divendres, 31 de desembre de 2021

La biblioteca de París - Janet Skeslien Charles

Títol:
La biblioteca de París

Autora: Janet Skeslien Charles
Llengua original: anglès
Traductora: Gemma Rovira
Any: 2021 (original i traducció)
EditorialEdicions Salamandra
"Las bibliotecas son como pulmones. [...] Los libros son el aire fresco que necesitamos para que nuestro corazón siga latiendo, para que nuestro cerebro siga imaginando, para mantener viva nuestra esperanza."


La biblioteca de París
de Janet Skeslien Charles ha estat l’última lectura del 2021 (i per poc no l’acabo al 2022 😊).

Aquest llibre va arribar a casa ja fa uns mesos amb una caixa de Bookish (no la rebem cada mes, però de tant en tant fa il·lusió rebre un llibre sorpresa a casa), però ja se sap que tots els llibres tenen el seu moment. A la caixa, a banda del llibre, hi havia una llista de reproducció amb música francesa per ambientar la lectura, una fotografia del personal de la biblioteca i alguns detalls per acabar de lligar caps un cop finalitzada la lectura. Alguns detalls els havia enganxat, però d’altres m’havien passat per alt i m’ha agradat completar la lectura amb informació addicional.

Centrem-nos en el que toca: la novel·la.
La biblioteca de París és una novel·la històrica que ens explica uns fets que van ocórrer durant la Segona Guerra Mundial a París, amb la Biblioteca Americana de París com a element central. Malgrat la guerra i l’ocupació alemanya, aquesta biblioteca es va mantenir oberta i els treballadors i voluntaris es van esforçar de valent per fer arribar llibres al front i als hospitals. La història ens la narren diversos personatges, però sobretot Odile i Lily. La Lily és una nena estatunidenca de principis dels anys 80 que té molta curiositat per la seva veïna Odile, una senyora francesa que viu sola i fa poca vida social al poble. Per altra banda, una Odile molt jove ens narra, des de París i durant la II Guerra Mundial, el seu primer amor, com la guerra va afectar la seva família i les seves amistats i com, malgrat tot el que passava, ella i els seus companys de la biblioteca no van defallir.
Entre treballadors, voluntaris i abonats a la biblioteca trobem un grapat de personatges ben peculiars i extravagants, idealistes i valents (i el millor de tot plegat és que la gran majoria, com descobrim a la Nota de l’autora, van existir). M'ha agradat especialment que tots els personatges tenen virtuts i defectes, com a la vida real i això a les novel·les no sempre es veu.

"Es fascinante conocer a alguien a través de los libros que ama."

"Ninguna otra cosa posee esa capacidad mágica de hacer que las personas veamos con los ojos de otros." 

Al principi aquesta novel·la no em va atrapar especialment. Quan agafava el llibre, em distreia, m’agradava i anava llegint perquè és molt àgil, però no em delia per agafar el llibre a totes hores i continuar-lo. Ara bé, a partir de la meitat em va atrapar completament i no podia deixar de llegir.

La Biblioteca de París és una lectura recomanable a tots els qui ens agrada llegir i visitar biblioteques; és un homenatge a la literatura i als llibres, a les persones que els estimen i a tots els qui van arriscar la seva vida durant la guerra per la cultura. La novel·la està farcida de referències que, pels amants de la literatura, són una joia. 

"El duelo es un mar hecho de nuestras propias lágrimas. Las olas saladas cubren las oscuras profundidades por las que debemos bucear cada uno a nuestro ritmo. Fortalecerse lleva su tiempo. Había días en los que mis brazos cortaban el agua sin problemas y me parecía que todo saldría bien, que la orilla no estaba demasiado lejos. Y de pronto un recuerdo, un solo momento, casi me ahogaba. Entonces volvía al punto de partida y tenía que luchar con todas mis fuerzas para mantenerme en la superficie, agotada, hundiéndome en mi propio dolor." 



