La petita serp - A. L. Kennedy

Títol: La petita serp

Autora: A. L. Kennedy

Traducció: Albert Nolla

Llengua original: anglès

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2016

"- L’amor és una cosa terrible. - Això sembla -va xiuxiuejar la Lanmo. - Però també és meravellós."

Fa uns anys la meva cosina em va regalar La petita serp de l'autora A. L. Kennedy, després que ella l'hagués llegit i li hagués agradat molt. 

La petita serp és la història de la Mary, una nena de ciutat que es fa amiga d'una serp molt especial, la Lanmo. La serp, que és una metàfora de la mort, ha de fer llargs viatges per complir amb els seus deures: anar a visitar humans en les seves últimes hores, però sempre té un pensament per la Mary i torna a visitar-la sempre que pot. Tanmateix, el pas del temps és inevitable i la Mary es va fent gran i ha de deixar enrere la ciutat quan, després d'esclatar-hi una guerra, es torna grisa i trista. 

Aquesta faula té un aire a El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, ja que hi trobem un animal que es fa amic d'una nena, la incomprensió de la majoria d'adults, que no veuen la serp, així com diversos personatges paral·lels que exemplifiquen comportaments humans.

El tema principal és l'amistat. D'entrada, la innocència de la Mary fa que deixi enrere la por i el rebuig que la majoria d'humans senten per les serps, així com els prejudicis de fer-se amiga d'una serp. La seva amistat perdura amb el pas dels anys i, malgrat la distància, es tenen ben presents. La serp, al seu torn, troba en la Mary una nena dolça i plena d'amor, una mena d'esperança en un món on els humans es maten entre ells en guerres i discussions, i no deixen que la Lanmo faci la seva feina.

"La serp sabia que hauria estat molt més ocupada si els humans no l’haguessin ajudat a fer la feina."

Aquesta faula, però, també ens parla del carpe diem, de viure la vida, l'amistat o l'amor tot i saber que tindrà un final. 

La petita serp, com El petit príncep o Un cor ple d'estrelles, és un d'aquells llibres d'argument senzill, aparentment infantils, que ofereixen diferents lectures en funció de l'edat i el moment en què es llegeixen. En la meva primera lectura he tingut la sensació que se m'escapava alguna cosa. Potser les meves ganes que el llibre m'encantés com a la meva cosina m'han condicionat, no ho sé. Ho sabrem quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys 🤭😊. 

Sigui com sigui, si llegiu La petita serp descobrireu una història d'una amistat llarga i ben especial.

Txell.Cat

Soc feminista i no ho sabia - Ariadna Oltra

Títol: Soc feminista i no ho sabia

Autora: Ariadna Oltra

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2019

"Les nenes aprenem a estar alerta sempre, quan és fosc i tornem a casa. I seguim fent-ho quan som noies, i ho mantenim quan som dones. Fins a l'actualitat. Sempre mirant de reüll."

"Hi ha d'haver un reconeixement social del fet de tenir cura com a tasca imprescindible per assolir una societat avançada i donar-hi el valor que té perquè cap dona no hagi d'assumir el paper de cuidar els altres pel simple fet de ser dona."

Aquesta entrada probablement serà molt diferent de totes les que he publicat abans, bàsicament perquè Soc feminista i no ho sabia de l'Adriana Oltra m'ha fet reflexionar força i tinc moltes idees al cap que vull compartir, encara que només sigui amb mi mateixa. Jo també sóc feminista i tampoc no ho sabia o, més ben dit, no era un atribut que m'assignés quan algú em preguntava com era o què defensava. Ho donava per fet, però després d'aquesta lectura tinc molt clar que cal reivindicar-ho perquè encara queda molt camí per recórrer i perquè hi ha moltes maneres de ser feminista.

Em considero afortunada d'haver crescut i de viure en un entorn feminista, però no per això he deixat de viure moments amb actituds masclistes d'homes i dones que m'estimo i que, si els ho preguntessin, ens dirien que son feministes. No voldria que ningú s'ofengués o es molestés amb aquesta entrada, però si algú s'hi sent interpel·lat, potser és un moment per revisar-se en feminisme.

"Les dones manen a casa. A fora, és una altra cosa.Penso en les meves àvies. Però no només en elles. Penso també en el dia d'avui. Elles decidien quants quilos de patates, de cebes, quants talls de carn calien a la setmana per alimentar la canalla, quin dia es menjaria peix [...]. Elles controlaven si quedaven ous o no (una truita sempre era l'última opció per sopar). Elles portaven l'agenda de quan s'havia d'anar al metge i ho anotaven en un calendari gros, fent cercles al número del dia que tocava visita. Elles decidien quan calia canviar els llençols dels llits. Quanta estona havia d'estar la finestra oberta per ventilar la casa."

Soc feminista i no ho sabia no és cap teoria feminista ni cap obra alliçonadora, sinó un recull de reflexions de l'autora sobre el feminisme i el punt en què es trobem actualment escrit des del respecte. La majoria de reflexions són breus (una o dues pàgines) i passa bé. M'ha agradat perquè no és un llibre que no pretén sermonejar, sinó només exposar unes idees i uns fets i convidar a la reflexió. En el meu cas, objectiu assolit!

L'obra consta de tres parts. En la primera part, titulada "Ressignificant-me", Oltra exposa com ha arribat al punt on es troba actualment i fa un repàs de la seva vida des de la infància i va identificant comportaments i situacions masclistes assumides, algunes de les quals ens resulten sospitosament familiars. La segona part es titula "Ressignificant-nos" i aquí, l'autora amplia la perspectiva i parla de feminisme en la nostra societat. La tercera part és el contrapunt optimista al regust amarg que et deixa la crua realitat (que és que encara tenim feina per fer i que això ens implica a tots). Sota el títol "Soc optimista", Oltra parla del feminisme en el futur.

"Fins que vaig ser mare... i això va tenir un impacte en la feina. La maternitat com un agent precursor del que vindria. Que la gent et miri diferent, et pregunti si t'incorpores a jornada completa, un cop has acabat el permís de maternitat (pregunta que no es fa als homes que acaben de ser pares), i donin per fet que no pots rendir de la mateixa manera que abans, em va fer adonar de com les dones som percebudes per algunes persones -no totes- en el món laboral."

Aquesta lectura m'ha permès fixar-me en algunes actituds que jo mateixa perpetuava i tenia assumides i que ara tinc clar que vull canviar, així com alguns comentaris o l'ús d'algunes paraules que vull evitar. Sobretot, però, m'ha ajudat a decidir-me a ser més activa en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Podem fer moltes coses en l'àmbit laboral, familiar, amb els amics..., però ens hi hem de posar. I posar-s'hi no implica anar a totes les manifestacions i passar als extrems; hi ha moltes maneres de militar en feminisme, com diu Oltra.
Tinc moltes ganes de llegir més sobre el tema i d'aquest recull ja n'he tret una llista de llibres que vull anar llegint, per anar fent camí.

"Reivindicar constantment és cansat. I el cansament que acumulem les dones per ser-ho, i que només les dones podem identificar perquè és un cansament lligar a les circumstàncies femenines, no desapareix amb una migdiada. M'ha costat entendre-ho, però és un cansament que surt de dins, de veure que ets dona i això et situa en inferioritat respecte als homes, perquè és un cansament que no té a veure amb res físic, sinó que és mental. Cansament de les idees masculines que han organitzat el món pensant en ells i no en elles."

"Hi ha factors socials, culturals i individuals que desencadenen violències a diferents nivells dins una parella, però en la base de tots hi ha la manera de socialitzar-nos. Com creixem. Com ens eduquen. Com ens informen. La construcció cultural que fa milers d'anys ens persegueix, també en això. Així s'explica la perspectiva de gènere que encara avui hi hagi dones assassinades per marits o ex i milers de maltractades per la parella."

Coneixem una mica més l'autora?
Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és periodista i presentadora de televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació fins arribar a Televisió de Catalunya, on ha presentat diversos programes.

"Quantes mirades hem hagut d'aguantar les dones per ser dones sense voler-les. Que no em mirin més així! Si jo no ho vull, que no em mirin ulls que molesten i que em volen d'objecte."

Txell.Cat

La primera estrella del vespre - Nadia Ghulam i Javier Diéguez

Títol: La primera estrella del vespre

Autor: Nadia Ghulam i Javier Diéguez

Editorial: Rosa dels Vents

Any: 2016

Abans de començar, m’agradaria animar als lectors del blog a llegir abans d’aquesta novel·la, El secret del meu turbant, de la mateixa autora. Una història basada en fets reals, en la seva dura infantesa, colpidora, plena d’esperança, superació i sinceritat.

La primera estrella del vespre és aquella primera estrella que es pot veure al cel clar d’Afganistan. És un símbol d’esperança i innocència. Tothom té un record d’infantesa que associa a un element especial. Per la Nadia, la primera estrella de la nit és un punt d’unió amb la seva cosina Mersal, que des de ben petites han estat molt unides. Quan patia, tenia por o simplement li venien ganes de rendir-se, esperava que es fes fosc per poder contemplar la lluïssor dalt del cel.

