dissabte, 31 de desembre del 2022

Balanç lector 2022

Un any més em disposo a fer repàs de les lectures d'aquest 2022.

He llegit un total de 11.767 pàgines de 46 llibres diferents. De mitjana els llibres que he llegit tenen 255 pàgines, essent el més curt, Anna Karènina de Lev Tolstoi amb 877 pàgines, i el més curt, Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie amb 58 pàgines.


El llibre més antic que he llegit també ha estat Anna Karènina de Tolstoi (1877), seguit de ben a prop per Terra baixa de Guimerà (1897). El més modern ha estat I la vida va d'això d'Ester Invernon, d'aquest mateix any 2022. 

He llegit llibres en 3 idiomes: català, anglès i castellà, amb un predomini clar del català.



Entre les meves lectures hi ha 31 traduccions i 15 originals.


Les lectures eren de 12 llengües originals diferents:

Pel que fa a l'autoria, he llegit més autores i traductores que autors i traductors: 
28 autores i 17 autors

21 traductores i 10 traductors


I per acabar, curiosament aquest any no he llegit cap llibre en format digital. Tot i això, he recuperat l'hàbit d'anar a la biblioteca, d'on he llegit 19 llibres.

diumenge, 25 de desembre del 2022

Poemes d'amor - Joan Margarit


Títol: 
Poemes d'amor
Autor: Joan Margarit
Llengua original: català
EditorialProa
Any: 2013

Poemes d'amor és una selecció a càrrec de D. Sam Abrams d’alguns poemes d’amor de Joan Margarit que conté, a més, un poema inèdit escrit especialment per a aquest recull.

No és cap secret que l’amor és un dels temes universals que més s’ha explotat en l’art i en la literatura. L’amor té moltes formes, molts colors i moltes edats. A Poemes d’amor tenim l’oportunitat de recórrer diferents moments vitals d’aquest amor: des del passional de joventut fins al més calmat i reflexiu de la vellesa, passant per la serenor de l’edat adulta. D. Sam Abrams escriu al pròleg que “El breu i bell llibre que teniu a les mans és una aposta i una invitació. És una aposta per destacar els millors poemes d’amor del poeta actual que més insistentment ha treballat el tema de la poesia amorosa al llarg de la seva carrera.

Sempre ho dic, no sóc experta en poesia i no entraré a parlar de mètrica i aspectes formals de l’obra de Margarit, sinó del que m’ha fet sentir. La llengua de Margarit és accessible i els poemes es presenten aparentment senzills; si bé és cert que en alguns no he acabat de copsar el missatge, d’altres m’han agradat molt.

M’ha agradat aproximar-me a Margarit amb una antologia que destaca els que, segons D. Sam Abrams, són els seus millors poemes d’amor. M’ha permès conèixer textos de diversos llibres i tenir una idea general de la poesia de Margarit al llarg dels anys (Poemes d’amor conté poemes de 1985 a 2012).

Mentre el llegia vaig descobrir que a la pàgina web de Joan Margarit hi ha alguns d’aquests poemes recitats i escoltar-los mentre els llegia m’ha fet connectar més amb la poesia i m’han agradat més. La sonoritat que potser llegint per dins no captava, el ritme dels versos... potser és que aquests poemes d’amor són ideals per llegir en veu alta.

Aquests són alguns dels poemes que destaco d'aquest recull:

Poemes d'amor - Joan Margarit by Txell Català Dordal

 

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir poesia.


Coneixem una mica més l'autor?
Joan Margarit (1938 - 2021) va ser un arquitecte i poeta en català i castellà. Va començar escrivint poesia en castellà, i l'any 1981 va començar a publicar en català. El 2015 va rebre el Premi Jaume Fuster, en reconeixement a la seva trajectòria i a la divulgació que ha rebut la seva obra. 


Txell.Cat

dilluns, 19 de desembre del 2022

El cap als núvols - Bernat Cormand


Títol: 
El cap als núvols
Autor i il·lustrador: Bernat Cormand
Llengua original: català
EditorialL'Altra Tribu
Any: 2021

"Avui l'Elies fa onze anys. S'ha tancat al lavabo i s'ha posat de puntetes davant el mirall; es mira de molt a prop, observant cada detall dels seus ulls foscos i rodons. Començarà per l'ull dret i després farà l'altre. Sense que ho sàpiga ningú, ha agafat el rímel que la seva mare sol guardar en un calaix amb els altres productes de cosmètica, i ara va pentinant a poc a poc i amb cura les pestanyes de dalt a baix, imitant els gestos de la mare quan es maquilla."

El cap als núvols és una novel·la infantil de l’il·lustrador Bernat Cormand. Després de llegir-la crec que els lectors ideals són d’últim cicle de primària (10-11 anys) i potser 1r d’ESO.