Coneixem una mica més l'autora?
Janet Skeslien Charles (Estats Units, 1971) és escriptora, professora i bibliotecària. La seva primera novel·la, Luz de luna en Odessa (2009), es va convertir en un èxit internacional. La seva segona novel·la, La biblioteca de París, està basada en la seva experiència com a directora de projecte de la Biblioteca Americana de París.


Txell.Cat

diumenge, 26 de desembre de 2021

Dos cuentos de Navidad - Fiódor Dostoievski


Títol: Dos cuentos de Navidad
Autor: Fiódor Dostoievksi
Llengua original: rus
Traductora: Bela Martinova
Any: 1848 i 1876 (originals); 2012 (traducció al castellà)
Editorial: Editorial Flash


"Los niños son unas personitas un tanto particulares."


Era la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no va ser ben bé així.

Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.

El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat, aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són víctimes de la seva condició social.

Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda” coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de Nadal, bàsicament.

El primer conte és el que em va despertar rebuig i aversió: Dostoievski retrata un jove bavós davant d’una nena que juga. Buf, quina mala estona vaig passar. Ara bé, cal treure’s el barret per la manera de narrar i traslladar aquesta sensació al lector (potser quan el va escriure no volia despertar això?). 
El segon conte, en canvi, és trist i dur, però m’ha resultat més proper i és el que ha estat un bany de realitat (un bany molt fred). Malauradament, estic segura que el conte d’”El niño de la manita” podria ser real avui dia (i no només el dia 25 de desembre).

M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents, no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.

"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."


Coneixem una mica més l'autor?
Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 
Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

dissabte, 25 de desembre de 2021

La caiguda - Felip Palma


Títol:
La caiguda; La porc; La bondat d'en Lino
Autora: Felip Palma 
Llengua original: català
Any: 1907; 1902; 1905
EditorialTrípode
"I, al defora, les fulles mortes dels arbres, fuetejades pel vent de tardor, anaven caient amb remor trista damunt la terra, i dintre d'aquella casa les il·lusions, dallades pel desengany, mataven el goig de viure d'aquells dos sers en plena joventut."


Felip Palma ha estat una gran descoberta i mentre llegia aquest recull he pensat més d’una vegada que com podia ser que no n’hagués sentit mai a parlar i que ens l’haguem estat perdent durant tant de temps. Aprofito per agrair i felicitar a Trípode per la creació d’una col·lecció d’obres modernistes que permet que obres com aquesta vegin la llum. Per descomptat, també agraeixo l’enviament d’aquest exemplar.

Al prefaci Lluïsa Julià estableix certs paral·lelismes amb l’obra de Víctor Català, i és que darrere del pseudònim de Felip Palma també s’hi amagava una dona, Palmira Ventós. Les dues escriptores modernistes situen l’obra en ambients rurals i tracten temes similars com ara la institució del matrimoni o el paper de l’església al món rural amb uns personatges femenins que trenquen alguns dels cànons establerts.

Aquest volum conté la novel·la breu La caiguda i dos contes: La Porc, el primer conte que va publicar l’autora, i La bondat d’en Lino.

La caiguda narra la vida de la Letes i el seu amic de l’ànima, en Manel, des de la infància fins a l’edat adulta a través de 5 capítols breus que ens situen en diferents moments clau de les seves vides i que es corresponen a cadascuna de les estacions de l’any (és una meravella!). No vull revelar més detalls de la trama però val molt la pena, especialment per la forma. L’estudi preliminar que ofereix aquesta edició permet anar molt més enllà en la lectura i fixar-te en detalls que et conviden a treure’t el barret (una altra vegada) davant de Palma.

Dels dos contes, La Porc és el que menys m’ha agradat. La Porc ens situa en una masia en plena verema i ens explica la història familiar i el paper de la porquera, una jove força lletja que serveix de diana de tothom. La bondat d’en Lino, en canvi, m’ha agradat més i m’ha recordat més a La caiguda. En aquest conte coneixem el vell Lino, un home vidu i innocent que només vol que la seva filla es casi amb un bon home i li doni néts. La filla, però, no està massa per la labor. D’aquest conte m’ha agradat molt el final (i aquí ho deixarem...).

