dilluns, 10 de maig de 2021

Dones valentes - Txell Feixas Torras

Títol
Dones valentes
Autora: Txell Feixas Torras
Llengua original: català
Editat per: Ara llibres
Any: 2020

"Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners." "Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners."
Dones valentes de Txell Feixas és un recull d'històries de lluites feministes a l'Orient Mitjà que m'ha acompanyat durant les últimes setmanes. N'he allargat la lectura per deixar aire entre història i història, per pair-la i reflexionar-la amb calma.
En una mica menys de 200 pàgines, Txell Feixas ens explica més de 10 històries reals, històries que fan feredat i que sovint no ens arriben. I és per això, perquè no ens arriben, que cal posar-hi el focus, com ha fet Feixas. 

Dones valentes no és una lectura que enganxi o que t'atrapi; no és una lectura que no puguis deixar de llegir. Però és una lectura necessària. Incòmoda, però necessària. És incòmoda perquè retrata la vida de dones que viuen en una societat extremadament patriarcal, que, amb tot en contra, decideixen lluitar, i que l'"error" més gran que han comès és néixer dones. És incòmoda perquè ens enfronta a una realitat que sovint desconeixem i ens obliga a alçar la vista del propi melic i a mirar més enllà.

Escrita amb molta sensibilitat i molta cura, però sense caure en sensibleries, amb una llengua propera, però que no amaga res, Feixas ha escrit un llibre que remou i que et deixa tocadeta. Et fa pensar en la lluita feminista pròpia i t'obliga a revisar-la.

La Khadija, la Melissa, l'Alaà, la Fatma, la Hiyam, la Gulam, la Lara, la Maya, la Nancy, la Benchymer, la Majd, la Diala, la Joumana, la Samar, la Bushra i la Malak són les protagonistes de Dones valentes i, efectivament, són dones valentes. Elles són només una petita representació de totes les històries que podríem trobar si, simplement, ens hi fixéssim. Són la punta de l'iceberg, però convé albirar aquesta punta a fi que a poc a poc puguem anar reconeixent la resta del bloc de gel.

"«La maledicció del cromosoma X», que diuen a la regió. Les dones vistes com una alteració genètica, que les relega a ser ciutadanes de segona impossibilitades per prendre cap decisió."

Gràcies per la feina i per aquest llibre, Txell Feixas. Com escriu la Gemma Palà al pròleg, la Txell Feixas és una periodista valenta, que s'atreveix a fer allò que molts no fan: a donar veu a aquestes dones, a veure-les. "Perquè, a ella, les vides de totes aquestes dones valentes no se li han fet transparents, quan se les ha topades a Beirut, a Gaza, a Rojava, al Kurdistan iraquià, a Síria... És el que passa quan s'és una periodista total. I total no és pas un atac d'hipèrbole ni un adjectiu a l'atzar, no gens. Total, sinònim de completa; total, sinònim d'íntegra; total, sinònim de sencera: el que Feixas Torras és en aquesta professió.".

La meva recomanació? Llegiu-lo i recomaneu-lo. Que corri la veu, que es coneguin aquestes històries, que s'ampliï la xarxa de sororitat.

"La cultura i la tradició no ens tenen cap compassió ni respecte i som nosaltres, les dones, les que hem de trencar el silenci per defensar els nostres drets i llibertats. Ningú no ho farà per nosaltres. I menys els homes."

Coneixem una mica més l'autora?
Txell Feixas Torras (1979) és una periodista catalana. Actualment treballa com a corresponsal a l'Orient Mitjà des de Beirut. Dones valentes (2020) és el seu primer llibre.
L'any 2020 va rebre el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista que atorga l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya pel seu periodisme rigorós i per visibilitzar les dones en zones de conflicte.

Txell.Cat

dijous, 29 d’abril de 2021

Jo confesso - Jaume Cabré

Títol
Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Llengua original: català
Editat per: Proa
Any: 2011
"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable."
Tinc molt bon record de Cabré de quan vaig llegir Les veus del Pamano fa molts anys i tenia pendent de llegir des de feia molt de temps Jo confesso. He de confessar que em feia una mica de respecte, ja que quan la meva àvia el va llegir, em deia que es perdia molt i se li havia fet una mica bola. Per altra banda, en Dídac l'havia gaudit molt i em deia que passava bé. Aleshores vaig veure que la Maria de @gatos_y_letras organitzava lectures conjuntes mensualment i que la lectura del mes d'abril era aquesta, així que m'hi vaig animar i estic molt contenta d'haver-me sumat a aquesta manera de llegir.
No havia fet mai cap lectura conjunta, però l'he gaudit molt. La dinàmica és molt senzilla: hi ha un calendari amb els capítols que es comenten cada dia a partir de les 17:00 a través d'un grup de Telegram. Els diumenges es descansa per posar-se al dia i només es pot comentar fins al capítol que marca el calendari, així que si algú s'avança en la lectura, ha de procurar no fer espòilers. El més bonic de tot plegat és el compartir impressions i informació addicional capítol a capítol, i no només comentar un llibre en general, que és el que fem habitualment. A més, la Maria, que modera el grup de Telegram, ens ha anat fent arribar informació per ampliar o aprofundir en algunes referències i elements que apareixen a Jo confesso. Vaja, una delícia.
"I jo aquí donant lliçons de com aconseguir la felicitat. Com si en fos especialista. Com si la felicitat fos una assignatura obligatòria."