La novel·la transcorre al llarg d’un curs escolar en una escola de Barcelona. L’Elies té onze anys i li agrada anar a escola, tot i que el curs passat s’ho va passar malament perquè alguns companys es reien d’ell i l’insultaven. Enguany, a més, hi ha un nen nou a classe, en Tomàs, que ha canviat d’escola després de perdre el pare. A l’Elies li agrada jugar i ballar amb la Vane, la seva millor amiga, mentre que en Tomàs és un crack jugant a futbol, però això no impedeix que es facin bons amics.

El cap als núvols és una novel·la tendra que parla de l’amistat, el dol, l’assetjament escolar, la descoberta de la sexualitat i l’amor entre infants, i ho fa trencant amb el convencionalisme i visibilitzant una realitat que cada vegada és més present, les relacions LGTBI+. El llenguatge és molt accessible i l’estil força senzill.

Després de llegir-lo tinc la sensació que aquest és un d’aquells llibres que hi ha de ser, que han d’existir per palesar la realitat on vivim i perquè els llibres siguin també un reflex de la societat. Crec que els nens i nenes han de trobar personatges als llibres que s’allunyin dels rols i conductes estereotipats, i que se n’ha de parlar.

Sé que és una novel·la infantil, però reconec que m’hi ha faltat una mica més de versemblança. Crec que poques històries com aquesta són tan plàcides a la vida real, i potser m’hauria agradat més si també s’hagués mostrat que malauradament no és tan fàcil, que hi ha obstacles, que se superen, però que hi són.

 

El cap als núvols de Cormand no m’ha emocionat (com esperava) ni m’ha semblat un llibre brillant, però això no està renyit amb què crec que és un llibre necessari, que és bo que existeixi i que entri a les aules i se’n parli. És una molt bona lectura per a infants entre 10 i 12 anys i, com us deia, té molt potencial per ser treballat a classe. Si la llegiu d’adults potser desbloquejareu algun record de l’hora del pati i us arrencarà un somriure 😊.


Coneixem una mica més l'autor?
Bernat Cormand (1973 - 2021) va ser filòleg, escriptor i il·lustrador català. Va iniciar la seva formació artística amb l'escultura, el dibuix i la il·lustració i va treballar amb algunes editorials coordinant col·leccions de novel·la i assaig. Dirigia la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Entre la seva obra destaca El cap als núvols (2021), Els dies feliços (2018) o les il·lustracions de Viatges i flors de Rodoreda.



Txell.Cat

divendres, 16 de desembre del 2022

Una mujer - Annie Ernaux


Títol: 
Una mujer
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Lydia Vázquez
EditorialCabaret Voltaire
Any: 1987 original, 2020 traducció al castellà

"Me parece que ahora escribo sobre mi madre para, a mi vez, traerla al mundo."

Vaig agafar Una mujer d’Annie Ernaux en préstec a la biblioteca per complir l’última premissa que em feia falta per acabar el repte de lectura #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 12, que es titula "Vides escrites", i que ens convida a introduir-nos a la vida d’una persona real. El vaig agafar sense expectatives, sense tenir-ne referències i quina sorpresa més agradable.

Una mujer és un llibre breu, que no es pot considerar novel·la, en què l’autora repassa la vida de la seva mare després de la seva mort. Al llarg de poc més de 100 pàgines, Ernaux construeix i narra la infància, joventut i maduresa de la seva mare, fins a l’arribada de l’Alzheimer que, a poc a poc, la va anar fent desaparèixer tal com la coneixia.

Ernaux parla de com era la seva mare a partir de fotografies i records, de com era la seva relació amb ella i com va anar canviant a mesura que l’autora es feia gran. El retrat que en fa no és bucòlic ni idealitzat, sinó que la descriu amb les seves virtuts i defectes, la fa humana.

"Intento no considerar la violencia, los desbordamientos de ternura, los reproches de mi madre como simples rasgos de su personalidad, sino situarlos también en su historia y su condición social. [...] Pero siento que algo en mí resiste, querría conservar de mi madre imágenes puramente afectivas, calor o lágrimas, sin darles un sentido."

La prosa d’Ernaux és senzilla; la sensació que he tingut mentre el llegia era que una amiga, mentre preníem un cafè amb llet ben calent, em parlava de la seva mare per recordar-la i acomiadar-se’n, per acceptar-ne la pèrdua i començar a passar el dol. M’ha emocionat i m’ha fiblat el cor imaginar-me el dolor i el buit que deuen deixar les mares i els pares quan se’n van.

"Ya no volveré a oír su voz. Es ella, con sus palabras, sus manos, sus gestos, su manera de reír y de caminar, la que unía a la mujer que sou con la niña que fui. Perdí el último nexo con el mundo del que salí."

