Les noies de pagès - Edna O'Brien

Títol: Les noies de pagès
Autora: Edna O’Brien
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: Edicions Sidillà
Any: 1960

"Llavors vaig ser conscient que era on volia ser. Per sempre més aniria atrafegada i m'envoltarien la gent, les llums i el brogit. Havia deixat enrere els sorolls tristos: la pluja solitària petant contra la teulada de zinc del galliner, els gemecs d'una vaca, de nit, parint un vedell sota un arbre."

He llegit Les noies de pagès d’Edna O’Brien mentre recorria els paisatges d’Irlanda i ha estat una delícia. Amb trets autobiogràfics, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que ens transporta a la Irlanda rural dels anys 50 i retrata una relació d’amistat en el pas de la infància a la joventut. 

La Caithleen, la narradora, és la filla única d’una mare treballadora i assenyada i d’un pare alcoholic, violent i absent. A casa compten amb l’ajuda d’en Hickey, un personatge entranyable i bondadós que aporta un punt d’alegria a la llar i fa companyia a la Caithleen i a la seva mare. Un dia, una desgràcia capgira la vida de la jove Caithleen per sempre més. 

"...després d’allò ja no vaig sentir res més, perquè no sents res, ni ningú, quan tot el teu cos plora i plora per allò que ha perdut. Perdut. Perdut."

La Baba, en canvi, ve d’una família estable i amb recursos. Totes dues viuen en un poble rural, lluny de Dublín, i somien en anar a la capital.

Les noies de pagès és un retrat de la duresa de la vida rural dels anys 50 a Irlanda, però també d’una amistat llarga i canviant. La Baba i la Caithleen són ben diferents: la Baba és atrevida i desinhibida, amb un punt de mala llet que fa posar nerviosa, mentre que la Caithleen és bondadosa i càndida, patidora i somiadora. Se’n surt bé amb l’escola, així que la bequen per anar a estudiar d’interna a un convent a Limerick, on també l’acompanyarà la Baba. El pas pel convent i la seva duresa, reforça l’amistat entre les dues noies i el seu desig de marxar a Dublín, on esperen trobar un ambient més obert i modern. 

A Dublín, la Baba i la Caithleen experimenten amb la sensació de llibertat i amb la seva joventut, es converteixen en dones i mentre una estudia, l’altra s’ha de posar a treballar. 

"És l’únic moment en què estic agraïda de ser dona, aquell moment del vespre en què tiro les cortines, em trec la roba d’estar per casa i em preparo per sortir. L’emoció creix minut a minut. Em passo el raspall pels cabells sota la llum i surten els colors de les fulles de tardor al sol. Traço una ombra damunt de les parpelles amb perfilador d’ulls negre i quedo parada de la mirada de misteri que m’apareix als ulls. Detesto ser una dona. Presumida, frívola i superficial. Digues a una dona que l’estimes i et demanarà que ho escriguis per poder-ho ensenyar a les amigues. Però en aquella hora de la nit soc feliç. Sento tendresa pel món, toco el paper de la paret amb les puntes dels dits com si fossin pètals de rosa blanca amb la vora tenyida de rosa; agafo les meves sabates velles i fatigades i són flors de plata que algun home m’ha deixat a la porta."

O’Brien també parla del despertar sexual femení, dels primers enamoraments i desitjos. A la Caithleen no li falten pretendents, però tots són considerablement més grans que ella, pràcticament de l’edat del seu pare. La novel·la parla explícitament de l’encandilament d’homes grans amb les adolescents, i de l’emmirallament de les dues joves en aquests homes ben plantats i amb recursos. Alguns passatges que parlen d’aquestes relacions en què clarament hi havia una voluntat d’abús de poder per part d’ells i en què veia la innocència de la Caithleen, m’han incomodat. Quan es va publicar, el 1960, la novel·la no va deixar indiferent al públic irlandès de l'època, que la van considerar obscena i fins i tot hi va haver algú que en va cremar exemplars! 

Les noies de pagès és un homenatge a les amistats imperfectes, que passen per moments de distanciament, però també una crítica a la societat tancada i aïllada de la Irlanda rural dels anys 50.

