dimarts, 30 de novembre de 2021

In Cold Blood - Truman Capote

Títol: In Cold Blood (A sang freda)
Autor: Truman Capote
Llengua original: anglès
Any: 1966
EditorialPenguins Books

"At the time not a soul in sleeping Holcomb heard them -four shotgun blasts that, all told, ended six human lives. But afterwards the townspeople, theretofore sufficiently unfearful of each other to seldom trouble to lock their doors, found fantasy re-creating them over and again -those sombre explosions that stimulated fires of mistrust in the glare of which many old neighbours viewed each other strangely, and as strangers."

La Maria de @gatos_y_letras i les seves propostes de lectures conjuntes sempre em descobreixen grans llibres. La proposta pel mes de novembre ha estat In Cold Blood de Truman Capote.

In Cold Blood és una novel·la de no ficció (o una “novel·la no novel·la”, com deia Capote) dins del gènere de true crime. El 15 de novembre de 1959 dos joves van entrar de nit en una casa al poble de Holcomb (Kansas) i van assassinar quatre membres de la família Clutter que hi vivien. Aquells fets van trasbalsar profundament la població de Holcomb, ja que els Clutter eren una família prou benestant, sense enemics, amables i involucrats en la vida del poble. Ningú no s’ho esperava i ningú no es podia explicar què havia passat i per què els havien assassinat d’aquella manera tan terrible.

"That family represented everything people hereabouts really value and respect, and that such a thing could happen to them – well, it’s like being told there is no God. It makes life seem pointless."


Capote es va assabentar de la notícia a través dels diaris, i va quedar tan fascinat per aquell assassinat inexplicable, que va decidir anar fins a Holcomb per cobrir els fets, investigar-ne tots els detalls i escriure’n un llibre. La seva tasca de documentació va durar anys i, finalment, es va retirar a Palamós a escriure aquesta novel·la. Capote tenia clar que no volia fer un assaig o una crònica periodística, sinó que volia escriure’n una novel·la.

In Cold Blood s’estructura en quatre grans capítols narrats a través de diferents testimonis amb qui Capote es va entrevistar. De fet, una de les coses que més m’ha agradat d’aquest llibre és com va canviant el narrador, el testimoni que t’explica la història, cadascú amb la seva manera de parlar. Està fet de tal manera que el relat flueix i el trencaclosques va encaixant.

En aquest sentit, Capote aconsegueix construir tots els personatges en dues línies. Ara bé, excel·leix a l’hora de bastir uns personatges d’una complexitat emocional com són Dick i Perry, els dos assassins. L’autor no sentencia com són, sinó que deixa el judici a mans del lector a través dels actes i de les pròpies paraules dels criminals.

In Cold Blood és no-ficció i hi ha molts anys d’investigació darrere, tot i que també és una novel·la. Probablement els fets són talment com es relaten, però fins a quin punt els personatges eren com són al llibre? Quin percentatge de creació artística hi va voler afegir Capote? Fins a quin punt la relació que va establir amb Dick i Perry (sobretot amb el segon) durant les entrevistes, va enterbolir la narració?


In Cold Blood
m’ha sorprès per com està escrit; és un thriller que funciona. I, ostres, funciona tan bé que a vegades oblides que tot allò va passar. I quan hi penses, t’estremeix i et fa córrer a revisar si has tancat la porta amb clau.

Ara, a banda de la novel·la en si, el que és fascinant és tota la història que envolta la investigació i el procés d’escriptura de Capote. Si l’heu llegit, us recomano que feu un cop d’ull a aquest vídeo d’Ana Mendoza on es parla precisament d’això. Si no l’heu llegit, en principi també el podríeu veure, però jo us animo a fer-ho després :)

"Envy was constantly with him; the Enemy was anyone who was someone he wanted to be or had anything he wanted to have."

Finalment, amb aquest llibre he superat el repte número 12 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Una adaptació” ens conviden a llegir un llibre que s’hagi traslladat al cinema o en una sèrie.


Coneixem una mica més l'autor?
Truman Capote (Nova Orleans, 1924 - Los Angeles, 1984) va ser un periodista i escriptor estatunidenc, conegut especialment per les novel·les A sang freda (1966) i Esmorzar al Tiffany's (1958).
Va deixar l'escola als 15 anys i va començar a treballar de periodista al New Yorker. La seva primera novel·la Altres veus, altres àmbits (1948) va tenir molt bona acollida i el va posicionar com a un dels escriptors nord-americans més importants de la post-Guerra.

"No one comprehended that really he was ill, that grief had made him so, that grief had drawn a circle around him he could not scape from and others could not enter."
Txell.Cat

dijous, 25 de novembre de 2021

Apeirògon - Colum McCann

Títol: 
Apeirògon
Autor: Colum McCann
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Pera
Any: 2020 (original); 2021(traducció al català)
EditorialL'Altra Editorial
"Quan algú et mata la filla, t'hi vols tornar. [...] Si vosaltres en mateu un dels meus, jo en mataré deu dels vostres. I el mort, naturalment, té un oncle o un germà o un cosí o una esposa que llavors et voldrà matar a tu i llavors tu els voldràs tornar a matar, deu vegades més. Venjança. [...] Una pedra porta a una bala. I un altre assaltant suïcida porta a un altre atac aeri. I la cosa continua. I continua."

