Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Títol: Una cançó de pluja
Autor: Joan-Lluís Lluís
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 2025

"Quan plou, els orangutans no es mouen gaire, o gens. Si poden, no es mouen gens. [...] Ara que plou, per força ha de tornar a ser una orangutana sedentària que contempla la quasi totalitat del món que necessita, el món tal com el sap conjugar. La pluja li fa el favor de regalar-li aquest engany d’immobilitat segura."

Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar. 

Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana. 

A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història. 

"Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre."

Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig. 

"A alguns els costa no posar-se a plorar.
Però gairebé sempre ho amaguen; ho amaguen provant de riure més fort, o fent-se el desentès, o dient que han d’anar a pixar; excuses per dissimular un sotrac que no sabrien explicar, que els fa vergonya, que negarien fins i tot."

Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura. 

Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant. 

Altres entrades del mateix autor

• Junil a les terres dels bàrbars

Txell.Cat

Llibre de les bèsties - Ramon Llull

Títol: Llibre de les bèsties
Autor: Ramon Llull
Llengua original: català
Editorial: Sembra Llibres
Any: 1288

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua, hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei. Discutien amb vehemència, i al cap d’una bona estona, la majoria va arribar a l’acord que el lleó fos declarat monarca."

Aquesta edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull a càrrec de Roc Casagran és una bona oportunitat per fer un tast de l’obra d’una figura cabdal per a la llengua catalana, però cal llegir-la contextualitzada, ja que l’estil i el tema s’allunya del tipus de lectures a què puguem estar acostumats (almenys jo).

Aquest text és un capítol del Llibre de meravelles, protagonitzat per en Fèlix. Aquí, però, en Fèlix només apareix a l’inici i al final per introduir aquesta faula protagonitzada per animals. El Llibre de les bèsties narra els tripijocs i maquinacions dels animals per fer-se amb un lloc al poder, els canvis de bàndol, els enganys, els partidismes i com funciona la política del terror. La veritat és que m’ha fet pensat molt en Animal farm de George Orwell, on també trobem una crítica als comportaments humans a partir de les accions dels animals, que també conviuen amb els humans.

Per assegurar-se que el missatge arriba, Llull ho exemplifica amb petites històries que va encabint dins de la faula i crea una matrioska narrativa que en alguns moments és massa confusa. De fet, algunes de les històries que expliquen els animals per exemplificar allò que volen dir no m’han resultat gens evidents i he tingut la sensació d’anar llegint retalls de contes inconnexos. Suposo que en aquell moment el vessant didàctic i moral de Llull el van portar a posar exemples i més exemples 😅.

No puc dir que hagi gaudit aquesta lectura que, de fet, tot i ser molt breu, se m’ha travessat i se m’ha allargat, però crec que és un llibre que té un alt valor històric (estem parlant d’un text del segle XIII!) d’un autor clau per la nostra llengua i literatura. L’adaptació de Roc Casagran converteix aquest text en una lectura accessible i crec que és bo i necessari comptar amb aquestes noves edicions que ens apropen als nostres clàssics.

Txell.Cat

Skugga-Baldur - Sjón

Títol: Skugga-Baldur

Autor: Sjón

Llengua original: islandès

Traducció: Inés García López

Editorial: Nits Blanques

Any: 2003 original, 2023 en català

"La notícia trenca de tal manera el cor d’en Hálfdan que esclata en un plor llarg i contingut que fa que li brollin llàgrimes dels ulls i del nas, mentre el seu cos deforme s'estremeix sobre la cadira com una fulla que, tremolant pel vent de la tardor, no sap si serà arrencada de la branca que l’ha nodrit tot l’estiu o si hi romandrà més temps, per marcir-se. Cap de les dues opcions és bona."

Segons la mitologia islandesa un skuggabaldur és una criatura meitat guineu i meitat gat, però també pot ser un esperit malvat. En aquesta novel·la, però, és el nom del pare de la parròquia del poble de Brekka, Baldur Skuggason. Ens trobem a Islàndia, gener de 1883, quan el pare Baldur decideix sortir sol a caçar una guineu carmesí per les muntanyes. La persegueix durant dies, s’endinsa en les muntanyes, en l’hivern, el fred i la neu per aconseguir aquest pelatge tan especial. Al llarg de la primera de les quatre parts que formen aquesta faula, acompanyem el pare Baldur en aquesta cacera, ens quedem quiets enfonsats en la neu, observem les aurores boreals quan cau la nit, ens refugiem en el silenci del gel.
La segona part ens presenta una història totalment diferent, la de la jove Abba, una noia amb síndrome de Down que arriba al poble de Brekka després d’un naufragi i que viu acollida amb l’herbolari Fridrik B. Fridjónsson. La seva història es descabdella a partir de la seva mort, quan el jove Háfdan, l’ajudant del pare Baldur que festeja amb l’Abba, va a buscar-ne el cos sense acabar d’entendre què vol dir això exactament. A partir de fragments desordenats coneixem la vida de l’Abba, així com les idees i el tracte que rebien les persones amb síndrome de Down a finals del segle XIX. Com us podeu imaginar, si aconseguien sobreviure, no els tractaven massa bé 😢. M’ha agradat especialment la construcció del personatge de l’Abba.

