Aigua dolça - Akwaeke Emezi

Títol: Aigua dolça

Autora: Akwaeke Emezi

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2018 (original); 2020 (traducció al català)

"Els humans sovint resen i obliden el que pot fer la seva boca, obliden que les orelles escolten, que quan adreces els teus anhels als déus, s'ho poden prendre com una qüestió personal."

Aigua dolça ha estat la tercera i última lectura del Black History July d'aquest any i ha estat una lectura ben curiosa i interessant, ja que mai havia llegit res semblant.

La novel·la narra la història de l'Ada, una noia nigeriana que pateix disfunció de personalitat. La seva ment està poblada per la seva consciència, uns esperits ancestrals de la tradició igbo i la consciència del cristianisme, religió amb què és educada. Aquestes personalitats alternatives es van apoderant de la ment de l'Ada i narren la història de la vida de la protagonista des que és un fetus fins que es fa gran, passant per una joventut turbulenta, quan pateix una experiència sexual traumàtica. M'ha agradat especialment la imatge que Emezi dibuixa de la ment de l'Ada, com una cambra de marbre on habiten les personalitats que es van posant en primer pla per conduir el cos de l'Ada.

"Abans, quan hem dit que es va tornar boja, hem mentit. Sempre ha estat lúcida. Passava que estava contaminada per nosaltres, un paràsit diví i multicefàlic que li rugia dins la cambra de marbre de la seva ment."

Aquesta lectura i tota la tradició igbo que hi apareix és tan diferent de tot el que havia llegit abans, que al principi em va costar entrar en la lectura i vaig haver de rellegir els primers capítols de la novel·la (no només xoca el contingut, sinó també l'ús de la primera persona del plural en el narrador). Després, però, vaig endinsar-me en la història i, talment com si em trobés dins de la ment de l'Ada, vaig anar passant pàgines per la història de la seva vida. De nou, cap al final de la novel·la, em vaig desenganxar una mica de la història. Així que, per a mi, l'inici i el cos d'Aigua dolça són molt potents, però cap al final es desinfla.

Aquesta barreja del món occidental on viu la protagonista i els seus origens nigerians també arriba al lector en forma de paraules en igbo que apareixen de tant en tant durant la lectura.

Un dels aspectes més interessants d'Aigua dolça és que hi ha molta part autobiogràfica. Emezi escriu sobre el seu poble, la seva tradició, les seves pors i els seus traumes, així com la seva recerca de la personalitat com a dona negra immigrant als Estats Units i de gènere no-binari.

"Les coses no havien estat fàcils per a la Saachi. Mai no ho són quan ets una dona escollida. Només cal preguntar-ho a qualsevol altra mare a qui li hagi crescut un déu a dins abans d'escopir-lo al món salvatge. [...] La Saachi s'ofegava d'angoixa. Li martellejava el pit i se li inflava la gola; li feia tremolar les mans i llavors plorava i no podia respirar."

Aigua dolça és una novel·la fantàstica molt atrevida, inquietant i tendra alhora, escrita amb un estil elegant, punyent i trencador.

De nou, toca fer una menció especial a la feina de traducció d'Albert Torrescasana. Mentre llegia, m'imaginava com hauria estat si ens haguessin fet traduir un fragment d'aquesta obra en alguna classe de traducció de la carrera; estic molt segura que hauria patit i dubtat molt.

Per saber-ne més, us recomano l'article "Una versió africanista i feminista d'Inside Out" del diari Ara.

"L'única cosa que importava era que la feia riure i que irradiava tanta pau que l'Ada gairebé la podia veure a l'aire. [...] Era la primera vegada que besava una persona blanca i, per un moment, li va cridar l'atenció que l'Ewan no tingués llavis."

Coneixem una mica més l'autora?

Aigua dolça és la primera novel·la d'Akwaeke Emezi, nascuda a Nigèria el 1987 i d'origen igbo i tàmil. Emezi també es dedica al videoart. Ha rebut diversos premis amb relats i Aigua dolça també ha estat finalista en diversos certamens.

"L'estimava perquè la vaig veure créixer, perquè em feia ofrenes des que jo havia començat a despertar-me, alimentant-me amb el plec del colze i amb la pell de les cuixes. Deixeu-me que us digui ara que l'estimo perquè, en el moment de la seva devastació, el moment en què va perdre el senderi, aquella noia em va venir a buscar amb tanta impetuositat que va enfollir del tot, i l'estimava perquè, quan la vaig inundar, em va rebre amb els braços ben oberts i em va adoptar sense vacil·lar, desfeta i sanglotant, i em va absorbir amb fervor, fins al fons; no em va negar res.

L'estimava perquè m'havia donat un nom."

