L'home del focus - Mia Puig

Títol: L’home del focus
Autor: Mia Puig
Llengua original: català
Editorial: Fem Maresme edicions
Any: 2017

"L’Anastasi era esclau del seu propi nom. Com si d’una premonició desafortunada es tractés, els seus pares li varen posar així, en record del tiet Anastasi, assassinat per les tropes anarquistes a la collada de Parpers. D’infància difícil, adolescència per oblidar, i físic atlètic amb cara de nen, va aconseguir entrar d’aprenent de lampista al taller del tiet Jaume on s’hi va passar uns llargs deu anys d’aprenentatge.

[...]

En Rafel era de casa bona. Vull dir, bona-bona, de les que tenen passat, amb un oncle general a la Guerra de Cuba, palmera centenària a la porta de casa i una masia reformada pel mateix Puig i Cadafalch. Bé, vaja, dels de la flor al cul."

 

L’home del focus de Mia Puig estava exposat a la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar i me’l vaig endur per complir una premissa del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró que em feia especialment mandra perquè no acabava de trobar res que m’encaixés: “Mataró com a teló de fons”, és a dir, una novel·la que passi aquí. Aquest el vaig veure breu i la sinopsi de la contracoberta em va semblar prou atractiva: dues històries de dos amics que s’entortolliguen.
 
Aquesta és una novel·la molt breu, de poc més de 60 pàgines, que explica la joventut de l’Anastasi i en Rafel, dos amics que creixen junts a Argentona a finals dels 70, però que tenen vides força diferents: un és de casa bona i l’altre no, un se’n va als Estats Units a forjar-se una carrera i l’altre es queda a la comarca i es dedica al manteniment d’ascensors, entre d’altres.
 
No és una meravella literàriament, però he de dir que és una lectura amena i divertida, amb algunes sortides que et fan riure. Els capítols son molt breus i conviden a anar passant pàgines per llegir-la d’una asseguda. El que m’ha agradat especialment és reconèixer alguns dels llocs que apareixen a la novel·la, com ara la botiga de fotografies Batlle, a Mataró.
 
Mia Puig va escriure aquesta història basant-se en els seus amics Joan Padrós i Enric Aromí. Un homenatge i un divertimento fresc i lleuger, ideal per una tarda d’estiu.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre que tingui Mataró com a teló de fons del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.
 
Coneixem una mica més l’autor?
Mia Puig (Mataró 1960 - 2018) va ser un joier, gemmòleg i actor de professió, que també va cultivar l’escriptura. Natural de Mataró, va viure a Argentona gran part de la seva vida. Va escriure dues obres de teatre i diversos guions per a curtmetratges i monòlegs. Va publicar dues novel·les: Carrerons i L’home del focus. Va morir el 2018 a causa de l’ELA.

Txell.Cat 

La carretera - Cormac McCarthy

Títol: La carretera

Autor: Cormac McCarthy

Llengua original: anglès

Traductora: Rosa Borràs

Editorial: Edicions 62

Any: 2006 original, 2007 traducció al català 

"Caminava gairebé arrossegant-se. Llardós, esparracat, desesperat. S'aturava i es repenjava al carretó i el nen continuava un moment i llavors s'aturava per mirar enrere i en alçar els ulls somicant el veia a la carretera, tornant-li la mirada des d'un futur inimaginable, brillant entre tota aquella desfeta com un tabernacle."

No sé si hauria llegit mai La carretera de Cormac McCarthy si no fos perquè en Dídac el va escollir per mi i perquè se’n feia una lectura conjunta (que he de reconèixer que ha estat molt enriquidora).

La carretera és un llibre que s’allunya de la meva zona de confort lectora, una distopia que ens situa en un món apocalíptic en què la Terra ha quedat arrasada per una catàstrofe que no s’esmenta mai del tot, però que ho ha deixat tot gris i cobert de cendra. I en aquest món gris, en què costa respirar, un pare i un fill caminen per una carretera perseguint l’esperança. Neu, pluja, fred, terror i alguns supervivents deshumanitzats que també lluiten per la seva supervivència a costa dels altres.

