Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.

Edèn - Auður Ava Ólafsdóttir

Títol: Edèn 
Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Llengua original: islandès
Traducció: Macià Riutort
Editorial: Club Editor
Any: 2022 original, 2024 en català

"I mentre corono l’altiplà em ve el flaix que avui és l’aniversari de la mort de la mama, però la terra no està emblanquinada com fa sis anys, la temperatura es manté per damunt de zero i la primavera ja es nota en l’aire. Aquest matí, a l’avinguda Auðarstræti, m’ha despertat el cant d’una merla que s’havia posat a la barana del balcó. 

Serà un bon dia per començar a plantar arbres."

L’Alba és lingüista i professora a la universitat, i sovint ha de viatjar per assistir a congressos sobre llengües en perill d'extinció. Un dia, després de tornar d'un d'aquests viatges, reflexiona sobre la seva empremta de carboni i sobre els arbres que hauria de plantar per compensar-la. Així que es compra una casa amb una gran extensió de terreny fora de la ciutat i comença a plantar-hi arbres. A poc a poc, aquest projecte acaba convertint-se en una nova manera de viure i en el seu propi jardí de l'edèn. 

La història ens arriba com si fos una mena de diari personal escrit en primera persona, on l'Alba aboca els seus pensaments del dia, què ha fet i què ha après, sense pretensions. A mesura que avança la novel·la, anem reconstruint la història de la protagonista i què l'ha portat cap a aquest canvi de vida. 

Edèn és una lectura reposada i lenta, però que no es fa pesada. És un llibre d'anar passant pàgines i de veure com passa el temps i com va canviant l’Alba. No hi ha grans girs ni grans esdeveniments, sinó que és com prendre una tassa de xocolata calenta sense presses amb una amiga que t'explica com li va i que espera que no la jutgis. 

En aquesta mena de diari personal també coneixem la relació de l'Alba amb els companys d'universitat, amb la comunitat del poble, amb un grup de refugiats (que no sabem d'on vénen) a qui ensenya islandès, amb en Danyel -un adolescent del grup de refugiats-, amb la seva germana Betty i amb el seu pare. No tothom entén ni acompanya les decisions de l’Alba, però m'ha agradat trobar-me una protagonista lliure i determinada, que escolta les opinions dels altres però no es deixa convèncer tot i anar a contracorrent.  

Edèn ens parla de la comunió entre la natura i l'ésser humà i dels reptes del canvi climàtic, de la dificultat de mantenir una vida rural davant de grans gegants que volen enriquir-se amb el desgel de les glaceres comercialitzant-ne glaçons. No he estat mai a Islàndia, però amb les paraules de l'Alba m'he acostat al paisatge blanc, al fred i al vent, a les temporades fosques i a les lluminoses, a una terra on no tots els arbres ni tots els animals hi poden viure. Un país de balenes i bedolls, on l'escalfament global està provocant que alguns animals comencin a canviar d'hàbits o que, després d'un hivern sec, nevi al  maig. 

"Avui és tretze de maig i després d’un hivern sense neu, aquesta nit ha fet una gran nevada. Quan em desperto, la muntanya és blanca de dalt a baix i tots els punts de referència s’han esborrat. Els sots i fondalades han desaparegut, els plançons de bedoll s’han amagat sota una flassada blanca."

Edèn també reivindica les llengües minoritàries, especialment de l'islandès. L'Alba fa correccions per editorials i per això trobem reflexions sobre paraules i expressions, referències a articles, comentaris sobre l'etimologia de les paraules al llarg de la novel·la. M'ha agradat molt trobar-me aquestes pinzellades i aprendre quatre coses sobre l'islandès. D'alguna manera, Ólafsdóttir evidencia que una llengua és molt més que un mitjà per comunicar-se, que el lèxic, l'etimologia, la literatura… ens expliquen coses del lloc i les persones que la parlen. 

 

En un món en què la natura es veu amenaçada pel canvi climàtic i en què la humanitat fins i tot en fa negocis, en què hi ha persones que han de deixar el seu país per guerres o motius polítics i començar de nou, en què hi ha llengües que perillen davant l’auge de la globalització més salvatge i no hi ha interès per salvar-les, Edèn és un clam al cel. Edèn és un homenatge a la pagesia, a la vida rural, als nouvinguts que aprenen la llengua per integrar-se i que, així, ajuden a preservar-la, i una abraçada a la natura que pateix les nostres petjades. 

Edèn és un oasi, una il·lusió, un llibre ple d'esperança en un món desesperançador.  

"I, de sobte, em ve al cap una frase que va dir en Danyel quan anàvem a veure la balena morta: “La mar no només escup balenes a les vostres costes, també escup persones.”"

