Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Les noies de pagès - Edna O'Brien

Títol: Les noies de pagès
Autora: Edna O’Brien
Llengua original: anglès
Traducció: Aurora Ballester
Editorial: Edicions Sidillà
Any: 1960

"Llavors vaig ser conscient que era on volia ser. Per sempre més aniria atrafegada i m'envoltarien la gent, les llums i el brogit. Havia deixat enrere els sorolls tristos: la pluja solitària petant contra la teulada de zinc del galliner, els gemecs d'una vaca, de nit, parint un vedell sota un arbre."

He llegit Les noies de pagès d’Edna O’Brien mentre recorria els paisatges d’Irlanda i ha estat una delícia. Amb trets autobiogràfics, Les noies de pagès és la primera part d’una trilogia que ens transporta a la Irlanda rural dels anys 50 i retrata una relació d’amistat en el pas de la infància a la joventut. 

La Caithleen, la narradora, és la filla única d’una mare treballadora i assenyada i d’un pare alcoholic, violent i absent. A casa compten amb l’ajuda d’en Hickey, un personatge entranyable i bondadós que aporta un punt d’alegria a la llar i fa companyia a la Caithleen i a la seva mare. Un dia, una desgràcia capgira la vida de la jove Caithleen per sempre més. 

"...després d’allò ja no vaig sentir res més, perquè no sents res, ni ningú, quan tot el teu cos plora i plora per allò que ha perdut. Perdut. Perdut."

La Baba, en canvi, ve d’una família estable i amb recursos. Totes dues viuen en un poble rural, lluny de Dublín, i somien en anar a la capital.

Les noies de pagès és un retrat de la duresa de la vida rural dels anys 50 a Irlanda, però també d’una amistat llarga i canviant. La Baba i la Caithleen són ben diferents: la Baba és atrevida i desinhibida, amb un punt de mala llet que fa posar nerviosa, mentre que la Caithleen és bondadosa i càndida, patidora i somiadora. Se’n surt bé amb l’escola, així que la bequen per anar a estudiar d’interna a un convent a Limerick, on també l’acompanyarà la Baba. El pas pel convent i la seva duresa, reforça l’amistat entre les dues noies i el seu desig de marxar a Dublín, on esperen trobar un ambient més obert i modern. 

A Dublín, la Baba i la Caithleen experimenten amb la sensació de llibertat i amb la seva joventut, es converteixen en dones i mentre una estudia, l’altra s’ha de posar a treballar. 

"És l’únic moment en què estic agraïda de ser dona, aquell moment del vespre en què tiro les cortines, em trec la roba d’estar per casa i em preparo per sortir. L’emoció creix minut a minut. Em passo el raspall pels cabells sota la llum i surten els colors de les fulles de tardor al sol. Traço una ombra damunt de les parpelles amb perfilador d’ulls negre i quedo parada de la mirada de misteri que m’apareix als ulls. Detesto ser una dona. Presumida, frívola i superficial. Digues a una dona que l’estimes i et demanarà que ho escriguis per poder-ho ensenyar a les amigues. Però en aquella hora de la nit soc feliç. Sento tendresa pel món, toco el paper de la paret amb les puntes dels dits com si fossin pètals de rosa blanca amb la vora tenyida de rosa; agafo les meves sabates velles i fatigades i són flors de plata que algun home m’ha deixat a la porta."

O’Brien també parla del despertar sexual femení, dels primers enamoraments i desitjos. A la Caithleen no li falten pretendents, però tots són considerablement més grans que ella, pràcticament de l’edat del seu pare. La novel·la parla explícitament de l’encandilament d’homes grans amb les adolescents, i de l’emmirallament de les dues joves en aquests homes ben plantats i amb recursos. Alguns passatges que parlen d’aquestes relacions en què clarament hi havia una voluntat d’abús de poder per part d’ells i en què veia la innocència de la Caithleen, m’han incomodat. Quan es va publicar, el 1960, la novel·la no va deixar indiferent al públic irlandès de l'època, que la van considerar obscena i fins i tot hi va haver algú que en va cremar exemplars! 

