Els arbres - Percival Everett

Títol: Els arbres
Autor: Percival Everett
Llengua original: anglès

Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"- Hi ha molts homes desconeguts. M'han costat d'escriure tant com els noms. -En Damon va tancar fort els ulls un moment.

- Home Desconegut és un nom -va dir la vella-. En certa manera, té més de nom que cap dels altres. A aquests se'ls va prendre una mica més que la vida.

- En tots els expedients que he llegit, ni una persona va haver de pagar. Ni una."

Els arbres de Percival Everett és un molt bon llibre, d'aquells que enganxen des de la primera pàgina, però que alhora estan carregats de missatge. Els arbres també és un llibre molt estrany. 

L'autor ens situa al petit poble de Money, a Mississipí, on el racisme és ben present i la comunitat blanca no acaba de veure amb bons ulls els conciutadans negres. En aquest context, es produeixen uns assassinats ben estranys i sàdics. Dos veïns blancs apareixen morts a casa seva, amb el coll envoltat de filferro espinós i amb els testicles tallats. Un jove negre que també és a l'escena del crim té els testicles de la víctima a les mans. Qui és aquest home negre? Qui ha mort a qui? La cosa es complica quan el cos de la víctima negra desapareix de la morgue i reapareix en una nova escena d'un crim. 

Percival Everett parteix d'un cas real, el linxament del jove Emmet Till. L'any 1955, quan tenia 14 anys, va ser apallissat, assassinat amb un tret al cap i llançat al riu Tallahatchie acusat, pressumptament, d'haver flirtejat amb una noia blanca, que el va acusar. Ella mateixa va desmentir-ho anys més tard, però no es va acusar ningú de la mort del jove Emmet Till. 

Aquest cas és el punt de partida d'aquests assassinats brutals a Money, que acaben desencadenant una onada d'assassinats com a resposta a anys i anys de racisme i linxaments impunes. 

D'alguna manera, Everett fa un homenatge a tots els qui han estat linxats als Estats Units; homes i dones de diferents ètnies i edats que han estat brutalment assassinats a mans dels seus veïns o, fins i tot, de la policia.

La investigació es va complicant i entren en joc investigadors d'instàncies més altes que, curiosament, també són negres i se les han de veure amb els comentaris i les actituds dels habitants de Money. 

Els arbres és un passa-pàgines que enganxa des de la primera pàgina. La lectura és molt lleugera, amb un to humorístic i crític que envolta tot el llibre, uns diàlegs hilarants i satírics, i amb una intriga que va in crescendo des del primer moment i que s'aguanta fins a 5 pàgines de tancar el llibre. 

Hi ha un però. I és que no he entès el final i m'ha deixat molt desconcertada. Tenia molta curiositat per saber com es resoldria tot l'entramat, però la veritat és que no m'esperava que acabés tal com acaba. És com si a l'autor se li anés de les mans la història i no sabés com acabar-ho i lligar-ho tot plegat. Després de llegir l'última pàgina i de tancar el llibre el que em va venir al cap va ser: què acaba de passar? Què acabo de llegir?

Malgrat això i havent deixat passar alguns dies, el valoro molt positivament. Els arbres m'ha fet reflexionar i m'ha mantingut enganxada a la història. És un bon llibre que parla del racisme que encara existeix als Estats Units, dels milers de linxaments que han quedat impunes, dels discursos d’odi i de la manipulació de les masses, del Ku Klux Klan, les seves cremes i els seus seguidors, de la caspa supremacista blanca… i en parla amb un to desenfadat i simpàtic que no resta potència al missatge que amaga. A Els arbres és més important el missatge de fons, que no pas la resolució de la trama en sí.

Relacionat amb això, el títol fa referència a la cançó “Strange fruit” de Billie Holiday, que parla del cos d’un home negre linxat que penja d’un arbre, talment com si fos una fruita estranya. 

"- Pot ser que s'hagin violat alguns drets civils -va dir la Hind.

- Quins drets civils? De qui?

- Encara no ho sé.

- Ho pregunto perquè els drets civils perquè te'ls violin cal tenir-los."

 

Coneixem una mica més l'autor?

