Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Carta d'una desconeguda - Stefan Zweig

Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927

"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"

Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).

Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.

R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.

"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]

Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."

Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors. 

"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."

De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació. 

Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

L'amor d'Erika Ewald - Stefan Zweig

Títol: L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductora: Clara Formosa

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1904 original, 2020 traducció al català

"Sentia bategar el seu cor fins a la gola."

He tornat a Stefan Zweig amb una de les primeres obres que va escriure: L'amor d'Erika Ewald. 

Erika Ewald és una jove professora de piano que viu una vida monòtona i grisa, fins que coneix un jove violinista que li omple de matisos el dia a dia. Comparteixen la música, però també confidències, passejos i una intimitat que, en una època marcada pel puritarisme de les joves, fa trontollar la jove pianista.

Aquesta novel·la breu parla de la intensitat del primer amor. A través dels sentiments de la jove Erika Ewald, Zweig retrata la felicitat absoluta que pot provocar aquest sentiment i que et transporta als núvols, però també el dolor més intens que se’n pot derivar, el desengany.

Com sempre, Zweig excel·leix a l’hora de retratar els sentiments femenins i de descriure un paisatge vienès que va canviant segons la percepció de la protagonista i del seu estat d’ànim. La descripció de les emocions és intensa i aclaparadora, la prosa és poètica i carregada de imatges i metàfores.

A L’amor d’Erika Ewald hi ha molta música i també m’ha agradat molt com l’autor descriu la força de la música, que ens acompanya en la felicitat i en la tristesa, que és refugi, que pot arribar a tenir un poder místic que ens aliena de la realitat, i que, com les olors, ens desperta records i sensacions.

"De tant en tant es miraven i sentien la riquesa del seu silenci, i com els feia arribar i feia créixer totes les sensacions plaents de la primavera desenfrenada."

Reconec que és el primer Zweig que potser m’ha semblat un punt massa intens, però això no m’ha fet gaudir-lo menys. De fet, els primers amors i desenganys es viuen amb una intensitat desbordant com la que descriu Zweig. Descriure aquesta intensitat, aquests sentiments extrems no és fàcil, costa trobar les paraules perquè els altres s’afigurin com i quant sentim. I al mateix passa a l’inrevés, no sempre s’aconsegueix assimilar els sentiments descrits dels altres per sentir-los en la pròpia pell perquè, encara que ho fem inconscientment, els passem pel sedàs de l’experiència pròpia.

Però Zweig és un mestre en aquest art. La prosa d’Zweig té una força torrencial i aconsegueix transformar en paraules tota aquesta allau d’emocions, i aconsegueix que el lector s’hi submergeixi. Els dubtes, la incertesa, el desconeixement i la inexperiència de les primeres vegades, el despertar sexual i la repressió del plaer femení d’aquella època que experimenta Erika traspassen el paper i arriben al lector.

"I de sobte va tenir por del seu amor, por que fos també tan dolorós i punyent com tota la felicitat que li havia arribat fins aleshores."

No és el millor Zweig que he llegit, però no deixa de ser una molt bona lectura. Llegiu Zweig i deixeu-vos portar per la torrentada emocional.

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 4, que es titula Novel·les amb ritme, i que busca una lectura plena de música.

Altres entrades del mateix autor:

• Por (1925)
• La impaciència del cor (1939)

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

Txell.Cat

Por - Stefan Zweig

Títol: Por

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Any: 1925 (original); 2018 (traducció al català)

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Quaderns Crema

"En desvetllar-se-li aquest sentiment, sentí una dolorosa estrebada al pit, una sensació confusa, com si lamentés haver-se deixat escapar quelcom, una tensió gairebé física, com el seu cos no recordava haver-li'n fet experimentar mai cap semblant."

Por és la segona obra de Stefan Zweig que té una entrada al bloc, tot i que recordo haver-ne llegit alguna altra abans de començar a escriure ressenyes aquí (almenys Novel·la d'escacs i Carta d'una desconeguda). Zweig sempre aconsegueix plasmar i descriure els sentiments humans amb gran mestria i, en aquesta novel·la breu, tampoc no falla.

Com indica el títol, l'obra se centra en la por i il·lustra perfectament com aquest sentiment pot transformar-se en un temor irracional i com evoluciona cap a l'angoixa, limita la protagonista i la seva rutina fins a torbar-li l'enteniment. La por que sent la protagonista, Irene, arriba al lector a mesura que avança la lectura i Zweig aconsegueix que  el lector quedi enganxat a la història per posar fi a aquest patiment.

"La por, que com tot sentiment intens que experimentava es convertia en nerviosisme, la perseguia sense parar d'una estança a l'altra."

