Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

Sang calenta - Irène Némirovksy

Títol: Sang calenta
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Viena Edicions
Any: 2007 original; 2021 en aquesta edició en català 

"L'amor igual. Li fas un senyal, li indiques el camí. L'onada arriba, tan diferent de com t'havies pensat, tan amarga i glaçada, i t'envesteix el cor." 

Després de llegir El ball de Némirovsky tenia clar que volia seguir descobrint aquesta autora i, com ja fa uns quants estius que fem, vam aprofitar una visita a la biblioteca per agafar aquest petit plaer en préstec.
 
Sang calenta és una obra pòstuma de l'autora ucraïnesa que va ser descoberta el 2005 i publicada per primera vegada en francès el 2007, tot i que es calcula que va ser escrita cap al 1941. Quan Némirovsky va ser arrestada el 1942, va entregar a les seves filles una maleta amb papers, entre els quals van trobar part d'aquesta novel·la breu. Un any més tard, el 2005 els editors Olivier Philipponnat i Patrick Lienhardt van trobar també uns papers que pertanyien a una novel·la incompleta, la que tenien les filles. Ells van ser els qui van fixar el text de l'obra que ens ha arribat de Sang calenta.
 
Ens situem a Borgonya als anys 30, en un poble tranquil de vinyes i vi, amb Sylvestre -també anomenat Silvio-, que viu sol i retirat després d'anys de voltar pel món i de dilapidar la seva fortuna. Sense dona ni fills, ja és gran i, des de la casa familiar, observa els veïns del seu poble i és qui ens narra la història i qui ens presenta els personatges.
 
La primera part de l'obra ens mostra escenes quotidianes de les famílies que hi viuen i exploten la terra, un retrat de la petita burgesia francesa de principis del segle XX.
Cap a la meitat de la novel·leta hi ha un canvi de ritme arran de la mort d'un dels personatges del poble. Aquesta mort sobtada trasbalsa la tranquil·litat dels vilatans, ja que a poc a poc van sortint a la llum secrets, passions, infidelitats i històries passades que tots amagaven sota unes falses aparences.

"Aquell vespre no era únicament la meva memòria qui retrobava el passat, sinó el meu cor. Reconeixia aquella ràbia, aquella impaciència, aquell intens anhel de felicitat. I tanmateix no era una dona viva qui m'esperava, sinó una ombra, feta de la mateixa substància que els somnis. Un record."

Némirovsky, amb una prosa fluïda i elegant, fa evolucionar una nouvelle costumista cap a un drama rural carregat de misteri, amb un ritme que va de menys a més i amb un final sorprenent i rodó.
 
Sang calenta parla de les passions desenfrenades i dels enganys que acaben descobrint-se, en una història en què joves i grans tenen la sang ben calenta 😏. Qui sap si la culpa és del vi i de les vinyes, ben presents en la història i que ens acompanyen en els canvis d’estació, però també en l’evolució dels sentiments dels personatges. O potser la culpa és de la naturalesa humana?

"No es tracta només de les exigències de la carn. No, no és tan senzill. La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos."

Tinc pendent llegir Suite francesa de la mateixa autora, que també va ser descoberta pòstumament. Entre El ball i Sang calenta potser em va agradar més la primera, un pèl menys enrevessada, amb menys passions amoroses i amb un punt crític que no li he trobat a Sang calenta. De totes maneres, és un bon culebrot per llegir i passar una bona estona.

Altres entrades de la mateixa autora

• El ball

Txell.Cat

Pedres a la butxaca - Kaouther Adimi

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouther Adimi
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casasas
Editorial: Edicions del Pericopi
Any: 2016 original, 2021 traducció al català

"Callo les meves pors. Soc l'última dona que arrossega la por d'acabar sola. De vegades, m'enxampo somrient a desconeguts pel carrer, amb aire postís, tranquil i juganer perquè no s'endevini que tinc l'estómac a punt de naufragar."

Pedres a la butxaca de Kaouther Adimi és la narració en primera persona d’una dona algeriana que viu a París des de fa uns anys i és soltera. Té 30 anys i un dia rep la trucada de la seva mare, que li diu que la seva germana petita s’ha promès i es casa... però i ella? A què espera? Quan tornarà a Alger?

A través d’una escriptura àgil i uns capítols força breus, Adimi retrata el contrast cultural entre Algèria i París, així com la pressió social de trobar un home i contraure-hi matrimoni. I malgrat que el tema em sembla molt interessant, la novel·la no m’ha acabat de convèncer i m’hi ha faltat alguna cosa.

Els capítols m’han semblat un punt massa repetitius i he tingut la sensació que  la història no acaba d’esclatar; m’ha passat una cosa similar amb alguns personatges que van apareixent al llarg de la novel·la, però que no acaben d’agafar cos.

A favor de l’estil d’Adimi diré que sí que m’ha arribat aquesta preocupació i angoixa de la protagonista per la pressió familiar i social d’Alger per casar-se i deixar Europa. Com més vegades ho llegeixes, més present se’t fa i més pesen aquestes pedres que carreguem a les butxaques i que, potser al principi no notem, però que quan fa temps que portem a sobre, comencen a pesar.

"L'angoixa que tinc a l'estómac em puja fins a la gola i s'hi instal·la còmodament, entre el conducte de les llàgrimes i el conducte de la veu."

D’alguna manera i salvant les distàncies, m’ha fet pensar en La dependienta de Sayaka Murata, on també tenim una protagonista soltera en edat de casar-se i seguir les convencions socials, però en aquest cas a Japó.

"Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella."

Coneixem una mica més l'autora? 
Kaouther Adimi (Alger, 1986) és una escriptora algeriana. El 2009 va instal·lar-se a París, i es considera algeriana i francesa d'adopció. Els seus relats han rebut diversos guardons. Les nostres riqueses va ser el primer llibre que es va traduir al català el 2018.

"És murri el sentit de l'oïda. Els ulls es poden tancar o pots desviar la mirada, pots deixar de respirar pel nas, o pots negar-te a tocar una cosa, però fora que et tapis les orelles amb les mans, de manera molt visible, per força sents la mare que parla dels perills que corre una noia com cal si freqüenta un noi, tant si és de bona família com si no."

Txell.Cat

La trena - Laetitia Colombani

Títol: La trena

Autora: Laetitia Colombani

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)

Editorial: Edicions Salamandra

Tenia moltes ganes de llegir La trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.

La trena narra la història de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que, aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò que està establert.

La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una vida millor.

La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.

La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.

Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.

La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses que no em convencen.

Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.

D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges, però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.

Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà” a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària final que remataria el capítol.

La trena és una lectura senzilla, amb un happy ending, que flueix i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.

Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.

Coneixem una mica més l'autora?

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.

Txell.Cat

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat

Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por

Autor:  Giuseppe Catozella

Llengua original: italià

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Sembra Llibres

Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.

Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:

Coneixem una mica més l'autor?

Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.

Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC