Homes sota el sol. Retorn a Haifa - Ghassan Kanafani

Títol: Homes sota el sol. Retorn a Haifa

Autor: Ghassan Kanafani

Llengua original: àrab
Traductora: Anna Gil Bardají

Editat per: Club Editor

Any: 1963, 1969 (Traducció al català publicada el 2009)

He fet parada a Palestina en el marc del març asiàtic amb aquesta lectura de Ghassan Kanafani. El Club Editor va publicar aquest recull l'any 2009 amb dues de les seves novel·les breus més conegudes: Homes sota el sol i Retorn a Haifa.

En castellà hi ha un recull de tres de les novel·les breus de Kanafani sota el títol Una trilogía palestina. En aquesta trilogia, publicada per Hoja de Lata, també conté el relat d'Home sota el sol.

Les dues novel·les et remouen profundament i et deixen amb un nus a la gola; són dos relats breus i senzills, però enormement colpidors. La tragèdia dels personatges és la tragèdia del poble palestí, però també la de molts altres pobles que han hagut de fugir de casa seva i que es troben immersos en una espiral de patiment.

L'escriptura de Kanafani és dolça i realista. Els personatges prenen cos a ulls del lector, que en poques línies coneix quatre pinzellades del seu passat que, tot i que en ocasions no són cabdals per a la història, sí que ho són per fer els personatges més de carn i ossos. 

Les històries són dures. Per què amagar la cruesa del que va passar? Per què decorar la realitat de molts refugiats amb paraules amables? Kanafani ens ho explica de manera que l'angoixa, la culpa i el patiment travessen les pàgines i s'apoderen del lector.

Hi ha tanta veritat, que fa mal.

Homes sota el sol

Aquesta novel·la breu narra el viatge que emprenen tres homes de tres generacions diferents des de Palestina cap a Kuwait en busca d'un futur i d'una vida millor. 

Els primers tres capítols serveixen per presentar als tres personatges. Abu Qays, el més gran de tots, representa la generació que va perdre i va haver de fugir del seu país, una generació trista i que ha perdut l'esperança. Assad és més jove i, tot i que també va viure la derrota, pertany a una generació que s'està formant i que intenta tirar endavant sigui com sigui. Finalment, Marwan és el més jove dels tres i es veu "obligat" a emigrar per mantenir la seva família, després que el seu germà gran es casi i deixi d'enviar diners. 

Els altres tres capítols narren el periple dels tres homes cap a Kuwait. D'entrada han de negociar amb els passadors clandestins, que s'aprofiten de la seva desesperació i desig de fugir; i després hauran de suportar una travessia pel desert, a ple estiu, i amagats en un espai claustrofòbic i asfixiant.

Hi ha un quart personatge, en Bambú, que també té una importància cabdal. Bambú és, finalment, el passador que acompanya Abu Qays, Assad i Marwan. Palestí com ells, el trauma l'acompanya i l'ha convertit en una persona cínica i interessada, ja que intenta treure benefici d'una situació en què, si les coses haguessin anat diferent, podria trobar-se ell mateix.

No vull explicar massa més, tot i que la força d'aquesta novel·la no és tant la història que s'explica, que malauradament és la de molts immigrants, sinó la manera com ho fa, que et transporta en aquell desert, a ple estiu fins que gairebé et deixa sense alè.

Homes sota el sol és un text carregat de simbologia. No m'hi esplaiaré, però us recomano completar-ne la lectura amb la informació addicional que hi ha a la publicació en castellà de Hoja de Lata. 

Kanafi va farcir el text de detalls, no només en els quatre personatges principals, sinó també en la policia fronterera, en els familiars que apareixen d'esquitllentes i en les seves relacions,...

"Aquell grapat d'homes rendits anava obrint-se pas pel desert com una gota d'oli per una planxa d'estany incandescent. El sol s'alçava imponent, una bola de foc. Ningú no es preocupava ja d'eixugar-se la suor."

