Títol: Pleibac
Autora: Miren Amuriza
Llengua original: eusquera
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Club Editor
Any: 2026 original, 2026 en català
"No hi ha res que em dolgui més que quedar-me sense saber quina mena d’amigues hauríem sigut de grans."
Pleibac és fer veure que cantes sobre una cançó original com si estiguessis fent la interpretació de la teva vida, imitant, com el que moltes vam fer a l’adolescència per encaixar. Però si ho escrivim separat, play back, també és tornar a reproduir després de rebobinar, com fem amb els records dins el nostre cap.
Pleibac de Miren Amuriza és una mica tot això. La Jone i la Polly eren molt amigues de petites i durant l’adolescència, però alguna cosa es va trencar i ara, si es creuen pel carrer, ni tan sols se saluden.
La novel·la ens narra els records de la Jone amb la Polly als anys 90, quan encara van a l’institut, on hi ha les colles d’amics amb els rols clarament marcats surten de festa al poble, comencen a trampejar amb l’alcohol i les drogues, apareixen els trastorns de la conducta alimentària, la militància d’esquerra i amb el conflicte basc de rerefons. Hi ha moltes referències a la cultura pop dels anys 90 i principis dels 2000 i, salvant força les distàncies, en certa manera m’ha transportat a la meva adolescència.
Amuriza fa un bon retrat de la complexitat de l’adolescència: les contradiccions, les pors, la necessitat constant d’encaixar, les ganes de sentir-se gran i les ganes que algú t’abraci, la culpa; tot viscut amb molta intensitat.
"Total, que no sé si a tu et va fotre o no, però jo em sento com el puto cul. Fa anys que em sento com el puto cul, i ara, a més, no tinc la Beda que em tiri aigua calenta amb vinagre entre els dits; no la tinc perquè m’ajudi a estovar les capes marrons de culpa que se m’han anat enganxant a la pell com llet cremada. Culpa per ella. Culpa per tu. Culpa també per mi."
En una entrevista, Amuriza comentava que, sovint, les amigues són les primeres relacions monògames que tenim. Busquem exclusivitat i quan no hi és arriba la gelosia, sovint són relacions tòxiques perquè no respecten l’espai de l’altra, i a vegades acaben amb una ruptura i cal passar el dol. En l’imaginari social, s’espera que una parella es pugui trencar, però no estem tan preparades perquè hi hagi una ruptura en una amistat. I és duríssim tant si en coneixem els motius, com si d’un dia per l’altra la comunicació s’esvaeix. Situem la ruptura en l’adolescència, a l’institut i encara es fa tot més feixuc: sentiments a flor de pell, veure’t cada dia amb qui vas compartir tant i veure, també, com els interessos i amistats són totalment diferents. Ai, Jone i Polly, us faria una abraçada i us diria que també vaig sentir que la vida era massa intensa i massa injusta, que tampoc vaig entendre que la meva millor amiga em comencés a ignorar a la Festa Major d’estiu, però que vist amb perspectiva, no m’ha anat tan malament sortir d’aquella relació tan tòxica.
"De vegades tinc la sensació que em vas anar desplaçant igual que desplaçaven les actrius secundàries de les sèries dels noranta. [...] Altres vegades em semblava que tot era qüestió de temps, i que si tu no t’haguessis allunyat, tard o d’hora ho hauria fet jo. O sigui, que acabaríem tallant perquè, simplificant molt, tu començaves a fer-me sentir una ignorant i jo començava a fer-te sentir lletja, i no perquè tu i jo fóssim ignorants o lletges. Simplificant moltíssim."
Al principi estava una mica desconcertada per la lectura. Els capítols són força breus, però la Jone, en el seu monòleg, va saltant constantment entre diferents records de l’adolescència i la infància i em va costar situar-me. Una vegada immersa en la història i l’estil, m’ha agradat molt viure tot el que la Jone ens vol explicar. La narració és un vòmit emocional que la Jone té pendent de parlar amb la Polly, que necessita treure des de fa temps, una ferida que no ha curat. Amuriza aconsegueix transmetre’ns aquesta sensació de desfogament amb un llenguatge col·loquial que no busca la correcció. És un llenguatge fresc, viu i directe, que barreja castellà i anglès escrit tal com sona, amb una traducció de l’eusquera al català que ha degut ser una feinada però que és fantàstica. Pleibac és un llibre punki, fins i tot en el colofó.
Tot el llibre és d’una intensitat molt bèstia i aclaparadora, com l’adolescència mateixa. És com una rierada que t’arrossega i després, quan torna la calma, ha modificat el paisatge; com l’adolescència mateixa. Quin viatge, aquells anys.
No vull oblidar-me en aquesta ressenya dels avis de la Jone, en Largo i la Beda, que la cuiden i la crien. Els avis són màgics.
"Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs."
Txell.Cat
