La comunicación no verbal - Flora Davis

Títol: La comunicación no verbal

Autora: Flora Davis

Llengua original: anglès

Traductora: Lita Mourglier

Any: 1973

Editorial: Alianza Editorial

 "Luego aprendería que la comunicación no verbal es más que un simple sistema de señales emocionales y que en realidad no puede separarse de la comunicación verbal. Ambas están estrechamente vinculadas entre sí, ya que cuando dos seres humanos se encuentran cara a cara se comunican simultáneamente a muchos niveles, conscientes e inconscientes, y emplean para ello la mayoría de los sentidos: la vista, el oído, el tacto y el olfato. Y luego integran todas estas sensaciones mediante un sistema de descodificación, que algunas veces llamaos «el sexto sentido»: la intuición."

No hauria demanat en préstec aquest llibre, si no fos que me’l va recomanar un company de feina, que és psicòleg de formació. En una reunió a principis d’any em va convidar a llegir-lo; em deia que aprendre la base de la comunicació no verbal em podia ser molt útil de cara a futures reunions, per llegir i entendre més que les paraules que es diuen. També hi va fer que als cursos de formació de la feina es parla molt de la importància de la comunicació no verbal i de la influència que pot tenir el llenguatge corporal em el desenvolupament d’una reunió, una entrevista o, simplement, una conversa. En resum, que me’l van recomanar i vaig demanar que me’l portessin de la biblioteca de Terrassa (no n’hi ha gaires exemplars disponibles). La lectura se m’ha allargat més del que hauria volgut, però finalment, l’he enllestit.

La comunicación ni verbal de Flora Davis és un llibre que probablement no ha envellit bé. Enguany fa 50 anys que es va publicar i estic segura que en tots aquests anys hi ha hagut moltes més investigacions, descobriments i estudis sobre aquest camp.

Davis aborda diversos aspectes de la comunicació no verbal a través d’estudis i publicacions que, en aquell moment, es consideraven d’una ciència incipient. Moltes dades, molts noms de científics i investigadors i alguns comentaris i idees que queden antiquats i sonen estranys, però sense aprofundir ni concretar. És com si hagués escrit un recull d’on trobar informació sobre la comunicació no verbal, però no aporta res nou.

De totes maneres, és interessant perquè fa una pinzellada de tot: comparació entre primats i homes, el paper dels ulls, l’olfacte, el tacte, la interpretació de la postura, del rostre, el ritme del cos, el paper del llenguatge corporal en l’àmbit públic, el codi no verbal en els infants...

"A la mayoría de nosotros nos resulta más fácil decir «me gustas» con el cuerpo, y especialmente con los ojos, que con palabras."

M’ha semblat especialment interessant la relació que té la comunicació no verbal amb la cultura i els nombrosos exemples que aporta per il·lustrar-ho; així com el fet que els gestos i comportaments acceptables o no acceptables no estan lligats al sexe de la persona, sinó a la cultura que ens els fa aprendre des que som petits.

"[...] Notó entonces que los aborígenes ponían una cara completamente distinta al hablar su propio idioma que al hacerlo en inglés. Variaban la forma de sonreír, los movimientos de cabeza, de cejas y todo en general. [...] Parece que algunas personas son bilingües tanto en los movimientos corporales como en el lenguaje hablado."

Si us interessa el tema, però busqueu alguna lectura lleugera, serà millor que pregunteu a una llibreria o biblioteca: segur que hi ha alguna cosa més moderna que passa millor. Ara bé, si voleu conèixer els estudis inicials que es van fer i tenir una visió general dels àmbits que s’estaven analitzant, potser fa per vosaltres.

Txell.Cat

El meu any de repòs i relaxació - Ottessa Moshfegh

Títol: El meu any de repòs i relaxació
Autora: Ottessa Moshfegh

Llengua original: anglès

Traductora: Alba Dedeu

Any: 2018 original. 2021 traducció al català

Editorial: Angle Editorial

"La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació."

El meu any de repòs i relaxació d’Ottessa Moshfegh ha estat una experiència molt estranya que no m’ha aportat ni repòs ni relaxació, sinó més aviat tot el contrari.

