Los dioses de Gotham - Lyndsay Faye

Títol: Los dioses de Gotham

Autora: Lyndsay Faye

Llengua original: anglès

Traductor: Vicente Campos

Editorial: El círculo de Lectores
Any: 2012

Los dioses de Gotham de Lyndsay Faye és una novel.la ambientada a la Nova York de mitjans del segle XIX que retrata la fundació del cos de policia i els problemes que va comportar l’arribada de nombrosos immigrants irlandesos, conseqüència d’una plaga que va assotar Irlanda i va originar “La gran fam”.

La història: una nit, un jove d’aquesta primera policia de Nova York, un “estrella de coure” recentment nomenat a contracor, es troba per casualitat amb una nena plena de sang quan torna a casa després de fer la seva ronda pels carrers de la ciutat. A partir d’aquí una sèrie de troballes el duen a sospitar de l’existència d’un assassí en sèrie que està matant nens irlandesos a la ciutat de Nova York.

L’autora descriu amb cruesa els odis, ressentiments i desconfiances que van generar els irlandesos en els “americans” autòctons; els pamflets de l’església protestant i els articles del periodisme del “sistema” contra el catolicisme, el Papa de Roma i els mateixos irlandesos; i la fredor i la hipocresia d’un partit demòcrata que vol aprofitar-se d’ells per aconseguir guanyar les eleccions als republicans.

“...Los países papistas de Europa están vomitando en nuestras costas, año tras año, a sus habitantes supersticiosos, ignorantes y corruptos, no sólo por decenas sino por centenares de miles, y ya reclaman los más elevados privilegios de los ciudadanos autóctonos, y hasta pretenden hacerse con el país”. American Protestant in Defense of Civil and Religious Liberty Against Inroads of Papacy, 1843.

“… esta comprensión hacia los delincuentes siempre ha sido un rasgo característico de los campesinos irlandeses, y aunque sea inútil explicar ese sentimiento malsano, es incuestionable que su simple existencia es la fructífera fuente de la que maman la atrocidad y el asesinato”. New York Herald, 1845.

D’altra banda, el llibre no només reflecteix un fet històric, la creació de la policia de Nova York el 1845, sinó també com evoluciona des d’un cos format per busca-raons, pinxos i mercenaris, destinat en un principi a evitar que es cometin actes delictius, fins a l’aparició de la figura del policia que investiga qui ha comès aquests actes.

La descripció que fa de Nova York resulta xocant comparada amb la que coneixem de la ciutat actual, tant pel que fa a l’urbanisme i l’activitat econòmica, com a la misèria, la manca d’higiene i les condicions de vida de la gent, sobretot dels infants.

Teresinha

Vida privada - Josep Maria de Sagarra

Títol:  Vida privada

Autor: Josep Maria de Sagarra

Editorial: Cercle de Lectors (edició 1991)

Any: 1932

De fet, Edicions Proa va cedir la llicència editorial d’aquest llibre al Cercle de Lectors només per als seus lectors. Nosaltres ja feia alguns anys que estàvem subscrits al Cercle i per tant vam poder gaudir d’aquest exemplar. Com molts altres llibres, fa molts anys que el tinc i no sabria dir el perquè fins ara no m’he decidit a llegir-lo.

"Leocàdia! Aquella grassa flor romàntica, inexpressiva, però plena de totes les virtuts com una ratafia antiga que ell va conèixer en un ball famós que es va donar a Barcelona quan el primer casament d’Alfons XII. Aleshores Leocàdia duia una cotilla estranguladora i un vestit de setí rosa amb polisson i cua de volantets, i entre la combinació de punts i repunts i cortines de castedat, respirava la pell del pit de Leocàdia, tota feta de camèlies blanques, fada, inodora, sense promeses, limitada per l’escot discretíssim i per un gran llaç de vellut blau-cel, ajustat com un collar de gos."