Txell.Cat

Skugga-Baldur - Sjón

Títol: Skugga-Baldur

Autor: Sjón

Llengua original: islandès

Traducció: Inés García López

Editorial: Nits Blanques

Any: 2003 original, 2023 en català

"La notícia trenca de tal manera el cor d’en Hálfdan que esclata en un plor llarg i contingut que fa que li brollin llàgrimes dels ulls i del nas, mentre el seu cos deforme s'estremeix sobre la cadira com una fulla que, tremolant pel vent de la tardor, no sap si serà arrencada de la branca que l’ha nodrit tot l’estiu o si hi romandrà més temps, per marcir-se. Cap de les dues opcions és bona."

Segons la mitologia islandesa un skuggabaldur és una criatura meitat guineu i meitat gat, però també pot ser un esperit malvat. En aquesta novel·la, però, és el nom del pare de la parròquia del poble de Brekka, Baldur Skuggason. Ens trobem a Islàndia, gener de 1883, quan el pare Baldur decideix sortir sol a caçar una guineu carmesí per les muntanyes. La persegueix durant dies, s’endinsa en les muntanyes, en l’hivern, el fred i la neu per aconseguir aquest pelatge tan especial. Al llarg de la primera de les quatre parts que formen aquesta faula, acompanyem el pare Baldur en aquesta cacera, ens quedem quiets enfonsats en la neu, observem les aurores boreals quan cau la nit, ens refugiem en el silenci del gel.
La segona part ens presenta una història totalment diferent, la de la jove Abba, una noia amb síndrome de Down que arriba al poble de Brekka després d’un naufragi i que viu acollida amb l’herbolari Fridrik B. Fridjónsson. La seva història es descabdella a partir de la seva mort, quan el jove Háfdan, l’ajudant del pare Baldur que festeja amb l’Abba, va a buscar-ne el cos sense acabar d’entendre què vol dir això exactament. A partir de fragments desordenats coneixem la vida de l’Abba, així com les idees i el tracte que rebien les persones amb síndrome de Down a finals del segle XIX. Com us podeu imaginar, si aconseguien sobreviure, no els tractaven massa bé 😢. M’ha agradat especialment la construcció del personatge de l’Abba.

"[...] va somriure i el seu somriure va duplicar la felicitat del món. 

Però abans que ell pogués respondre amb un cop de cap, el somriure va desaparèixer del seu rostre, i de seguida es transformà en una carota tan trista que en Fridrik va esclatar a plorar."

Les dues parts que falten arrodoneixen aquesta breu història tan especial i màgica, però com que es tracta d’un llibre tan breu, deixaré que les descobriu vosaltres…

Tot i que la narració de Sjón no és lineal, la història se segueix perfectament. La majoria de fragments són força breus, i a mesura que es van unint van donant cos a la història, com si s'unissin els cristalls per formar una volva de neu. No hi falten passatges merament descriptius de la natura salvatge i agresta d’Islàndia. 

"El sol escalfa el cos blanc de l’home i la neu, que s’amolleix en un crepitar tímid. És el cant de l'ocell del dia."

Skugga-Baldur és una d’aquelles novel·les líriques i boniques que expliquen una història fosca i freda. És un llibre molt especial, amb una barreja de mitologia local, màgia i religió, on el paisatge és gairebé un personatge més. Tot plegat, així com la dicotomia entre la bondat i la maldat en els homes, i la comunió (o el rebuig) de la natura amb els homes li dona un aire de faula. 

La traducció al català d’Inés García és molt fluida i natural.

Si heu llegit Que et plori el Tigris d’Émilienne Malfatto o Nicolau d’Antoni Veciana i us han agradat, Skugga-Baldur de Sjón pot ser un bon llibre per vosaltres. Tots tres comparteixen l’estil líric i la narració d’una història amb pinzellades de folklore, com si fos una cançó tradicional.

"A les sales del firmament era prou fosc perquè les germanes de l’aurora boreal comencessin l’alegre dansa dels vels. Amb un joc de colors encisador, voleiaven lleugeres i àgils per l’escenari celestial immens, onejant amb vestits daurats i fugaços collars de pedres que s’escampaven aquí i allà amb moviments divertits. Just després de la posta de sol és quan aquest espectacle es fa més intens. 

Aleshores cau el teló; la nit té ara el poder."

Txell.Cat

Dos cuentos de Navidad - Fiódor Dostoievski

Títol: Dos cuentos de Navidad

Autor: Fiódor Dostoievksi

Llengua original: rus

Traductora: Bela Martinova

Any: 1848 i 1876 (originals); 2012 (traducció al castellà)

Editorial: Editorial Flash

"Los niños son unas personitas un tanto particulares."

Era la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no va ser ben bé així.

Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.

El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat, aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són víctimes de la seva condició social.

Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda” coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de Nadal, bàsicament.

El primer conte és el que em va despertar rebuig i aversió: Dostoievski retrata un jove bavós davant d’una nena que juga. Buf, quina mala estona vaig passar. Ara bé, cal treure’s el barret per la manera de narrar i traslladar aquesta sensació al lector (potser quan el va escriure no volia despertar això?). 

El segon conte, en canvi, és trist i dur, però m’ha resultat més proper i és el que ha estat un bany de realitat (un bany molt fred). Malauradament, estic segura que el conte d’”El niño de la manita” podria ser real avui dia (i no només el dia 25 de desembre).

M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents, no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.

"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."

Coneixem una mica més l'autor?

Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 

Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

Amor - Hanne Ørstavik

Títol: Amor
Autora: Hanne Ørstavik

Llengua original: noruec

Traductora: Blanca Busquets

Editorial: Les Hores

Any: 1997 (original); 2018 (en català)

"Li hauria agradat llegir tothora, seure al llit sota l'edredó, amb cafè, un munt de cigarretes i una camisa de dormir que l'abrigués bé."

Aquesta ha estat la segona lectura del mes de les escriptores, un llibre que vam descobrir a la Setmana del Llibre en Català d'enguany i que, just quan havia acabat la lectura de Tokarczuk, vaig trobar al catàleg de l'eBiblio.

Amor de Hanne Ørstavik ens narra un vespre nit d'hivern en un poble de Noruega d'una mare soltera, Vibeke, i el seu fill, Jon. Tot i ser mare i fill i viure junts, la Vibeke i en Jon estan molt lluny l'un de l'altre.

La Vibeke s'està integrant a la nova feina i busca agradar: agradar a la feina, però també trobar un home que l'estimi. En Jon, en canvi, espera un regal pel seu novè aniversari (que és l'endemà) i un pastís d'aniversari, però a banda d'això, és un nen curiós i molt independent.

Aquell vespre, la Vibeke després de sopar se'n va a la biblioteca municipal i després s'acosta a la fira ambulant, on coneix un home. En Jon, per altra banda, després de sopar surt a vendre loteria pel barri, passa per casa d'un veí i després per casa d'una nena que va a la seva escola, però que acaba de conèixer.

Ørstavik aborda la distància, la falta de comunicació i la solitud que hi pot haver entre dos éssers humans que, aparentment, es troben molt a prop l'un de l'altre, i ho fa de tal manera que genera un ambient carregat de tensió. Són mare i fill, però no saben on és l'un ni l'altra i no els preocupa. Amor és ben bé el que més es troba a faltar a Amor.

Si aquesta novel·la fos una pel·lícula segurament m'hauria tapat els ulls més d'una vegada per deixar de mirar, però seguir el fil amb la banda sonora. Crec que seria una pel·lícula amb molt pocs diàlegs. En una novel·la, però, això no ho podem fer. Malgrat l'angoixa i la tensió que es respira al llarg de tota l'obra, el lector ha de seguir llegint per saber com acabarà aquesta nit tan freda i fosca.

Amor no m'ha acabat de convèncer, potser perquè n'esperava una altra cosa, no sé ben bé perquè. Al meu parer, els fets que s'hi narren no són versemblants. Crec que m'hagués agradat i impactat més aquesta falta de comunicació i distància, si la història narrada hagués estat més realista. Em costa de creure que les situacions del nen es poguessin donar a la realitat.

Un punt a favor d'Amor és que el fet que la veu narradora sigui els dos protagonistes i que com a lectors anem saltant de la ment de la Vibeke a la d'en Jon per seguir el curs dels seus pensaments fa que la sensació de distància i d'angoixa ens absorbeixi. Alhora, crec que les imatges i els pensaments dels dos personatges estan molt ben pintats i que són perfectament el tipus de pensaments que tindrien un nen de 9 anys i una mare soltera que encara és jove i té ganes d'enamorar-se.

"S'ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats."

Coneixem una mica més l'autora?

Hanne Ørstavik (1969) és una de les escriptores noruegues més rellevants i més admirades de la literatura contemporànica. Tot i que la seva primera obra va ser Hakk (1994), l'èxit li va arribar amb la publicació d'Amor l'any 1997. Ha escrit una tretzena de novel·les per les quals ha rebut nombrosos reconeixements.

La novel·la Amor ha estat traduïda a 23 idiomes i és considerada el 6è millor llibre entre els 25 millors llibres noruecs de 1980-2005.

"Sent l'anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d'aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me'l mereixo, raona, després de com m'he esforçat a la feina i tot plegat."

Txell.Cat

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat