La Mélanie sempre ha somiat a fer-se famosa. Ja de petita s’emmirallava als realities de la televisió i es preguntava si ella no podria ser una d’aquelles noies que hi surtien i que després es feien famoses. La seva participació en un d’aquests shows televisius, però, és un absolut fracàs. Anys més tard, comença a publicar imatges i vídeos curts dels seus fills, en Sammy i la Kimmy, i de seguida comença a guanyar seguidors, així que decideix obrir el compte Happy Esbarjo a Youtube. L’èxit és aclaparador i tota la família acaba vivint dels ingressos que suposen les visualitzacions dels vídeos i la col·locació de certs productes que inunden casa seva. La vida de la família de la Mélanie se sustenta amb els likes i els comentaris a Instagram i a Youtube, la vida d’en Sammy i la Kimmy és pràcticament retransmesa en directe i el seu temps lliure totalment monopolitzat per la creació de continguts (unboxings, challenges…) i per les trobades amb els seus fans.
Però… realment en gaudeixen, en Sammy i la Kimmy? On ha quedat la seva voluntat com a infants? I si només volen jugar? On ha quedat la seva intimitat?
Un dia, mentre juguen al pati del complex residencial on viuen, la Kimmy desapareix. El cas deriva en un segrest i arriba a mans de la Brigada Criminal, on coneixem la Clara, una jove investigadora que és l’antístesi de la Mélanie.
Els nens són reis és una novel·la d’intriga amb una trama policíaca per aclarir la desaparició de la Kimmy, però no es queda aquí, ja que la resolució del cas no culmina la història. El segrest és una manera de mostrar una de les cares fosques de la sobreexposició de menors a les xarxes, però no és l’única. La novel·la planteja la falta de legislació per protegir els infants exposats a les xarxes socials per part dels pares, així com les conseqüències psicològiques d’una exposició constant des de ben petits a un gran públic internacional, en què fins i tot el primer pipí a l’orinal es monetitza.
Nens i nenes que són estrelles, però que també són víctimes; titelles a mans d’uns pares incapaços de copsar els perills en una societat que busca la validació constant a base de likes i reaccions, en què la cultura de l’ego ho és tot i en què el consumisme desbocat ho engoleix tot.
"A ella li agradava la idea d'un públic que calia satisfer i complaure; un públic que calia tenir content. Li agradava aquella recompensa immediata, tan calorosa, tan entusiasta, que li donaven cada cop que es manifestava. Necessitava la seva atenció. Els seus elogis. La feien sentir única. Que es mereixia que s'hi fixessin. I allò no havia de ser cap motiu de vergonya."
Delphine de Vigan ha escrit una novel·la incòmoda i esfereïdora; una novel·la que molts adults haurien de llegir abans de publicar la primera foto dels seus fills a la xarxa. Llegir, reflexionar i després decidir: entre penjar-ho tot i no penjar res, hi ha molts matisos, però almenys actuem amb consciència.
Txell.Cat