M'ha agradat molt l’estil d’O’Brien i poder seguir les passes de la Caithleen i la Baba des del poble fins a Dublín, passant per Limerick. He sentit el vent i el fred dels camps i les torberes, la cruesa i la duresa de la vida al camp, la severitat i la repressió de les monges, la il·lusió dels nous començaments i la bogeria i la intensitat de l'adolescència i de l'aventura. 

"La vida era maca si tenies la sort de conèixer gent maca. La vida era bella i plena de promeses. Com la promesa que senties quan miraves un jardí d’estiu amb flors blaves envoltades de boirina al peu d’una font preciosa. I a l’aire flotava un núvol d’aigua platejada dispersa que regava les flors blaves assedegades."

Txell.Cat

Sang calenta - Irène Némirovksy

Títol: Sang calenta
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Viena Edicions
Any: 2007 original; 2021 en aquesta edició en català 

"L'amor igual. Li fas un senyal, li indiques el camí. L'onada arriba, tan diferent de com t'havies pensat, tan amarga i glaçada, i t'envesteix el cor." 

Després de llegir El ball de Némirovsky tenia clar que volia seguir descobrint aquesta autora i, com ja fa uns quants estius que fem, vam aprofitar una visita a la biblioteca per agafar aquest petit plaer en préstec.
 
Sang calenta és una obra pòstuma de l'autora ucraïnesa que va ser descoberta el 2005 i publicada per primera vegada en francès el 2007, tot i que es calcula que va ser escrita cap al 1941. Quan Némirovsky va ser arrestada el 1942, va entregar a les seves filles una maleta amb papers, entre els quals van trobar part d'aquesta novel·la breu. Un any més tard, el 2005 els editors Olivier Philipponnat i Patrick Lienhardt van trobar també uns papers que pertanyien a una novel·la incompleta, la que tenien les filles. Ells van ser els qui van fixar el text de l'obra que ens ha arribat de Sang calenta.
 
Ens situem a Borgonya als anys 30, en un poble tranquil de vinyes i vi, amb Sylvestre -també anomenat Silvio-, que viu sol i retirat després d'anys de voltar pel món i de dilapidar la seva fortuna. Sense dona ni fills, ja és gran i, des de la casa familiar, observa els veïns del seu poble i és qui ens narra la història i qui ens presenta els personatges.
 
La primera part de l'obra ens mostra escenes quotidianes de les famílies que hi viuen i exploten la terra, un retrat de la petita burgesia francesa de principis del segle XX.
Cap a la meitat de la novel·leta hi ha un canvi de ritme arran de la mort d'un dels personatges del poble. Aquesta mort sobtada trasbalsa la tranquil·litat dels vilatans, ja que a poc a poc van sortint a la llum secrets, passions, infidelitats i històries passades que tots amagaven sota unes falses aparences.

"Aquell vespre no era únicament la meva memòria qui retrobava el passat, sinó el meu cor. Reconeixia aquella ràbia, aquella impaciència, aquell intens anhel de felicitat. I tanmateix no era una dona viva qui m'esperava, sinó una ombra, feta de la mateixa substància que els somnis. Un record."

Némirovsky, amb una prosa fluïda i elegant, fa evolucionar una nouvelle costumista cap a un drama rural carregat de misteri, amb un ritme que va de menys a més i amb un final sorprenent i rodó.
 
Sang calenta parla de les passions desenfrenades i dels enganys que acaben descobrint-se, en una història en què joves i grans tenen la sang ben calenta 😏. Qui sap si la culpa és del vi i de les vinyes, ben presents en la història i que ens acompanyen en els canvis d’estació, però també en l’evolució dels sentiments dels personatges. O potser la culpa és de la naturalesa humana?

"No es tracta només de les exigències de la carn. No, no és tan senzill. La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos."

Tinc pendent llegir Suite francesa de la mateixa autora, que també va ser descoberta pòstumament. Entre El ball i Sang calenta potser em va agradar més la primera, un pèl menys enrevessada, amb menys passions amoroses i amb un punt crític que no li he trobat a Sang calenta. De totes maneres, és un bon culebrot per llegir i passar una bona estona.