L’autor fa una descripció de la burgesia catalana de finals del segle XIX i primer terç del segle XX amb una prosa molt rica en vocabulari i matisos. Ens presenta una societat que viu dels èxits i dels esforços dels seus avantpassats. L’acció transcórrer des del casament d’ Alfons XII, passant per la dictadura de Primo de Rivera, i acabant per la República. L’autor fa una crítica ferotge del comportament d’aquests membres, sempre disposats a adular les altes esferes polítiques, siguin com siguin les tendències del poder. En una paraula, una societat hipòcrita que no dubta en canviar de camisa al so que els interessa més.

En el conjunt dels personatges principals, trobem la família de Lloberola: Don Tomàs de Lloberola, marquès de Sitjar i de Vallromana. Descendent de la pagesia rica, ostenta el títol nobiliari de marquès des de fa dues generacions anteriors, pràcticament arruïnat, però intentant mantenir el seu estatus a tota costa. La seva esposa, Leocàdia, que al contraure matrimoni va aportar una dot suculenta. Tenen dos nois. Frederic, l’hereu, fluix, vanitós i sense conviccions, casat amb una dona que avorreix i que sempre va mancat de diners. Cada dos per tres ha de demanar ajut econòmic al seu pare, la qual cosa crea sempre situacions molt tenses. El segon, en Guillem, solter, simpàtic però amb una doble personalitat. És cruel: no li fa res recórrer al xantatge per aconseguir el que vol. Gaudeix veient la seva víctima acorralada que acaba suïcidant-se. Per obtenir diners però també perquè és un degenerat, manté relacions sòrdides a casa d’una modista que fa servir el seu taller de costura, per concertar trobades immorals.

No hi falta la tercera generació, és a dir Maria Lluïsa, la neta de Don Tomàs. Una noia aparentment moderna, que treballa i que vol emancipar-se. Una noia plena de contradiccions, que queda embarassada i davant la indiferència del pare de la criatura, decideix avortar. Portarà a terme aquest pla a casa d’una dona on es fan aquest tipus d’interrupcions que, sense saber-ho, és l’amant del seu pare.

També hi ha altres personatges que tenen un paper en la trama del llibre. L’autor destaca els fets important que va marcar Barcelona, com l’Exposició Universal que va canviar la imatge de la ciutat, les visites del Rei i de Primo de Rivera, la proclamació de la República. Uns fets que ens porten al principi del segle XX. 

Coneixem una mica més l'autor?

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (Barcelona 1894 - 1961), va ser escriptor i traductor. Descendent d’una antiga família de la noblesa catalana. És autor d’una obra extensa i variada, amb un estil ric, acolorit i precís. Tot i que va conrear la narrativa, amb molt èxit, és en el camp de la poesia i del teatre on trobem la part més creativa de l’autor. Una de les seves novel·les més exitoses, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l’aristocràcia barcelonina. Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i comença a col·laborar amb els més o menys oficials. Morí d’un carcinoma bronquial, després d’una llarga agonia. Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües, i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa).

Entre la seva extensa producció literària, destaquen: El comte Arnau (1928); La Llúcia i la Ramoneta (1928); La filla del Carmesí ( 1929); La rosa de cristall (1933); La rambla de les floristes (1935); L’Hostal de la Glòria (1931); El Cafè de la Marina (1933); La ferida Lluminosa (1954).

MAC 

La luz que no puedes ver - Anthony Doerr

Títol: La luz que no puedes ver
Autor: Anthony Doerr

Llengua original: anglès
Traducció: Carmen Cáceres i Andrés Barba
Editorial: Círculo de Lectores
Any: 2015

"Cuando perdí la vista, Werner, la gente me decía que era valiente. Cuando mi padre se marchó, la gente me dijo que era valiente. Pero no se trata de valentía, es que no tengo otra opción. Me despierto y vivo mi vida. ¿Acaso no haces tu lo mismo?

No desde hace años, pero hoy tal vez hoy lo hice."

