Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fanbooks. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fanbooks. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de juliol del 2022

Thug. L'odi que dónes - Angie Thomas


Títol: 
Thug. L'odi que dónes
Autora: Angie Thomas
Llengua original: anglès
Traductora: Scheherezade Surià
Editorial: Fanbooks
Any: 2017 
"I deia que Thug Life volia dir...The Hate U Give Little Infants F*** Everybody, ja saps: L'odi que dónes als nanos ens perjudica a tots. [...] El Khalil em va dir que va sobre el que la societat ens ensenya quan som joves i com això retorna més tard per fer estralls."

Thug Life - The Hate U Give Little Infants Fucks Everybody. D'això va aquesta novel·la juvenil d'Angie Thomas, de com l'odi engendra odi, de com el racisme engendra racisme, de com la violència engendra violència. 

Starr Carter és una noia de 16 anys a qui als 12 anys els seus pares ja van explicar què havia de fer si mai es trobava en un control policial: fes tot allò que et demanin, tingues les mans sempre visibles i no facis cap moviment brusc. Ella ho té molt clar, però malauradament això no salva el seu amic Khalil de morir abatut per un policia blanc, tot i anar desarmat. A partir d'aquí, l'Starr cada vegada té més dificultats per separar els dos móns on es mou: el barri marginal de Garden Heights, on viu amb la seva família i que està sota el domini de les bandes, el narcotràfic i on la violència i els assassinats són molt presents, i l'escola de Williamson, cara, elegant i situada en barri majoritàriament blanc, on ha conegut el seu nòvio Chris (blanc, per cert).
Com a única testimoni del que realment va passar a en Khalil, ha de callar per no posar-se en perill (ni a ella ni a la seva família)? O ha de parlar, descobrir-se davant del món i lluitar per acabar amb la violència?

La narradora és la mateixa Starr Carter, que en primera persona i de manera col·loquial ens explica tota la història, com si fos amiga nostra. Thug. L'odi que dónes és d'aquells llibres que impacten perquè el que s'hi narra podria ser real i perquè n'hem sentit a parlar a les notícies. Com a adulta toca, però crec que si l'hagués llegit d'adolescent encara m'hagués impactat més.

Angie Thomas aborda el conflicte de les armes i la violència als Estats Units associada a l'estereotip dels negres i les classes marginals, però també al conflicte d'identitat de la protagonista entre mostrar-se tal com és sense rebutjar els seus orígens, o amagar-se'n, desentendre-se'n i començar de nou. Per més que l'Starr no ho vulgui i que procuri ser "menys negra" a l'institut per no semblar del gueto, o "menys blanca" al barri per no ficar-se en problemes, al final ha de conciliar els seus dos móns i trobar-s'hi bé, amb orgull i sense abaixar la veu. Aquest mateix conflicte el representen el pare i el tiet de l'Starr: Maverick, el pare, és ex-membre d'una banda i no vol deixar el barri ni la seva gent, no es refia de la policia ni dels blancs (de ningú, per definició). El tiet Carlos, en canvi, és membre del cos policial i creu que hi ha lloc per la reconciliació entre blancs i negres.

Els personatges estan ben construïts i les històries familiars són complexes, però il·lustren actituds i pensaments per retratar la nostra societat.

Thug. L'odi que dones, com veieu, té molt suc. Angie Thomas ha escrit una novel·la que és més que una crítica contra la violència policial contra els negres que sovint es lliura de la justícia. És una declaració d'orgull, una crítica a la manca de recursos per ajudar als infants i joves a trencar els cercles de violència i narcotràfic, és una crítica als prejudicis, un missatge d'acceptació d'un mateix. 

"Aquest és el problema. Deixem que la gent digui coses, i les diuen tantes vegades que ells ho acaben trobant acceptable i nosaltres ho trobem normal. Per a què serveix tenir veu si calles quan no ho hauries de fer?"

En Khalil Harris és ficció, però lamentablement la llista de víctimes de no ficció és massa llarga. Cal un canvi en la societat, i per provocar-lo potser cal sacsejar la consciència de la població amb llibres com aquest que ens fan sentir ràbia i impotència.
Llegiu aquest llibre i feu-lo llegir als vostres fills, nebots, cosins... Pot semblar que ens queda lluny, però no oblideu que la violència i l'odi engendren més violència i odi, i que amb la tecnologia d'avui en dia les distàncies són cada vegada més curtes. 


