dimecres, 25 de desembre del 2013

Tots els contes de Nadal - Charles Dickens



Títol: Tots els contes de Nadal
Autor: Charles Dickens
Llengua original: anglès
Traductor: Xavier Pàmies
Il·lustracions: Bernat Cormand 
Editorial: La Magrana
Any: 1843-1848


"Sempre he vist l'època de Nadal [...] com una època profitosa, una època per lliurar-se a la bondat, el perdó, la caritat i l'alegria; l'única època que sé, de tot l'any, en què sembla que els homes i les dones estiguin en disposició d'obrir-se el cor els uns als altres i a considerar la gent de condició més baixa com si fossin companys de viatge cap a la tomba i no pas un gènere diferent d'éssers que fan un altre viatge."
Cançó de Nadal


Avui és Nadal i per això parlaré d'aquest recull que conté els famosos contes de Nadal de Charles Dickens. El vaig llegir fa dos hiverns i el vaig agafar amb especial "carinyo", ja que va ser un regal d'una persona molt especial. 
El cert és que no les tenia totes quan vaig desembolicar el llibre, em va semblar que seria un clàssic massa clàssic; però no va ser així, de seguida em va atrapar i em vaig adonar que el missatge que hi ha darrere de cada conte encara és vigent.
Aquest recull és especial perquè va acompanyat d'il·lustracions de Bernat Cormand.

Tots els contes de Nadal conté els contes de "Cançó de Nadal" (en prosa), "Les campanes", "El grill de la llar", "La batalla de la vida" i "L'home maleït que va pactar amb el seu fantasma".

Dickens va publicar "Cançó de Nadal" l'hivern de 1843 i va tenir tant d'èxit que a partir d'aleshores va anar publicant històries nadalenques anualment i eren un gran esdeveniment a la Gran Bretanya de mitjan segle XIX. De fet, es considera que aquests contes van tenir una gran influència en la consolidació de la tradició nadalenca anglosaxona. 


Recomano aquest recull d'històries nadalenques a tots els amants de la literatura i del Nadal., i recomano especialment el conte "Cançó de Nadal". 
Als qui tingueu prejudicis sobre els autors clàssics us aconsello que us en desfeu! El Nadal és una molt bona època per llegir-los. Jo els vaig llegir durant les vacances de Nadal i la lectura encara va fer més especial el Nadal. 
Si no us veieu en cor de llegir-lo tot seguit (per allò que dèiem dels prejudicis vers els clàssics), podeu proposar-vos llegir-ne un cada any.

Així, doncs, aquí ho deixo.

Molt bon Nadal a tots i totes!


"És un fenomen just, equitatiu i noble que, igual que la malaltia i la pena s'encomanen, també siguin irresistiblement contagiosos el riure i el bon humor."
Cançó de Nadal



Txell.Cat

diumenge, 22 de desembre del 2013

Aigua avall - Josep Maria Folch i Torres

 
Títol: Aigua avall
Autor: Josep Maria Folch i Torres
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1905

"Hi ha mirades tan parladores que no deixen dubte, que no necessiten paraules."

Aigua avall narra la història d'amor impossible entre la Roseta i l'Agustí, dos obrers de Barcelona durant els conflictes de principi del segle XX. Al llarg de la novel·la els personatges evolucionen considerablement, ja que a l'inici la Rosa és un personatge decidit i rebel que fa anar els homes per on ella vol i l'Agustí és un noi poruc, innocent i que no es planteja rebel·lar-se contra el patró.
L'Agustí està molt enamorat de la Roseta i s'hi vol casar, l'ajuda amb tot el que cal i li fa costat malgrat que ella no mostra gens d'interès en ell. Al final, ella, ambiciosa com és, acaba casant-se amb un empresari ric més gran que ella. Tanmateix, amb el temps s'adona que la riquesa no la fa feliç i que enyora les seves antigues companyes de la fàbrica on treballava i la senzillesa del seu promès. Així, doncs, contracta l'Agustí perquè treballi a casa seva i li arregli uns mobles de manera que el pugui veure i no hagi de renunciar a la seva vida acomodada.

Durant tot aquest temps, però, l'Agustí ha canviat. L'Agustí està convençut que la seva promesa Rosa no el va deixar perquè no l'estimés sinó per culpa d'un ric que la va convèncer amb els diners. Així, es rebel·la contra la classe rica, assiteix a meetings i acaba una temporada a la presó. El retrobament amb Rosa, tanmateix, i tot i que es casat, li encén de nou aquella espurna d'amor que s'havia apaivagat però que mai no s'havia apagat. 
A partir d'aquí la història es complica: la dona d'Agustí cau malalta, Roseta té una criatura, el senyor Gallard (marit de la Rosa) acaba descobrint els sentiments de la seva esposa i l'acaba deixant de banda,...
Malgrat tot, la Roseta es deixa endur constantment aigua avall, es deixa arrossegar per la societat i tan rebel com es presentava al principi, acaba essent un personatge mediocre i venut.


La novel·la m'ha agradat força i m'ha enganxat bastant. He de dir que no podia suportar el personatge de la Rosa i que sentia compassió per l'Agustí i l'Isabel, i és per això que el final em va colpir tant. Us la recomano!


Coneixem una mica més l'autor? Folch i Torres (1880-1950) va néixer en el si d'una família benestant de Barcelona. Gran part de la seva producció literària va destinada a joves i infants i podem destacar Aventures extraordinàries d'en Massagran (1910). També va escriure llibres destinats a dones a la "Biblioteca Gentil" una col·lecció de novel·la rosa juvenil, on la seva producció va ser molt vasta. 
En el camp del teatre, l'èxit aclaparador li va arribar amb la seva dedicació al teatre infantil, lligat a l'element meravellós, sobretot amb Els Pastorets (1916), l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps. 


"A on devia anar tota aquella gent apressada? Tots ho sabien on anaven...Era ella, ella sola la que no ho sabia...Ella que anava a on la duien. Qui? Ella que anava aigua avall, arrossegada, sense voluntast, obeint aquella misteriosa corrent que ella havia volgut sempre remuntar. Aigua avall! Aigua avall!.."

Txell.Cat

dimecres, 18 de desembre del 2013

Laura a la ciutat dels sants - Miquel Llor

 
Títol: Laura a la ciutat dels sants
Autor: Miquel Llor
Editorial: Edicions 62
Any: 1931

"La Laura se sent les mans preses dins l’encaixada ferma i sòbria d’aquell home de posat simple, del tipus més corrent, el qual li diu amb veu clara i natural
- El meu oncle m’ha escrit tantes coses de vostè, que em sembla que la conec de temps, com a tota la família. Em refio que em deixaran venir les estones que em vagui, com abans; oi, Teresa?  
La Laura mira aquell rostre desconegut i li sembla veure la mateixa mirada de mossèn Joan Serra. I no sap comprendre per què sent ganes de plorar, com una persona sola que acaba de trobar companyia" 

