Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
Traductora: Anna Turró Armengol
Editorial: Angle Editorial
Any: 2015

Nosaltres en la nit és una novel·la íntima i delicada que explora la solitud, la companyia i la segona oportunitat en la vellesa. A Holt, un petit poble de Colorado, l’Addie Moore proposa al seu veí Louis compartir les nits per combatre la solitud. El que comença com un gest senzill es converteix en una relació profunda que desafia les convencions socials del poble i les expectatives de les seves pròpies famílies.

Haruf escriu amb un estil sobri i net, gairebé transparent, que dona tot el protagonisme a les emocions i als gestos quotidians. La seva prosa, aparentment senzilla, amaga una gran capacitat per captar la vulnerabilitat i la tendresa dels personatges.

La novel·la adquireix encara més força quan sabem que Haruf la va escriure mentre estava greument malalt i s’acostava al final de la seva vida. La consciència de la mort propera impregna el llibre d’una serenor i una lucidesa extraordinàries: no hi ha dramatismes, només una mirada neta i compassiva sobre el que realment importa quan el temps es fa curt. Nosaltres en la nit es converteix així en una mena de testament literari, una celebració discreta però profunda de la valentia de buscar companyia i felicitat fins al darrer moment.

És una història breu però colpidora, que deixa una sensació de tendresa i una reflexió sobre com, fins i tot en la maduresa, encara és possible començar de nou.

Teresinha

Altres entrades sobre el mateix autor:

• Cançó de la plana 
• Capvespre 
• Benedicció 
• Nosaltres en la nit (ressenya de Txell.Cat)
• El vincle més fort

Autumn - Ali Smith

Títol: Autumn
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2016

"We have to hope, Daniel was saying, that the people who love us and who know us a little bit will in the end have seen us truly. In the end, not much else matters."

El meu primer intent amb Ali Smith fa uns anys va ser totalment fallit; no vaig entrar en la història ni vaig encaixar amb l'estil d'escriptura i el vaig apartar (L'accidental encara m'espera al prestatge de casa). L'inici d’Autumn (que trobareu en català com a Tardor publicat per Raig Verd amb traducció de Dolors Udina) també va ser un “no estic entenent absolutament res”, però vaig seguir el consell de la Gina, que m'ha deixat el llibre, i vaig continuar llegint. Sort que ho vaig fer ☺️!

Aquest és el primer volum del quartet estacional, que m'he proposat llegir en ordre de publicació i coincidint amb l'estació que dóna títol al llibre. 

Autumn és un llibre estrany, tinc la sensació que no l'he entès tot i que se me n'han escapat coses, però alhora m'ha agradat força, l'he trobat bonic i m'hi he trobat molt a gust (jo sempre he sigut molt de tardor 🌰🍂🍄).

La novel·la comença amb un capítol oníric què representa un somni del vell Daniel Gluck, qui té més de cent anys, que es debat entre la vida i la mort. Un capítol molt estrany i que convé superar per endinsar-se en la resta de la història. Al llarg de la novel·la hi ha un parell de capítols més que enceten cada part i que freguen el surrealisme.

Superats aquests capítols coneixem la relació d'en Daniel i l'Elisabeth, des que es coneixen quan ella és una nena, són veïns i ella ha de fer una redacció sobre els seus veïns, fins a l'actualitat, en què ella el vetlla en una residència mentre dorm. M'ha agradat molt la relació que tenen, que és molt bonica i tendra. Malgrat la diferència d'edat, estableixen un vincle d'amistat que pocs entenen i comparteixen moments per fer volar la imaginació i parlar sobre l'art.

"Hope is exactly that, that’s all it is, a matter of how we deal with the negative acts towards human beings by other human beings in the world, remembering that they and we are all human, that nothing human is alien to us, the foul and the fair, and that most important of all we’re here for a mere blink of the eyes, that’s all."

Al llarg d’Autumn, ja sigui en capítols protagonitzats per ella mateixa o perquè en parlen l'Elisabeth o en Daniel, apareix una artista britànica real del Pop Art, Pauline Boty. Desconeixia totalment aquesta artista i la seva obra, que he anat buscant a mesura que anaven apareixent-ne descripcions. 

Smith ens presenta la història deconstruïda, de manera no lineal; i a partir de les diferents escenes el lector ha d'anar muntant el collage (com algunes de les obres de Boty).