Retorn a Haifa

En aquest relat, després d'anys d'ocupació israeliana, una parella palestina decideix tornar a casa seva, a Haifa, per veure què se n'ha fet i qui hi viu. 

L'any 1948 es produeix la Nakba o catàstrofe, l'expulsió dels palestins de casa seva. En aquell moment, en Saïd i la Safia es troben arrossegats enmig d'aquella fugida i marxen de casa, deixant enrere en Khaldun, el seu fill de cinc mesos, a qui no aconsegueixen recuperar de cap de les maneres. El matrimoni s'estableix a Ramal·la, on acaben refent la seva vida, malgrat l'ombra del fill perdut plana per damunt de les seves vides. 20 anys més tard, aprofiten l'oportunitat de tornar a casa, encara que només sigui de visita. S'hi troben una dona polonesa gran a qui van assignar el seu pis aquell mateix 1948, però també es retroben amb el fill perdut, ara convertit en soldat israelià.

La lectura de Retorn a Haifa em va ressonar una mica a la Guerra Civil que van viure les nostres avis; a l'enfrontament d'amics i germans a què pot conduir una guerra. 

És un relat que t'omple de tristesa i que planteja preguntes sobre l'origen les creences, els ideals i conviccions que tenim, a banda de fer-te reflexionar sobre el sentit de la guerra i del dolor i el dany moral que provoquen.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

Coneixem una mica més l'autor?

Ghassan Kanafani (1936 - 1972) va ser un escriptor, periodista i activista palestí. Va tenir un paper clau en la modernització de la literatura àrab, així com un dels fundadors de la literatura palestina moderna. Compromès amb la causa palestina, va morir assassinat pel Mossad l'any 1972 en un atemptat.

És autor de diversos relats, quatre novel·les, tres obres de teatre i tres assajos. Pel que fa a les novel·les, a banda d'Homes sota el sol (1963) i Retorn a Haifa (1969), també va escriure Lo que nos queda (1966) i Umm Sa'd (1969).

Txell.Cat

Malala. La meva història - Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Títol: Malala. La meva història
Autora: Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Llengua original: anglès

Traducció: Jordi Cussà amb la col·laboració d'Anna Camps

Editat per: Alianza

Any: 2014

"Vaig fer una ullada a la doctora Fiona. Havia deixat una capsa de mocadors de paper entre nosaltres dues, i vaig comprendre que es pensava que em posaria a plorar. Potser la Malala d'abans s'hauria posat a plorar. Però, quan has estat a punt de perdre la vida, una cara estranya al mirall només ve a demostrar que encara ets al món dels vius."

Segueixo de viatge lector per l'Àsia i en aquesta ocasió he fet parada a Pakistan amb la història de Malala Yousafzai. He canviat d'aires i de registre, ja que he abandonat la novel·la per llegir una autobiografia.

A Malala, la meva història la mateixa Malala, amb la col·laboració de la periodista Patricia McCormick, ens explica com era la seva vida al Pakistan quan era petita abans que els talibans assumissin el control de la vall de Swat (la regió on vivia), i com va canviar quan s'hi van establir. 

Estructurat en cinc parts, la lectura és molt àgil i fàcil de seguir, i alhora permet tenir una idea global del que va passar a Pakistan i perquè els talibans van anar tenir més i més força. 

Els talibans es van aprofitar d'un terratrèmol devastador que hi va haver el 2005 per estendre el seu missatge, al·legant que allò havia estat un càstig diví perquè els habitants d'aquella regió vivien sense seguir la doctrina musulmana. En un territori devastat per una catàstrofe natural, on no hi arribaven les ajudes que no fossin les de les milícies afins a aquest discurs, la idea va anar calant. A poc a poc, els talibans van anar prenent el control de la zona i la població vivia sota el règim de la por i les represàlies.

Aleshores Malala era una nena, però tenia molt clar que volia anar a escola i seguir aprenent i sent la primera de la classe, però això anava en contra del que promovien els talibans. Era una adolescent, però no es va cansar de fer sentir la seva veu i de reclamar una educació per a tots els nens i nenes.