Altres entrades de la mateixa autora

• El ball

Txell.Cat

El subhastador - Joan Samson

Títol: El subhastador
Autora: Joan Samson
Llengua original: anglès

Traducció: Joana Castells
Editorial: Males Herbes
Any: 1975 original; 2022 en català

"-Recordeu només això -va dir amb una veu profunda que es va fer sentir entre tot l’enrenou-. Sigui el que sigui que he fet, vosaltres m’ho heu permès."

En Perly Dunsmore és un foraster que s’ha instal·lat en una casa que havia quedat buida al poble de Harlowe, a New Hampshire. És un home ben plantat, carismàtic i amb molta làbia. Amb el pretext de millorar el poble, comença a organitzar subhastes benèfiques per millorar i contractar més membres al cos policial i per atraure gent de la ciutat els caps de setmana. Les subhastes es fan amb objectes que els veïns ja no necessiten i a canvi dels quals reben alguns calerons. Tanmateix, amb el pas de les setmanes la participació deixa de ser voluntària i comencen les coaccions i els accidents i desgràcies d’aquells qui no volen seguir participant-hi.
Els protagonistes de la novel·la són la família Moore, que viuen en una granja una mica allunyada del centre del poble. És a través de la seva experiència que el lector va descobrint què passa a Harlowe, com creix la desconfiança i la por entre els veïns.

El subhastador és un thriller que parla de l'abús de poder, dels discursos populistes i de com la societat es deixa portar per la inèrcia i el carisma dels líders, de la manipulació en massa. Però també parla de l'especulació immobiliària al món rural i de la destrucció d'espais naturals en favor de grans complexos i urbanitzacions.

Tot i que Joan Samson va escriure aquesta novel·la el 1974, és de rabiosa actualitat. Potser per això té tanta força i impacta tant. Les subhastes d'en Perly Dunsmore arriben fins a límits que al principi del llibre resultarien impensables (uns límits, per cert, que en alguns països són ben reals).

La narració és molt fluïda i enganxa, és d'aquells llibres que no pots deixar de llegir. La tensió i la sensació d'opressió i impotència va en augment des de la primera pàgina fins gairebé la darrera.

És una lectura crítica en molts aspectes i que ens fa reflexionar com a lectors perquè, com deia més amunt, existeixen persones com el subhastador. Grans oradors que, amb un somriure, et prometen millores i més tranquil·litat i estabilitat; i potser tu no te'ls creus, però sí que ho fan els teus veïns que, quan s'adonen que no tot són flors i violes, tenen massa por per desenganxar-se de la massa. Samson ho porta a l'extrem a El subhastador, o potser no tant?

Si us ve de gust un thriller en què no s'hagi de resoldre cap crim i en què no calen elements fantàstics per atemorir el lector, aquest és llegeix molt ràpid i té aquest punt crític per anar més enllà.

Coneixem una mica més l'autora?
Joan Samson (Pennsilvània, 1937 - Cambridge, 1976) va ser una escriptora estatunidenca i professora de primària. El subhastador és la seva única novel·la, que es va publicar pocs mesos abans de la seva mort a causa d'un càncer cerebral. 

Txell.Cat 

Mamut - Eva Baltasar

Títol: Mamut

Autora: Eva Baltasar

Llengua original: català

Any: 2022

Editorial: Club Editor

"Era abril i la primavera esbotzava els finestrals amb una glopada immensa de vida en suspensió."

Ja he tancat la trilogia (o tríptic) de la maternitat d’Eva Baltasar i m’ha tornat a passar: no sé què m’ha semblat, és un “sí, però no”.

Mamut, juntament amb Permagel i Boulder, forma part d’un tríptic de novel·les breus que aborden la maternitat menys dolça, un punt de vista diferent de l’ideal que acostumem a trobar a les novel·les, amb unes protagonistes homosexuals que senten que no encaixen al món i fugen a la seva manera, i amb sexe explícit a dojo. Els tres llibres es poden llegir de manera independent i amb l’ordre que es vulgui.

A Mamut coneixem una noia jove, que no arriba a la trentena, que té un desig molt fort de ser mare. La novel·la, perquè us en feu una idea, comença així: “El dia que m’havia de prenyar complia vint-i-quatre anys i vaig organitzar una festa d’aniversari que, en realitat, era una festa encoberta de fecundació.”. Però no vol ser mare, realment, sinó que el que vol és gestar, crear vida. Cansada de la ciutat, decideix deixar la feina i el pis i buscar sort al món rural, aïllada i sola. En aquest mas, amb el contacte humà dosificat, la protagonista connecta amb la natura i es va convertint (simbòlicament) en un mamut.