El present de la novel·la se situa al moment post-Brexit, i en algunes escenes hi trobem una denúncia a l'augment del racisme, la incertesa del moment i una crítica a la burocràcia absurda que oblida que les persones són persones. 

"It is like democracy is a bottle someone can threaten to smash and do a bit of damage with. It has become a time of people saying stuff to each other and none of it actually ever becoming dialogue. It is the end of dialogue."

 

M'ha agradat molt com està escrit i el domini absolut d'un munt de registres. Hi ha fragments lírics i surrealistes, escenes satíriques, converses absurdes, diàlegs profunds… i algun capítol que per si sol podria ser un microconte i que he rellegit i rellegit (com l'últim de la primera part1, o un de la primera part que va repetint “All across the country”). 

No sé si Autumn es titula així perquè la majoria d'escenes passen a la tardor, o si és per la sensació general de recolliment que provoca al llibre, o si és perquè és pot fer un paral·lelisme entre l'estació que és el preludi del fred i la neu amb la caiguda de les fulles i el Brexit, l'oblit de Pauline Boty i la finitud natural de les relacions humanes. O ves a saber…

Autumn és com una pel·lícula de cinema d'autor. Una lectura que m'ha deixat amb molts interrogants oberts, però que he gaudit molt (per la relació entre els personatges, perquè he descobert una artista que desconeixia, per com està escrit…). L'estil d’Ali Smith us pot tirar enrere, però si teniu ganes de descobrir un estil diferent, experimental i original, us sorprendrà.

"Myself, I thought about you the whole time. Even when I wasn’t thinking about you, I thought about you."

Txell.Cat

---

1 “A minute ago it was June. Now the weather is September. The crops are high, about to be cut, bright, golden.

November? Unimaginable. Just a month away.

The days are still warm, the air in the shadows sharper. The nights are sooner, chillier, the light a little less each time.

Dark at half past seven. Dark at quarter past seven, dark at seven.

The greens of the trees have been duller since August, since July really.

But the flowers are still coming. The hedgerows are still humming. The shed is already full of apples and the tree’s still covered in them.

The birds are on the powerlines.

The swifts left weeks ago. They’re hundreds of miles from here by now, somewhere over the ocean.”

---

Algunes de les obres de Pauline Boty que apareixen a Autumn

• It’s a man’s world I & II (1965)

• The only blonde in the world (1963)

• With love to Jean-Paul Belmondo (1962)

• BUM (1966)

• Sunflower woman (1963)

Y llovieron pájaros - Jocelyne Saucier

Títol: Y llovieron pájaros
Autora: Jocelyne Saucier
Llengua original: francès
Traducció: Lisa Lucuix Venegas
Editorial: Edicions Minúscula
Any: 2011

"Y llovieron pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caer como la lluvia a nuestros pies."

Tinc una llista de llibres per llegir. Quan algú em parla d'un bon llibre, o llegeixo alguna proposta literària que em resulta suggerent, l'apunto a la llista. Amb el temps no sé ni qui m'ho va recomanar ni perquè el vaig apuntar…

Fa uns dies vaig anar a la biblioteca a buscar Y llovieron pájaros, un d'aquests llibres de la meva llista. I realment mereixia ser-hi!!

És una d'aquestes joies que tant vols acabar de llegir com que no s'acabi mai. Una història entranyable sobre la vellesa, l'amor, i la llibertat de decidir quan, com i on morir. La novel·la gira al voltant de tres ancians que decideixen retirar-se del món i viure en solitud als boscos del nord del Canadà, cadascun amb la seva pròpia història. Quan dues dones s'hi presenten, per motius ben diferents, la vida fa un gir inesperat i es desvetlla un gran secret, un amor de joventut, i un nou enamorament. Perquè mai és tard per estimar.

Teresinha

Un viejo que leía novelas de amor - Luis Sepúlveda

Títol: Un viejo que leía novelas de amor
Autor: Luis Sepúlveda
Llengua original: castellà
Editorial: Tusquets
Any: 1993 original

"Antonio José Bolívar Proaño sabía leer, pero no escribir. Leía lentamente, juntando las sílabas, murmurándolas a media voz como si las paladeara, y al tener dominada la palabra entera la repetía de un viaje. Luego hacía lo mismo con la frase completa, y de esa manera se apropiaba de los sentimientos e ideas plasmados en las páginas. Cuando un pasaje le agradaba especialmente lo repetía muchas veces, todas las que estimara necesarias para descubrir cuan hermoso podía ser también el lenguaje humano."