La història d'aquesta novel·la és ben curiosa. Llor la va escriure el 1930 i aquell mateix any es va publicar. La novel·la es desenvolupa en un espai fictici que l'autor va anomenar Comarquinal; tanmateix, va esclatar una forta polèmica arran de la novel·la a Vic, ja que s'ha dit que Comarquinal és, en realitat, Vic. Tant és així que se'n va prohibir la venda a la capital d'Osona. 
Així, doncs, l'any 1947 es va publicar una segona edició de la novel·la on l'autor va fer diversos canvis estilístics, però també de contingut (va eliminar marques comercials i moltes referències a l'Església). El 1951 va sortir una nova edició amb més canvis i amb molts errors. Aquests errors (que són de l'alçada d'un campamar) han anat d'edició a edició i encara avui els exemplars de la novel·la que es venen tenen aquests errors: falten frases, hi ha paragràfs inserits entre fragments.. i tot plegat fa que a vegades no s'entengui què s'està llegint.
La novel·la es divideix en dues parts molt clares i en diverses seccions, i narra l'arribada de Laura en un medi tancat (Comarquinal) que no l'accepta. Laura és una noia òrfena de Barcelona que, tot i ser pobra, no sap viure en la pobresa. És una noia evasiva, que necessita fugir d'allò que no la fa feliç i que somia desperta. És per això que s'aferra a en Tomàs, el seu marit, s'hi casa i se'n va a Comarquinal amb ell sense tenir en compte que només fa tres mesos que es coneixen. Tanmateix, de seguida xocarà amb la realitat i s'adonarà que no és ben rebuda en aquella petita ciutat, que no s'estima Tomàs i que està atrapada en un matrimoni i una casa que no vol (ni la vol). 
Laura no encaixa a Comarquinal perquè és totalment contrària a la ciutat i als seus habitants; totes les seves característiques són incompatibles amb les dels comarquinalencs, que són avars, que malparlen, que són materialistes, masclistes, hipòcrates, tafaners... 

Gran part de la novel·la és una anàlisi psicològica de la protagonista, de Teresa (la cunyada) i de Pere, que a la segona part de la novel·la, formen un triangle amorós. Es podria plantejar si en comptes d'un triangle és un quadrat amorós..en el qual el quart element no seria Tomàs, el marit de Laura, sinó mossèn Joan Serra, tiet de Pere Gifreda i amic de Laura. Tanmateix, aquesta reflexió la deixarem a mans del lector..
Laura, a més, anirà encadenant diversos fracassos que la sumiran en un estat d'ànim de tristesa i feblesa. Aquest triangle amorós i l'estat de Laura faran créixer la tensió de la novel·la i en desencadenaran el final.
 
Finalment, cal fer una menció especial a la boira de Comarquinal, que va apareixent constantment al llarg de la novel·la. La boira és un element indestriable de la ciutat i la representa. A més, la boira és present en tots els fracassos de Laura i només desapareix en l'únic triomf de la protagonista, i es remarca especialment.


Laura a la ciutat dels sants em va atrapar de seguida. El personatge de Laura em tenia enganxada, volia i necessitava saber com acabaria, ja que des del principi es veia que a Comarquinal les coses no li anirien pas bé. D'alguna manera em va recordar a Rodoreda, tot i que no sabria dir per què. Pel llenguatge potser? Per aquests històries enrevessades que t'atrapen de seguida?
La recomano molt, sobretot a aquells a qui agraden les novel·les sensibles, on l'acció no és especialment important.

Coneixem una mica més l'autor? Llor era fill d'una família menestral i cultivà, bàsicament, la novel·la i el conte. La seva vida va ser molt discreta i gens pública, però hi va haver dos fets que van marcar la seva infància: la mort de la seva mare i una deformació de la columna després de patir unes febres reumàtiques.
Quan va morir la seva mare, Llor i els seus germans van quedar a càrrec del pare, que era força inestable.
Miquel Llor només va cursar estudis primaris i la seva formació com a escriptor és autodidacta.
La seva obra més important és Laura a la ciutat dels sants (1931), però també podem destacar L'endemà del dolor (1930) que rebé el Premi de l'Ajuntament de Girona.


Qui era Laura? S'ha plantejat si Llor és Laura de Laura a la ciutat dels sants, ja que tan Laura com Llor provenen de la mateixa arrel llatina de llorer (laurus), per la seva vinculació amb Vic (o Comarquinal) i per un pare tarambana. També s'ha especulat si Laura era la seva germana Esperança (a qui va dedicar la novel·la) i Miquel Llor era mossèn Joan Serra. O potser és que Llor estava enamorat del personatge de Laura, que s'associa amb la claror al llarg de la novel·la, i per això el narrador la protegeix tant?
Tanmateix, no seré jo qui farà un jidici sobre això i deixaré que sigueu vosaltres els que decidiu qui era Laura en realitat.


"La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna. Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l’aparent deler d’alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal."


Txell.Cat

dijous, 5 de desembre del 2013

Homenatge a Joana Raspall


Ahir vaig conèixer la notícia de la mort de la poetessa catalana Joana Raspall, a l'edat de 100 anys, just pocs dies després que s'acabessin els actes per a celebrar el seu centenari.
Ara i aquí m'agradaria fer un breu homenatge a aquesta escriptora que potser ha passat un pèl desapercebuda i no ha rebut el reconeixement que mereixia perquè encara era viva (sovint tendim a retre homenatges a aquells qui ens han deixat, i oblidem que n'hi ha que són vius que també se'l mereixen). 
Així, doncs, us deixo amb alguns poemes de l'autora i una breu biografia.




Qui va ser Joana Raspall? Joana Raspall i Juanola va néixer l'1 de juliol del 1913 al barri de la Barceloneta. Quan tenia tres anys la família es va traslladar a viure a Sant Feliu de Llobregat, on va residir des d'aleshores. La seva activitat literària va començar als 14 anys. Les seves primeres publicacions van aparèixer en revistes locals dels anys 20 i 30. Més endavant, va estudiar a l'Escola de Bibliotecàries i va treballar a la biblioteca de Vilafranca del Penedès fins que es va acabar la Guerra Civil. Durant els anys de la guerra, va treballar per evitar que els fons de la biblioteca caiguessin en mans del bàndol nacional.
Després de la guerra, Joana Raspall va començar a treballar com a administrativa i va reprendre la seva vocació literària. Va publicar textos en català tant en espais clandestins com en d'altres de tolerats per la censura, com ara els Jocs Florals, concursos literaris i festes populars. També rebia a casa tothom que volia fer classes de català, i va començar la creació de les fitxes de mots sinònims, que anys després donarien vida als treballs 'Diccionari pràctic de Sinònims', el 'Diccionari de locucions i frases fetes', que va rebre el premi Marià Aguiló de l'IEC 1986, i el 'Diccionari d'homònims i parònims'. Joana Raspall també va participar en el primer Congrés de Cultura Catalana. Hi va presentar la ponència 'El llibre de teatre infantil' i va promoure la creació de la col·lecció de teatre infantil en català de l'editorial Edebé, amb una trilogia d'obres. Una d'elles, 'L'invent', va rebre el premi Cavall Fort 1969. El 1974, l'autora va impulsar el Premi de Poesia Martí Dot per a poetes i poetesses joves.
(per saber-ne més: http://www.joanaraspall.cat/)
Un tast de la seva poesia
L'únic estel
Veig entre núvols
un sol estel

l'únic que brilla

esclat rebel,

cant d'alegria 
dintre la nit.
Quin dolç missatge
el cel m'ha escrit! 


Haikus (forma japonesa de tres versos)
Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria.

                                          Sota les dures
                                          cuirasses, els cors d'home
                                          també flaquegen.
                                               
                                Ben poca cosa
                                basta a l'amor: sols creure's
                                una mirada.


Bescanviàvem
batecs, sense adonar-nos
que ens enriquíem.

                                          Si sols miràvem enlaire
                                          no veuríem
                                          florir les roses.

                                  Cada paraula
                                  és un batec de vida
                                  que vol donar-se
La vida eterna 
que sembla inexplicable
deu ser tan clara  

                                                                                               Ningú sap dir-me
                                                                                               on va la força
                                                                                               que m’abandona

Aquí us deixo una versió de Joan Dausà acompanyada de música. És realment preciós.

dimarts, 3 de desembre del 2013

La muntanya màgica - Thomas Mann


Títol: La muntanya màgica
Autor: Thomas Mann
Llengua original: alemany
Traductora: Carme Gala
Editorial: Proa
Any: 1924

Un consell i el per què d'aquest llibre. 
Per poder gaudir d’una lectura , hem d’estar receptius al seu contingut, per això cal escollir el moment adequat. Si per les raons que siguin, estem estressats, neguitosos, tristos, una mica “depres”, us recomano que escolliu  un llibre entretingut, dinàmic, etc, que no pas un llibre trist, cru, angoixant. I dic això amb coneixement de causa. Fa uns anys, jo estava ingressada a l’hospital per una malaltia greu amb un resultat incert. Estirada al llit, guarnida d’artefactes de tota mena que no hem permetien aixecar-me, passava aquelles eternes hores llegint novel·les. Feia molt de temps que tenia ganes de llegir La  muntanya màgica de Thomas Mann , una novel·la excel·lent i la més important d’aquest autor. Com que es tracta d’una obra extensa vaig pensar que era el moment de llegir-lo.. 


L’obra narra l’estada d’un dels protagonistes principals en un sanatori per a tuberculosos dels Alps suïssos, al qual arriba com a visitant per, posteriorment, passar a ser-ne pacient i estar-hi ingressat durant un temps indefinit. Allà, rodejat de malalts terminals, comença la seva fixació per la mort. Allà els malalts viuen moments d’esperança, d’eufòria, de desesper, de lluita, etc. És una novel·la que introdueix reflexions sobre temes diversos sobre la malaltia, la mort, l’estètica, etc. .
Com és evident, no era el llibre adequat en el moment en què el vaig llegir, i tot i essent  una gran obra vaig haver de fer un esforç considerable per arribar fins al final.


Coneixem una mica més l'autor? Thomas Mann va néixer a Lübeck (Alemanya) el 1875 i va morir a Zúrich el 1955. Escriptor alemany, amb nacionalitat estatunidenca, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l’any 1929.
Va escriure la novel·la La muntanya màgica el 1912, arran d’una visita a la seva dona al Sanatori Wald de Davos en què es trobava internada.
És autor de diverses novel·les conegudes, entre les quals, Mort a Venècia.
Amb l’arribada d’Adolf Hitler al poder l’any 1933 es va exiliar a Suïssa fins al 1938, any que es va traslladar als Estats Units d’Amèrica on va fixar la seva residència definitiva. El 1942 es va traslladar a Califòrnia , esdevenint ciutadà nord-americà el 1944.
Va rebre el Premi Goethe el 1949.
El 1952 va retornar a Europa, a prop de Zúrich on va morir. 


MAC

dilluns, 25 de novembre del 2013

Quo vadis, Sànchez? - Francesc Trabal

Títol: Quo vadis, Sànchez?
Autor: Francesc Trabal
Any: 1931

"No ens passa una mica a cadascú, de seguir inconscients l’embalament de la vida, sense reflexionar, sense aturar-nos a examinar on som, què fem, i el per què de la nostra embranzida? Qui podria acusar únicament d’aquesta falla a En Sànchez? Qui gosaria tirar la primera pedra?
Per ventura, tot el que fem no és més pròpiament “el que ens passa”, en lloc de fer-ho nosaltres? No vivim més per inèrcia que no pas per un ordre per nosaltres creat i orientat? Es més aviat una pell de banana, que precipita una relliscada, qui ens governa, que no pas la nostra intel·ligència, els nostres pensaments, la nostra voluntat."