No tenia ni idea que la paraula “apeirògon” existia en català abans de llegir el títol d’aquesta novel·la i, després de llegir-ne el títol, vaig seguir sense saber què era fins que em vaig endinsar en la lectura. Un apeirògon és una forma amb un nombre de costats infinits i numerable. A Apeirògon Colum McCann desconstrueix el conflicte d’Israel i Palestina mostrant-nos alguns dels infinits costats del conflicte i la història a partir del relat d’en Rami i en Bassam.

La franja de Gaza, els mocadors palestins, els atacs israelians... és tot el que coneixia d’aquest conflicte que fa anys que dura i que he vist a les notícies des que era petita. Un conflicte que no acabava d’entendre i que, cada cert temps, demanava als meus pares primer i al meu germà (que és historiador) després que m’expliquessin per què havíem arribat on érem.

En Rami Elhanan és israelià i en Bassam Aramin és palestí. Tots dos van perdre una filla per culpa de la disputa entre Israel i Palestina. Contra tot pronòstic, són amics i se serveixen del seu dolor i de la seva història per construir ponts i assolir la pau entre els dos pobles. Tots dos són reals com també ho és el que s’explica a Apeirògon.

La seva història és l’eix vertebrador de la novel·la, a partir de la qual McCann intercala altres personatges reals, fets històrics, ciència, religió, cinema, literatura o música. Totes les històries van connectant i tot està perfectament ben lligat. He llegit aquesta novel·la amb un llapis i Google i m’he fet un tip de consultar noms propis que surten a la novel·la, i m’he sorprès de les veritats que s’hi expliquen. Podria semblar que això ha entorpit la meva lectura, però no ha estat així. Apeirògon m’ha absorbit i m’ha fascinat de tal manera que no volia deixar-me perdre cap detall.

"Al principi, quan t'arriba la notícia d'una explosió, de qualsevol explosió, on sigui, confies que potser aquesta vegada el dit del destí no t'assenyali a tu. Pregunteu-ho a qualsevol israelià. T'acostumes a sentir aquestes notícies, però no t'alteren el ritme del cor. Esperes, escoltes i confies que no et toqui a tu."


Apeirògon
no és només espectacular pel “què” s’hi narra, sinó també pel “com” es narra. La novel·la està dividida en 1001 capítols (bonica referència al clàssic de Les mil i una nits) de llargades tant diferents com una frase o 4 pàgines. Alguns dels capítols fins i tot no tenen paraules i són imatges (algunes de les quals et fan empetitir el cor). Com si intentéssim mirar un apeirògon per tots els costats, la numeració dels capítols va ascendint fins arribar al capítol 500, que es repeteix, i comença a recular de nou fins al capítol u. Els dos capítols 500 mereixen una atenció especial, ja que són transcripcions dels relats reals d’en Rami i en Bassam.

Hi ha molts símbols i elements recurrents que, en una segona lectura, segur que em permetrien capir noves cares d’aquesta figura tan complexa. En la primera part, els ocells; en la segona, l’aigua. Al llarg de tota la novel·la: coloms, la gespa, els murs, la sal, els rellotges, els jardins...

Apeirògon és una novel·la atrevida que et fa veure que en aquest conflicte no tot és blanc i negre, sinó que hi ha infinites tonalitats de gris; que cal atrevir-se a conèixer els grisos per perdonar i tirar endavant. Apeirògon és una novel·la sobre l’esperança.

"...és un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic; no ho pot ser."


Tinc la sensació que podria dir moltes més coses d’aquesta novel·la, però no trobo les paraules per fer-ho i no voldria aixafar la novel·la als qui vulgueu llegir-la.

No exagero quan dic que Apeirògon de Colum McCann ha estat una de les millors lectures que he fet aquest any. Aquesta novel·la és una obra mestra pel que fa a la forma i a l’estil, i una novel·la extraordinària i brillant pel que fa al contingut. Només puc animar-vos a llegir-la.


Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"La bala que va matar l'Abir va viatjar quinze metres per l'aire abans d'encastar-se-li a la part de darrere del cap i destrossar-li els ossos del crani com els d'un petit hortolà.
Havia anat a la botiga a comprar caramels"


Coneixem una mica més l'autor?
Colum McCann (1965) és un escriptor irlandès, autor de set novel·les, tres llibres de relats i un assaig sobre escriptura. La seva novel·la I que el món no pari de rodar (2010) va guanyar el National Book Award i el Dublin IMPAC Prize. La seva obra s’ha traduït a quaranta llengües i ha rebut diversos premis internacionals.
McCann és cofundador de l'organització sense ànim de lucre d'intercanvi global d'històries, Narrative 4.