El 9 d'octubre de 2012 uns talibans van aturar l'autobús de l'escola i van disparar-li a boca de canó. Afortunadament, Malala i les seves dues companyes a qui també van ferir no van morir. Malala va ser traslladada a Birmingham, on va recuperar-se de les lesions i va poder tornar a anar a escola.

Aquesta autobiografia ve amb fotografies que ajuden a afigurar-se el que se'ns explica amb paraules, a més d'un mapa de la regió i una breu cronologia dels fets més importants de la història de Pakistan. Tot plegat, conforma una lectura molt completa i entendora.

"Al Pakistan, el naixement d'un nen és motiu de celebració. Disparen les escopetes cap al cel. Deixen regals al bressol del nounat. I s'inscriu el seu nom a l'arbre familiar. Però quan neix una nena, ningú no va a visitar els seus pares, i les dones es compadeixen de la mare i punt."

Coneixia la història de Malala per sobre, però aquesta lectura m'ha permès conèixer-la molt millor. 

És una història fascinant i colpidora, a parts iguals. Malala era molt jove, però tenia una determinació i unes conviccions sorprenents. És fàcil tenir ideals i conviccions al primer món i defensar-los en una manifestació pacífica, però la història de Malala resulta sorprenent i inspiradora perquè tot i tenir les de perdre (essent dona en un entorn que relega les dones a casa) no es va rendir en cap moment ni es va deixar dominar pel terror dels talibans.

Actualment Malala és un símbol internacional de protesta pacífica i la persona més jove que ha estat nominada a rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que va rebre el 2014. Avui dia segueix treballant des de la seva fundació a fi que tots els nens i nenes del món tinguin accés a una educació pública de qualitat.

"Al meu país, no és gens estrany que les dones siguin analfabetes, però veure com la mare, una dona intel·ligent i orgullosa, patia per llegir els preus al basar era una font de tristesa per a totes dues, em sembla."

Txell.Cat

Blanc - Han Kang

Títol: Blanc
Autora: Han Kang

Llengua original: coreà

Traductora: Alba Cunill

Editat per: Rata

Any: 2016

"La vida no es porta especialment bé amb ningú. Ho saps i camines mentre cau l'aiguaneu que et mulla el front, les celles i les galtes. Tot passa. L'aiguaneu que cau quan camines recordant aquesta veritat, quan camines sabent que allò a què t'aferres amb totes les teves forces acabarà desapareixent. L'aiguaneu que no és pluja ni és neu, que no és gel ni és aigua. Amb els ulls oberts o tancats, aturat al mig del camí o apressant el pas, l'aiguaneu et mulla les celles, t'amara el front."

La segona parada d'aquest viatge per l'Àsia l'he fet a Corea del sud de la mà de Han Kang amb Blanc.

Amb tocs autobiogràfics, l'autora sud-coreana fa una llista d'objectes blancs, a partir dels quals teixeix pensaments al voltant d'una mort que li és molt present i que l'ha acompanyat tota la vida; la de la seva germana gran que no va arribar a conèixer i que va morir dues hores després de néixer. Malgrat no haver-la conegut, la seva absència li és molt present.

El blanc és, també, el color del dol i de la mort al món oriental, però també simbolitza la puresa i la innocència dels nens.

Kang aborda una qüestió punyent i al voltant de la qual hi ha un silenci esfereïdor: el dol perinatal des del punt de vista dels germans petits. És evident que la tristesa i el dolor hi són presents, però la lectura és lleugera i commovedora, i està escrit amb una tendresa i serenitat que captiven. 

"Per tant, si tu fossis viva jo no hauria de ser en aquest món.

La meva existència fa la teva impossible.

Tu i jo només ens veiem les cares per l'escletxa blavosa entre la foscor i la llum."

No diria que es tracti d'una novel·la, però tampoc d'un assaig. Són reflexions més aviat breus escrites amb una prosa extremadament lírica. És ben bé com si fos poesia, però sense estar escrita en vers. Blanc és un llibre per llegir amb calma, d'aquells que subratllaries sencers.

Blanc està estructurat en tres parts. La primera part, titulada "Jo", té un cert punt narratiu i situava l'autora en una ciutat europea en ple hivern on ens presenta la història de la seva germana. La segona part, titulada "Ella", és molt menys narrativa i molt més reflexiva. En aquesta part, a partir d'objectes quotidians, trobem reflexions sobre la vida i la mort, sobre el que és efímer i els canvis al llarg del temps, sobre l'acceptació de la vida. Em va costar una mica entrar en la dinàmica de la segona part, però una vegada capbussada, és una lectura agradable i calmada. La tercera part es titula "Tot blanc" i aquí Kang recupera un fil narratiu mínim. Aquesta última part és com si, reconciliada amb la vida i després d'acceptar-la, integrés la seva germana i trobés la força per tirar endavant. 

El final és bonic i tanca perfectament el viatge de l'autora a través del dol fins a l'acceptació.

No negaré que hi ha alguns passatges que m'han deixat més indiferent perquè no he acabat d'enganxar-los, però n'hi ha d'altres que m'han agradat molt i que rellegit més d'una vegada. 

 Acabada la lectura, la sensació que tinc és que l'autora necessitava fer aquest exercici per tancar el dol i reconciliar-se amb la vida, per acceptar que la vida li pertany i que és ben seva. 

"Un matí fred se li va escapar un baf blanc de la boca. La prova que estem vius, que els nostres cossos són calents. L'aire fred s'endinsa en la foscor dels pulmons, s'escalfa amb la temperatura corporal i es converteix en una exhalació blanca. És el miracle de la vida propagant-se per l'aire de manera blanca i clara."

M'ha agradat molt i, per mi, és una lectura que va clarament de menys a més. Tal com diu la sinopsi, "sempre hi ha algú que ens ha deixat que ens acompanya". Jo crec que això serveix per als qui hem conegut i ens han deixat, però també a aquelles persones que no hem conegut però que tenim ben presents. En el meu cas, l'exemple més clar són els avis. No vaig conèixer els avis paterns i fa més de 10 anys que vaig perdre l'avi matern, però d'alguna manera i per estrany que pugui ser els tinc presents i m'acompanyen. Part del que sóc els ho dec a ells.

No és una lectura que recomani a tothom per dos motius. D'una banda, i tot i que es tracta amb una tendresa exquisida i amb molta serenitat, el tema és dur. I d'altra banda, per l'excés de lirisme. És com llegir poesia i no tothom s'hi enganxa.

"A vegades li fa la impressió que les fundes de coixí i els llençols blancs acabats de rentar volen dir-li alguna cosa. Com si brollessin paraules d'aquella tela blanca de cotó en tocar la seva pell nua: Ets especial, el teu son és net i no és cap vergonya que siguis viva."

"Un nadó embolcallat amb una manta blanca com la neu. La infermera l'ha embolcallat ben apretat perquè no s'espanti de trobar-se en un espai obert després d'haver viscut en un de tan estret i temperat com és l'úter. És un ésser humà que respira per primer cop amb els seus pulmons. No sap qui és, on és ni què acaba de passar. Més indefens que un ocell o un cadell acabats de néixer, és el més immadur de tots els animals."

Coneixem una mica més l'autora?

Han Kang va néixer el 1970 a Corea del sud. Filla i germana d'escriptors, va estudiar Literatura coreana a la Universitat de Yonsei i va debutar als 23 anys publicant cinc poemes en una revista. L'any següent va començar la seva carrera com a novel·lista amb Àncora vermella, amb què va guanyar el Premi Literari Shinmun. Ha publicat diversos reculls de relats i set novel·les, entre les quals destaquen La vegetariana (2007) i Actes humans (2014).