Les noies de pagès és un homenatge a les amistats imperfectes, que passen per moments de distanciament, però també una crítica a la societat tancada i aïllada de la Irlanda rural dels anys 50.

M'ha agradat molt l’estil d’O’Brien i poder seguir les passes de la Caithleen i la Baba des del poble fins a Dublín, passant per Limerick. He sentit el vent i el fred dels camps i les torberes, la cruesa i la duresa de la vida al camp, la severitat i la repressió de les monges, la il·lusió dels nous començaments i la bogeria i la intensitat de l'adolescència i de l'aventura. 

"La vida era maca si tenies la sort de conèixer gent maca. La vida era bella i plena de promeses. Com la promesa que senties quan miraves un jardí d’estiu amb flors blaves envoltades de boirina al peu d’una font preciosa. I a l’aire flotava un núvol d’aigua platejada dispersa que regava les flors blaves assedegades."

Txell.Cat

Converses entre amics - Sally Rooney

Títol: Converses entre amics
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Núria Parés Sellarès
Editorial: La Magrana
Any: 2017

"Cap dels dos va fer cap gest ni va saludar, simplement ens vam mirar l'un a l'altra, com si ja estiguéssim mantenint una conversa privada que ningú més no podia sentir."

Amb aquesta lectura m'he polit tot el que hi ha publicat, a data d'avui, en català de Sally Rooney. I, és clar, el buit que m'ha quedat a veure com l'omplim, ara. 

A finals de l'any passat vam sortir a sopar amb la colla d'amigues de tota la vida i una d'elles va proposar de fer un club de lectura: triaríem un llibre per llegir-lo totes i quedaríem per comentar-lo. Em feia gràcia, però sincerament, em temia que aquella iniciativa quedés en no res. A la colla som lectores diferents i, com és normal, no totes tenim ni el mateix ritme ni la mateixa freqüència. Vam proposar llegir un llibre de la Sally Rooney perquè vam creure (les que havíem llegit Gent normal i On ets, món bonic?) que podria ser un llibre que ens enganxés i interpel·lés d'alguna manera. Ens vam donar un marge de temps generós, fins a mitjan d'abril, que vam trobar-nos per comentar la jugada. El vermut literari que ens vam marcar va ser fantàstic, totes les que el vam llegir vam comentar el llibre, vam rascar els comportaments dels personatges, vam debatre temes que sortien arran de frases o situacions del llibre… en fi, una conversa molt gratificant que va enriquir molt l'experiència. De fet, ens va agradar prou a totes perquè ja hem escollit el proper llibre i la data pel vermut. 

I ara, entrem en matèria. 

Converses entre amics és la primera novel·la de l'autora, tot i que és l'última que he llegit (jo les he llegit en l'ordre invers 🙃). Crec que és important tenir-ho present perquè les edats dels personatges de les novel·les de Rooney són paral·leles a l'edat de l'autora en el moment d'escriure. 

La Frances i la Bobbi són dues amigues de l'institut que tenen poc més de 20 anys. Havien estat parella, però ara mantenen una relació d'amistat molt peculiar i juntes fan recitals de poesia (amb poemes escrits per la Frances). Un dia coneixen la Melissa i en Nick, una parella uns 10 més gran que ells, amb qui comencen a quedar i estableixen una mena d'amistat. La Melissa i en Nick introdueixen la Frances I la Bobbi en un món d'un cert estatus i riquesa. La Bobbi, provinent d'una família benestant, s'hi sap moure malgrat que en renegui (entre cometes, perquè ja li va bé l'economia dels seus pares), però la Frances, tot i emmirallar-s’hi, no s'hi acaba de situar. Entre els quatre personatges es teixeixen relacions peculiars que fan trontollar les relacions inicials Frances-Bobbi i Melissa-Nick, i que estan clarament marcades per la incomunicació. 