"El nen estava absort. L'home va pensar que semblava una criatura trista i solitària que anunciava l'arribada d'un espectacle itinerant a la zona, a la vila, sense saber que a tots els músics que venien al darrere se'ls havien menjat els llops."

El lector acompanya els protagonistes sense nom en aquest viatge llarg, monòton i gris. Les imatges són explícites i dures. En una narració poètica que intercala diàlegs breus i directes, McCarthy aconsegueix crear un clima tens, desolador, desesperant i trist i planteja una sèrie de dilemes ètics i morals. Val la pena seguir vivint en un món en què només hi regna la por i no hi queda vida? Qui són els bons i qui són els dolents? Què faries, lector, si et trobessis en aquesta situació: posaries fi a la teva vida? I a la del teu fill? Queda lloc per l’esperança i la bondat? Tot s’hi val en un món sense futur? Què ens queda, quan no queda res?

"Recorda que les coses que t'entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.
Però s'obliden coses, oi?
Sí. S'oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

Un dels aspectes que més hem comentat durant la lectura conjunta és el contrast entre el pare i el fill. L’adult que ja ha viscut, que coneix el món anterior i que va perdent l’esperança i la fe en la humanitat a mesura que avança per la carretera, que va deixant pas a l’egoisme com a eina de supervivència, i que té com a únic motor la vida del seu fill. I el nen, que ha crescut en un món desfet, que no ha pogut conèixer massa humans, però que manté la innocència dels petits i vol ajudar i confiar en els possibles supervivents que es puguin trobar.

"Va caure que havia donat per fet el cop de sort, però llavors es va reafirmar en el que deia sempre: que la bona sort potser no era tal. Poques eren les nits en què ajagut en la foscor no desitgés la mort."

Amb La carretera m’ha passat una cosa ben curiosa: la història em resultava repetitiva i monòtona, i té algunes escenes de sort sobtada poc creïbles en un món tan desfet, però alhora volia continuar acompanyant aquest pare i el seu fill en el seu periple cap a l’esperança. Suposo que una part de mi volia creure, com el fill, que per més fosc que sigui el món, hi ha d’haver lloc per una espurna de vida, llum i bondat.

"De vegades, quan s'asseia a mirar el nen mentre dormia, començava a sanglotar incontroladament, però no era per la mort. No sabia per què era, però creia que era per la bellesa o per la bondat. Coses en les quals ja no tenia possibilitat de pensar."

 

Coneixem una mica més l’autor?
Cormac McCarthy (1933-2023) va ser un escriptor nord-americà guanyador del Premi Pulitzer. Es considera un dels autors canònics de la literatura americana contemporània. A banda de La carretera (2006), també ha escrit Meridià de sang (1985), No és país per a vells (2005) i El passatger (2022).

Txell.Cat

Germanet - Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia

Títol: Germanet
Autors: Ibrahima Balde i Amets Arzallus Antia
Llengua original: euskera
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Blackie Books
Any: 2019 original, 2021 traducció al català

"Nosaltres hem vist molts cadàvers al camí. Uns al desert, d'altres al mar. Els cadàvers són allà, nosaltres continuem movent-nos. Aquesta és la diferència. Però els nostres moviments estan com dirigits per una altra persona."

Feia temps que tenia l’ull posat en aquest llibre i, finalment, l’he agafat aquest mes de juliol i el contemplo dins de la iniciativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir obres d’autors negres. A Germanet trobem una coautoria: Ibrahima Balde és qui ha explicat la història amb la seva veu i Amets Arzallus Antia qui l’ha posat per escrit.
 
Germanet és la història real de l’Ibrahima, natural de Guinea Conakry i que, després d’un llarg i dur periple des del cor de l’Àfrica va arribar al País Basc on es va trobar amb Amets Arzallus Antia, membre d’una associació de suport als immigrants. Amets Arzallus va escoltar la seva història i la va deixar per escrit com a un argument més per a la sol·licitud d’asil, que, malauradament, li va ser denegada. Més tard la veu de l’Ibrahima Balde amb la ploma d’Amets Arzallus Antia es va convertir en aquesta novel·la breu i colpidora.
 
