Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat

Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Història d’una obra mestra - Henry James

Títol: Història d’una obra mestra

Autor: Henry James 

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1868 original, 2024 en català

"És possible que fos veritat; la senyoreta Everett havia distribuït el seu cor amb imparcialitat per tot l’organisme, i per això, com a conseqüència natural, el seu lloc originari estava pràcticament buit."

Després de sentir a parlar d'aquesta novel·la breu a l'episodi del Club Tàndem sobre Mirall trencat, en què el comentaven en relació als secrets, me'l vaig trobar a l'expositor de la biblioteca i, com que és força breu, vaig decidir endur-me'l a casa.  

En John Lennox és un jove vidu de l'alta societat novaiorquesa que s'ha promès amb Marian Everett, una jove d'una bellesa espectacular. Poc abans del casament, en John coneix un pintor amb un talent excepcional i li encarrega un retrat de la seva promesa. El que no s'espera en John Lennox és que el pintor creï una obra mestra amb una veritat feridora que el trasbalsa profundament. 

M'ha costat molt entrar en la història i, tot i que no arriba al centenar de pàgines, m'ha fet força bola al principi i m'he trobat rellegint el mateix fragment més d'una vegada perquè desconnectava de la lectura constantment. Si no fos perquè és tan breu, segurament no hauria acabat la lectura…

El que més m'ha agradat són les pàgines centrals, en què descobrim perquè el pintor Baxter sap captar tan bé l'essència de Marian Everett i són força més fresques que la resta del llibre. La prèvia (la presentació dels personatges) i l'efecte del quadre en John Lennox m'ha resultat tediós i com a lectora no m'ha arribat la sensació d’aclaparament del protagonista. 

Com a Pandora, del mateix autor, ens trobem amb un home amb una posició social alta i una dona d'orígens més humils i envoltada d'un cert misteri. Tanmateix, mentre que l’aura de misteri i secretisme de Pandora és el que atrau l’home, a Història d’una obra mestra provoca l’efecte contrari, fins al punt que John Lennox decideix ignorar l’existència d’aquests secrets i seguir amb la seva vida com si res.

"Perquè era evident que en Baxter havia fet alguna cosa més. No hi havia posat només coneixement, sinó també imaginació i sentiment. Més que pintar havia compost, i la seva composició abraçava la veritat."

Darrere d’Història d'una obra mestra trobem la idea que l'art és capaç de transmetre i expressar veritats que no veiem a ull nu, i que ens pot remoure i trasbalsar profundament, com li passa al protagonista John Lennox; i trobo que aquesta concepció de l'art que ens transmet James és molt bonica. 

Altres entrades del mateix autor

• Pandora

Txell.Cat