"La soledat no et torna intel·ligent però t'obliga a ser llest i a escollir la vida, t'imposa un amor immens, l'amor més important: a tu mateix."

L’escriptura de Baltasar té un no-sé-què que m’absorbeix, em segresta i no em deixa anar fins que n’acabo la lectura. Un estil poètic, però potent, amb unes imatges boniques i també desagradables. Estèticament és una meravella, és atractiu. Aquest és el que m’ha semblat menys líric (Permagel és el que em va flipar més en aquest sentit), però tampoc ho he trobat a faltar.

El “com” m’agrada, i molt, però el “què” no em convenç. Ja em va passar amb Boulder, on vaig trobar-me una protagonista amb què em va costar molt connectar. A Mamut, no només no hi he connectat, sinó que en moltes ocasions no he entès el seu comportament, les seves decisions o la seva actitud.

La lectura de Mamut ha estat estranya. Per una banda hi ha hagut imatges que m’han semblat dures i desagradables, que no he entès a sant de què venien, però per l’altra, no he pogut deixar de llegir.

"La culpabilitat és un sentiment inútil, el dit que t'assenyala i t'ho esguerra tot. Pot ser el teu propi dit."

Us deixo una entrevista de la revista Núvol a l’autora que m’ha semblat molt interessant i on parla dels tres llibres, dels punts en comú, de les semblances i diferències entre les tres protagonistes. He de confessar que l‘entrevista m’ha permès entendre una mica millor el conjunt i reconciliar-m’hi una mica.

Amb aquesta lectura supero la premissa "Escriptores.cat", que consisteix en la lectura d'una narradora del panorama català actual, del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"I molt per sota del dolor, com si dins meu hi hagués soterranis, descobreixo aquella sensació: les ganes de plorar, que no són una sola cosa, sinó un munt de rocs que s'han d'expulsar."

Altres entrades de la mateixa autora:

• Permagel
• Boulder

Txell.Cat

Terra baixa - Àngel Guimerà

Títol: Terra baixa

Autor: Àngel Guimerà
Llengua original: català
Editorial: Proa
Any: 1897

"- El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?

- El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!"

Feia que no llegia teatre des que vaig deixar enrere l’institut. Allà cada any llegíem com a mínim una obra de teatre, un recull poètic i alguna novel·la o recull de narrativa. Les propostes de l’institut per llegir teatre em van fer descobrir La casa de Bernarda Alba de Lorca, Maria Rosa del mateix Guimerà, Allò que tal vegada s’esdevingué de Pere Quart, Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, entre d’altres. En tinc bon record, però mai més he agafat teatre per llegir-lo. M’agrada molt anar al teatre i gaudeixo tant d’obres contemporànies com de clàssics, però llegir-lo, com veieu, no ho havia fet mai per decisió pròpia. Els reptes de lectura em serveixen, en part, per això mateix, per sortir una mica de la zona de confort lectora i explorar nous gèneres i temàtiques. Enguany estic seguint dos reptes: el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró, i tots dos inclouen una premissa que ens convida a llegir una obra de teatre. Mireu si m’ha agradat l’experiència que he decidit llegir-ne una per a cada repte 😊.
Així doncs, i sense més dilacions, vet-ho aquí la primera ressenya del blog d’una obra de teatre. I ja que ho fem, fem-ho amb un dels grans dramaturgs de Catalunya: Àngel Guimerà.

Terra baixa, juntament amb Mar i cel, és una de les obres de teatre més conegudes de Guimerà. Tant és així que ha estat traduïda a nombroses llengües, i se n’han fet moltíssimes representacions i més d’una versió cinematogràfica.

