Manual de defensa del català - Òscar Andreu

Títol: Manual de defensa del català
Autor: Òscar Andreu
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Ara mateix hi ha una droga que ho peta en tots els territoris de parla catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer; una droga dura, que no deixa ressaca i que és gratuïta. Per això la recomano. Per això, i perquè proporciona algunes de les experiències més al·lucinants que he viscut a la vida. Aquesta droga es diu “mantenir el català”. Us la recomano."

El 26 d’abril de 2024 vam anar a veure el monòleg “Crida als ocells de colors llampants” de l’Òscar Andreu, així que la lectura d’aquest Manual de defensa del català ha estat una mena de relectura, ja que es basa en el text que interpretava en aquell espectacle.

Més que un manual, sembla un manifest de defensa del català amb humor i a partir de l’experiència d’Òscar Andreu. A partir de la seva biografia lingüística ens explica algunes anècdotes que ens sonaran familiars i que ens evoquen a escenes similars que tots hem viscut.

No és una lectura acadèmica ni seriosa, i és fàcil sentir-li la veu mentre el llegeixes i imaginar-te’l en escena. No descobreix la sopa d’all, però comparteix algunes reflexions i pensaments que són molt evidents, però que convé recordar. A vegades, allò més evident és el que tenim menys present. 

Aquest manual de defensa del català té un missatge clar: parlem-lo!

"Per cert, parlant de llengües: sabeu que totes les llengües existeixen perquè els humans es comuniquin els uns amb els altres, menys el català, que existeix només per tocar els collons a milions de castellanoparlants?"

El decàleg del Manual de defensa del català està amagat a la sobrecoberta, però seria digne de ser emmarcat:

1. La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) el català

2. El català rep altres noms depèn del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

3. El parlem perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

4. I perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

5.  Si nosaltres no el parlem, ningú el parlarà per nosaltres.

6. El bilingüisme social és una trampa dels qui t'exigeixen que siguis bilingüe perquè així poden continuar sent monolingües.

7. Amagar-lo o renunciar a parlar-lo és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felix V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

8. Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua?

9. Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

10. Compartim-lo. Reclamem-lo Rebel·lem-nos! Parlem català!

Txell.Cat

Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

La senyora Dalloway - Virgina Woolf

Títol: La senyora Dalloway
Autora: Virgina Woolf
Llengua original: anglès
Traductora: Dolors Udina
Editorial: La Magrana
Any: 1925, traducció al català del 2013

"Als ulls de la gent, al balanceig, el pas ferm i la gambada; al xivarri i l'enrenou; als carruatges, els automòbils, els òmnibus; a les camionetes, els homes anunci que arrosseguen els peus i es balancegen; a les bandes de metalls; als orgues de maneta; a la joia, la dringadissa i l'estrany so agut d'un aeroplà que sobrevolava hi havia el que ella estimava; la vida; Londres; aquest moment del mes de juny."

Vaig fer un primer intent de llegir La senyora Dalloway fa un parell d'estius, però aleshores l'escriptura de Woolf em va superar. No aconseguia seguir el fil, desconnectava constantment durant la lectura i no entenia absolutament res del que es narrava. Quan vaig veure que se'n feia una lectura conjunta (i que la feia el mateix grup amb què vaig llegir Anna Karènina), vaig decidir apuntar-m’hi, a veure si aquesta vegada era la bona. I així ha sigut. 

La senyora Dalloway està escrita amb un estil peculiar, que imita el corrent del pensament humà, que no s'atura mai, va saltant d'idea a idea, a vegades de manera imprevista i inconnexa. A més, Woolf no  explora només els pensaments d'un únic personatge, sinó que la narració va passant per les ments de diversos personatges. Tot plegat la converteix en una lectura exigent, ja que requereix d'un grau de concentració més alt que d'altres llibres.  

"Res no importava. Estaven asseguts a terra i parlaven -la Clarissa i el. Tots dos entraven i sortien del pensament de l'altre sense cap esforç."

Aquesta vegada sí que he aconseguit entrar en la història i deixar-me portar, però tampoc no negaré que en alguns moments he anat connectant i desconnectant, talment com passa a vegades quan pensem en alguna cosa, que de sobte la ment se'n va i te n'adones quan ets a anys llum de la idea original. En qualsevol cas, crec que Woolf aconsegueix reflectir aquest “deixar-se anar” del pensament i que el lector s'hi pugui submergir. 

La història ens transporta a Londres, un dia de juny del període entre guerres (quan poc s'imaginaven que hi hauria una Segona Guerra Mundial). Allà coneixem la Clarissa Dalloway, una dona de classe alta que viu aferrada a les convencions socials i que està atrafegada amb l'organització d'una festa a casa seva aquella mateixa tarda. A partir de la protagonista anem coneixent altres personatges (i en alguns casos arribem a llegir-ne també els pensaments) que estan interrelacionats: en Richard Dalloway (marit de la Clarissa) i l’Elisabeth (la filla), la senyora Kilman, o els amics de joventut Peter Walsh i Sally Seton. 

Hi ha una segona línia narrativa que també va connectant en alguns moments amb la resta de personatges que formen una xarxa al voltant de Clarissa Dalloway, que són en Septimus Warren Smith i la seva dona Lucrezia. Septimus és veterà de la Gran Guerra i n'arrossega unes seqüeles que la gent del seu voltant no acaba d'entendre (convé tenir present que la Primera Guerra Mundial va canviar el paradigma de les guerres que hi havia hagut fins aleshores). 

"...devia ser culpa del món, doncs, que no pogués sentir res."

Woolf va escriure una obra molt atrevida per la seva època no només per com s'explica la història, sinó també pels temes que aborda. A La senyora Dalloway hi trobem un feminisme incipient, malalties mentals i una crítica a la manera d'abordar-les, llibertat sexual i bisexualitat. I de manera general la dicotomia entre seguir les convencions i les pressions socials o deixar-se anar i ser un mateix, entre el fracàs i l'èxit, seguir el que ens diu el cor o el cervell. 

El pas del temps també és molt present en tota la novel·la, representat pels sons del Big Ben. 

"Hauria preferit ser una d'aquelles persones, com en Richard, que feien les coses perquè les havien de fer, mentre que ella, pensava esperant per travessar, la meitat del temps no feia les coses senzillament perquè les havia de fer sinó perquè la gent pensés això o allò altre."

No vull deixar de parlar de la traducció de Dolors Udina, que és una meravella i de ben segur que no va ser un exercici fàcil. Si llegint-lo sovint perds el fil i has d'anar enrere, em puc imaginar que traduir-lo tenint la sensació que et vas perdent devia ser complicat, però alhora, un cop acabada la feina, molt gratificant. L'edició actual es tanca amb un comentari molt interessant de la pròpia traductora sobre el procés de traducció d'aquesta obra. 

La senyora Dalloway, en definitiva, m'ha semblat una lectura exigent però interessant i llegir-la conjuntament m’ha ajudat especialment a recuperar alguns detalls que m'havia perdut. No crec que la rellegeixi a curt termini, però estic bastant convençuda que és d'aquells llibres que guanyen a cada relectura. 

De moment he fet les paus amb La senyora Dalloway i això em fan venir ganes de seguir descobrint l'obra de Woolf 😊. 

"De cop i volta va aclucar els ulls, va alçar la mà fent un esforç i va llençar la feixuga punta del cigar. Un gran raspall suau li va escombrar l'esperit, va escombrar les branques que es movien, les veus de criatures, l'arrossegament de peus, la gent que passava i el trànsit que brunzia, que creixia i s'apagava. Es va anar enfonsant cada cop més en el plomatge i plomissol del son, s'hi va enfonsar i va quedar engolit."

Altres llibres de la mateixa autora:

• Dos relats - Virgina i Leonard Woolf

Txell.Cat

Musclos per sopar - Birgit Vanderbeke

Títol: Musclos per sopar

Autora: Birgit Vanderbeke

Llengua original: alemany

Traductora: Marisa Presas

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1990 original, 2021 traducció al català

"Aquell dia hi havia musclos per sopar, però això no era ni un senyal ni una coincidència. És cert que era una cosa una mica extraordinària, però no era un senyal, encara que, com alguna vegada hem dit després, allò no podia portar res de bo."

Així comença Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke, aquesta novel·la breu en forma de monòleg que ens transporta en el si d’una família de quatre a l’Alemanya dividida de postguerra. El cap de família ha d’arribar per sopar a les sis després d’un viatge de feina que, tot sembla indicar, li portarà un ascens laboral molt esperat. La dona i els dos fills, noi i noia, l’esperen amb el seu plat preferit (només del pare!): musclos i patates fregides. Però passen els minuts i ell no arriba. A poc a poc, dona, fill i filla s’aniran alliberant d’una opressió que, tot i que és compartida, viuen individualment.