En global, el que més m’ha agradat de Palma és l’ús brillant que fa de la llengua. Palma aconsegueix crear unes imatges precioses i alhora plantar-te una frase crua sense que te l’esperis; diu molt amb poques paraules i, fins i tot, diu sense haver-ho d’escriure.
La història us pot agradar més o menys, i puc entendre que no tothom connecti amb aquest llenguatge de principis del segle XX, però per mi és innegable que l’estil de Palma és una meravella. És una pena que la seva trajectòria literària fos breu, però encara és una pena més gran que a data d’avui encara sigui tan desconeguda.

"Les llàgrimes li cremaven els ulls i les galtes com ferros roents, mentres una gelor estranya li corria per les venes i no li deixava dir cap paraula."


Coneixem una mica més l'autora?
Felip Palma (Barcelona, 1858 - 1916) va ser el pseudònim que va utilitzar Palmira Ventós. L'any 1902 va publicar el conte La Porc a la revista Joventut i el 1904 va publicar el primer recull de relats, Asprors de la vida. L'any 1907 l'editorial de L'Avenç va publicar la novel·la La caiguda i tres narracions. També va destacar com a dramaturga, i també era actriu i pintora afeccionada. 

"Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls, però eren d'aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l'ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l'hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç."

Txell.Cat

divendres, 10 de desembre de 2021

El càstig - Guillem Sala

Títol: 
El càstig
Autor: Guillem Sala
Llengua original: català
Any: 2020
EditorialL'Altra Editorial
"La Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. S'atipa i vomita. Quan s'ho passa bé, després es castiga. Per què? No ho sap ni ella, la Sandra no tolera les preguntes serioses. Només li agrada parlar de tonteries."

He llegit El càstig de Guillem Sala en quatre dies: cada dia un capítol, tot i que podria haver-la llegit perfectament d'una tirada perquè la tant la història com l'estil són molt absorbents.

La Sandra és professora d'institut i cada dia se'n va a treballar i a viure amb una màscara de "tot va bé", però no va bé. És una dona amb un trastorn de la conducta alimentària i amb conductes autodestructives, amb un historial familiar complex, insatisfeta amb la vida i incapaç de ser feliç amb cap parella. L'Izan és un alumne de l'institut de la Sandra amb una sexualitat disparada que el porta a cometre una falta greu a una companya. L'Izan viu a Santa Coloma, en un habitatge precari, amb uns pares que fan tot el que poden, però amb un panorama complicat i manca de recursos. Tots dos són exemples d'allò que com a societat rebutgem i intentem ignorar, però Sala te'ls fa protagonistes, te'ls planta al davant i com a lector et toca mirar-los a la cara.

Sala ha escrit una novel·la molt crua i brutal, amb un llenguatge molt directe i sense edulcorants que tracta temes tan seriosos com els abusos, la culpa, els desordres alimentaris i els traumes familiars, alhora que critica la falta d'acompanyament que ens condueix a la cultura del càstig. I quan escric falta d'acompanyament no penso només en el jove Izan, sinó també en la Sandra adulta. Sí, què passa amb tots aquests nois que tenen una situació social complexa quan l'escola no té prou recursos? Què passa amb aquelles persones que no estan bé i no demanen ajuda? Què fem com a societat per acompanyar-los? 

Llegir El càstig és endinsar-se en una espiral que t'atrapa i no et deixa escapar. En el cas de la Sandra, és una espiral d'autodestrucció, de minar-se l'autoestima constantment i patir. En el cas de l'Izan, un cercle viciós de males decisions i falta d'acompanyament.
El càstig és present en tota la novel·la (un concepte molt cristià, per cert): en l'entorn educatiu, en el familiar, amb les amistats, en un mateix... 