Però som-hi amb la ressenya de Jo confesso. Probablement em deixaré moltes coses per dir (i no és d'estranyar, ja que és una novel·la de gairebé 1000 pàgines i d'allò més completa), però intentaré explicar perquè m'ha agradar tantíssim.

Jo confesso és una novel·la colossal, una lectura exigent, però fantàstica.
La trama és complexa, però està molt ben construïda. De què va? Això també és difícil de dir. Va del bé i del mal, de la història de la humanitat, però sobretot, de la vida de l'Adrià i de l'amor.
L'Adrià Ardèvol creix en una família benestant de Barcelona envoltat de les antiguitats que el seu pare, Fèlix Ardèvol, compra i ven. A partir d'un violí ben especial, Cabré teixeix una xarxa de personatges de diverses èpoques que van donant cos a la novel·la.
Tot plegat, carregat de salts temporals i canvis de primera a tercera persona en un mateix paràgraf, com si es tractés d'un fil de pensament. És cert que al principi pot costar entrar i l'allau de personatges et cobreix a les primeres pàgines, però un cop dins la dinàmica, la lectura flueix perfectament.

I això no és gens fàcil i demostra el domini absolut que té Cabré del llenguatge. Valgui el paral·lelisme amb els grans violinistes, Cabré és un virtuós del llenguatge i de la narració: fa i desfà, salta amunt i avall, intercala altres llengües de manera que encaixi perfectament amb el que està narrant...
M'ha agradat especialment la manera de construir els pensaments de l'Adrià quan és un nen, ja que per mi era com si realment estigués pensant o parlant un nen petit. També m'ha agradat l'atreviment de deixar frases a mitges, com quan algú interromp en una conversa. Mentalment el meu cervell reproduïa els diàlegs i tot tenia molt sentit.
"La nostra vida començava a tenir vidres trencats per terra i podíem prendre mal."
Estic segura que em deixo moltes coses, i és que ara estic en aquella fase post-lectura, en què he de fer el dol i acceptar que he arribat a l'última pàgina i que ja conec tot el que s'ha escrit de la vida d'Adrià Ardèvol. 

Per tot plegat, Jo confesso és una obra mestra, un gran puzzle on totes les peces encaixen i on hi ha res, ni una coma ni un salt de línia, que no sigui premeditat. Tanmateix, ja he dit que és una lectura exigent i puc entendre que no tothom la gaudeixi o que, segons el moment, pugui resultar aclaparadora.

Però a mi Jo confesso m'ha agradat molt, moltíssim. Participar en una lectura conjunta, també. Confiteor.
Tinc ganes de més Cabré (això ara ho tinc fàcil perquè acaba de publicar nova novel·la), però també sento que necessito fer una pausa. 
"...vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui."
Coneixem una mica més l'autor?
Jaume Cabré (1947) és escriptor i guionista, i una de les veus catalanes amb més projecció internacional. Les veus del Pamano (2004) és, juntament amb Jo confesso (2011), una de les seves obres de més èxit. 
A banda de novel·la i guions, també ha escrit reculls de contes i assaig.
Cabré ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària.

"Tota la vida he envejat els nens normals, que poden dir mare, ui quin mal que em fa el genoll, i la mare els espanta el dolor només amb un petó. La meva mare no tenia aquest poder."
Txell.Cat

diumenge, 11 d’abril de 2021

Algú com tu - Xavier Bosch

TítolAlgú com tu
Autor: Xavier Bosch
Llengua original: català
Editat per: Planeta
Any: 2015
"Van caminar una estona sense ferir el silenci. El dia, com ells dos, havia d'anar baixant les pulsacions."
Tenia ganes de llegir Algú com tu i en tenia unes expectatives força altes: una novel·la que havia estat guardonada amb el Premi Ramon Llull, de la qual se n'han venut moltes còpies, del mateix autor de Nosaltres dos (que em va agradar força)... Malauradament, ha estat una lectura que m'ha decebut i n'esperava més.

Fins a la meitat del llibre, la lectura se'm va fer pesada i avorrida, no m'interessava la història de la Gina i en Biel i, a més, la Gina em queia força malament. Cap a la meitat de la novel·la és quan comença la història d'amor entre la Paulina i en Jean-Pierre, la que s'anuncia a la contraportada i la que jo, com a lectora esperava abans. L'idil·li dels personatges és, fins i tot per a una persona tan romàntica i fleuma com jo, massa ensucrat i poc creïble.
Per posar-hi el contrapunt positiu, la trama agafa interès perquè com a lector tens curiositat per saber com acaba aquella història d’amor, però pel meu gust això passa massa tard.

Llegir Algú com tu ha sigut com mirar una pel·lícula romàntica nord-americana, d’aquelles que, tot i que ja al principi veus que és dolenta i pots intuir per on anirà la cosa, no vols/pots deixar de mirar fins al final, a l’espera del petó final. 

Em sap greu perquè realment tinc un record molt bonic de Nosaltres dos i em va agradar molt, però és cert que la segona novel·la que vaig llegir de Bosch, Paraules que tu entendràs, ja no em va acabar de convèncer. Em sembla que Algú com tu serà, almenys durant una temporada, la meva última lectura d’aquest autor.