Ens trobem a Nova York, abans de l’11S. La protagonista i narradora és una jove estatunidenca de 26 anys, a qui no li falten els diners i que decideix hibernar durant un any per descansar i superar una depressió que no s’esmenta mai. Aparentment ho té tot: és rica, alta, prima, rossa, atractiva, però té una existència buida i superficial. Després de perdre els dos pares en poc temps i de deixar-se acomiadar de la galeria d’art on treballa, no té ganes de fer res més que dormir. No vol veure ningú, ni a la Reva –la seva millor amiga de la universitat a qui menysté constantment deliberadament- ni a en Trevor –el seu ex-amant amb qui manté una relació intermitent i tòxica-. Bé, a en Trevor en algun moment el voldrà tornar a veure, per sentir-se volguda. Ja no sent, ja no pot plorar, una apatia profunda s’ha apoderat d’ella així que només li queda dormir, descansar per oblidar els records que li haurien de ser dolorosos i tornar a començar.

"La meva hibernació era una qüestió de supervivència. Pensava que em salvaria la vida."

La nostra protagonista es visita amb la Dra. Turtle, una psiquiatra de dubtosa fiabilitat, irresponsable i excèntrica, que li recepta tota mena de fàrmacs i drogues per dormir. La narradora l’enganya amb l’objectiu d’aconseguir més narcòtics per poder dormir i la psiquiatra ni se l’escolta.

Dorm dia i nit, només abandona l’apartament per anar a comprar un parell de cafès i alguna cosa per picar a la botiga de queviures que hi ha a baix. Però a mesura que avancen les setmanes i que canvia la combinació de pastilles, s’adona que abandona el somni profund i comença a tenir episodis de somnambulisme, que l’acaben portant a uns estats d’inconsciència en què no recorda absolutament res. Es deixar portar i vèncer pel son, amb què camufla la seva profunda tristesa i el seu desig d’aïllar-se del món. I va caient per aquesta espiral.

Com molta gent, he passat èpoques més fosques i a vegades hi ha dies que dic que voldria fer el cargol: arraulir-me al sofà o al llit, tapar-me amb una manta, tancar els ulls i que sigui demà. És la versió light del que vol i fa la protagonista d’aquesta novel·la, però no deixa de ser aquest intent de fugida de la vida real, pel motiu que sigui, perquè estic cansada o perquè tinc un mal dia.

Moshfegh descriu com s’enterboleix la vista i el judici de la protagonista quan s’adorm, i això al principi em feia venir son. Era com si jo també em prengués el còctel de pastilles i m’arrossegués abisme avall, deixant enrere l’angoixa que també em provocava la lectura. Arriba un punt, tanmateix, que la novel·la agafa un altre ritme, i aleshores és, gairebé, estressant.

Tot i que m'ha agradat força -me n'adono a mesura que escric aquesta ressenya- crec que no és un llibre per a tothom. Els fragments en què es narren els somnis, els estats d'inconsciència, els moments d'adormir-se tenen un punt de psicodèlics i surrealistes com els somnis mateixos, però es poden fer pesats. Per altra banda, tot i que tingui molts tocs d'humor, els temes que tracta no són, ni de bon tros, humorístics, així que crec que és d'aquelles novel·les en què el moment en que es llegeixen pot influir molt en la lectura.

 

El meu any de repòs i relaxació és una crítica a la vanitat i a al superficialitat; una novel·la existencial sobre la fragilitat de la vida, la pèrdua, el dol i la depressió. Moshfegh parla de l’autoestima i l’autoodi, de la família i els amics, de la salut mental, dels perills d’automedicar-se i de visitar metges no acreditats, del desig d’aïllar-se del món i desaparèixer durant una temporada.

Una novel·la estranya, perversa i divertida alhora. Com us deia, no us proporcionarà repòs ni relaxació, potser us farà posar nervioses en alguns moments, però és una lectura interessant, que, portats a l’extrem, aborda molts temes d’actualitat.

"Aleshores, finalment, a l'habitació de la Reva, en el soterrani, vaig sentir un deix de tristesa. El notava a la gola, com un os de pollastre encallat a la tràquea."