"La por, corrosiva com un àcid, havia descompost la seva vida i n'havia separat els elements. Tot d'una les coses tenien un altre pes, els valors s'havien invertit i les relacions s'havien embrollat."

La trama de Por és molt senzilla, però la gràcia rau en la manera de narrar-la de Zweig. 

Irene Wagner és una senyora benestant i acomodada de Viena, casada amb un advocat i mare de dos fills. Després de vuit anys de matrimoni i d'una activitat social plena d'actes, balls, teatre... se sent avorrida i decideix iniciar una aventura amb un pianista jove per posar una mica d'emoció a la seva vida. Tanmateix, un dia es troba amb una dona quan surt del pis del seu amant i Irene es veu obligada a cedir al xantatge de la dona. La novel·la explora els sentiments d'Irene des que és enxampada per la xantatgista, el temor que el seu marit descobreixi l'afer, la pressió social i la possibilitat de perdre tot el que té. 

No m'esperava el final, però m'ha agradat especialment i l'he trobat molt enginyós.

Zweig no decep mai, però és un d'aquells autors que vull dosificar perquè no s'acabin mai les lectures.

"Era allà, de peu dret, mirant bocabadada, alguna cosa bategava inquieta dintre seu i volia sortir. I tot d'una va saber que era la rialla empresonada allò que maldava per alliberar-se. Sortí disparada com el tap d'una ampolla de xampany i deixa anar petits trinats i refilets. La Irene reia i reia, avergonyida de vegades de la seva alegria folla pròpia d'una bacant, però a continuació hi tornava. Els seus nervis relaxats vibraven amb impulsos elèctrics, tots els seus sentits estaven desperts, excitats i receptius, per primera vegada des de feia dies tornava a menjar amb autèntica gana i begué com una morta de set."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Sentia damunt seu el pes infinit del temps, i les hores, sense res amb què omplir-les, perdien també tot el sentit."

Altres entrades del mateix autor:

• La impaciència del cor

"Un lleuger somriure li aflorà als llavis i s'hi quedà. Romangué ajaguda amb els ulls clucs per assaborir més profundament tot això que era la seva vida i també la seva felicitat. Alguna cosa dintre seu encara li feia una mica de mal, però era un dolor ple de promeses, candent i alhora suau, com les ferides que cremen abans de cicatritzar-se per sempre."

Txell.Cat

La impaciència del cor - Stefan Zweig

Títol: La impaciència del cor

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Quaderns Crema
Any: 1939

"Té uns ulls com grans de cafè, i la veritat és que, quan somriu, se senten uns espetarrecs com de grans de cafè que es torren."

Stefan Zweig és un dels autors de qui més obres tenim a casa, i és que en Dídac n'és un enamorat. La impaciència del cor, però, el va captivar especialment, així que ja tenia ganes que el llegís per poder-lo comentar plegats.

He de dir que quan vaig començar a llegir-lo em va semblar una meravella per la manera com està escrit i com Zweig descriu els sentiments, però també perquè una trama tan senzilla m'havia atrapat de seguida.

La història narra com el tinent Hofmiller acudeix al castell de la família Kekesfalva, on coneix la seva filla minusvàlida, Edith. Un malentès durant la seva primera trobada, fa que entre Edith i el jove oficial es creï un vincle especial. Atret pels luxes que la família Kekesfalva li ofereixen a canvi de fer companyia a la jove, que li desperta un fort sentiment de pietat, Hofmiller va visitant regularment el castell, però això s'acaba convertint en una dependència que no podrà controlar.

No crec que exageri quan dic que Stefan Zweig és un dels millors narradors de sentiments que hi ha. És capaç d'agafar un sentiment i desgranar-lo amb elegància fins al més petit detall. A La impaciència del cor Zweig esmicola la compassió.

Malauradament, he d'admetre que hi va haver un punt durant la lectura en què se'm va començar a fer pesada la història i em costava més posar-me a llegir-la. Pel meu gust, hagués estat fantàstic que acabés abans del gir que fa cap al final de la novel·la.

Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per com està escrita i traduïda.

"Ella va tenir un esglai i se'l va mirar fit a fit. Només ara en Kanitz va comprendre que havia expressat una cosa que conscientment no havia volgut dir. Els mots li havien sortit de la boca sense que ell els hagués sospesat, calculat i examinat com era costum seua. Un desig, que ni tan sols s'havia explicat ni confessat, havia esdevingut de cop veu, vibració i so."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Respira neguitosa, però encara no aixeca les parpelles; en canvi, les seves mans comencen a desemperesir-se: se separen, s'estiren, com si els dits badallessin en despertar-se. Després, els ulls parpellegen i, sorpresos, temptegen al seu voltant."

Txell.Cat