divendres, 25 de novembre del 2022

L'aigua del llac no és mai dolça - Giulia Caminito


Títol: 
L'aigua del llac no és mai dolça
Autora: Giulia Caminito
Llengua original: italià
Traductora: Mercè Ubach
EditorialL'Altra Editorial
Any: 2021 original, 2022 traducció al català

"Penso que som materials de rebuig, cartes inútils d'un joc complicat, bales esberlades que ja no rodolen: ens hem quedat immòbils a terra, com el meu pare, que va caure d'una bastida matussera, en una obra il·legal, sense contracte i sense assegurança, i des d'aquí baix, des del punt on hem caigut, veiem com els altres es posen al coll collarets de pedres precioses."

"Totes les vides comencen amb una dona, o sigui que la meva també.". Així comença L’aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito, amb aquesta sentència que és innegable i universal. A partir d’aquí la narradora, la Gaia, ens parla de la seva vida, de la seva família i dels seus amics, de la seva vida a Roma i a la vora del Llac de Bracciano a mesura que es va fent gran. Aquesta és una novel·la d'aprenentatge per a la protagonista, però també per als lectors.

La família de la Gaia és pobra i humil. La seva mare, l’Antonia, adusta i implacable, lluita per tirar endavant una família de quatre fills, després que el seu marit quedi paralític en un accident laboral en què no tenia ni contracte ni assegurança. Ells són aquells qui fan nosa a la societat, aquells que preferim ignorar, aquells a qui les institucions públiques sovint triguen massa a auxiliar, i en aquesta novel·la Caminito te’ls presenta protagonistes i et fa partícip del seu patiment i del seu desig de trobar un lloc i sentir-se'l llar.

"...ens passem la vida demanant a l'Ajuntament, a l'alcalde, a Itàlia que ens ajudin, que ens assisteixin, que s'ocupin de nosaltres i que no ens oblidin, la nostra vida és una pregària perpètua."


Al principi el relat és colpidor, però està narrat amb un to més tendre i innocent, infantil. El patiment de la Gaia al principi és fruit de la indiferència dels altres i la seva incomprensió, resignació i vergonya.

"Amb elles no en parlo, de la meva vida a casa, quan es queixen perquè la seva mare no els ha encertat el regal amb una samarreta de ratlles o perquè volien la bicicleta rosa i no lila, jo assenteixo, però la meva enveja latent s'arrossega per terra com una serp, sense deixar-se veure, la cultivo amb cura, la mantinc a la bota de l'estómac, alimentant-la quan puc, cobrint-la amb l'esperança que tenir dues amigues és més important que ser la menys guai de les tres."

No sabem quin és l’origen de les desigualtats socials i econòmiques de la família, però a poc a poc n’anem copsant les conseqüències. A mesura que els capítols avancen i que Gaia va entrant a l’adolescència el to de la narració va canviant i la història es va fent més dura. La resignació i la vergonya deixen pas a la còlera, la ràbia i la ira, un garbuix de sentiments que nien dins el cor de la Gaia fins que exploten.

"La meva ràbia està estesa a la terrassa, li toca el sol i fa ganyotes, s'arrossega entre les ombres i treu el cap per darrere les espatlles dels presents, la meva còlera és crua, és viva, té cara, cabells i mans, porta texans gastats dels genolls i a l'esquena tragina una bossa de pell amb tot un costat descosit, es distingeix per la insensatesa, per la roba de colors desencertats. La meva ira és desproporcionada, té les cames molt llargues, les orelles petites i dòcils, els peus curts i peluts."


Tot i això, la Gaia s’hi esforça i segueix el camí que li diuen que ha de recórrer: estudiar, formar-se, fer-se un lloc per sortir d’aquell forat. Tanmateix, les esperances de l’Antonia sobre la seva filla per ser el canvi a la família són una càrrega més per a la Gaia que no sap gestionar.

Tot i la bellesa del text, la novel·la cada cop és més descarnada i directa, el ritme cada cop més accelerat. La lectura et punxa per dins i sents que t’aboques a l’abisme, que la Gaia també ho fa, però necessites seguir llegint per acompanyar-la en la ficció.


I al llarg de la història el Llac de Bracciano, situat en el cràter d’un antic volcà, que amaga un poble que va ser submergit, que alimenta la ciutat de Roma d’aigua potable, que és el refugi de la Gaia, i l’aigua del qual va canviant de gust al llarg de la novel·la. 
L’aigua que és l’origen de la vida, que pot ser sanadora, però també té un gran poder destructor. Com la societat, no?