"Quan va tornar de la guerra va dir a la Nurit que no estava segur d'haver tornat sencer."

"Aviat va veure clar que la gent tenia por de l'enemic perquè els aterria que les seves vides es poguessin diluir, que es poguessin perdre ells mateixos en l'embolic de coneixe's l'un a l'altre."

Txell.Cat

dissabte, 6 de novembre de 2021

El blat tendre - Colette

Títol: 
El blat tendre
Autora: Sidonie-Gabrielle Colette    
Llengua original: francès
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1923 (original); 2019 (publicat en català a Petits Plaers)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers

"L'amor, que s'havia fet gran abans que ells, havia convertit en màgica la seva infantesa i preservat la seva adolescència d'amistats equívoques."

El blat tendre
de Colette és, probablement, un d’aquells llibres que es llegeixen diferent segons l’època de l’any en què es llegeixen. Potser no ha estat un encert llegir-lo ara que la tardor ha decidit manifestar-se definitivament. No he sabut trobar, arraulida sota la manta on el llegia, la sal a la pell, els dies llargs i el sol de l’estiu que segurament m’haguessin transportat a Bretanya si l’hagués llegit estirada a la platja.

La Vinca i en Phil es coneixen des que eren ben petits i són tan amics, que gairebé podrien ser germans. Sempre han passat els estius plegats en una casa a la Bretanya que comparteixen les dues famílies, jugant a la platja, pescant, entre migdiades llargues i bicicletes, però aquest estiu alguna cosa és diferent. En Phil ja té setze anys i mig, i la Vinca, quinze. Per davant, un futur cap a l’adultesa que els espanta (estudiar, treballar, casar-se...); per darrere, estius i més estius d’innocència i felicitat. Aquest estiu, però, es mouen entre la infantesa i el món adult, el que vindria a ser l’adolescència, vaja. Encara hi ha espai per al joc i la pesca, però apareixen altres elements que torben la seva relació.

Si he de remarcar el que més m’ha agradat d’aquesta novel·la breu, és la manera com Colette aconsegueix il·lustrar l’adolescència. L’autora trasllada la incomoditat que es viu en aquesta època perfectament: canvis d’humor dels dos joves; les diferents maneres de gestionar les emocions, a vegades recorrent a actituds més infantils, d’altres comportant-se de manera més madura; les pors pel futur i l’enyorança per aquella època sense preocupacions i plena de joc; els primers amors; el despertar sexual i la curiositat...

I és que l’adolescència és una etapa complexa i plena de matisos; una etapa en què ens sentim sols contra el món, en què estimem com si demà ja no hi haguéssim de ser, i en què ens sembla que el món s’acaba (i és que s’acaba, probablement, tal com el coneixíem fins aleshores, i , si no, pregunteu-li a en Holden Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol). En qualsevol cas, en Phil i la Vinca experimenten canvis i tenen secrets al marge dels seus pares, que passen per allà aliens totalment al que senten els seus fills i, per això, molt encertadament apareixen a la novel·la amb el nom d’Ombres. Només hi ha una escena, en què realment estan parant atenció als joves, en què els pares apareixen amb nom i cognoms; durant la resta de l’obra són ombres difuses que pul·lulen per allà.

Ara bé, l’estil extremadament líric i farcit d’imatges de Colette, amb una traducció excepcional de Folch i Camarassa que m’ha fet recórrer al diccionari en més d’una ocasió, em va dificultar força que entrés en la història. No em malinterpreteu, m’encanta trobar paraules en català que no conec mentre llegeixo i defenso totalment que s’incloguin per preservar-les, però la suma de tot plegat va ser massa i em va superar, fins al punt de tornar a començar la lectura al cap d’un parell de dies perquè no sabia què estava llegint. La segona arrencada va ser més fluida perquè estava més concentrada i he anat enganxant la trama entre tanta imatge i poesia.

Així que no us diré “llegiu Colette” aferrissadament, però si ho feu, us recomano que ho feu a l’estiu i tranquil·lament.

"En Phil amb prou feines l'escoltava; la mirava enraonar com un sordmut, l'esperit absort en la forma dels seus llavis i l'aleteig de les seves parpelles."

Coneixem una mica més l'autora?
Sidonie-Gabrielle Colette (1873 - 1954) és una de les grans figures de la literatura francesa amb una producció literària espectacular, i un símbol de l'alliberament femení. Es va casar molt jove amb el crític parisenc Willy, el qual la va encoratjar a escriure les seves primeres novel·les, que es van publicar amb el nom d'ell. El 1906 se'n va divorciar i va iniciar una batalla legal per reivindicar l'autoria de les seves obres. Va ser la primera escriptora que va formar part de l'Acadèmia Goncourt i la primera que la va presidir. Entre les seves obres destaquen La Vagabonde (1910),  Chéri (1920), La Maison de Claudine (1922), El blat tendre (1923) o Gigi (1944).

"Però una mena de dolor estrany, gairebé físic, naixia en ell, al nivell de l'estómac."

Txell.Cat