"Penso
que som materials de rebuig, cartes inútils d'un joc complicat, bales
esberlades que ja no rodolen: ens hem quedat immòbils a terra, com el meu pare,
que va caure d'una bastida matussera, en una obra il·legal, sense contracte i
sense assegurança, i des d'aquí baix, des del punt on hem caigut, veiem com els
altres es posen al coll collarets de pedres precioses."
"Totes les vides comencen amb una dona, o
sigui que la meva també.". Així comença L’aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito, amb aquesta
sentència que és innegable i universal. A partir d’aquí la narradora, la Gaia, ens
parla de la seva vida, de la seva família i dels seus amics, de la seva vida a
Roma i a la vora del Llac de Bracciano a mesura que es va fent gran. Aquesta és una novel·la d'aprenentatge per a la protagonista, però també per als lectors.
La família
de la Gaia és pobra i humil. La seva mare, l’Antonia, adusta i implacable,
lluita per tirar endavant una família de quatre fills, després que el seu marit
quedi paralític en un accident laboral en què no tenia ni contracte ni
assegurança. Ells són aquells qui fan nosa a la societat, aquells que preferim
ignorar, aquells a qui les institucions públiques sovint triguen massa a auxiliar,
i en aquesta novel·la Caminito te’ls presenta protagonistes i et fa partícip
del seu patiment i del seu desig de trobar un lloc i sentir-se'l llar.
"...ens
passem la vida demanant a l'Ajuntament, a l'alcalde, a Itàlia que ens ajudin,
que ens assisteixin, que s'ocupin de nosaltres i que no ens oblidin, la nostra
vida és una pregària perpètua."
Al principi
el relat és colpidor, però està narrat amb un to més tendre i innocent,
infantil. El patiment de la Gaia al principi és fruit de la indiferència dels
altres i la seva incomprensió, resignació i vergonya.
"Amb
elles no en parlo, de la meva vida a casa, quan es queixen perquè la seva mare
no els ha encertat el regal amb una samarreta de ratlles o perquè volien la
bicicleta rosa i no lila, jo assenteixo, però la meva enveja latent s'arrossega
per terra com una serp, sense deixar-se veure, la cultivo amb cura, la mantinc
a la bota de l'estómac, alimentant-la quan puc, cobrint-la amb l'esperança que
tenir dues amigues és més important que ser la menys guai de les tres."
No sabem quin
és l’origen de les desigualtats socials i econòmiques de la família, però a poc
a poc n’anem copsant les conseqüències. A mesura que els capítols avancen i que
Gaia va entrant a l’adolescència el to de la narració va canviant i la història es va fent més
dura. La resignació i la vergonya deixen pas a la còlera, la ràbia i la ira, un
garbuix de sentiments que nien dins el cor de la Gaia fins que exploten.
"La
meva ràbia està estesa a la terrassa, li toca el sol i fa ganyotes, s'arrossega
entre les ombres i treu el cap per darrere les espatlles dels presents, la meva
còlera és crua, és viva, té cara, cabells i mans, porta texans gastats dels
genolls i a l'esquena tragina una bossa de pell amb tot un costat descosit, es
distingeix per la insensatesa, per la roba de colors desencertats. La meva ira
és desproporcionada, té les cames molt llargues, les orelles petites i dòcils,
els peus curts i peluts."
Tot i això, la Gaia s’hi esforça i segueix el camí que li diuen que ha de recórrer:
estudiar, formar-se, fer-se un lloc per sortir d’aquell forat. Tanmateix, les
esperances de l’Antonia sobre la seva filla per ser el canvi a la família són
una càrrega més per a la Gaia que no sap gestionar.
Tot i la
bellesa del text, la novel·la cada cop és més descarnada i directa, el ritme
cada cop més accelerat. La lectura et punxa per dins i sents que t’aboques a l’abisme,
que la Gaia també ho fa, però necessites seguir llegint per acompanyar-la en la
ficció.
I al llarg
de la història el Llac de Bracciano, situat en el cràter d’un antic volcà, que amaga
un poble que va ser submergit, que alimenta la ciutat de Roma d’aigua potable, que
és el refugi de la Gaia, i l’aigua del qual va canviant de gust al llarg de la
novel·la. L’aigua que és l’origen de la vida, que pot ser sanadora, però també
té un gran poder destructor. Com la societat, no?
"Què
passa si tires a un llac una persona bona i una de dolenta alhora, es contamina
alguna cosa, s'esbandeix alguna cosa, es barreja i s'absorbeix alguna
cosa?"
La Gaia és una protagonista humana, de les que tenen defectes. La veiem créixer, patir i transformar-se. La veiem equivocar-se i fer mal als altres. La veiem desbordada.
Podríem discutir si a la Gaia no li passen massa coses i això fa que la seva vida sigui menys creïble. En algun moment m'ho vaig plantejar i em vaig dir que no, que allò ja era massa. Però un cop acabada la lectura, la novel·la funciona. Hi haurà Gaies que tindran la fortuna de no tenir una vida tan difícil com la nostra, i d'altres que encara en tindran de més complicades. Giulia Caminito ens explica la vida de la Gaia Colombo i ens la fa dura i desagradable, i traspassa el llindar del que podríem considerar tolerable, i el traspassa quan ja som dins l'espiral de l'obra per no deixar-nos girar el cap i desviar la mirada. Chapeau, Caminito!
La història
a
L'aigua del llac no és mai dolça és ficció, però aquesta realitat
existeix i no es troba massa lluny. Als nostres pobles i ciutats, als nostres
barris hi ha famílies com la de la Gaia, que viuen amb aquesta angoixa per si
podran tirar endavant, amb aquesta "pregària perpètua" a les
institucions, amb aquest desig d'encaixar a la societat.
Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta
obra.
"L'endemà
pengen els avisos fúnebres, són diferents dels altres, hi ha una foto de la
seva cara i a sota la data de naixement i la data de la mort, es va morir fa
tres dies i ara el món m'ho diu així, a la cantonada de la cruïlla de Poggio
dei Pini, damunt d'una superfície de ferro, la seva mort és a sobre d'altres
morts, li plourà a sobre, agafarà fred, es consumirà, la seva mort quedarà
tapada per l'anunci de la Festa del Peix, és estiu i a la riba del llac tothom
està impacient per fregir xanguet."
Coneixem una mica més l'autora?Giulia Caminito (Roma, 1988) és llicenciada en Filosofia Política. La grande A (2016) va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis. L'aigua del llac no és mai dolça (2021) és la seva tercera novel·la.
Txell.Cat
.png)
.png)
.png)
