Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
Traductora: Anna Turró Armengol
Editorial: Angle Editorial
Any: 2015

Nosaltres en la nit és una novel·la íntima i delicada que explora la solitud, la companyia i la segona oportunitat en la vellesa. A Holt, un petit poble de Colorado, l’Addie Moore proposa al seu veí Louis compartir les nits per combatre la solitud. El que comença com un gest senzill es converteix en una relació profunda que desafia les convencions socials del poble i les expectatives de les seves pròpies famílies.

Haruf escriu amb un estil sobri i net, gairebé transparent, que dona tot el protagonisme a les emocions i als gestos quotidians. La seva prosa, aparentment senzilla, amaga una gran capacitat per captar la vulnerabilitat i la tendresa dels personatges.

La novel·la adquireix encara més força quan sabem que Haruf la va escriure mentre estava greument malalt i s’acostava al final de la seva vida. La consciència de la mort propera impregna el llibre d’una serenor i una lucidesa extraordinàries: no hi ha dramatismes, només una mirada neta i compassiva sobre el que realment importa quan el temps es fa curt. Nosaltres en la nit es converteix així en una mena de testament literari, una celebració discreta però profunda de la valentia de buscar companyia i felicitat fins al darrer moment.

És una història breu però colpidora, que deixa una sensació de tendresa i una reflexió sobre com, fins i tot en la maduresa, encara és possible començar de nou.

Teresinha

Altres entrades sobre el mateix autor:

• Cançó de la plana 
• Capvespre 
• Benedicció 
• Nosaltres en la nit (ressenya de Txell.Cat)
• El vincle més fort

Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

La vida del llibreter A. J. Fikry - Gabrielle Zevin

Títol: La vida del llibreter A. J. Fikry
Autora: Gabrielle Zevin
Llengua original: anglès
Traducció: Octavi Gil
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2014 original, 2025 en català

"L’A. J. contempla la Maya amb el seu vestidet de festa rosa i sent un formigueig dins seu, una sensació vagament familiar, lleugerament insuportable. No sap si vol posar-se a riure o deixar anar un cop de puny contra la paret. Es nota ebri, o com a mínim efervescent. No hi és tot. D’entrada pensa que deu ser felicitat, però després conclou que no: és amor. “L’amor dels collons”, pensa. “Quina murga.” Se li ha interposat completament en el seu pla d’emborratxar-se fins a matar-se, d’arruïnar el negoci. El pitjor de tot és que quan una persona descobreix una cosa que sí que li importa, es troba que de cop i volta ha de començar a importar-li tot."

La vida del llibreter A. J. Fikry va ser un regal d'aniversari d'enguany i llegir-lo ha estat un autèntic goig. 

En Fikry és un llibreter vidu, malhumorat i enfadat amb la vida, que regenta l'única llibreria que hi ha a Alice Island, una illa que no està especialment ben comunicada. Després de perdre l’amor de la seva vida, a les nits es refugia en l’alcohol mentre l’economia de la llibreria cau en picat. Un dia es troba la Maya, una nena de dos anys, a la secció infantil de la llibreria, i aquesta troballa fa que la seva vida faci un gir de 180 graus. 

Zevin parla de les segones oportunitats, però també de les diverses formes que pot prendre l'amor -de parella, paternal, d’amistat, pels llibres…-, sense ser un llibre romàntic ni ensucrat. En la història també hi ha espai perquè no tot siguin flors i violes, però també en aquests moments plana la sensació agradable que envolta el llibre.

Al llarg de tota la novel·la hi ha moltes referències a llibres i autors que són un regal per als amants de la lectura. M'ha agradat trobar-hi referències conegudes, i d’altres totalment desconegudes. 

La vida del llibreter A. J. Fikry de Zevin és un llibre que enganxa, de lectura fàcil i ritme constant. La història que s’hi narra és senzilla, tira de tòpics i, en general, és previsible, però això la converteix en un refugi molt agradable.
He gaudit molt d'aquesta lectura amable i senzilla. La vida del llibreter A. J. Fikry és una delícia, un llibre gens pretensiós, d'aquells que es llegeixen amb un somriure que es manté després d'acabar l'última pàgina.

