Amors imperfectes - Hiromi Kawakami

Títol: Amors imperfectes

Autora: Hiromi Kawakami

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Quaderns Crema

Any: 2006 (original); edició en català de 2016

"Mentre observava el grup d'estudiants, em va venir al cap la cara de tendresa de l'escriptor mentre em parlava del seu gat. La veritat és que havia sentit enveja, però no sé si era enveja del gat, que tenia algú que l'estimava incondicionalment, o de l'escriptor, que tenia un ésser a qui estimar."

Aquest any he decidit fer dues lectures d'autores japoneses, encara que això suposés visitar menys països en el viatge del #marçasiàtic. La veritat és que estic contenta d'haver-me decidit a allargar l'estada al Japó amb Hiromi Kawakami.

Amors imperfectes d’Hiromi Kawakami, traduït també per Marina Bornas (com La dependienta) és un recull de 23 relats molt breus (no arriben a les deu pàgines) que aborden diferents tipus d’amor: l’amor per la família, desenganys amorosos, l’amor per les amigues, l’amor secret... Tots tenen el denominador comú que estan narrats per dones i que, en menor o major mesura, mostren les esquerdes d’aquest sentiment universal.

No m’entusiasmen els reculls de relats i contes perquè sempre em quedo amb la sensació que em falta alguna cosa, que vull aprofundir més. En aquest cas, però, això no m’ha passat. Kawakami ens ofereix pinzellades amb una prosa delicada, sòbria però que t’embolcalla. 

La veritat és que he gaudit de la lectura i que la llargada dels relats m’ha permès anar-m’hi endinsant en estones curtes. M’ha agradat especialment que, tot i que tots els relats tenen una aura de tristesa, en general no són històries depriments, sinó que són com la vida mateixa, que té coses bones i coses no tant bones. 

Els deu relats que més m’han agradat són: “L’estiu del transistor”, “Vola a Hawaii amb Torys”, “A vegades l’odio”, “Pelegrins”, “Mitjons de colors”, “Estampa primaveral”, “El coco”, “Una carta verda dins un sobre verd”, “Flors de paper” i “La graduació”. 

Llegir Amors imperfectes és com observar escenes quotidianes a través d’un espiell, i que alhora t’amarin els sentiments que experimenten les narradores. He sentit allò que a vegades diem, que voldria abraçar-les i dir-los que sí, que hi ha amors imperfectes perquè nosaltres també som imperfectes, però que, com diuen els Amics de les Arts, és possible trobar bellesa en una esquerda.

I bé, ja puc dir que per fi he trobat una autora japonesa que m'agrada! 😄

"Em va deixar un dimarts a la nit, malgrat que el dimarts és el meu dia preferit de la setmana. El dilluns és un meló verd que encara no ha madurat. Els dimecres i els dijous són un plàtan que comença a estar massa tou. Els divendres i els dissabtes són una papaia a punt de caure de l'arbre. El dimarts, en canvi, és un tomàquet lleugerament dolç que amb prou feines fa olor. Per això és el meu preferit. És un dia net, neutre i ferm."

Coneixem una mica més l'autora?

Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estudiar Ciències Naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 va publicar la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l'han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides d'avui en dia. Entre la seva obra trobem El cel és blau, la terra blanca (2001), Allò que brilla com el mar, Vides fràgils, nits fosques.

Txell.Cat

La dependienta - Sayaka Murata

Títol: La dependienta
Autora: Sayaka Murata

Llengua original: japonès

Traductora: Marina Bornas

Editorial: Duomo Ediciones

Any: 2016 (original); edició de 2019

"El pasatiempo favorito de las personas normales es juzgar a las que no lo son."

Estic llegint El somni del poble Ding de Yan Lianke i Anna Karènina en dues lectures conjuntes i tenia ganes d'agafar alguna cosa lleugera i ràpida per trencar una mica, així que vaig escollir La dependienta de Sayaka Murata d’entre tots els llibres que em vaig endur de la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar.

Amb aquesta lectura continuo el viatge del #marçasiàtic i faig parada al Japó. A més, també m’estreno amb el primer repte del #MataróDeLlibres del 2022, que ens convida a llegir veus asiàtiques.

A La dependienta Keiko Furukura, de 36 anys, ens explica en primera persona com sent que no acaba d’encaixar en aquest món si no és a la botiga de conveniència on treballa des de fa 18 anys. La Keiko ja va ser una nena fora de norma, amb uns comportaments peculiars que van fer que els seus pares la portessin al metge per curar-la (curar-la de què?) i que tothom la titllés de ser rara. Ara, a l’edat de 36, la societat espera que es casi, tingui fills i trobi una feina estable, però ella ja està bé com està. A la botiga ha trobat un espai segur, coneix les normes que ha de seguir i el que s’espera d’ella tan bé que és una treballadora excel·lent; viu per la botiga i s’hi ha fusionat tant que en forma part. De tant en tant queda amb antigues companyes d’escola i va a veure la família, però en aquestes situacions ha de fer un esforç per comportar-se segons la norma, una norma que no entén.

Sayaka Murata ha escrit una novel·la lleugera i àgil, carregada d’humor, d’ironia i amb una mica d’absurd que es llegeix molt ràpid. La dependienta és una denúncia contra els estereotips i les normes socials que ens classifiquen en persones “normals” i “bitxos raros” i que ens porten a seguir tots els mateixos passos i a jutjar els qui no els segueixen. La Keiko, a la seva manera, aconsegueix encaixar en la societat quan adopta el rol de “dependenta”, però quan no fa aquest paper torna a estar desubicada (a ulls dels altres) i veu que les persones del seu voltant s’incomoden amb certes respostes i comportaments seus.

A voltes la Keiko m’ha recordat el protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit, una persona extremadament racional, obedient i que li costa entendre els comportaments humans, però que s’esforça per encaixar.

No és un llibre brillant, però és àgil i convida a la reflexió. És d’aquelles novel·les que entre el “hihi-haha” et fan plantejar: com tractaria jo la Keiko si la conegués?

"Entonces sentí por primera vez que formaba parte del mundo, como si acabara de nacer. Aquel día había surgido una nueva pieza que encajaba con total normalidad entre las demás: yo."

Coneixem una mica més l'autora?

Sayaka Murata (Inzai, 1979) és una escriptora japonesa contemporània, guanyadora de diversos premis literaris. La seva desena novel·la, La dependienta, ha estat el seu debut en l'esfera internacional gràcies al premi literari més prestigiós del Japó, el Premi Akutagawa.

Txell.Cat

I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian

Títol: I del cel van caure tres pomes

Autora: Nariné Abgarian

Llengua original: rus

Traductora: Marta Nin

Editorial: Comanegra

Any: 2015 (original); edició de 2021

"D'entrada, en Vassili se'n va desentendre; no es prenia seriosament les seves paraules, però al capdavall s'hi va avenir a contracor perquè sabia perfectament que al món no hi havia gaires coses més doloroses que una vellesa en soledat."

Un any més he decidit sumar-me al #marçasiàtic, la proposta de  @magratajostiernos que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. L'any passat vaig decidir llegir obres de diferents països i vaig prioritzar que la llengua original del llibre fos la del país en qüestió, és a dir, que no fos un llibre d'un autor d'origen xinès que escrivia en anglès. Vaig gaudir molt del viatge i aquí en podeu trobar un resum. 

Aquest any intentaré no repetir països i em fixaré la llengua, però no descartaré lectures per aquest motiu. Enguany em proposo prioritzar les lectures que em vingui de gust sobre la marxa. Vaig fer una selecció prèvia, vaig passar per la biblioteca i vaig arrasar, però llegiré el que pugui i punt. 

I ara, centrem-nos en la ressenya.

La primera parada del viatge asiàtic d'enguany ha estat a Armènia, un país que m'és un gran desconegut. I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian és una novel·la coral situada a Maran, un poble remot d'Armènia. Al llarg de les pàgines d'aquesta novel·la, que és com una rondalla, coneixem la història dels vells que viuen al poble, els seus avantpassats i les desgràcies que han hagut de superar (guerres, fam, terratrèmols...). 

La vida dels habitants de Maran es va desgranant en capítols que són com petits contes, que es van entrellaçant fent salts endavant i enrere en el temps. No entraré a parlar de personatges perquè crec que val la pena que us hi endinseu a cegues i els conegueu vosaltres mateixos. 

Els personatges són entranyables, les seves vides tan dures, que t'entendreixen el cor i els voldries abraçar ben fort. I la màgia de tot plegat és que malgrat el panorama i totes les desgràcies, el to no és trist. La prosa i la traducció són una delícia; flueix i atrapa tot i no tenir una acció frenètica, sinó més aviat el contrari. 

I del cel van caure tres pomes és una novel·la d'aquelles de persones normals, on el més important que hi passa és la vida, que continua obrint-se camí i fent lloc a la felicitat.

"La mort és a tot arreu. Però la vida també."

Si us ha agradat, també podeu llegir...

Si llegiu I del cel van caure tres pomes i us agrada, us recomano que llegiu L'últim amor de Baba Dúnia d'Alina Bronsky i Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk. 

Els tres llibres se situen en indrets remots deixats a la seva sort, colpits per les desgràcies, on els morts i els fantasmes hi són presents, amb una màgia ancestral que ho impregna tot. Amb el primer, a més, coincideixen que els personatges són d'edat avançada. 

Però I del cel van caure tres pomes m'ha recordat especialment Un lloc anomenat Antany. La diferència principal entre els dos diria que és el to esperançador que ens regala Nariné Abgarian, amb un final que dóna peu a seguir vivint.

Us recomano que llegiu aquesta conversa entre l'autora i la traductora (potser millor que ho feu si heu llegit el llibre) que es va publicar a Catorze.cat. 

I com diuen les rondalles armènies, rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra: una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar.

"Fruit de l'edat, als seus sentiments els mancava l'ardor i la passió que ofusquen el seny, i els seus cossos no tenien la possibilitat de viure l'amor tan sovint com els cossos joves, però tots dos eren comprensius, ho acceptaven i estaven immensament agraïts al cel per la sortosa oportunitat de poder compartir la tardor de la vida amb un amor de debò."

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d'un llibre de la pila de pendents.

Coneixem una mica més l'autora?

Nariné Abgarian (Berd, 1971) és una escriptora armènia. Es va traslladar a Moscou el 1994 i escriu en rus, però conserva la nacionalitat armènia. La seva carrera literària va començar en un bloc, on publicava històries sobre la seva infància. Una editorial s'hi va fixar i li van proposar escriure'n un llibre. El 2011 va ser guardonada amb el Premi literari Iàsnaia Poliana.

I del cel van caure tres pomes ha estat traduït a una vintena de llengües, però no és la seva única obra (tot i que de moment és la única que ens ha arribat traduïda).

Txell.Cat