L’obra, dividida en tres actes, presenta el triangle amorós entre la Marta, l’amo Sebastià i en Manelic. L’amo Sebastià sempre ha gaudit i s’ha aprofitat del poder que té sobre la gent que viu i treballa a les seves terres, entre les quals la Marta, la filla del difunt moliner. Tanmateix, per a poder-se casar amb una bona pubilla cal fer callar les enraonies i decideix fer casar la Marta amb en Manelic, un pagès que viu a la muntanya, a la terra alta, i que és innocent i confiat. A partir d’aquí, es teixeix la trama del triangle amorós amb dos maneres d’estimar ben contraposades: l’amor pur i el possessiu.
Terra baixa també parla del conflicte del poder i de com reacciona el poble davant d’aquest poder que sotmet. Guimerà fa una crítica a aquest temor a les represàlies, a l’immobilisme del poble davant les injustícies, i al fet de sumar-se al més fort contra el més dèbil.

L’obra està carregada de simbolismes, alguns més evidents que d’altres. D’entrada trobem la famosa dicotomia entre la terra alta i la terra baixa, en què la primera és la més pura perquè és més propera el Cel i està més aïllada de tot el mal dels homes. A la terra baixa, en canvi, hi ha la corrupció, les relacions tòxiques i tot el mal. En aquest sentit, en Sebastià, que és l’amo de la terra baixa, també es troba simbolitzat pel llop, un animal ferotge i nocturn.
Hi ha molta documentació sobre l’obra de Guimerà i sobre Terra baixa, així que no entraré en detalls. M’ha semblat molt interessant llegir sobre tots els simbolismes que hi ha a l’obra i veure que la gran majoria són força evidents.

Terra baixa és una obra d’impàs en la trajectòria de Guimerà, ja que té elements realistes (com ara l’ambientació al molí, on veiem els personatges treballant), però també romàntics (com tota la trama i l’exaltació constant dels sentiments).

La lectura és molt ràpida i el ritme de l’acció és força trepidant, especialment al final.

Coneixem una mica més l'autor?

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va ser l'únic dramaturg català del segle XIX de nivell europeu, que va traspassar fronteres. Va començar la seva carrera literària cultivant la poesia i l'any 1877 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. La seva primera tragèdia en vers va ser Gala Placídia (1879). L'any 1888 va escriure Mar i cel, obra amb què va obtenir un èxit sense precedents i que va iniciar la seva projecció internacional. A partir d'aleshores es va iniciar l'època de plenitud de l'autor, en què va escriure Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), entre d'altres.

Txell.Cat

El somni del poble Ding - Yan Lianke

Títol: El somni del poble Ding

Autor: Yan Lianke

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 2005 (original); edició en català de 2021

"Ara s'aclaria, com s'aclareix el cel quan hi apareixen els raigs del sol.

Entenia que els núvols duen la pluja.

Entenia que la tardor avançada fa néixer el fred.

Entenia que la gent que deu anys enrere havia venut sang, ara segur que partirien la malura de la febre. I per culpa de la febre es pansirien, com les fulles seques que cauen dels arbres."

El somni del poble Ding de Yan Lianke ha estat l’últim llibre del març asiàtic d’enguany. L’he llegit en una lectura conjunta amb uns quants membres del Reducte Català al llarg de quatre setmanes que s’han allargat fins a principis d’abril. Amb aquesta lectura, a més, he complert una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català: la lectura d’una obra de la literatura xinesa.

El somni del poble Ding parla de la desfeta d’un poble rural de la Xina on la sida o la febre (segons ells) està causant estralls. Anys enrere, a principis dels 90, la majoria de veïns del poble van decidir recórrer a la venda de sang per amassar fortuna d’una manera ràpida, però malauradament les condicions amb què es feien les extraccions no eren salubres i no tenien cap mena de garantia sanitària. Anys després, tot i que encara era una malaltia força desconeguda i estigmatitzada, la sida va arrasar amb la població d’aquestes zones rurals i va afavorir la corrupció.

El pitjor de llegir aquesta novel·la és saber que el que s’hi narra, tot i que ficcionat, va passar i és real, i que durant molts anys no n’hem sigut conscients. Ara bé, la història té un narrador ben innocent i peculiar que endolceix un punt el relat: el fill de Ding Hui, un dels comerciants de sang més importants del poble, mort per enverinament com a venjança contra el pare.

