El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Fill d'un malparit - Sorj Chalandon

Títol: Fill d’un malparit
Autor: Sorj Chalandon
Llengua original: francès
Traducció: Josep Alemany
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2021 original, 2023 en català

"... no havia fet altra cosa que pronunciar els seus noms. Quaranta-quatre noms santificats, l’un rere l’altre, recitats enmig d’un silenci de mort. De mort, veritablement. La calma negra de la tomba. I també, encara més dolorós, havia llegit algunes cartes que ells havien escrit als seus pares, abans del 6 de juliol de 1944."

“Ets fill d’un malparit” és la frase que l’avi de Sorj Chalandon li va deixar anar quan només tenia 10 anys. En aquell moment no ho entén, i abans d’anar a dormir escolta les històries de la guerra que li explica el pare. 

Anys més tard, el 1987 Chalandon cobreix el judici a Klaus Barbie, que va ser cap de la Gestapo i oficial de les SS, conegut com el “carnisser de Lió”. És un esdeveniment històric amb molta pressió mediàtica, i el seu pare li demana poder assistir al judici com a públic. Durant les setmanes que s’allarga el procés, Chalandon també investiga el seu pare, necessita conèixer la veritat sobre ell durant la Segona Guerra Mundial. Amb qui va lluitar? On? Sempre que ha intentat parlar-hi ha obtingut una resposta diferent, una riallada, un comentari sarcàstic.

Chalandon no busca culpar ni condemnar el pare, només vol entendre’l, conèixer-lo i acceptar-lo. L’autor descobreix que va arribar a portar fins a quatre uniformes diferents, i que va ser desertor de fins a quatre exèrcits. Un home fantasiós, mentider, agressiu i imprevisible. 

"“Aquest individu és un mentider, dotat d'una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.”

Nota confidencial sobre el meu pare, redactada pel comissari Victor Harbonnier, cap de la Policia Nacional de Lilla (19 de desembre de 1944)."

Fill d’un malparit és un exercici documental brutal, una novel·la íntima i propera, molt ben escrita. Pot semblar feixuga en algun moment perquè hi ha molts noms propis, molts escenaris, molts fets i molts testimonis. No diria que és una novel·la amena ni lleugera, però és que no podia ser-ho de cap manera.

Chalandon intercal·la capítols en què relata el judici contra Klaus Barbie i capítols en què narra la descoberta de la veritat sobre el seu pare a base de declaracions, cartes, records, documents oficials…

Aquest és un llibre basat en fets reals i amb un vessant personal molt clar, que permet aproximar-se a la Segona Guerra Mundial des d’un escenari que he trobat menys en llibres: deixem enrere les trinxeres i el camp de batalla per anar-nos-en als jutjats.

Txell.Cat

Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

L'artefacte - Josep Ortiz

Títol: L'artefacte
Autor: Josep Ortiz
Llengua original: català
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2022

"Jo sempre havia cregut que acabem conservant dins la memòria tot allò que prèviament ha passat pel nostre cor. Recordem el que ens ha impressionat, el ens ha fet plorar i el que ens ha omplert de remordiments; recordem els èxits i els fracassos, els desenganys i les traïcions, els instants de felicitat i els de ràbia. En canvi, oblidem els fets quotidians, les converses superficials, les lectures intranscendents i les rutines del dia a dia. Sí, les emocions són els cisells que graven els senyals més profunds en la memòria. [...] Ara sé, però, que de vegades alguns fets ens mostren veritats tan doloroses, tan punyents, que l'única manera que tenim de poder continuar endavant és oblidant-los."

András Éber (o Andrew Ever) és un físic hongarès i jueu que, després de participar en el Projecte Manhattan a Los Álamos per construir l’“artefacte” (és a dir, la bomba atòmica), es refugia a Austràlia i comença una nova vida allunyat de l’Europa de postguerra i, sobretot, del seu passat. Amb la jubilació decideix escriure unes memòries i repassar tota la seva vida des de la infància a Budapest amb els seus pares i amics fins a la fi de la guerra i la construcció als Estats Units de la bomba atòmica, passant per una joventut difícil que el porta a anar amunt i avall fugint del nazisme. Poc s’imagina, però, el nostre protagonista, que aquestes memòries destaparan una part de la seva vida que tenia completament oblidada fruit de l’estrès post-traumàtic i que, Ari Sonne, el seu gran amor, no va morir a la guerra, sinó que encara és ben viva.

