La catastròfica visita al zoo - Joël Dicker

Títol: La catastròfica visita al zoo
Autor: Joël Dicker
Llengua original: francès
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2025 original, 2025 en català

"Diuen que l’infern és empedrat de bones intencions: o sigui, que de vegades fas una cosa amb la intenció d’ajudar i en realitat no ajudes gens. Val més que cadascú es preocupi només de les seves coses."

En Dídac va llegir aquesta novel·la a finals de l'any passat, ja que li va recomanar un company de feina. Un cop enllestida, em va convidar a llegir-la jo també, ja que era molt àgil i molt divertida. Estant de vacances vaig pensar que era un bon moment per descobrir quina catàstrofe havia passat durant la visita al zoo. Un cop enllestida, me n'alegro d'haver-lo llegit; m'ho he passat molt bé. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la per a tots els públics que, d'una manera molt amable i entranyable, narra una successió de desgràcies que desemboquen en la catàstrofe que dóna títol al llibre. 

Tot comença quan un matí la Joséphine i els seus companys no poden entrar al la seva escola d'educació especial perquè s'ha inundat. Aquesta és la primera catàstrofe. Tanmateix sembla que no ha estat un accident, sinó un acte vandàlic del tot intencionat. És per això que els sis nens i nenes s'embarquen en una investigació per descobrir el culpable (ja que sembla que els adults no se n'acaben de sortir). Durant aquesta investigació, els protagonistes toparan amb alguns adults que, des de la perspectiva infantil, tenen comportaments que no tenen massa sentit. A més, amb la intenció de solucionar la catàstrofe anterior, es produirà una nova catàstrofe. I entre tanta catàstrofe també hi ha espai per parlar de la democràcia, la censura, l'intrusisme parental a l'escola o la diversitat. 

La narradora d'aquestes aventures és la Joséphine, que té 10 anys, i fa una descripció entranyable dels seus amics i de la seva diversitat sense caure en el sentimentalisme. Tota la novel·la traspua innocència i tendresa, però també hi ha moments molt còmics per riure de valent. Dicker se serveix d'una veu innocent per fer una crítica a la societat actual. 

Els capítols són força breus i encadenen una catàstrofe rere una altra, així que una vegada dins la roda, costa deixar de llegir. El llenguatge és molt accessible i planer. 

En aquest sentit, mentre el llegia vaig pensar en la feina de traducció d'Imma Falcó, ja que hi ha diversos jocs de paraules força enginyosos que són clau per mantenir el to de la lectura. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la molt llegidora i fresca que us farà passar una molt bona estona i us deixarà amb un somriure i bon sabor de boca. 

Txell.Cat

Guia màgica d'autodefensa amb galetes - T. Kingfisher

Títol: Guia màgica d’autodefensa amb galetes
Autora: T. Kingfisher
Llengua original: anglès
Traducció: Elena Ordeig
Editorial: Indòmita
Any: 2020 original, 2023 en català

"En el racó més fosc i càlid del soterrani, una galleda amb un líquid bombollejava lentament. De tant en tant, una de les bombolles esclatava i exhalava una aroma humida de llevat.
-Va, Bob… -vaig dir, fent servir el to ensucrat que triaries per acostar-te a un animal imprevisible-. Va, que et porto farina bona…
En Bob va fer esclatar unes quantes bombolles, que era la seva manera de saludar-me amb entusiasme. En Bob és la meva massa mare. És la primera màgia important que vaig fer, i com que no sabia què feia, em vaig passar."

Feia temps que tenia aquest llibre a la pila de pendents mentals, després de llegir-ne molt bones ressenyes i d'estrenar-me gratament amb l'autora a principi d'any, però probablement no hagués caigut tan aviat si no fos perquè uns amics el tenien a casa i ens l'han deixat. L'excusa perfecta per fer-lo passar al davant d'altres lectures.