A El somni del poble Ding la catàstrofe és l’epidèmia de la sida i per això la mort és tan present en totes les pàgines, perquè la majoria de personatges la tenen ben a prop i no hi ha miracles que valguin. L’obra, però, va més enllà i aborda les conseqüències i els comportaments humans davant de les desgràcies: hi ha mort, hi ha amor, hi ha vida, hi ha corrupció, hi ha bondat...
En aquest sentit, crec que Lianke ha creat uns personatges que representen cadascun dels diferents rols que podem trobar a la societat quan s’esdevé una desgràcia. Per descomptat, es podrien analitzar profundament, però jo no hi entraré massa. El narrador podria representar les víctimes colaterals de qualsevol fet tràgic, aquelles que no hi prenen part activa ni hi intervenen directament, però que se les carreguen. Un altre personatge destacable és l’avi del narrador, que és el protagonista principal de l’obra. L’avi és la bondat personificada: ha passat una desgràcia, se’n sent responsable en certa mesura i fa el possible per unir forces amb la resta d’habitants del poble per ajudar-los de manera desinteressada. L’avi és el personatge que ens permet seguir tenint fe en la humanitat, perquè després trobem els seus dos fills: Ding Hui i Ding Liang. En Ding Hui és el fill gran, pare del narrador i l’home que més es va enriquir amb la venda de sang. Però no només això, sinó que en la desgràcia encara troba escrúpols per seguir-se aprofitant dels habitants del poble Ding i fent-se ric amb la seva desgràcia i desesperació. És corrupte i no té ni una idea bona i desinteressada, ni per la família. Finalment, en Ding Liang és un personatge afectat per la desgràcia, en aquest cas per la sida, però és egoista i no té cap mena d’interès a ajudar els altres. Conscient que la mort és a la vora el seu objectiu és anar a la seva, aprofitar el temps que li queda i gaudir-lo al màxim.

"Cada dia de vida compta. Viure és molt millor que morir."

M’ha agradat especialment l’estil de l’autor, amb repeticions i unes descripcions on els colors tenen un paper destacat. La sensació és que la història et bressola, sense el to farragós que a vegades trobem als autors xinesos més clàssics. Aquest bressolar, però, pot fer que el ritme sigui un punt lent en alguns moments.
Com a contrapunt negatiu, cap a mitjan de la història em vaig desencantar una mica amb l’obra perquè se’m va fer un punt repetitiu. Al cap i a la fi, però, Lianke aconsegueix que el lector es quedi amb la imatge de la corrupció i la incompetència dels funcionaris d’aquella època.

Finalment, vull fer una menció a la nota de l’autor que tanca el llibre i que et deixa una pedreta al cor. Lianke demana disculpes al lector per tot el dolor que hi ha dins de la seva novel·la.

Us la recomano per llegir un autor xinès amb un estil modern i que ens parla d’uns fets que crec que són força desconeguts. Preneu-vos-el amb calma i no hi espereu grans girs argumentals ni un ritme frenètic, sinó més aviat un balancí que us anirà gronxant.

"Es van estar abraçats una estona més fins que, sense dir-se res, es van alçar.

Sense dir-se res, es van encaminar cap a l'habitació que hi havia al costat de la cuina. [...]

S'hi estava calent. Un cop dins, van entrar en calor.

I, calents, es van arrapar a la vida."

Coneixem una mica més l'autor?

Yan Lianke (Henan, 1958) és un dels escriptors xinesos més destacats de l'actualitat i uns dels intel·lectuals més polèmics. Etern candidat al premi Nobel, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos del seu país. Entre la seva obra en destaquen títols com Els petons de Lenin (2004), Els quatre llibres (2011), Relat d'un esclat (2013) i El dia que va morir el sol (2015). El somni del poble Ding és considerada la seva obra mestra.

"I la va arrossegar cap al camp. Van avançar entre l'herba alta, l'una rere l'altre, fins a un tros més frondós. Allà van seure.

Es van estirar i van deixar un tros d'herba aixafada.

I en aquell tros d'herba, van fer el que fan els homes i les dones.

Ho van fer amb bogeria. [...] Bojos l'un per l'altra. Es van oblidar de la febrer, com si no estiguessin malalts."

Txell.Cat

Casa aliena - Silvio D'Arzo

Títol: Casa aliena

Autor: Silvio D'Arzo

Llengua original: italià

Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba

Any: 1953 (original); 2021 (traducció)

Editorial: Viena Edicions. 