Ha estat guardonada amb diversos premis literaris de rellevància a Corea, a més del Man Booker Internacional el 2016 per La vegetariana.

"Al final d'un dia llarg cal un moment de silenci. Un moment per acostar les mans rígides a l'escalfor que desprèn el silenci, igual que fem davant l'estufa, sense pensar-hi."

Txell.Cat

El mariner que va perdre la gràcia del mar - Yukio Mishima

Títol: El mariner que va perdre la gràcia del mar

Autor: Yukio Mishima

Llengua original: japonès

Tradutor: Josep Maria Fulquet

Any: 1963 (Traducció a partir del text anglès, 1984)

Editorial: Proa

"Els únics records que tenia de la vida en terra eren records de pobresa, malaltia i mort, records d'una devastació inacabable. Al fer-se mariner s'havia separat de la terra per sempre. Era la primera vegada que parlava tan llargament d'aquelles coses amb una dona."

Enguany m'he sumat al #marçasiàtic, una proposta que fa @magratajostiernos i que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. És el tercer any que es fa, però jo no hi havia participat mai. Realment he llegit pocs autors asiàtics, així que vaig pensar que era una molt bona oportunitat per ampliar horitzons i sortir una mica de la meva zona de comfort lectora. Quan parlem de literatura asiàtica no parlem només de la Xina o del Japó; hi ha moltíssims països i autors més per descobrir. Al blog mateix de @magratajostiernos hi ha una entrada molt interessant amb propostes per a molts països.

Nota: El hashtag original és en castellà 😉

La primera parada d'aquest viatge per l'Àsia ha estat al Japó. El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima, és el llibre que m'ha portat fins al país nipó. I quina lectura!

El vaig agafar perquè ja havia llegit La remor de les onades fa molts anys i, tot i que no en recordo massa la trama, sí que recordo que em va costar entrar-hi, però el vaig acabar gaudint.

Mishima el va escriure en japonès, però la traducció al català que he llegit es va fer a partir de la traducció a l'anglès.

En aquest cas també em va costar entrar-hi i el primer capítol em va semblar molt estrany. Ja al primer capítol Mishima ens presenta els tres personatges principals de la història: Noboru, Fusako i Ryuji.

Noboru és un noi de tretze anys, membre d'una colla amb una ideologia sobre la vida adulta ben particular i apassionat dels vaixells i la vida a alta mar. La seva mare, Fusako, és vídua des de fa cinc anys i regenta una botiga d'articles exclusius d'importació d'Europa i dels Estats Units. Finalment, Ryuji és un mariner jove sense lligams a terra ferma.

Al primer capítol, com deia, Mishima ens presenta els tres personatges i ho fa sense preliminars. Noboru espia la seva mare a través d'una escletxa al fons de l'armari que dóna a l'habitació de Fusako, i la veu fent l'amor amb Ryuji. La trama d'aquest primer capítol és prou incòmoda, però la manera com està escrit tampoc no em va ajudar a entrar-hi: moltes imatges per descriure l'escena de sexe, algunes bastant explícites, i d'altres tan metafòriques, que perdia el fil de la lectura.

Als següents capítols, Mishima va desgranant els personatges i ens explica què fan l'endemà de la nit del primer capítol. I tot sembla fluir fins que el capítol cinc et colpeja fins a marejar-te. En aquest capítol coneixem els amics de Noboru, una colla liderada pel Cap, un personatge inquietant que promou un pensament segons el qual cal defugir les passions humanes i l'amor. El capítol cinc és la narració d'un ritual macabre per convertir Noboru en home i perquè demostri que s'ha deslliurat de les emocions humanes. És gore, desagradable, pertorbador i incòmode de llegir, tot i que també té un punt estètic en la manera de descriure el ritual. 

A partir d'aquest punt, la història torna a girar entorn a la relació de Fusako i Ryuji, i Mishima escriu una història d'amor carregada de bellesa i tendresa, amb l'estrany comportament de Noboru planant-hi per damunt.