Quo vadis, Sànchez?, per dir-ho breument i no desvetllar secrets, narra les peripècies d'en Sànchez.El narrador va jugant amb el personatge, afegint elements d'atzar a la seva vida que li capgiren la rutina cada vegada que la restableix i que el fan viure experiències ben estranyes.
D'entrada, el llibre pot semblar un recull d'anècdotes absurdes, però una lectura profunda de la novel·la ens fa adonar que Trabal està categoritzant un tipus de persona en concret. Sànchez personifica els somiatruites, aquelles persones que tenen grans somnis, però que a l'hora de la veritat no s'atreveixen a fer pas, i que per més que els facilitis els mitjans per fer realitat els seus somnis no seran capaç de fer-los realitat. Aquella gent que passa desapercebuda, que tot i que poden tenir alts càrrecs, si els treus de la seva rutina es perden i no saben on van. Sànchez és un barret de rialles, un vet-ho aquí.

Crec que és un llibre molt interessant, però sóc conscient que pot no agradar a tothom. El considero interessant perquè Trabal aconsegueix que un personatge tan grotesc com Sànchez, que seria l'exemple més clar d'antiheroi, que el narrador maltracta constantment (verbalment, és clar), es faci entranyable i que vulguis fer-li una abraçada.
De fet, m'atreviria a dir que fins i tot el narrador acaba agafant-li un cert afecte i li permet triomfar. És un triomf, és clar, que correspon a la seva persona; un triomf petit, diguem, però un triomf!


Per què aquest llibre? Aquest any curso una assignatura de Literatura Catalana que m'està encantant. No fem teoria sobre tota la història de la Literatura Catalana, sinó que a través de l'estudi d'algunes novel·les anem aprenent les característiques d'alguns moviments literaris.
La primera novel·la que vam llegir va ser Sol·litud de Víctor Català (que, sens dubte, es mereix una entrada al blog!). Jo ja l'havia llegit a batxillerat i fer-ne una segona lectura no va perjudicar la visió i el record que en tenia.
La segona novel·la va ser aquesta que ara ens ocupa: Quo vadis, Sànchez? de Francesc Trabal, novel·lista sabadellenc que va escriure diverses obres que destaquen per recórrer a l'humor absurd i a la introspecció psicològica per arrencar una rialla al lector. Trabal va rebre el Premi Joan Crexells l'any 1936 per la novel·la Vals.

"D’altres Sànchez, pastats amb la mateixa pasta, corren prou abundosament entre nosaltres: però un fet casual els haurà situat més aviat que al nostre home, i això els fa passar més desapercebuts a la turbamulta. Quants Sanchez trobaríem sota l’aurèola inexplicable d’un excel·lent comptable, d’un famós general, d’un popular futbolista, d’un repòrter de moda, d’un metge il·lustre, d’un dramaturg sensacional...?" 


Txell.Cat

divendres, 22 de novembre del 2013

El vuit - Katherine Neville



Títol: El vuit
Autora: Katherine Neville
Llengua original: anglès
Traductor: Melcion Mateu
Any: 1988
 
  
Ja fa uns anys, vaig llegir El vuit que em va enganxar des del principi. Conté els elements necessaris per fer atractivala seva lectura. Combina a la perfecció la fantasia, la intriga i la història, tot i que en alguns punts trobo que flaquegen una mica. 
Amb tot, crec que és un bon llibre.
Es tracta de la recerca d'un mític joc d'escacs que té una fórmula que proporciona un gran poder a qui aconsegueixi totes les peces. La història passa entre l'època moderna i els temps convulsos de la Revolució Francesa. En aquesta segona part apareixen personatges històrics com ara Marat, Robespierre, Napoleó o Catalina La Gran, entre d'altres. La protagonista del llibre, una dona de l'època actual, es veu atrapada, sense voler-ho, en la recerca d'aquest llegendari joc d'escacs.




Títol: El foc 
Autor: Katherine Neville
Any: 2008


Ara fa un parell d'anys vaig veure que havia sortit a la venda el segon llibre d'aquesta història, sota el nom d'El foc i el vaig comprar, encara que amb una certa reserva, perquè normalment les continuacions no acostumem a ser millor que les primeres parts.
I per mi així ha sigut. L'argument d'El foc l'he trobat enrevessat, avorrit i lent, i se m'ha fet feixuc.