Txell.Cat

El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

Títol: El ferrocarril subterrani

Autor: Colson Whitehead

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016 (original); 2017 (traducció al català)

"Van avançar a través de les plantes altes, amb un nus tan gran a l'estómac que no se'ls va acudir córrer fins que ja eren a mig camí. La velocitat els marejava. O més aviat la seva impossibilitat. La por els cridava encara que ningú no els reclamés. Faltaven unes sis hores perquè descobrissin que havien desaparegut i la patrulla en trigaria una o dues més a arribar al lloc on ells eren ara. Però la por ja els encalçava, com durant tots els dies que havien passat a la plantació, i anava al mateix pas que ells."

Aquesta ha estat la meva segona lectura del Black History July i la primera novel·la.
El ferrocarril subterrani és una novel·la d'esclavitud, però també d'aventures i amb un punt de fantasia, en què el lector acompanya la Cora en el seu periple cap a la llibertat.

La història parteix de l'Ajarry, una dona negra que és segrestada a l'Àfrica i venuda com a esclava als Estats Units amb els primers vaixells negrers. L'Ajarry acaba treballant i vivint a la plantació de cotó dels Randall, a Geòrgia, on té una filla, la Mabel. Tanmateix, la protagonista d'El ferrocarril subterrani és la Cora, la néta de l'Ajarry. Un dia en Caesar, un altre esclau de la plantació, li proposa fugir i la Cora acaba decidint marxar amb ell. Per fugir utilitzen una xarxa viària subterrània i imaginària que recorre diversos estats de sud a nord i mentre escapen d'en Ridgeway, un caçador d'esclaus.

El ferrocarril subterrani va existir, però no era realment un ferrocarril, sinó una xarxa de camins i cases segures que els abolicionistes utilitzaven per ajudar els esclaus a fugir cap als estats lliures del nord i el Canadà. Whitehead parteix d'aquesta metàfora i la narra com si realment es tractés de d'una xarxa ferroviària soterrada; agafa la base històrica i alguns fets reals que reflecteixen l'esclavisme de mitjans del segle XIX i els ficciona al llarg de diversos estats.

El ferrocarril subterrani és una novel·la emocionant i trepidant, en què el lector té la sensació d'estar fugint amb la Cora, d'haver de mirar enrere constantment i d'amagar-se fins a aconseguir la llibertat. És una novel·la que remou i que convida a la reflexió i al debat sobre els episodis de la fundació i la història dels Estats Units. Hi trobem violència gratuïta contra els negres, experimentació sobre la fertilitat, exposició en museus i cosificació: un bon còctel per pensar.

No podem oblidar la feina brillant d'Albert Torrescasana, una traducció espectacular!

"La Cora no sabia el significat de la paraula 'optimistes'. Aquella nit va preguntar a les altres noies si la coneixien. No n'hi havia cap que l'hagués sentida. Va deduir que volia dir 'pacients'."

Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. Aquest any 2020 ha publicat The Nickel Boys, obra que també ha estat guardonada amb el Premi Pulitzer.

Txell.Cat

Stoner - John Williams

Títol: Stoner

Autor: John Williams

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions 62
Any: 1965

"Però van ser els seus ulls els que, tal com havia passat el dia abans, el van captivar i el van seduir. Eren molt grossos i del blau més clar que hom pogués imaginar. Quan els mirava, l'Stoner tenia la sensació que abandonava el seu cos i que s'endinsava en un misteri inescrutable. Pensava que era la dona més bonics que havia vist mai."

Stoner va arribar a les meves mans de carambola, podríem dir. En Dídac i un company de feina s'intercanvien llibres que els han agradat, i així va arribar aquesta meravella a casa nostra. Quan en Dídac va acabar de llegir-lo (i gaudir-lo), em va assegurar que m'encantaria, que era un llibre d'aquells "meus". La va encertar de ple.

La novel·la narra la vida de William Stoner, un jove de Missouri que se'n va a la universitat a estudiar Agricultura per a poder aplicar noves tècniques i coneixement a la granja dels seus pares, i que s'hi queda per sempre, corprès per la literatura i el coneixement, fent de professor universitari.

Stoner té una trama molt senzilla i el mateix protagonista podríem ser molts de nosaltres, que no tenim una vida farcida d'aventures. La història avança a poc a poc, igual que la vida, i el lector acompanya el protagonista al llarg de tota la seva vida, sense pressa, però sense pausa. I és que, malgrat la senzillesa narrativa i de la trama, és una obra molt bonica.

És tan bonica i màgica, que quan acabes de llegir-la no tens la sensació d'haver llegit una novel·la, sinó d'haver conviscut amb William Stoner i d'haver-lo conegut.

"Gairebé cada tarda, quan acabava les classes, anava al seu pis. Feien l'amor, parlaven i tornaven a fer l'amor, com dos nens que no es cansaven de jugar. Els dies de primavera es van allargar i tots dos frisaven perquè arribés l'estiu."

Coneixem una mica més l'autor? 

John Williams (1922-1994) va ser escriptor, editor i professor estatunidenc. Va guanyar el Premi Nacional del Llibre dels Estats Units amb la novel·la Augustus (1973), però no va gaudir de gaire reconeixement en vida. Stoner és l'altra novel·la seva amb més projecció.

