Apeirògon - Colum McCann

Títol: Apeirògon

Autor: Colum McCann

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Pera

Any: 2020 (original); 2021(traducció al català)

Editorial: L'Altra Editorial

"Quan algú et mata la filla, t'hi vols tornar. [...] Si vosaltres en mateu un dels meus, jo en mataré deu dels vostres. I el mort, naturalment, té un oncle o un germà o un cosí o una esposa que llavors et voldrà matar a tu i llavors tu els voldràs tornar a matar, deu vegades més. Venjança. [...] Una pedra porta a una bala. I un altre assaltant suïcida porta a un altre atac aeri. I la cosa continua. I continua."

No tenia ni idea que la paraula “apeirògon” existia en català abans de llegir el títol d’aquesta novel·la i, després de llegir-ne el títol, vaig seguir sense saber què era fins que em vaig endinsar en la lectura. Un apeirògon és una forma amb un nombre de costats infinits i numerable. A Apeirògon Colum McCann desconstrueix el conflicte d’Israel i Palestina mostrant-nos alguns dels infinits costats del conflicte i la història a partir del relat d’en Rami i en Bassam.

La franja de Gaza, els mocadors palestins, els atacs israelians... és tot el que coneixia d’aquest conflicte que fa anys que dura i que he vist a les notícies des que era petita. Un conflicte que no acabava d’entendre i que, cada cert temps, demanava als meus pares primer i al meu germà (que és historiador) després que m’expliquessin per què havíem arribat on érem.

En Rami Elhanan és israelià i en Bassam Aramin és palestí. Tots dos van perdre una filla per culpa de la disputa entre Israel i Palestina. Contra tot pronòstic, són amics i se serveixen del seu dolor i de la seva història per construir ponts i assolir la pau entre els dos pobles. Tots dos són reals com també ho és el que s’explica a Apeirògon.

La seva història és l’eix vertebrador de la novel·la, a partir de la qual McCann intercala altres personatges reals, fets històrics, ciència, religió, cinema, literatura o música. Totes les històries van connectant i tot està perfectament ben lligat. He llegit aquesta novel·la amb un llapis i Google i m’he fet un tip de consultar noms propis que surten a la novel·la, i m’he sorprès de les veritats que s’hi expliquen. Podria semblar que això ha entorpit la meva lectura, però no ha estat així. Apeirògon m’ha absorbit i m’ha fascinat de tal manera que no volia deixar-me perdre cap detall.

"Al principi, quan t'arriba la notícia d'una explosió, de qualsevol explosió, on sigui, confies que potser aquesta vegada el dit del destí no t'assenyali a tu. Pregunteu-ho a qualsevol israelià. T'acostumes a sentir aquestes notícies, però no t'alteren el ritme del cor. Esperes, escoltes i confies que no et toqui a tu."

Apeirògon no és només espectacular pel “què” s’hi narra, sinó també pel “com” es narra. La novel·la està dividida en 1001 capítols (bonica referència al clàssic de Les mil i una nits) de llargades tant diferents com una frase o 4 pàgines. Alguns dels capítols fins i tot no tenen paraules i són imatges (algunes de les quals et fan empetitir el cor). Com si intentéssim mirar un apeirògon per tots els costats, la numeració dels capítols va ascendint fins arribar al capítol 500, que es repeteix, i comença a recular de nou fins al capítol u. Els dos capítols 500 mereixen una atenció especial, ja que són transcripcions dels relats reals d’en Rami i en Bassam.

Hi ha molts símbols i elements recurrents que, en una segona lectura, segur que em permetrien capir noves cares d’aquesta figura tan complexa. En la primera part, els ocells; en la segona, l’aigua. Al llarg de tota la novel·la: coloms, la gespa, els murs, la sal, els rellotges, els jardins...

Apeirògon és una novel·la atrevida que et fa veure que en aquest conflicte no tot és blanc i negre, sinó que hi ha infinites tonalitats de gris; que cal atrevir-se a conèixer els grisos per perdonar i tirar endavant. Apeirògon és una novel·la sobre l’esperança.

