La vida del llibreter A. J. Fikry - Gabrielle Zevin

Títol: La vida del llibreter A. J. Fikry
Autora: Gabrielle Zevin
Llengua original: anglès
Traducció: Octavi Gil
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2014 original, 2025 en català

"L’A. J. contempla la Maya amb el seu vestidet de festa rosa i sent un formigueig dins seu, una sensació vagament familiar, lleugerament insuportable. No sap si vol posar-se a riure o deixar anar un cop de puny contra la paret. Es nota ebri, o com a mínim efervescent. No hi és tot. D’entrada pensa que deu ser felicitat, però després conclou que no: és amor. “L’amor dels collons”, pensa. “Quina murga.” Se li ha interposat completament en el seu pla d’emborratxar-se fins a matar-se, d’arruïnar el negoci. El pitjor de tot és que quan una persona descobreix una cosa que sí que li importa, es troba que de cop i volta ha de començar a importar-li tot."

La vida del llibreter A. J. Fikry va ser un regal d'aniversari d'enguany i llegir-lo ha estat un autèntic goig. 

En Fikry és un llibreter vidu, malhumorat i enfadat amb la vida, que regenta l'única llibreria que hi ha a Alice Island, una illa que no està especialment ben comunicada. Després de perdre l’amor de la seva vida, a les nits es refugia en l’alcohol mentre l’economia de la llibreria cau en picat. Un dia es troba la Maya, una nena de dos anys, a la secció infantil de la llibreria, i aquesta troballa fa que la seva vida faci un gir de 180 graus. 

Zevin parla de les segones oportunitats, però també de les diverses formes que pot prendre l'amor -de parella, paternal, d’amistat, pels llibres…-, sense ser un llibre romàntic ni ensucrat. En la història també hi ha espai perquè no tot siguin flors i violes, però també en aquests moments plana la sensació agradable que envolta el llibre.

Al llarg de tota la novel·la hi ha moltes referències a llibres i autors que són un regal per als amants de la lectura. M'ha agradat trobar-hi referències conegudes, i d’altres totalment desconegudes. 

La vida del llibreter A. J. Fikry de Zevin és un llibre que enganxa, de lectura fàcil i ritme constant. La història que s’hi narra és senzilla, tira de tòpics i, en general, és previsible, però això la converteix en un refugi molt agradable.
He gaudit molt d'aquesta lectura amable i senzilla. La vida del llibreter A. J. Fikry és una delícia, un llibre gens pretensiós, d'aquells que es llegeixen amb un somriure que es manté després d'acabar l'última pàgina.

Txell.Cat

Els meus dies a la llibreria Morisaki - Satoshi Yagisawa

Títol: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Autora: Satoshi Yagisawa
Llengua original: japonès
Traducció: Jordi Mas
Editorial: Navona
Any: 2010
 

"De vegades, a la vida, també és important aturar-se. És com fer un petit descans en el llarg viatge de la vida."

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa és el llibre que en Dídac va escollir per mi el Sant Jordi de l'any passat i que fins ara no havia agafat. 

La Takako tenia una vida prou estable: parella des de feia un temps, feina, un pis… Malauradament pateix un desengany amorós quan la seva parella li explica que, de fet, ella és l'amant i que està promès i festeja en paral·lel una altra companya de feina. Aquesta notícia trasbalsa profundament la Takako, que decideix deixar-ho tot i refugiar-se amb el seu oncle Satoru, que regenta una llibreria de vell al barri de Jinbō-chō (un barri que concentra moltíssimes llibreries). D'entrada ella només vol un lloc allunyat de la seva vida anterior on refugiar-se, però no té ganes d'establir nous vincles així que es limita a dormir quan no ha de donar un cop de mà al seu tiet.

Un bon dia, però, accedeix a acompanyar l'oncle Satoru a un bar del barri, on coneix amics i gent del barri molt especial. A poc a poc, la Takako també comença a descobrir el plaer per la lectura. (Aquí val a dir que hi ha força referències a autors japonesos que jo desconeixia.)

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki explica els dies de la Takako en aquesta llibreria familiar, la seva reconciliació amb ella mateixa i amb la vida, acompanyada de personatges peculiars i de llibres.

En paral·lel també coneixem la història de l'oncle Satoru i la seva dona Momoko, que un bon dia va desaparèixer de casa.