 
Ja fa gairebé un any que vaig anar a Xile per feina i de record vaig visitar una llibreria i vaig comprar dues novel·les breus de dos autors ben coneguts. Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda és una d'aquestes dues novel·les.
 
Tot i que l'autor és xilè, la història ens transporta a l'Amazònia equatoriana, al poble El Idilio, on viu Antonio José Bolívar. El Idilio és un poble remot, que només rep la visita d'un vaixell dues vegades l'any i que queda a tocar de la selva amazònica. Tot i no ser originari d'aquest poble, ja fa anys que hi viu i, de fet, durant uns anys el nostre protagonista també va viure amb els shuar, els indígenes, a la selva i en va aprendre els costums, però també els trucs per sobreviure-hi i estimar-la.
Rubicundo Loachamín és un dentista i amic d'Antonio José i, dues vegades a l'any, arriba al poble amb el vaixell, fa una revisió a les dentadures dels vilatans d'El Idilio, i li porta novel·les d'amor al nostre protagonista. Ja vell i vidu, li agrada viure una existència tranquil·la i solitària, i dedicar els vespres a la lectura d'històries de passió, amb una mica de tristesa i drama, però que acabin bé.
 
Malauradament la seva rutina plàcida es veu alterada per l'aparició de diversos cadàvers de nord-americans (gringos, com escriu Sepúlveda) a mans d'una tigressa furiosa per la caça dels seus cadells. L'alcalde, un personatge corrupte, detestable i molt desagradable, insisteix fins que aconsegueix que Antonio José s'uneixi a una expedició cap al cor de la selva per caçar-la, davant el temor que l'animal s'acosti al poble.
Enmig del fil temporal principal, el lector també descobreix altres moments anteriors de la vida del protagonista, la seva dona, la seva vida a la selva... I no explicaré massa més, però el final 💕…

"Antonio José Bolívar Proaño supo que no podía regresar al poblado serrano. Los pobres lo perdonan todo, menos el fracaso."

  
A través del protagonista i del seu gust per la lectura, Sepúlveda parla del poder de la literatura per evadir-nos de la realitat i fer-nos companyia. Antonio José, cansat i fastiguejat amb una societat corrupta i que no valora la natura, és refugia en les històries d'amor.
Però no només això, l'autor també aborda la destrucció de l'Amazones i de l'hàbitat natural de flora i fauna, així com les diferències entre la vida "civilitzada" dels blancs al poble i la dels indígenes a la selva, que viuen en harmonia amb la natura i la respecten.
 

"Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonia, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana."

M'ha agradat molt la manera d'escriure de Sepúlveda, senzilla i propera, amb tocs d'humor i ironia.
Aquesta és una història narrada en poc més de 100 pàgines que, amb la llengua i les descripcions, us transportarà a Amèrica del Sud, que us farà somriure, però que també us provocarà algun crec a dins quan llegiu els estralls que provoca l'home (blanc, la majoria de vegades) a la natura. I aleshores entendreu que Antonio José Bolívar Proaño vulgui viure en pau i a la seva, i llegir històries d'amor, però d'amor del de veritat, i potser aleshores us preguntareu quin llibre li portaríeu vosaltres.
 

"Te traje dos libros. Al viejo se le encendieron los ojos.

—¿De amor?

El dentista asintió. Antonio José Bolívar Proaño leía novelas de amor, y en cada uno de sus viajes el dentista le proveía de lectura.

—¿Son tristes? —preguntaba el viejo.

—Para llorar a mares —aseguraba el dentista.

—¿Con gentes que se aman de veras?

—Como nadie ha amado jamás.

—¿Sufren mucho?

—Casi no pude soportarlo —respondía el dentista."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Luis Sepúlveda (Ovalle, 1949 - Oviedo, 2020) va ser un escriptor xilè de contes i novel·les. Al llarg de la seva vida va viatjar molt per tot el món, i tots aquests viatges i el que en va conèixer, ho va plasmar a la seva obra. Un viejo que leía novelas de amor (1988) ha estat traduïda a més de 30 idiomes i és l'obra que el va llançar a la fama.

 
Txell.Cat
 
  

I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian

Títol: I del cel van caure tres pomes

Autora: Nariné Abgarian

Llengua original: rus

Traductora: Marta Nin

Editorial: Comanegra

Any: 2015 (original); edició de 2021

"D'entrada, en Vassili se'n va desentendre; no es prenia seriosament les seves paraules, però al capdavall s'hi va avenir a contracor perquè sabia perfectament que al món no hi havia gaires coses més doloroses que una vellesa en soledat."