"Què passa si tires a un llac una persona bona i una de dolenta alhora, es contamina alguna cosa, s'esbandeix alguna cosa, es barreja i s'absorbeix alguna cosa?"

La Gaia és una protagonista humana, de les que tenen defectes. La veiem créixer, patir i transformar-se. La veiem equivocar-se i fer mal als altres. La veiem desbordada.

Podríem discutir si a la Gaia no li passen massa coses i això fa que la seva vida sigui menys creïble. En algun moment m'ho vaig plantejar i em vaig dir que no, que allò ja era massa. Però un cop acabada la lectura, la novel·la funciona. Hi haurà Gaies que tindran la fortuna de no tenir una vida tan difícil com la nostra, i d'altres que encara en tindran de més complicades. Giulia Caminito ens explica la vida de la Gaia Colombo i ens la fa dura i desagradable, i traspassa el llindar del que podríem considerar tolerable, i el traspassa quan ja som dins l'espiral de l'obra per no deixar-nos girar el cap i desviar la mirada. Chapeau, Caminito! 

La història a L'aigua del llac no és mai dolça és ficció, però aquesta realitat existeix i no es troba massa lluny. Als nostres pobles i ciutats, als nostres barris hi ha famílies com la de la Gaia, que viuen amb aquesta angoixa per si podran tirar endavant, amb aquesta "pregària perpètua" a les institucions, amb aquest desig d'encaixar a la societat.


Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"L'endemà pengen els avisos fúnebres, són diferents dels altres, hi ha una foto de la seva cara i a sota la data de naixement i la data de la mort, es va morir fa tres dies i ara el món m'ho diu així, a la cantonada de la cruïlla de Poggio dei Pini, damunt d'una superfície de ferro, la seva mort és a sobre d'altres morts, li plourà a sobre, agafarà fred, es consumirà, la seva mort quedarà tapada per l'anunci de la Festa del Peix, és estiu i a la riba del llac tothom està impacient per fregir xanguet."



Coneixem una mica més l'autora?
Giulia Caminito (Roma, 1988) és llicenciada en Filosofia Política. La grande A (2016) va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis. L'aigua del llac no és mai dolça (2021) és la seva tercera novel·la.

Txell.Cat

dissabte, 12 de novembre del 2022

Tretze tristos tràngols - Albert Sánchez Piñol


Títol: 
Tretze tristos tràngols
Autor: Albert Sánchez Piñol
Llengua original: català
EditorialLa Campana
Any: 2008

"Jo no sabia que una cara humana pogués tenir tants músculs fins que vaig veure la seva expressió d'horror."

Sovint ens repetim afirmacions a nosaltres mateixos que al final, potser per convenciment o per insistència, acabem convertint en veritats. Amb la lectura de Tretze tristos tràngols he trencat una creença que tenia sobre mi mateixa. Fins ara sovint deia que no m’acabaven de fer el pes els reculls de relats o de contes perquè m’hi faltava sempre alguna cosa, se’m feien massa curts. Després de llegir aquest recull d’Albert Sánchez Piñol, tanmateix, ja no tornaré a deixar caure aquesta sentència, perquè he gaudit els Tretze tristos tràngols i, per tant, sí que m’agraden els contes i relats, però potser no tots i fins ara no havia ensopegat amb cap recull que m’hagués entusiasmat. Però bé que ens passa el mateix amb les novel·les, no? Que no ens agraden pas totes de la mateixa manera... Tampoc direm que ara els reculls de relats i contes passen a ser el meu gènere predilecte, però ja no els tancaré la porta o me’ls miraré amb reserves com havia fet fins ara.

Bé, però entrem en matèria, que és el que ens interessa!

Tretze tristos tràngols és un recull de tretze contes que tenen com a denominador comú que els protagonistes d’aquestes històries passen tristos tràngols. Hi ha contes amb elements de ciència-ficció i fantasia, i d’altres que són faules protagonitzades per animals que parlen. Ara bé, que no us enganyi el títol, que aquesta lectura no és ni de bon tros trista ni depriment, sinó que les desventures dels diferents protagonistes es narren amb humor i picardia.

Un altre element comú en tots els contes és que tenen girs finals que ens descol·loquen i ens desmunten l’esquema mental que com a lectors anem fent a mesura que llegim el conte. M’ha fet pensar en la sèrie Inside Number 9, en què cada episodi és independent, hi ha tocs d’humor i uns girs que descol·loquen del tot.