Txell.Cat

El cor és un caçador solitari - Carson McCullers

Títol: El cor és un caçador solitari

Autora: Carson McCullers

Llengua original: anglès

Traducció: Alba Dedeu

Editorial: L’Altra

Any: 1940 original, 2017 en català

"Parlar li feia bé. Li agradava sentir-se la veu. Les síl·labes semblaven ressonar i quedar-se surant en l’aire, de manera que cada paraula sonava dues vegades. Es va empassar saliva i es va humitejar els llavis per tornar a parlar. De cop i volta li van venir ganes de tornar a l’habitació tranquil·la del mut per explicar-li els pensaments que tenia al cap. Era una cosa estranya, allò de voler parlar amb un sordmut. Però se sentia sol."

M’he estrenat amb Carson McCullers amb El cor és un caçador solitari, la seva primera novel·la, escrita quan només tenia 23 anys. 

McCullers ens transporta al sud dels Estats Units, després del crac del 29, per parlar-nos de la soledat més profunda, del sentiment d’incomprensió i d’aïllament, de pobresa i marginació. 

"Tota la gent blanca s’assemblava als ulls dels negres, però els negres feien l’esforç de distingir-la. Ara bé, tots els negres s’assemblaven per als blancs, però els blancs no solien molestar-se a retenir la cara d’un negre al cap."

En Singer és sord i, després d’haver-se de separar del seu millor amic, ha llogat una habitació a casa els Kelly i fa tots els àpats al New York Café. Allà coneix en Brannon, l’amo de cafè; però també en Jake Blount, un socialista incomprès que recorre la ciutat predicant la seva lluita contra el capitalisme; la Mick Kelly, una de les filles dels Kelly que ha de cuidar-se dels seus germans petits i que somnia a comprar-se un piano, i el Dr. Copeland, un metge negre que vol empoderar la comunitat negra de la ciutat. Tots es troben sols i tenen moltes preguntes sense resposta i, casualment, troben un confident en en Singer. Ell els escolta llegint-los els llavis, i no parla, no els jutja; quan vol expressar alguna cosa ho fa amb senyals o amb paper i llapis. Tanmateix, en Singer és el seu far, el seu lloc segur i tots esperen el moment del dia per trobar-s’hi i parlar, fer un cafè o uns escacs.

"Es limitaven a mirar-se l’un a l’altre. El silenci es va allargar encara més que abans, i cap dels dos no podia dir res. Va ser llavors que va descobrir allò del seu pare. No va ser com si descobrís una cosa nova; ho havia sabut sempre, de totes les maneres, excepte amb el cervell. I ara, de cop i volta era conscient que sabia aquella cosa del seu pare. Que se sentia sol i que era vell."

El cor és un caçador solitari és una lectura reposada, lenta i trista, però d’una mena de tristesa que plana per tot el llibre. McCullers aborda moltíssims temes i crea un univers molt especial amb uns personatges que es debaten entre les il·lusions i la realitat, l’esperança i la desesperació. Alhora, en alguns moments se m’ha fet lenta i no he acabat d’entendre cap a on portaven totes aquestes vides tan perdudes, m’ha faltat un clímax en la història.

Tot i això, crec que és una novel·la coral molt ben teixida, amb uns personatges complexos, però potser no és la millor porta d’entrada a l’autora.

D’alguna manera m’ha fet pensar en Bailey’s Café de Gloria Naylor, que em va encantar, i on una sèrie de personatges marginats visiten una cafeteria que és una mena de refugi de l'esperança.

Txell.Cat

Les lluminoses - Lauren Beukes

Títol: Les lluminoses 
Autora: Lauren Beukes
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís Delgado
Editorial: Mai Més
Any: 2013 original, 2021 en català

"El verí compartit es torna la meitat de tòxic. O potser simplement enverina tothom igual."

Aquesta vegada, pel club de lectura amb les amigues, vam decidir canviar de gènere i ens vam atrevir amb Les lluminoses, de Lauren Beukes, que és una barreja de ciència ficció i thriller policíac. 

Les lluminoses són dones que, d'alguna manera, brillen des que són petites i capten, així, l'atenció d'en Harper Curtis, un assassí despietat que se sent atret per la resplendor de les seves víctimes i s'hi acarnissa. A banda de ser un assassí, en Harper té un altre secret: una casa molt especial que li permet viatjar en el temps. En obrir i tancar una porta es trasllada al Chicago dels anys 30 o al de finals dels 80. Les busca de nenes, les va visitant, els porta obsequis i, finalment, les busca a l'any que convingui per assassinar-les. 

