La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

A l'ombra de l'arbre violeta - Sahar Delijani

Títol: A l'ombra de l'arbre violeta
Autora: Sahar Delijani
Llengua original: anglès
Traducció: Aïda Cunill
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013

"Ell va dir: quan prevalgui la por, no ens quedarà res. S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

A l'ombra de l'arbre violeta de Sahar Delijani parla de la revolució iraniana de 1980 i dels fills dels qui van ser empresonats aleshores, que, anys més tard, protagonitzen les protestes del 2009 que van tenyir el país de verd.  
La novel·la s'inspira, en part, en la història de l'escriptora i de la seva família, i la veritat és que saber-ho mentre llegeixes fa encongir el cor. 
Als anys 80 hi va haver una revolució popular a l'Iran que va acabar amb milers d'empresonats. Periòdicament els jutjava la guàrdia moral per decidir si havien de seguir a la presó, podien alliberar-los o si se’ls imputava la pena de mort. L'any 1988 hi va haver una purga general que va acabar amb desenes de milers d'assassinats a les presons d’Iran. Durant tots aquells anys, hi va haver naixements a les presons, com la mateixa autora, i molts infants van créixer allunyats dels seus pares (amb avis i tiets, en el millor dels casos). 
A través de set històries, situades entre els anys 80 i el 2011, coneixem la visió i la vida de diversos personatges. Tots comparteixen, d'una manera o d'una altra, un vincle amb una cel·la de dones de la presó d’Evin de Teheran, l'any 1983. Hi ha tota mena de vides: els qui aconsegueixen sortir de la presó abans de la purga, els qui perden un dels pares assassinats a mans del règim islàmic, els qui decideixen deixar enrere el seu país i refugiar-se als Estats Units o a Europa, els qui han de renunciar a l'amor per cuidar els fills de les germanes empresonades…
A l'ombra de l'arbre violeta és una novel·la sobre les ferides i les conseqüències del règim dictatorial iranià en diferents generacions. Les decisions d'una generació (per convenciment, ideals o temor) es converteixen en el pes de les generacions futures. Si tots els personatges tenen en comú alguna cosa, aquesta és la incertesa i la por que els empara, un viure constantment amb l’ai al cor que s'hereta de pares a fills. 
Delijani se serveix d'una xarxa de personatges interconnectats per presentar-nos diferents realitats; no hi he trobat cap protagonista clar, sinó que n'hi ha diversos per a les diferents històries. Això fa que a l'hora de narrar algunes escenes dures, l’impacte no sigui tan fort perquè tens el focus (i el cor) dividit entre tots ells. L'autora no es recrea en la tristesa ni en descripcions que busquen tocar la fibra; ens explica una de tantes històries que podria haver-nos explicat. M'ha agradat especialment aquest enfocament que abandona la figura de protagonista, i el fet de donar veu a la generació dels fills dels revolucionaris. 
A l'ombra de l'arbre violeta és la història d'un poble i de les esquerdes que queden després de les guerres i dels règims brutals. En aquest cas és la del poble iranià, però hi podríem fer l'analogia amb la història dels nostres avis i besavis. I no, jo no he creuat els Pirineus embarassada fugint d'una dictadura per evitar la presó, però sí que ho va haver de fer la meva besàvia. I com passa als personatges d'aquesta novel·la, i malgrat que amb el temps les ferides cicatritzen, queda aquella marca invisible als ulls que ens hi fa pensar i tenir-ho present. És difícil d'explicar, però encara que el nostre passat familiar no ens defineixi, en certa manera ens acompanya. Bé, tornem al que ens ocupa…

I com un personatge més que va apareixent en totes les històries trobem l'arbre violeta, la xicranda, que acull els diferents personatges sota la seva ombra. I que amb la seva forma com de desmai, els abraça. Un arbre d'un lila vistós que representa la bellesa, la resiliència i el fet de renéixer. L'esperança, al cap i a la fi.

"Els guàrdies havien buscat documents, cartes, fullets, poemes, llibres prohibits. Se’n van anar amb les mans plenes. Hi havia tants bocins de vida que s’havien d’emportar."

Coneixem una mica més l'autora?

