Animal farm - George Orwell

Títol: Animal farm
Autor: George Orwell

Llengua original: anglès

Editorial: Vintage

Any: 1945 original

"All animals are equal, but some animals are more equal than others."

Animal farm, que podeu trobar en català com Rebel·lió a la granja, és un clàssic contemporani que tenia pendent. De fet, és la meva estrena amb Orwell…

Manor Farm és la granja de Mr Jones, un granger borratxo i gandul. Arrel del somni d’un dels porcs més vells de la granja, els animals decideixen fer una revolució i foragitar els humans de la granja, que només fan que aprofitar-se de la feina dels animals i matar-los quan ja no els fan servei. Un cop feta la revolució toca organitzar-se, seguir treballant i produint… i amb el pas dels mesos, alguns animals acaben prenent el relleu als humans.

Camuflat en una història senzilla i, fins a cert punt, amable, protagonitzada per animals, darrere d’Animal farm hi trobem una crítica als règims dictatorials, a l’abús de poder, una reflexió sobre la facilitat amb què es manipula la població ignorant i analfabeta. Els porcs aviat prenen el relleu de la direcció de la granja i tots els animals, confiats, segueixen les seves ordres sense qüestionar-se-les massa i, més que mai, en ramat.

Podria quedar com una historieta naïf protagonitzada per animalons, però no és així. Hi ha un parell d’escenes duríssimes, que et fan entendre que la tria d’animalitzar la història és un encert per suavitzar (d’alguna manera) la crueltat i la violència.

Orwell va escriure aquest llibre com una crítica al règim Stalinista, però realment és extrapolable a qualsevol govern totalitari que camufla la corrupció, manipula les masses i se serveix de la força per dominar el poble. M’agrada que Orwell canvïi les persones per animals per explicar o criticar, precisament, comportaments i actituds humanes.

La lectura és àgil i planera, escrita com si fos una història d’aventures i animals; i l’original en anglès és molt assequible per a qui tingui un nivell mitjà. 

"Man is the only creature that consumes without producing. He does not give milk, he does not lay eggs, he is too weak to pull the plough, he cannot run fast enough to catch rabbits. Yet he is lord of all the animals. He sets them to work, he gives back to them the bare minimum that will prevent them from starving, and the rest he keeps for himself."

Txell.Cat

Bitter - Akwaeke Emezi

Títol: Bitter
Autori: Akwaeke Emezi
Llengua original: anglès
Editorial: Faber & Faber
Any: 2022

"Fear was a fist around her heart, clamping it painfully."

Fa uns anys vaig llegir Aigua dolça d’Akwaeke Emezi i recordo que no va ser una lectura fàcil, però que vaig tenir la sensació que estava llegint un llibre molt especial i molt diferent. Tot i que havia vist que s'havien publicat alguns llibres més seus en català, va ser aquesta coberta tan vistosa que, exposada amb les novetats de la biblioteca, em va cridar molt l'atenció. Feia uns dies que em rondava pel cap llegir alguna cosa en anglès i m'hi vaig decidir. 

Bitter és una novel·la juvenil de fantasia i és una preqüela de Pet; totes dues novel·les les podem trobar en català publicades per Indòmita amb els títols Mascota i Bitter. Tot i ser una preqüela, es pot llegir perfectament de manera independent, ja que és una introducció al món que després trobarem a Pet. 

La Bitter és una noia òrfena que, després de voltar per diverses cases d'acollida, ha trobat un refugi segur a Eucalyptus, una escola especial que acull joves amb talents artístics que necessiten un sostre. Allà coneix la seva millor amiga, Blessing, i la seva parella Alex, amb qui a poc a poc es va obrint sense sentir-se jutjada. L'escola Eucalyptus, encapçalada per Mrs. Virtue, és un oasi que, sempre que vulguin, les manté al marge dels aldarulls i els perills dels carrers de la ciutat de Lucille, on s'hi viu una revolució contra un sistema abusiu i classista. La Bitter no pot suportar veure com cada dia hi ha ferits i morts als carrers en mans dels policies que defensen l’status quo, pero tampoc pot suportar la idea de sortir i posar-se en perill i no entén que ho facin les seves amigues. Ella prefereix tancar-se a la seva habitació, posar-se els auriculars amb la música ben alta per aïllar-se i dibuixar; i quan se sent més sola, amb una gota de la seva sang, fa viure les seves creacions. A poc a poc, a través de noves coneixences anirà coneixent alguns membres del col·lectiu Assata, un grup de nens i joves revolucionaris, i trobarà la seva manera de participar en la revolució. 

"Bitter felt her pulse quicken as his eyes met hers -there was something tender about how he was looking at her, and she wondered if he looked at the rest of the world the same way."