La novel·la combina el català i el castellà, un fet que li ha valgut crítiques a l'autor. Crec que no en totes les novel·les és justificat i sóc la primera a arrufar el cas quan llegeixo un llibre en català amb errors, però en aquesta ocasió la decisió està més que justificada. El càstig és un retrat de l'extraradi i, ens agradi o no, així és com es parla. Llegint aquesta novel·la sents parlar els personatges i aquesta combinació català-castellà fa que t'hi endinsis de ple i que et creguis la història. No ens enganyem, la mateixa història escrita només en català no hagués tingut un resultat tan bo. Hi ha macarres que parlen català? I tant, però només cal treure el nas en algun institut de l'àrea metropolitana de Barcelona per confirmar que la majoria d'adolescents parlen en castellà.

El càstig s'estructura en quatre capítols que corresponen als tres trimestres del curs escolar i el període de vacances d'estiu. Pel meu gust, l'últim capítol és surrealista i trenca amb la credibilitat de la història. No voldria desvetllar res per als qui encara no l'heu llegit, tot i això intentaré explicar-me una mica més. Tot el que es narra durant els primers capítols és realista i, malauradament i probablement, deu passar, mentre que el que es narra a l'últim capítol, costa més de creure. Segur que en alguna ocasió deu passar, perquè la realitat sempre supera la ficció, però segurament no és el més habitual. Aquí és on m'ha grinyolat una mica.

No puc negar que el final és sorprenent i incòmode. Acabes el llibre, has estat testimoni de les misèries de la Sandra i l'Izan i no has fet res (sí, aquí no podies fer res, però si els coneguessis, hauries fet res?), així que ara el càstig és per tu, encara que només sigui el rum-rum de quan passes l'última pàgina.
"Aixeca el cap. Només existir ja és un plaer. La forma dels núvols, omplir d'aire els pulmons."

Coneixem una mica més l'autor?
Guillem Sala (Barcelona, 1974) és escriptor i professor de sociologia a la UAB. Es va donar a conèixer amb Heu vist passar en Puça amb bicicleta (2004), un text de narrativa infantil i juvenil. L'any 2006 va guanyar el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. La fuga de l'home cranc es va publicar el 2019 i El càstig, el 2020.

Txell.Cat

dilluns, 6 de desembre de 2021

El gran Gatsby - Francis Scott Fitzgerald

Títol: El gran Gatsby
Autor: Francis Scott Fitzgerald
Llengua original: anglès
Traductor: Ferran Ràfols
Any: 1925 (original); 2021 (traducció al català)
EditorialLaBreu Edicions
"La música de casa del veí m'omplia les nits d'estiu. Homes i noies anaven i venien com papallones nocturnes als seus jardins blaus, entre xiuxiuejos, xampany i estrelles."

Aquesta ha estat la meva primera lectura del pont de desembre: un clàssic modern força breu que l’editorial LaBreu ha publicat amb una nova traducció a càrrec de Ferran Ràfols. L’obra es va publicar originalment el 1925, però els fets que s’hi narren passen l’any 1922 (d’aquí menys d’un mes farà 100 anys!).

Ai, els anys 20 del segle XX. Ai, els feliços anys 20, aquell període entre guerres, aquella pau convulsa, aquella bonança, aquella aparent felicitat, aquells anys d’extrema vitalitat que s’estroncarien amb el crac del 29. Bé, però no ens anticipem, que El gran Gatsby no arriba tan lluny, sinó que s’emmarca en aquesta època d’ostentació i superficialitat.

Jay Gatsby és un home que aparentment ho té tot: és ric, està ben posicionat, és influent i organitza les millors festes de Long Island. Gatsby és també un personatge molt misteriós. D’on ve? On ha amassat tota aquesta fortuna? Quins negocis té entre mans? No cal ni dir que la seva figura no està exempta de rumors. Tanmateix, Jay Gatsby no ho té tot i li falta, potser, allò més essencial: amor i amistat.

"...va saber que quan li fes un petó i unís per sempre més les seves visions inexpressables amb l'alè perible d'ella, el seu cap ja no tornaria mai a córrer alegrement d'una banda a l'altra com si fos el cap de Déu."