Percival Everett (Geòrgia, 1956) és un escriptor satíric i professor universitari. Ha publicat més de trenta llibres i ha guanyat nombrosos premis. El 2021 va ser finalista del Premi Pulitzer. Les seves novel·les trenquen tòpics, barregen gèneres literaris i tracten temes polèmics.

Txell.Cat

L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin - Émilie Plateau

Títol: Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin

Autora: Émilie Plateau. Basada en la novel·la de Tania de Montaigne

Llengua original: francès

Traductora: Sara Bourehiyi

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2019

"Eres una mujer, por lo tanto, menos que un hombre, y eres negra, por lo tanto, menos que nada."

Negra. La vida desconocida de Claudette Colvin és una novel·la gràfica d'Émilie Plateau, basada en la novel·la Negra de Tania de Montaigne.

Amb uns dibuixos minimalistes i jugant amb una paleta de tons marrons, negres i blancs, Émilie Plateau ens presenta la vida de Claudette Colvin. La coneixeu? Però Rosa Parks sí que us sona, no? I Martin Luther King probablement encara més.

Claudette Colvin va ser una jove de 15 anys que va negar-se a cedir el seient que ocupava a l'autobús a un ciutadà blanc quan tornava d'escola. Com a conseqüència la van detenir i processar amb els càrrecs d'alteració de l'ordre públic, infracció de la llei i agressió als cossos policials. Tot això va passar 9 mesos abans que Rosa Parks fes exactament el mateix.

 

La història ens resulta extremadament familiar, però per què no la coneixem? Probablement perquè els líders del moment no van considerar que fos la figura que volien que els representés. Era massa jove i, segons diuen, no tenia el caràcter temperat de Rosa Parks. A més, es va quedar embarassada als 16 anys i això, per descomptat, calia amagar-ho. 

Colvin, Parks, però també Aurelia Browder, Susie McDonald, Mary Louise Smith i Jeanetta Reese van fer trontollar les lleis segregacionistes del sud dels Estats Units. Cinc dones amb edats compreses entre els 15 i els 77 anys. Però els líders que decidien qui sortia a la foto i qui deia què eren homes.

Tot i tractar-se d'una biografia, la lectura és amena i àgil. Plateau, a més, convida el lector a viatjar fins a Montgomery, Alabama els anys 50 i a posar-se a la pell de Claudette Colvin. Dona, negra i jove.

Us recomano la lectura per descobrir la vida d'una dona més d'aquelles que no han passat a la història, malgrat ser-ne una desencadenant.

Si voleu conèixer més sobre la vida de Claudette Colvin, us recomano l'article "Before Rosa Parks, a teenager defied segregation on an Alabama bus".

Aquesta obra ha guanyat el Premi Andersen 2020 de literatura infantil, el Premi Simone Veil que premia obres escrites per dones per donar visibilitat a altres dones, i va tenir dues nominacions als Premis Eisner (premi de la indústria del còmic dels Estats Units).

Amb aquesta lectura supero un altre dels reptes proposats per les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 5, que es titula Ficció dibuixada.

Txell.Cat

Els nois de la Nickel - Colson Whitehead

Títol: Els nois de la Nickel
Autor: Colson Whitehead

Llengua original: anglès

Traductora: Laia Font

Any: 2019 (original); 2020 (traducció al català)

Editorial: Edicions del Periscopi

"Això et feia l'escola. I no s'acabava quan en sorties. Et retorçava tant que ja no podies dur una vida recta, de recargolat que estaves quan te n'anaves."

Hi ha pel·lícules i sèries que no puc mirar a la nit perquè després tinc malsons i, amb Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, he descobert que amb alguns llibres també puc tenir malsons.

Aquesta ha estat la tercera lectura del Black History July d’enguany, una novel·la que retrata uns fets reals, tan ben documentada que fa feredat. 

Situada als anys 60, Els nois de la Nickel explica la història de l’Elwood Curtis, un jove afroamericà que, per un error, acaba internat al reformatori de Florida per a nois, la Nickel. L’Escola Nickel està inspirada en un reformatori real que va existir, la Dozier School for Boys, i on durant molts anys van explotar, maltractar, violar i, fins i tot, assassinar nens i joves. Nens i joves que eren orfes, que l’Estat no sabia on enviar, que havien estat condemnats per algun delicte que havien comès (o no) acabaven a la Dozier i intentar-ne escapar no era una opció. L’escola tenia lloc per a joves blancs i negres, en instal·lacions separades, però el tracte que rebien uns i altres era considerablement diferent.