 

Tant la trama com els personatges són força senzills i previsibles, i alguns dels episodis que potser no són previsibles en l'argument, ho són en allò que intenten evocar en el lector. En altres paraules, hi ha algunes escenes que tenen girs que busquen un clímax i l'emoció fàcil, però que a mi no m'han emocionat perquè m'ha semblat massa evident que l'autora em volia portar cap allà (com la catarsi sota la pluja de la Takako, el tiet i en Hideaki, o l'excursió a la muntanya amb la Momoko).

Els meus dies a la llibreria Morisaki és una novel·la tendra i fàcil, amb un punt naïf, i la veritat és que n'esperava una altra cosa després de llegir-ne tantes ressenyes positives a les xarxes.

 

"Quan per fi em vaig començar a calmar, vaig caure en un pou de tristesa a una velocitat vertiginosa. Estava molt més trista que no pas enrabiada. La meva tristesa era tan present, tan violenta, que em semblava que la podria tocar amb la mà."

Coneixem una mica més l'autora?

Satoshi Yagisawa (Japó, 1977) és un escriptor japonès conegut pels llibres Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbocho (2011), ambientats al barri de Jinbocho de Tòquio. Aquesta va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar el premi literari Chiyoda. El 2010 se'n va fer una adaptació al cinema.

Txell.Cat

Un viejo que leía novelas de amor - Luis Sepúlveda

Títol: Un viejo que leía novelas de amor
Autor: Luis Sepúlveda
Llengua original: castellà
Editorial: Tusquets
Any: 1993 original

"Antonio José Bolívar Proaño sabía leer, pero no escribir. Leía lentamente, juntando las sílabas, murmurándolas a media voz como si las paladeara, y al tener dominada la palabra entera la repetía de un viaje. Luego hacía lo mismo con la frase completa, y de esa manera se apropiaba de los sentimientos e ideas plasmados en las páginas. Cuando un pasaje le agradaba especialmente lo repetía muchas veces, todas las que estimara necesarias para descubrir cuan hermoso podía ser también el lenguaje humano."

 
Ja fa gairebé un any que vaig anar a Xile per feina i de record vaig visitar una llibreria i vaig comprar dues novel·les breus de dos autors ben coneguts. Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda és una d'aquestes dues novel·les.
 
Tot i que l'autor és xilè, la història ens transporta a l'Amazònia equatoriana, al poble El Idilio, on viu Antonio José Bolívar. El Idilio és un poble remot, que només rep la visita d'un vaixell dues vegades l'any i que queda a tocar de la selva amazònica. Tot i no ser originari d'aquest poble, ja fa anys que hi viu i, de fet, durant uns anys el nostre protagonista també va viure amb els shuar, els indígenes, a la selva i en va aprendre els costums, però també els trucs per sobreviure-hi i estimar-la.
Rubicundo Loachamín és un dentista i amic d'Antonio José i, dues vegades a l'any, arriba al poble amb el vaixell, fa una revisió a les dentadures dels vilatans d'El Idilio, i li porta novel·les d'amor al nostre protagonista. Ja vell i vidu, li agrada viure una existència tranquil·la i solitària, i dedicar els vespres a la lectura d'històries de passió, amb una mica de tristesa i drama, però que acabin bé.
 
Malauradament la seva rutina plàcida es veu alterada per l'aparició de diversos cadàvers de nord-americans (gringos, com escriu Sepúlveda) a mans d'una tigressa furiosa per la caça dels seus cadells. L'alcalde, un personatge corrupte, detestable i molt desagradable, insisteix fins que aconsegueix que Antonio José s'uneixi a una expedició cap al cor de la selva per caçar-la, davant el temor que l'animal s'acosti al poble.
Enmig del fil temporal principal, el lector també descobreix altres moments anteriors de la vida del protagonista, la seva dona, la seva vida a la selva... I no explicaré massa més, però el final 💕…

"Antonio José Bolívar Proaño supo que no podía regresar al poblado serrano. Los pobres lo perdonan todo, menos el fracaso."

  
A través del protagonista i del seu gust per la lectura, Sepúlveda parla del poder de la literatura per evadir-nos de la realitat i fer-nos companyia. Antonio José, cansat i fastiguejat amb una societat corrupta i que no valora la natura, és refugia en les històries d'amor.
Però no només això, l'autor també aborda la destrucció de l'Amazones i de l'hàbitat natural de flora i fauna, així com les diferències entre la vida "civilitzada" dels blancs al poble i la dels indígenes a la selva, que viuen en harmonia amb la natura i la respecten.
 

"Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonia, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana."

M'ha agradat molt la manera d'escriure de Sepúlveda, senzilla i propera, amb tocs d'humor i ironia.
Aquesta és una història narrada en poc més de 100 pàgines que, amb la llengua i les descripcions, us transportarà a Amèrica del Sud, que us farà somriure, però que també us provocarà algun crec a dins quan llegiu els estralls que provoca l'home (blanc, la majoria de vegades) a la natura. I aleshores entendreu que Antonio José Bolívar Proaño vulgui viure en pau i a la seva, i llegir històries d'amor, però d'amor del de veritat, i potser aleshores us preguntareu quin llibre li portaríeu vosaltres.
 

"Te traje dos libros. Al viejo se le encendieron los ojos.

—¿De amor?

El dentista asintió. Antonio José Bolívar Proaño leía novelas de amor, y en cada uno de sus viajes el dentista le proveía de lectura.

—¿Son tristes? —preguntaba el viejo.

—Para llorar a mares —aseguraba el dentista.

—¿Con gentes que se aman de veras?

—Como nadie ha amado jamás.

—¿Sufren mucho?

—Casi no pude soportarlo —respondía el dentista."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Luis Sepúlveda (Ovalle, 1949 - Oviedo, 2020) va ser un escriptor xilè de contes i novel·les. Al llarg de la seva vida va viatjar molt per tot el món, i tots aquests viatges i el que en va conèixer, ho va plasmar a la seva obra. Un viejo que leía novelas de amor (1988) ha estat traduïda a més de 30 idiomes i és l'obra que el va llançar a la fama.

 
Txell.Cat
 
  

Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

Títol: Junil a les terres dels bàrbars

Autor: Joan-Lluís Lluís

Llengua original: català
Editorial: El Club Editor
Any: 2021

"La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que s'expandeix, com si s'alimentés d'ella mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia de pedra."

Junil és una noia que, després de perdre la mare i els germans, viu sola amb el seu pare, que la menysprea. Viuen a Nyala i treballen en una llibreria de rotlles de papir, entre les paraules dels autors més destacats de la Roma antiga. D’amagat Junil aprèn a llegir i en la lectura troba una via d’escapament de la seva vida. Un dia, però, Junil es veu obligada a abandonar la ciutat, a fugir amb tres esclaus de les terres de l’Imperi Romà i endinsar-se cap a les terres dels bàrbars. Al llarg d’aquest viatge cap a tot allò desconegut hauran de confiar els uns en els altres, vèncer la por i ajudar-se per superar obstacles, a fi que cadascú arribi allà on vol arribar.

"Tantes pors pesen massa. Quan m'entra una por nova, una altra ha de sortir, diu en veu baixa mentre camina rere un mul. Ho aconseguiré? El que no pot ser, pensa, és que totes aquestes pors acabin en una gran barreja, perquè llavors no se n'extingirà mai cap, i el magma que formen dintre meu s'anirà engruixint i m'acabarà ofegant. Quan m'entra una por nova, una de vella ha de sortir."

Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la d’aventures, molt amable i distesa. M’ha semblat una proposta original, amb uns personatges molt diferents, però que es complementen. Junil dona títol a la novel·la, potser perquè és la líder del grup sense ni saber-ho, qui ho inicia tot. Tanmateix, hi ha altres personatges que estan molt treballats, com Dirmini, Lafàs Tresdits o Arbre.

Darrere d’aquesta història d’aventures, però, hi trobem un homenatge preciós a la lectura, a la poesia i la traducció, a l’art d’explicar històries. Com no pot agradar-nos aquesta novel·la que posa en valor allò que els lletraferits estimem tant? Com no podem sentir-nos una mica Junil i desitjar conèixer aquell autor que ens ha fet sentir tantes coses?

"És molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules."

Junil a les terres dels bàrbars també parla de la coneixença d’altres llengües i cultures, del respecte i del desig de llibertat, de no perdre l'esperança.

"I quan en parlen, doncs, riuen, i el seu riure tot sovint és nostàlgic, però la nostàlgia que senten no és del passat sinó d'un futur possible i d'una terra que no coneixen, on potser no arribaran, o que no existeix, però en la qual han pensat tant que els sembla una terra mare que un dia van abandonar i cap on tornen."