M'ha sobtat la tria dels noms dels diferents personatges de la història, ja que la majoria estan totalment carregats de significat. Tenim la Bitter, la protagonista, que té aquest caràcter eixut d'entrada; la seva amiga Blessing, que és una benedicció per a la protagonista, el seu puntal; la directora de l'escola, Mrs Virtue, que la treu del carrer per dur-la a un lloc segur; Aloe, que serà un bàlsam per a la protagonista, o Vengeance.

Akwaeke Emezi ens presenta un elenc de personatges molt divers: són majoritàriament negres i amb més presència de personatges femenins que masculins, amb un líder carismàtic amb diversitat funcional, i amb diversos personatges LGTBIQ+.

Bitter parla de la salut mental dels joves i de la importància de sentir-se segur i recolzat, i del poder de l'art en totes les seves expressions com un mitjà per canalitzar emocions. Tanmateix, diria que el tema central de la novel·la és la lluita contra les injustícies i la desigualtat, i la qüestió sobre si s'ha d'emprar la violència o no. 

Per posar-hi un “però”, m'ha semblat que alguns missatges es repetien en excés, sobretot per recalcar les emocions de la protagonista i les seves dificultats a l'hora de relacionar-se. M'ha sorprès aquesta reiteració, però tampoc m'ha resultat molesta (la prova és que m'he polit el llibre ben ràpid!).

Crec que la combinació dels personatges amb els temes que tracta fan que Bitter sigui una novel·la juvenil que pot funcionar molt bé amb joves amb inquietuds artístiques, joves amb esperit reivindicatiu i joves a qui els agradi la fantasia. I, a més, també pot ser servir de pont amb aquells més introvertits, ja que a través d’una història de fantasia poden trobar paral·lelismes per parlar d’allò que els preocupa.

"The boy’s gap-toothed smile was breaking open again, but this time it was just for her, and it felt like it was happening in slow motion, a prolonged dazzling."

Aquest retrobament amb Emezi ha estat un gran encert i tinc ganes de continuar descobrint la història de la ciutat de Lucille amb Pet.

Altres entrades de li mateixi autori:

• Aigua dolça

Txell.Cat

La gran caminada - Stephen King / Richard Bachman

Títol: La gran caminada
Autor: Stephen King amb pseudònim de Richard Bachman
Traducció: Martí Sales
Llengua original: anglès
Editorial: Males Herbes
Any: 1978 original; 2020 traducció al català

"La certesa de la mort, tan clara i indiscutible com una fotografia, volia ficar-se-li dins i aclaparar-lo. Volia paralitzar-lo. Va foragitar-la amb una fredor desesperada. La cuixa li feia un mal atroç, era una agonia, però estava tan concentrat que quasi no la notava. Li quedava un minut. No, ara cinquanta segons, no, quaranta-cinc, se m’esmuny, el temps se m’acaba."

Cada any, voluntàriament, un centenar de joves participen a la gran caminada, un esdeveniment macabre que és televisat i seguit pels habitants dels Estats Units. Un cop comença la caminada, no poden aturar-se ni baixar del ritme autoritzat si no volen rebre un avís dels escamots, que els acompanyen ben armats en tancs pel lateral de la carretera. Tres avisos i moren. Si intenten escapar, moren. Si es posen malalts, moren. És la llei del més fort, del més resistent, i el qui guanyi la caminada, només un, podrà tenir tot allò que desitgi. 

"T'obsessiones amb una cosa, t'hi capfiques i al final no ho vols. Oi que és una merda que les grans veritats siguin unes mentides així?"

Tots els joves s'hi presenten voluntàriament, ja sigui per superar una ruptura, per demostrar-se (a ells mateixos o als seus amics) que ho poden fer, o en un moment d’insensatesa adolescent. Sigui com sigui, tots són allà i miren de trobar l'equilibri entre la soledat que els manté aïllats de la resta de contrincants i l'amistat incipient que neix en saber-se tots condemnats a mort. Pluja, fred, calor, nit, gana, esgotament, llagues, rampes, febre… i als laterals de la carretera, centenars de persones de públic que els animen i que no s’esgarrifen al so d'un rifle i d'un cos que cau contra l'asfalt. A mesura que avança la caminada, es van creuant grups d'amics i es van definint rols en el col·lectiu. 

La gran caminada és un d'aquells llibres que ja saps d'entrada que massa bé no poden acabar. El final és el que havia de ser, però m'ha deixat una mica desangelada; potser, després de tants passos sobre l'asfalt, esperava alguna cosa diferent. 

El ritme de la novel·la és un punt lent, és una caminada molt llarga i amb un paisatge monòton. Al final sí que, a mesura que queden menys caminants, s'accelera una mica. 

"Qualsevol joc sembla net si s'enganya tothom alhora."