Un any més he decidit sumar-me al #marçasiàtic, la proposta de  @magratajostiernos que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. L'any passat vaig decidir llegir obres de diferents països i vaig prioritzar que la llengua original del llibre fos la del país en qüestió, és a dir, que no fos un llibre d'un autor d'origen xinès que escrivia en anglès. Vaig gaudir molt del viatge i aquí en podeu trobar un resum. 

Aquest any intentaré no repetir països i em fixaré la llengua, però no descartaré lectures per aquest motiu. Enguany em proposo prioritzar les lectures que em vingui de gust sobre la marxa. Vaig fer una selecció prèvia, vaig passar per la biblioteca i vaig arrasar, però llegiré el que pugui i punt. 

I ara, centrem-nos en la ressenya.

La primera parada del viatge asiàtic d'enguany ha estat a Armènia, un país que m'és un gran desconegut. I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian és una novel·la coral situada a Maran, un poble remot d'Armènia. Al llarg de les pàgines d'aquesta novel·la, que és com una rondalla, coneixem la història dels vells que viuen al poble, els seus avantpassats i les desgràcies que han hagut de superar (guerres, fam, terratrèmols...). 

La vida dels habitants de Maran es va desgranant en capítols que són com petits contes, que es van entrellaçant fent salts endavant i enrere en el temps. No entraré a parlar de personatges perquè crec que val la pena que us hi endinseu a cegues i els conegueu vosaltres mateixos. 

Els personatges són entranyables, les seves vides tan dures, que t'entendreixen el cor i els voldries abraçar ben fort. I la màgia de tot plegat és que malgrat el panorama i totes les desgràcies, el to no és trist. La prosa i la traducció són una delícia; flueix i atrapa tot i no tenir una acció frenètica, sinó més aviat el contrari. 

I del cel van caure tres pomes és una novel·la d'aquelles de persones normals, on el més important que hi passa és la vida, que continua obrint-se camí i fent lloc a la felicitat.

"La mort és a tot arreu. Però la vida també."

Si us ha agradat, també podeu llegir...

Si llegiu I del cel van caure tres pomes i us agrada, us recomano que llegiu L'últim amor de Baba Dúnia d'Alina Bronsky i Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk. 

Els tres llibres se situen en indrets remots deixats a la seva sort, colpits per les desgràcies, on els morts i els fantasmes hi són presents, amb una màgia ancestral que ho impregna tot. Amb el primer, a més, coincideixen que els personatges són d'edat avançada. 

Però I del cel van caure tres pomes m'ha recordat especialment Un lloc anomenat Antany. La diferència principal entre els dos diria que és el to esperançador que ens regala Nariné Abgarian, amb un final que dóna peu a seguir vivint.

Us recomano que llegiu aquesta conversa entre l'autora i la traductora (potser millor que ho feu si heu llegit el llibre) que es va publicar a Catorze.cat. 

I com diuen les rondalles armènies, rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra: una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar.

"Fruit de l'edat, als seus sentiments els mancava l'ardor i la passió que ofusquen el seny, i els seus cossos no tenien la possibilitat de viure l'amor tan sovint com els cossos joves, però tots dos eren comprensius, ho acceptaven i estaven immensament agraïts al cel per la sortosa oportunitat de poder compartir la tardor de la vida amb un amor de debò."

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d'un llibre de la pila de pendents.

Coneixem una mica més l'autora?

Nariné Abgarian (Berd, 1971) és una escriptora armènia. Es va traslladar a Moscou el 1994 i escriu en rus, però conserva la nacionalitat armènia. La seva carrera literària va començar en un bloc, on publicava històries sobre la seva infància. Una editorial s'hi va fixar i li van proposar escriure'n un llibre. El 2011 va ser guardonada amb el Premi literari Iàsnaia Poliana.

I del cel van caure tres pomes ha estat traduït a una vintena de llengües, però no és la seva única obra (tot i que de moment és la única que ens ha arribat traduïda).

Txell.Cat

Casa aliena - Silvio D'Arzo

Títol: Casa aliena

Autor: Silvio D'Arzo

Llengua original: italià

Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba

Any: 1953 (original); 2021 (traducció)

Editorial: Viena Edicions. 