"...és un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic; no ho pot ser."

Tinc la sensació que podria dir moltes més coses d’aquesta novel·la, però no trobo les paraules per fer-ho i no voldria aixafar la novel·la als qui vulgueu llegir-la.

No exagero quan dic que Apeirògon de Colum McCann ha estat una de les millors lectures que he fet aquest any. Aquesta novel·la és una obra mestra pel que fa a la forma i a l’estil, i una novel·la extraordinària i brillant pel que fa al contingut. Només puc animar-vos a llegir-la.

Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"La bala que va matar l'Abir va viatjar quinze metres per l'aire abans d'encastar-se-li a la part de darrere del cap i destrossar-li els ossos del crani com els d'un petit hortolà.

Havia anat a la botiga a comprar caramels"

Coneixem una mica més l'autor?

Colum McCann (1965) és un escriptor irlandès, autor de set novel·les, tres llibres de relats i un assaig sobre escriptura. La seva novel·la I que el món no pari de rodar (2010) va guanyar el National Book Award i el Dublin IMPAC Prize. La seva obra s’ha traduït a quaranta llengües i ha rebut diversos premis internacionals.

McCann és cofundador de l'organització sense ànim de lucre d'intercanvi global d'històries, Narrative 4.

"Quan va tornar de la guerra va dir a la Nurit que no estava segur d'haver tornat sencer."

"Aviat va veure clar que la gent tenia por de l'enemic perquè els aterria que les seves vides es poguessin diluir, que es poguessin perdre ells mateixos en l'embolic de coneixe's l'un a l'altre."

Txell.Cat

Homes sota el sol. Retorn a Haifa - Ghassan Kanafani

Títol: Homes sota el sol. Retorn a Haifa

Autor: Ghassan Kanafani

Llengua original: àrab
Traductora: Anna Gil Bardají

Editat per: Club Editor

Any: 1963, 1969 (Traducció al català publicada el 2009)

He fet parada a Palestina en el marc del març asiàtic amb aquesta lectura de Ghassan Kanafani. El Club Editor va publicar aquest recull l'any 2009 amb dues de les seves novel·les breus més conegudes: Homes sota el sol i Retorn a Haifa.

En castellà hi ha un recull de tres de les novel·les breus de Kanafani sota el títol Una trilogía palestina. En aquesta trilogia, publicada per Hoja de Lata, també conté el relat d'Home sota el sol.

Les dues novel·les et remouen profundament i et deixen amb un nus a la gola; són dos relats breus i senzills, però enormement colpidors. La tragèdia dels personatges és la tragèdia del poble palestí, però també la de molts altres pobles que han hagut de fugir de casa seva i que es troben immersos en una espiral de patiment.

L'escriptura de Kanafani és dolça i realista. Els personatges prenen cos a ulls del lector, que en poques línies coneix quatre pinzellades del seu passat que, tot i que en ocasions no són cabdals per a la història, sí que ho són per fer els personatges més de carn i ossos. 

Les històries són dures. Per què amagar la cruesa del que va passar? Per què decorar la realitat de molts refugiats amb paraules amables? Kanafani ens ho explica de manera que l'angoixa, la culpa i el patiment travessen les pàgines i s'apoderen del lector.

Hi ha tanta veritat, que fa mal.

Homes sota el sol

Aquesta novel·la breu narra el viatge que emprenen tres homes de tres generacions diferents des de Palestina cap a Kuwait en busca d'un futur i d'una vida millor. 

Els primers tres capítols serveixen per presentar als tres personatges. Abu Qays, el més gran de tots, representa la generació que va perdre i va haver de fugir del seu país, una generació trista i que ha perdut l'esperança. Assad és més jove i, tot i que també va viure la derrota, pertany a una generació que s'està formant i que intenta tirar endavant sigui com sigui. Finalment, Marwan és el més jove dels tres i es veu "obligat" a emigrar per mantenir la seva família, després que el seu germà gran es casi i deixi d'enviar diners. 

Els altres tres capítols narren el periple dels tres homes cap a Kuwait. D'entrada han de negociar amb els passadors clandestins, que s'aprofiten de la seva desesperació i desig de fugir; i després hauran de suportar una travessia pel desert, a ple estiu, i amagats en un espai claustrofòbic i asfixiant.

Hi ha un quart personatge, en Bambú, que també té una importància cabdal. Bambú és, finalment, el passador que acompanya Abu Qays, Assad i Marwan. Palestí com ells, el trauma l'acompanya i l'ha convertit en una persona cínica i interessada, ja que intenta treure benefici d'una situació en què, si les coses haguessin anat diferent, podria trobar-se ell mateix.

No vull explicar massa més, tot i que la força d'aquesta novel·la no és tant la història que s'explica, que malauradament és la de molts immigrants, sinó la manera com ho fa, que et transporta en aquell desert, a ple estiu fins que gairebé et deixa sense alè.

Homes sota el sol és un text carregat de simbologia. No m'hi esplaiaré, però us recomano completar-ne la lectura amb la informació addicional que hi ha a la publicació en castellà de Hoja de Lata. 

Kanafi va farcir el text de detalls, no només en els quatre personatges principals, sinó també en la policia fronterera, en els familiars que apareixen d'esquitllentes i en les seves relacions,...

"Aquell grapat d'homes rendits anava obrint-se pas pel desert com una gota d'oli per una planxa d'estany incandescent. El sol s'alçava imponent, una bola de foc. Ningú no es preocupava ja d'eixugar-se la suor."

Retorn a Haifa

En aquest relat, després d'anys d'ocupació israeliana, una parella palestina decideix tornar a casa seva, a Haifa, per veure què se n'ha fet i qui hi viu. 

L'any 1948 es produeix la Nakba o catàstrofe, l'expulsió dels palestins de casa seva. En aquell moment, en Saïd i la Safia es troben arrossegats enmig d'aquella fugida i marxen de casa, deixant enrere en Khaldun, el seu fill de cinc mesos, a qui no aconsegueixen recuperar de cap de les maneres. El matrimoni s'estableix a Ramal·la, on acaben refent la seva vida, malgrat l'ombra del fill perdut plana per damunt de les seves vides. 20 anys més tard, aprofiten l'oportunitat de tornar a casa, encara que només sigui de visita. S'hi troben una dona polonesa gran a qui van assignar el seu pis aquell mateix 1948, però també es retroben amb el fill perdut, ara convertit en soldat israelià.

La lectura de Retorn a Haifa em va ressonar una mica a la Guerra Civil que van viure les nostres avis; a l'enfrontament d'amics i germans a què pot conduir una guerra. 

És un relat que t'omple de tristesa i que planteja preguntes sobre l'origen les creences, els ideals i conviccions que tenim, a banda de fer-te reflexionar sobre el sentit de la guerra i del dolor i el dany moral que provoquen.

"Palestina és alguna cosa més que un record, que una ploma de paó, que un infant, que uns gargots de llapis a la paret de l'escala. M'estava preguntant què deu ser Palestina per al Khàled. Ell que no ha conegut ni el gerro, ni la foto, ni l'escala, ni el barri de Halissa, ni el Khaldun. I tanmateix, per ell Palestina mereix que agafin les armes i morin per ella. Per a nosaltres, per a tu i per a mi, no passa de ser una cosa amagada sota la pols de la memòria que ens fem tips de buscar. I mira què hi hem trobat, sota la pols: ¡més pols! Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. Pel Khàled, la pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells miren el futur."

Coneixem una mica més l'autor?

Ghassan Kanafani (1936 - 1972) va ser un escriptor, periodista i activista palestí. Va tenir un paper clau en la modernització de la literatura àrab, així com un dels fundadors de la literatura palestina moderna. Compromès amb la causa palestina, va morir assassinat pel Mossad l'any 1972 en un atemptat.

És autor de diversos relats, quatre novel·les, tres obres de teatre i tres assajos. Pel que fa a les novel·les, a banda d'Homes sota el sol (1963) i Retorn a Haifa (1969), també va escriure Lo que nos queda (1966) i Umm Sa'd (1969).

Txell.Cat