"Va passar un minut; i després un altre. I la lluna també semblava que guaités. En el silenci se sentia el soroll de l'aigua i el crepitar d'una branca seca, i tots aquells sorollets infinits que ningú no sap mai què són i que sembla que pugin ben bé del cor de la nit i del cor dels turons."

Casa aliena de Silvio D’Arzo és d’aquelles novel·les breus que deixen petja i que, un cop has llegit l’última frase, tanques el llibre sabent que els personatges es quedaran amb tu una temporada.

Als Apenins, entre les muntanyes, hi ha un poble remot i aïllat de quatre cases, on bàsicament hi viu gent gran. Gent gran que viu i després es mor, com ens explica el narrador, el mossèn del poble, d’uns 60 anys. Un dia apareix la vella Zelinda, una dona gran que viu sola, allunyada dels altres i que no es relaciona amb ningú del poble. Silenciosa i discreta, es dedica a fer de bugadera. El mossèn sent curiositat i té l’esperança que un dia se li acostarà com fan tots els altres habitants i que podrà conèixer-la i saber què la fa viure aïllada. Tanmateix, Zelinda s’hi resisteix i, finalment, el dia que baixa al poble, després de dubtar molt, planteja una pregunta al mossèn que el deixa ben descol·locat. De debò que això és el que la turmenta?

"Ella es va quedar esperant i no va dir res. No és que es mostrés hostil, no és això: és només que ja tornava a tancar-se com l'eriçó."

A partir d’aquell moment el narrador queda atrapat pel desig de saber, perquè ha tingut la sensació de tenir-ho a tocar i necessita saber-ho. No vull aixafar-vos la lectura, que és una delícia, però bàsicament al llarg de les pàgines d’aquesta història, el mossèn va traslladant al lector el seu neguit creixent, la seva set de saber el que no sap. D’Arzo (i Cucurella-Jorba, amb la seva traducció tan bonica) aconsegueix mantenir la intriga, tot i que no hi ha fets extraordinaris.

Amb una prosa delicada i sensible, Silvio D’Arzo va escriure una història commovedora i trista, en què fins i tot la natura és blava; un drama que reflexiona sobre la vida, la mort i la soledat d’una manera molt bonica i amb unes imatges precioses de la natura, la nit i el fred (gairebé podries subratllar tot el llibre). A Casa aliena hi ha converses de paraules i converses de silencis i de gestos. Hi ha els secrets que no podem ni volem explicar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos; aquells que només pensar-los ja couen.  

"Dels cims de les muntanyes i dels prats baixava el blau de la nit. No hi havia companyia més mísera que la d'aquella hora. En moments així ens assalten certs pensaments, i els records ens entren al cos."

"Havia sortit la lluna, però feia tan fred que fins i tot ella semblava que tingués calfreds. L'aire del voltant era blau, i eren blaus els senders i l'herba dels prats i els xaragalls i l'espessor del bosc."

Al postfaci la traductora diu que és “una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal”, i trobo que la síntesi és perfecta de Casa aliena.

Mentre llegia la història del mossèn i la Zelinda m’ha vingut al cap la història de la Baba Dúnia de L’últim amor de Baba Dúnia: vellesa, indrets remots i empènyer la vida en els últims anys. La Zelinda Icci ara té un racó al meu cor al costat de la Baba Dúnia perquè es puguin abraçar ben fort, a veure si la Baba pot alleugerir el patiment silenciós de la Zelinda.

"Ara tot s'havia acabat. Havia passat alguna cosa, temps enrere, i ara tot s'havia acabat. Però, tanmateix, jo no sentia ni dolor, ni remordiments, ni melangia, ni res per l'estil. Només sentia un buit immens dins meu, com si ara ja no em pogués passar res més. Res més fins a la fi dels segles."

"La nit encara no havia caigut del tot. Esquelles de bens i cabres se sentien de tant en tant aquí i allà, una mica abans del prat de les pastures. Ben bé l'hora, entengueu-me, que la tristesa de viure sembla que ens assalti de la mà de la fosca i no sabríem qui culpabilitzar: mala hora."