Darrere d’aquests històries simpàtiques, carregades d’imaginació i amb punts d’humor s’hi entreveu una crítica a la societat actual: rebuig i prejudicis contra els immigrants, la llei del més fort, el fet de només veure els defectes dels altres però no els propis, de no escoltar els altres, entre d’altres.  

D’entre els tretze contes us en destaco tres que són els que més m’han agradat: “Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana”, “L’espantaocells que s’estimava els ocells” i “Mai no compris xurros en diumenge”.


Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un recull de relats.

La primera cita és del conte "De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant". La segona, és del conte "Entre el cel i l'infern".

"Què ens pot passar en una milmilionèsima de segon? Moltes coses. En una milmilionèsima de segon podem descobrir que ens hem enamorat."

Altres ressenyes del mateix autor

Coneixem una mica més l'autor? 
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un antropòleg i escriptor català. És l’autor de La pell freda (2002), llibre amb què va saltar a la fama, i de Pandora al Congo (2005). La majoria de la seva obra és original en català, però Victus (2012), una de les seves obres de més ressò internacional es va escriure originalment en castellà. L'obra de Sánchez Piñol s’ha traduït a nombroses llengües.


Txell.Cat

dimarts, 1 de novembre del 2022

El mètode Grönholm - Jordi Galceran


Títol: 
El mètode Grönholm
Autor: Jordi Galceran
Llengua original: català
EditorialProa
Any: 2003
"ENRIC: Tècniques no convencionals.
FERRAN: Això sembla.
ENRIC: Quan m'ho van proposar... No sé. No és... habitual. ¿Què serem, nosaltres dos?
FERRAN: No ho sé. Hi ha quatre gots.
ENRIC: Potser són pels que ens han d'entrevistar.
FERRAN: Potser.
"


Enguany estic intentant superar dos reptes de lectura, el del Reducte Català i el de les Biblioteques de Mataró (Mataró de Llibres) i, curiosament, tots dos reptes incloïen una premissa que ens convidava a llegir teatre. Ja us deia fa uns dies, a la ressenya de Terra baixa, que tot i que hauria pogut servir-me de la mateixa lectura per a validar els dos reptes, vaig decidir llegir dues obres de teatre diferents. Així doncs, per superar el segon repte de la #MataróDeLlibres2022 he llegit El mètode Grönholm de Jordi Galceran.


Heu hagut d’assistir a moltes entrevistes de feina al llarg de la vostra vida? N’hi ha alguna que recordeu especialment? Jo he de dir que la meva experiència en entrevistes de feina és més aviat limitada, però sens dubte, si hagués passat un procés com el que passen els personatges d’
El mètode Grönholm de ben segur que me’n recordaria!

Quatre candidats a un càrrec executiu d’alt nivell en una empresa internacional es troben en una sala per superar l’última fase d’un llarg procés de selecció. En Ferran, l’Enric, en Carles i la Mercè han d’afrontar una entrevista conjunta amb una sèrie proves cada vegada més estranyes que permetrà als observadors decidir qui ha d’ocupar el càrrec.
A mesura que avança el temps i la prova, els personatges es van destapant i van mostrant-se tal com són: cobdiciosos, mentiders, manipuladors... tot per aconseguir aquella posició tan anhelada!

Entre l’humor, la ironia i el sarcasme, Galceran ens exposa com a lectors (i com a espectadors) a una crítica del sistema capitalista i de la lluita i l’escalada pel poder, encara que sigui a canvi de renunciar als nostres valors i tornar-nos cruels i frívols.

 

M’ha agradat poder llegir dues obres de teatre que són força conegudes, però molt diferents. Terra baixa és un clàssic incontestable de la dramatúrgia catalana, mentre que El mètode Grönholm és contemporani (es va estrenar el 2003) però també ha gaudit d’un gran èxit. Després de representar-se com a obra teatral, se’n va fer una adaptació cinematogràfica i ara tornem a tenir l’oportunitat de gaudir de l’obra als escenaris. Vaja, que també és força coneguda 😊.

El mètode Grönholm té un ritme trepidant que es reforça formalment. Tota l’acció passa en una única escena i en un mateix espai (un espai tancat). La majoria d’intervencions són breus i el llenguatge és col·loquial, tal com parlarien quatre persones avui dia.


Coneixem una mica més l'autor?
Jordi Galceran (Barcelona, 1964) és un guionista i traductor català, internacionalment conegut per la seva obra El mètode Grönholm. Amb l'obra Paraules encadenades va rebre el XX Premi Born de Teatre el 1995 i el Premi de la crítica Serra d'Or el 1996.

Txell.Cat