anar a la seva, aprofitar el temps que li queda i gaudir-lo al màxim.

"Cada dia de vida compta. Viure és molt millor que morir."

M’ha agradat especialment l’estil de l’autor, amb repeticions i unes descripcions on els colors tenen un paper destacat. La sensació és que la història et bressola, sense el to farragós que a vegades trobem als autors xinesos més clàssics. Aquest bressolar, però, pot fer que el ritme sigui un punt lent en alguns moments.
Com a contrapunt negatiu, cap a mitjan de la història em vaig desencantar una mica amb l’obra perquè se’m va fer un punt repetitiu. Al cap i a la fi, però, Lianke aconsegueix que el lector es quedi amb la imatge de la corrupció i la incompetència dels funcionaris d’aquella època.

Finalment, vull fer una menció a la nota de l’autor que tanca el llibre i que et deixa una pedreta al cor. Lianke demana disculpes al lector per tot el dolor que hi ha dins de la seva novel·la.

Us la recomano per llegir un autor xinès amb un estil modern i que ens parla d’uns fets que crec que són força desconeguts. Preneu-vos-el amb calma i no hi espereu grans girs argumentals ni un ritme frenètic, sinó més aviat un balancí que us anirà gronxant.
"Es van estar abraçats una estona més fins que, sense dir-se res, es van alçar.
Sense dir-se res, es van encaminar cap a l'habitació que hi havia al costat de la cuina. [...]
S'hi estava calent. Un cop dins, van entrar en calor.
I, calents, es van arrapar a la vida."

Coneixem una mica més l'autor?
Yan Lianke (Henan, 1958) és un dels escriptors xinesos més destacats de l'actualitat i uns dels intel·lectuals més polèmics. Etern candidat al premi Nobel, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos del seu país. Entre la seva obra en destaquen títols com Els petons de Lenin (2004), Els quatre llibres (2011), Relat d'un esclat (2013) i El dia que va morir el sol (2015). El somni del poble Ding és considerada la seva obra mestra.
"I la va arrossegar cap al camp. Van avançar entre l'herba alta, l'una rere l'altre, fins a un tros més frondós. Allà van seure.
Es van estirar i van deixar un tros d'herba aixafada.
I en aquell tros d'herba, van fer el que fan els homes i les dones.
Ho van fer amb bogeria. [...] Bojos l'un per l'altra. Es van oblidar de la febrer, com si no estiguessin malalts."


Txell.Cat