Resum #MarçAsiàtic 2023

  Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗

L'amor que fa caure ciutats - Eileen Chang

Títol: L'amor que fa caure ciutats

Autora: Eileen Chang

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: El Club Editor

Any: 1943, 1944 (en català, 2016)

"Les cambres de la Liusu eren buides, el seu cor, també; i com que al rebost no hi havia res, el ventre era com les cambres i el cor."

Soc una romàntica, així que no puc negar que el títol d’aquest llibre em va cridar especialment l’atenció.

La primera sorpresa que em vaig endur a l’obrir el llibre va ser que es tracta d’un volum que conté dues històries: “L’amor que fa caure ciutats”, que dona títol al recull, i “Setge”, molt més breu.

Les dues històries tenen força elements en comú. Les dues s’emmarquen entre els anys 20 i 30 i s’ubiquen a Shanghai, amb la guerra com a teló de fons. A més, en totes dues hi apareix l’amor.

A “L’amor que fa caure ciutats” coneixem la Liusu, una jove divorciada que torna a casa la mare amb els germans i cunyades i, davant del rebuig de la família per trencar amb certs costums tradicionals, es veu empesa a buscar un nou marit. A través de la matrimoniera, coneix un jove modern i atractiu, un dandi ric amb la mirada oberta a Occident. La Liusu, que viu en una família molt tradicional (fins al punt de no voler canviar l’hora i seguir en l’hora antiga), queda captivada per la llum i les maneres de Liuyuan.

"En aquest món d'incerteses, la riquesa, les propietats, les coses que semblen permanents, no són de fiar. L'única cosa en què podia confiar era l'aire que li omplia els pulmons i la persona que dormia a prop seu. [...] Es miraren l'un a l'altre i es veieren, es veieren del tot."

Tot i que està escrita i traduïda d’una manera molt bonica, amb algunes imatges precioses, la història no m’ha fascinat ni captivat, ni tampoc m’ha emocionat. La relació amorosa entre Liusu i Liuyuan no m’ha resultat convincent.

"Tot l'univers s'enfosquí com si la tapa d'un bagul colossal hagués caigut de cop i volta tancant per sempre a dins les pors i penes incalculables."

 

“Setge” és força més breu que “L’amor que fa caure ciutats”; és, de fet, un relat i m’ha agradat molt més. Llegir “Setge” ha estat com observar un quadre d’aquells que hi ha tants personatges i tants detalls, que t’has de mirar a poc a poc i de ben a prop. Aquest relat ens transporta en un tramvia de Shanghai que queda bloquejat una estona per un avís de bombardeig. Durant l’espera, anem coneixent els diferents personatges que viatgen al tramvia, les seves vides, els seus pensaments i les seves il·lusions. 

"Ell llegia, i els altres també llegien. Qui duia un diari, llegia el diari. Qui no, llegia factures, instruccions, targetes de visita. Qui no duia cap imprès, s'entretenia amb els rètols de les botigues. No podien fer altra cosa que omplir aquell buit terrorífic... Si no, els seus cervells potser s'haurien posat a funcionar. I pensar és dolorós."

Eileen Chang només tenia 23 anys quan es va fer famosa per escriure, en temps de guerra, relats que parlaven de l’amor. Chang retratava l’època que li havia tocat viure: guerra, joventuts truncades i l’entrada de costums occidentals i modernes en una societat extremadament tradicional. Així doncs, d’aquesta lectura em quedo sobretot amb aquesta visió de la societat xinesa de la primera meitat del segle XX.

Amb aquesta lectura supero la quarta premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre de la biblioteca.

Coneixem una mica més l'autora?
Eileen Chang (Shanghai, 1920 - Califòrnia, 1995) (nascuda Zhang Ailin) va ser una escriptora en xinès i anglès. Va néixer en una família de classe alta, filla d'una dona moderna que havia estudiat a Anglaterra i un home tradicional. Va viure a Shanghai i a Hong Kong, on va treballar d'escriptora i de guionista, fins que el 1955 va emigrar als Estats Units. El règim comunista va relegar els seus contes, però la seva popularitat es va mantenir a Taiwan i a Hong Kong. Entre les seves obres destaquen La gàbia daurada (1943), Rosa vermella i rosa blanca (1944) i L'amor que fa caure ciutats (1945).

Txell.Cat

Resum #MarçAsiàtic 2022

 Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗

El somni del poble Ding - Yan Lianke

Títol: El somni del poble Ding

Autor: Yan Lianke

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 2005 (original); edició en català de 2021

"Ara s'aclaria, com s'aclareix el cel quan hi apareixen els raigs del sol.

Entenia que els núvols duen la pluja.

Entenia que la tardor avançada fa néixer el fred.

Entenia que la gent que deu anys enrere havia venut sang, ara segur que partirien la malura de la febre. I per culpa de la febre es pansirien, com les fulles seques que cauen dels arbres."

El somni del poble Ding de Yan Lianke ha estat l’últim llibre del març asiàtic d’enguany. L’he llegit en una lectura conjunta amb uns quants membres del Reducte Català al llarg de quatre setmanes que s’han allargat fins a principis d’abril. Amb aquesta lectura, a més, he complert una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català: la lectura d’una obra de la literatura xinesa.

El somni del poble Ding parla de la desfeta d’un poble rural de la Xina on la sida o la febre (segons ells) està causant estralls. Anys enrere, a principis dels 90, la majoria de veïns del poble van decidir recórrer a la venda de sang per amassar fortuna d’una manera ràpida, però malauradament les condicions amb què es feien les extraccions no eren salubres i no tenien cap mena de garantia sanitària. Anys després, tot i que encara era una malaltia força desconeguda i estigmatitzada, la sida va arrasar amb la població d’aquestes zones rurals i va afavorir la corrupció.

El pitjor de llegir aquesta novel·la és saber que el que s’hi narra, tot i que ficcionat, va passar i és real, i que durant molts anys no n’hem sigut conscients. Ara bé, la història té un narrador ben innocent i peculiar que endolceix un punt el relat: el fill de Ding Hui, un dels comerciants de sang més importants del poble, mort per enverinament com a venjança contra el pare.

A El somni del poble Ding la catàstrofe és l’epidèmia de la sida i per això la mort és tan present en totes les pàgines, perquè la majoria de personatges la tenen ben a prop i no hi ha miracles que valguin. L’obra, però, va més enllà i aborda les conseqüències i els comportaments humans davant de les desgràcies: hi ha mort, hi ha amor, hi ha vida, hi ha corrupció, hi ha bondat...
En aquest sentit, crec que Lianke ha creat uns personatges que representen cadascun dels diferents rols que podem trobar a la societat quan s’esdevé una desgràcia. Per descomptat, es podrien analitzar profundament, però jo no hi entraré massa. El narrador podria representar les víctimes colaterals de qualsevol fet tràgic, aquelles que no hi prenen part activa ni hi intervenen directament, però que se les carreguen. Un altre personatge destacable és l’avi del narrador, que és el protagonista principal de l’obra. L’avi és la bondat personificada: ha passat una desgràcia, se’n sent responsable en certa mesura i fa el possible per unir forces amb la resta d’habitants del poble per ajudar-los de manera desinteressada. L’avi és el personatge que ens permet seguir tenint fe en la humanitat, perquè després trobem els seus dos fills: Ding Hui i Ding Liang. En Ding Hui és el fill gran, pare del narrador i l’home que més es va enriquir amb la venda de sang. Però no només això, sinó que en la desgràcia encara troba escrúpols per seguir-se aprofitant dels habitants del poble Ding i fent-se ric amb la seva desgràcia i desesperació. És corrupte i no té ni una idea bona i desinteressada, ni per la família. Finalment, en Ding Liang és un personatge afectat per la desgràcia, en aquest cas per la sida, però és egoista i no té cap mena d’interès a ajudar els altres. Conscient que la mort és a la vora el seu objectiu és anar a la seva, aprofitar el temps que li queda i gaudir-lo al màxim.

"Cada dia de vida compta. Viure és molt millor que morir."

M’ha agradat especialment l’estil de l’autor, amb repeticions i unes descripcions on els colors tenen un paper destacat. La sensació és que la història et bressola, sense el to farragós que a vegades trobem als autors xinesos més clàssics. Aquest bressolar, però, pot fer que el ritme sigui un punt lent en alguns moments.
Com a contrapunt negatiu, cap a mitjan de la història em vaig desencantar una mica amb l’obra perquè se’m va fer un punt repetitiu. Al cap i a la fi, però, Lianke aconsegueix que el lector es quedi amb la imatge de la corrupció i la incompetència dels funcionaris d’aquella època.

Finalment, vull fer una menció a la nota de l’autor que tanca el llibre i que et deixa una pedreta al cor. Lianke demana disculpes al lector per tot el dolor que hi ha dins de la seva novel·la.

Us la recomano per llegir un autor xinès amb un estil modern i que ens parla d’uns fets que crec que són força desconeguts. Preneu-vos-el amb calma i no hi espereu grans girs argumentals ni un ritme frenètic, sinó més aviat un balancí que us anirà gronxant.

"Es van estar abraçats una estona més fins que, sense dir-se res, es van alçar.

Sense dir-se res, es van encaminar cap a l'habitació que hi havia al costat de la cuina. [...]

S'hi estava calent. Un cop dins, van entrar en calor.

I, calents, es van arrapar a la vida."

Coneixem una mica més l'autor?

Yan Lianke (Henan, 1958) és un dels escriptors xinesos més destacats de l'actualitat i uns dels intel·lectuals més polèmics. Etern candidat al premi Nobel, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos del seu país. Entre la seva obra en destaquen títols com Els petons de Lenin (2004), Els quatre llibres (2011), Relat d'un esclat (2013) i El dia que va morir el sol (2015). El somni del poble Ding és considerada la seva obra mestra.

"I la va arrossegar cap al camp. Van avançar entre l'herba alta, l'una rere l'altre, fins a un tros més frondós. Allà van seure.

Es van estirar i van deixar un tros d'herba aixafada.

I en aquell tros d'herba, van fer el que fan els homes i les dones.

Ho van fer amb bogeria. [...] Bojos l'un per l'altra. Es van oblidar de la febrer, com si no estiguessin malalts."

Txell.Cat