Sahar Delijani (Iran, 1983) va néixer a la presó d'Evin, a Teheran, el mateix any en què els seus pares van ser arrestats per les seves activitats contràries al règim islàmic. Quan tenia dotze anys va anar a viure a Califòrnia, on més tard es va graduar en literatura comparada. Actualment viu a Torí. A l'ombra de l'arbre violeta és la seva primera novel·la.
Txell.Cat

Els meus dies a la llibreria Morisaki - Satoshi Yagisawa

Títol: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Autora: Satoshi Yagisawa
Llengua original: japonès
Traducció: Jordi Mas
Editorial: Navona
Any: 2010
 

"De vegades, a la vida, també és important aturar-se. És com fer un petit descans en el llarg viatge de la vida."

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa és el llibre que en Dídac va escollir per mi el Sant Jordi de l'any passat i que fins ara no havia agafat. 

La Takako tenia una vida prou estable: parella des de feia un temps, feina, un pis… Malauradament pateix un desengany amorós quan la seva parella li explica que, de fet, ella és l'amant i que està promès i festeja en paral·lel una altra companya de feina. Aquesta notícia trasbalsa profundament la Takako, que decideix deixar-ho tot i refugiar-se amb el seu oncle Satoru, que regenta una llibreria de vell al barri de Jinbō-chō (un barri que concentra moltíssimes llibreries). D'entrada ella només vol un lloc allunyat de la seva vida anterior on refugiar-se, però no té ganes d'establir nous vincles així que es limita a dormir quan no ha de donar un cop de mà al seu tiet.

Un bon dia, però, accedeix a acompanyar l'oncle Satoru a un bar del barri, on coneix amics i gent del barri molt especial. A poc a poc, la Takako també comença a descobrir el plaer per la lectura. (Aquí val a dir que hi ha força referències a autors japonesos que jo desconeixia.)

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki explica els dies de la Takako en aquesta llibreria familiar, la seva reconciliació amb ella mateixa i amb la vida, acompanyada de personatges peculiars i de llibres.

En paral·lel també coneixem la història de l'oncle Satoru i la seva dona Momoko, que un bon dia va desaparèixer de casa.

 

Tant la trama com els personatges són força senzills i previsibles, i alguns dels episodis que potser no són previsibles en l'argument, ho són en allò que intenten evocar en el lector. En altres paraules, hi ha algunes escenes que tenen girs que busquen un clímax i l'emoció fàcil, però que a mi no m'han emocionat perquè m'ha semblat massa evident que l'autora em volia portar cap allà (com la catarsi sota la pluja de la Takako, el tiet i en Hideaki, o l'excursió a la muntanya amb la Momoko).

Els meus dies a la llibreria Morisaki és una novel·la tendra i fàcil, amb un punt naïf, i la veritat és que n'esperava una altra cosa després de llegir-ne tantes ressenyes positives a les xarxes.

 

"Quan per fi em vaig començar a calmar, vaig caure en un pou de tristesa a una velocitat vertiginosa. Estava molt més trista que no pas enrabiada. La meva tristesa era tan present, tan violenta, que em semblava que la podria tocar amb la mà."

Coneixem una mica més l'autora?

Satoshi Yagisawa (Japó, 1977) és un escriptor japonès conegut pels llibres Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbocho (2011), ambientats al barri de Jinbocho de Tòquio. Aquesta va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar el premi literari Chiyoda. El 2010 se'n va fer una adaptació al cinema.

Txell.Cat

L'home dels ulls compostos - Wu Ming-Yi

Títol: L’home dels ulls compostos
Autor: Wu Ming-Yi
Llengua original: xinès
Traducció: Mireia Vargas Urpí
Il·lustracions: Elisa Ancori
Editorial: Chronos
Any: 2011, traducció al català del 2022

"A vegades també recollíem coses que per mala sort havien anat a parar enmig de la brossa: alguns peixos que havien sobreviscut molt de temps dins de bosses de plàstic o fins i tot un esquelet d'una balena pràcticament sencer. Però el que més trobàvem en tortugues mortes. [...] Aquestes closques no es podreixen a curt termini i al final acaben sent testimoni de la seva existència.

Era com si totes aquestes deixalles portessin històries que havien surat pel mar: cada objecte abandonat por les onades tenia el seu passat."