Sally Rooney té una manera d'escriure que m’encanta i m’atrapa. La proximitat que em desperta m’interpel·la de tal manera que devoro les seves novel·les i, quan acabo, encara en vull més. Aquesta vegada ha estat igual, i tot i que per edat m'hauria d'haver sentit més propera a la Melissa i en Nick, m'he sentit molt propera a la Frances.

"Jo sentia un munt de coses que no volia sentir. Em feia l’efecte que era una persona malmesa que no es mereixia res."

A Converses entre amics la narradora és la Frances, que malgrat no comparteixo totes les decisions que pren ni com actua, m'ha despertat certa simpatia. Amb les amigues vam parlar molt de la Frances i de la seva necessitat de sentir-se malament i sentir dolor, ja sigui físic o psicològic. Al llarg de la novel·la, fins i tot quan les coses li van mínimament bé, sembla que busqui i provoqui precisament això per reafirmar-se en la seva posició de víctima contra el món, però sense voler entrar en el victimisme envers als altres. És com si no sabés ser d'una altra manera, com si s’estigués acabant de trobar a ella mateixa. 

També vam tenir temps de parlar de la Melissa (a qui vam deixar fina), de la Bobbi i del Nick; els altres tres vèrtexs d'aquests relació a quatre i que tots tenen clarobscurs. 

En aquesta novel·la, com en les altres dues, la falta de comunicació és molt evident i, si no els origina, accentua els problemes entre els personatges. En Nick i la Melissa no parlen dels problemes que travessa la seva relació, la Bobbi i la Frances són molt amigues però hi ha temes de què no parlen, la Frances no parla amb els seus pares d'allò que realment la preocupa, la Frances i en Nick tenen problemes de comunicació fins i tot amb el llenguatge no verbal 😱. En definitiva, que com que no hi ha comunicació tenen seriosos problemes per relacionar-se per més ganes que en tinguin. I les ganes són tantes, que a vegades recorren a algun comentari per deixar en evidència a l'altre, o al sarcarsme… però lluny d'apropar-los, el desconcert els manté allunyats. És un constant “no sé si vull”, “ara vull, però no sé com”, “ara vull, però i ell/a?”.

I potser és trist, però és probable que més d'un i de dos de la meva generació s'hi vegin (encara que sigui una miqueta) reflectits. 

Converses entre amics és una novel·la sobre relacions d'amistat i de parella complexes, falta de comunicació, salut mental i sobre trobar-se a un mateix. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal
• On ets, món bonic?

Txell.Cat

On ets, món bonic - Sally Rooney

Títol: On ets, món bonic

Autora: Sally Rooney

Llengua original: anglès

Traductor: Octavi Gil Pujol

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2021

"Em fa pensar que, abans que preocupar-me i teoritzar sobre l'estat del planeta, cosa que no ajuda a ningú, hauria de posar les meves energies a viure i ser feliç. [...] Per a què més serveix la vida? Però fins i tot això em sembla tan lluny de mi que és com un somni, completament aliè a la realitat."

 

No m’esperava que en Dídac m’escollís On ets, món bonic de Sally Rooney per Sant Jordi perquè no és un llibre ni una autora de qui haguem parlat massa a casa. Suposava que tard o d’hora llegiria alguna cosa de l’aclamada escriptora irlandesa, però he de confessar que em feia certa mandra posar-m’hi per tot el boom que l’acompanya. Ara, després d’haver devorat aquesta novel·la (l’última que ha publicat, però la primera que li llegeixo), no puc estar més contenta que en Dídac me’l regalés el passat 23 d’abril.
 
L’Alice i l’Eileen es van conèixer a la universitat i es van fer molt amigues. Anys després, s’apropen als trenta i l’Alice és una escriptora famosa, mentre que l’Eileen treballa en una revista literària a canvi d’un sou precari, comparteix pis i amb prou feines arriba a final de mes. Una crisi nerviosa fruit de la fama porta l’Alice a allunyar-se de Dublín i a retirar-se en un poble on ningú la coneix. Allà, a través de Tinder, coneix en Fèlix, un jove tan insatisfet com ella amb la seva vida que treballa de mosso en un magatzem. L’Eileen mentrestant es queda a Dublín i comença a flirtejar amb el seu millor amic, en Simon.

