Bistecs de pantera - Antonina Canyelles

Títol: Bistecs de pantera
Autora: Antonina Canyelles
Llengua original: català
Editorial: Lapislàtzuli Editorial
Any: 2023

He arribat a la poesia d'Antonina Canyelles gairebé per accident; perquè un dia vaig veure'n un poema que em va cridar l'atenció i vaig decidir demanar-ne el recull a la biblioteca. Vaig fer una mica de recerca: qui era Antonina Canyelles? És que potser Bistecs de pantera era el seu primer recull? Ni de bon tros… Antonina Canyelles és una poeta mallorquina amb una llarga trajectòria. 

Les cames, sí, 

no les cametes.

La boca, també,

no la boqueta.

D’ullets, no en tenc

perquè no som un corsé.

De puedes, res de res:

calç un quaranta.

No et donaré la maneta

perquè no som un gramòfon

ni una porta.

Bistecs de pantera em va sorprendre, d'entrada, pel seu gruix: 200 pàgines de poesia! L'he tingut a la tauleta de nit i l'he anat llegint a trompicons al llarg de tres mesos. 

Alguns dels poemes no els he acabat d'entendre, d'altres no m'han interpel·lat, però en general el recull m'ha divertit i m'ha agradat pel seu to provocador i irreverent (només cal veure'n la portada!). 

Canyelles ensenya les urpes a cada pàgina i esgarrapa el patriarcat, l'educació masclista, l'Església, la política i la justícia. A Bistecs de pantera també hi ha espai per elogiar la música. 

Davall la laca

de les ungles

les agressions

dels detergents

i davall de què

les altres?

M'ha agradat aquesta barreja de temes i que els poemes no estiguin organitzats per temàtiques. Passes pàgina i no saps qui o què rebrà la queixalada de Canyelles. 

Bistecs de pantera és autèntic i genuí. En llegir-lo no pots evitar sentir el parlar de Mallorca ni imaginar-te n’Antonina, bolígraf en mà, en un pupitre amb el cigarro fumejant sortint d'una mitja rialla. Potser és políticament incorrecte, directe i, com ja he dit, irreverent, però ataca els mals institucionalitzats de la nostra societat que, malgrat els anys, perduren: el patriarcat, el poder religiós i la justícia injusta. 

Han desaparegut 

els pesos de les balances

de la Justícia.

És que els grossos

van molt bé

per a trencar olives.

No us la deixeu perdre!

Us enllaço un recull dels poemes que més m'han agradat:

Bistecs de pantera - Antonina Canyelles by Txell Català Dordal

Txell.Cat

Retrat de Shunkin - Junichiro Tanizaki

Títol: Retrat de Shunkin
Autor: Junichiro Tanizaki
Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla // Ko Tazawa, Joaquim Pijoan

Any: 1933 original. 2017 traducció de Ko Tazawa, Joaquim Pijoan // 2019 traducció d'Albert Nolla

Editorial: Lapislàtzuli Editorial (2017) // Viena Edicions (2019)

Sense voler-ho han coincidit dues traduccions catalanes de la mateixa història a casa i he aprofitat per anar llegint les dues versions d'alguns capítols. La primera que es va publicar és la de Lapislàtzuli, de la mà de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan, l’any 2017, dins la col·lecció de reculls breus de grans obres de la literatura japonesa. Només dos anys més tard Viena Edicions publicava una nova traducció de la mateixa història a la col·lecció Petits Plaers, amb la ploma d’Albert Nolla.

Podríem obrir el debat de si calien dues traduccions directes del japonès al català publicades amb tan poca diferència d’anys, però no ho farem. Crec que les col·leccions van dirigides a públics diferents i responen a motivacions diferents també. Viena busca apropar grans clàssics als lectors catalans en unes edicions que són boniques, amb traduccions que flueixen molt bé en català, però no es limiten a la literatura nipona: tot hi té cabuda per incorporar els famosos petits plaers de totes les literatures. Lapislàtzuli sí que dedica una sèrie únicament i exclusiva a la literatura japonesa, amb l’objectiu d’aproximar obres de grans autors japonesos sense que siguin necessàriament les obres més destacades d’aquests autors. Lapislàtzuli és el projecte d’un catalanòfil japonès que volia acostar-nos la seva literatura.

