Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouther Adimi
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casasas
Editorial: Edicions del Pericopi
Any: 2016 original, 2021 traducció al català

"Callo les meves pors. Soc l'última dona que arrossega la por d'acabar sola. De vegades, m'enxampo somrient a desconeguts pel carrer, amb aire postís, tranquil i juganer perquè no s'endevini que tinc l'estómac a punt de naufragar."

Pedres a la butxaca de Kaouther Adimi és la narració en primera persona d’una dona algeriana que viu a París des de fa uns anys i és soltera. Té 30 anys i un dia rep la trucada de la seva mare, que li diu que la seva germana petita s’ha promès i es casa... però i ella? A què espera? Quan tornarà a Alger?

A través d’una escriptura àgil i uns capítols força breus, Adimi retrata el contrast cultural entre Algèria i París, així com la pressió social de trobar un home i contraure-hi matrimoni. I malgrat que el tema em sembla molt interessant, la novel·la no m’ha acabat de convèncer i m’hi ha faltat alguna cosa.

Els capítols m’han semblat un punt massa repetitius i he tingut la sensació que  la història no acaba d’esclatar; m’ha passat una cosa similar amb alguns personatges que van apareixent al llarg de la novel·la, però que no acaben d’agafar cos.

A favor de l’estil d’Adimi diré que sí que m’ha arribat aquesta preocupació i angoixa de la protagonista per la pressió familiar i social d’Alger per casar-se i deixar Europa. Com més vegades ho llegeixes, més present se’t fa i més pesen aquestes pedres que carreguem a les butxaques i que, potser al principi no notem, però que quan fa temps que portem a sobre, comencen a pesar.

"L'angoixa que tinc a l'estómac em puja fins a la gola i s'hi instal·la còmodament, entre el conducte de les llàgrimes i el conducte de la veu."

D’alguna manera i salvant les distàncies, m’ha fet pensar en La dependienta de Sayaka Murata, on també tenim una protagonista soltera en edat de casar-se i seguir les convencions socials, però en aquest cas a Japó.

"Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella."

Coneixem una mica més l'autora? 
Kaouther Adimi (Alger, 1986) és una escriptora algeriana. El 2009 va instal·lar-se a París, i es considera algeriana i francesa d'adopció. Els seus relats han rebut diversos guardons. Les nostres riqueses va ser el primer llibre que es va traduir al català el 2018.

"És murri el sentit de l'oïda. Els ulls es poden tancar o pots desviar la mirada, pots deixar de respirar pel nas, o pots negar-te a tocar una cosa, però fora que et tapis les orelles amb les mans, de manera molt visible, per força sents la mare que parla dels perills que corre una noia com cal si freqüenta un noi, tant si és de bona família com si no."

Txell.Cat

Animal trist - Monika Maron

Títol: Animal trist

Autora: Monika Maron

Llengua original: alemany

Traductora: Carlota Gurt

Editorial: El Club Editor

Any: 1996 original, 2022 traducció al català

"A la vida, l'únic que no es pot deixar perdre és l'amor. Aquesta va ser la resposta, i molt abans de pronunciar-la jo ja la devia saber."

El 3 de setembre vaig fer 30 anys i vaig passar el dia de llibreria en llibreria. Animal trist de Monika Maron és una de les adquisicions que vaig fer, en concret a la Llibreria Ona, després de deixar-me recomanar pels llibreters d’allà. Quan vaig llegir-ne la sinopsi a la contracoberta vaig tenir clar que l’havia de comprar, ja que la història d’amor que s’hi explica comença als peus de l’esquelet de braquiosaure que hi ha al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on vam ser fa poc més d’un mes. Aquí en teniu una prova:

Animal trist no és una novel·la trepidant de passar pàgines sense parar, sinó que és una mena de monòleg d’una protagonista sense nom que t’embolcalla i t’arrossega com una rierada. La protagonista, una dona d’edat incerta (ni ella mateixa sap l’edat que té) i que viu aïllada del món voluntàriament després de l’abandonament del seu amant, ens narra una història d’amor i passió folla. Malgrat no ser joves, la protagonista viu aquest amor boig com si fos un amor de joventut, però amb el fantasma de l’edat darrere l’orella.

"Un amor de joventut no és només un amor que una persona té en la seva joventut. És una cosa incomparable, perquè la persona a qui colpeix encara no ha viscut res amb què poder mesurar el seu amor. És allà només per ell mateix. Encara no ha de sobreposar-se a cap desengany, no ha de superar cap felicitat anterior, no ha de refutar res, corregir res, substituir res."

Els records del que va ser realment es barregen amb el desig del que podria haver estat en una relació que no sabem exactament quan va durar. De fet, ella viu tan ancorada en el record que com a lectora m’he arribat a preguntar si ell realment havia existit o era fruit de la seva imaginació. A partir dels records, la protagonista ens presenta personatges força pintorescos i ens contextualitza la trama al Berlín dividit pel mur.

"L'oblit és la inconsciència de l'ànima. Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar."

La lectura, com deia, no és especialment àgil, malgrat que el text flueix perfectament en la traducció catalana que n’ha fet Carlota Gurt. Tanmateix, aquest fil de pensament, que va a la deriva i s’embranca en idees més profundes requereixen una lectura atenta.

Com deia, la protagonista i el seu amant es coneixen als peus de l’esquelet d’un braquiosaure i m’ha agradat especialment el símbol dels dinosaures relacionat amb l’amor: quelcom que imposa, que és poderós, però que alhora es pot extingir i desaparèixer per sempre.

"Amb l'amor passa com amb els dinosaures, que el món sencer es recrea en la seva mort: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Anna Karénina, Pentesilea, sempre només la mort, sempre aquesta voluptuositat de l'impossible. Jo no crec que les persones siguin tan incapaces d'estimar com aparenten. Es deixen convèncer per ànimes infelices sense amors de joventut que, per por de morir, van expulsar l'amor a crits tan aviat que ni recorden quan."

Animal trist val la pena de llegir perquè està molt ben escrit. Les imatges i els símils amb l’amor són espectaculars; com ens fa canviar, com canvia el significat de les coses i objectes a mesura que hi passa el tsunami de l’amor, com es pot convertir en un sentiment malaltís i com ens pot aïllar. Aquest és un d'aquells llibres que pràcticament podries subratllar sencers, especialment al principi. He marcat pàgines senceres, però en aquesta entrada he fet una "petita" selecció que no volia deixar de compartir-vos.

"L'època de la gratitud pura és la primera fase de l'amor, segurament de qualsevol amor. Una persona aconsegueix transformar-nos. Qualitats que desitjàvem tenir o que sabíem que amagàvem a dins, sepultades o per descobrir, desplacen des del primer segon de l'enamorament les altres qualitats amb què estàvem acostumats a viure. No ens reconeixem. Som més guapos, més dolços, savis. Ens hem redimit de la pusil·lanimitat i el ressentiment. Ens sentit disposats a perdonar el pitjor enemic. La felicitat fa resplendir tots els arbres, tots els carrers, tots els minuts, i ens meravellem de la bellesa que no hi havíem sabut veure fins llavors."

Confesso que no coneixia Monika Maron fins que aquest llibre em va arribar a les mans, però entenc que sigui una de les escriptores més importants d’Alemanya. Animal trist és una novel·la amb un estil peculiar, que s’hi ha d’entrar (potser no tothom hi connectarà), però amb una força narrativa que t’arrossega llibre endins. Ai, l’amor!

"Per no saber, no sé si l'amor se'ns fica a dins o si ens esclata de dins cap enfora. De vegades crec que se'ns fica a dins com una criatura aliena que ens sotja durant mesos, o anys i tot, fins que en algun moment, assetjats pels records o pels somnis, obrim amb ànsia els porus, pels quals penetra en pocs segons, i se'ns barreja amb tot allò que la pell envolta. O si se'ns fica a dins com un virus que nia i perviu quiet dins nostre, fins que un dia ens troba prou predisposats i indefensos per esclatar com una malaltia incurable. Però també em puc imaginar que ens viu a dins des que naixem, com un presoner. Només de vegades aconsegueix alliberar-se i escapar de la presó que li som. Quan me l'imagino com un presoner de per vida que s'ha escapat és quan millor puc entendre per què en els rars moments de llibertat s'esvalota tant, per què ens turmenta d'una manera tan despietada, per què ens aboca a totes les promeses i alhora a totes les desgràcies, com si ens volgués mostrar què estaria disposat a donar-nos si l'hi permetéssim, i quin càstig mereixem per no deixar-lo mamar."

Coneixem una mica més l'autora?

Monika Maron (Berlín 1941) és una escriptora alemanya. Acabats els estudis de teatre, es va establir com a periodista a Berlín Est. Va ser membre activa de les joventuts del Partit Socialista Unificat i entre 1976 i 1978 va treballar per la Stasi. A partir d'aleshores va viure sota vigilància de la policia secreta. El 1981 apareix a Frankfurt la seva primera novel·la Flugasche, que la va situar com a una autora de primer nivell. Tanmateix, les crítiques que contenia el llibre van impedir que es publiqués. El 1988 va emigrar a Hamburg i, des de llavors, ha publicat més de vint novel·les, reculls de contes i llibres de memòries i assaig. Animal trist és la primera obra seva que s'ha traduït al català.

"Tot i que les mostres d'amor en públic eren contingudes i tímides, buscaven qualsevol ocasió per fer-se una carícia furtiva o per recolzar-se un segon l'un en l'altre, com qui no vol la cosa, com si els calgués convence's contínuament de la corporalitat de l'altre, com si no es poguessin creure aquella felicitat seva, immensa i inesperada."

Txell.Cat

Todo lo que muere - John Connolly

Títol: Todo lo que muere

Autor: John Connolly

Llengua original: anglès

Traductor: Carlos Milla Soler

Editorial: Tusquets Editores

Any: 1999 original, 2004 traducció al català

"Pero aún aparecen en mis sueños, a veces sonrientes y hermosas como eran en vida y a veces sin rostro y ensangrentadas como las dejó la muerte; me hacen señas para que me adentre aún más en una oscuridad donde se oculta el mal y no hay lugar para el amor, adornada con millares de ojos ciegos y los rostros desollados de los muertos."

Per segon any consecutiu hem continuat amb la tradició lectora, si és que se’n pot dir així, que vam instaurar l’any passat, que consisteix a llegir un llibre durant l’estiu triat per l’altre. Si l’any passat vaig llegir La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë i en Dídac, La meitat evanescent de Brit Bennett, aquest any a mi m’ha tocat estrenar-me amb un dels autors de novel·la negra preferits d’en Dídac, John Connolly. A ell, per cert, li ha tocat llegir-se El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes de Tatiana Tibuleac que, si no heu llegit, us recomano fortament.

Així doncs m’he iniciat en John Connolly amb la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pel detectiu Charlie Parker, que ja té més de 20 títols.

Todo lo que muere és una novel·la negra, però negra de veritat. És gore, descarnada i descriu, amb tot luxe de detalls, uns crims sàdics, brutals i amb tant d’acarnissament, que fan posar els pèls de punta.

En aquesta primera novel·la, Connolly presenta el protagonista de la sèrie, Charlie Parker. Parker era Policia de Nova York, però l’assassinat brutal de la seva dona i la seva filla el van acabar apartant del cos. Malgrat no ser policia, segueix fent feinetes de detectiu per mantenir la ment ocupada fins que un dia, un excompany del cos li demana ajuda per trobar una jove que sembla que ha desaparegut. Aquest cas és el que ocupa la primera meitat del llibre, però no és l’únic cas que es narra a Todo lo que muere, ja que, curiosament, hi ha dos trames i dos casos per resoldre! El segon cas gira entorn un assassí en sèrie i torna a connectar amb les morts de la seva dona i filla.

Quan llegeixo thriller o novel·la negra em passa sovint que al principi avanço lentament però que hi ha un moment que arribes en aquell punt de “no retorn” en què ja no pots parar de llegir fins que resols el cas. A Todo lo que muere, entre un cas i l’altre em vaig desinflar una mica i vaig perdre el ritme. Tampoc hi ajudava l’allau de noms de personatges que van entrant i sortint de la història.

Com deia, els dos casos són durs i, en alguns moments, poden arribar a ser desagradables de llegir, i és que els dolents són molt, molt dolents. Connolly retrata el mal a través d’uns malvats sense escrúpols, que et fan témer el pitjor de la humanitat.

"Ya no creemos en el mal, sino sólo en actos malvados que pueden explicarse mediante la ciencia de la mente. El mal no existe, y creer en él es sucumbir a la superstición, como cuando uno mira debajo de la cama por la noche o tiene miedo a la oscuridad. Pero hay individuos para quienes no encontramos respuestas fáciles, que hacen el mal porque son así, porque son malvados."

Com a bon detectiu, Charlie Parker no deixa d’arrossegar tots els clixés del gènere (solitari, havent de suportar la pèrdua d’algun membre de la família, una temporada d’alcohol, que no està lliure de pecat, que es troba en tots el escenaris en el moment clau, però que se n’acaba sortint amb alguna rascadeta). Tanmateix, és un personatge magnètic i molt ben construït.

D’entre tots els personatges que surten, n’hi ha tres que tenen més pes i que també estan ben construïts i es fan estimar: la Rachel, psicòloga que li dona un cop de mà per acostar-se als criminals, i Ángel i Louis, una parella de sicaris molt entranyable.

 

Si us agrada la novel·la negra i voleu conèixer el mal de veritat, John Connolly és el vostre autor.

Coneixem una mica més l'autor?

John Connolly (Dublín, 1968) és un escriptor irlandès que va estudiar Filologia Anglesa i Periodisme. És especialment conegut per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu Charlie Parker, tot i que també té altres novel·les fora d'aquesta sèrie.

Txell.Cat