"La bellesa més trasbalsadora, la que et toca directament el cor, és la inconscient, és la que no és volguda, és la que no ha estat buscada."

András s’haurà d’enfrontar al dolor de redescobrir un passat que havia quedat soterrat en el seu cervell, i haurà de passar un procés d’acceptació, compassió i d’autoperdó. Només coneixent la seva vida i el seu passat, es podrà reconciliar amb ell mateix i seguir endavant amb la vida. András, al mudar-se a Austràlia tanca una porta del seu cervell, es canvia el nom i trenca amb els lligams del vell continent, però les ferides no es poden tapar i prou, s’han de curar perquè cicatritzin bé.

"La infància és l'època en què les coses són eternes i immutables; en què et penses que viuràs a casa dels pares i jugaràs al carrer amb els amics pels segles dels segles. Però les coses tard o d'hora canvien, i si quan ho fan no estàs una mica preparat, et pots emportar una bona trompada."

L’artefacte és un tres en un: història, ciència i psicologia, en una novel·la de gairebé 500 pàgines que no es fa feixuga en cap moment, més aviat tot el contrari!

La història comença als anys 20, poc després de la Primera Guerra Mundial, i acaba als anys 70, en època de postguerra europea, amb Berlín dividit i Budapest sota un règim comunista. L’aparició i l’ascens del nazisme, l’establiment d’un discurs d’odi i rebuig contra els jueus que va calant i estenent-se per tot Europa, els camps de concentració, els estralls de la guerra... Malgrat ser una història que s’ha explicat (i es continuarà explicant moltes vegades), m’ha agradat que Ortiz se centri en una part que sovint no s’explica tant: la construcció de la bomba atòmica. Es parla del Projecte Manhattan, del llançament i les conseqüències de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es parla tant dels científics que hi van participar, de com van treballar contrarellotge sota l’amenaça que Hitler també estigués construint un artefacte similar, dels petits avanços i dels fracassos que van haver d’anar superant, de les motivacions que els van dur a construir-la. Eren científics, més d’un jueus, i hi havia una voluntat de recerca i investigació. Alguns van anar abandonant el projecte a mesura que s’adonaven de l’abast i el potencial d’aquella bomba; molts altres es van oposar a l’ús de l’artefacte, un cop construït i quan es van adonar de la magnitud del que havien creat.

Tant l’ambientació com la documentació són excel·lents a nivell històric, però també la part científica de l’obra, quan s’explica el descobriment de la fissió nuclear i les diferents vies per intentar construir la bomba atòmica. Ortiz ha trobat l’equilibri perfecte entre crear una novel·la versemblant, afegint detalls històrics i científics, però sense caure en l’excés d’informació. Al final de la novel·la, però, hi ha unes pàgines complementàries molt interessants sobre els personatges reals que apareixen a la història, així com les diferents fonts amb què s’ha documentat.

"Les frases que tenia preparades em van fugir del cap, i només podia pensar en les disculpes que encara et devia. De vegades, però, les paraules no volen sortir. O potser és que ´no saben ben bé com fer-s'ho, per no sonar falses. Tot el que vaig ser capaç de dir-te és un perdona, seguit d'un ho sento, i després un altre cop silenci."

 

Josep Ortiz ha escrit una primera novel·la extensament documentada i completa, amb ciència, psicologia i història. És una gran novel·la, molt trepidant i ben lligada. Enhorabona!

Finalment vull agrair a l’autor que me'n fes arribar un exemplar amb dedicatòria inclosa. Gràcies i endavant amb l’escriptura!

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un dels llibres pendents.

Coneixem una mica més l'autor? Josep Ortiz (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica. Apassionat de la literatura, la història i la psicologia, ha escrit una novel·la que aplega les tres disciplines: L'artefacte, que a més, és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

Que et plori el Tigris - Émilienne Malfatto

Títol: Que et plori el Tigris
Autora: Émilienne Malfatto
Llengua original: francès
Traductora: Mia Tarradas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2020 original, 2022 traducció al català

"Les noies han de tenir mal, és la prova que el seu marit és un home de veritat. [...] 

El llençol era tancat de sang. Una flor marronosa, quasi negra. L'honor estava salvat."