La traducció de Nolla m’ha resultat més fluida, més agradable de llegir i també més propera al meu català, més nostrada, però també més comercial. La proposta de Tazawa i Pijoan no em sonava tan natural i, des del meu desconeixement, m’ha semblat molt més enganxada a l’original (però crec que també forma part de la seva voluntat). A la publicació anterior comentava que les edicions de Lapislàtzuli inclouen una breu informació de la vida i obra de l’autor. En aquest cas, també apunten que Tanizaki va fer un experiment literari a l’hora d’escriure Retrat de Shunkin, ja que els capítols estan formats per un sol paràgraf i no totes les frases estan separades amb punts. Tazawa i Pijoan apunten que a la traducció van optar per adaptar el format perquè fos més fàcil de llegir per als lectors catalans.

La història és la que és en les dues traduccions, és clar, i pots seguir-la perfectament amb qualsevol de les versions, però hi ha diferències en la traducció d’alguns noms i apel·latius.

Albert Nolla (Viena Edicions):

"Es coneixen molts casos de mestres que peguen als seus alumnes, però n'hi ha ben pocs en què el mestre sigui una dona i els alumnes siguin uns nois. Hi ha qui ha suggerit que la Shunkin tenia inclinacions sàdiques i que potser feia servir les classes per obtenir una mena de plaer sexual desviat. Avui dia és difícil determinar si aquesta suposició és certa o no."

Ko Tazawa, Joaquim Pijoan (Lapislàtzuli):

"Hi havia molts casos en què els mestres masculins tractaven violentament els deixebles, però n'hi havia pocs que fossin mestres femenines. D'aquí podríem deduir que la Shunkin tenia una certa tendència sàdica. Potser satisfeia una mena de desig sexual anòmal amb l'excusa de la classe. És difícil ara saber si aquesta deducció és certa o no."

 

I ara anem a la història. Retrat de Shunkin és una novel·la breu situada al Japó al segle XIX que explica la vida fictícia de la Shunkin, mestra i virtuosa del shamisen, i del seu deixeble i servent, Sasuke. Shunkin és filla d’una família benestant i destaca per la seva bellesa i virtuosisme amb la música. Malauradament als 9 anys es queda cega i el seu caràcter es va tornant agre. Sasuke és un dels seus servents des que és petita i es converteix també en el seu deixeble del shamisen. Anys més tard, una segona desgràcia capgira de nou la vida de Shunkin, motiu pel qual en Sasuke decideix fer un acte d’amor absolut.
La relació que tenen és de dominació absoluta de la Shunkin cap a en Sasuke, que es deixa maltractar i vexar per la seva mestra i senyora.

La manera de narrar la història és molt curiosa: és com si algú estigués explicant la biografia d’una artista, amb cites d’una suposada biografia publicada. És la biografia fictícia d’una biografia fictícia.

A l’apunt sobre l’obra de l’edició de Lapislàtzuli s’apunta que a Retrat de Shunkin “podem trobar-hi les principals característiques de la seva literatura d’una forma ben concentrada i ben equilibrada: el culte a la bellesa femenina, la superioritat indiscutible de la dona sobre l’home, el plaer buscat en la servitud de l’home envers la dona, l’actitud sàdica de la protagonista, el fetitxisme pels peus femenins, l’esteticisme subtil referent a la cultura tradicional del Japó...”.

El relat és inquietant i pertorbador i no m’ha agradat. La relació d’ells dos m’ha semblat malaltissa i molt tòxica; la lectura, incòmoda i en alguns moments, desagradable. Tanmateix, és una de les obres de més èxit de l’autor i de la literatura nipona.