Coneixem una mica més l'autora?
Angie Thomas (Mississipí, setembre 1988) és autora de novel·les de ficció juvenil i adulta. Tot i que la seva obra és ficció, la finalitat és parlar de la lluita del Black Lives Matter i donar visibilitat als problemes que tenen els negres americans als Estats Units.


Txell.Cat

diumenge, 17 de juliol del 2022

Tothom hauria de ser feminista - Chimamanda Ngozi Adichie


Títol:
Tothom hauria de ser feminista
Autora: Chimamanda Ngozi Adichie
Llengua original: anglès
Traductora: Scheherezade Surià
Editorial: Fanbooks
Any: 2012, 2014 (original), 2016 en català

"Cada vegada que em passen per alt, em sento invisible. M'enfado. Em vénen ganes de dir-los que sóc igual d'humana que l'home i que mereixo que em saludin. Són petites coses però, de vegades, són aquestes petites coses les que ens fan més mal."

Aquest llibre de poc més de 50 pàgines és la versió escrita i ajustada d'una xerrada que l'autora nigeriana va fer el desembre de 2012 en una sèrie de conferències sobre l'Àfrica. 

Chimamanda Ngozi se serveix d'experiències personals per parlar de què vol dir ser feminista al segle XXI. Ho fa de manera planera i amb un toc d'humor. De fet, si us fan mandra les 50 pàgines, sempre podeu veure la conferència original en anglès i encara us arribaran més les bromes que fa. Us la deixo aquí.

Tornant a la lectura, no és un llibre que ens descobreixi la sopa d'all i, malauradament, probablement tendeix a arribar a mans de qui ja té un cert interès en el feminisme. De tota manera, és tan curt i tan amè que crec que hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom. 
Tothom hauria de ser feminista parla de conceptes bàsics, però crec que no està de més tornar-hi de tant en tant. Encara queda molt camí per recórrer i encara tenim molts comportaments i pensaments micromasclistes (i no tan micro) que ens acompanyen en el nostre dia a dia. 
En aquest sentit, us recomano la lectura de Sóc feminista i no ho sabia d'Ariadna Oltra. Va ser el meu primer llibre sobre feminisme i em va despertar alguna cosa. Potser si no l'hagués llegit, aquesta "cosa", aquesta necessitat de definir-me com a feminista hauria nascut de llegir Tothom hauria de ser feminista.

Per mi, més que el llibre en si, l'important és la reflexió posterior que n'he fet. 
Al principi del discurs l'autora parla del significat de ser feminista i de totes les connotacions que s'hi han associat fins al punt d'haver-se d'autoproclamar una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes". Pot semblar graciós, però quantes d'aquestes coses encara es diuen avui en dia? O fins i tot, i ara ve el comentari impopular, quantes pedres ens tirem entre nosaltres, les feministes, quan ens deixem portar? I amb això el que vull dir és que el feminisme té un espectre tan ampli com feministes hi ha al món.

"Evidentment, gran part de tot això era irònic, però demostra que la paraula "feminista" està sobrecarregada de connotacions, connotacions negatives.
Odies els homes, odies els sostenidors, odies la cultura africana, creus que les dones haurien de manar sempre, no portes maquillatge, no et depiles, sempre estàs empipada, no tens sentit de l'humor i no et poses desodorant."

Un altre dels fragments que més m'ha ressonat és quan parla dels homes que deixen anar frases com "que fa uns anys la cosa estava molt pitjor, però que ara tot va bé". Sí? Segur? Això mateix podríem dir de moltíssimes altres coses. Òbviament estem millor que fa uns anys, només ens cal parlar amb les nostres àvies, però no m'atreviria a dir que "ara tot va bé". 

Com deia, encara queda camí per recórrer i, com diu Chimamanda Ngzoi Adichie, "tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor".
"La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura."

Coneixem una mica més l'autora?
Chimamanda Ngozi Adichie (Nigèria, 1977) és una escriptora feminista nigeriana. És la cinquena de sis germans i als 19 anys se'n va anar als Estats Units amb una beca per estudiar. Ja es va quedar allà diversos anys per cursar diversos estudis. És autora de diverses novel·les, entre les quals destaca Americanah (2013) o La flor púrpura (2003). Tothom hauria de ser feminista és el seu primer assaig.


Txell.Cat