El llenguatge és ric però en cap moment es fa farragós. Dividida en capítols força breus i amb un narrador que ens parla en present, la lectura flueix molt àgil. És un llibre d’aquells passa-pàgines que no pots parar. 
Us en recomano la lectura perquè no és un llibre que faci bola, és bonic l'homenatge que fa als llibres i perquè és senzill, però amaga grans missatges.

És el primer llibre que llegeixo de Joan-Lluís Lluís però m’ha agradat molt el seu estil, així que de ben segur que hi tornaré.

Amb aquesta lectura he superat una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 3, que es titula "Llars de paper", i és que aquesta novel·la és un cant d'amor a la paraula dita i escrita, a la literatura, a les biblioteques.

Coneixem una mica més l'autor?

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és novel·lista, poeta, traductor, assagista i columnista català. Ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco (2018) i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars (2021). És activista de la llengua catalana a la Catalunya Nord i ha denunciat a través de xerrades el lingüicidi del català per l’Estat francès.

Txell.Cat

Poeta chileno - Alejandro Zambra

Títol: Poeta chileno
Autor: Alejandro Zambra
Llengua original: castellà
Editorial: Anagrama
Any: 2020

"Eran como dos desconocidos buscando desesperadamente un tema en común; parecía que hablaban de algo y estaban juntos, pero sabían que en realidad no hablaban de nada y estaban solos."

Llegir Poeta chileno d’Alejandro Zambra no estava dins dels meus plans lectors de setembre, com tampoc ho estava marxar a Xile per feina 10 dies. El primer dia que em vaig reincorporar a la feina després de vacances el meu cap em va deixar caure que revisés el passaport per si de cas i, tot i que em semblava improbable i impensable, finalment he acabat viatjant a Xile 🤭😳. No parlaré de l'enorme experiència que ha sigut aquest viatge a nivell laboral i personal, però ja sabeu que m'agrada llegir llibres d'escriptors del lloc on viatjo i si també hi estan ambientats, encara millor.
Amb Poeta chileno de Zambra l’he clavat més que mai. No sempre em passa (quan llegeixo lectures ambientades on viatjo) amb tanta intensitat, però en aquesta ocasió la lectura ha estat una experiència més del viatge.

El meu company de viatge, a mitja lectura, em va preguntar: de què va? I, sincerament, em va semblar una pregunta difícil de respondre. Poeta chileno va d’en Gonzalo, que ve de família humil, creu en l’amor i vol ser poeta, i del seu fillastre Vicente, que també voldrà escriure poesia uns anys més tard; va de l’amor i l’amistat, de la literatura i el poder de les paraules, de les expectatives i del fracàs.

Potser amb aquesta sinopsi (si és que podríem arribar a considerar-la sinopsi) potser no us crida l’atenció, però creieu-me si us dic que val la pena llegir Alejandro Zambra.

Tot i que formalment la novel·la està dividida en quatre parts, per mi la tercera part, titulada “Poetry in motion”, es diferencia clarament del global de l’obra. Aquí la poesia, que és present a tota l’obra, agafa un paper més important i es converteix en un personatge més de la novel·la. A través del personatge de Pru, una novaiorquesa que ha d’escriure un reportatge sobre la poesia xilena, el “mite del la poesia xilena”, com diu a la contraportada, cobra vida. La pressió que senten les i els poetes contemporanis de la tradició, de tenir tants precedents brillants i tants altres que han passat sense pena ni glòria, així com el poder de la literatura (i en especial de la poesia) per expressar-se i refugiar-se centren aquesta part.

"Es mejor escribir que no escribir. La poesía es subversiva porque te expone, te hace pedazos. Te atreves a desconfiar de ti mismo. Te atreves a desobedecer."

"Pero es un mundo mejor. Un poco. Es un mundo más genuino. Menos fome. Menos triste. O sea, Chile es clasista, machista, rígido. Pero el mundo de los poetas es un poco menos clasista. Solo un poco." 

"Los poemas sí que los recuerda, porque la poesía está hecha para ser memorizada, repetida, revivida, invocada, evocada."