Agost de 1944. Bombarders aliats es disposen a arrasar Saint Malo, illa emmurallada joia de la Bretanya francesa i darrer bastió de les forces de Hitler. Des del cel cauen milers de paperets que insten a la gent perquè fugin a camp obert. La població tem que l’exèrcit alemany no claudiqui fàcilment.  Dels 865 edificis que hi havia a l’interior de les muralles només van quedar en peu 182, tots malmesos en algun punt.

Al número 4 de la rue de Vauborel, la jove Marie-Laure Leblanc no ha pogut llegir les paperetes d’advertència: és cega des dels sis anys, però tot i així intueix que les coses van a pitjor i comença a inquietar-se, bé que poques coses li fan por des que el seu pare li va ensenyar a valdre’s per ella mateixa, construint-li maquetes de fusta de les ciutats on viuen perquè les pugui memoritzar.

Uns carrers més enllà, un jove soldat alemany de divuit anys es desperta entre crits que li ordenen refugiar-se al soterrani de l’hotel que utilitzen com a fortalesa. Werner Pfenning sempre ha sigut un nen prodigi, fascinat per la fabricació i la reparació d’aparells de ràdio, un talent que no ha passat desapercebut per les Joventuts Hitlerianes.

Tant Marie-Laure com Werner coneixen massa bé el que és la guerra: s’han fet adults abans d’hora. Comparteixen també l’estranya capacitat de viure absorbits en els seus propis pensaments, fins i tot davant l’imminent atac aeri.

La darrera nit abans de la gran batalla, els camins de Warner i Marie-Laure es creuen i la seva vida canvia per sempre.

És una novel·la que m’ha produït un impacte molt fort. La narrativa està escrita en present la qual cosa et fa viure tots els fets com si realment t’hi trobessis. L’autor ens descriu l’escenari d’una guerra totalment diferent al que estem acostumats a llegir. Podem veure com la jove Marie-Laure aguditza els seus sentits a través del tacte, dels sons, de l’olfacte. Ens fiquem tant en la seva pell que a vegades ens oblidem que la gent que l’envolta té vista.

El llibre està estructurat en capítols curts que ens parlen dels diferents personatges, amb salts en el temps i en l’espai, que ens porta des del 1944 fins al 1934, però sense seguir una cronologia molt marcada.

És un llibre per llegir de manera pausada, assimilant les diverses situacions dels protagonistes. Un llibre dur, cru, amb alguns capítols realment punyents, però també dolç. En alguns moments he hagut de parar i deixar passar unes quantes hores per reemprendre la lectura. És de les millors novel·les que he llegit darrerament.  

Coneixem una mica més l'autor? 

Anthony Doerr neix a Cleveland el 1973. Està casat i té dos fills. És autor de llibres de relat Memory Wall y The Shell Collector, les memòries Four Seasons in Rome y les novel·les About Grace y La luz que no puedes ver. Aquesta última, finalista del National Book Award y premi Pulitzer de ficció 2015, ha merescut excel·lents crítiques i s’ha convertit en un autèntic best seller als EE.UU. Les obres de Doerr han aconseguit diversos premis, entre ells, el National Magazine Award for Fiction, el 2010 Story Prizec- considerat el més prestigiós premi dels Estats Units per a un llibre de relats i el Sunday Times EFG Short Story Award , el premi més gran del món concedit a un únic relat. El 2007, la revista literària britànica Granta va incloure Doerr a la llista dels “21 millors novel·listes dels Estats Units.


MAC

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

"

Porque nadie en el mundo, ni después del mundo ni más allá del apagado polvo del mundo, podría ya cerrar sus párpados ante el infinito asombro que produce el descubrimiento del amor."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

Feia molts anys que la meva mare i la meva àvia insistien que aquest llibre era meravellós, que els havia encantat i que l'havia de llegir sí o sí. No és que jo m'hi negués, simplement no trobava mai el moment perquè sempre tenia altres llibres entre les mans. Finalment, però, aquest estiu l'he agafat per retre-li homenatge a Ana María Matute, que ens va deixar aquest juny passat.

La lectura, no us enganyaré, va ser lenta i a vegades pesada. No pas pesada per la manera en què està escrit, sinó pel fet de llegir i llegir i tenir la sensació que sempre estava a la mateixa pàgina (és gruixut i les pàgines fines!).  El que sí que és cert, és que quan l'agafava i m'hi posava no podia deixar de llegir-lo.

La història està ambientada en un espai medieval amb castells, prínceps, traïcions, amor i guerra on apareix, de tant en tant, la màgia amb bruixots i ondines. I és que al cap i a la fi, no deixa de ser una història d'aventures fantàstiques per adults. Una història grisa on predomina la tendència cap a la foscor, malgrat els intents de la reina Ardid de portar-la cap als colors vius. Una història en què l'amor i l'amistat són presents amb el destí més amarg.

La llengua que utilitza Matute és increïblement polida i majestuosa, amb temps verbals que et transporten directament a l'època medieval i amb un ventall amplíssim d'adjectius i qualificadors que demostren el gran domini que tenia de la llengua. És un plaer llegir-lo perquè està ben escrit, però també perquè totes les imatges són precioses.

Una de les coses que més em va sobtar és el fet que el títol del llibre fa referència al personatge de Gudú, però que la protagonista real de la història és la seva mare, la reina Ardid, un personatge viu, intel·ligent i que es fa estimar. Al seu costat trobarem altres personatge entranyables com el Trasgo, que serà víctima dels sentiments humans, el Bruixot, que es contaminarà de la màgia, Almíbar, Dolinda, la princesa Tontina...

"Y lloró. Lloró tanto y con tal sentimento, y con tan súbito y dulce, y desconocido e inmenso amor como jamás -ni en tiempos de Volodioso ni en la Isla de Leonia- había llegado a gustar- Pues era tan vasto y singular sentimiento que, si tales cosas fueran posibles -que no lo son-, hubiera podido abarcar la corteza entera de la tierra."

"Y sentían o sabían que el mundo tal vez fue, o podía ser, o sería hermoso."

Coneixem una mica més l'autora? 

Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta(1954), el  Premi Nadal (1959) i elPremi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

Podeu llegir una altra ressenya d'aquesta novel·la aquí.

Txell.Cat

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

 "Y se amaron de tal forma, que en mucho tiempo -antes y después de ellos y en tierras aún más lejanas a las suyas o en siglos más remotos, a ambas orillas del tiempo- no llegarán a amarse dos criaturas humanas."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

           

Aquest llibre és un dels meus preferits de l’Anna Maria Matute. L’he rellegit un parell de  vegades i no em cansa mai., crec que és un dels seus millors llibres. Amb una narrativa culta, poètica i aparentment senzilla, l’autora recrea l’ambient d’un castell medieval en aquella època grisa i bruta, en què reina el desordre, l’engany, la brutalitat, la traïció, la guerra i on, quan menys t’ho esperes, apareixen les ondines i altra fauna màgica, plena de llum, de colors, de fantasia.

És un contrast brutal d’imatges. Passem de l’ambientació medieval (grisor i immundícia) a la literatura fantàstica de la claror i els jocs d’aigua de les ondines per endinsar-nos en els llibres de cavalleria  i el contes de fades. 

Els grisos i negres que sempre estan presents en el tractament de les emocions, gairebé sempre doloroses i tràgiques, es veuen de cop i volta  envaïts pels colors blaus, verds,  roses, etc.

És la història del regne d’Olar, un regne  brutal, governat per homes violents i ambiciosos. L’esplendor del regne vindrà de la mà del  rei Volodosio i sobretot de la seva esposa, anomenada Ardid. D’aquesta unió naixerà el rei Gudú  que dóna nom a la novel·la.