Com deia, aquesta és la història de l’Ibrahima. És una història; una de tantes que podríem trobar si preguntéssim als qui han arribat de l’Àfrica (i d’altres continents) jugant-se la vida.
 
Germanet és el testimoni d’un germà gran que, després de la mort del pare encara jove, ha de tirar endavant una família d’escassos recursos i força nombrosa. Un dia s’assabenta que el seu germà petit, Alhassane Balde, ha marxat de casa i que té com a objectiu arribar a Europa. Ibrahima no va dubtar a deixar-ho tot per anar a buscar el seu germà, parlar amb ell i fer-lo tornar a casa. Des de Guinea Conakry, passant per Mali, Algèria i Líbia per aconseguir una barqueta inflable cap a Europa. “Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa”.
 
El seu viatge va durar més de tres anys i durant aquest temps va patir la violència i els abusos de poder de les màfies frontereres, però també racisme. Va haver d’aprendre a viure amb por, a sobreviure fos com fos, a dormir al carrer, a menjar i beure quan podia, a treballar del que fos.
 

"Portar càrregues a tretze anys no és gens fàcil. Jo encara era petit, i les caixes que transportava eren grans. [...] La gent de Watazai em va començar a agafar confiança, i aviat em van dir pel nom. [...] Això del nom és molt important per a mi, demostra proximitat. Però cada nit, encara que em coneguessin, em quedava sol. Aleshores, tornava a l'estació, desplegava uns quants cartons a terra i em feia un petit llit. A Libèria, vaig aprendre a dormir al carrer."

Germanet és un llibre força breu i de lectura molt fluida. Té un estil oral que Amets Arzallus Antia s’ha curat de mantenir a fi que el relat d’Ibrahima Balde ens arribés el més semblant possible al seu relat. A través de les seves paraules ens arriba la seva innocència truncada i la seva bondat ingènua. És una història dura, d’aquelles que prefereixes pensar que són ficció i que et manté el cor al puny, però crec que és d’aquells llibres que s’haurien de llegir, especialment a les escoles. M’ha agradat especialment que sigui la història d’un jove que no volia venir a Europa, però que hi va acabar arribant perseguint el seu germà.

"Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i els ulls. D'aquesta manera, les paraules no cauen."

Coneixem una mica més els autors?

Ibrahima Balde (Guinea Conakry, 1994) era aprenent de conductor de camió al seu país fins que la seva mare li va anunciar que el seu germà petit, el seu minyan, no era a casa. Aleshores va sortir a buscar-lo i per fer-ho va travessar el Sàhara, va creuar l'Estret, va patir fam i set, dolor, i els abusos de les màfies que actuen impunement. Tres anys després va arribar per fi a Europa, a Irun. En l'actualitat estudia mecànica a Madrid.

Amets Arzallus (França, 1983) és periodista de formació i a treballat en diversos mitjans. Ha treballat en mitjans com la revista Argia, el diario Egunkaria i la ràdio Euskadi Irratia. També és bertsolari i ha guanyat diversos campionats.

Txell.Cat
 

Musclos per sopar - Birgit Vanderbeke

Títol: Musclos per sopar

Autora: Birgit Vanderbeke

Llengua original: alemany

Traductora: Marisa Presas

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1990 original, 2021 traducció al català

"Aquell dia hi havia musclos per sopar, però això no era ni un senyal ni una coincidència. És cert que era una cosa una mica extraordinària, però no era un senyal, encara que, com alguna vegada hem dit després, allò no podia portar res de bo."