Coneixem una mica més l'autor? 
Xavier Bosch va néixer a Barcelona el 1967. Ha escrit contes i novel·la juvenil, i és l'autor de la trilogia de novel·les del periodista-investigador Dani Santana: Se sabrà tot (2009), Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014). L'any 2015 va guanyar el Premi Ramon Llull amb la novel·la Algú com tu.

Altres entrades del mateix autor


dilluns, 5 d’abril de 2021

Con rumbo propio. Disfruta de la vida sin estrés - Andrés Martín Asuero

Títol
Con rumbo propio. Disfruta de la vida sin estrés
Autor: Andrés Martín Asuero
Llengua original: castellà
Editat per: Plataforma Actual
Any: 2010
"El presente es donde pasa la vida."
És probable que, en algun moment en alguna llibreria o biblioteca, aquest llibre hagués passat per les meves mans perquè tota la vida he dit "estic estressada" i ho he normalitzat (mal fet, per cert!), així que no hauria estat cap sorpresa que m'hagués cridat l'atenció. Probablement no me l'hauria acabat quedant perquè això del mindfulness i la consciència plena tenia un punt massa místic i espiritual per a la meva ment analítica.
El fet és que Con rumbo propio va arribar a les meves mans definitivament quan, després d'anys de viure en la planificació constant de cara al futur, en el rumiament permanent sobre el passat, a la recerca de la perfecció i en la nul·la flexibilitat, la meva psicòloga em va dir: "Txell, provarem de fer el camí cap al mindfulness perquè puguis gaudir del present". Una part de mi va pensar: "bé, si ja no ens queda res més, ho provarem". L'altra va dir-me: "i això per què servirà?".

Con rumbo propio és una introducció a la pràctica de la meditació i en la consciència plena des de la base i com a eina per a reduir l'estrès. Parlem d'un estrès que va més enllà del patiment per no poder complir un termini o per tenir massa feina. Es tracta d'un estrès que s'apodera de la teva vida i en domina totes les àrees, limitant la nostra capacitat per gaudir i ser feliços. 
Basat en l'experiència pròpia de l'autor i escrit de manera molt senzilla i didàctica, el llibre combina la iniciació a la pràctica de la meditació i el ioga amb l'aplicació de la consciència plena al dia a dia. L'objectiu és clar: reduir l'estrès i aprendre a gaudir del present.

L'autor parteix de la base (què és l'estrès, què és la consciència plena i com la podem aplicar a la reducció de l'estrès), per endinsar-se en les percepcions i les emocions, i acabar parlant de com ens afecta al dia a dia en la comunicació, l'alimentació i la gestió del temps. Tot plegat amb exemples, metàfores i petits exercicis que ajuden a reflexionar.

Con rumbo propio és un resum del contingut que s'imparteix al curs en vuit setmanes que ofereixen per a iniciar-se en el mindfulness. En el meu cas, he tingut la sort de fer aquest recorregut amb acompanyament i, en comptes de en vuit setmanes, ho hem fet en setze.

Entenc l'escepticisme de molts en relació al mindfulness i encara és d'hora per afirmar res, però a mi m'ha ajudat a centrar-me, a identificar que no era capaç de gaudir del present perquè no hi tenia el cap ni el cor, a reduir el ritme i a veure que hi ha alternatives. Òbviament, no és d'avui per demà.
La clau és confiar i llançar-se a la piscina. Provar-ho. Per què no? I cal fer-ho sense expectatives, sense pensar si m'agradarà o no estar estirada i meditant durant 45 minuts, sense jutjar-me si un dia no m'hi acabo de sentir a gust i se me'n va el cap a altres temes. Provar-ho i insistir-hi. 
Per petita que sigui, alguna cosa m'ha aportat. I ja ho deia algú, no? "Els petits canvis són poderosos!".
I N S P I R A by Txell Català Dordal

Con rumbo propio és una lectura que fa reflexionar sobre la vida i sobre què volem fer amb els anys que estem per aquí, que convida a agafar el timó per fer-nos amos de la nostra vida i ser nosaltres qui la dirigim. D'alguna manera, és un llibre que t'empodera i et fa sobirà de la teva pròpia vida. 
"Las metas en la vida tienen valor como referencia que orienta los esfuerzos en una dirección, no como algo valioso en sí mismo. Siempre podrás fijar un nuevo objetivo en la dirección correcta, que te permita seguir avanzando de acuerdo con las circunstancias del momento."

Coneixem una mica més l'autor?
Andrés Martín Asuero és llicenciat en Ciències, té el màster en Administració d'Empreses i doctor en Psicologia. Després d'ocupar diversos càrrecs directius en empreses internacionals, va decidir agafar-se un any sabàtic perquè se sentia estressat i no era feliç. A partir d'aquí es va endinsar en el món del mindfulness i va començar a dedicar-s'hi. Actualment és instructor de Reducció de l'Estrès certificat per la Universitat de Massachussetts en el programa MBSR (Mindfulness-based stress reduction).

Txell.Cat

dissabte, 3 d’abril de 2021

Resum #marçasiàtic

Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗


Família - Ba Jin

Títol
Família
Autor: Ba Jin
Llengua original: xinès
Traductora: Eulàlia Jardí
Editat per: Viena 
Any: 1931 (Traducció al català publicada el 2011)
"Al llit, les persones es treien les màscares i feien balanç de la jornada. Obrien el cor i tots els racons secrets de l'ànima. Els satisfets s'adormien plàcidament, però els decebuts ploraven amb amargor la seva dissort dins la tebior del llit. En el món només hi havia aquests dos tipus de persones."

He viatjat a la Xina per a l'última lectura del març asiàtic i no podria haver quedat més contenta que aquest hagi estat l'últim llibre que he llegit. D'una banda, perquè m'ha permès conèixer moltíssimes tradicions i cerimònies xineses que no coneixia (una mica com em va passar amb la lectura de Japó, però encara més), però d'altra banda, perquè necessitava una lectura amb certa distància temporal (les dues últimes sobre Pakistan Palestina remouen força...).

 

L’he llegit en català traduït per l’Eulàlia Jardí i editat per Viena. La traducció de Jardí és fantàstica, flueix amb naturalitat però sense que es perdi la manera d’escriure dels autors xinesos (des de la meva humil experiència, tot el que he llegit d’autors xinesos té un ritme particular). A més, Jardí afegeix algunes notes a peu de pàgina que faciliten la comprensió del context i situen perfectament el lector.
A banda de la traducció, recomano aquesta edició pels apèndixs que ofereix: la traducció del prefaci de la primera edició, que és una carta al germà gran de l’autor, i el prefaci de la desena edició, en aquest cas dirigit al seu cosí i en què Ba Jin aclareix alguns rumors que corren sobre Família. Aquest últim prefaci és especialment interessant, però convé llegir-lo un cop acabada la lectura per evitar espòilers!

I és que si bé Família no és una autobiografia de Ba Jin, sí que conté molts elements que fan pensar en la vida de l’autor. Ell mateix reconeix que hi ha certs paral·lelismes entre el personatge de Juehui i ell mateix (la rebel·lia i el desafiament al món tradicional xinès). Tanmateix, també hi ha molts altres personatges i situacions que no es van donar a la seva família, però que s’hi podrien haver donat. Ell mateix escriu: “Creus que a la nostra família n’hi ha cap? No, no n’hi ha cap, però a la societat xinesa sí!”.

Publicada inicialment en forma de fulletó l’any 1931 i sota el títol Corrents turbulents, Família ens parla de la desintegració d’una gran família xinesa benestant i tradicional. Posteriorment va escriure Primavera (1938) i Tardor (1940), que juntament amb Família formen la trilogia “Corrents turbulents”.

Ba Jin retrata el clan Gao, una família molt gran, amb moltíssimes branques i amb moltíssims criats, que viuen en una casa enorme, amb un jardí inabastable que fins i tot té un llac i un pavelló al mig. De fet, al final del llibre hi ha un llistat de personatges que ajuda a situar tots els tiets i germans, però jo em vaig fer el meu propi arbre genealògic.
Família Gao by Txell Català Dordal  


L’avi Gao és el patriarca, de qui pengen les cinc branques familiars. Totes, excepte la segona (la tia Zhang, que és vídua, i la cosina Qin) viuen sota el mateix sostre. Els protagonistes són els néts de la branca principal: Juexin, Juemin i Juehui. També hi ha Shuhua, però no té un paper tan destacat en aquesta obra.
Juexin és el germà gran i, després de la mort dels pares, assumeix la responsabilitat de ser el proper cap de família. És un personatge que encarna l’acceptació, ja que entoma tot allò que els adults decideixen per ell sense queixar-se, encara que això el faci infeliç. Juexin segueix “la doctrina de la reverència i de la no-resistència”, fet que provoca diversos enfrontaments amb els seus germans. Juexin està casat amb Ruijue (un matrimoni concertat), amb qui té Haichen. És un personatge infeliç, sense determinació i amb un fort sentiment de culpabilitat.
Juemin és el segon germà i és un punt entremig entre Juexin i Juehui. Igual que Juehui, té la mentalitat més oberta que la resta de la família, ja que va a l’Escola de Llengües Estrangeres. Té un punt rebel i desafia la família en alguns aspectes, però encara li pesa massa el llast familiar.
Juehui, el petit dels nois de la primera branca, és el personatge que recorda a Ba Jin. És rebel i rebutja la família tradicional xinesa, les supersticions i les normes imposades. És el primer que gosa desafiar l’avi directament.
Els tres germans encarnen tres maneres diferents d’enfrontar-se al món tradicional; a cap dels tres els agrada, però cadascú ho gestiona diferent.
"La nova generació no seria corrupta ni hipòcrita, i posaria fi als crims de la família tradicional."

Els personatges femenins tenen una gran importància en la novel·la i també encarnen idees diferents. Tot i que lluny del feminisme actual, Ba Jin denota certa modernitat i reivindicava el paper de les dones a la societat. Així, declarava que les dones “no són joguines dels homes”. A Família la majora de dones són, d’una manera o d’una altra, víctimes del pensament tradicional.

Mei és la cosina materna de la primera branca i, tot i estar enamorada de Juexin, es troba immersa en un matrimoni concertat que fracassa i que la sumeix en una infelicitat. Mingfeng és una de les serventes de la primera branca i, tot i ser de classes socials diferents, és víctima del mateix mal que Mei.
Ruijue, la dona de Juexin, és una altra cara de la mateixa moneda. Malda per ser feliç en el seu matrimoni arreglat i s’hi esforça de valent, però també acaba sent víctima de les creences tradicionals.
La cosina Qin és el contrapunt, és el personatge femení obert al món, que va a escola i que té clar que vol lluitar pels seus somnis i que no vol que els adults decideixin per ella.

Tot i que la seva presència és molt petita en comparació amb els personatges anteriors, vull fer menció a la cosina Shuzen. Shuzen és víctima de la seva mare i de la concepció dels peus petits com a ideal de bellesa; és l'única de les cosines a qui han embenat els peus perquè li quedin petits i a l’obra es parla dels seus crits i plors de dolor.


"Hom pot engabiar un home, però no la seva ànima."

Pel que fa a la trama, la introducció és llarga i pràcticament no hi passa res (comparat amb el nus-desenllaç). Es respira una calma tensa, que acaba esclatant i accelerant el ritme dels esdeveniments amb drama del bo. Família és, bàsicament, un retrat de la decadència de la tradició xinesa, en què es posen en dubte creences i maneres de fer molt arrelades que comporten el patiment i la infelicitat dels joves.

He gaudit la lectura sobretot pel món que s’hi retrata i per la profunditat dels personatges, així com per la manera com està escrit i traduït. Tot i que tenia ganes d’acabar de conèixer la història dels joves de la família Gao, pel meu gust, la història es desenvolupa de manera massa frenètica a partir de la meitat del llibre. 
Continuaré amb la trilogia, ja que inicialment el llibre que em va cridar l’atenció va ser Primavera, però quan vaig veure que formava part d’una trilogia, vaig decidir començar pel principi.


A mode de curiositat, algunes tradicions i cerimònies que hi ha a Família:
  • Presentació dels horòscops dels promesos: Després de concertar el matrimoni entre dues famílies, però abans de formalitzar-lo, s’anava a buscar l’horòscop i es llegien les cartes en una breu cerimònia. Aquesta tradició decidia si el matrimoni continuava endavant o no.
  • Celebració de l’Any Nou: A Família s’il·lustren molt bé les celebracions de l’Any Nou xinès; des de la decoració, el sopar, la veneració als avantpassats, els focs d’artifici, els vestits...
  • La Llanterna de drac: Un grup de persones dansa sota una disfressa de drac amb l’objectiu de foragitar els esperits. A Família, els membres del clan Gao que paguen als qui fan la dansa de la llanterna del drac, els tiren petards fins a cremar la disfressa sencera.
  • Festa dels Fanals: Última nit de les festes de l’Any Nou xinès
  • Presentar els respectes al patriarca: Els membres de la família presenten els respectes a l’avi Gao cada matí i cada nit.
  • Quatre generacions a taula: Es dóna molta importància al fet que hi hagi quatre generacions de la mateixa família sota el mateix sostre.
  • Tradició d’embenar els peus a les nenes perquè els quedin petits, símbol de bellesa.
  • Ritual de cremar bitllets per als difunts per tal que no els falti de res a l’altra vida.
  • Celebració dels 66 anys: Els 33, els 66 i els 99 són edats crítiques segons la tradició popular xinesa, així que es fa una gran festa per foragitar les desgràcies dels qui els compleixen.
  • Enterrament clàssic

"Plorà fins que el cos se li ablaní del tot i els braços i les cames li quedaren sense energia. Llavors, s'abandonà completament i es quedà adormida."
Coneixem una mica més l'autor?
Ba Jin (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005) és el pseudònim literari de Li Yaotang. Nascut en una família benestant controlada per l'avi, el 1920 va entrar a l'Escola d'Idiomes Estrangers de Chengdu i després va marxar a Xangai a estudiar. L'any 1927 va marxar a París, on va escriure la seva primera novel·la Miewang (Destrucció). L'any següent va tornar a la Xina, on va continuar escrivint i traduint al xinès i a l'esperanto, així com col·laborant en diverses revistes de caire revolucionari. L'any 1931 inicia la publicació de Família en un fulletó, la seva obra mestra que es va acabar convertint en un símbol per a la joventut xinesa. Durant la Revolució Cultural (1966-1976) va ser purgat i enviat a un camp de treball. Ja rehabilitat l'any 1977, va ser nomenat president de l'Associació Nacional d'Escriptors Xinesos i president honorari de la Fundació per la Literatura Xinesa. Candidat per al premi Nobel de Literatura dues vegades (1975 i 2001), va morir a l'edat de 101 anys. És considerat un dels autors més rellevants de la literatura xinesa del segle XX.
"Estava convençut que quan es trobessin tot serien planys i tristesa. Però la relació entre aquelles dues persones estava basada en l'amor i la confiança mútua, res no els podia separar. Els unia una força indestructible."
Txell.Cat

dilluns, 22 de març de 2021

Homes sota el sol. Retorn a Haifa - Ghassan Kanafani

Títol
: Homes sota el sol. Retorn a Haifa
Autor: Ghassan Kanafani
Llengua original: àrab
Traductora: Anna Gil Bardají
Editat per: Club Editor
Any: 1963, 1969 (Traducció al català publicada el 2009)

He fet parada a Palestina en el marc del març asiàtic amb aquesta lectura de Ghassan Kanafani. El Club Editor va publicar aquest recull l'any 2009 amb dues de les seves novel·les breus més conegudes: Homes sota el sol i Retorn a Haifa.
En castellà hi ha un recull de tres de les novel·les breus de Kanafani sota el títol Una trilogía palestina. En aquesta trilogia, publicada per Hoja de Lata, també conté el relat d'Home sota el sol.