La novel·la intercala capítols de cadascuna de les amigues amb els correus electrònics que s’envien, uns correus electrònics atípicament profunds i que a mi m’han semblat poc versemblants. De fet, al principi se’m feien feixucs, però a mesura que avança la novel·la, el que s’hi parla va prenent més cos i agafant sentit.

A la seva manera i en menor o major mesura, cap dels quatre personatges principals sap ben bé el que vol ni acaba d’estar satisfet amb la vida que porta. Tenen preocupacions individuals i col·lectives, estan desencantats amb la vida que tenen i que no s’assembla a la que s’havien imaginat i busquen l’amor, l’amistat i la bellesa al món. I mentre busquen aquest món bonic, exploren i juguen amb les relacions afectives i es refugien en el sexe (un sexe molt ben tractat i molt realista, la veritat).
Per posar-hi un però, el final no m’ha convençut. Per una banda agraeixo el to esperançador i optimista que té, i em fa pensar el que

"la vida és més mal·leable del que creia. Una vida pot ser desgraciada durant molt de temps i després tornar-se feliç. No ha de ser necessàriament una cosa o l'altra, no queda fixada en un caminet anomenat "personalitat" que després se segueix fins al final."

Però per altra banda, el meu jo pessimista diu que la vida real mai acaba així.

On ets, món bonic m’ha sorprès molt i m’ha agradat molt. M’he sentit identificada amb els personatges femenins, especialment amb l’Eileen, al llarg de tota la novel·la. Hi ha hagut passatges que reflectien exactament pensaments i converses que jo mateixa he tingut sobre la felicitat i el sentit de la vida. Sentir que l’Eileen i l’Alice també han passat per aquí (i que la Sally Rooney probablement també perquè si no, no ho hagués descrit tan bé) m’ha fet sentir acompanyada i compresa. I disculpeu si em poso una mica tova, però ha sigut molt real. A On ets, món bonic hi he trobat molta veritat i el retrat d’alguns aspectes d’una generació que no sempre s’ensenyen.

En aquest sentit, entenc que no acabi de convèncer a tothom i que no tothom hi connecti de la mateixa manera.   

"Em dic a mi mateixa que vull tenir una vida feliç però que les circumstàncies adequades no se m'han presentat. Però, i si no és cert? Què passa si soc jo la que no em deixo ser feliç? Perquè tinc por, o prefereixo naufragar en l'autocompassió, o no crec que em mereixi coses bones, o per qualsevol altra raó. Sempre que em passa alguna cosa bona, em descobreixo pensant: Em pregunta quant trigarà a acabar malament."

Amb l’Alice i l’Eileen seríem bones amigues i ens entendríem la mar de bé, però probablement de la nostra amistat no en sortiria res de bo. Ens quedaríem enganxades en aquest pessimisme generacional fins que vingués algú a treure’ns-hi (i de ben segur que no serien ni en Simon ni en Fèlix) i ens empenyés a viure sense pensar tant. 

Rooney, ens tornarem a veure.

"Es van mirar l'un a l'altra. Era massa fosc perquè cap dels dos pogués extreure gaire informació de l'expressió de l'altre, però tot i així continuaven mirant-se, i no apartaven els ulls, com si el fet de mirar-se fos més important que el que poguessin veure."

Coneixem una mica més l'autora?

Sally Rooney (Irlanda, 1991) és una escriptora i guionista irlandesa. Va debutar amb Conversations with friends (2017) i poc després va escriure Gent normal (2018). On ets, món bonic és la seva tercera novel·la. A banda de novel·la, Rooney també ha publicat assajos, poemes i relats curts a diverses revistes. 

Txell.Cat