Guia màgica d'autodefensa amb galetes és una novel·la juvenil de fantasia, amb aventures, màgia i el tocs d'humor (com els que vam trobar a Què mou els morts). En aquest cas, la protagonista és la Mona, una magiciana de 14 anys que té poders amb el pa i les galetes, i que els aprofita per treballar a la fleca amb la seva tia. La Mona matina per fer la massa, donar-li forma i enfornar-la abans que arribin els primers clients. Un matí, però, es troba un cadàver a la fleca que ho farà capgirar tot. A partir d'aquell moment, es veurà forçada a fugir, amagar-se, farà nous amics i haurà de fer créixer l'enginy per defensar-se amb la seva màgia. 

A Guia màgica d'autodefensa amb galetes la Mona, la seva galeta de gingebre, en Fuset i la Molly Llevamorts han de salvar la ciutat, però són nens i adolescents, i han de respondre i actuar perquè els adults no ho han sabut fer quan tocava. 

En general m'ha agradat força, però la primera mitja part se m'ha fet una mica lenta i no ha acabat de despertar el meu interès fins que realment la Mona comença a fer servir la seva màgia per defensar-se (que és el que esperava que passés pel títol del llibre). L'últim terç de la novel·la m'ha semblat molt trepidant i l'he gaudit moltíssim. 

M'agrada l'estil de l'autora que ja vaig descobrir a Què mou els morts. És àgil com una conversa, com si algú t'estigués explicant una història, però sense deixar les notes còmiques i crítiques. 

T. Kingfisher troba el punt d'equilibri entre escriure una novel·la juvenil d'aventures i amb màgia i una novel·la amb violència i morts. Sí, sí, és juvenil però hi ha un setge i una guerra i, per tant, hi ha projectils, morts i una massa mare, en Bob, que quan s'enfada es torna agressiva. 

L'autora fa un apunt al l'epíleg sobre les novel·les juvenils que s'acostumen a publicar, que sovint s’edulcoren perquè no siguin massa fosques, ni tinguin massa violència ni facin massa por. Tanmateix, els joves sovint ja consumeixen aquest tipus de continguts de forma molt més explícita en videojocs o formats audiovisuals. Crec que el resultat final troba el punt just per interessar els joves sense renunciar a fer una obra tan infantilitzada. 

Guia màgica d'autodefensa amb galetes té un punt dolç, és divertida i us farà passar una bona estona, però després de llegir-la us mirareu les galetes i els pans de massa mare d'una altra manera…😂🤭. 

Si voleu llegir una altra novel·la juvenil amb màgia i aventures, us recomano Bitter d’Akwaeke Emezi. 

Altres entrades de la mateixa autora:

• Què mou els morts

Txell.Cat

Bitter - Akwaeke Emezi

Títol: Bitter
Autori: Akwaeke Emezi
Llengua original: anglès
Editorial: Faber & Faber
Any: 2022

"Fear was a fist around her heart, clamping it painfully."

Fa uns anys vaig llegir Aigua dolça d’Akwaeke Emezi i recordo que no va ser una lectura fàcil, però que vaig tenir la sensació que estava llegint un llibre molt especial i molt diferent. Tot i que havia vist que s'havien publicat alguns llibres més seus en català, va ser aquesta coberta tan vistosa que, exposada amb les novetats de la biblioteca, em va cridar molt l'atenció. Feia uns dies que em rondava pel cap llegir alguna cosa en anglès i m'hi vaig decidir. 

Bitter és una novel·la juvenil de fantasia i és una preqüela de Pet; totes dues novel·les les podem trobar en català publicades per Indòmita amb els títols Mascota i Bitter. Tot i ser una preqüela, es pot llegir perfectament de manera independent, ja que és una introducció al món que després trobarem a Pet. 

La Bitter és una noia òrfena que, després de voltar per diverses cases d'acollida, ha trobat un refugi segur a Eucalyptus, una escola especial que acull joves amb talents artístics que necessiten un sostre. Allà coneix la seva millor amiga, Blessing, i la seva parella Alex, amb qui a poc a poc es va obrint sense sentir-se jutjada. L'escola Eucalyptus, encapçalada per Mrs. Virtue, és un oasi que, sempre que vulguin, les manté al marge dels aldarulls i els perills dels carrers de la ciutat de Lucille, on s'hi viu una revolució contra un sistema abusiu i classista. La Bitter no pot suportar veure com cada dia hi ha ferits i morts als carrers en mans dels policies que defensen l’status quo, pero tampoc pot suportar la idea de sortir i posar-se en perill i no entén que ho facin les seves amigues. Ella prefereix tancar-se a la seva habitació, posar-se els auriculars amb la música ben alta per aïllar-se i dibuixar; i quan se sent més sola, amb una gota de la seva sang, fa viure les seves creacions. A poc a poc, a través de noves coneixences anirà coneixent alguns membres del col·lectiu Assata, un grup de nens i joves revolucionaris, i trobarà la seva manera de participar en la revolució. 