Coneixem una mica més l'autor? Junichiro Tanizaki (Tòquio, 1896 - 1965) va ser un escriptor japonès considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània japonesa. Va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L'amor d'un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), La clau (1956), El dietari d'un boig vell (1963) són algunes de les seves obres més destacades. El to i el tema de la seva obra va des de representacions impactants de la sexualitat i obsessions eròtiques destructives fins a retrats subtils de la vida familiar en la societat japonesa i els canvis que va viure al segle XX.

Txell.Cat

L'amor d'Erika Ewald - Stefan Zweig

Títol: L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductora: Clara Formosa

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1904 original, 2020 traducció al català

"Sentia bategar el seu cor fins a la gola."

He tornat a Stefan Zweig amb una de les primeres obres que va escriure: L'amor d'Erika Ewald. 

Erika Ewald és una jove professora de piano que viu una vida monòtona i grisa, fins que coneix un jove violinista que li omple de matisos el dia a dia. Comparteixen la música, però també confidències, passejos i una intimitat que, en una època marcada pel puritarisme de les joves, fa trontollar la jove pianista.

Aquesta novel·la breu parla de la intensitat del primer amor. A través dels sentiments de la jove Erika Ewald, Zweig retrata la felicitat absoluta que pot provocar aquest sentiment i que et transporta als núvols, però també el dolor més intens que se’n pot derivar, el desengany.

Com sempre, Zweig excel·leix a l’hora de retratar els sentiments femenins i de descriure un paisatge vienès que va canviant segons la percepció de la protagonista i del seu estat d’ànim. La descripció de les emocions és intensa i aclaparadora, la prosa és poètica i carregada de imatges i metàfores.

A L’amor d’Erika Ewald hi ha molta música i també m’ha agradat molt com l’autor descriu la força de la música, que ens acompanya en la felicitat i en la tristesa, que és refugi, que pot arribar a tenir un poder místic que ens aliena de la realitat, i que, com les olors, ens desperta records i sensacions.

"De tant en tant es miraven i sentien la riquesa del seu silenci, i com els feia arribar i feia créixer totes les sensacions plaents de la primavera desenfrenada."

Reconec que és el primer Zweig que potser m’ha semblat un punt massa intens, però això no m’ha fet gaudir-lo menys. De fet, els primers amors i desenganys es viuen amb una intensitat desbordant com la que descriu Zweig. Descriure aquesta intensitat, aquests sentiments extrems no és fàcil, costa trobar les paraules perquè els altres s’afigurin com i quant sentim. I al mateix passa a l’inrevés, no sempre s’aconsegueix assimilar els sentiments descrits dels altres per sentir-los en la pròpia pell perquè, encara que ho fem inconscientment, els passem pel sedàs de l’experiència pròpia.

Però Zweig és un mestre en aquest art. La prosa d’Zweig té una força torrencial i aconsegueix transformar en paraules tota aquesta allau d’emocions, i aconsegueix que el lector s’hi submergeixi. Els dubtes, la incertesa, el desconeixement i la inexperiència de les primeres vegades, el despertar sexual i la repressió del plaer femení d’aquella època que experimenta Erika traspassen el paper i arriben al lector.

"I de sobte va tenir por del seu amor, por que fos també tan dolorós i punyent com tota la felicitat que li havia arribat fins aleshores."

No és el millor Zweig que he llegit, però no deixa de ser una molt bona lectura. Llegiu Zweig i deixeu-vos portar per la torrentada emocional.

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 4, que es titula Novel·les amb ritme, i que busca una lectura plena de música.

Altres entrades del mateix autor:

• Por (1925)
• La impaciència del cor (1939)

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

Txell.Cat

L'amor fora de mapa - Roc Casagran

Títol:  L'amor fora de mapa

Autor: Roc Casagran

Editorial: Sembra Llibres

Any: 2016

"Però allò encara em va conduir a una solitud més terrible, d'aquella que et punxa al pit, que et fa mal físic, d'aquesta que et ressona pel cervell. I llavors et preguntes on és tothom, on s'han ficat els amics, i potser hi són, però no goses picar cap porta, perquè no sabries pas per on començar, o perquè no voldries molestar, o perquè ets un covard, simplement." 