Coneixem una mica més l'autor?
Silvio D'Arzo (Reggio de l'Emília, 1920 - 1952) és el pseudònim d'Ezio Comparoni. De ben jove es va interessar per la literatura, especialment pre Stevenson, Conrad i Kipling. El 1941 es va llicenciar en Lletres per la Universitat de Bolonya. Amb l'esclat de la guerra el van cridar a files, va ser capturat pels alemanys i es va escapar saltant d'un tren que anava a un camp de concentració. Va morir a causa d'una malaltia fulminant quan només tenia 32 anys, sense poder veure la seva obra mestra, Casa aliena, publicada.

Txell.Cat

La caiguda - Felip Palma

Títol: La caiguda; La porc; La bondat d'en Lino

Autora: Felip Palma 

Llengua original: català

Any: 1907; 1902; 1905

Editorial: Trípode

"I, al defora, les fulles mortes dels arbres, fuetejades pel vent de tardor, anaven caient amb remor trista damunt la terra, i dintre d'aquella casa les il·lusions, dallades pel desengany, mataven el goig de viure d'aquells dos sers en plena joventut."

Felip Palma ha estat una gran descoberta i mentre llegia aquest recull he pensat més d’una vegada que com podia ser que no n’hagués sentit mai a parlar i que ens l’haguem estat perdent durant tant de temps. Aprofito per agrair i felicitar a Trípode per la creació d’una col·lecció d’obres modernistes que permet que obres com aquesta vegin la llum. Per descomptat, també agraeixo l’enviament d’aquest exemplar.

Al prefaci Lluïsa Julià estableix certs paral·lelismes amb l’obra de Víctor Català, i és que darrere del pseudònim de Felip Palma també s’hi amagava una dona, Palmira Ventós. Les dues escriptores modernistes situen l’obra en ambients rurals i tracten temes similars com ara la institució del matrimoni o el paper de l’església al món rural amb uns personatges femenins que trenquen alguns dels cànons establerts.

Aquest volum conté la novel·la breu La caiguda i dos contes: La Porc, el primer conte que va publicar l’autora, i La bondat d’en Lino.

La caiguda narra la vida de la Letes i el seu amic de l’ànima, en Manel, des de la infància fins a l’edat adulta a través de 5 capítols breus que ens situen en diferents moments clau de les seves vides i que es corresponen a cadascuna de les estacions de l’any (és una meravella!). No vull revelar més detalls de la trama però val molt la pena, especialment per la forma. L’estudi preliminar que ofereix aquesta edició permet anar molt més enllà en la lectura i fixar-te en detalls que et conviden a treure’t el barret (una altra vegada) davant de Palma.

Dels dos contes, La Porc és el que menys m’ha agradat. La Porc ens situa en una masia en plena verema i ens explica la història familiar i el paper de la porquera, una jove força lletja que serveix de diana de tothom. La bondat d’en Lino, en canvi, m’ha agradat més i m’ha recordat més a La caiguda. En aquest conte coneixem el vell Lino, un home vidu i innocent que només vol que la seva filla es casi amb un bon home i li doni néts. La filla, però, no està massa per la labor. D’aquest conte m’ha agradat molt el final (i aquí ho deixarem...).

En global, el que més m’ha agradat de Palma és l’ús brillant que fa de la llengua. Palma aconsegueix crear unes imatges precioses i alhora plantar-te una frase crua sense que te l’esperis; diu molt amb poques paraules i, fins i tot, diu sense haver-ho d’escriure.

La història us pot agradar més o menys, i puc entendre que no tothom connecti amb aquest llenguatge de principis del segle XX, però per mi és innegable que l’estil de Palma és una meravella. És una pena que la seva trajectòria literària fos breu, però encara és una pena més gran que a data d’avui encara sigui tan desconeguda.

"Les llàgrimes li cremaven els ulls i les galtes com ferros roents, mentres una gelor estranya li corria per les venes i no li deixava dir cap paraula."

Coneixem una mica més l'autora?

Felip Palma (Barcelona, 1858 - 1916) va ser el pseudònim que va utilitzar Palmira Ventós. L'any 1902 va publicar el conte La Porc a la revista Joventut i el 1904 va publicar el primer recull de relats, Asprors de la vida. L'any 1907 l'editorial de L'Avenç va publicar la novel·la La caiguda i tres narracions. També va destacar com a dramaturga, i també era actriu i pintora afeccionada. 

"Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls, però eren d'aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l'ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l'hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç."

Txell.Cat