Macbeth - William Shakespeare

Títol: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606

"No hi ha pitjor enemic per als mortals

que la confiança, mare del trasbals."

He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies. 

Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.

Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.

Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.

El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí. 

"On ara som,

hi ha dagues amagades al somriure dels homes,

i com més pròxims a la nostra sang,

més sanguinaris."

No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.

Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.

"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:

dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla

infla molt més el cor, i fa que es trenqui."

Coneixem una mica més l’autor? William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564 - 1616) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès, se’l considera un dels escriptors més rellevants de la literatura universal. L’obra de Shakespeare ha estat traduïda a moltes llengües i s’ha representat a tot el món.

Txell.Cat

La Ilíada - Homer

Vaig cursar el batxillerat Humanístic perquè tenia força clar que el meu camí anava cap al món de les lletres i les llengües. Vaig tenir la sort d'estudiar grec i llatí amb una de les professores que més petjada han deixat en mi, l'Alba Colomé. A cada classe de llatí ens transmetia passió pels clàssics, per la literatura i era inevitable que tots els que érem a classe acabéssim enamorats de tot aquell món que ens semblava tan llunyà però que no deixa de ser el nostre orígen. 

Jo ja llegia abans de tenir l'Alba, però ella em va encomanar la inquietud per llegir autors i obres que segurament no hauria llegit.

Aquesta és la primera entrada del bloc que dedico a un clàssic clàssic. Es tracta de La Ilíada, d'Homer. He llegit la versió en prosa de l'editorial la Magrana, que té la col·lecció "L'Esparver clàssic" amb traduccions fàcils de llegir i amenes d'autors grecs i llatins.

Recomano aquesta versió perquè al no estar traduïda en vers en facilita la lectura i no deixa de ser una mena de novel·la bèl·lica i d'aventures. 

Més val deixar enrere els prejudicis abans d'agafar-la, perquè si no, de ben segur que no acabareu gaire bé.

"Apa, doncs, anem cap al llit tots dos i gaudim de l'amor, ja que mai la passió no m'havia dominat d'aquesta manera, ni tan sols la primera vegada quan, després d'haver-te raptat, navegada amb les naus, que solquen la mar, i a l'illa de Crànac vaig compartir amb tu l'amor i el llit, tal com ara estic ansiós de tu i m'agafa el dolç desig."

Cant III

Títol: La Ilíada

Autor: Homer

Llengua original: grec antic

Traductor: Joan Alberich i Mariné

Editorial: La Magrana

Col·lecció: L'Esparver clàssic 

La Ilíada narra un període molt curt de la Guerra de Troia durant l'últim any. Parteix del moment en què Aquil·leu és ultratjat per Agamèmnom i es retira de la lluita contra els troians. Això fa capgirar la guerra, que més que una guerra entre humans és una guerra entre Déus, fins que la mort de Pàtrocle fa tornar Aquil·leu a la lluita.

La lectura se'm va fer feixuga en alguns moments, ja que hi ha alguns episodis en què cada vegada que et presenten un guerrer t'expliquen la seva nissaga i els seus orígens. Tanmateix, aquests fragments es poden llegir en diagonal per anar directament al cos de l'obra, a l'acció.

Una de les coses que esperava era llegir l'episodi del cavall de Troia i vaig endur-me una gran desil·lusió en assabentar-me que estava a L'Odissea, així que una de les properes lectures serà, sens dubte, L'Odissea.

Tanmateix, cal tenir en compte que hi ha fragments molt bonics i que l'obra permet fer-se una idea del tipus de sacrificis, d'armes i de robes que duien en aquella època. En aquest sentit, és un document "històric" molt interessant!

Sincerament, no en recomano la lectura a tothom. Cal tenir-hi interès, perquè sinó, la lectura es fa dura i feixuga. 

"Certament tots dos tenien el mateix llinatge i un únic origen partern, però Zeus havia nascut abans i sabia més coses. Per això ell [Posidó] defugia ajudar-los obertament i constantment animava l'exèrcit d'amagat, prenent una figura humana. Ells, fent canvis, tibaven, per damunt d'ambdós bàndols, el nus de la dura discòrdia i de la guerra igual per a tots, un nus impossible de desfer i de deslligar, que va doblegar els genolls de molts."

Cant XIII

Txell.Cat