La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres - Berta Cusó

Títol: La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres
Autora i il·lustradora: Berta Cusó
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2025

La conca dels àngels, o Engelbecken en alemany, és un estany situat a Berlín que dona lloc a aquesta novel·la gràfica de Berta Cusó que repassa els conflictes bèl·lics dels últims anys a través de sis protagonistes.

Sis històries breus -a vegades voldries saber-ne més- de sis dones amb nacionalitats i moments històrics diferents, però totes atravessades per la guerra i situades a Berlín en algun moment.

Cusó ha fet un retrat de la guerra al món al llarg del segle XX per evidenciar que la guerra no acaba mai, es trasllada en l’espai, però no s’ha extingit mai. 

La Micaela, una alemanya que viu l’entrada dels russos a Berlín l’any 45; l’Angelina, una noia russa que forma part d’un regiment nocturn d’avions bombarders sobre territori alemany; la Serafina, maqui que s’ha d’exiliar al final de la Guerra Civil espanyola; la Tuyen, que quan acaba la Guerra del Vietnam arriba a Berlín com a refugiada econòmica; la Lucy, una jove alemanya que se’n va a Síria amb Estat Islàmic; i la Gabriela, refugiada ucraïnesa que fuig amb l’inici de la Guerra amb Rússia.

L’encreuament de les històries de les sis protagonistes a La conca dels àngels evidencia que la guerra provoca una mena d’efecte papallona: afecta el món i no és un fet aïllat.

A La conca dels àngels es retrata la figura de les dones en les guerres allunyant-se de l’idea generalista que tothom té. Cusó retrata l’altra cara de la guerra: les violacions i la violència sexual dels vencedors a les vençudes, dones que lluiten en tots dos bàndols, aviadores, dones en camps de concentració (preses i guardes), o refugiades. 

M’ha agradat veure com anaven encaixant les històries entre si. Això sí, se m’han fet curtes i m’hauria agradat aprofundir-hi, però crec que no era l’objectiu de l’autora. En aquest sentit, m’ha fet pensar en Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, en què sí que s’aprofundeix en una de les conseqüències de la guerra per a les dones.

Les il·lustracions m’han agradat molt i porten un gran pes narratiu en la història, tot i que també hi ha espai per algunes pàgines didàctiques com la que explica el significat dels pedaços i combinacions que portaven les preses dels camps de concentració.
La col·lecció Dobletinta es caracteritza per utilitzar només dos colors. En aquesta ocasió, totes les vinyetes són amb tons vermellosos i lilosos, ja que vaig sentir que l’autora explicava que el lila li permetia defugir el negre i aportava més profunditat en les escenes nocturnes, mentre que el vermell evocava directament la sang i s’associa ràpidament a les guerres.

Altres novel·les gràfiques sobre conflictes bèl·lics

• L'art de volar - Antonio Altarriba, Kim

• Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

• Persépolis - Marjane Satrapi

Txell.Cat

A l'ombra de l'arbre violeta - Sahar Delijani

Títol: A l'ombra de l'arbre violeta
Autora: Sahar Delijani
Llengua original: anglès
Traducció: Aïda Cunill
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013

"Ell va dir: quan prevalgui la por, no ens quedarà res. S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

A l'ombra de l'arbre violeta de Sahar Delijani parla de la revolució iraniana de 1980 i dels fills dels qui van ser empresonats aleshores, que, anys més tard, protagonitzen les protestes del 2009 que van tenyir el país de verd.  
La novel·la s'inspira, en part, en la història de l'escriptora i de la seva família, i la veritat és que saber-ho mentre llegeixes fa encongir el cor. 
Als anys 80 hi va haver una revolució popular a l'Iran que va acabar amb milers d'empresonats. Periòdicament els jutjava la guàrdia moral per decidir si havien de seguir a la presó, podien alliberar-los o si se’ls imputava la pena de mort. L'any 1988 hi va haver una purga general que va acabar amb desenes de milers d'assassinats a les presons d’Iran. Durant tots aquells anys, hi va haver naixements a les presons, com la mateixa autora, i molts infants van créixer allunyats dels seus pares (amb avis i tiets, en el millor dels casos). 
A través de set històries, situades entre els anys 80 i el 2011, coneixem la visió i la vida de diversos personatges. Tots comparteixen, d'una manera o d'una altra, un vincle amb una cel·la de dones de la presó d’Evin de Teheran, l'any 1983. Hi ha tota mena de vides: els qui aconsegueixen sortir de la presó abans de la purga, els qui perden un dels pares assassinats a mans del règim islàmic, els qui decideixen deixar enrere el seu país i refugiar-se als Estats Units o a Europa, els qui han de renunciar a l'amor per cuidar els fills de les germanes empresonades…
A l'ombra de l'arbre violeta és una novel·la sobre les ferides i les conseqüències del règim dictatorial iranià en diferents generacions. Les decisions d'una generació (per convenciment, ideals o temor) es converteixen en el pes de les generacions futures. Si tots els personatges tenen en comú alguna cosa, aquesta és la incertesa i la por que els empara, un viure constantment amb l’ai al cor que s'hereta de pares a fills. 
Delijani se serveix d'una xarxa de personatges interconnectats per presentar-nos diferents realitats; no hi he trobat cap protagonista clar, sinó que n'hi ha diversos per a les diferents històries. Això fa que a l'hora de narrar algunes escenes dures, l’impacte no sigui tan fort perquè tens el focus (i el cor) dividit entre tots ells. L'autora no es recrea en la tristesa ni en descripcions que busquen tocar la fibra; ens explica una de tantes històries que podria haver-nos explicat. M'ha agradat especialment aquest enfocament que abandona la figura de protagonista, i el fet de donar veu a la generació dels fills dels revolucionaris. 
A l'ombra de l'arbre violeta és la història d'un poble i de les esquerdes que queden després de les guerres i dels règims brutals. En aquest cas és la del poble iranià, però hi podríem fer l'analogia amb la història dels nostres avis i besavis. I no, jo no he creuat els Pirineus embarassada fugint d'una dictadura per evitar la presó, però sí que ho va haver de fer la meva besàvia. I com passa als personatges d'aquesta novel·la, i malgrat que amb el temps les ferides cicatritzen, queda aquella marca invisible als ulls que ens hi fa pensar i tenir-ho present. És difícil d'explicar, però encara que el nostre passat familiar no ens defineixi, en certa manera ens acompanya. Bé, tornem al que ens ocupa…

I com un personatge més que va apareixent en totes les històries trobem l'arbre violeta, la xicranda, que acull els diferents personatges sota la seva ombra. I que amb la seva forma com de desmai, els abraça. Un arbre d'un lila vistós que representa la bellesa, la resiliència i el fet de renéixer. L'esperança, al cap i a la fi.

"Els guàrdies havien buscat documents, cartes, fullets, poemes, llibres prohibits. Se’n van anar amb les mans plenes. Hi havia tants bocins de vida que s’havien d’emportar."

Coneixem una mica més l'autora?

Sahar Delijani (Iran, 1983) va néixer a la presó d'Evin, a Teheran, el mateix any en què els seus pares van ser arrestats per les seves activitats contràries al règim islàmic. Quan tenia dotze anys va anar a viure a Califòrnia, on més tard es va graduar en literatura comparada. Actualment viu a Torí. A l'ombra de l'arbre violeta és la seva primera novel·la.
Txell.Cat

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu

Títol: Abans ningú deia t'estimo

Autor: Francesc Orteu

Editorial: Catedral

Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 ⁿ d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.

"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)

 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res." (Anna Forn)

 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).

 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).

 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.

MAC