L’autor va descobrir l’existència d’aquesta escola el 2014 a través d’un reportatge periodístic en què es parlava del descobriment d’un cementiri clandestí al costat del cementiri oficial de l’escola, on van trobar nombrosos cossos de nens i joves que l’escola havia denunciat com a fugitius. Colson, al final del llibre, també menciona una pàgina web on els supervivents de l’escola narren les seves experiències. A la novel·la hi ha referències a alguns d’aquests testimonis i jo, personalment, acabada la lectura vaig llegir per sobre el reportatge i alguns dels testimonis, i són estremidors.

Tornant a la novel·la, l’Elwood és un noi que viu amb la seva àvia, la Harriet, després que els seus pares desapareguin de matinada. És un noi molt madur per la seva edat, treballador, intel·ligent i idealista. Escolta i llegeix Martin Luther King i somnia amb la fi de la segregació racial. Un dia, fent autoestop per anar a un institut que l’acostarà al somni d’anar a la universitat, puja en un cotxe robat, fet pel quan és jutjat i condemnat a entrar a la Nickel.

Allà coneix altres joves negres però sobretot fa amistat amb en Turner, un noi discret, menys idealista, que gairebé sembla que ja ha tirat la tovallola i ha acceptat que a la Nickel l’únic que es pot fer es sobreviure-hi i intentar passar desapercebut.

El final és aclaparador, per mi un dels millors finals que he llegit darrerament (i no diré res més). Quan vaig tancar el llibre, tenia un nus l’estómac i els budells girats, però vaig tornar a llegir el pròleg, que narra el descobriment de les tombes pel grup d’arqueòlegs, per tenir la sensació que encara hi ha una mica d’humanitat en la humanitat.

El llibre està dividit en tres parts. La primera part serveix per presentar l’Elwood i el context en què viu abans d’entrar a la Nickel. La segona part se centra en la seva estada a la Nickel. A la tercera part es parla del “després” de la Nickel, però retornant en alguns moments al passat.

La lectura és àgil i, en alguns moments, trepidant. És com aquelles pel·lícules que veus a venir que passarà alguna cosa terrible i, tanmateix, no pots deixar de mirar. Sense ser escabrosa, Whitehead aconsegueix ficcionar i traslladar als lectors l’horror real de la Dozier School sense que sigui macabre.

Quan agafes Els nois de la Nickel ja saps què t’hi trobaràs, saps que la lectura et causarà horror, indignació, tristesa i impotència. Malauradament, segueix sent una història de rabiosa actualitat i així serà mentre el racisme policial, la violència racial, l’abús d’autoritat i la indiferència social segueixin existint.

"A l'hospital, l'Elwood es preguntava si la bestialitat de la pallissa es devia potser a haver demanat classes més difícils: «Que n'aprengui, aquest negre presumptuós». Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat que no tenia res a veure amb les persones."

Altres entrades del mateix autor:

• El ferrocarril subterrani

Coneixem una mica més l'autor?

Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. La publicació el 2020 d'Els nois de la Nickel també li va valdre un Premi Pulitzer, fet que el va convertit en el primer escriptor en rebre dos Pulitzer per obres consecutives.

Txell.Cat

La meitat evanescent - Brit Bennett

Títol: La meitat evanescent
Autora: Brit Bennett
Llengua original: anglès
Traductor: Marc Rubió
Any: 2020 (original); 2021 (traducció al català)
Editorial: Edicions del Periscopi

"Havia entrat en aquell edifici com una noia de color i n'havia sortit com una blanca. S'havia convertit en blanca només perquè tothom creia que ho era."

La segona lectura del Black History July 2021 ha sigut La meitat evanescent de Brit Bennett, un llibre que des que es va publicar en català no he parat de veure a les xarxes socials, de llegir-ne ressenyes positives que parlem del millor llibre de l'any. És, per mi, La meitat evanescent la millor lectura del 2021? No n'estic segura perquè al llarg d'aquests primers sis mesos i mig he llegit llibres que m'han agradat moltíssim, però és totalment cert que si no és el millor, és un dels millors.