L'home dels ulls compostos de Wu Ming-Yi és un llibre molt especial i he tingut l'ocasió de llegir-lo en una lectura conjunta en què hi han participat la traductora Mireia Vargas, que acaba de rebre el Premi del PEN Català de traducció i el Premi de Traducció Marcela de Juan precisament per la seva feina en aquest llibre, i la Sílvia Fustegueres, que és l'autora del text final del llibre i també traductora del xinès. 

L'home dels ulls compostos és un llibre d'ecoficció carregat de realisme màgic que ens fa viatjar a l'illa de Taiwan, però també a altres indrets reals i ficticis afectats pel canvi climàtic. 

Al llibre hi trobem diversos fils que es van entreteixint, amb força personatges secundaris, però amb dues històries principals: la de l'Alice i la de l'Atrie, dos personatges solitaris que, després de la pèrdua d'éssers estimats, miren de tirar endavant i d'adaptar-se a un món canviant. L'Alice ha perdut el seu home, Jacobsen, i el seu fill, Toto, a la muntanya i, a més, el mar i una illa de plàstics i deixalles ha engolit la casa que compartien. L'Atrie, seguint el ritual dels segons fills de l'illa Wayo-wayo, s'ha de fer a la mar i deixar enrere la família i l'amor. 

De personatges i històries secundàries, com us deia, n'hi ha potser massa i algunes semblen encabides amb calçador, talment com si Wu Ming-Yi volgués tractar aquell tema tant sí com no. Tampoc negaré que alguns dels secundaris són entranyables, com en Dahu, la Hafay o la Umav, que permeten a l'autor parlar dels diferents pobles aborígens de Taiwan i d'alguns dels seus mites. 

"I en això no hi podia fer res, l'amor és incontenible, com el mar."

I això ens porta al quid de la qüestió. A L'home dels ulls compostos són més importants els temes que l'autor volia tractar que la trama de la història en si. I quins són aquests temes? Les conseqüències del canvi climàtic i del maltractament de l'ésser humà a la natura i al planeta, i el poder sanador de l'escriptura, un do que té l'ésser humà per mantenir viva la memòria (i la imaginació). 

Per parlar d'ecologia, l'autor ens presenta nombroses situacions en què l'ésser humà ha maltractat sistemàticament la natura i ens presenta una natura que parla, que sent i que es queixa. L'abocament de residus que no es descomponen, la mort d'animals a causa d'aquests residus, la modificació del paisatge natural per construir-hi cases i carreteres, la caça per gaudi… i conseqüentment, l'augment del nivell del mar, inundacions i la desaparició d'illes. Un munt de catàstrofes i crítiques per interpel·lar els lectors i fer-nos prendre consciència de l'impacte de les nostres accions com a societat a tot el planeta (el que fem a Catalunya no només té impacte a Catalunya) i del que pot arribar a passar. És ciència ficció, però potser no hi estem tan lluny. 

Així doncs, puc dir que m'ha agradat llegir-lo i que m'ha semblat molt interessant, tot i que potser m'hagués funcionat millor si els dos temes (ecologia i escriptura) haguessin estat separats en dos llibres, i si la trama hagués acabat d'estar més lligada i arrodonida. Però vaja, que val la pena llegir-lo pel què s'hi explica i perquè es nota que darrere hi ha una feinada d'anys per incloure-hi tants detalls que, de ben segur, us faran reflexionar i us commouran. 

No vull deixar de parlar de l'estil d'escriptura i de la gran feina de traducció, que fa que ens arribi un llibre tan complex del xinès en un català sense trompicons ni impostat. El llibre combina una escriptura poètica, tendra i dolça amb una altra més dura, directa i contundent, d'aquelles que incomoden i fan mal de llegir per la duresa de les escenes. 

I tot plegat ens arriba en una edició molt cuidada de Chronos, amb una introducció que ens situa l'autor, una conclusió que ubica l'obra en la literatura xinesa i sinòfona que tenim en català, i unes il·lustracions delicioses d'Elisa Ancori que fan que aquest sigui un llibre molt especial en la seva totalitat. 

Us diria que no hi busqueu una gran història impecable perquè probablement us fallaran coses, però doneu-li una oportunitat, llegiu-lo lentament, deixeu-vos atrapar per les històries de l'Alice, l'Atrie, la Hafay i tota la resta de personatges, i, per més consciència mediambiental que tingueu, de ben segur que la lectura no us deixarà indiferents. I tant de bo arribi a molts lectors i comencem a posar-nos les mans al cap de totes les barbaritats i crims que infligim al nostre planeta, i que aquesta consciència mediambiental arribi més i més lluny i comencem a fer passos per lluitar contra el canvi climàtic. 

"Tota persona que passés molt de temps sola acabava sabent que els forats que quedaven entre estona i estona eren com fosses marines que només amb els ànims d'un mateix eren impossibles de travessar. Tan sols tenia els records per omplir-les."

Imatge extreta de www.llegirencatala.cat

Coneixem una mica més l'autor?

Wu Ming-Yi (Taiwan, 1971) compagina l’escriptura amb la tasca de professor de literatura sinòfona a la Universitat Nacional de Dong Hwa, a més de ser activista mediambiental. Té diverses novel·les i assajos, però L’home dels ulls compostos (2011) és una de les seves obres més traduïdes.

Txell.Cat

Resum #MarçAsiàtic 2023

  Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗

Retrat de Shunkin - Junichiro Tanizaki

Títol: Retrat de Shunkin
Autor: Junichiro Tanizaki
Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla // Ko Tazawa, Joaquim Pijoan

Any: 1933 original. 2017 traducció de Ko Tazawa, Joaquim Pijoan // 2019 traducció d'Albert Nolla

Editorial: Lapislàtzuli Editorial (2017) // Viena Edicions (2019)

Sense voler-ho han coincidit dues traduccions catalanes de la mateixa història a casa i he aprofitat per anar llegint les dues versions d'alguns capítols. La primera que es va publicar és la de Lapislàtzuli, de la mà de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan, l’any 2017, dins la col·lecció de reculls breus de grans obres de la literatura japonesa. Només dos anys més tard Viena Edicions publicava una nova traducció de la mateixa història a la col·lecció Petits Plaers, amb la ploma d’Albert Nolla.

Podríem obrir el debat de si calien dues traduccions directes del japonès al català publicades amb tan poca diferència d’anys, però no ho farem. Crec que les col·leccions van dirigides a públics diferents i responen a motivacions diferents també. Viena busca apropar grans clàssics als lectors catalans en unes edicions que són boniques, amb traduccions que flueixen molt bé en català, però no es limiten a la literatura nipona: tot hi té cabuda per incorporar els famosos petits plaers de totes les literatures. Lapislàtzuli sí que dedica una sèrie únicament i exclusiva a la literatura japonesa, amb l’objectiu d’aproximar obres de grans autors japonesos sense que siguin necessàriament les obres més destacades d’aquests autors. Lapislàtzuli és el projecte d’un catalanòfil japonès que volia acostar-nos la seva literatura.

La traducció de Nolla m’ha resultat més fluida, més agradable de llegir i també més propera al meu català, més nostrada, però també més comercial. La proposta de Tazawa i Pijoan no em sonava tan natural i, des del meu desconeixement, m’ha semblat molt més enganxada a l’original (però crec que també forma part de la seva voluntat). A la publicació anterior comentava que les edicions de Lapislàtzuli inclouen una breu informació de la vida i obra de l’autor. En aquest cas, també apunten que Tanizaki va fer un experiment literari a l’hora d’escriure Retrat de Shunkin, ja que els capítols estan formats per un sol paràgraf i no totes les frases estan separades amb punts. Tazawa i Pijoan apunten que a la traducció van optar per adaptar el format perquè fos més fàcil de llegir per als lectors catalans.

La història és la que és en les dues traduccions, és clar, i pots seguir-la perfectament amb qualsevol de les versions, però hi ha diferències en la traducció d’alguns noms i apel·latius.

Albert Nolla (Viena Edicions):

"Es coneixen molts casos de mestres que peguen als seus alumnes, però n'hi ha ben pocs en què el mestre sigui una dona i els alumnes siguin uns nois. Hi ha qui ha suggerit que la Shunkin tenia inclinacions sàdiques i que potser feia servir les classes per obtenir una mena de plaer sexual desviat. Avui dia és difícil determinar si aquesta suposició és certa o no."

Ko Tazawa, Joaquim Pijoan (Lapislàtzuli):

"Hi havia molts casos en què els mestres masculins tractaven violentament els deixebles, però n'hi havia pocs que fossin mestres femenines. D'aquí podríem deduir que la Shunkin tenia una certa tendència sàdica. Potser satisfeia una mena de desig sexual anòmal amb l'excusa de la classe. És difícil ara saber si aquesta deducció és certa o no."