Així comença Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke, aquesta novel·la breu en forma de monòleg que ens transporta en el si d’una família de quatre a l’Alemanya dividida de postguerra. El cap de família ha d’arribar per sopar a les sis després d’un viatge de feina que, tot sembla indicar, li portarà un ascens laboral molt esperat. La dona i els dos fills, noi i noia, l’esperen amb el seu plat preferit (només del pare!): musclos i patates fregides. Però passen els minuts i ell no arriba. A poc a poc, dona, fill i filla s’aniran alliberant d’una opressió que, tot i que és compartida, viuen individualment.

A partir del monòleg de la filla, anem resseguint fins a tres hores d’aquell vespre i diversos episodis de la història familiar per descobrir que tots els membres de la família viuen amb por i sotmesos a un home autoritari i maltractador, que no els deixa ser ells mateixos, els controla i els obliga a emmotllar-s’hi. És una por que només s’esvaeix quan ell marxa de viatge, però tampoc del tot, perquè quan torni uns i altres es delataran al pare per guanyar-se el seu favor.

"La meva mare va fer xxxit, perquè tenia por que ell ens sentís. Ell no hi era, però a casa nostra sempre passava el mateix: tots pensàvem que ell ho sabia tot, ho veia tot i ho sentia tot, quan el cert és que això és impossible i que en realitat arribava a assabentar-se de moltes coses perquè nosaltres les xerràvem."

La mare és tractada d’inútil i sentimental per part del pare, que li nega les seves aficions i l’obliga a maquillar-se i arreglar-se quan ell arriba, i que se n’avergonyeix. El fill, segons el pare, és massa sensible per ser un nen i a més no és brillant acadèmicament; i la filla és un “homenot” i, encara que a l’escola és bona, no deixa de ser la filla.

De rerefons i a partir del personatge del pare, Vanderbeke critica el patriarcat, però també els nous rics que només busquen ascendir en la societat i aparentar de portes en fora.

I passen les hores i la plata de musclos (el plat preferit del pare) es refreda i cada cop és menys apetitosa i fa més angunia, de la mateixa manera com es va esquerdant el poder i el jou del pare a la família. El final és, simplement, brillant. Un final que ens recorda que no cal menjar musclos si no ens agraden.

Tenia unes expectatives relativament baixes d’aquest llibre perquè m’havia arribat que era força lent i no hi passava massa res, però he de dir que m’ha agradat molt més del que m’esperava. M’ha mantingut enganxada des de la primera pàgina; volia saber què havia passat i per què no havia arribat el pare.

El monòleg està molt ben aconseguit, ja que realment és com si algú anés parlant sense parar i era com si la filla m’ho estigués explicant. A banda del fet que sigui un monòleg, per mi manté la intriga fins al final i m’ha semblat trepidant.

Us el recomano molt i, per mi, passa a estar entre el Top 5 Petits Plaers 😊 dels 10 que he llegit.

"Com que ell no suportava la seva cara fluixa, la meva mare s'emmotllava i adoptava la cara de festa, la que es pintava cada tarda a dos quarts de sis, tancada al bany abans que el meu pare arribés a casa. La cara de festa no durava gaire més enllà d'una hora i s'havia d'anar renovant. [...] Jo vaig pensar, no m'agrada que s'emmotlli constantment."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre intens, però breu del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l’autora? Birgit Vanderbeke (Alemanya, 1956 – França, 2021) va ser una escriptora alemanya, guardonada el 1990 per la seva novel·la Musclos per sopar. La seva família va fugir de l’Alemanya Oriental el 1961 i va créixer a Frankfurt am Main.

Txell.Cat

Resum #JunyNòrdic 2023

Aquest any he participat al #JunyNòrdic, una iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.

He llegit tres novel·les:

• Robatori d'Ann-Helén Laestadius
• La corona de les sis pedres d'Elena Puig Guitart
• El ratpenat de Jo Nesbo

El ratpenat - Jo Nesbo

Títol: El ratpenat
Autor: Jo Nesbo

Llengua original: noruec

Traductora: Meritxell Salvany

Any: 1997 original. 2015 traducció al català

Editorial: Proa

"... el que sí que et puc dir és que la intuïció, en certa manera, s'alimenta de la suma de les nostres experiències, de tot el que hem viscut i de tot el que sabem, i també del que creiem saber però en realitat no sabem, i del que sabem sense ser-ne conscients. Tot això és dins nostre però, normalment, ni tan sols ens n'adonem; la intuïció és com una bèstia que dorm al nostre interior; dorm i, mentrestant, va absorbint nous estímuls."