Coneixem una mica més l'autora? Katherine Neville va néixer a Missouri el 1945. Durant anys va ser vicepresidenta del Banc d'Amèrica i més tard, assessora tècnica d'instal·lacions informàtiques a IBM i Deutsche Bundesbank.
A partir dels 80, es va convertir en una de les novel·listes més llegides del món, gràcies a la seva novel·la El vuit.

MAC

dilluns, 18 de novembre del 2013

Redescobrint Pearl S. Buck

Avui us deixaré amb una ressenya que ha fet una de les persones més lletraferides que conec: la meva àvia. Ha llegit moltíssim al llarg de la seva vida i estic convençuda que ens podrà aportar moltíssim a tots els qui la llegim. El cert és que no hi ha dia que vagi a visitar-la que no acabem xerrant de llibres, així que vaig considerar que proposar-li participar en aquest bloc de llibres no només la faria feliç a ella i a mi, sinó que seria la manera de donar a conèixer el seu bagatge lectoral.
Així, doncs, em fa molt feliç poder comptar amb ella per redactar aquest blog.

A continuació us deixo el seu escrit:



Sempre hi ha alguns llibres que, amb el pas dels anys,  m'agrada tornar a assaborir i descobrir amb més profunditat el que l'autor volia transmetre't .
Acabo de redescobrir una autora que feia anys que no havia tornat a llegir, Pearl S. Buck.

He tornat a reviure amb La buena tierra, La estirpe del dragon o Viento del este, viento del oeste. Aquestes novel·les narren les tradicions de la cultura xinesa de finals del segle XIX i principi del XX que es contraposen amb la nostra cultura i com de difícil se'ns fa als occidentals entendre les seves costums, al mateix temps que ens sobta la manera com ens veuen.
Tot això em fa pensar que les nostres maneres de fer o pensar potser ja ens venen predeterminades abans de néixer.

File:Pearl Buck 1972.jpgConeixem una mica més l'autora? Pearl S. Buck va néixer al Hillsboro, West Virginia el 1892. Era filla de missioners americans a la Xina, on va viure durant molts anys. Això li va permetre conéixer a la perfecció les costums i la cultura xinesa.
Més endavant va tornar als EEUU on va desenvolupar la seva carrera literària.
Al 1932 va guanyar el Premi Pulitzer per la seva segona novel·la La buena tierra, que narra la història d'un pagès honrat (Wang-Lung), de la seva dona (O-Lang) i de la seva família al llarg de tres generacions. La novel·la posa de manifest el patiment, les pors, les passions, les ambicions i les alegries del món rural de la Xina pre-revolucionària del darrer emperador.
Pearl S. Buck va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1938.
Va morir a Vermont el 1973.

MAC

dimecres, 6 de novembre del 2013

Cartes des de l'illa de Skye - Jessica Brockmole


 
Títol: Cartes des de l'illa de Skye
Autora: Jessica Brockmole
Llengua original: anglès
Traductora: Esther Roig
Editorial: Edicions 62

"Oh, Davey, necessito que m'escriguis. Necessito una bona paraula, necessito una paraula divertida, necessito una foto teva amb una americana de quadres absurda. Necessito oblidar que tot això està passant."



Ahir a la nit vaig acabar de llegir aquesta novel·la. Encara em quedaven força pàgines per llegir, però ahir a la nit, la història em va acabar d'absorbir i no vaig poder deixar-la fins que la vaig acabar.

Es tracta d'una novel·la epistolar que narra una història d'amor entre Elspeth Dunn i David Graham. Podríem dir que hi ha dos grups de cartes, situats en espais de temps diferents. El primer grup són les cartes que s'envien l'Elspeth i en Davey (tal com ella l'anomena) i que se situen en la Primera Guerra Mundial. El segon grup són les cartes que s'envien la filla de l'Elspeth, la Margaret, i la seva parella, Paul, durant la Segona Guerra Mundial.

