dilluns, 14 de setembre del 2020

Boulder - Eva Baltasar

Títol:
Boulder
Autora: Eva Baltasar
Any: 2020
EditorialClub Editor
"La beso com no sabia que podia besar una dona, entregant-li alguna cosa que fabrico quan som lluny, quan no és amb mi."
Fa tres dies que vaig acabar Boulder de l'Eva Baltasar i tot just ara he acabat de rellegir Permagel
He gaudit la lectura de Boulder perquè és una novel·la ben escrita, amb un lèxic molt ric i amb un estil àcid, directe i, alhora, poètic. Talment com era la lectura de Permagel. Tanmateix, Boulder no m'ha agradat tant com la primera novel·la de la trilogia i volia confirmar que realment Permagel m'havia agradat tant.

Les dues primeres novel·les de la trilogia comparteixen certs elements que les fan similars, si bé són lectures totalment independents.
D'entrada, la temàtica. En tots dos casos Baltasar dona veu a dues dones lesbianes que tenen tendència a la soledat i l'aïllament. A Permagel coneixíem una dona amb tendències suïcides i addicta al sexe i a Boulder en coneixem una altra que malda per aïllar-se i fugir d'una vida de parella convencional. Evidentment, tampoc no hi falta sexe explícit, a Boulder.
Un altre element comú són els títols, que fan referència a elements geològics. El permagel és la capa de 
la terra que no es desglaça mai i els boulder són les "grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia", com ens explica la protagonista a la novel·la. Així com a la primera novel·la el lector acompanya la protagonista en el procés de trencament del seu permagel, a la segona novel·la, la protagonista lluita per seguir sent un boulder.
El narrador també és el mateix: la protagonista ens narra la seva vida. A Permagel, però, el monòleg interior és més fluid. Boulder s'allunya una mica del monòleg i deixa de ser un fil de pensament continu.

D'altra banda, són molt diferents. Per a mi, Permagel tenia un aire més simpàtic i, tot i que la protagonista tendia a pensar en el suïcidi, hi havia un to desenfadat en tota l'obra. Boulder és més grisa i més seriosa.
Des del punt de vista formal, els capítols de Boulder són força més llargs (té 7 capítols en total) que els de Permagel (en té 38!).

"Cordialitat. L'arrel de la paraula 'cordialitat' és un òrgan. L'òrgan de fer moure la sang."

I parlem de la història que ens explica. Boulder és una dona que viu i treballa de cuinera en un buc, lluny de casa seva i aïllada de terra ferma fins que un dia s'enamora de Samsa, una geòloga amb qui es muda a Reykjavík. Fins aquí ho pot suportar més o menys bé, però el dia que Samsa decideix que vol ser mare i l'arrossega a un procés de gestació assistida tot el seu món trontolla. 
De nou, una altra similitud amb la primera novel·la de la trilogia, és que el final és sorprenent.


Com he dit al principi, la lectura es gaudeix perquè la novel·la està molt ben escrita i té un lèxic molt ric i unes imatges molt potents, però potser n'esperava més, després de Permagel. Potser és que, malgrat les diferències evidents, m'assemblo més a la protagonista de Permagel i als seus sentiments, que no pas a la de Boulder.
Tot i això, evidentment que llegiré Mamut, l'obra que tanca la trilogia i que encara no ha sortit per acabar de tancar el cercle. 
"La vida ha començat a fer baixada."

Coneixem una mica més l'autora?
Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una poeta i escriptora catalana. Ha escrit diversos poemaris des de l'any 2008 i ha rebut nombrosos premis de poesa. Boulder és la seva segona novel·la, després de Permagel (2018).



Altres entrades de la mateixa autora:
"Tampoc entenc aquest dolor, molesta poc però sempre és present. Creia que m'atacaria, que aprofitaria el cansament de la nit per clavar-se'm amb ungles i dents. Estava preparada per al plor. Però no, tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent."
Txell.Cat

divendres, 4 de setembre del 2020

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció - Francesc Parcerisas

Títol: Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció
Autor: Francesc Parcerisas
Any: 2013
Editorial: Galàxia Gutenberg 