Després d’haver-nos explicat la seva experiència a l'Afganistan amb guerra (El secret del meu turbant), la Nadia, amb aquest llibre vol retre un petit homenatge a les dones de la seva família i a totes les dones de l’Afganistan. Unes dones fortes i lluitadores davant l’allau d’adversitats que es troben al llarg de la seva vida. A partir de la mort de la seva tieta Sha Ghul, la Nadia torna al seu Afganistan després d’anys de viure a Badalona per poder retrobar-se amb la seva família, donar el condol i recuperar la Mersal, la seva cosina.

A través de la lectura d’aquest llibre, podem conèixer un Afganistan modern i obert de ment que existia abans de la guerra. Un Afganistan que permetia a les dones estudiar, treballar i vestir-se com volguessin. Permeteu-me doncs, reflexionar sobre qui són els veritables repressors de la societat afganesa, i de la majoria de països d’Orient del voltant. Doncs podem comprovar que no es tracta d’una societat antiga i carca sinó d’un sector de la societat que ha agafat les regnes del poder amb la violència i amb la interpretació convinguda per ells de la seva religió, l’Islam, han escampat la por i el terror per tot arreu.

La lectura d’aquest llibre, juntament amb la d'El secret del meu turbant, ens permetran empatitzar amb tota la gent que malauradament es troba en guerra als seus països i que es troben amb la necessitat de marxar de la seva terra per poder aspirar a una vida millor. Aquest és un tema molt actual avui en dia, amb la crisi dels refugiats que estem vivint, i podem veure que tot i ser un tema molt actual, aquestes situacions fa anys que les vivim. Jo no sé quina és la solució a aquest drama que estem vivint, però el que veig és que sovint a la societat occidental li manca empatia.

Per acabar, m’agradaria retre el meu petit homenatge a les dones. Com dèiem al principi, la Nadia parla de les dones de la seva família; la Zia, la seva mare; la Mersal, la seva cosina; la Sha Ghul, la seva tieta; la Razia i l’Arezo, les seves germanes; la Maboba i la Shabnam, també cosines; i l’Omaira, una cosina del seu pare. Totes elles han hagut de superar grans adversitats i dificultats que la vida els hi ha anat posant però sempre, i fins i tot quan ja no els quedava ni un bri d’esperança, han acabat superant-los, fent-se així més fortes. La vida de la dona a l’Afganistan no és fàcil, i malauradament encara hi ha molts països on les dones es troben amb inferioritat de condicions i amb una lluita diària per poder sobreviure.

La Nadia diu [...] En aquell moment vaig pensar que de vegades ens oblidem de valorar els petits detalls de la vida. Aquells detalls que ens donen instants de felicitat eterns [...].

Procurem doncs mirar de ser més conscients d’aquests petits moments, valorant el que tenim i guardant-los a la nostra memòria per poder al cap d’un temps recuperar-los i somriure.

Marta Català

Un home cau - Jordi Basté i Marc Artigau

Títol: Un home cau

Autors: Jordi Basté i Marc Artigau

Editorial: Rosa dels Vents

Any: 2017

"[...] i jo no havia estat mai amb una unia sud-americana tan fogosa, que em fes tants petons, que em digués tantes coses boniques i que em fes oblidar durant una estona que viure dura tan poc.
Ella va ser una treva enmig d'aquella vida grisa."

Un home cau de Jordi Basté i Marc Artigau és una novel·la policíaca que passa bé i ràpid.

La novel·la està dividida en molts capítols breus, fet que en el meu cas facilita que la lectura sigui molt ràpid, igual que el fet que el llenguatge és molt natural i proper al lector.

He de dir que vaig decidir llegir-la perquè em feia gràcia que els fets passessin a Barcelona i amb un detectiu privat barceloní (i perquè els thrillers policíacs sempre enganxen), però no perquè la sinopsi de la contraportada m’hagués atrapat especialment.

La història no està malament, però està comprimida en els dos últims terços del llibre i no té un gir final que et sorprengui. Mentre llegia vaig tenir la sensació que havia avançat molt i encara no havia passat res. En altres circumstàncies, m’hagués queixat o potser hagués abandonat la lectura, però he de dir que els personatges m’atreien i volia saber què els passaria. Potser és que en realitat aquesta era la idea inicial dels escriptors, que el lector se centri ens els personatges i no en el cas?

En destaco l’ús que fan els autors de diversos narradors interns que donen veu a alguns dels personatges de la novel·la i que van canviant a cada capítol. Així, a l’inici de cada capítol el lector ha d’identificar quin dels personatges narra aquell capítol.