"[...] va somriure i el seu somriure va duplicar la felicitat del món. 

Però abans que ell pogués respondre amb un cop de cap, el somriure va desaparèixer del seu rostre, i de seguida es transformà en una carota tan trista que en Fridrik va esclatar a plorar."

Les dues parts que falten arrodoneixen aquesta breu història tan especial i màgica, però com que es tracta d’un llibre tan breu, deixaré que les descobriu vosaltres…

Tot i que la narració de Sjón no és lineal, la història se segueix perfectament. La majoria de fragments són força breus, i a mesura que es van unint van donant cos a la història, com si s'unissin els cristalls per formar una volva de neu. No hi falten passatges merament descriptius de la natura salvatge i agresta d’Islàndia. 

"El sol escalfa el cos blanc de l’home i la neu, que s’amolleix en un crepitar tímid. És el cant de l'ocell del dia."

Skugga-Baldur és una d’aquelles novel·les líriques i boniques que expliquen una història fosca i freda. És un llibre molt especial, amb una barreja de mitologia local, màgia i religió, on el paisatge és gairebé un personatge més. Tot plegat, així com la dicotomia entre la bondat i la maldat en els homes, i la comunió (o el rebuig) de la natura amb els homes li dona un aire de faula. 

La traducció al català d’Inés García és molt fluida i natural.

Si heu llegit Que et plori el Tigris d’Émilienne Malfatto o Nicolau d’Antoni Veciana i us han agradat, Skugga-Baldur de Sjón pot ser un bon llibre per vosaltres. Tots tres comparteixen l’estil líric i la narració d’una història amb pinzellades de folklore, com si fos una cançó tradicional.

"A les sales del firmament era prou fosc perquè les germanes de l’aurora boreal comencessin l’alegre dansa dels vels. Amb un joc de colors encisador, voleiaven lleugeres i àgils per l’escenari celestial immens, onejant amb vestits daurats i fugaços collars de pedres que s’escampaven aquí i allà amb moviments divertits. Just després de la posta de sol és quan aquest espectacle es fa més intens. 

Aleshores cau el teló; la nit té ara el poder."

Txell.Cat

La petita serp - A. L. Kennedy

Títol: La petita serp

Autora: A. L. Kennedy

Traducció: Albert Nolla

Llengua original: anglès

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2016

"- L’amor és una cosa terrible. - Això sembla -va xiuxiuejar la Lanmo. - Però també és meravellós."

Fa uns anys la meva cosina em va regalar La petita serp de l'autora A. L. Kennedy, després que ella l'hagués llegit i li hagués agradat molt. 

La petita serp és la història de la Mary, una nena de ciutat que es fa amiga d'una serp molt especial, la Lanmo. La serp, que és una metàfora de la mort, ha de fer llargs viatges per complir amb els seus deures: anar a visitar humans en les seves últimes hores, però sempre té un pensament per la Mary i torna a visitar-la sempre que pot. Tanmateix, el pas del temps és inevitable i la Mary es va fent gran i ha de deixar enrere la ciutat quan, després d'esclatar-hi una guerra, es torna grisa i trista. 

Aquesta faula té un aire a El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, ja que hi trobem un animal que es fa amic d'una nena, la incomprensió de la majoria d'adults, que no veuen la serp, així com diversos personatges paral·lels que exemplifiquen comportaments humans.

El tema principal és l'amistat. D'entrada, la innocència de la Mary fa que deixi enrere la por i el rebuig que la majoria d'humans senten per les serps, així com els prejudicis de fer-se amiga d'una serp. La seva amistat perdura amb el pas dels anys i, malgrat la distància, es tenen ben presents. La serp, al seu torn, troba en la Mary una nena dolça i plena d'amor, una mena d'esperança en un món on els humans es maten entre ells en guerres i discussions, i no deixen que la Lanmo faci la seva feina.