"Va passar un minut; i després un altre. I la lluna també semblava que guaités. En el silenci se sentia el soroll de l'aigua i el crepitar d'una branca seca, i tots aquells sorollets infinits que ningú no sap mai què són i que sembla que pugin ben bé del cor de la nit i del cor dels turons."

Casa aliena de Silvio D’Arzo és d’aquelles novel·les breus que deixen petja i que, un cop has llegit l’última frase, tanques el llibre sabent que els personatges es quedaran amb tu una temporada.

Als Apenins, entre les muntanyes, hi ha un poble remot i aïllat de quatre cases, on bàsicament hi viu gent gran. Gent gran que viu i després es mor, com ens explica el narrador, el mossèn del poble, d’uns 60 anys. Un dia apareix la vella Zelinda, una dona gran que viu sola, allunyada dels altres i que no es relaciona amb ningú del poble. Silenciosa i discreta, es dedica a fer de bugadera. El mossèn sent curiositat i té l’esperança que un dia se li acostarà com fan tots els altres habitants i que podrà conèixer-la i saber què la fa viure aïllada. Tanmateix, Zelinda s’hi resisteix i, finalment, el dia que baixa al poble, després de dubtar molt, planteja una pregunta al mossèn que el deixa ben descol·locat. De debò que això és el que la turmenta?

"Ella es va quedar esperant i no va dir res. No és que es mostrés hostil, no és això: és només que ja tornava a tancar-se com l'eriçó."

A partir d’aquell moment el narrador queda atrapat pel desig de saber, perquè ha tingut la sensació de tenir-ho a tocar i necessita saber-ho. No vull aixafar-vos la lectura, que és una delícia, però bàsicament al llarg de les pàgines d’aquesta història, el mossèn va traslladant al lector el seu neguit creixent, la seva set de saber el que no sap. D’Arzo (i Cucurella-Jorba, amb la seva traducció tan bonica) aconsegueix mantenir la intriga, tot i que no hi ha fets extraordinaris.

Amb una prosa delicada i sensible, Silvio D’Arzo va escriure una història commovedora i trista, en què fins i tot la natura és blava; un drama que reflexiona sobre la vida, la mort i la soledat d’una manera molt bonica i amb unes imatges precioses de la natura, la nit i el fred (gairebé podries subratllar tot el llibre). A Casa aliena hi ha converses de paraules i converses de silencis i de gestos. Hi ha els secrets que no podem ni volem explicar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos; aquells que només pensar-los ja couen.  

"Dels cims de les muntanyes i dels prats baixava el blau de la nit. No hi havia companyia més mísera que la d'aquella hora. En moments així ens assalten certs pensaments, i els records ens entren al cos."

"Havia sortit la lluna, però feia tan fred que fins i tot ella semblava que tingués calfreds. L'aire del voltant era blau, i eren blaus els senders i l'herba dels prats i els xaragalls i l'espessor del bosc."

Al postfaci la traductora diu que és “una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal”, i trobo que la síntesi és perfecta de Casa aliena.

Mentre llegia la història del mossèn i la Zelinda m’ha vingut al cap la història de la Baba Dúnia de L’últim amor de Baba Dúnia: vellesa, indrets remots i empènyer la vida en els últims anys. La Zelinda Icci ara té un racó al meu cor al costat de la Baba Dúnia perquè es puguin abraçar ben fort, a veure si la Baba pot alleugerir el patiment silenciós de la Zelinda.

"Ara tot s'havia acabat. Havia passat alguna cosa, temps enrere, i ara tot s'havia acabat. Però, tanmateix, jo no sentia ni dolor, ni remordiments, ni melangia, ni res per l'estil. Només sentia un buit immens dins meu, com si ara ja no em pogués passar res més. Res més fins a la fi dels segles."

"La nit encara no havia caigut del tot. Esquelles de bens i cabres se sentien de tant en tant aquí i allà, una mica abans del prat de les pastures. Ben bé l'hora, entengueu-me, que la tristesa de viure sembla que ens assalti de la mà de la fosca i no sabríem qui culpabilitzar: mala hora."

Coneixem una mica més l'autor?
Silvio D'Arzo (Reggio de l'Emília, 1920 - 1952) és el pseudònim d'Ezio Comparoni. De ben jove es va interessar per la literatura, especialment pre Stevenson, Conrad i Kipling. El 1941 es va llicenciar en Lletres per la Universitat de Bolonya. Amb l'esclat de la guerra el van cridar a files, va ser capturat pels alemanys i es va escapar saltant d'un tren que anava a un camp de concentració. Va morir a causa d'una malaltia fulminant quan només tenia 32 anys, sense poder veure la seva obra mestra, Casa aliena, publicada.

