Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927
"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).
Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.
R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.
"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]
Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."
Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors.
"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."
De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació.
Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles.
Altres entrades del mateix autor
L’amor d’Erika Ewald (1904)
Por (1925)
La impaciència del cor (1939)