"Habría sido mejor echarle la culpa a la poesía, pero habría sido mentira, porque ahí están esos poemas que acaba de leer, poemas que demuestran que la poesía sí sirve para algo, que las palabras duelen, vibran, curan, consuelan, repercuten, permanecen." 

I aquí és on trobem el gruix de referències a poemes, autores i autors, literatura... però també hi ha molta metaliteratura. Hi ha un fragment en concret que em va flipar, en què és com si el narrador que t’ha estat acompanyant al llarg de tantes pàgines sortís d’entre els fulls i et digués: “ei, que sóc aquí”. Us en deixo el fragment:

"De verdad me encantaría subirme con ella al avión pero tengo que quedarme en territorio chileno, con vicente, porque Vicente es un poeta chileno y yo soy un novelista chileno y los novelistas chilenos escribimos novelas sobre los poetas chilenos."

A Poeta chileno tampoc hi falta la crítica a les diferències socials de la societat xilena i a la precarietat laboral dels qui es dediquen a la literatura. Zambra no amaga la crítica darrere de subtileses, sinó que hi és i es veu, però te la deixa caure en comentaris i escenes còmiques i iròniques. La novel·la comença a principis dels anys 90 i acaba cap al 2015, així que com a lectors també veiem els canvis i l’evolució del país com a teló de fons de la història.

Us deia una mica més amunt que llegir Poeta chileno mentre era a Xile ha estat una experiència més del viatge, i això ha estat per l’ambientació de la novel·la i el lèxic. Quan llegim imaginem allò que no coneixem de primera mà i el Santiago de Xile o el Valparaíso que m’hauria imaginat no sé si serien com els que he vist. Així doncs, mentre seguia la història dels personatges a través de les pàgines de la novel·la, l’espai era molt més real. I amb el lèxic m’ha passat una cosa similar. Era ben bé com si els meus companys de Xile sabessin quina seria la propera paraula que descobriria a la novel·la. M’he fet un tip d’aprendre paraules i expressions, plats i begudes típics que poc després sortien a la novel·la, així que encara m’hi endinsava més: huevá, huevón, van, durazno, pebre, pisco sour, cuadra, loco... o els quiltros, els gossos de carrer que també ens van cridar l'atenció a nosaltres, entre tantes altres.

Un altre motiu per llegir Zambra és el seu estil. Zambra té una manera d'escriure peculiar, però que m'ha agradat molt. Tan bon punt està parlant de l'amor, de la poesia i dels sentiments més profunds amb una escriptura bella però accessible, com et descriu una escena de sexe sense tabús ni censures, per després fer-te somriure amb alguna sortida còmica. I tot això ja t’ho trobes al primer capítol. Vaja, una meravella!

"A las siete de la tarde, después de un polvo tranquilo, como conviene a los convalecientes, Gonzalo fue al baño y de pronto se encontró con la mirada de Oscuridad fija en su pene. Su primera reacción fue cubrirse, como si la mirada de la gata la provocara vergüenza, pero enseguida soltó una carcajada y hasta meneó las caderas para que Oscuridad contemplara su pene y sus testículos en movimiento."

En definitiva Poeta chileno és una novel·la molt treballada, però amb la prosa àgil i amable que no es fa gens pesada. Té sortides molt gracioses tot i no ser una novel·la d’humor, i uns personatges entranyables i imperfectes, que s’equivoquen, estimen i pateixen, com nosaltres.

Si us animeu a llegir aquesta novel·la, sapigueu que hi ha un llista pública a Spotify amb totes les cançons que surten a la novel·la. La trobareu aquí. Falta que algú s'animi a recopilar totes les referències i poemes que també hi surten...

"El mundo se cae a pedazos y casi siempre todo se va a la mierda y casi siempre dañamos a las personas que queremos o ellas nos dañan a nosotros irremediablemente y no parece haber motivos para albergar ninguna clase de esperanza."

Coneixem una mica més l'autor?
Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975) és un poeta i escriptor xilè. Zambra va començar la seva carrera literària com a poeta i el seu primer recull de poemes, Bahía inútil es va publicar el 1998. Mudanza (2003) va ser el seu segon recull de poemes, abans de fer el salt cap a la novel·la. L'any 2006 va publicar-se la seva primera novel·la, Bonsái i l'any següent, La vida privada de los árboles. Amb l'aparició el 2011 de Formas de volver a casa es va tancar una mena de trilogia amb les dues primeres novel·les. És un autor que ha estat traduït a més de vint idiomes.

"Quizás existe una palabra para designar lo contrario del duelo, lo que se siente no después de que alguien muere sino cuando reaparece; lo que se siente cuando de súbito recuperamos a alguien que había permanecido ausente hasta de nuestros sueños. Palabras como "renacimiento" o "resurrección" son tan inadecuadas, porque lo que Gonzalo siente es más complejo, más específico: lo contrario del duelo coexiste con el duelo, es algo así como una alegría elegíaca."

Txell.Cat

La biblioteca de París - Janet Skeslien Charles

Títol: La biblioteca de París
Autora: Janet Skeslien Charles

Llengua original: anglès

Traductora: Gemma Rovira

Any: 2021 (original i traducció)

Editorial: Edicions Salamandra

"Las bibliotecas son como pulmones. [...] Los libros son el aire fresco que necesitamos para que nuestro corazón siga latiendo, para que nuestro cerebro siga imaginando, para mantener viva nuestra esperanza."

La biblioteca de París de Janet Skeslien Charles ha estat l’última lectura del 2021 (i per poc no l’acabo al 2022 😊).

Aquest llibre va arribar a casa ja fa uns mesos amb una caixa de Bookish (no la rebem cada mes, però de tant en tant fa il·lusió rebre un llibre sorpresa a casa), però ja se sap que tots els llibres tenen el seu moment. A la caixa, a banda del llibre, hi havia una llista de reproducció amb música francesa per ambientar la lectura, una fotografia del personal de la biblioteca i alguns detalls per acabar de lligar caps un cop finalitzada la lectura. Alguns detalls els havia enganxat, però d’altres m’havien passat per alt i m’ha agradat completar la lectura amb informació addicional.

Centrem-nos en el que toca: la novel·la.

La biblioteca de París és una novel·la històrica que ens explica uns fets que van ocórrer durant la Segona Guerra Mundial a París, amb la Biblioteca Americana de París com a element central. Malgrat la guerra i l’ocupació alemanya, aquesta biblioteca es va mantenir oberta i els treballadors i voluntaris es van esforçar de valent per fer arribar llibres al front i als hospitals. La història ens la narren diversos personatges, però sobretot Odile i Lily. La Lily és una nena estatunidenca de principis dels anys 80 que té molta curiositat per la seva veïna Odile, una senyora francesa que viu sola i fa poca vida social al poble. Per altra banda, una Odile molt jove ens narra, des de París i durant la II Guerra Mundial, el seu primer amor, com la guerra va afectar la seva família i les seves amistats i com, malgrat tot el que passava, ella i els seus companys de la biblioteca no van defallir.

Entre treballadors, voluntaris i abonats a la biblioteca trobem un grapat de personatges ben peculiars i extravagants, idealistes i valents (i el millor de tot plegat és que la gran majoria, com descobrim a la Nota de l’autora, van existir). M'ha agradat especialment que tots els personatges tenen virtuts i defectes, com a la vida real i això a les novel·les no sempre es veu.

"Es fascinante conocer a alguien a través de los libros que ama."

"Ninguna otra cosa posee esa capacidad mágica de hacer que las personas veamos con los ojos de otros." 

Al principi aquesta novel·la no em va atrapar especialment. Quan agafava el llibre, em distreia, m’agradava i anava llegint perquè és molt àgil, però no em delia per agafar el llibre a totes hores i continuar-lo. Ara bé, a partir de la meitat em va atrapar completament i no podia deixar de llegir.

La Biblioteca de París és una lectura recomanable a tots els qui ens agrada llegir i visitar biblioteques; és un homenatge a la literatura i als llibres, a les persones que els estimen i a tots els qui van arriscar la seva vida durant la guerra per la cultura. La novel·la està farcida de referències que, pels amants de la literatura, són una joia. 

"El duelo es un mar hecho de nuestras propias lágrimas. Las olas saladas cubren las oscuras profundidades por las que debemos bucear cada uno a nuestro ritmo. Fortalecerse lleva su tiempo. Había días en los que mis brazos cortaban el agua sin problemas y me parecía que todo saldría bien, que la orilla no estaba demasiado lejos. Y de pronto un recuerdo, un solo momento, casi me ahogaba. Entonces volvía al punto de partida y tenía que luchar con todas mis fuerzas para mantenerme en la superficie, agotada, hundiéndome en mi propio dolor." 