Txell.Cat

L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky

Títol: L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky

Llengua original: alemany

Traductor: Ramon Farrés

Any: 2015 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"Jo no tinc por de la mort. Però en moments com aquest, quan perdo la calma, torno a recordar què vol dir tenir por. No pels meus fills, sinó per mi mateixa. És una ximpleria aferrar-se a un cos que ja ha passat per tot. Però aquests segons m'ensenyen que encara no estic tan preparada com em pensava. Encara hi ha coses que cal resoldre. Paraules que s'han d'escriure."

L'últim amor de Baba Dúnia és d'aquelles novel·les boniques, amb uns personatges tan quotidians i reals, que podrien ser els teus veïns. Una novel·la d'aquelles que es llegeixen en un sospir, però que vols dosificar perquè no s'acabin; d'aquelles que et deixen el cor tendre i t'esbossen un somriure. Baba Dúnia, des d'aquí, una abraçada.

La Baba Dúnia és una velleta entranyable. Després d'anys treballant com a auxiliar d'infermeria, quan decideix que li ha arribat l'hora de retirar-se, ho fa tornant al seu poble, Txernobo. Txernobo és un indret situat a la zona d'exclusió de Txernòbil, abandonat pels qui hi vivien i pel govern després de la catàstrofe nuclear del 1986. Tanmateix, la Baba Dúnia decideix tornar a casa seva, vivint en comunió amb la natura, alimentant-se d'allò que cultiva al seu propi hort, vivint una vida tranquil·la. Una part del món se la mira entre amb recel i amb curiositat, mentre que uns altres s'hi sumen i tornen per habitar algunes de les altres cases del poble.

Per què tornar al centre de la radioactivitat? Per què posar en perill la salut? Perquè la Baba Dúnia ja és gran, té els fills que viuen lluny, no té res a perdre i vol viure els últims anys de la seva vida a casa seva, gaudint del ritme pausat de la vida lluny de les ciutats modernes. 

A Txernobo, a més, també hi viuen els morts, amb qui la Baba Dúnia de tant en tant parla. També es fa un tip de cartejar-se amb la Irina, la seva filla. I així, escrivint, cultivant, xerrant amb els veïns i amb els morts empeny els dies.

Tanmateix, l'arribada a Txernobo d'un home amb la seva filla capgiren la pau dels habitants del poble i posa en risc la comunitat. He de dir que sabia que passaria alguna cosa perquè la sinopsi de la contraportada ja ho avança, però també he de dir que no m'esperava pas un gir tan sorprenent.

"Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d'abans ni per deixar-hi les teranyines."

Bronsky ens estova a través d'una prosa àgil i bonica, amb tocs d'humor i molta, molta sinceritat. Una història que cala perquè està narrada en primera persona i t'imagines aquella bona dona, amb el seu mocador al cap i mig encorbada explicant-te-la. Hi ha qui no entén les accions de la Baba Dúnia, però tan se val. Ja és massa gran perquè li diguin què ha de fer; massa gran per preocupar-se per segons què; massa gran per no gaudir de les petites coses i ser feliç i lliure. La Baba Dúnia és una àvia forta, segura i entranyable, com ho són la majoria de les àvies. 

I a mesura que avancen les pàgines, i salvant les diferències, s'apoderen de mi les ganes irremeiables de córrer a abraçar la meva àvia, la meva Baba Dúnia; forta, valenta, lliure, convençuda.

"La meva feina m'ha ensenyat que la gent fa sempre exclusivament el que vol. Demanen consell, però de fet no necessiten l'opinió dels altres. De cada frase en filtren tan sols el que els agrada i n'ignoren la resta. Jo he après a no donar consells si no m'ho demanen explícitament. A part d'això, he après a no fer preguntes."

Coneixem una mica més l'autora?

Alina Bronsky (1978) és una escriptora alemanya d'origen rus. La seva primera novel·la Scherbenpark (2008) va ser un èxit de vendes a Alemanya. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. L'últim amor de Baba Dúnia (2015) ha estat traduïda a més de 13 llengües i va ser preseleccionada al Premi del Llibre Alemany.

"Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se'n parla."

Txell.Cat