La Kirby és la primera de les víctimes que no acaba morint, i que, una vegada recuperada, es dedicarà a investigar i buscar el seu agressor fins al les últimes conseqüències. 

La novel·la s'estructura en capítols força breus que es titulen amb el nom del protagonista i l'any. Tot i així, al principi la quantitat de noms i els salts temporals, si no es llegeix amb paper i boli, poden confondre una mica. Per contra, aquests salts temporals ens permeten conèixer Chicago i veure com va canviant al llarg dels anys. 

Em van aconsellar que em fixés especialment en els objectes que apareixen al voltant de les víctimes i m'ha agradat poder-los anar seguint. Quina feinada, Lauren! 

Tot i que en faig una bona valoració i m'ha agradat veure com tot lligava al final, durant la lectura m'he anat desconnectant i reenganxant i, fins pràcticament al final, no m'hi he sentit atrapada. M'interessava el que llegia, però no connectava amb cap personatge i no acabava de fer encaixar les peces del trencaclosques. El final m'ha semblat rodó i per mi resol tot allò que necessitava perquè Les lluminoses sigui una novel·la sòlida. 

És innegable que Beukes ha teixit una història complexa, ben documentada, plena de detalls, amb la violència contra les dones al llarg dels anys al centre de la novel·la i on al final tot encaixa, i l'ha transformat en una novel·la accessible i distreta.

Txell.Cat

Vull fer-te algunes preguntes - Rebecca Makkai

Títol: Vull fer-te algunes preguntes
Autora: Rebecca Makkai
Llengua original: anglès
Traducció: Marc Rubió
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023 original, 2024 en català

"Se suposava que t’havies de sentir afalagada. [...] Tothom creia que era guapo. Tenia una imatge... quan ara mires enrere, tenia una imatge juvenil que per les adolescents era més atractiva que si hagués portat una gran barba, saps què vull dir?"

Vull fer-te algunes preguntes és una novel·la espectacular, m'ha semblat brutal. 

La Bodie Kane, presentadora d'un pòdcast d'èxit sobre crims masclistes, torna més de 20 anys després a l'escola on va estudiar, Granby, per impartir un parell de cursos breus de pòdcasts i cinema. Granby és un indret molt especial, una mena d'internat on la majoria d'alumnes són de famílies de classe alta, situat al mig del bosc. Allà la Bodie va ser molt feliç, era un espai amb una aura màgica, però també en té un record fosc, després que una companya fos assassinada, la Thalia Keith. Van condemnar l’Omar, membre del personal de l'escola, però realment ho va fer ell?

Amb aquest plantejament l'autora ens fa navegar per un pseudothriller que és molt més que això. Makkai basteix una novel·la complexa per abordar un tema complex i espinós. 

M'ha agradat sorprendre'm quan he acabat de muntar el trencaclosques i n'he pogut veure la foto sencera. Makkai no busca escriure un thriller sucós per resoldre un assassinat irresolt de fa més de 20 anys, per més que ens ho camuflin en una història de pòdcasts i aficionats al true crime. Makkai vol parlar d'un problema que té moltes dimensions, vol parlar de patriarcat, de racisme i classisme, dels silencis còmplices i institucionals, de violència. I és que la violència té moltes cares, no cal disparar a ningú per exercir-la. 

Per mi, el gran encert del llibre és la manera com està plantejat. És una crítica camuflada i dosificada, amb pistes des de la primera pàgina, però sense anar directament al cor del problema per no tirar enrere ni allunyar el lector, per evitar els “no n'hi ha per tant” que puguin sobrevolar el pensament. Makkai ens atrapa amb el plantejament d'un crim que no és aigua clara i, per si no fos prou, amb una narració dirigida a un “tu”, algú que sembla que podria tenir-hi alguna cosa a veure. La força d'aquesta narració que t’interpel·la i t’implica en la història és brutal. 

Vull fer-te algunes preguntes, d'alguna manera, també és un homenatge que no cau en el morbo ni el sensacionalisme. 