Ryuji és un heroi a ulls de Noboru per la vida que ha triat viure, lluny del tedi de la família i la mediocritat de la majoria dels humans. És un home lliure i amo del seu destí. Tanmateix, aquesta imatge que té Noboru del jove mariner xoca amb la realitat: Ryuji és un home carregat de bondat i afecte.

Fusako, per contra, encarna l'occidentalització del Japó que condueix cap a la desaparició del món tradicional nipó. La manera de vestir, la decoració de la casa, l'alimentació... són totalment occidentals. La mare representa precisament el contrari del que busca Noboru; la mare és terrenal, apassionada i es deixa portar per Occident.

El final dramàtic es desencadena frenèticament en els últims tres capítols. Un final que ja s'anunciava a la primera part de la novel·la i que es clava a l'estómac quan t'adones que no hi pots fer res.

Com no podia ser d'una altra manera, el vocabulari relacionat amb el mar, els vaixells i el món mariner és molt present i ampli. Hi ha moltes metàfores i imatges que se serveixen del mar com a protagonista.

A nivell formal, la novel·la està dividida en dues parts que es corresponen amb les estacions d'estiu i hivern. La primera part passa a l'estiu i contrasta la calor que fa amb la distància que encara hi ha entre els personatges perquè no es coneixen prou. Per contra, a l'hivern, malgrat el fred, el relat és més passional (en tots els sentits) i les relacions són més intenses.

Mishima combina lirisme i metàfores amb un estil més directe i descriptiu. En alguns moments els flashbacks i il·lusions dels personatges s'intercalen amb la trama de la història de manera sobtada i, a vegades, confusa. 

"Pel motiu que fos, la menta amb gel que va demanar Fusako es presentava amb una cirera amb cua i tot. Hàbilment va arrancar el fruit amb les dents i va deixar el pinyol en un cendrer pla de cristall. La claror que encara hi havia al cel es filtrava a través de les cortines de blonda del finestral davanter i omplia la sala gairebé buida. A causa potser d'aquells raigs de llum delicadament matisats, el pinyol llis i càlid de la cirera, que d'una manera gairebé imperceptible començava a assecar-se i a adquirir un to rosa inefable, li va semblar a Ryuji increïblement seductor. El va agafar d'una revolada i se'l va posar a la boca. Fusako va llançar una exclamació de sorpresa i es va posar a riure. No havia experimentat mai un instant tan plàcid d'intimitat física."

Si li hagués d'atribuir un únic adjectiu diria que El mariner que va perdre la gràcia del mar és una novel·la de contrastos. Contrast entre el món occidental i l'oriental, entre la història d'amor i els rituals macabres, entre l'excés de lirisme i l'escriptura directa, entre el renaixement i la mort, entre l'estiu i l'hivern.

Diuen que aquesta és una de les obres més representatives de Mishima perquè conté els motius recurrents de la seva obra i filosofia. 

El mariner que va perdre la gràcia del mar és una lectura inquietant i pertorbadora, però també té un no sé què atraient. Si bé compleix el requisit d'obrir-me a un pensament i a una realitat que em queda molt lluny i m'ha sorprès la manera d'escriure amb tants contrastos, si mai algú m'ho demana, no crec que el recomani.

Coneixem una mica més l'autor?

Darrere del pseudònim de Yukio Mishima s'hi amaga Kimitake Hiraoka (1925 - 1970), un personatge ben particular. Tenia una fixació per la mort i el món ritual japonès, i va suïcidar-se seguint el ritual del seppuku després d'intentar un Cop d'Estat fallit amb quatre membres de l'associació nacionalista que havia fundat. Mishima va ser candidat tres vegades al premi Nobel de literatura per la seva extensa obra polifacètica.

D'entre la seva obra destaca La remor de les onades (1954) i la tetralogia de la fertilitat del mar (1965 - 1971)

"Ryuji la va besar de nou i, alleujat per la certesa del seu plor, li van venir, a ell també, les llàgrimes als ulls."

Txell.Cat