Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat

Prometeu de mil maneres - Carles Rebassa

Títol: Prometeu de mil maneres
Autor: Carles Rebassa
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Palma també és això: un lloc per a viure-hi i ser un mateix mentre els mesos es van instal·lant en les estacions."

Prometeu és el nom del protagonista d'aquesta novel·la que, com en el mite clàssic, està encadenat a l'autodestrucció. Per més inri, es diu Dolors de cognom. Prometeu Dolors, doncs. 

Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que ens transporta a Palma de Mallorca, però no a la imatge de la ciutat que tenim de l'estiu, el sol i els turistes, sinó a la que sobreviu durant la resta de mesos de l'any. El Cafè de la família Antich és el nucli que uneix tots els personatges d'aquesta història que s'estén com una teranyina. A la novel·la trobem moltes veus que es van barrejant, de manera que la perspectiva del narrador va canviant. 

Però no només canvia la veu del narrador, sinó que la història ens arriba fragmentada i en el conjunt és un exercici literari complex i lleugerament experimental pel que fa a la forma. 

Rebassa construeix una amalgama de personatges i ambients que xoquen entre ells. D'una banda, tenim l'ambient dels treballadors del Cafè, que és el caprici de Donya Kiss, la filla de l'oligarca mallorquí Don Lluís Salvador Antich i Romaní. De l'altra, l'ambient familiar benestant dels Antich, amb tot el patrimoni que tenen, la importància de mantenir les aparences, però on també hi ha qui se surt de la norma, com el jove Carles, que inicia una relació clandestina i força tòxica amb en Prometeu. 

"Quan baixa, tots dos anam d’uniforme. Jo, de drap, i ell, de seda. [...] Quin dia agafaré el jove Carles i li diré que abandonem aquest món que ens classifica, que ens col·lecciona? Quin dia em mirarà a la cara i serà per a dir-me sí?"

Se'm fa difícil resumir la trama d'aquesta novel·la sense aixafar-vos-la. Hi passen moltes coses, hi ha molts personatges i molts detalls. 

Prometeu de mil maneres és una història fosca que explora les relacions humanes entre treballadors, dins la família, però també entre amos i assalariats, rics i pobres. La lluita de classes, la falta d'amor, la destrucció i la soledat acompanya tots els personatges i els aboca a una espiral de desig –sexual, de ser estimat i acceptat, de poder– de la qual no saben sortir. 

M'ha semblat una novel·la amb una porta d'entrada difícil. La lectura dels primers capítols em requeria força concentració per entrar en la cadència i la veu narrativa de l'autor. Una vegada dins la teranyina de relacions que envolten el Cafè, la segona part m'ha semblat més assequible. Salvant les distàncies, m'ha fet pensar en quan llegeixo Ali Smith, que em costa entrar, però m'atrapa brutalment i tota la novel·la és una mena d'experiment. 

Rebassa fa gala d'un català literari i viu, a voltes poètic, amb un lèxic riquíssim que m'ha portat a fer més d'una consulta al diccionari Alcover-Moll (i m'encanta quan em passa això, especialment en autors que escriuen en català). 

Prometeu de mil maneres és un viatge que no és de plaer, sinó més aviat el contrari. Maria-Mercè Marçal ja ho deia, que «L’escala fosca / del desig / no té barana.»

"De vegades sembla que Palma no sap reconstruir-se, rehabilitar-se, sobreviure a la pròpia mortor."

Txell.Cat

Spring - Ali Smith

Títol: Spring
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2019

"April the anarchic, the final month, of spring the great connective. Pass any flowering bush or tree and you can’t not hear it, the buzz of the engine, the new life already at work in it, time’s factory."

La primavera la sang altera. Per la primavera, res és com era. Hem après des de petits que la primavera és l'estació del renéixer, en què el món vegetal torna a florir, en què el món animal es reprodueix, en què l'amor és per tot arreu. Que bonica la primavera… però també és una època de temps canviant, d'anar boig amb els canvis de temperatura, de tempestes i xàfecs. La primavera és l'època de l'esperança pel futur, però també és imprevisible. ☔🌸🌼

Ali Smith a Spring ens presenta una primavera més aviat fosca, amb algun bri d'esperança, però dura. 

A cada llibre sembla que Smith tingui una llista de temes dels quals vol parlar, dues o tres figures culturals que vol explorar i una història fictícia per explicar, que ho posi tot en una coctelera i li surti un llibre com Autumn, Winter o Spring. Allò que podria ser un autèntic desastre, acaba sent un experiment que li queda bé i que, a mi, tot i ser una autora exigent, em funciona. 

A Spring hi trobem els mateixos temes que a les estacions anteriors: el Brexit, la crisi de refugiats i les polítiques migratòries, el canvi climàtic, l'alienació de la gent, entre d'altres. Aquí, però, la crítica és més dura i el futur sembla més fosc. 