"Afirmar que la prostitució és l’ofici més antic del món deu ser una expressió habitual en moltes cultures. L’he sentida en diverses ocasions i en els contextos més dispars. I personalment m’agrada recórrer-hi per subratllar el meu interès per un altre ofici que, al meu parer i sense ganes d’arribar a comparances massa tèrboles, li hauria de disputar l’hegemonia de l’antiguitat: la traducció."
Vaig tenir la sort i l’honor de tenir grans traductors de professors a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals la Dolors Udina o en Francesc Parcerisas. Era inevitable que aquest assaig acabés arribant a les meves mans tard o d’hora. La veritat és que feia força temps que esperava a la nostra llibreria de casa i aquest mes d’agost li ha tocat el torn. Part de l’èxit d’una lectura rau en triar el llibre en el moment adequat o, per dir-ho d’una altra manera, el mateix llibre triat en un moment o en un altre pot convertir-se en un gaudi o en una tortura. Així que estic contenta d’haver fer esperar Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció fins aquest estiu. Era el seu moment!

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció és un recull d’anècdotes i curiositats que tenen com a protagonista la traducció, que precisament acostuma a ser la gran oblidada del procés literari. 
M’ha agradat i l’he trobat interessant, però he de dir que el vaig agafar amb ganes, el tema m’interessava especialment i l’autor n'era un motiu més. Guardonat amb el IV Premi Internacional d’Assaig Joan Palau i Fabre, el jurat, segons s’indica a la contraportada, “va valorar [...] el seu caràcter a mig camí entre l’assaig memorialístic i l’especialitzat, fet des de l’experiència professional de l’autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura.”

Es tracta d’un assaig relativament breu (la meva edició té poc més de 200 pàgines) dividit en capítols que es poden llegir de forma independent, ja que cadascun aborda un tema diferent (dins del global de la traducció). L’obra respira la riquesa lèxica de Parcerisas per totes les pàgines, carregades amb imatges i, a vegades, amb certa ironia, i és que no podem oblidar que també és poeta. El domini de la llengua és brutal, però, alhora, integrat dins el fil narratiu com si t’ho estigués explicant ell de viva veu en una classe a la facultat.
Tampoc no us enganyaré, i si bé he marcat la majoria dels capítols a l’índex perquè els he trobat interessants, també n’hi ha hagut alguns (pocs, això sí) en què no he acabat d’entendre què ens volia transmetre l’autor en aquell cas.

No ho faig mai, però per si heu de fer una tria, dels 29 capítols que hi ha, aquest és el meu TOP 10 (sense ordenar):
  1. A manera d introducció, o l’ofici mes antic del món
  2. L’illa de Dejima, o la metàfora del traductor
  3. Paral·lelismes de l’horror, I. Yucatán, 1519
  4. ¿Una restitució?
  5. La disposició del text
  6. Amb Paul Muldoon a la cruïlla de Ballygawley
  7. Un mapamundi
  8. Els 50 principals
  9. La marca blanca
  10. Confessions d’un director literari
"Ho repeteixo: la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció. [...] Vivim en un món social, i l essència de la socialització son el contacte i la comunicació, els quals, per força, impliquen un cert grau de traducció. Processen i enviem informació i en rebem i en descodifiquem de manera constant."
El recomano a tots els traductors i traductores, ja que és una obra que posa en valor la feina que fem i que han fet els traductors al llarg de la història, però també permet conèixer algunes històries ben curioses de la traducció al llarg de la història. Crec que també pot ser una lectura interessant per als qui es dediquen al món editorial i literari.
"En la història literària també hi ha traduccions per sortir del pas i delicatessen que ens podem permetre tastar quan no anem tan apressats i tenim temps per rellegir, encuriosits, mandrosos i encisats, la mateixa frase dos o tres cops pel pur plaer d'acumular, a les papil·les intel·lectives, un bon record lector."

Coneixem una mica més l’autor?
Francesc Parcerisas (1944) és poeta, traductor, crític literari i professor d’universitat. Els seus primers llibres de poemes s'apleguen en el volum Triomf al present. Poemes 1956-1983. Altres llibres posteriors són L'edat d'or (1983), Focs d'octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). També ha publicat llibres de crítica i un dietari La primavera a Pequín (2013).
Ha traduït nombrosos autors al català i al castellà, entre els quals destaquen J.R.R Tolkien, C. Pavese o A. Rimbaud.

"Sempre que ens trobem amb dues o més parts, la traducció esdevé la mitjancera. Com més allunyats són els interessos, les llengües, les tradicions, els objectius d’aquestes parts, més important i urgent és la tasca del traductor."
Txell.Cat