"Bitter felt her pulse quicken as his eyes met hers -there was something tender about how he was looking at her, and she wondered if he looked at the rest of the world the same way."

M'ha sobtat la tria dels noms dels diferents personatges de la història, ja que la majoria estan totalment carregats de significat. Tenim la Bitter, la protagonista, que té aquest caràcter eixut d'entrada; la seva amiga Blessing, que és una benedicció per a la protagonista, el seu puntal; la directora de l'escola, Mrs Virtue, que la treu del carrer per dur-la a un lloc segur; Aloe, que serà un bàlsam per a la protagonista, o Vengeance.

Akwaeke Emezi ens presenta un elenc de personatges molt divers: són majoritàriament negres i amb més presència de personatges femenins que masculins, amb un líder carismàtic amb diversitat funcional, i amb diversos personatges LGTBIQ+.

Bitter parla de la salut mental dels joves i de la importància de sentir-se segur i recolzat, i del poder de l'art en totes les seves expressions com un mitjà per canalitzar emocions. Tanmateix, diria que el tema central de la novel·la és la lluita contra les injustícies i la desigualtat, i la qüestió sobre si s'ha d'emprar la violència o no. 

Per posar-hi un “però”, m'ha semblat que alguns missatges es repetien en excés, sobretot per recalcar les emocions de la protagonista i les seves dificultats a l'hora de relacionar-se. M'ha sorprès aquesta reiteració, però tampoc m'ha resultat molesta (la prova és que m'he polit el llibre ben ràpid!).

Crec que la combinació dels personatges amb els temes que tracta fan que Bitter sigui una novel·la juvenil que pot funcionar molt bé amb joves amb inquietuds artístiques, joves amb esperit reivindicatiu i joves a qui els agradi la fantasia. I, a més, també pot ser servir de pont amb aquells més introvertits, ja que a través d’una història de fantasia poden trobar paral·lelismes per parlar d’allò que els preocupa.

"The boy’s gap-toothed smile was breaking open again, but this time it was just for her, and it felt like it was happening in slow motion, a prolonged dazzling."

Aquest retrobament amb Emezi ha estat un gran encert i tinc ganes de continuar descobrint la història de la ciutat de Lucille amb Pet.

Altres entrades de li mateixi autori:

• Aigua dolça

Txell.Cat

El màgic d'Oz - L. Frank Baum

Títol: El màgic d’Oz
Autor: L. Frank Baum
Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Il·lustracions: Jesús Gabán
Llengua original: anglès
Editorial: La Galera
Any: 1900 original; 1983 traducció al català

"El cicló havia dipositat la casa, molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots carregats de fruita apetitosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de vius colors cantaven i saltironaven entre els arbres i els arbusts."

Feia temps que tenia ganes de rellegir El màgic d’Oz, que vaig llegir quan era petita i en tenia un record dolç. Patia una mica pel regust que em deixaria una relectura d’un llibre que tenia idealitzat en el record, però he de dir que malgrat el pas dels anys, ha envellit prou bé. 

He llegit el mateix exemplar que vaig llegir aleshores, amb la traducció de Ramon Folch i Camarasa, amb un català genuí i deliciós, d’aquell que avui en dia costa de trobar als llibres, però que quan el llegeixes no pots evitar pensar que tenim una llengua rica i preciosa.

El màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una nena òrfena que viu amb els seus oncles i el seu gos Totó en una casa de pagès a Kansas. Un bon dia, un cicló s'endu la casa pels aires amb la nena i el gos a dins, que no han tingut temps d’amagar-se al refugi. Durant hores i hores, la casa fa giragonses amb el cicló fins que la Dorothy s’adorm amb el balanceig, mentre espera que amaini. Quan es desperta, descobreix meravellada que està en un lloc molt diferent i llunyà de casa seva, lluny dels seus oncles i només acompanyada pel seu inestimable Totó. Malgrat la bellesa d’aquell indret, la Dorothy vol tornar cap a casa, així que, seguint les indicacions que li donen els primers habitants amb qui es creua, s’encamina cap a la ciutat d’Oz per conèixer el gran màgic d’Oz que semblar ser l’única persona que la pot ajudar.

De camí cap a la Ciutat de les Maragdes, la Dorothy coneix tres personatges que l’acompanyaran a veure el gran màgic, cadascun amb un desig diferent. L’espantaocells vol demanar-li un cervell; el llenyataire de llauna vol demanar-li un cor, i el lleó vol coratge. Plegats recorreran paisatges molt diversos, s’enfrontaran a tota mena de perills, coneixeran els micos alats, bruixes bones i bruixes dolentes… aconseguiran arribar a la Ciutat de les Maragdes i reunir-se amb el Gran Oz? 

Amb El màgic d’Oz, tal com apuntava a la introducció, Frank Baum va voler escriure una història “exclusivament per agradar als infants d’avui. Vol ser una rondalla meravellosa modernitzada, que conserva de les velles l’element meravellós i joiós, però en deixa de banda les angoixes i malsons”. Per a ell, calien històries per als infants que no tinguessin cap ensenyament ni moralina, ja que de l’educació ja se n’encarregaven les escoles; volia fer una història absolutament per al gaudi dels nens. I així va néixer El màgic d’Oz.

M’ha agradat tornar al país d’Oz i acompanyar la Dorothy i els seus amics en les seves aventures, però sobretot m’ha agradat tornar-hi amb el català de Folch i Camarasa. 

Txell.Cat

Transicions: El diari d'Anne Marbot - Élodie Durand

Títol: Transicions: el diari d’Anne Marbot
Autora: Élodie Durand
Llengua original: francès
Traductora: Alba Coma 
Editorial: Comanegra
Any: 2021

Transicions: el diari d'Anne Marbot és una novel·la gràfica molt didàctica que parla del procés de canvi en un trànsit. La peculiaritat que fa especialment interessant aquest llibre, però, és que la protagonista no és la persona que transita de Lucie a Alex, sinó la seva mare, l'Anne. 

La història que s'hi narra està basada en els diaris de l’Anne, on explica com va viure aquest procés. A banda dels diferents estadis que van des de la negació fins a l'acceptació, s'hi incorporen referències a d'altres obres i persones trans de diferents moments històrics. 

M'ha semblat un llibre molt sincer, ja que l'Anne explica com es va sentir inicialment, com la seva incomprensió lluitava amb el seu discurs de ment oberta (i aquí que tiri la primera pedra qui estigui lliure de prejudicis), i com es va anar deteriorant la relació amb la seva criatura (i així és com la psicòloga transpositiva es referia al seu fill quan l'Anne encara no sabia referir-s'hi en masculí). 

No ens enganya: no va ser fàcil, com tampoc ho va ser per l'Alex. Ara bé, l'entorn en general va acompanyar al canvi (en Mat, la parella de l'Anne; els germans i els pares de l'Anne…) i probablement aquest no sigui, a dia d'avui, l'escenari més habitual. 

En qualsevol cas, és un bon llibre per parlar del procés de trànsit des d'una altra perspectiva. És un llibre d'aquells que tothom podria llegir per ampliar una mica la mirada, però que és especialment interessant per a aquelles persones que tinguin un familiar, amic o conegut en procés de trànsit, més que per als qui fan el procés (que normalment ja s'han documentat i han deixat enrere prejudicis). 

El format de novel·la gràfica també fa que el contingut sigui més distès i sigui més digerible, i és que a ningú no li agrada que li diguin que no és tan tolerant o obert de ment com es pensava, i això és el que pot passar sovint. Perquè tots som molt oberts i tolerants amb les persones trans fins que es tracta dels nostres fills, no?