Les dues novel·les et remouen profundament i et deixen amb un nus a la gola; són dos relats breus i senzills, però enormement colpidors. La tragèdia dels personatges és la tragèdia del poble palestí, però també la de molts altres pobles que han hagut de fugir de casa seva i que es troben immersos en una espiral de patiment.

L'escriptura de Kanafani és dolça i realista. Els personatges prenen cos a ulls del lector, que en poques línies coneix quatre pinzellades del seu passat que, tot i que en ocasions no són cabdals per a la història, sí que ho són per fer els personatges més de carn i ossos. 
Les històries són dures. Per què amagar la cruesa del que va passar? Per què decorar la realitat de molts refugiats amb paraules amables? Kanafani ens ho explica de manera que l'angoixa, la culpa i el patiment travessen les pàgines i s'apoderen del lector.
Hi ha tanta veritat, que fa mal.

Homes sota el sol
Aquesta novel·la breu narra el viatge que emprenen tres homes de tres generacions diferents des de Palestina cap a Kuwait en busca d'un futur i d'una vida millor. 
Els primers tres capítols serveixen per presentar als tres personatges. Abu Qays, el més gran de tots, representa la generació que va perdre i va haver de fugir del seu país, una generació trista i que ha perdut l'esperança. Assad és més jove i, tot i que també va viure la derrota, pertany a una generació que s'està formant i que intenta tirar endavant sigui com sigui. Finalment, Marwan és el més jove dels tres i es veu "obligat" a emigrar per mantenir la seva família, després que el seu germà gran es casi i deixi d'enviar diners. 
Els altres tres capítols narren el periple dels tres homes cap a Kuwait. D'entrada han de negociar amb els passadors clandestins, que s'aprofiten de la seva desesperació i desig de fugir; i després hauran de suportar una travessia pel desert, a ple estiu, i amagats en un espai claustrofòbic i asfixiant.

Hi ha un quart personatge, en Bambú, que també té una importància cabdal. Bambú és, finalment, el passador que acompanya Abu Qays, Assad i Marwan. Palestí com ells, el trauma l'acompanya i l'ha convertit en una persona cínica i interessada, ja que intenta treure benefici d'una situació en què, si les coses haguessin anat diferent, podria trobar-se ell mateix.

No vull explicar massa més, tot i que la força d'aquesta novel·la no és tant la història que s'explica, que malauradament és la de molts immigrants, sinó la manera com ho fa, que et transporta en aquell desert, a ple estiu fins que gairebé et deixa sense alè.

Homes sota el sol és un text carregat de simbologia. No m'hi esplaiaré, però us recomano completar-ne la lectura amb la informació addicional que hi ha a la publicació en castellà de Hoja de Lata. 
Kanafi va farcir el text de detalls, no només en els quatre personatges principals, sinó també en la policia fronterera, en els familiars que apareixen d'esquitllentes i en les seves relacions,...
"Aquell grapat d'homes rendits anava obrint-se pas pel desert com una gota d'oli per una planxa d'estany incandescent. El sol s'alçava imponent, una bola de foc. Ningú no es preocupava ja d'eixugar-se la suor."
Retorn a Haifa
En aquest relat, després d'anys d'ocupació israeliana, una parella palestina decideix tornar a casa seva, a Haifa, per veure què se n'ha fet i qui hi viu. 
L'any 1948 es produeix la Nakba o catàstrofe, l'expulsió dels palestins de casa seva. En aquell moment, en Saïd i la Safia es troben arrossegats enmig d'aquella fugida i marxen de casa, deixant enrere en Khaldun, el seu fill de cinc mesos, a qui no aconsegueixen recuperar de cap de les maneres. El matrimoni s'estableix a Ramal·la, on acaben refent la seva vida, malgrat l'ombra del fill perdut plana per damunt de les seves vides. 20 anys més tard, aprofiten l'oportunitat de tornar a casa, encara que només sigui de visita. S'hi troben una dona polonesa gran a qui van assignar el seu pis aquell mateix 1948, però també es retroben amb el fill perdut, ara convertit en soldat israelià.

La lectura de Retorn a Haifa em va ressonar una mica a la Guerra Civil que van viure les nostres avis; a l'enfrontament d'amics i germans a què pot conduir una guerra. 
És un relat que t'omple de tristesa i que planteja preguntes sobre l'origen les creences, els ideals i conviccions que tenim, a banda de fer-te reflexionar sobre el sentit de la guerra i del dolor i el dany moral que provoquen.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

Coneixem una mica més l'autor?
Ghassan Kanafani (1936 - 1972) va ser un escriptor, periodista i activista palestí. Va tenir un paper clau en la modernització de la literatura àrab, així com un dels fundadors de la literatura palestina moderna. Compromès amb la causa palestina, va morir assassinat pel Mossad l'any 1972 en un atemptat.
És autor de diversos relats, quatre novel·les, tres obres de teatre i tres assajos. Pel que fa a les novel·les, a banda d'Homes sota el sol (1963) i Retorn a Haifa (1969), també va escriure Lo que nos queda (1966) i Umm Sa'd (1969).


Txell
.Cat

dimecres, 17 de març de 2021

Malala. La meva història - Malala Yousafzai i Patricia McCormick

Títol
: Malala. La meva història
Autora: Malala Yousafzai i Patricia McCormick
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Cussà amb la col·laboració d'Anna Camps
Editat per: Alianza
Any: 2014
"Vaig fer una ullada a la doctora Fiona. Havia deixat una capsa de mocadors de paper entre nosaltres dues, i vaig comprendre que es pensava que em posaria a plorar. Potser la Malala d'abans s'hauria posat a plorar. Però, quan has estat a punt de perdre la vida, una cara estranya al mirall només ve a demostrar que encara ets al món dels vius."
Segueixo de viatge lector per l'Àsia i en aquesta ocasió he fet parada a Pakistan amb la història de Malala Yousafzai. He canviat d'aires i de registre, ja que he abandonat la novel·la per llegir una autobiografia.

A Malala, la meva història la mateixa Malala, amb la col·laboració de la periodista Patricia McCormick, ens explica com era la seva vida al Pakistan quan era petita abans que els talibans assumissin el control de la vall de Swat (la regió on vivia), i com va canviar quan s'hi van establir. 
Estructurat en cinc parts, la lectura és molt àgil i fàcil de seguir, i alhora permet tenir una idea global del que va passar a Pakistan i perquè els talibans van anar tenir més i més força. 

Els talibans es van aprofitar d'un terratrèmol devastador que hi va haver el 2005 per estendre el seu missatge, al·legant que allò havia estat un càstig diví perquè els habitants d'aquella regió vivien sense seguir la doctrina musulmana. En un territori devastat per una catàstrofe natural, on no hi arribaven les ajudes que no fossin les de les milícies afins a aquest discurs, la idea va anar calant. A poc a poc, els talibans van anar prenent el control de la zona i la població vivia sota el règim de la por i les represàlies.
Aleshores Malala era una nena, però tenia molt clar que volia anar a escola i seguir aprenent i sent la primera de la classe, però això anava en contra del que promovien els talibans. Era una adolescent, però no es va cansar de fer sentir la seva veu i de reclamar una educació per a tots els nens i nenes.

El 9 d'octubre de 2012 uns talibans van aturar l'autobús de l'escola i van disparar-li a boca de canó. Afortunadament, Malala i les seves dues companyes a qui també van ferir no van morir. Malala va ser traslladada a Birmingham, on va recuperar-se de les lesions i va poder tornar a anar a escola.

Aquesta autobiografia ve amb fotografies que ajuden a afigurar-se el que se'ns explica amb paraules, a més d'un mapa de la regió i una breu cronologia dels fets més importants de la història de Pakistan. Tot plegat, conforma una lectura molt completa i entendora.

"Al Pakistan, el naixement d'un nen és motiu de celebració. Disparen les escopetes cap al cel. Deixen regals al bressol del nounat. I s'inscriu el seu nom a l'arbre familiar. Però quan neix una nena, ningú no va a visitar els seus pares, i les dones es compadeixen de la mare i punt."
Coneixia la història de Malala per sobre, però aquesta lectura m'ha permès conèixer-la molt millor. 
És una història fascinant i colpidora, a parts iguals. Malala era molt jove, però tenia una determinació i unes conviccions sorprenents. És fàcil tenir ideals i conviccions al primer món i defensar-los en una manifestació pacífica, però la història de Malala resulta sorprenent i inspiradora perquè tot i tenir les de perdre (essent dona en un entorn que relega les dones a casa) no es va rendir en cap moment ni es va deixar dominar pel terror dels talibans.

Actualment Malala és un símbol internacional de protesta pacífica i la persona més jove que ha estat nominada a rebre el Premi Nobel de la Pau, premi que va rebre el 2014. Avui dia segueix treballant des de la seva fundació a fi que tots els nens i nenes del món tinguin accés a una educació pública de qualitat.
"Al meu país, no és gens estrany que les dones siguin analfabetes, però veure com la mare, una dona intel·ligent i orgullosa, patia per llegir els preus al basar era una font de tristesa per a totes dues, em sembla."
Txell.Cat

dimecres, 10 de març de 2021

Blanc - Han Kang

Títol: Blanc
Autora: Han Kang
Llengua original: coreà
Traductora: Alba Cunill
Editat per: Rata
Any: 2016
"La vida no es porta especialment bé amb ningú. Ho saps i camines mentre cau l'aiguaneu que et mulla el front, les celles i les galtes. Tot passa. L'aiguaneu que cau quan camines recordant aquesta veritat, quan camines sabent que allò a què t'aferres amb totes les teves forces acabarà desapareixent. L'aiguaneu que no és pluja ni és neu, que no és gel ni és aigua. Amb els ulls oberts o tancats, aturat al mig del camí o apressant el pas, l'aiguaneu et mulla les celles, t'amara el front."
La segona parada d'aquest viatge per l'Àsia l'he fet a Corea del sud de la mà de Han Kang amb Blanc.
Amb tocs autobiogràfics, l'autora sud-coreana fa una llista d'objectes blancs, a partir dels quals teixeix pensaments al voltant d'una mort que li és molt present i que l'ha acompanyat tota la vida; la de la seva germana gran que no va arribar a conèixer i que va morir dues hores després de néixer. Malgrat no haver-la conegut, la seva absència li és molt present.
El blanc és, també, el color del dol i de la mort al món oriental, però també simbolitza la puresa i la innocència dels nens.