Coneixem una mica més l'autora?

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) és una novel·lista estatunidenca. Col·labora a la revista The Paris Review, on ha publicat diversos relats amb què va ser guardonada. La seva primera novel·la, My name is Eileen (2015), va tenir molt bona rebuda per la crítica i va guanyar el Premi Pen/Hemingway al millor debut literari. 

Txell.Cat

El Llano en llamas - Juan Rulfo

Títol: El Llano en llamas

Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Cátedra

Any: 1953

"La memoria, a esta edad mía, es engañosa; por eso yo le doy gracias a Dios, porque si acaba con todas mis facultades, ya no pierdo mucho, ya que casi no me queda ninguna."

He descobert la prosa de Juan Rulfo amb aquest recull de contes, El Llano en llamas, que hem llegit conjuntament amb en Dídac i una altra parella d’amics, la Gina i en Sergi. Era la primera vegada que llegíem alguna cosa junts, i des de bon principi teníem clar que ho faríem al nostre ritme, sense unes fites prefixades al principi. L’experiència ha sigut molt xula i molt enriquidora.

El Llano en llamas és un recull de contes, així que hem anat llegint i comentant els contes un a un, i hi he pogut aprofundir molt més que quan llegeixo contes sola. Vaja, que ha estat tan guai que ja hem triat el següent llibre que llegirem plegats 🤭.

"Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado."

Aquest volum recull 17 relats en què la violència, la mort i la pobresa tenen un paper destacat, tot en un Mèxic realista de principis del segle XX i amb les conseqüències de la revolució de fons.

En aquests contes no hi trobareu finals feliços ni personatges afortunats, sinó tot el contrari. En poques pàgines Rulfo et situa a l’espai, el temps i l’atmosfera, et transporta, t’explica la història d’uns personatges miserables, et fa un gir de guió per acabar-te deixant amb un pam de nas. I a més, ho fa amb una prosa bonica, però directa i dura, que és com una gota malaia, com un martelleig incessant que acaba sent com una cadència que t’acompanya durant la lectura.

"Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida."

La majoria de contes s’entenen per si sols, però hi ha detalls i matisos amb què es pot aprofundir. No negaré tampoc que algun conte, en particular un, que és un dels més famosos, em va costar una mica més de seguir, el de "El hombre". Els contes que més m’han agradat i remogut són: “Talpa”, “No oyes ladrar a los perros”, “En la madrugada”, "Macario" i “Es que somos muy pobres”.

Tot i que la majoria de contes tenen el mateix to, n’hi ha un parell que són més satírics i humorístics que la resta, i on s’entreveu la crítica de l’autor a la classe política i la religió.

Rulfo juga amb els plans temporals, crea unes atmosferes que et transporten i et presenta uns personatges que tenen més d’una cara. I ho fa tot magistralment. Et posa un toc d’humor, i després és tosc i salvatge. Un narrador en majúscules, vaja.

Sens dubte Pedro Páramo entra a la llista dels pendents de llegir perquè tinc més ganes de Rulfo i de la seva prosa.

"Y por si fuera poco el estar trabado de flaco, vivía si es que todavía vive, aplastado por el odio como una piedra; y es válido decirlo, su desventura fue la de haber nacido."

Coneixem una mica més l'autor?
Juan Rulfo (Mèxic, 1917 - 1986) va ser un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic. Tot i que només va publicar un  recull de contes, El Llano en llamas (1953), una novel·la, Pedro Páramo (1955), i una novel·la breu, El gallo de oro (1956-1958) ha estat reconegut com un dels grans escriptors de la narrativa hispanoamericana del segle XX. 

Txell.Cat

L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

Títol: L'arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Llengua original: portuguès

Traductora: Maria Dolors Ventós

Any: 2008 original. 2013 traducció al català

Editorial: Columna

"Ben aviat vaig descobrir que el que jo desitjava més en la vida era el poder. El poder d'estar sempre amb les persones que m'estimo, el poder de caminar despreocupadament pel carrer, d'apreciar els escenaris, els paisatges, els animals, la gent que passa. El poder d'agafar un altre camí perquè en aquella direcció un espai verd em desperta la curiositat. El poder de treballar en allò que em dóna alegria. el poder de ser amo del meu temps i fer el que em vingui de gust sense haver de jubilar-me. El poder d'estar sempre disponible per als que tinc a prop i em necessiten. El poder de sentir la seguretat que em fan una abraçada per afecte i no per interès. El poder de ser jo i d'envellir amb salut. Déu meu! Com ambiciono tenir tot aquest poder!"