 

I ara anem a la història. Retrat de Shunkin és una novel·la breu situada al Japó al segle XIX que explica la vida fictícia de la Shunkin, mestra i virtuosa del shamisen, i del seu deixeble i servent, Sasuke. Shunkin és filla d’una família benestant i destaca per la seva bellesa i virtuosisme amb la música. Malauradament als 9 anys es queda cega i el seu caràcter es va tornant agre. Sasuke és un dels seus servents des que és petita i es converteix també en el seu deixeble del shamisen. Anys més tard, una segona desgràcia capgira de nou la vida de Shunkin, motiu pel qual en Sasuke decideix fer un acte d’amor absolut.
La relació que tenen és de dominació absoluta de la Shunkin cap a en Sasuke, que es deixa maltractar i vexar per la seva mestra i senyora.

La manera de narrar la història és molt curiosa: és com si algú estigués explicant la biografia d’una artista, amb cites d’una suposada biografia publicada. És la biografia fictícia d’una biografia fictícia.

A l’apunt sobre l’obra de l’edició de Lapislàtzuli s’apunta que a Retrat de Shunkin “podem trobar-hi les principals característiques de la seva literatura d’una forma ben concentrada i ben equilibrada: el culte a la bellesa femenina, la superioritat indiscutible de la dona sobre l’home, el plaer buscat en la servitud de l’home envers la dona, l’actitud sàdica de la protagonista, el fetitxisme pels peus femenins, l’esteticisme subtil referent a la cultura tradicional del Japó...”.

El relat és inquietant i pertorbador i no m’ha agradat. La relació d’ells dos m’ha semblat malaltissa i molt tòxica; la lectura, incòmoda i en alguns moments, desagradable. Tanmateix, és una de les obres de més èxit de l’autor i de la literatura nipona.

Coneixem una mica més l'autor? Junichiro Tanizaki (Tòquio, 1896 - 1965) va ser un escriptor japonès considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània japonesa. Va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L'amor d'un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), La clau (1956), El dietari d'un boig vell (1963) són algunes de les seves obres més destacades. El to i el tema de la seva obra va des de representacions impactants de la sexualitat i obsessions eròtiques destructives fins a retrats subtils de la vida familiar en la societat japonesa i els canvis que va viure al segle XX.

Txell.Cat

Tren nocturn a la Galàxia - Kenji Miyazawa

Títol: Tren nocturn a la Galàxia
Autor: Kenji Miyazawa

Traductor: Ko Tazawa, Joaquim Pijoan
Llengua original: japonès

Any: 1934, 1924, 1931 originals; 2020 traducció

Editorial: Lapislàtzuli Editorial

"No sabem mai què és la felicitat. Si l'experiència més dura és un esdeveniment ocorregut per la via correcta, o si cada pujada i cada baixada, tot són passos per apropar-nos a la felicitat de debò."

M’he estrenat amb l’Editorial Lapislàtzuli amb aquest llibret que recull tres textos de Kenji Miyazawa: un relat breu, que dona títol al llibre, un conte titulat “El restaurant on es demanen moltes coses” i el poema “Malgrat la pluja”. No sabia que la sèrie de literatura japonesa d’aquesta editorial, liderada pel catalanòfil japonès Ko Tazawa, publicava autors seleccionats cronològicament i que, en alguns casos, inclouen més d'un relat o text.

L’edició m’ha semblat molt cuidada i crec que respon perfectament a la voluntat d’aquesta col·lecció i que s’explica a la primera pàgina: publicar contes o novel·les breus dels principals autors per conferir una imatge global dels autors japonesos als lectors catalans per poder comprendre els autors nipons actuals. Tots els llibres inclouen una cronologia per situar l’autor i l’obra, així com informació sobre la vida i l’obra de l’escriptor en qüestió. No és cap secret que, en general, em costa connectar amb la literatura japonesa, així que he agraït enormement aquesta informació prèvia per situar-me i enganxar alguns detalls que, d’altra manera, m’haurien passat desapercebuts.