Que et plori el Tigris d’Emilienne Malfatto és una novel·la molt breu, que no arriba a les 100 pàgines, i tanmateix tinc tantes coses a dir que potser podria escriure una ressenya més extensa que la pròpia novel·la!

La protagonista d’aquesta novel·la és una jove sense nom que espera la seva mort a mans d’un membre de la seva família, el germà gran, després d’haver-se quedat embarassada sense estar casada.

"Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida."

"L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare."

"En aquesta família, una filla deshonrada és una taca que només la sang pot netejar. Llançaran palades de sorra damunt del seu cos i del seu record, l'oblidaran al vent del desert i a les pluges del mes de desembre, fins que tots plegats puguem fer veure que no ha existit mai."

Des del primer moment el lector sap que aquella història no acabarà bé, no pot acabar bé, perquè el pes de la tradició és massa gran i el destí ja està escrit. I ho sap el lector, la protagonista i la resta de membres de la família, que també tenen veu en aquesta novel·la i tampoc no fan/poden fer res per evitar-ho. Tots esperen en silenci, amb els seus pensaments, el moment final.

Malfatto va fent saltar la veu del narrador a tota la família, començant per la jove condemnada, passant pels germans i germanes, la cunyada, la mare... Totes les veus estan molt ben construïdes i cadascuna va sumant una perspectiva diferent al drama.

La cunyada...

"Sóc la que viurà perquè he acceptat de viure a la mida de la societat."

L’amant...

"El meu plaer ha estat el seu càstig. En aquest país de sorra i escorpins, les dones paguen pels homes."

La mare...

"He inculcat conscienciosament a les meves filles les normes que a mi em van imposar. He construït al seu voltant la mateixa presó per a elles i per a mi. He justificat el meu món reconduint-lo."

D’entre totes les veus, però, n’hi ha una de molt especial: la veu del riu Tigris. Aquesta és la veu ancestral que, com si fos un cor d’una tragèdia clàssica, observa impassible la barbàrie, les guerres i el dolor dels humans. El riu que és allà des de fa molt de temps i que ja ha vist morir moltíssima gent.

"Quan es compta en mil·lennis, com faig jo, poques coses tenen importància."

 

A vegades amb novel·les breus tinc la sensació que em falta alguna cosa, alguna pàgina, però aquesta és rodona. És el lament per la condemna a mort i no li falta res. Però és que encara és més. M’ha fascinat que en menys de 100 pàgines Malfatto, a banda de l’espera de la protagonista, també ens narri els estralls de les guerres que han sacsejat l'Iraq i també ens presenti l’epopeia de Guilgameix (he llegit amb llapis i fent anotacions i he gaudit de valent!).

L'Iraq és un dels països més castigats per la guerra i Malfatto ho posa en boca del Tigris.

"Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Iraq encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilònia encara no ha begut prou sang."

"Som un país de mutilats, d'ensangonats, un país d'ombres i de fantasmes."

"Matem, ens maten. Som un país de víctimes i d'assassins."

"La guerra no és noble ni grandiosa ni valents, la guerra son homes espantats panxa a terra sobre el fang i la merda pregant a Déu que no es morin."

"Els morts de la guerra no compten, no tenen nom, no tenen cara. Els seus morts són els nostres vius. Les nostres victòries. He après això a la guerra, i un munt de coses més. [...] Ens diem germans però la nostra solitud no havia estat tan gran. Que es morin tots si jo he de sobreviure."

Li he trobat un gran potencial per ser obra de teatre, amb totes aquestes veus que es van intercalant, així que dramaturgues i dramaturgs de Catalunya, aquí teniu terreny per explorar!

Malfatto ha escrit un d’aquells llibres que subratllaries sencers. La prosa és poètica i molt bonica, amb frases incisives i tallants.

Que et plori el Tigris és breu, però colpidora com un cop de puny a l’estómac. Tan intens i tan bonic que fa mal. És d’aquelles lectures que se t’instal·len a la gola i no et deixen empassar, fins i tot després de llegir-ne l’última frase. Així doncs, aquesta és una lectura que, tot i la duresa, recomano moltíssim. Ja us dic, menys de 100 pàgines per deixar-vos remoure amb una denúncia i una crítica a la guerra i a la realitat a què moltes dones encara s'enfronten avui dia. 

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 6, que es titula Territoris literaris, i que ens convida a escollir una obra que porti el nom d'un lloc al títol.

Coneixem una mica més l'autora?
Émilienne Malfatto (1989) és una autora, fotoperiodista i fotògrafa documental francesa. Des de 2015 és corresponsal independent a l'Orient Mitjà, sobretot a l'Iraq, per a diversos diaris internacionals. És autora del llibre de no ficció Les serpents viendront sur toi (2021). La seva primera novel·la, Que et plori el Tigris, ha guanyat el Prmei Goncourt a la primera novel·la 2021.

Txell.Cat

El blues de Beale Street - James Baldwin

Títol: El blues de Beale Street

Autor: James Baldwin

Llengua original: anglès

Traductor: Oriol Ampuero

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1974 (original), 2019 en català

"La mateixa passió que va salvar en Fonny li va ocasionar disgustos i el va portar a la presó. Perquè, mireu: havia trobat el centre, el seu propi centre, dintre seu; i això es notava. No era el negre de ningú. I en aquest puto país lliure, això és un crim. Estàs obligat a ser el negre d'algú, i si no l'ets, ets un mal negre."

Un any més em sumo a la incitativa del #BlackHistoryJuly, que ens convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint les nostres lectures a les xarxes socials. Aquest és el tercer juliol que hi participo 😊.

El blues de Beale Street de James Baldwin és la primera novel·la del mes.

Aquesta és la història de la Tish i en Fonny, una parella molt jove d'afroamericans que viuen al barri de Harlem de Nova York als anys 70. La Tish té 19 anys i en Fonny 22, es coneixen des de petits i s'estimen profundament. Volen casar-se i fan plans per anar a viure junts, quan en Fonny és arrestat injustament, acusat de violar una jove porto-riquenya. En Fonny ja és a la presó a l'espera de judici quan s'assabenten que la Tish està embarassada.

En una societat marcada pel racisme i les desigualtats de classe, en Fonny i la Tish han evitat caure en la prostitució, les drogues o la criminalitat perquè es tenen l'un a l'altre, somien a construir un futur plegats i a tirar endavant, per més que l'entorn no els ho posi fàcil.

Aquest és el punt de partida d'aquesta novel·la, en què veurem com les famílies de la Tish i en Fonny (bàsicament de la Tish) fan mans i mànigues per treure el jove de la presó i demostrar la seva innocència, malgrat que ho tenen tot en contra.

Tot i que no és el tema central de la novel·la, Baldwin a través de les dues famílies també aborda el racisme entre negres, ja que la mare i les germanes d'en Fonny (Hunt, de cognom) no tenen la pell tan fosca com ell o com la Tish i la seva família (Rivers), i en comptes de fer-se costat sembla que siguin enemics. Aprofito per recomanar-vos La meitat evanescent de Brit Bennett si encara no l'heu llegit; aborda aquesta qüestió i em va semblar molt interessant!

Tornant a El blues de Beale Street, aquestes diferències, sumades al fanatisme religiós de la mare d'en Fonny, allunyen les dues famílies. Els Rivers encarnen l'esperit de lluita contra el racisme, la corrupció policial i les injustícies, mentre que les Hunt accepten l'status quo i es refugien en la religió, encara que això impliqui trencar amb alguns membres de la família. En Frank, el pare d'en Fonny, és l'únic de la família que lluita amb els Rivers per alliberar el seu fill.

La història ens la narra la Tish a través del fil del present en què intenten treure en Fonny de la presó i de flaixbacs per explicar-nos com es van conèixer i com va començar la seva relació amb en Fonny, per anar donant forma a l'amor que es professen. Aquí he de dir que a vegades hi ha tant d'amor a l'atmosfera que embafa una mica.

L'estil de narració m'ha recordat a Matar un rossinyol de Harper Lee per la innocència que traspua la narradora, però també a Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith, que també té lloc a la ciutat de Nova York i on trobem uns personatges que tampoc pertanyen a l'alta societat, precisament. Tot i la innocència de la narradora, Baldwin també incorpora uns diàlegs sense filtre i amb alguns moments molt graciosos.

"De vegades, quan en Daniel parlava, plorava -i en Fonny o jo el consolàvem. En Daniel ho treia, ho expulsava, s'ho arrencada de dins com si fos metall esquinçat i retorçat que la seva carn arrossegava - s'ho extirpava com algú que vol guarir-se."