Coneixem una mica més l'autora?

Foto extreta de wikipedia.cat

Élodie Durand (1973) és una dibuixant i guionista de còmic francesa. Inicialment va treballar per a produccions infantils i col·leccions juvenils. El seu àlbum de còmics La Parenthèse (2010) va rebre nombrosos premis. En aquest llibre recull la seva experiència personal amb un tumor cerebral que va patir durant set anys. El còmic Transicions, sobre la transidentitat des del punt de vista d’una mare, es va publicar el 2021.

Txell.Cat

Germanet - Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

Títol: Germanet
Autors: Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia
Llengua original: euskera
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Blackie Books
Any: 2019 original, 2021 traducció al català

"Nosaltres hem vist molts cadàvers al camí. Uns al desert, d'altres al mar. Els cadàvers són allà, nosaltres continuem movent-nos. Aquesta és la diferència. Però els nostres moviments estan com dirigits per una altra persona."

Feia temps que tenia l’ull posat en aquest llibre i, finalment, l’he agafat aquest mes de juliol i el contemplo dins de la iniciativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir obres d’autors negres. A Germanet trobem una coautoria: Ibrahima Balde és qui ha explicat la història amb la seva veu i Amets Arzallus Antia qui l’ha posat per escrit.
 
Germanet és la història real de l’Ibrahima, natural de Guinea Conakry i que, després d’un llarg i dur periple des del cor de l’Àfrica va arribar al País Basc on es va trobar amb Amets Arzallus Antia, membre d’una associació de suport als immigrants. Amets Arzallus va escoltar la seva història i la va deixar per escrit com a un argument més per a la sol·licitud d’asil, que, malauradament, li va ser denegada. Més tard la veu de l’Ibrahima Balde amb la ploma d’Amets Arzallus Antia es va convertir en aquesta novel·la breu i colpidora.
 
Com deia, aquesta és la història de l’Ibrahima. És una història; una de tantes que podríem trobar si preguntéssim als qui han arribat de l’Àfrica (i d’altres continents) jugant-se la vida.
 
Germanet és el testimoni d’un germà gran que, després de la mort del pare encara jove, ha de tirar endavant una família d’escassos recursos i força nombrosa. Un dia s’assabenta que el seu germà petit, Alhassane Balde, ha marxat de casa i que té com a objectiu arribar a Europa. Ibrahima no va dubtar a deixar-ho tot per anar a buscar el seu germà, parlar amb ell i fer-lo tornar a casa. Des de Guinea Conakry, passant per Mali, Algèria i Líbia per aconseguir una barqueta inflable cap a Europa. “Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa”.
 
El seu viatge va durar més de tres anys i durant aquest temps va patir la violència i els abusos de poder de les màfies frontereres, però també racisme. Va haver d’aprendre a viure amb por, a sobreviure fos com fos, a dormir al carrer, a menjar i beure quan podia, a treballar del que fos.
 

"Portar càrregues a tretze anys no és gens fàcil. Jo encara era petit, i les caixes que transportava eren grans. [...] La gent de Watazai em va començar a agafar confiança, i aviat em van dir pel nom. [...] Això del nom és molt important per a mi, demostra proximitat. Però cada nit, encara que em coneguessin, em quedava sol. Aleshores, tornava a l'estació, desplegava uns quants cartons a terra i em feia un petit llit. A Libèria, vaig aprendre a dormir al carrer."

Germanet és un llibre força breu i de lectura molt fluida. Té un estil oral que Amets Arzallus Antia s’ha curat de mantenir a fi que el relat d’Ibrahima Balde ens arribés el més semblant possible al seu relat. A través de les seves paraules ens arriba la seva innocència truncada i la seva bondat ingènua. És una història dura, d’aquelles que prefereixes pensar que són ficció i que et manté el cor al puny, però crec que és d’aquells llibres que s’haurien de llegir, especialment a les escoles. M’ha agradat especialment que sigui la història d’un jove que no volia venir a Europa, però que hi va acabar arribant perseguint el seu germà.

"Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i els ulls. D'aquesta manera, les paraules no cauen."

Coneixem una mica més els autors?

Ibrahima Balde (Guinea Conakry, 1994) era aprenent de conductor de camió al seu país fins que la seva mare li va anunciar que el seu germà petit, el seu minyan, no era a casa. Aleshores va sortir a buscar-lo i per fer-ho va travessar el Sàhara, va creuar l'Estret, va patir fam i set, dolor, i els abusos de les màfies que actuen impunement. Tres anys després va arribar per fi a Europa, a Irun. En l'actualitat estudia mecànica a Madrid.

Amets Arzallus (França, 1983) és periodista de formació i a treballat en diversos mitjans. Ha treballat en mitjans com la revista Argia, el diario Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia. També és bertsolari i ha guanyat diversos campionats.

Txell.Cat
 

El cap als núvols - Bernat Cormand

Títol: El cap als núvols
Autor i il·lustrador: Bernat Cormand
Llengua original: català
Editorial: L'Altra Tribu
Any: 2021

"Avui l'Elies fa onze anys. S'ha tancat al lavabo i s'ha posat de puntetes davant el mirall; es mira de molt a prop, observant cada detall dels seus ulls foscos i rodons. Començarà per l'ull dret i després farà l'altre. Sense que ho sàpiga ningú, ha agafat el rímel que la seva mare sol guardar en un calaix amb els altres productes de cosmètica, i ara va pentinant a poc a poc i amb cura les pestanyes de dalt a baix, imitant els gestos de la mare quan es maquilla."

El cap als núvols és una novel·la infantil de l’il·lustrador Bernat Cormand. Després de llegir-la crec que els lectors ideals són d’últim cicle de primària (10-11 anys) i potser 1r d’ESO.

La novel·la transcorre al llarg d’un curs escolar en una escola de Barcelona. L’Elies té onze anys i li agrada anar a escola, tot i que el curs passat s’ho va passar malament perquè alguns companys es reien d’ell i l’insultaven. Enguany, a més, hi ha un nen nou a classe, en Tomàs, que ha canviat d’escola després de perdre el pare. A l’Elies li agrada jugar i ballar amb la Vane, la seva millor amiga, mentre que en Tomàs és un crack jugant a futbol, però això no impedeix que es facin bons amics.

El cap als núvols és una novel·la tendra que parla de l’amistat, el dol, l’assetjament escolar, la descoberta de la sexualitat i l’amor entre infants, i ho fa trencant amb el convencionalisme i visibilitzant una realitat que cada vegada és més present, les relacions LGTBI+. El llenguatge és molt accessible i l’estil força senzill.

Després de llegir-lo tinc la sensació que aquest és un d’aquells llibres que hi ha de ser, que han d’existir per palesar la realitat on vivim i perquè els llibres siguin també un reflex de la societat. Crec que els nens i nenes han de trobar personatges als llibres que s’allunyin dels rols i conductes estereotipats, i que se n’ha de parlar.

Sé que és una novel·la infantil, però reconec que m’hi ha faltat una mica més de versemblança. Crec que poques històries com aquesta són tan plàcides a la vida real, i potser m’hauria agradat més si també s’hagués mostrat que malauradament no és tan fàcil, que hi ha obstacles, que se superen, però que hi són.

 

El cap als núvols de Cormand no m’ha emocionat (com esperava) ni m’ha semblat un llibre brillant, però això no està renyit amb què crec que és un llibre necessari, que és bo que existeixi i que entri a les aules i se’n parli. És una molt bona lectura per a infants entre 10 i 12 anys i, com us deia, té molt potencial per ser treballat a classe. Si la llegiu d’adults potser desbloquejareu algun record de l’hora del pati i us arrencarà un somriure 😊.

Coneixem una mica més l'autor?

Bernat Cormand (1973 - 2021) va ser filòleg, escriptor i il·lustrador català. Va iniciar la seva formació artística amb l'escultura, el dibuix i la il·lustració i va treballar amb algunes editorials coordinant col·leccions de novel·la i assaig. Dirigia la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Entre la seva obra destaca El cap als núvols (2021), Els dies feliços (2018) o les il·lustracions de Viatges i flors de Rodoreda.

Txell.Cat