Es diu que King, amb el pseudònim de Richard Bachman, va escriure una crítica a la guerra del Vietnam, on milers de joves es van allistar a l'exèrcit sense saber ben bé perquè ho feien. La gran caminada parla de les conseqüències de les decisions que prenem, que poden arribar a ser una condemna, de l'amistat i qüestiona durament la inèrcia de la societat, la falta d'esperit crític i la pèrdua de sensibilitat que ens porta a acceptar com a “normals” algunes imatges i fets esfereïdors. 

"En Garraty es va posar les mans a la cara i es va haver de doblegar per seguir caminant. Els sanglots el destrossaven, el mal que li feien estava molt més enllà de qualsevol dolor que la Caminada li hagués pogut infligir. 

Tant de bo no senti els trets, va pensar. Però els va sentir."

Txell.Cat

La carretera - Cormac McCarthy

Títol: La carretera

Autor: Cormac McCarthy

Llengua original: anglès

Traductora: Rosa Borràs

Editorial: Edicions 62

Any: 2006 original, 2007 traducció al català 

"Caminava gairebé arrossegant-se. Llardós, esparracat, desesperat. S'aturava i es repenjava al carretó i el nen continuava un moment i llavors s'aturava per mirar enrere i en alçar els ulls somicant el veia a la carretera, tornant-li la mirada des d'un futur inimaginable, brillant entre tota aquella desfeta com un tabernacle."

No sé si hauria llegit mai La carretera de Cormac McCarthy si no fos perquè en Dídac el va escollir per mi i perquè se’n feia una lectura conjunta (que he de reconèixer que ha estat molt enriquidora).

La carretera és un llibre que s’allunya de la meva zona de confort lectora, una distopia que ens situa en un món apocalíptic en què la Terra ha quedat arrasada per una catàstrofe que no s’esmenta mai del tot, però que ho ha deixat tot gris i cobert de cendra. I en aquest món gris, en què costa respirar, un pare i un fill caminen per una carretera perseguint l’esperança. Neu, pluja, fred, terror i alguns supervivents deshumanitzats que també lluiten per la seva supervivència a costa dels altres.

"El nen estava absort. L'home va pensar que semblava una criatura trista i solitària que anunciava l'arribada d'un espectacle itinerant a la zona, a la vila, sense saber que a tots els músics que venien al darrere se'ls havien menjat els llops."

El lector acompanya els protagonistes sense nom en aquest viatge llarg, monòton i gris. Les imatges són explícites i dures. En una narració poètica que intercala diàlegs breus i directes, McCarthy aconsegueix crear un clima tens, desolador, desesperant i trist i planteja una sèrie de dilemes ètics i morals. Val la pena seguir vivint en un món en què només hi regna la por i no hi queda vida? Qui són els bons i qui són els dolents? Què faries, lector, si et trobessis en aquesta situació: posaries fi a la teva vida? I a la del teu fill? Queda lloc per l’esperança i la bondat? Tot s’hi val en un món sense futur? Què ens queda, quan no queda res?

"Recorda que les coses que t'entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.
Però s'obliden coses, oi?
Sí. S'oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

Un dels aspectes que més hem comentat durant la lectura conjunta és el contrast entre el pare i el fill. L’adult que ja ha viscut, que coneix el món anterior i que va perdent l’esperança i la fe en la humanitat a mesura que avança per la carretera, que va deixant pas a l’egoisme com a eina de supervivència, i que té com a únic motor la vida del seu fill. I el nen, que ha crescut en un món desfet, que no ha pogut conèixer massa humans, però que manté la innocència dels petits i vol ajudar i confiar en els possibles supervivents que es puguin trobar.

"Va caure que havia donat per fet el cop de sort, però llavors es va reafirmar en el que deia sempre: que la bona sort potser no era tal. Poques eren les nits en què ajagut en la foscor no desitgés la mort."

Amb La carretera m’ha passat una cosa ben curiosa: la història em resultava repetitiva i monòtona, i té algunes escenes de sort sobtada poc creïbles en un món tan desfet, però alhora volia continuar acompanyant aquest pare i el seu fill en el seu periple cap a l’esperança. Suposo que una part de mi volia creure, com el fill, que per més fosc que sigui el món, hi ha d’haver lloc per una espurna de vida, llum i bondat.

"De vegades, quan s'asseia a mirar el nen mentre dormia, començava a sanglotar incontroladament, però no era per la mort. No sabia per què era, però creia que era per la bellesa o per la bondat. Coses en les quals ja no tenia possibilitat de pensar."

 

Coneixem una mica més l’autor?
Cormac McCarthy (1933-2023) va ser un escriptor nord-americà guanyador del Premi Pulitzer. Es considera un dels autors canònics de la literatura americana contemporània. A banda de La carretera (2006), també ha escrit Meridià de sang (1985), No és país per a vells (2005) i El passatger (2022).

Txell.Cat