“Tren nocturn de la Galàxia” (1934) és una novel·la breu que es va publicar pòstumament i la primera que trobem en aquest recull. En Giovanni és un nen que cuida de la mare malalta i treballa en una impremta quan surt de classe per fer quatre calerons, mentre espera que el seu pare absent torni a casa i mentre intenta adaptar-se a l’escola amb els companys, que es burlen d’ell. Una nit emprèn un viatge a bord d’un tren molt especial: el tren nocturn de la Galàxia. En aquest viatge l’acompanya en Campanella, un dels pocs companys de classe que no li fa la guitza. Al llarg d’aquest viatge anirà coneixent una sèrie de personatges peculiars i visitant indrets molt especials entre les constel·lacions de la nostra galàxia.

A voltes m’ha fet pensar en El petit príncep de Saint-Exupéry: aquest viatge iniciàtic, aquest parlar de la felicitat i l’amistat, aquests personatges extravagants que li van ensenyant coses... Tanmateix, no m’ha emocionat com el clàssic francès. El text és molt filosòfic i ple de símbols religiosos, i el món de fantasia per on passa aquest tren és volàtil, eteri i borrós, que no hi he acabat de connectar. Pot ser no l’he entès del tot i el viatge se m’ha fet llarg.

Aquest text es va descobrir després de la mort de l'autor i està incomplet. Durant la lectura en algun paràgraf hi ha una anotació perquè hi falten caràcters.
M’ha sorprès el nom dels personatges: Giovanni, Campanella... sonen més aviat italians, no? No sé si hi ha alguna explicació a aquest fet que desconec... El que m’ha agradat ha estat el despertar del jove Giovanni i el fet que, després del trajecte per la Via Làctia, té les eines per enfrontar-se i acceptar la realitat, que no sempre és plàcida.

Les dues cites d'aquesta ressenya són d'aquest primer relat.

 

El segon text del llibre és un conte que es titula “El restaurant on es demanen moltes coses” (1924). Aquest m’ha agradat força més que el primer. Tot i que també és un relat on la realitat es barreja amb la fantasia i en què la natura té un pes molt important, m’ha semblat una història molt fàcil d’entendre i amb un punt divertit.

En aquest cas ens trobem dos caçadors que es perden enmig del bosc i, morts de gana, tenen la fortuna de trobar-se un restaurant de cuina europea. Tanmateix, no sembla un restaurant normal i corrent...

 

Finalment trobem un poema titulat “Malgrat la pluja” (1931), que és un dels poemes més famosos del Japó. Es tracta d’un poema que és un homenatge a un home i la veritat és que és molt bonic. La traducció catalana sona molt fluida, així que enhorabona pels traductors!

 

Com us comentava més amunt, a la introducció sobre l’autor s’explica que Miyazawa compta entre grans fans de la seva obra entre els artistes de Studio Ghibli. Se’n fan dues referències que no vull deixar de compartir. A la pel·lícula El viatge de Chihiro, Chihiro puja al tren que la porta a un món de fantasia, com Giovanni a Tren nocturn de la Galàxia. D’altra banda, a El meu veí Totoro el vent és un element molt important que fa que la realitat i la fantasia es barregin; això ho trobem al segon conte “El restaurant no es demanen moltes coses”.

 "Se sentia el soroll del tren. Es veien les finestretes petites i vermelles alineades. En Giovanni es va sentir inexplicablement trist en imaginar-se molts passatgers pelant pomes, rient o fent altres coses dintre dels vagons i va dirigir de nou la mirada cap al cel."

No puc dir que m’hagi captivat, però crec que és un bon recull per conèixer un dels autors de literatura infantil i juvenil més famosos de Japó i que ha estat tan influent en les pel·lícules d’Studio Ghibli.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on els trens hi tinguin un paper destacat del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l'autor?

Kenji Miyazawa (Hanamaki, 1896 - 1933) va ser una escriptor de literatura infantil i poeta, i un dels pioners de la literatura fantàstica japonesa. La Primavera i l'Asura (1922), El restaurant on es demanen moltes coses (1924) i Malgrat la pluja (1931) són alguns dels seus treballs més destacats. Va ser devot budista i va voler crear el seu "Ihatov", una utopia o paradís rural per trobar la "felicitat veritable". Va fundar una escola d'art per als pagesos. Va morir d'una pneumònia i després de la seva mort es va descobrir el manuscrit del Tren nocturn a la Galàxia, amb què va estar treballant més d'una dècada i que va quedar incomplet.

Txell.Cat