"Don’t be calling it migrant crisis, Paddy said. I’ve told you a million times. It’s people. It’s an individual person crossing the world against the odds. Multiplied by 60 million, all individual people, all crossing the world, against odds that worsen by the day."

"Stel always gets annoyed that facial rec doesn’t work on black people very well, which means people get arrested who aren’t the right people, sometimes aren’t even the right gender - and partly because the system, for whatever reason, just refused to work."

Katherine Mansfield i Rilke són les figures culturals que Smith decideix explorar més a fons, però també hi trobem Tacita Dean -una artista que desconeixia- i Charles Chaplin. M'agrada molt tot el que aprenc i els artistes que descobreixo amb cada llibre d’Ali Smith 😊. 

I, finalment, la trama. D'una banda tenim en Richard, un director de cinema que, després de la mort de la seva amiga Paddy se sent totalment perdut. D'altra banda, tenim la Brittany, que treballa en un centre de detenció d'immigrants i està tan alineada del món que ha perdut l'empatia. La Florence, una nena que recorda a la Greta Thunberg, és el punt d'unió entre en Richard i la Brit, una mena d'oasi, de somni impossible. És el bri d'esperança de la novel·la, el florir de la primavera. 

Spring ens recorda que estem connectats entre nosaltres, amb els nostres avantpassats, amb la història i amb la natura. I ja podem començar a cuidar-nos els uns als altres si no volem carregar-nos-ho tot. 

"And if you die before me, he says, I will spend all the time I’m alive and not with you negotiating the various time differences across the world so that I can spend as much time as a man possibly can on this planet in springtime."

Aquesta tercera entrega del quartet estacional és la que més m'ha agradat des del principi. A diferència de les altres novel·les, en aquesta hi he entrat de ple des de la primera pàgina malgrat els salts temporals i la barreja d'anècdotes i records que són marca de l'autora. 

Només em queda una estació per enllestir el quartet estacional i m'encantaria que després d’Estiu hi hagués una altra Tardor per seguir llegint Ali Smith en bucle. Sí, ja sé que té altres novel·les publicades, però li he trobat la gràcia a llegir llibres estacionals. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn
• Winter

Txell.Cat

Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.

La catastròfica visita al zoo - Joël Dicker

Títol: La catastròfica visita al zoo
Autor: Joël Dicker
Llengua original: francès
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2025 original, 2025 en català

"Diuen que l’infern és empedrat de bones intencions: o sigui, que de vegades fas una cosa amb la intenció d’ajudar i en realitat no ajudes gens. Val més que cadascú es preocupi només de les seves coses."

En Dídac va llegir aquesta novel·la a finals de l'any passat, ja que li va recomanar un company de feina. Un cop enllestida, em va convidar a llegir-la jo també, ja que era molt àgil i molt divertida. Estant de vacances vaig pensar que era un bon moment per descobrir quina catàstrofe havia passat durant la visita al zoo. Un cop enllestida, me n'alegro d'haver-lo llegit; m'ho he passat molt bé. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la per a tots els públics que, d'una manera molt amable i entranyable, narra una successió de desgràcies que desemboquen en la catàstrofe que dóna títol al llibre. 

Tot comença quan un matí la Joséphine i els seus companys no poden entrar al la seva escola d'educació especial perquè s'ha inundat. Aquesta és la primera catàstrofe. Tanmateix sembla que no ha estat un accident, sinó un acte vandàlic del tot intencionat. És per això que els sis nens i nenes s'embarquen en una investigació per descobrir el culpable (ja que sembla que els adults no se n'acaben de sortir). Durant aquesta investigació, els protagonistes toparan amb alguns adults que, des de la perspectiva infantil, tenen comportaments que no tenen massa sentit. A més, amb la intenció de solucionar la catàstrofe anterior, es produirà una nova catàstrofe. I entre tanta catàstrofe també hi ha espai per parlar de la democràcia, la censura, l'intrusisme parental a l'escola o la diversitat. 

La narradora d'aquestes aventures és la Joséphine, que té 10 anys, i fa una descripció entranyable dels seus amics i de la seva diversitat sense caure en el sentimentalisme. Tota la novel·la traspua innocència i tendresa, però també hi ha moments molt còmics per riure de valent. Dicker se serveix d'una veu innocent per fer una crítica a la societat actual. 

Els capítols són força breus i encadenen una catàstrofe rere una altra, així que una vegada dins la roda, costa deixar de llegir. El llenguatge és molt accessible i planer. 

En aquest sentit, mentre el llegia vaig pensar en la feina de traducció d'Imma Falcó, ja que hi ha diversos jocs de paraules força enginyosos que són clau per mantenir el to de la lectura. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la molt llegidora i fresca que us farà passar una molt bona estona i us deixarà amb un somriure i bon sabor de boca. 

Txell.Cat