Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris basc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris basc. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de maig del 2026

Pleibac - Miren Amuriza


Títol:
Pleibac
Autora: Miren Amuriza
Llengua original: eusquera
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Club Editor
Any: 2026 original, 2026 en català

"No hi ha res que em dolgui més que quedar-me sense saber quina mena d’amigues hauríem sigut de grans."


Pleibac és fer veure que cantes sobre una cançó original com si estiguessis fent la interpretació de la teva vida, imitant, com el que moltes vam fer a l’adolescència per encaixar. Però si ho escrivim separat, play back, també és tornar a reproduir després de rebobinar, com fem amb els records dins el nostre cap.


Pleibac de Miren Amuriza és una mica tot això. La Jone i la Polly eren molt amigues de petites i durant l’adolescència, però alguna cosa es va trencar i ara, si es creuen pel carrer, ni tan sols se saluden. 

La novel·la ens narra els records de la Jone amb la Polly als anys 90, quan encara van a l’institut, on hi ha les colles d’amics amb els rols clarament marcats surten de festa al poble, comencen a trampejar amb l’alcohol i les drogues, apareixen els trastorns de la conducta alimentària, la militància d’esquerra i amb el conflicte basc de rerefons. Hi ha moltes referències a la cultura pop dels anys 90 i principis dels 2000 i, salvant força les distàncies, en certa manera m’ha transportat a la meva adolescència.

Amuriza fa un bon retrat de la complexitat de l’adolescència: les contradiccions, les pors, la necessitat constant d’encaixar, les ganes de sentir-se gran i les ganes que algú t’abraci, la culpa; tot viscut amb molta intensitat.


"Total, que no sé si a tu et va fotre o no, però jo em sento com el puto cul. Fa anys que em sento com el puto cul, i ara, a més, no tinc la Beda que em tiri aigua calenta amb vinagre entre els dits; no la tinc perquè m’ajudi a estovar les capes marrons de culpa que se m’han anat enganxant a la pell com llet cremada. Culpa per ella. Culpa per tu. Culpa també per mi."


En una entrevista, Amuriza comentava que, sovint, les amigues són les primeres relacions monògames que tenim. Busquem exclusivitat i quan no hi és arriba la gelosia, sovint són relacions tòxiques perquè no respecten l’espai de l’altra, i a vegades acaben amb una ruptura i cal passar el dol. En l’imaginari social, s’espera que una parella es pugui trencar, però no estem tan preparades perquè hi hagi una ruptura en una amistat. I és duríssim tant si en coneixem els motius, com si d’un dia per l’altra la comunicació s’esvaeix. Situem la ruptura en l’adolescència, a l’institut i encara es fa tot més feixuc: sentiments a flor de pell, veure’t cada dia amb qui vas compartir tant i veure, també, com els interessos i amistats són totalment diferents. Ai, Jone i Polly, us faria una abraçada i us diria que també vaig sentir que la vida era massa intensa i massa injusta, que tampoc vaig entendre que la meva millor amiga em comencés a ignorar a la Festa Major d’estiu, però que vist amb perspectiva, no m’ha anat tan malament sortir d’aquella relació tan tòxica. 


"De vegades tinc la sensació que em vas anar desplaçant igual que desplaçaven les actrius secundàries de les sèries dels noranta. [...] Altres vegades em semblava que tot era qüestió de temps, i que si tu no t’haguessis allunyat, tard o d’hora ho hauria fet jo. O sigui, que acabaríem tallant perquè, simplificant molt, tu començaves a fer-me sentir una ignorant i jo començava a fer-te sentir lletja, i no perquè tu i jo fóssim ignorants o lletges. Simplificant moltíssim."


Al principi estava una mica desconcertada per la lectura. Els capítols són força breus, però la Jone, en el seu monòleg, va saltant constantment entre diferents records de l’adolescència i la infància i em va costar situar-me. Una vegada immersa en la història i l’estil, m’ha agradat molt viure tot el que la Jone ens vol explicar. La narració és un vòmit emocional que la Jone té pendent de parlar amb la Polly, que necessita treure des de fa temps, una ferida que no ha curat. Amuriza aconsegueix transmetre’ns aquesta sensació de desfogament amb un llenguatge col·loquial que no busca la correcció. És un llenguatge fresc, viu i directe, que barreja castellà i anglès escrit tal com sona, amb una traducció de l’eusquera al català que ha degut ser una feinada però que és fantàstica. Pleibac és un llibre punki, fins i tot en el colofó.