El seu veí, en Nick Carraway, és qui ens explica aquesta història que passa, majoritàriament, durant els mesos d’estiu. A través d’en Nick, Jay Gatsby recupera el contacte amb Daisy Buchanan, el seu amor de joventut que resulta que és, precisament, cosina d’en Nick. I al llarg de la narració i de festes, jazz, alcohol, infidelitats i el que vindria a ser el “postureig” de l’època, el narrador ens parla de diversos personatges i de les seves vides creuades que culminen amb una tragèdia inesperada.

El gran Gatsby és un retrat de l’Amèrica benestant de principis del XX i, malgrat que em trobo molt lluny d’aquell estil de vida i de tot aquell món, i malgrat que la majoria de personatges són detestables i artificials en certa mesura, he gaudit de la lectura.

M’ha agradat l’estil de Fitzgerald (i aprofito per remarcar la traducció de Ràfols, gens artificiosa) i, especialment, el punt d’ironia fina i crítica a tot aquest món.
"...em va agafar la un moment la mà mentre em mirava als ulls amb la promesa que no hi havia ningú més al món que tingués tantes ganes de veure. Era una cosa que sabia fer."

Si bé és cert que el primer capítol em va costar i que el vaig haver de llegir dues vegades per entrar en l’estil descriptiu, a partir del segon no se m’ha fet pesat i he gaudit de la lectura. Fitzgerald se serveix de poques paraules per traslladar-nos a aquella època, presentar-nos els diferents personatges i descriure l’acció. Podria haver-se recreat més en les festes i en la psicologia dels personatges, però no li fa falta. El gran Gatsby és breu, però funciona sense necessitar res més i et porta a reflexionar sobre les relacions humanes, la superficialitat i el que necessitem per ser feliços. 

Us el recomano! Hi ha clàssics que a vegades fan més bola, però aquest és un clàssic modern que es llegeix ràpidament, amb una trama que atrapa, uns personatges un punt detestables i un bon retrat d’aquella època.


Amb aquest llibre he superat el repte número 7 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Nous horitzons” ens conviden viatjar a algun indret on voldríem anar a través de la lectura. En el meu cas, els feliços anys 20 a Nova York
😊

Finalment, vull agrair a LaBreu Edicions l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra. 

"Va fer un somriure comprensiu, molt més que comprensiu. Era un dels pocs somriures capaços de transmetre una tranquil·litat eterna, d'aquells que et trobes quatre o cinc cops a la vida. Un somriure que mirava -o que semblava que mirés- un moment el món exterior i que després se centrava en tu amb un prejudici irresistible a favor teu. Que t'entenia només fins allà on volies ser entès, que creia en tu com tu mateix voldries poder-hi creure i que et confirmava que la impressió que s'havia format de tu era exactament la que esperaves causar en els teus millors dies."

Coneixem una mica més l'autor?
Francis Scott Fitzgerald (St. Pau, 1896 - Hollywwod, 1940) va ser un novel·lista estatunidenc. De fet, se'l considera un dels escriptors nord-americans més importants del segle XX i el portaveu de l'anomenada "generació perduda". La generació perduda són els nord-americans que van néixer a finals del segle XIX i que van passar a l'edat adulta durant la Primera Guerra Mundial. 
Va escriure cinc novel·les i diverses narracions breus, on destaca el tractament de les emocions. La seva primera novel·la, En aquest costat del paradís es va publicar l'any 1920. Es va casar amb Zelda Sayre, amb qui va viure un estil de vida opulent en diversos països. Cap als anys 30 se'n va anar a Hollywood per escriure relats i guions, ja que passava dificultats financeres, però no volia renunciar al seu tren de vida. 
Va morir alcoholitzat d'un atac de cor als quaranta-quatre anys. 

"La tarda els havia assossegat una estona, com si els volgués regalar un record profund de cara a la llarga separació que els reservava l'endemà. En tot el seu mes d'amor no havien estat mai tan units ni s'havien comunitat mai tan profundament com quan la Daisy va fregar-li el colze de l'abric amb els llavis silenciosos o quan ell li va tocar molt suaument els capcirons dels dits, com si estigués adormida."

Txell.Cat