Una mujer m’ha sorprès i emocionat molt. És un llibre sobri, sense floritures, però carregat de veritat, és la vida d’una dona narrada des de l’amor. És d’aquells llibres que de tan breus com són, et sorprenen per la força que tenen.

"Para todos, era mejor que se hubiera muerto. Es una frase, una certeza, que no entiendo."


Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).


Txell.Cat

Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís


Títol: 
Junil a les terres dels bàrbars
Autor: Joan-Lluís Lluís
Llengua original: català
EditorialEl Club Editor
Any: 2021

"La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que s'expandeix, com si s'alimentés d'ella mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia de pedra."

Junil és una noia que, després de perdre la mare i els germans, viu sola amb el seu pare, que la menysprea. Viuen a Nyala i treballen en una llibreria de rotlles de papir, entre les paraules dels autors més destacats de la Roma antiga. D’amagat Junil aprèn a llegir i en la lectura troba una via d’escapament de la seva vida. Un dia, però, Junil es veu obligada a abandonar la ciutat, a fugir amb tres esclaus de les terres de l’Imperi Romà i endinsar-se cap a les terres dels bàrbars. Al llarg d’aquest viatge cap a tot allò desconegut hauran de confiar els uns en els altres, vèncer la por i ajudar-se per superar obstacles, a fi que cadascú arribi allà on vol arribar.

"Tantes pors pesen massa. Quan m'entra una por nova, una altra ha de sortir, diu en veu baixa mentre camina rere un mul. Ho aconseguiré? El que no pot ser, pensa, és que totes aquestes pors acabin en una gran barreja, perquè llavors no se n'extingirà mai cap, i el magma que formen dintre meu s'anirà engruixint i m'acabarà ofegant. Quan m'entra una por nova, una de vella ha de sortir."

Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la d’aventures, molt amable i distesa. M’ha semblat una proposta original, amb uns personatges molt diferents, però que es complementen. Junil dona títol a la novel·la, potser perquè és la líder del grup sense ni saber-ho, qui ho inicia tot. Tanmateix, hi ha altres personatges que estan molt treballats, com Dirmini, Lafàs Tresdits o Arbre.

Darrere d’aquesta història d’aventures, però, hi trobem un homenatge preciós a la lectura, a la poesia i la traducció, a l’art d’explicar històries. Com no pot agradar-nos aquesta novel·la que posa en valor allò que els lletraferits estimem tant? Com no podem sentir-nos una mica Junil i desitjar conèixer aquell autor que ens ha fet sentir tantes coses?

"És molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules."

Junil a les terres dels bàrbars també parla de la coneixença d’altres llengües i cultures, del respecte i del desig de llibertat, de no perdre l'esperança.

"I quan en parlen, doncs, riuen, i el seu riure tot sovint és nostàlgic, però la nostàlgia que senten no és del passat sinó d'un futur possible i d'una terra que no coneixen, on potser no arribaran, o que no existeix, però en la qual han pensat tant que els sembla una terra mare que un dia van abandonar i cap on tornen."

El llenguatge és ric però en cap moment es fa farragós. Dividida en capítols força breus i amb un narrador que ens parla en present, la lectura flueix molt àgil. És un llibre d’aquells passa-pàgines que no pots parar. 
Us en recomano la lectura perquè no és un llibre que faci bola, és bonic l'homenatge que fa als llibres i perquè és senzill, però amaga grans missatges.

És el primer llibre que llegeixo de Joan-Lluís Lluís però m’ha agradat molt el seu estil, així que de ben segur que hi tornaré.


Amb aquesta lectura he superat una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 3, que es titula "Llars de paper", i és que aquesta novel·la és un cant d'amor a la paraula dita i escrita, a la literatura, a les biblioteques.


Coneixem una mica més l'autor?
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és novel·lista, poeta, traductor, assagista i columnista català. Ha rebut diversos premis literaris, entre els quals destaquen el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco (2018) i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars (2021). És activista de la llengua catalana a la Catalunya Nord i ha denunciat a través de xerrades el lingüicidi del català per l’Estat francès.

Txell.Cat

dissabte, 3 de desembre del 2022

Que et plori el Tigris - Émilienne Malfatto



Títol: 
Que et plori el Tigris
Autora: Émilienne Malfatto
Llengua original: francès
Traductora: Mia Tarradas
EditorialEdicions de 1984
Any: 2020 original, 2022 traducció al català

"Les noies han de tenir mal, és la prova que el seu marit és un home de veritat. [...] 

El llençol era tancat de sang. Una flor marronosa, quasi negra. L'honor estava salvat."


Que et plori el Tigris d’Emilienne Malfatto és una novel·la molt breu, que no arriba a les 100 pàgines, i tanmateix tinc tantes coses a dir que potser podria escriure una ressenya més extensa que la pròpia novel·la!

La protagonista d’aquesta novel·la és una jove sense nom que espera la seva mort a mans d’un membre de la seva família, el germà gran, després d’haver-se quedat embarassada sense estar casada.

"Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida."

"L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare."

"En aquesta família, una filla deshonrada és una taca que només la sang pot netejar. Llançaran palades de sorra damunt del seu cos i del seu record, l'oblidaran al vent del desert i a les pluges del mes de desembre, fins que tots plegats puguem fer veure que no ha existit mai."


Des del primer moment el lector sap que aquella història no acabarà bé, no pot acabar bé, perquè el pes de la tradició és massa gran i el destí ja està escrit. I ho sap el lector, la protagonista i la resta de membres de la família, que també tenen veu en aquesta novel·la i tampoc no fan/poden fer res per evitar-ho. Tots esperen en silenci, amb els seus pensaments, el moment final.

Malfatto va fent saltar la veu del narrador a tota la família, començant per la jove condemnada, passant pels germans i germanes, la cunyada, la mare... Totes les veus estan molt ben construïdes i cadascuna va sumant una perspectiva diferent al drama.

La cunyada...

"Sóc la que viurà perquè he acceptat de viure a la mida de la societat."

L’amant...

"El meu plaer ha estat el seu càstig. En aquest país de sorra i escorpins, les dones paguen pels homes."

La mare...

"He inculcat conscienciosament a les meves filles les normes que a mi em van imposar. He construït al seu voltant la mateixa presó per a elles i per a mi. He justificat el meu món reconduint-lo."


D’entre totes les veus, però, n’hi ha una de molt especial: la veu del riu Tigris. Aquesta és la veu ancestral que, com si fos un cor d’una tragèdia clàssica, observa impassible la barbàrie, les guerres i el dolor dels humans. El riu que és allà des de fa molt de temps i que ja ha vist morir moltíssima gent.

"Quan es compta en mil·lennis, com faig jo, poques coses tenen importància."

 

A vegades amb novel·les breus tinc la sensació que em falta alguna cosa, alguna pàgina, però aquesta és rodona. És el lament per la condemna a mort i no li falta res. Però és que encara és més. M’ha fascinat que en menys de 100 pàgines Malfatto, a banda de l’espera de la protagonista, també ens narri els estralls de les guerres que han sacsejat l'Iraq i també ens presenti l’epopeia de Guilgameix (he llegit amb llapis i fent anotacions i he gaudit de valent!).

L'Iraq és un dels països més castigats per la guerra i Malfatto ho posa en boca del Tigris.

"Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Iraq encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilònia encara no ha begut prou sang."

"Som un país de mutilats, d'ensangonats, un país d'ombres i de fantasmes."

"Matem, ens maten. Som un país de víctimes i d'assassins."

"La guerra no és noble ni grandiosa ni valents, la guerra son homes espantats panxa a terra sobre el fang i la merda pregant a Déu que no es morin."

"Els morts de la guerra no compten, no tenen nom, no tenen cara. Els seus morts són els nostres vius. Les nostres victòries. He après això a la guerra, i un munt de coses més. [...] Ens diem germans però la nostra solitud no havia estat tan gran. Que es morin tots si jo he de sobreviure."


Li he trobat un gran potencial per ser obra de teatre, amb totes aquestes veus que es van intercalant, així que dramaturgues i dramaturgs de Catalunya, aquí teniu terreny per explorar!

Malfatto ha escrit un d’aquells llibres que subratllaries sencers. La prosa és poètica i molt bonica, amb frases incisives i tallants.

Que et plori el Tigris és breu, però colpidora com un cop de puny a l’estómac. Tan intens i tan bonic que fa mal. És d’aquelles lectures que se t’instal·len a la gola i no et deixen empassar, fins i tot després de llegir-ne l’última frase. Així doncs, aquesta és una lectura que, tot i la duresa, recomano moltíssim. Ja us dic, menys de 100 pàgines per deixar-vos remoure amb una denúncia i una crítica a la guerra i a la realitat a què moltes dones encara s'enfronten avui dia. 


Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a 
#MataróDeLlibres2022; el repte 6, que es titula Territoris literaris, i que ens convida a escollir una obra que porti el nom d'un lloc al títol.


Coneixem una mica més l'autora?
Émilienne Malfatto (1989) és una autora, fotoperiodista i fotògrafa documental francesa. Des de 2015 és corresponsal independent a l'Orient Mitjà, sobretot a l'Iraq, per a diversos diaris internacionals. És autora del llibre de no ficció Les serpents viendront sur toi (2021). La seva primera novel·la, Que et plori el Tigris, ha guanyat el Prmei Goncourt a la primera novel·la 2021.

Txell.Cat