Aquesta és una ressenya molt especial; és la tercera ressenya que trobareu en aquest blog de la mateixa novel·la. A principis de març de 2014 la meva àvia el va llegir en castellà i en va fer un comentari aquí, i també la meva germana uns dies més tard, en aquesta ocasió llegit en català. Per afegir-hi algun component emocional més, he llegit l’exemplar de la meva germana, que té una dedicatòria de la meva mare de Sant Jordi 2013, així que ja ho veieu, un llibre molt especial.

L’arròs de la tieta Palma de Francisco Azevedo és la història d’una família al llarg de més de 100 anys, una família que es decanta per la senzillesa, la generositat, l’amor i el perdó, però que també passa per moments de distanciament. Una família gran i que creix, talment com la nostra, que som una bona colla. Així que, com deia la meva germana, és normal que llegint-la ens hi veiem reflectits d’alguna manera.

"Au, fes-me una abraçada. [...] Durant una estona, ens quedem sumats en aquesta matemàtica tan estranya en què 1 + 1 = 1."

La història ens l’explica l’Antonio, el fill gran d’un matrimoni portuguès que emigra a Brasil amb la tieta Palma, quan ja és gran i es disposa a reunir tota la família. Mentre és a la cuina, va recapitulant i explicant-nos tota la seva vida des del casament dels seus pares, abans que ell naixés, la seva infància amb els seus pares, la seva tieta i els altres germans, l’edat adulta... tota una vida. És una mena de monòleg, un fil de pensaments que es va interrompent per escenes del passat, però en un estil col·loquial, àgil i proper.

"Hi ha dues menes de persones al món: els que es queixen i els que donen les gràcies."

 

L’arròs de la tieta Palma és una història tendra sobre la família, la generositat i el saber perdonar, sobre allò que ens uneix i que no necessàriament són els vincles de sang. Potser m'hi ha faltat un punt perquè m'acabés d'encantar, però crec que és una lectura amable i de bon llegir.

Llegir-la m’ha fet pensar en la meva família i m’he sabut afortunada. “La família és un plat difícil de preparar”, però també “és un plat que, quan s’acaba, no es torna a repetir mai més”. Gaudiu-la tant com pugueu.

"Les paraules fan por, espanten. Totes. La paraula més inofensiva, de sobte, causa un estrall. Una combinació equivocada, un to desafortunat, una coma precipitada o omesa poden significar un desastre. Les paraules fereixen, marquen. Les paraules maten. Les paraules s'haurien de guardar al fons dels calaixos, a la part de dalt dels armaris. Fora de l'abast de les criatures. I dels adults. Les paraules són una arma. S'ha de tenir llicència per utilitzar-les."

 

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on hi aparegui menjar (Lletres i gastronomia) del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"...només provem d'entendre les coses dolentes. Les coses bones, ens limitem a viure-les, sense misteris. Si tenim bona salut, si fem un bon negoci, si és un bon fill, ens pensem que és perquè ha de ser així i punt. Els perquès els deixem per a les coses que ens desagraden, que ens disgusten -qüestionaris inacabables."

Coneixem una mica més l'autor? 
Francisco Azevedo (Rio de Janeiro, 1951) és advocat, diplomàtic, escriptor, publicista, autor de teatre i poeta. L'arròs de la tieta Palma és un llibre que s'ha venut durant molts anys a Brasil i és la seva primera novel·la.