També en destaco l’elevada presència de restaurants i locals de Barcelona i tots els detalls que es narren, que suposo que és un plus per a tots els lectors barcelonins que els coneixen.

És una novel·la que recomanaria a aquells que fa temps que no troben un llibre que els enganxi, ja que tot i que l’argument no és de 10, passa ràpid i els personatges cauen en gràcia. Bona lectura per a l’estiu.

"No hi ha cap llei universal que expliqui què decanta la balança cap a un costat o cal a l'altre. No hi ha cap justícia, cap lògica, contra el caos. Som aquí i no hi podem fer res. Sobreviure ja és molt. I és veritat que a alguns els esguerren la vida de petits i ja no poden tornar mai; d'altres, arrosseguen els pecats dels seus ancestres i tampoc no se'n surten. A vegades, només és qüestió de ser al lloc just en el moment adequat (i, això, un tampoc no ho controla)."

Coneixem una mica més els autors?

Jordi Basté (Barcelona, 1965) és un presentador de ràdio i televisió català. Actualment, i des de 2007, presenta i dirigeix el programa "El món a RAC1" a l'emissora RAC1.

Ha guanyat diversos premis en reconeixement de la seva feina a la ràdio i ha publicat diversos llibres de no ficció. Un home cau és la seva primera obra de ficció.

Marc Artigau (Barcelona, 1984) és un escriptor català, bàsicament de teatre i poesia. És llicenciat en Direcció escència i Dramatúrgia per l'Institut del Teatre de Barcelona i ha estrenat diverses obres com ara Caïm i Abel, Caixes, Un mosquit petit,... Com a dramaturg ha treballat amb Oriol Broggi, amb Àngel Llàcer i Manu Guix, entre d'altres.

Ha publicat la novel·la juvenil Els perseguidors de paraules i, en poesia, Primers Auxilis (2007), Vermella (2008) i Desterrats (2012).

"- T'hi has fixat que només fem fotos dels bons moments? No n'hi ha dels enterraments, ni de...

- Molt millor - vaig respondre sense treure els ulls del casament dels meus pares

- Potser ho fem per recordar que hem estat més feliços del que realment vam ser."

"La temperatura és esplèndida. Fa sol però no cau a plom, fa caloreta però no xafogor. Un temps per estirar-se a la sorra i que passi la vida."

Txell.Cat

L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea - Romain Puértolas

Títol: L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea

Autor: Romain Puértolas

Llengua original: francès
Traductor: Mireia Alegre

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2013

A només 30 dies per començar un viatge important de la meva vida, llegir “L’increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d’Ikea” em fa adonar de la gran quantitat de coses que et pot aportar un viatge.

Les expectatives són unes i sovint el viatge és ple d’imprevistos que mai més oblidaràs. Coneixes gent nova que potser et sorprèn. Coneixes llocs nous que segurament t’havies imaginat i que, sovint, no són com esperaves. Un viatge no queda tan sols amb aquells dies que tu has estat fora. Quan tornes ets una altra, has crescut interiorment, t’has enriquit i segurament tot allò que has vist, après i conegut durant el viatge, et condicionarà en el teu futur.

En Dhjamal Mekhan Dooyeghas marxa de l'Índia amb l’únic  propòsit de comprar-se un llit de claus a l’Ikea. Això però, ho ha aconseguit enganyant a tot el seu poble per tal que li financessin el viatge, i és que ja se sap que els faquirs viuen gràcies a les mentides, il·lusions i enganys.

Tot i tenir un objectiu molt clar, a en Dhjamal se li compliquen les coses i el que havia de ser un viatge curt i ras, acaba convertint-se en un viatge ple d’aventures, de coneixences, de reflexions importants sobre si mateix i la seva vida, de qüestionar-se la felicitat i el bé. En definitiva, el seu viatge implicarà créixer com a persona.

Alhora, el faquir descobrirà que hi ha molts tipus de viatge i ell, sense adonar-se’n, es veurà involucrat i viurà en primera persona un tipus de viatge que ningú voldria viure. El viatge que emprenen moltes persones amb el clar objectiu de millorar la seva vida, emmirallats sovint per una vida utòpica venuda per aquells que d’aquestes situacions en treuen profit malèvolament.  

Romain Puértolas utilitza un faquir innocent però alhora ple de picardia, que ha viscut una infància dura i que no ha sortit mai de l'Índia, per fer una sàtira de la dura realitat de lluita que viuen molts immigrants il·legals en el camí cap a la llibertat. Tot això però, amb el toc màgic que sap donar l’escriptor a la novel·la i que és tan necessari per a la vida mateixa: una gran dosi d’humor.

Marta Català