"Van revelar el que pensaven mitjançant l'ús de la gramàtica: van anar del pretèrit indefinit -"Hem sigut feliços, oi?"- al pretèrit imperfet -"Érem feliços, més feliços que ningú, penso"- i a la fi van arribar a la necessitat del diàleg."

Txell.Cat

En Noah Barleywater fuig de casa - John Boyne

Títol:  En Noah Barleywater fuig de casa

Autora: John Boyne

Llengua original: anglès

Traducció: Albert Torrescasana i Mercè Santaulària

Editorial: Empúries

Any: 2010

"En Noah Barleywater se'n va anar de casa ben d'hora al matí, abans que s'alcés el sol, abans que bordessin els gossos, abans que la rosada deixés de caure sobre els camps.

Es va aixecar del llit, es va entaforar les peces de roba que havia preparat el vespre anterior i es va esmunyir escales avall aguantant la respiració."

Abans de llegir L'hipnotitzador de Lars Kepler vaig llegir aquesta faula de John Boyne.

Es tracta d'una novel·la breu que narra les històries d'un nen de vuit anys, en Noah Barleywater, que decideix marxar de casa per fugir dels seus problemes. Després de creuar dos pobles plens de màgia, arriba a una botiga de joguines on es troba uns personatges extraordinaris, entre els quals un joguinaire molt vell amb un munt d'històries per explicar.

No vull explicar gaire més per no aixafar la novel·la als qui la vulguin llegir, però es tracta d'una lectura molt ràpida i molt planera. 

Els personatges són entranyables i és molt fàcil sentir-se identificat amb algun dels personatges. És una faula on la màgia i la fantasia hi tenen un paper important, però que això no freni a aquells que no us agrada les novel·les de fantasia!

És una història molt dolça, tot i que amb un munt d'amargor. Però, no patiu! No té res a veure amb el drama d'El noi del pijama de ratlles.

Coneixem una mica més l'autor?

John Boyne va néixer  a Dublín, Irlanda l’any 1971, on va estudiar Literatura Anglesa  al Trinity College. La seva novel·la El noi del pijama de ratlles es va convertir  ràpidament en un best-seller  mundial: es va traduir  a més de quaranta-cinc llengües, va vendre més de  sis milions d’exemplars  i va rebre multitud de premis, entre els quals dues vegades, l’Irish Book Award. També va quedar finalista del prestigiós British Book Award. Durant més d’un any va estar a totes les llistes de més venuts del nostre país. 

A Empúries ha publicat també Motí al Bounthy (2008), La casa del propòsit especial (2009), L’aposta (2010), En Noah Barleywater fuig de casa (2011), El pacifista (2013), i Aquesta casa està embruixada (2014). 

Altres entrades del mateix autor:

• El noi de la casa de la muntanya 

Txell.Cat

Tigres en un cel vermell - Liza Klaussmann

Títol:  Tigres en un cel vermell

Autor:  Liza Klaussmann

Llengua original: anglès

Traductors: Albert Torrescasana

Editorial: Empúries

Tigres en un cel vermell, de Liza Klaussmann, és una història que m'ha anat captivant a mesura que anava passant pàgines.

Ens explica la història d'una família benestant dels Estats Units al llarg de 25 anys, des del final de la Segona Guerra Mundial fins als anys 70. La gràcia està en que situa el lector en diferents moments cronològics a la vegada que ho fa des de la perspectiva dels cinc protagonistes, de manera que és com anar endavant i endarrere en el temps observant-ho des de diferents òptiques. I això és el que et dóna al final la visió global de la història.

L'eix sobre el qual gira la novel·la és la relació entre dues cosines, la Nick i l'Helena, que de fet són com germanes, i bàsicament les trobades a la mansió familiar, Tiger's House. També un assassinat no resolt que descobreixen els fills de les dues cosines.

Si bé al principi la història em semblava una mica superficial i poc interessant, a partir del segon i tercer capítols, quan tornes a llegir la mateixa història des d'una altra òptica i les peces van encaixant soles, l'interès va augmentant a cada pàgina i es fa necessari seguir llegint per aconseguir tancar el cercle i veure-ho tot en conjunt.

En definitiva, una novel·la molt recomanable per als que volen gaudir d'una història ben escrita que es va desplegant a mesura que s'avança en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora? Liza Klaussmann és descendent de l’autor de Moby Dick, Herman Melville. Va créixer a Nova York, al si d’una família lectora.

Per això, va aprendre a llegir i a estimar els llibres de ben petita. Durant més de deu anys, va treballar com a periodista al New York Times, i també de corresponsal de The International Herald Tribune a París. Es va graduar al Barnard College amb estudis d’escriptura creativa, on va rebre el guardó Howerd M. Teichman Prize for Prose. Recentment, ha obtingut el màster en escriptura creativa del Royal Holloway de Londres, on viu. Tigres en un cel vermell és la seva primera novel·la.

(extret d'Edicions 62)

Teresinha