El blues de Beale Street és una història d'amor romàntic i d'esperança, però malgrat això és d'aquelles novel·les que són incòmodes perquè ens provoquen com a lectors i ens desperten impotència, veiem les injustícies a què s'han d'enfrontar els personatges pel seu to de pell i la seva classe social, i l'angoixa amb què han de viure.

A mi també m'ha resultat incòmode el masclisme inherent i tan descarat que hi ha en personatges femenins i masculins i que va apareixent al llarg de la novel·la. Si contextualitzem l'obra, que va ser escrita els anys 70, els comportaments i diàlegs encaixen perfectament en la societat del moment, però jo mentre llegia he arrufat el nas i confesso que en Fonny m'ha caigut una mica pitjor a mesura que anava tenint aquests comportaments i frases de mascle alfa 😅.

En qualsevol cas, que això no us faci deixar de llegir aquesta novel·la breu. Us indignareu i sentireu impotència pel que els passa a aquesta jove parella, però alhora tornareu a creure en la força de l'amor que pot amb tot (si és que hi heu deixat de creure...).

"No sé per què la gent abaixa els ulls quan parla pel telèfon; el cas és que tothom ho fa. T'has de recordar contínuament que has de mirar la persona amb qui parles. Ara no me n'oblido mai, perquè en Fonny és a la presó i m'encanten els seus ulls, i cada vegada que el veig em fa por que sigui l'última. Per això despenjo el telèfon tan bon punt arribo i alço els ulls per mirar-lo. [...] No li desitjo a ningú haver de mirar algú que estimes a través d'un vidre."

Coneixem una mica més l'autor? James Baldwin (1924 - 1987) va començar a escriure durant els últims anys de les lleis de segregació racial als Estats Units. La seva obra aborda les implicacions psicològiques del racisme i el sentiment d'identitat. La seva primera novel·la, Go tell it on the mountain (1953), va rebre una molt bona acollida de la crítica i alguns dels seus assaigs van convertir-se en best-sellers, fet que el va convertit en una figura influent en els moviments a favor dels drets civils de les minories. Baldwin va passar la major part de la seva vida a França, on es va traslladar per escapar del racisme i l'homofòbia dels Estats Units.

Txell.Cat

L'Automòbil Club d'Egipte - Alaa Al Aswani

Títol: L'Automòbil Club d'Egipte

Autor: Alaa Al Aswani

Llengua original: àrab

Traductor: Jaume Ferrer

Editorial: Edicions de 1984

Any: 2013

"El món necessita més temps per lliurar-se  de les idees racistes. Un racista és un ignorant que té por de les persones que li són diferents."

Aquest mes d'abril he estat de viatge a Egipte i abans de marxar vam tenir la idea de buscar noms d'alguns escriptors i escriptores d'Egipte per llegir-los durant el viatge. Vam anar a la biblioteca pública i hi tenien alguns llibres d'Alaa Al Aswani i de Naguib Mahfuz, entre d'altres. La contraportada d'aquesta novel·la em va semblar interessant i, afortunadament, la seva lectura no m'ha decebut, ans el contrari: m'ha agradat moltíssim!

La lectura és molt àgil i planera, amb un punt simpàtic, malgrat que l'estructura no és simple. 

Es tracta d'una novel·la coral (sí, em sembla que les novel·les corals són el meu punt feble...), en què apareixen nombrosos personatges, les vides dels quals es van entrellaçant a mesura que avança l'obra.

L'obra gira entorn de la família d'Abdelassís Hammam, un home de família benestant que, després d'arruïnar-se, es veu obligat a deixar l'Alt Egipte i a mudar-se a El Caire, on haurà de treballar de criat a l'Automòbil Club. Saïd, el fill gran és un egoista que es mou únicament i exclusiva per interessos propis i que té una ideologia bastant tradicional. Ben diferent és Kàmil, el segon fill, que estudia Dret a la universitat i mentre fa hores a l'Automòbil Club, s'implica en la revolta contra el rei i els colonitzadors anglesos. Sàliha és l'única filla de la família, és molt intel·ligent i dedica tots els seus esforços als estudis, però també viu el pes de la cultura i de la religió amb un matrimoni concertat. Finalment, Mahmud és el fill petit, el més primitiu i amb més poques llums, addicte al sexe i consumidor habitual de drogues.