Coneixem una mica més l'autora?

Janet Skeslien Charles (Estats Units, 1971) és escriptora, professora i bibliotecària. La seva primera novel·la, Luz de luna en Odessa (2009), es va convertir en un èxit internacional. La seva segona novel·la, La biblioteca de París, està basada en la seva experiència com a directora de projecte de la Biblioteca Americana de París.

Txell.Cat

L'assassí que estimava els llibres - Martí Domínguez

Títol: L'assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngues

Llengua original: català

Editat per: Proa; La Butxaca

Any: 2017

"La primera frase pot ser decisiva, i en una d'aquestes cites mai no se sap per on pot arribar, quina peculiaritat, quin detall, pot donar peu a la primera temuda qüestió, quan has de trencar el gel i llançar-te a navegar, o com a molt a nadar una mica tu a soles. El món és ple a vessar de primeres preguntes mal contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta."

Aquest any les Biblioteques de Mataró han proposat un repte de lectures que consisteix a llegir 12 llibres de temàtiques diferents durant 12 mesos. Un dels reptes, el tercer, es titula "Què em regales per Sant Jordi" i ens anima a llegir una recomanació que ens hagin fet. Aprofitant que la meva tieta Eulàlia i la meva cosina Georgina em van deixar i recomanar aquest llibre, aquesta ha estat la meva lectura per al repte 3 de #matarodellibres.

L'assassí que estimava els llibres és una novel·la negra que ens presenta un mosaic de personatges de la burgesia valenciana, en què la hipocresia i la falsedat hi són ben presents. Domínguez ens presenta ja a la primera pàgina l'assassinat d'un crític literari, Guillem Gual, amb un llibre a la mà. A partir d'aquí, els dos inspectors, Tena i Espinosa, es veuen immersos en el món intel·lectual del País Valencià i en les enemistats entre crítics, traductors, filòsofs i professors universitaris.

La trama va més enllà de ser només una novel·la policíaca. De fet, el crim és una de les línies argumentals que Domínguez traça, però n'hi ha d'altres que permeten il·lustrar les "misèries morals dels personatges", com diu a la contraportada. 

Carregat de sarcasme, L'assassí que estimava els llibres és una crítica a la societat: a la societat benestant, carregada de cinisme i altivesa, però també a la classe mitjana, que es mira de reüll els de "més amunt".

Potser forma part de la crítica i és volgut, però pel meu gust hi ha un excés de cites i de referències a obres i autors. És innegable que reforcen els discursos dels personatges i encara ens fan sonar més pedants, insuportables i pesats, però en molts casos crec que no aporten res a la història.

D'altra banda, la xarxa de personatges m'ha resultat una mica confusa. Esperava que acabessin tots relacionats entre ells, però acabada la lectura, em falten lligams per fer o m'han passat per alt. La meva cosina em va dir que ella s'havia anat fent un esquema, així que potser hauria d'haver fet el mateix, però quan m'ho va dir i hi vaig pensar, ja estava a punt d'acabar-lo.

M'ha agradat la naturalitat i l'oralitat de la llengua emprada: l'ús de formes verbals ("Jo no llig llibres"), així com d'altres paraules pròpies del parlar valencià, que fan que els personatges sonin més reals. Sempre m'agrada sentir parlar els personatges al meu cap i que sonin com haurien de sonar segons el lloc d'on són.

Amb tot, tenia unes expectatives més altes en aquesta lectura després que dues persones me l'haguessin recomanat i, si bé volia conèixer la identitat de l'assassí i saber com acabaven les diverses històries, a voltes se m'ha fet pesat. El final m'ha sorprès molt i no me l'esperava gens, però em va deixar una mica desconcertada. 

Coneixem una mica més l'autor?

Martí Domínguez (1966) és un escriptor i professor d'universitat valencià. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode.

Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013) i La sega (2015), novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres.

També ha escrit assaig, entre els quals destaca El somni de Lucreci (2013), Premi Carles Rahola, i Històries naturals (2018).

"Les llàgrimes varen començar a córrer per les seues galtes, com una corrua de formigues albines. Els seus pares no se'n varen assabentar, i si ho feren, guardaren un silenci prudent, perquè en alguns moments sobren les paraules, o senzillament no les tens a mà."

Txell.Cat