"La serp sabia que hauria estat molt més ocupada si els humans no l’haguessin ajudat a fer la feina."

Aquesta faula, però, també ens parla del carpe diem, de viure la vida, l'amistat o l'amor tot i saber que tindrà un final. 

La petita serp, com El petit príncep o Un cor ple d'estrelles, és un d'aquells llibres d'argument senzill, aparentment infantils, que ofereixen diferents lectures en funció de l'edat i el moment en què es llegeixen. En la meva primera lectura he tingut la sensació que se m'escapava alguna cosa. Potser les meves ganes que el llibre m'encantés com a la meva cosina m'han condicionat, no ho sé. Ho sabrem quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys 🤭😊. 

Sigui com sigui, si llegiu La petita serp descobrireu una història d'una amistat llarga i ben especial.

Txell.Cat

El màgic d'Oz - L. Frank Baum

Títol: El màgic d’Oz
Autor: L. Frank Baum
Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Il·lustracions: Jesús Gabán
Llengua original: anglès
Editorial: La Galera
Any: 1900 original; 1983 traducció al català

"El cicló havia dipositat la casa, molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots carregats de fruita apetitosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de vius colors cantaven i saltironaven entre els arbres i els arbusts."

Feia temps que tenia ganes de rellegir El màgic d’Oz, que vaig llegir quan era petita i en tenia un record dolç. Patia una mica pel regust que em deixaria una relectura d’un llibre que tenia idealitzat en el record, però he de dir que malgrat el pas dels anys, ha envellit prou bé. 

He llegit el mateix exemplar que vaig llegir aleshores, amb la traducció de Ramon Folch i Camarasa, amb un català genuí i deliciós, d’aquell que avui en dia costa de trobar als llibres, però que quan el llegeixes no pots evitar pensar que tenim una llengua rica i preciosa.

El màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una nena òrfena que viu amb els seus oncles i el seu gos Totó en una casa de pagès a Kansas. Un bon dia, un cicló s'endu la casa pels aires amb la nena i el gos a dins, que no han tingut temps d’amagar-se al refugi. Durant hores i hores, la casa fa giragonses amb el cicló fins que la Dorothy s’adorm amb el balanceig, mentre espera que amaini. Quan es desperta, descobreix meravellada que està en un lloc molt diferent i llunyà de casa seva, lluny dels seus oncles i només acompanyada pel seu inestimable Totó. Malgrat la bellesa d’aquell indret, la Dorothy vol tornar cap a casa, així que, seguint les indicacions que li donen els primers habitants amb qui es creua, s’encamina cap a la ciutat d’Oz per conèixer el gran màgic d’Oz que semblar ser l’única persona que la pot ajudar.

De camí cap a la Ciutat de les Maragdes, la Dorothy coneix tres personatges que l’acompanyaran a veure el gran màgic, cadascun amb un desig diferent. L’espantaocells vol demanar-li un cervell; el llenyataire de llauna vol demanar-li un cor, i el lleó vol coratge. Plegats recorreran paisatges molt diversos, s’enfrontaran a tota mena de perills, coneixeran els micos alats, bruixes bones i bruixes dolentes… aconseguiran arribar a la Ciutat de les Maragdes i reunir-se amb el Gran Oz? 

Amb El màgic d’Oz, tal com apuntava a la introducció, Frank Baum va voler escriure una història “exclusivament per agradar als infants d’avui. Vol ser una rondalla meravellosa modernitzada, que conserva de les velles l’element meravellós i joiós, però en deixa de banda les angoixes i malsons”. Per a ell, calien històries per als infants que no tinguessin cap ensenyament ni moralina, ja que de l’educació ja se n’encarregaven les escoles; volia fer una història absolutament per al gaudi dels nens. I així va néixer El màgic d’Oz.

M’ha agradat tornar al país d’Oz i acompanyar la Dorothy i els seus amics en les seves aventures, però sobretot m’ha agradat tornar-hi amb el català de Folch i Camarasa. 

Txell.Cat

Nicolau - Antoni Veciana

Títol: Nicolau
Autor: Antoni Veciana
Llengua original: català
Editorial: La Segona Perifèria
Any: 2022

"La culpa és un invent macabre, una cadena de ferro que se t'embolica al cos i t'enfonsa avall. Aquella dona va decidir de carregar-se aquesta cadena de culpes pel que va passar. Fet i fet, la culpa en les dones era una bijuteria que portaven des que deixaven de ser unes xiquetes."

He llegit Nicolau, d’Antoni Veciana, de cara al mar, sentint-ne les onades i notant-ne el vent salat i, creieu-me, ha estat un encert.

Nicolau és una novel·la breu que explica la llegenda del Peix Nicolau, una llegenda que desconeixia però que pel que he vist després, és prou coneguda i arrelada a la nostra terra. En Nicolau és un nen que viu a un poble costaner i que sempre vol estar en remull. A terra ferma només hi troba el rebuig d’una mare enfeinada, un pare que sempre va begut i d’una germana que li fa la guitza, mentre que sota la pressió del mar se sent lliure i viu. Neda i s’hi passa hores. Tant és així que a poc a poc el seu cos va patint una metamorfosi fins a convertir-se en un home-peix. En aquesta condició, viatjarà per les ciutats submergides que formen part, també, del folklore, i coneixerà altres éssers de llegendes nostres i de més enllà.

Més enllà de la història, que és una rondalla popular versionada, el que fa especial i interessant aquest llibre és la manera com està escrit. Veciana plasma un llenguatge oral i viu en el paper, de manera que el lector té la sensació que algú li està explicant la història, i que aquest algú té el parlar de les terres de Tarragona. “Dingú, “fenya” o “dumenge” són algunes de les paraules escrites que ens transporten cap al sud i a mi m’encanta quan llegeixo parlars que s’allunyen del central, perquè em transporten.
Enmig d’aquesta oralitat també hi ha lloc per a un vocabulari ric i popular sobre la pesca i la vida al mar. Durant la lectura m’he aturat en més d’una ocasió a buscar alguna paraula al glossari final o al diccionari. Entenc que això pot no agradar a tothom i pot entorpir la lectura, però crec que en el cas de Nicolau serveix per bastir encara millor l’esquelet d’una història del poble.

"Que un patró reconegui que s'ha equivocat i demani ajuda al ximple del poble no passa sovint. Amb aquelles paraules mig dites i mig callades em posaven a prova per al ritu de pas. Ni comunions ni hòsties consagrades, quan per primera vegada un adult t'encomana una fenya que hauria de fer ell, és que estàs a punt de fer-te gran i has de passar la prova. Els pobles de treballadors ho fan així, i no amb festes i posant-se vestits que no podrien pagar."

Nicolau és una novel·la fantàstica, una novel·la d’aventures i una novel·la d’aprenentatge, però també un homenatge a la cultura i la llengua popular. Llegir-la ha estat com quan fas el mort al mar i, amb les orelles dins l’aigua i els ulls tancats, et deixes bressolar i portar pel ritme de l’aigua.
A mi m’ha enganxat i m’ha agradat molt com està escrita: tradició i oralitat, però també poesia. No crec que sigui una lectura per tothom. Pot arribar a ser massa poètica i la llengua pot fer tirar enrere, però si us crida una mica, doneu-li una oportunitat.

"Les ideies s'aferren amb força, si vols fer net has de trencar el peu per on se t'han clavat, i això acostuma a fer mal, i per això no ho fem."

Amb aquesta lectura supero la premissa del repte d’El Reducte català de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte.

Coneixem una mica més l’autor?
Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. Ha escrit una obra de teatre que s’ha estrenat a Reus, Barcelona i Madrid i en té una altra pendent d’estrenar. L’any 2020 va fundar la productora teatral Lo Nostro juntament amb Pau Ferran i l’any 2021 van estrenar un espectacle a partir de textos de Gabriel Ferrater. Nicolau és la seva primera novel·la.

Txell.Cat 

La corona de les sis pedres - Elena Puig Guitart

Títol: La corona de les sis pedres. 

Autora: Elena Puig Guitart

Llengua original: català

Any: 2023

Editorial: Comanegra

"Com la neu, que és aigua i és gel. Saber guardar cada tresor que et concedeixen les teves diferents identitats, saber transformar-te segons el que es necessita, saber adaptar-te i ser flexible, tot això dona a les persones la força per encarar les dificultats que la vida sempre porta. La vida no és justa, Naxen, la vida és, i punt. La vida no entén de justícies, això és un concepte humà. La vida no pregunta, sinó que es presenta, i ets tu qui t'has de saber adaptar, sent tan flexible com puguis, agafant totes les fortaleses que els teus diferents rols t'atorguen i t'ensenyen."

La corona de les sis pedres és una faula breu que, com indica el subtítol que l’acompanya, ens presenta sis claus per afrontar els reptes de la vida.

En aquesta història coneixem la Naxen, la filla gran d’una família vikinga força important i que ha d’assumir i heretar les responsabilitats del seu pare. Ella, però, no se sent preparada i segueix fugint de la vida adulta amagant-se dins la closca d’una tortuga gegant. Una nit d’estiu la Naxen fa un viatge acompanyada d’un ésser molt especial que la guia i l’ajuda a descobrir les sis pedres (valors) que li fan falta per afrontar els reptes de la vida.

Com totes les faules, La corona de les sis pedres és una història al·legòrica i carregada de fantasia, escrita amb una prosa senzilla i propera, que fa que sigui fàcil de llegir i d’explicar.

Al final del viatge al costat de la Naxen recordem la importància de la comunicació, la generositat o la capacitat de ser flexible. Com a adults potser no descobreix la sopa d’all, però és d’aquelles lectures que de tant en tant van bé per refrescar i recordar allò que ja sabem. No ens enganyem, tots coixegem d’algun peu i és una manera molt amable de prendre consciència. La corona de les sis pedres és un llibre molt breu, però d’aquells que està carregat de reflexions a cada pàgina.
Crec que també pot ser una lectura per fer i comentar amb infants.

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a l’Editorial Comanegra.

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre publicat el 2023 del repte d’El Reducte català.

Coneixem una mica més l'autora? Elena Puig Guitart és psicòloga sanitària, terapeuta, especialista en Mindfulness, investigadora i comunicadora. Ha publicat l'assaig Lo mejor de mí (2023), i La corona de les sis pedres (2023) és el seu primer llibre de ficció.

Txell.Cat

Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol

Títol: Tretze tristos tràngols

Autor: Albert Sánchez Piñol

Llengua original: català
Editorial: La Campana
Any: 2008

"Jo no sabia que una cara humana pogués tenir tants músculs fins que vaig veure la seva expressió d'horror."

Sovint ens repetim afirmacions a nosaltres mateixos que al final, potser per convenciment o per insistència, acabem convertint en veritats. Amb la lectura de Tretze tristos tràngols he trencat una creença que tenia sobre mi mateixa. Fins ara sovint deia que no m’acabaven de fer el pes els reculls de relats o de contes perquè m’hi faltava sempre alguna cosa, se’m feien massa curts. Després de llegir aquest recull d’Albert Sánchez Piñol, tanmateix, ja no tornaré a deixar caure aquesta sentència, perquè he gaudit els Tretze tristos tràngols i, per tant, sí que m’agraden els contes i relats, però potser no tots i fins ara no havia ensopegat amb cap recull que m’hagués entusiasmat. Però bé que ens passa el mateix amb les novel·les, no? Que no ens agraden pas totes de la mateixa manera... Tampoc direm que ara els reculls de relats i contes passen a ser el meu gènere predilecte, però ja no els tancaré la porta o me’ls miraré amb reserves com havia fet fins ara.

Bé, però entrem en matèria, que és el que ens interessa!

Tretze tristos tràngols és un recull de tretze contes que tenen com a denominador comú que els protagonistes d’aquestes històries passen tristos tràngols. Hi ha contes amb elements de ciència-ficció i fantasia, i d’altres que són faules protagonitzades per animals que parlen. Ara bé, que no us enganyi el títol, que aquesta lectura no és ni de bon tros trista ni depriment, sinó que les desventures dels diferents protagonistes es narren amb humor i picardia.

Un altre element comú en tots els contes és que tenen girs finals que ens descol·loquen i ens desmunten l’esquema mental que com a lectors anem fent a mesura que llegim el conte. M’ha fet pensar en la sèrie Inside Number 9, en què cada episodi és independent, hi ha tocs d’humor i uns girs que descol·loquen del tot.

Darrere d’aquests històries simpàtiques, carregades d’imaginació i amb punts d’humor s’hi entreveu una crítica a la societat actual: rebuig i prejudicis contra els immigrants, la llei del més fort, el fet de només veure els defectes dels altres però no els propis, de no escoltar els altres, entre d’altres.  

D’entre els tretze contes us en destaco tres que són els que més m’han agradat: “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”, “L’espantaocells que s’estimava els ocells” i “Mai no compris xurros en diumenge”.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un recull de relats.

La primera cita és del conte "De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant". La segona, és del conte "Entre el cel i l'infern".

"Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat."

Altres ressenyes del mateix autor

• La pell freda 

Coneixem una mica més l'autor? 

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg i escriptor català. És l’autor de La pell freda (2002), llibre amb què va saltar a la fama, i de Pandora al Congo (2005). La majoria de la seva obra és original en català, però Victus (2012), una de les seves obres de més ressò internacional es va escriure originalment en castellà. L'obra de Sánchez Piñol s’ha traduït a nombroses llengües.

Txell.Cat