Vaig començar a llegir aquest llibre en el marc del #JunyNòrdic, però no l’he pogut acabar fins a principis de juliol. Per mi ha estat el primer contacte amb l’aclamat Jo Nesbo i el famós detectiu Harry Hole.

Malgrat que El ratpenat va ser guardonat amb el premi a la millor novel·la negra noruega el 1997 i millor novel·la negra dels països nòrdics el 1998, no va arribar als lectors catalans fins gairebé 20 anys després, i quan ja s’havien publicat altres títols amb aquest personatge en català. Pels comentaris que m’han fet, sembla que tot i tenir molta tirada, es nota que és el primer de la saga i que és una mica més fluix que els que el segueixen.

 

El cas que ocupa aquesta novel·la ens porta a Austràlia, on una jove noruega que hi vivia és violada, assassinada brutalment i llançada al mar. Aleshores, la policia noruega decideix enviar-hi en Harry Hole (que es fa dir Harry Holy durant tot el llibre), un dels detectius que tot i ser brillant en un principi, comença a anar a la deriva després d’una molt mala experiència. Un clàssic de la majoria de sagues policíaques: un home brillant que té algun desengany amorós, que passa per una experiència que el fa carregar amb la culpa, que té uns mètodes poc ortodoxos i que es deixa anar amb la beguda. Amb aquesta descripció podríem anomenar més d’un detectiu literari, oi?

Bé, tornant a El ratpenat, ens trobem a Austràlia i en Harry Hole comença a investigar l’assassinat acompanyat d’un membre de la policia australiana, l’Andrew, un aborigen que té moltes coses a dir. L’Andrew l’introdueix en les llegendes australianes, però també li parla dels conflictes i diferències entre la societat blanca i els aborígens, i li presenta els baixos fons de la ciutat. Drogues, alcohol, prostitució, baralles...

La investigació els durà a resseguir els últims casos de violació i assassinat de dones rosses i a buscar un possible assassí en sèrie.

Com passa en les novel·les negres, tots els detalls i matisos són importants, però no és fins que arribem al final i s’aclareix el cas, que lliguem caps. Per descomptat, tampoc hi falta la dosi de pseudoamor i sexe amb una sueca pel-roja resident a Austràlia, coneguda de la víctima.

Nesbo també aprofita aquesta primera entrega de la saga per parlar-nos del passat de Harry Hole i bastir un personatge carismàtic i un punt turmentat, una mica com Charlie Parker de John Connolly. Aquí no hi ha ningú lliure de pecat, però tots ens acaben caient simpàtics.

"Tots canviem, i de vegades pot passar que enyorem algú que, en realitat, ja no existeix tal com nosaltres la coneixíem. D'altra banda, un cop has viscut una determinada experiència per primer cop, ja no la pots tornar a reviure tal com va ser aleshores, el primer cop."

No m’ha semblat brillant, però ja el vaig agafar sabent que -pel que m’havia arribat- no era la millor novel·la de Nesbo. Tanmateix, és molt àgil de llegir, enganxa i els personatges són carismàtics, així que ha estat una bona lectura.

Coneixem una mica més l'autor? Jo Nesbo (Oslo, 1960) és un escriptor i músic noruec. La seva primera novel·la, El ratpenat (1997), va ser guardonada amb un parell de premis de millor novel·la negra. Els seus llibres s’han traduït a més de 40 idiomes i actualment la saga protagonitzada pel detectiu Harry Hole compta amb 12 títols. També té una saga de literatura infantil-juvenil protagonitzada pel Doctor Proktor, un inventor i científic boig.

Txell.Cat