És a través de les cartes que el lector va descobrint el passat de l'Elspeth i  va entrant en la seva vida. De fet, jo hi vaig entrar tant, que ahir a la nit, al llit, mentre llegia les últimes pàgines de la novel·la em vaig emocionar i els ulls se'm van omplir de llàgrimes. Sí, sí. Jo, sola al llit, llegint un llibre i patint pels personatges de la novel·la. Sens dubte, això diu molt de l'obra. És un llibre que emociona i que, realment, et fa entrar en els personatges, i et fa esperar rebre la següent carta per saber que la història continua.

Per què aquest llibre? La setmana passada vaig anar a comprar i el vaig veure a la llibreria. Quan vaig llegir-ne el títol vaig decidir que me'l volia llegir.
L'any passat vaig anar d'Erasmus a Edimburg i durant la meva estada allà vaig aprofitar per viatjar pel país. Escòcia és preciós i l'illa de Skye és increïble. A través les pàgines d'aquest llibre he tornat a recórrer indrets d'Escòcia que vaig visitar l'any passat: els Borders, Edimburg, Portree,... A més, he tornat a sentir aquell fred hivernal i aquell vent que semblava que se't volia endur volant.

"Epistolar? Jo passo!" No passis. Aquest estiu vaig llegir La societat literària i de pastís de pela de patata de Mary Ann Shaffer, que també és epistolar, i em va sorprendre molt. El fet que la novel·la s'estructuri en cartes fa que el lector entri més en la història perquè és com si fos ell el qui va rebent les cartes.
En el cas concret de Cartes des de l'illa de Skye crec que s'ha de valorar la dificultat d'escriure una obra així. L'autora no escrivia cartes esperant rebre la resposta d'algú altre (que és el que fem tots quan escrivim cartes o correus electrònics...), sinó que ella mateixa n'escrivia la resposta. En aquest sentit, val la pena remarcar que la novel·la està molt ben teixida i les cartes molt ben plantejades, ja que és talment com si estiguessis espiant la correspondència de quatre persones.


"Eres tu, Davey. Ets tu. No hi ha poesia a la meva vida sense tu. Sempre has estat la meva inspiració. Abans de coneixe't, escrivia poesia amb la ploma, i als meus lectors els agradava. Significava alguna cosa per a ells. Però després de coneixe't, vaig escriure poesia amb l'ànima, i m'agradava a mi. Per a mi ho significava tot."


Txell.Cat

La meva primera vegada

Avui és la meva primera vegada. 
És la primera vegada que obro un blog (i, per tant, la primera vegada que escric una entrada). És la primera vegada que m'assec a escriure sobre els llibres que llegeixo, sobre per què els llegeixo, sobre per què m'agraden. És la primera vegada que m'aturo a pensar: per què no puc deixar de llegir? Per què sempre tinc un llibre a la bossa o a la tauleta de nit?
La respota d'aquesta última pregunta l'he trobada: perquè m'agrada llegir. Perquè llegir em fa viatjar per llocs que no he estat, em fa viure vides que no viuria.

Des de petita que llegeixo i sempre he llegit molt. Els pares em van inculcar el costum de llegir una estona abans de tancar el llum per anar a dormir. I tant és així que ara no puc tancar el llum sense haver llegit, almenys, una pàgina.

Pot semblar pretensiós dir-ho, però llegeixo de tot: novel·la, assaig, poesia... Tot i que és ben cert que sobretot em dedico a la novel·la.

No sé ben bé què espero treure'n, d'aquest blog. Sé que ho faig per mi, perquè m'agrada escriure i llegir, i és una manera de reflexionar sobre tot el que llegeixo. No sé si duraré gaire per aquí, ni si seré constant, però espero aportar alguna cosa als qui decidiu llegir les meves entrades  

I fins aquí la meva primera vegada. Ja m'he estrenat.


Txell.Cat