Txell.Cat

La fabricanta - Dolors Monserdà

Títol: La fabricanta
Autora: Dolors Monserdà

Llengua original: català

Any: 1904 (2022, en aquesta edició)

Editorial: Editorial Barcino

"Com l'humil aglà que, amagat en lo fons de la terra, dona vida al tany que ha d'ésser brancuda alzina, aixís l'Antonieta, en los començaments del seu matrimoni, en una sala que els servia de quadra, i al poc temps darrere d'un taulell situat en l'entresol, despatxant los gèneros de sa producció i portant alhora minuciosament lo compte d'ingressos i sortides, amb son esperit treballador i mercantil i una economia duta al darrer extrem, havia constituït la base de la prosperitat de sa casa."

“Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ser-li d’alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris”, deia Monserdà, que essent dona, catalana i escriptora a mitjan segle XIX, va ser una escriptora total que mai va fer servir pseudònim i de les primeres a parlar de feminisme a Catalunya.

La fabricanta és una de les seves novel·les més celebrades i ara ens arriba dins la col·lecció Imprescindibles de Barcino, en una edició que molt completa i bonica. Les guardes són precioses, però també ho són les il·lustracions del germà de l’autora que encapçalaven els capítols i que es troben reproduïdes al final del llibre.

La història transcorre a Barcelona entre 1860 i 1875, una ciutat en plena industrialització del sector tèxtil. En aquest marc, coneixem dues cosines, l’Antonieta i la Florentina, que són d’allò més diferents. La primera és una noia òrfena, que no és especialment agraciada, i que viu amb el seu germà Pep, que té una fàbrica de teixits. La Florentina, en canvi, és una noia atractiva, que s’ha format en una de les escoles de l’alta societat, afeccionada a les novel·les europees de l’època i que somnia a viure una vida de novel·la.

"...una mena de nu que li pujà del cor se li aferrà a la gola, un vel espès emboirà les nines dels seus ulls i dos enfilalls de llàgrimes regalimaren per dessobre de ses morenetes galtes."

 
La vida i l’evolució de les dues dones serà ben diferent: l’Antonieta es farà un tip de treballar, de passar comptes, sense oblidar mai els seus orígens, però aconsellant sempre el seu marit des de l’ombra. És una dona pragmàtica, independent i treballadora. La Florentina, en canvi, farà ballar el seu marit (i germà de l’Antonieta) per on voldrà, sense acabar de trobar la satisfacció en una vida que no s’assembla a les de les heroïnes que ha llegit. És somniadora i naïf, el paradigma de la dona de classe alta: educada per fer de muller.

Monserdà va escriure un retrat de la societat barcelonina de finals del segle XIX, amb la irrupció de la maquinària en una Barcelona on encara hi havia camps de conreu, però també un homenatge a les dones que, com l’Antonieta, treballaven a l’ombra dels seus marits, aconsellant-los, guiant-los i administrant-los els béns i negocis.

La fabricanta va ser la primera novel·la urbana de la que es considera la primera novel·lista catalana. Només pel valor històric d’aquesta peça, ja en valdria la pena la lectura, però és que a més, l’edició s’ho val.

"Si les alegries matessin, aquesta hauria acabat amb la vida de l'Antonieta. Ja no pensà que en pogués gaudir cap de més grossa."

 

El text ha estat adaptat de l’escriptura prefabriana a l’actual, però se n’han mantingut alguns aspectes, com es detalla als Criteris d’edició. Reconec que a mi m’agrada notar la pàtina antiga que tenen els clàssics i que es manté en aquesta edició de La fabricanta, però crec que no tots els lectors gaudiran d’aquest estil per igual.

En qualsevol cas, us animo a fer aquest esforç perquè paga la pena 😊 

"Bé prou que la veia, la inutilitat del seu desfici! Però, res, qui el detura, aquest cavall desenfrenat que s'anomena pensament?"

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un clàssic de la literatura catalana del repte d’El Reducte català i marco també una casella més del viatge amb La Caravana Lectora, fent parada a Catalunya.

Coneixem una mica més l'autora?

Dolors Monserdà (Barcelona, 1845 - 1919) va ser una escriptora catalana, primera presidenta dels Jocs Florals, l'any 1909. Se la considera una escriptora total perquè va cultivar tots els gèneres, però a més és considerada la primera novel·lista, ja que mai va fer servir un pseudònim per signar les seves obres. 

Entre la seva obra, hi trobem textos de caràcter feminista i social.

Txell.Cat