M'ha semblat una lectura absolutament magistral. Tot encaixa; és una crítica, una caiguda de la figuera totalment versemblant. Vull fer-te algunes preguntes és un llibre que tot i les seves 560 pàgines, es devora i és molt àgil per la trama, el discurs i el llenguatge. Però també és un llibre que, una vegada acabat, sacseja i remou, que fa enfadar i que fa reflexionar. En conec més d'un i d'una que farien bé de llegir aquest llibràs de Makkai, i potser després jo també els faria algunes preguntes. De debò, no us el deixeu perdre. 

Altres novel·les de la mateixa autora

• Els grans optimistes

Txell.Cat 

A little life - Hanya Yanagihara

Títol: A little life
Autora: Hanya Yanagihara
Llengua original: anglès
Editorial: Picador
Any: 2015

"There were times when the pressure to achieve happiness felt almost oppressive, as if happiness were something that everyone should and could attain, and that any sort of compromise in its pursuit was somehow your fault."

Durant un mes m'he submergit en el fenomen mundial de Tan poca vida de Hanya Yanagihara, un llibre que ja té 10 anys i que s'ha fet famós a la xarxa social TikTok, després que molts lectors es gravessin plorant mentre el llegien. 

Són 720 pàgines de drama rere drama rere drama. 

En principi és la història de quatre amics des de la joventut fins l'edat adulta, amb la vida d'en Jude com a eix vertebredor, que és qui té una vida més complexa. 

En realitat, però, és una novel·la escrita per tocar la fibra i fer plorar els lectors. L'autora toca tants temes com se li acuden de manera explícita per intentar trobar la tecla que farà saltar les llàgrimes de cada lector, però es passa de rosca en quantitat i intensitat. Hi ha tantes desgràcies, tanta tristesa i una vida tan horrible, que és totalment inversemblant i que, en el meu cas, no m'ha emocionat ni arribat. Em considero una persona de llàgrima fàcil i en més d'una ocasió m'he emocionat llegint (ja no parlem de pel·lícules i sèries…), però llegint A little life m'he sentit totalment freda i allunyada dels fets per l'exageració. És absolutament increïble i desmesurat. Hi ha personatges dolents, malvats, que semblen sortits directament de l'infern, i personatges tan bons que semblen àngels baixats del cel. 

Alhora, crec que alguns dels temes que hi apareixen poden incomodar i resultar molt desagradables per certs lectors. Desconec la intenció de l'autora, però he tingut la sensació que voler abordar-ne tants fa que hi hagi certa frivolitat en com els tracta. A mode d'exemple -i els qui no vulgueu espòilers de temes que hi apareixen, passeu al següent paràgraf, després de la cita- hi trobem autolesions, intents de suïcidi, abusos sexuals, violacions, prostitució i maltractament de menors, trastorns de la conducta alimentària, addicció a les drogues, violència domèstica, morts prematures per càncers, accidents i altres desgràcies…

"Why wasn’t friendship as good as a relationship? Why wasn’t it even better? It was two people who remained together, day after day, bound not by sex or physical attraction or money or children or property, but a union that could never be codified. Friendship was witnessing another’s slow drip of miseries, and long bouts of boredom, and occasional triumphs. It was feeling honored by the privilege of getting to be present for another’s most dismal moments, and knowing that you could be dismal around him in return."

Entre els quatre amics n’hi ha que neden en l’abundància des de petits, i n’hi ha d’altres que passen de la pobresa a l’èxit professional i a la riquesa, amb residències (en plural) repartides per tots els continents i viatjant constantment. Un arquitecte exitós, un actor conegut internacionalment, un artista polifacètic i un advocat reconegut per guanyar tots els casos. Fins i tot això és una mica exagerat… Més enllà del desenvolupament professional, els personatges són molt plans i no evolucionen, fins al punt que com a lectors podem preveure què passarà i com actuaran. 

Tot i això no puc negar que hi ha hagut alguna cosa que, tot i no commoure'm, m'hi ha enganxat i he anat passant pàgines absorbida per la vida d’en Jude, o per saber com podia acabar tot aquell cúmul de desgràcies.

"At night they lay in bed, and where they usually talked, they were both quiet, and their silence was like a third creature in bed between them, huge and furred and ferocious when prodded."

Txell.Cat