La meitat evanescent és una novel·la que ens explica la vida de dues bessones idèntiques, la Desiree i la Stella, que decideixen fugir de Mallard, un poble fictici situat a Louisiana. A Mallard hi viu una comunitat negra que, generació rere generació, ha anat aclarint la pell dels seus descendents a partir de matrimonis mixtos. Es tracta, doncs, d'una comunitat negra amb la pell tan clara que podrien fer-se passar per blancs.

Després de viure una infància difícil marcada per la mort del seu pare de manera traumàtica, quan són adolescents decideixen fugir del poble per refer la seva vida lliurement, lluny del destí que els ve marcat.

Fugen juntes, però un dia les seves vides se separen i emprenen camins totalment diferents: la Desiree es casa amb un noi negre, amb qui té una filla negra com el carbó, la Jude; mentre que la Stella es fa passar per blanca, es casa amb un home blanc i ric i té una filla blanca i rossa, la Kennedy.

La novel·la parteix del retorn de la Desiree amb la seva filla Jude a Mallard i, a partir d'aquí, Bennett narra la vida de les dues bessones i de les seves filles, fent salts endavant i enrere en el temps, i transportant-nos per diverses ubicacions dels Estats Units del segle XX, fins a pintar-nos un quadre de tota la seva vida.

El llibre està estructurat en sis parts que, al seu torn, es divideixen en uns capítols força llargs. Tanmateix, la lectura és trepidant, àgil i enganxa des del primer capítol. La trama és enrevessada, les vides dels personatges és complexa, però estan tots molt ben construïts, també els secundaris. L'Early, en Barry, en Reese, la Loretta... tots són entranyables i reals, tots tenen la seva història darrere i Bennett s'encarrega de farcir-la prou per donar-los vida, però sense que prenguin el protagonisme a les nostres noies.

La meitat evanescent tracta molts temes, però estan tan ben lligats que cap d'ells sembla forçat en l'obra. La transsexualitat, la violència de gènere, el feminisme, les relacions familiars, la identitat (qui som, realment? Qui ens diuen que som o qui diem que som?), les mentides, el racisme exterior, però també l'interior (del qual no se'n parla gaire però també existeix), el pàssing... 

"Li deien Quitrà. Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Degut que a l'aigua sembles una taca de petroli."

Com a curiositat, resulta que la mare de l'autora li va explicar que a Louisiana, on ella vivia, hi havia un poble on els habitants s'unien amb l'objectiu de tenir la pell cada vegada més clara. Bennett va investigar i va veure que no hi havia hagut només un poble així, sinó que n'hi havia hagut diversos. A partir d'aquí i de la voluntat d'explorar la identitat i les conseqüències de viure en un lloc així, va néixer La meitat evanescent. 

Com deia al principi, potser no és LA novel·la del 2021, però sens dubte és una de LES novel·les de 2021: és trepidant, absorbent, complexa, ben construïda i fa reflexionar. Si en teniu l'ocasió, no la deixeu escapar!

Coneixem una mica més l'autora?

Brit Bennett (Califòrnia, 1990) és una escriptora afroamericana que viu a Los Ángeles. Es va formar a les universitat de Stanford i Michigan, on va obtenir diversos premis literaris. La seva primera novel·la, The mothers (2016) va tenir molt d'èxit entre la crítica i el públic, i li va valdre diversos guardons, entre els quals el premi 5 under 35, que reconeix els cinc millors escriptors de menys de 35 anys. La meitat evanescent és la segona novel·la de l'autora i la primera que ha estat traduïda al català. Nominada al National Book Award, ha estat considerada un dels llibres de l'any per diversos mitjans nord-americans. 

"Ningú l'havia avisada d'això quan era petita, quan no paraven d'elogiar-li aquella pell clara preciosa: la facilitat amb què aquella pell portaria la marca d'un home enrabiat."

Txell.Cat

La veïna del costat - Yewande Omotoso

Títol: La veïna del costat
Autora: Yewande Omotoso

Llengua original: anglès

Traductora: Àfrica Rubiés

Any: 2016 (original); 2019 (traducció al català)

Editorial: Editorial Les Hores

"La Marion va sentir una punxada de vergonya; s'estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s'expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible."

Aquest any m'he volgut tornar a sumar a la iniciativa del Black History July, com ja vaig fer l'any passat. Si no coneixeu de què es tracta, en aquesta entrada de l'any passat us ho explico.

La veïna del costat de Yewande Omotoso ha estat la primera lectura del mes, una novel·la que protagonitzen dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant (bàsicament habitat per blancs) de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. 

La Marion i l'Hortènsia són veïnes, però no són amigues: ni fan barbacoes plegades, ni es deixen sal quan una d'elles es queda sense. De fet, són rivals i no s'estan de manifestar-ho. 
La Marion és blanca i nascuda a Sud-àfrica de pares lituans jueus que fugint del nazisme s'hi instal·len. És una arquitecta d'èxit, amb una gran riquesa i mare d'una família nombrosa. L'Hortènsia també gaudeix d'una riquesa desbordant i d'una carrera professional d'èxit, en el seu cas com a dissenyadora tèxtil. Tanmateix, és negra, nascuda al Carib, des d'on se'n va al Regne Unit a estudiar. Allà coneix en Peter, un anglès blanc que es converteix en el seu marit i que la porta amunt i avall de país en país per la seva feina, fins que es jubilen i s'instal·len a Ciutat del Cap, a la casa del costat de la de la Marion. En un barri majoritàriament habitat per blancs, on els negres són els qui treballen per als blancs, l'Hortènsia és la peça discordant.

Totes dues tenen un caràcter fort i agre, estan insatisfetes i força amargades, i, ja jubilades, es dediquen a fer-se la punyeta i a intentar superar-se l'una a l'altra. Tanmateix, a causa d'un incident, es veuen obligades a començar a entendre's i a conèixer-se. I és aleshores quan descobreixen que, sota la capa de presumpta fortalesa, d'estatus social i d'antipatia, totes dues tenen força coses en comú: una vida plena de renúncies, de decepcions, sense marge per l'autoperdó.

He de dir que al principi la lectura se'm ha fet una mica lenta i que m'ha resultat poc atraient, ja que no sentia simpatia per cap de les dues protagonistes (són dos personatges que enviaries a pastar fang en més d'una ocasió!). Però arriba un punt en la novel·la, quan les protagonistes es veuen obligades a entendre's, que es dispara l'interès per les protagonistes i les seves històries. Pel meu gust, però, arriba una mica massa tard.

El que podria ser una història senzilla sobre les disputes veïnals de dues dones rivals és, en realitat, una novel·la molt més profunda, que amaga una reflexió, no sempre explícita, sobre el pes de la història que carreguem a les nostres espatlles, les disputes històriques que heretem i ens fem nostres, la identitat i el pes dels nostres orígens, l'apartheid i el que en queda (encara que s'intenti amagar), el paper de la dona (maternitat, èxit laboral, expectatives...), el racisme i els prejudicis racials...

Us deixo aquí un vídeo en què l'autora, Yewande Omotoso, parla de la novel·la i dels temes que hi aborda.

En definitiva, La veïna del costat és una lectura que, pel meu gust, va de menys a més, però que triga una mica massa en començar a anar a més. Tanmateix, val la pena llegir-la per tots els temes que tracta.

"Van seguir esmorzant i l'Hortènsia va pensar que compartir el menjar amb algú era un acte íntim. No arribes a conèixer realment una persona fins que no et prens la sopa amb ella i sents com la xarrupa (o com intenta no fer-ho), com se l'empassa."

Coneixem una mica més l'autora?

Yewande Omotoso (1980) és arquitecta, dissenyadora i escriptora. Va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria, fins que va anar a viure a Sud-àfrica l'any 1992.

L'any 2011 va publicar Bom Boy, la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis literaris. La veïna del costat es va publicar el 2016 i també ha estat nominada a diversos premis internacionals.

Txell.Cat

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia

Autora: Rosa Parks

Llengua original: anglès

Traductora: Montserrat Asensio

Editorial: Plataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)

"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.

"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.

Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."

Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.

Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.

Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.

"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?

Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."

Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat