Pedro Páramo - Juan Rulfo

Títol: Pedro Páramo
Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Editorial RM
Any: 1955

"-¿Ya murió? ¿Y de qué?

-No supe de qué. Tal vez de tristeza. Suspiraba mucho.

-Eso es malo. Cada suspiro es como un sorbo de vida del que uno se deshace."

 
Vaig descobrir Juan Rulfo amb la lectura d’El llano en llamas i tenia pendent llegir la seva novel·la, Pedro Páramo, considerada una obra clau de la literatura llatinoamericana i del realisme màgic.

"Este pueblo está lleno de ecos. Tal parece que estuvieran encerrados en el hueco de las paredes o debajo de las piedras. Cuando caminas, sientes que te van pisando los pasos. Oyes crujidos. Risas. Unas risas ya muy viejas, como cansadas de reír. Y voces ya desgastadas por el uso. Todo eso oyes. Pienso que llegará el día en que estos sonidos se apaguen."

 
Pedro Páramo és una novel·la amb una estructura fragmentada, construïda a partir de diferents veus i personatges, antics habitants de Comala, ànimes que no han pogut trobar el repòs i segueixen vagarejant per la contrada.
Rulfo no només fragmenta les veus narradores, sinó també les línies temporals, i ens explica dues històries principals, situades en dos moments diferents, a les quals hi intercala les històries d'altres personatges.

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo."

La novel·la comença amb la promesa de Juan Preciado a la seva mare, Dolores Preciado, quan està morint, de tornar al seu poble natal, Comala, i reclamar al seu pare Pedro Páramo reconeixement i l'atenció que no han tingut en vida. Així, Juan Preciado, perseguit per uns somnis que el deixen intranquil se'n va a buscar el seu pare. Quan arriba a Comala li diuen que Pedro Páramo fa temps que va morir. A partir d'aquell moment s'inicia la segona història principal, la de Pedro Páramo des que és un nen fins a l'edat adulta. Aviat descobrim que Pedro Páramo és un cacic que s'ha fet amb el poder de tota la zona; tothom li deu favors, tothom el tem i ell s'encarrega que això sigui així mitjançant la violència i els suborns. Un home que actua com un Déu, que sembla que estigui per sobre del bé i del mal. Tot li pertany: terres, animals i persones, homes i dones… però tot i així hi ha alguna cosa que no pot aconseguir, ni amb poder ni amb violència.
Quan Juan Preciado arriba a Comala, no troba el poble viu i alegre que evocava la seva mare, sinó un paratge erm, abandonat i pobre, on ni tan sols els morts viuen tranquils. Tots ells coneixien i van patir l’existència del seu patró.
 

"Entonces oyó el llanto. Eso lo despertó: un llanto suave, delgado, que quizá por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos."

Alguns dels temes que apareixen a Pedro Páramo ja els havíem trobat a El llano en llamas: violència i abús de poder, mort, pobresa i dependència dels cacics, una crítica a les classes polítiques que fan la vista grossa, i a la religió.
 
Pedro Páramo és una novel·la que requereix una segona (i potser una tercera lectura) per acabar de copsar-ne tots els detalls i tots els matisos, les veus i les històries. Tinc la sensació que se m’han escapat moltes coses, però alhora l’he gaudit, l’he trobat magnètica i m’ha absorbit. He temut Pedro Páramo i he sentit la pols dels camins a la pell, el silenci eixordador d’aquest poble abandonat i sofert, i la tristesa de la soledat. Una història tristíssima i bellíssima sobre el tema més universal i antic de la història de la humanitat.
 

"Y se preguntaba hasta cuándo terminaría aquello. Esperaba que alguna vez. Nada puede durar tanto, no existe ningún recuerdo por intenso que sea que no se apague."

 

Altres entrades del mateix autor:

• El llano en llamas

Txell.Cat

El Llano en llamas - Juan Rulfo

Títol: El Llano en llamas

Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Cátedra

Any: 1953

"La memoria, a esta edad mía, es engañosa; por eso yo le doy gracias a Dios, porque si acaba con todas mis facultades, ya no pierdo mucho, ya que casi no me queda ninguna."

He descobert la prosa de Juan Rulfo amb aquest recull de contes, El Llano en llamas, que hem llegit conjuntament amb en Dídac i una altra parella d’amics, la Gina i en Sergi. Era la primera vegada que llegíem alguna cosa junts, i des de bon principi teníem clar que ho faríem al nostre ritme, sense unes fites prefixades al principi. L’experiència ha sigut molt xula i molt enriquidora.

El Llano en llamas és un recull de contes, així que hem anat llegint i comentant els contes un a un, i hi he pogut aprofundir molt més que quan llegeixo contes sola. Vaja, que ha estat tan guai que ja hem triat el següent llibre que llegirem plegats 🤭.

"Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado."

Aquest volum recull 17 relats en què la violència, la mort i la pobresa tenen un paper destacat, tot en un Mèxic realista de principis del segle XX i amb les conseqüències de la revolució de fons.

En aquests contes no hi trobareu finals feliços ni personatges afortunats, sinó tot el contrari. En poques pàgines Rulfo et situa a l’espai, el temps i l’atmosfera, et transporta, t’explica la història d’uns personatges miserables, et fa un gir de guió per acabar-te deixant amb un pam de nas. I a més, ho fa amb una prosa bonica, però directa i dura, que és com una gota malaia, com un martelleig incessant que acaba sent com una cadència que t’acompanya durant la lectura.

"Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida."

La majoria de contes s’entenen per si sols, però hi ha detalls i matisos amb què es pot aprofundir. No negaré tampoc que algun conte, en particular un, que és un dels més famosos, em va costar una mica més de seguir, el de "El hombre". Els contes que més m’han agradat i remogut són: “Talpa”, “No oyes ladrar a los perros”, “En la madrugada”, "Macario" i “Es que somos muy pobres”.

Tot i que la majoria de contes tenen el mateix to, n’hi ha un parell que són més satírics i humorístics que la resta, i on s’entreveu la crítica de l’autor a la classe política i la religió.

Rulfo juga amb els plans temporals, crea unes atmosferes que et transporten i et presenta uns personatges que tenen més d’una cara. I ho fa tot magistralment. Et posa un toc d’humor, i després és tosc i salvatge. Un narrador en majúscules, vaja.

Sens dubte Pedro Páramo entra a la llista dels pendents de llegir perquè tinc més ganes de Rulfo i de la seva prosa.

"Y por si fuera poco el estar trabado de flaco, vivía si es que todavía vive, aplastado por el odio como una piedra; y es válido decirlo, su desventura fue la de haber nacido."

Coneixem una mica més l'autor?
Juan Rulfo (Mèxic, 1917 - 1986) va ser un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic. Tot i que només va publicar un  recull de contes, El Llano en llamas (1953), una novel·la, Pedro Páramo (1955), i una novel·la breu, El gallo de oro (1956-1958) ha estat reconegut com un dels grans escriptors de la narrativa hispanoamericana del segle XX. 

Txell.Cat