A partir del monòleg de la filla, anem resseguint fins a tres hores d’aquell vespre i diversos episodis de la història familiar per descobrir que tots els membres de la família viuen amb por i sotmesos a un home autoritari i maltractador, que no els deixa ser ells mateixos, els controla i els obliga a emmotllar-s’hi. És una por que només s’esvaeix quan ell marxa de viatge, però tampoc del tot, perquè quan torni uns i altres es delataran al pare per guanyar-se el seu favor.

"La meva mare va fer xxxit, perquè tenia por que ell ens sentís. Ell no hi era, però a casa nostra sempre passava el mateix: tots pensàvem que ell ho sabia tot, ho veia tot i ho sentia tot, quan el cert és que això és impossible i que en realitat arribava a assabentar-se de moltes coses perquè nosaltres les xerràvem."

La mare és tractada d’inútil i sentimental per part del pare, que li nega les seves aficions i l’obliga a maquillar-se i arreglar-se quan ell arriba, i que se n’avergonyeix. El fill, segons el pare, és massa sensible per ser un nen i a més no és brillant acadèmicament; i la filla és un “homenot” i, encara que a l’escola és bona, no deixa de ser la filla.

De rerefons i a partir del personatge del pare, Vanderbeke critica el patriarcat, però també els nous rics que només busquen ascendir en la societat i aparentar de portes en fora.

I passen les hores i la plata de musclos (el plat preferit del pare) es refreda i cada cop és menys apetitosa i fa més angunia, de la mateixa manera com es va esquerdant el poder i el jou del pare a la família. El final és, simplement, brillant. Un final que ens recorda que no cal menjar musclos si no ens agraden.

Tenia unes expectatives relativament baixes d’aquest llibre perquè m’havia arribat que era força lent i no hi passava massa res, però he de dir que m’ha agradat molt més del que m’esperava. M’ha mantingut enganxada des de la primera pàgina; volia saber què havia passat i per què no havia arribat el pare.

El monòleg està molt ben aconseguit, ja que realment és com si algú anés parlant sense parar i era com si la filla m’ho estigués explicant. A banda del fet que sigui un monòleg, per mi manté la intriga fins al final i m’ha semblat trepidant.

Us el recomano molt i, per mi, passa a estar entre el Top 5 Petits Plaers 😊 dels 10 que he llegit.

"Com que ell no suportava la seva cara fluixa, la meva mare s'emmotllava i adoptava la cara de festa, la que es pintava cada tarda a dos quarts de sis, tancada al bany abans que el meu pare arribés a casa. La cara de festa no durava gaire més enllà d'una hora i s'havia d'anar renovant. [...] Jo vaig pensar, no m'agrada que s'emmotlli constantment."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre intens, però breu del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

Coneixem una mica més l’autora? Birgit Vanderbeke (Alemanya, 1956 – França, 2021) va ser una escriptora alemanya, guardonada el 1990 per la seva novel·la Musclos per sopar. La seva família va fugir de l’Alemanya Oriental el 1961 i va créixer a Frankfurt am Main.

Txell.Cat

Animal trist - Monika Maron

Títol: Animal trist

Autora: Monika Maron

Llengua original: alemany

Traductora: Carlota Gurt

Editorial: El Club Editor

Any: 1996 original, 2022 traducció al català

"A la vida, l'únic que no es pot deixar perdre és l'amor. Aquesta va ser la resposta, i molt abans de pronunciar-la jo ja la devia saber."

El 3 de setembre vaig fer 30 anys i vaig passar el dia de llibreria en llibreria. Animal trist de Monika Maron és una de les adquisicions que vaig fer, en concret a la Llibreria Ona, després de deixar-me recomanar pels llibreters d’allà. Quan vaig llegir-ne la sinopsi a la contracoberta vaig tenir clar que l’havia de comprar, ja que la història d’amor que s’hi explica comença als peus de l’esquelet de braquiosaure que hi ha al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on vam ser fa poc més d’un mes. Aquí en teniu una prova:

Animal trist no és una novel·la trepidant de passar pàgines sense parar, sinó que és una mena de monòleg d’una protagonista sense nom que t’embolcalla i t’arrossega com una rierada. La protagonista, una dona d’edat incerta (ni ella mateixa sap l’edat que té) i que viu aïllada del món voluntàriament després de l’abandonament del seu amant, ens narra una història d’amor i passió folla. Malgrat no ser joves, la protagonista viu aquest amor boig com si fos un amor de joventut, però amb el fantasma de l’edat darrere l’orella.

"Un amor de joventut no és només un amor que una persona té en la seva joventut. És una cosa incomparable, perquè la persona a qui colpeix encara no ha viscut res amb què poder mesurar el seu amor. És allà només per ell mateix. Encara no ha de sobreposar-se a cap desengany, no ha de superar cap felicitat anterior, no ha de refutar res, corregir res, substituir res."

Els records del que va ser realment es barregen amb el desig del que podria haver estat en una relació que no sabem exactament quan va durar. De fet, ella viu tan ancorada en el record que com a lectora m’he arribat a preguntar si ell realment havia existit o era fruit de la seva imaginació. A partir dels records, la protagonista ens presenta personatges força pintorescos i ens contextualitza la trama al Berlín dividit pel mur.

"L'oblit és la inconsciència de l'ànima. Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar."

La lectura, com deia, no és especialment àgil, malgrat que el text flueix perfectament en la traducció catalana que n’ha fet Carlota Gurt. Tanmateix, aquest fil de pensament, que va a la deriva i s’embranca en idees més profundes requereixen una lectura atenta.

Com deia, la protagonista i el seu amant es coneixen als peus de l’esquelet d’un braquiosaure i m’ha agradat especialment el símbol dels dinosaures relacionat amb l’amor: quelcom que imposa, que és poderós, però que alhora es pot extingir i desaparèixer per sempre.

"Amb l'amor passa com amb els dinosaures, que el món sencer es recrea en la seva mort: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Anna Karénina, Pentesilea, sempre només la mort, sempre aquesta voluptuositat de l'impossible. Jo no crec que les persones siguin tan incapaces d'estimar com aparenten. Es deixen convèncer per ànimes infelices sense amors de joventut que, per por de morir, van expulsar l'amor a crits tan aviat que ni recorden quan."

Animal trist val la pena de llegir perquè està molt ben escrit. Les imatges i els símils amb l’amor són espectaculars; com ens fa canviar, com canvia el significat de les coses i objectes a mesura que hi passa el tsunami de l’amor, com es pot convertir en un sentiment malaltís i com ens pot aïllar. Aquest és un d'aquells llibres que pràcticament podries subratllar sencers, especialment al principi. He marcat pàgines senceres, però en aquesta entrada he fet una "petita" selecció que no volia deixar de compartir-vos.

"L'època de la gratitud pura és la primera fase de l'amor, segurament de qualsevol amor. Una persona aconsegueix transformar-nos. Qualitats que desitjàvem tenir o que sabíem que amagàvem a dins, sepultades o per descobrir, desplacen des del primer segon de l'enamorament les altres qualitats amb què estàvem acostumats a viure. No ens reconeixem. Som més guapos, més dolços, savis. Ens hem redimit de la pusil·lanimitat i el ressentiment. Ens sentit disposats a perdonar el pitjor enemic. La felicitat fa resplendir tots els arbres, tots els carrers, tots els minuts, i ens meravellem de la bellesa que no hi havíem sabut veure fins llavors."

Confesso que no coneixia Monika Maron fins que aquest llibre em va arribar a les mans, però entenc que sigui una de les escriptores més importants d’Alemanya. Animal trist és una novel·la amb un estil peculiar, que s’hi ha d’entrar (potser no tothom hi connectarà), però amb una força narrativa que t’arrossega llibre endins. Ai, l’amor!

"Per no saber, no sé si l'amor se'ns fica a dins o si ens esclata de dins cap enfora. De vegades crec que se'ns fica a dins com una criatura aliena que ens sotja durant mesos, o anys i tot, fins que en algun moment, assetjats pels records o pels somnis, obrim amb ànsia els porus, pels quals penetra en pocs segons, i se'ns barreja amb tot allò que la pell envolta. O si se'ns fica a dins com un virus que nia i perviu quiet dins nostre, fins que un dia ens troba prou predisposats i indefensos per esclatar com una malaltia incurable. Però també em puc imaginar que ens viu a dins des que naixem, com un presoner. Només de vegades aconsegueix alliberar-se i escapar de la presó que li som. Quan me l'imagino com un presoner de per vida que s'ha escapat és quan millor puc entendre per què en els rars moments de llibertat s'esvalota tant, per què ens turmenta d'una manera tan despietada, per què ens aboca a totes les promeses i alhora a totes les desgràcies, com si ens volgués mostrar què estaria disposat a donar-nos si l'hi permetéssim, i quin càstig mereixem per no deixar-lo mamar."

Coneixem una mica més l'autora?

Monika Maron (Berlín 1941) és una escriptora alemanya. Acabats els estudis de teatre, es va establir com a periodista a Berlín Est. Va ser membre activa de les joventuts del Partit Socialista Unificat i entre 1976 i 1978 va treballar per la Stasi. A partir d'aleshores va viure sota vigilància de la policia secreta. El 1981 apareix a Frankfurt la seva primera novel·la Flugasche, que la va situar com a una autora de primer nivell. Tanmateix, les crítiques que contenia el llibre van impedir que es publiqués. El 1988 va emigrar a Hamburg i, des de llavors, ha publicat més de vint novel·les, reculls de contes i llibres de memòries i assaig. Animal trist és la primera obra seva que s'ha traduït al català.

"Tot i que les mostres d'amor en públic eren contingudes i tímides, buscaven qualsevol ocasió per fer-se una carícia furtiva o per recolzar-se un segon l'un en l'altre, com qui no vol la cosa, com si els calgués convence's contínuament de la corporalitat de l'altre, com si no es poguessin creure aquella felicitat seva, immensa i inesperada."

Txell.Cat

La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda

Títol: La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda

Llengua original: català

Any: 1962

Editorial: Club Editor

"Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa i fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la."

He llegit poca cosa de Rodoreda i, de fet, La plaça del Diamant és la seva tercera obra que llegeixo. A l'institut em va tocar llegir "Mirall trencat" i em va encantar, i fa uns anys vaig llegir "Jardí vora el mar" i també em va encantar. Quan vaig saber que els tocava aquesta lectura als alumnes d'en Dídac, vaig decidir que jo també la llegiria amb ells, a casa, però gaudint de l'acompanyament d'un professor de literatura, que per mi sempre fan que la lectura sigui més especial. La veritat és que m’ha agradat anar-la llegint i comentant-ne els símbols, el lirisme, aquest detall i aquell altre... així que no descarto aprofitar les lectures prescriptives de Batxillerat per anar ampliant la meva base de literatura catalana 😊

La plaça del Diamant, que originalment s’intitulava Colometa, narra el procés vital de la Natàlia, des que és jove i coneix en Quimet fins a la maduresa, passant per la Guerra Civil i la postguerra. Al llarg d’aquest procés, la nostra protagonista es perd: perd la seva identitat quan en Quimet, que es convertirà en el seu marit, decideix que a partir d’aleshores serà la Colometa, i perd el sentit de la vida. La Colometa va empenyent els anys i la vida per inèrcia, sense acabar d’entendre qui és, què vol i per què fa el que fa. També hi influeix que tingui un marit que és un penques i un manipulador, tot sigui dit... En qualsevol cas, més enllà de la grisor de la època de guerra i postguerra, la vida de la Colometa es va enfosquint i ella està tan anul·lada, que no és conscient de les segones oportunitats que la vida brinda. I quin final... Rodoreda deia que amb La plaça del Diamant havia escrit una història d’amor i tendresa. I, amigues i amics, així és. Un final per arrencar-nos un somriure, per creure en el perdó i la reconciliació, per creure que, malgrat tot, la felicitat és possible.

"Ella em va animar, em va dir que no m'amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar."

Tot això ens ho explica la mateixa Natàlia (ho sento, em resisteixo a dir-li Colometa) en un monòleg molt ben aconseguit, que trasllada el parlar col·loquial i innocent d’una noia sense massa nivell d’estudis. El lirisme de Rodoreda és pertot, i quina bellesa i quin plaer llegir-la!

No entraré en el detall dels símbols, perquè n’hi ha molts i per això ja tenim Google, però amb una lectura mínimament atenta el lector enganxarà petits detalls (que n’hi ha un munt!) que fan que l’obra sigui brillant. Sens dubte aquesta és una novel·la que es mereix una segona i tercera lectura i que, de ben segur, a cada lectura se’n descobreixen noves capes.

Sempre que llegeixo Rodoreda em meravello de la bellesa que sabia crear amb la nostra llengua. Us podrà agradar més o menys, podreu dir que està sobrevalorada i que no n’hi ha per tant, però Rodoreda va aconseguir posar el català i Catalunya al mapa de la literatura universal i, només per això, li devem una profunda reverència i agraïment.

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’una obra de Rodoreda.

"Ja sé que la joventut va esperitada i el cas és viure i viure de pressa... però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc..."

"A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

Altres entrades de la mateixa autora

• Jardí vora el mar

Coneixem una mica més l'autora? 

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

Txell.Cat