Tot el llibre és d’una intensitat molt bèstia i aclaparadora, com l’adolescència mateixa. És com una rierada que t’arrossega i després, quan torna la calma, ha modificat el paisatge; com l’adolescència mateixa. Quin viatge, aquells anys.
No vull oblidar-me en aquesta ressenya dels avis de la Jone, en Largo i la Beda, que la cuiden i la crien. Els avis són màgics.


"Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs."


Txell.Cat

divendres, 21 de juliol del 2023

Germanet - Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

Títol:
Germanet
Autors: Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia
Llengua original: euskera
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Blackie Books
Any: 2019 original, 2021 traducció al català

"Nosaltres hem vist molts cadàvers al camí. Uns al desert, d'altres al mar. Els cadàvers són allà, nosaltres continuem movent-nos. Aquesta és la diferència. Però els nostres moviments estan com dirigits per una altra persona."

Feia temps que tenia l’ull posat en aquest llibre i, finalment, l’he agafat aquest mes de juliol i el contemplo dins de la iniciativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir obres d’autors negres. A Germanet trobem una coautoria: Ibrahima Balde és qui ha explicat la història amb la seva veu i Amets Arzallus Antia qui l’ha posat per escrit.
 
Germanet és la història real de l’Ibrahima, natural de Guinea Conakry i que, després d’un llarg i dur periple des del cor de l’Àfrica va arribar al País Basc on es va trobar amb Amets Arzallus Antia, membre d’una associació de suport als immigrants. Amets Arzallus va escoltar la seva història i la va deixar per escrit com a un argument més per a la sol·licitud d’asil, que, malauradament, li va ser denegada. Més tard la veu de l’Ibrahima Balde amb la ploma d’Amets Arzallus Antia es va convertir en aquesta novel·la breu i colpidora.
 
Com deia, aquesta és la història de l’Ibrahima. És una història; una de tantes que podríem trobar si preguntéssim als qui han arribat de l’Àfrica (i d’altres continents) jugant-se la vida.
 
Germanet és el testimoni d’un germà gran que, després de la mort del pare encara jove, ha de tirar endavant una família d’escassos recursos i força nombrosa. Un dia s’assabenta que el seu germà petit, Alhassane Balde, ha marxat de casa i que té com a objectiu arribar a Europa. Ibrahima no va dubtar a deixar-ho tot per anar a buscar el seu germà, parlar amb ell i fer-lo tornar a casa. Des de Guinea Conakry, passant per Mali, Algèria i Líbia per aconseguir una barqueta inflable cap a Europa. “Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa”.
 
El seu viatge va durar més de tres anys i durant aquest temps va patir la violència i els abusos de poder de les màfies frontereres, però també racisme. Va haver d’aprendre a viure amb por, a sobreviure fos com fos, a dormir al carrer, a menjar i beure quan podia, a treballar del que fos.
 

"Portar càrregues a tretze anys no és gens fàcil. Jo encara era petit, i les caixes que transportava eren grans. [...] La gent de Watazai em va començar a agafar confiança, i aviat em van dir pel nom. [...] Això del nom és molt important per a mi, demostra proximitat. Però cada nit, encara que em coneguessin, em quedava sol. Aleshores, tornava a l'estació, desplegava uns quants cartons a terra i em feia un petit llit. A Libèria, vaig aprendre a dormir al carrer."

Germanet és un llibre força breu i de lectura molt fluida. Té un estil oral que Amets Arzallus Antia s’ha curat de mantenir a fi que el relat d’Ibrahima Balde ens arribés el més semblant possible al seu relat. A través de les seves paraules ens arriba la seva innocència truncada i la seva bondat ingènua. És una història dura, d’aquelles que prefereixes pensar que són ficció i que et manté el cor al puny, però crec que és d’aquells llibres que s’haurien de llegir, especialment a les escoles. M’ha agradat especialment que sigui la història d’un jove que no volia venir a Europa, però que hi va acabar arribant perseguint el seu germà.

"Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i els ulls. D'aquesta manera, les paraules no cauen."


Coneixem una mica més els autors?
Ibrahima Balde (Guinea Conakry, 1994) era aprenent de conductor de camió al seu país fins que la seva mare li va anunciar que el seu germà petit, el seu minyan, no era a casa. Aleshores va sortir a buscar-lo i per fer-ho va travessar el Sàhara, va creuar l'Estret, va patir fam i set, dolor, i els abusos de les màfies que actuen impunement. Tres anys després va arribar per fi a Europa, a Irun. En l'actualitat estudia mecànica a Madrid.
Amets Arzallus (França, 1983) és periodista de formació i a treballat en diversos mitjans. Ha treballat en mitjans com la revista Argia, el diario Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia. També és bertsolari i ha guanyat diversos campionats.

Txell.Cat