Els meus sogres em van regalar L'amor fora de mapa de Roc Casagran per Sant Jordi. Coneixent-me, van pensar que una novel·la que intercalava poesia amb prosa seria un bon regal, i ho van encertar.

L'amor fora de mapa em va atrapar de seguida per la lírica i la manera d'estar escrit, per la força dels sentiments que hi apareixen, per la proximitat que traspua el protagonista, en Llull.

La novel·la ens narra la història d'en Llull amb la Clàudia, la seva exparella a qui estima amb totes les seves forces, i amb l'Eldar, el seu millor amic reservat. La novel·la presenta nombrosos flaixbacs que en algun moment poden arribar a confondre al lector, però que permeten dosificar els esdeveniments que es narren.

La novel·la està escrita en primera persona, com si es tractés d'un diari, i en cap moment es fa pesada. Si bé hi ha qui pensa que tota l'estona és el mateix: jo, què sento jo, què em passa a mi, el cert és que constantment passen coses i s'hi expliquen moltes trames diferents.

L'amor fora de mapa tracta temes com l'amor, l'angoixa del present i del futur, la tristesa... i ho fa amb sensibilitat i molta dolçor (malgrat tractar-se de fets amargs en la majoria de casos).

He de reconèixer que el final de l'obra em va sorprendre molt i per això em va agradar molt. A mesura que llegeixes el drama cada vegada es va accentuant més, però no se t'acut que tot plegat pugui acabar com ho fa (i que consti que estic fent un esforç per no fer un spoiler!).

"Quan la marea es retira es veu tota la merdeta que hi ha amagada sota les aigües. I jo aleshores em trobava en marea baixa i el panorama era desolador."

La recomano a aquelles persones més sensibles i a qui els agraden les lectures líriques i, per què no? També a aquelles persones que volen donar una oportunitat a la poesia. Si bé és cert que la poesia no és ni l'element principal de l'obra ni el que li dóna més força, ens permeten endinsar-nos lentament en un gènere poc llegit.

L'amor fora de mapa té una altra curiositat que el fa especial, i és que Borja Penalba i Mireia Vives han musicat els poemes de l'obra. Els trobareu aquí. 

Aquest és el seu primer disc conjunt i en la seva ressenya podem llegir:

"Van rebre la proposta de Roc Casagran quan estaven treballant en temes propis i es van llançar en planxa a musicar els poemes de l’escriptor, emocionats pel potencial i la força dels poemes que apareixen al llibre. 

Per a Mireia i Borja ha sigut tot un repte visualitzar la música que demanaven els poemes de L’amor fora de mapa, i n’estan orgullosos del resultat: boleros, melodies pop…han aconseguit que el poder de la música amplifique les paraules de Roc Casagran i han obert un univers artístic que sobrepassa les pàgines de la novel·la. En total, han musicat els 14 poemes que apareixen al llibre de l’escriptor de Sabadell, i ho han fet treballant estretament amb l’autor, que els ha guiat pels camins vitals que recorren els tres protagonistes del seu llibre."

Coneixem una mica més l'autor?

Roc Casagran va néixer a Sabadell l'any 1980. És professor i escriptor català, especialitzat en poesia i novel·la.
Casagran és llicenciat en Teoria de la Literatura i en Literatura Comparada per la UAB.
Ha publicat diversos llibres de poemes entre els quals trobem Els carrers de les fàbriques (2002), Trènicament trennificats (2005) o Després de Sarajevo (2005). Pel que fa a narrativa ha publicat Camí d'Ítaca (2006) conjuntament amb Oleguer Presas i les novel·les Austràlia (2007), Un ós panda al pas zebra (2011) i Ara que estem junts (2012).

"Tenies teories per a tot. I unes ganes de viure que m'aclaparaven i m'enlluernaven. Això és el que va fer enamorar-me perdudament de tu. Després del te i la cervesa ens n'anàvem a casa meva, i eren dies de molta luxúria, perquè la carn era nova i el desig bategava amb ímpetu, i queien els botons i les arracades."

Txell.Cat