De fet, la protagonista és la reina Ardid que ens acompanya durant tota l’obra, des de la seva infantesa fins a la senectut. És un personatge intel·ligent, astut, que patirà una metamorfosis en la seva manera de ser com gairebé tots els personatges de la novel·la. Al seu costat trobarem en Trasgo, un ésser màgic que l’ajudarà en els moments més  difícils i turbulents de la seva vida. Almibar, germà del rei Volodosio i la princesa Tontina.

"Ten por seguro que nada ni nadie nos separará, y mientras vida me aliente, y aún después, estaremos unidos por todos los que en la tierra sepan lo que es amar, y llorar, y aborrecer, y gozar, y acongojarse, y pelear y, en suma, sentirse el más feliz, afortunado, valiente, solitario y cobarde entre los hombres nacidos y por nacer."

Coneixem una mica més l'autora? Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta (1954), el  Premi Nadal (1959) i el Premi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

MAC

Arroz de Palma - Francisco Azevedo

Títol: Arroz de Palma

Autor: Francisco Azevedo

Llengua original: portuguès

Traductor: Ana Belén Costas Vila

Editorial: Círculo de lectores

[També el podeu trobar en català editat per Columna]

   

“Yo aquí en la hacienda. Yo aquí en la cocina, cuatro i poco de la madrugada. Isabel aún duerme, el sol se retrasa. Yo aquí, un viejo de ochenta y ocho años.”

El llibre comença amb aquest paràgraf que es repeteix tres o quatre vegades al llarg del llibre. La darrera inclou una paraula més que dóna sentit a la forma narrativa de la novel·la.  És un monòleg d’un home que, amb frases curtes, precises, sense més ornament que el record i  uns sentiments diversos  que li generen els fets passats i presents, amb moltes reflexions impregnades d’amor envers la família i l’arròs de la tia Palma, arròs que no es fa malbé mai i que és fruit de l’amor, repassa les alegries, decepcions i problemes familiars que es van superant al llarg de la vida.

De tots els personatges que apareixen en aquesta història, al marge d’Antonio, la tia Palma sobresurt. És d’aquelles persones que tenen una saviesa natural, que  no té res a veure amb persones molt cultes però que sap mantenir unida la família. És un personatge que m’ha fascinat.

L’estil de la narrativa és pausat, directe, ple d’enyorança i d’amor que et fa reflexionar sobre moltes coses de la vida i que et genera una sensació de tranquil·litat i de pau.   

M’ha agradat moltíssim. L'estil de la narrativa és  totalment diferent a la prosa que m'agrada llegir: frases descriptives minuciosament treballades sobre llocs i èpoques. En aquest cas, són frases curtes, directes, que et permeten  situar-te en el lloc  precis . Hi ha moltíssimes reflexions sobre l'amor, sobre el temps, sobre el que és important i el que és efímer. En resum, el recomanaria a la gent que té un sentiment  molt fort per la família .

Coneixem una mica més l'autor? Franciscà José Alonso Vellozo Azevedo ( Rio de Janeiro 1951),és dramaturg, guionista cinematogràfic, poeta, novel·lista  i ex-diplomàtic. Ha destacat per les seves obres teatrals, com : La casa de Anais Nin o Unha e carne. Com a guionista ha realitzat més de dues-centes  cinquanta produccions entre pel·lícules , curtmetratges, i documentals. Arroz de Palma, la seva primera novel·la ha quedat finalista del premi Sao Paulo de Literatura. 

"Once años de estéril matrimonio  y bastó el rico caldito de arroz de tía Palma  -arroz singular y dichoso, semilla de bienaventuranza- para que Antonio naciera.

Casi noventa años después, Antonio se dispone a ofrecernos un plato cocinado a fuego lento durante un siglo: la familia, guiso complicado que no siempre sale a gusto de todos, pero que es imprescindible saborear hasta el final."

MAC