L'Automòbil Club d'Egipte, a més, no presenta un únic narrador, sinó que a cada capítol canvia la veu narradora, segons el personatge entorn del qual gira el capítol en qüestió. A més, la novel·la avarca un període força llarg i ens trobem capítols situats en moments temporals clarament diferenciats que van des de la invenció del cotxe a finals del segle XIX fins als anys 40 i 50 a Egipte. 

La novel·la retrata la societat egípcia abans de l'enderrocament de la monarquia i la descolonització anglesa. S'aborden temes com la corrupció, la política, la violència, la submissió dels pobles, el sexe, el matrimoni, la religió i, fins i tot, el racisme.

Com ja he dit inicialment, me n'ha agradat molt la lectura i l'estil. He gaudit especialment del fet de llegir-lo mentre era a Egipte. És curiós llegir una obra que està situada en un país o ciutat mentre hi ets de viatge, coneixes els noms d’alguns barris i algunes escenes descrites que s’allunyen de la quotidianitat que tenim a Catalunya, se’t fan molt més fàcils d'imaginar.

Com a punt crític destacaria el primer capítol, que al meu entendre, no té relació amb la resta de la novel·la i que si no hi fos, no passaria absolutament res. Potser és que no l'he entès?

"La veritat era que el cul de la Faica, únic en la seva espècia, espectacular de forma i contingut, requeriria un manual o un plànol per examinar-ne les corbes i estudiar-lo a fons. Aquell cul, tendre i oscil·lant i ple de vida, amb els seus moviments incessants durant els quals adoptada desenes de formes totes sensuals i delicioses, sovint semblava posseir una vida pròpia totalment independent de la seva portadora. El cos de la Faica, efervescent com un volcà en erupció, llançava lava temptadora i flamejant damunt del cap d'en Saïd, fins que li corrompia tota resistència, esgotant-li els nervis, fent-li passar llargues nits en vetlla, submergint-lo en violents desitjos que s'embravien i contra els que lluitava com si s'enfrontés a les onades d'un oceà."

A vegades, quan acabo alguna lectura faig recerca de l'autor i de l'obra per internet. La meva sorpresa ha estat descobrir que Alaa Al Aswani va visitar Catalunya en motiu de la Setmana del Llibre en Català del setembre de 2014 i que diversos mitjans el van entrevistar. A continuació us deixo els enllaços a tres entrevistes molt interessants:

• Explorar l’Egipte de la dècada dels 40 per parlar del present - Jordi Nopca (diari Ara)
• Alaa Al Aswani: “No penso que una sola acció de la nostra vida tingui un únic punt de vista” - Laura Basagaña (Núvol)
• L'Automòbil Club d'Egipte (L'Espolsada)

Tot i que val la pena llegir les tres, en vull destacar només dues curiositats. La primera és que mentre escrivia aquesta novel·la van començar les revoltes de la Primavera Àrab de 2011 a Egipte, i l'autor no va dubtar ni un moment  a sumar-s'hi per conviccions, però també per inspirar-se per a la seva obra. La segona curiositat és que L'Automòbil Club d'Egipte té una vessant històrica, però també una vessant personal de l'autor, ja que el seu pare, a banda de ser un escriptor reconegut també era l'advocat de l'Automòbil Club, així que Alaa Al Aswani sovint l'acompanyava a l'oficina, on els companys del pare li explicaven anècdotes del rei i de les personalitats que freqüentaven el club. 

Probablement amb Alaa Al Aswani ens trobarem a trobar amb L'edifici Iaqubian, que ja me l'han recomanat dues persones amb qui vam coincidir al viatge.

Coneixem una mica més l'autor? 

Alaa Al Aswani (el Caire, maig 1957) és dentista de professió i escriptor. Està considerat un dels 500 musulmans més influents i la seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües i ha rebut reconeixement internacional. Aquest escriptor és molt conegut al món àrab pel seu compromís tant en l'àmbit literari com el socio-polític. Les seves obres més conegudes són L'edifici Iaqubian (2002) i Chicago (2007).

A banda d'això, Al-Aswany és autor d’articles de temàtica literària, política i social en diaris egipcis, fet que l'ha convertit en una de les poques cares conegudes de la revolució popular del 2011.

Txell.Cat