Kang aborda una qüestió punyent i al voltant de la qual hi ha un silenci esfereïdor: el dol perinatal des del punt de vista dels germans petits. És evident que la tristesa i el dolor hi són presents, però la lectura és lleugera i commovedora, i està escrit amb una tendresa i serenitat que captiven. 

"Per tant, si tu fossis viva jo no hauria de ser en aquest món.
La meva existència fa la teva impossible.
Tu i jo només ens veiem les cares per l'escletxa blavosa entre la foscor i la llum."

No diria que es tracti d'una novel·la, però tampoc d'un assaig. Són reflexions més aviat breus escrites amb una prosa extremadament lírica. És ben bé com si fos poesia, però sense estar escrita en vers. Blanc és un llibre per llegir amb calma, d'aquells que subratllaries sencers.

Blanc està estructurat en tres parts. La primera part, titulada "Jo", té un cert punt narratiu i situava l'autora en una ciutat europea en ple hivern on ens presenta la història de la seva germana. La segona part, titulada "Ella", és molt menys narrativa i molt més reflexiva. En aquesta part, a partir d'objectes quotidians, trobem reflexions sobre la vida i la mort, sobre el que és efímer i els canvis al llarg del temps, sobre l'acceptació de la vida. Em va costar una mica entrar en la dinàmica de la segona part, però una vegada capbussada, és una lectura agradable i calmada. La tercera part es titula "Tot blanc" i aquí Kang recupera un fil narratiu mínim. Aquesta última part és com si, reconciliada amb la vida i després d'acceptar-la, integrés la seva germana i trobés la força per tirar endavant. 
El final és bonic i tanca perfectament el viatge de l'autora a través del dol fins a l'acceptació.

No negaré que hi ha alguns passatges que m'han deixat més indiferent perquè no he acabat d'enganxar-los, però n'hi ha d'altres que m'han agradat molt i que rellegit més d'una vegada. 
 Acabada la lectura, la sensació que tinc és que l'autora necessitava fer aquest exercici per tancar el dol i reconciliar-se amb la vida, per acceptar que la vida li pertany i que és ben seva. 
"Un matí fred se li va escapar un baf blanc de la boca. La prova que estem vius, que els nostres cossos són calents. L'aire fred s'endinsa en la foscor dels pulmons, s'escalfa amb la temperatura corporal i es converteix en una exhalació blanca. És el miracle de la vida propagant-se per l'aire de manera blanca i clara."
M'ha agradat molt i, per mi, és una lectura que va clarament de menys a més. Tal com diu la sinopsi, "sempre hi ha algú que ens ha deixat que ens acompanya". Jo crec que això serveix per als qui hem conegut i ens han deixat, però també a aquelles persones que no hem conegut però que tenim ben presents. En el meu cas, l'exemple més clar són els avis. No vaig conèixer els avis paterns i fa més de 10 anys que vaig perdre l'avi matern, però d'alguna manera i per estrany que pugui ser els tinc presents i m'acompanyen. Part del que sóc els ho dec a ells.

No és una lectura que recomani a tothom per dos motius. D'una banda, i tot i que es tracta amb una tendresa exquisida i amb molta serenitat, el tema és dur. I d'altra banda, per l'excés de lirisme. És com llegir poesia i no tothom s'hi enganxa.

"A vegades li fa la impressió que les fundes de coixí i els llençols blancs acabats de rentar volen dir-li alguna cosa. Com si brollessin paraules d'aquella tela blanca de cotó en tocar la seva pell nua: Ets especial, el teu son és net i no és cap vergonya que siguis viva."
"Un nadó embolcallat amb una manta blanca com la neu. La infermera l'ha embolcallat ben apretat perquè no s'espanti de trobar-se en un espai obert després d'haver viscut en un de tan estret i temperat com és l'úter. És un ésser humà que respira per primer cop amb els seus pulmons. No sap qui és, on és ni què acaba de passar. Més indefens que un ocell o un cadell acabats de néixer, és el més immadur de tots els animals."

Coneixem una mica més l'autora?

Han Kang va néixer el 1970 a Corea del sud. Filla i germana d'escriptors, va estudiar Literatura coreana a la Universitat de Yonsei i va debutar als 23 anys publicant cinc poemes en una revista. L'any següent va començar la seva carrera com a novel·lista amb Àncora vermella, amb què va guanyar el Premi Literari Shinmun. Ha publicat diversos reculls de relats i set novel·les, entre les quals destaquen La vegetariana (2007) i Actes humans (2014).
Ha estat guardonada amb diversos premis literaris de rellevància a Corea, a més del Man Booker Internacional el 2016 per La vegetariana.
"Al final d'un dia llarg cal un moment de silenci. Un moment per acostar les mans rígides a l'escalfor que desprèn el silenci, igual que fem davant l'estufa, sense pensar-hi."
Txell.Cat