"Les noies han de tenir mal, és la prova que
el seu marit és un home de veritat. [...]
El llençol era tancat de sang. Una
flor marronosa, quasi negra. L'honor estava salvat."
Que et plori el Tigris d’Emilienne
Malfatto és una novel·la molt breu, que no arriba a les 100 pàgines, i
tanmateix tinc tantes coses a dir que potser podria escriure una ressenya més extensa
que la pròpia novel·la!
La protagonista d’aquesta
novel·la és una jove sense nom que espera la seva mort a mans d’un membre de la
seva família, el germà gran, després d’haver-se quedat embarassada sense estar
casada.
"Porto la mort a dins. Ha vingut amb la
vida."
"L'honor és més important que la vida.
Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare."
"En aquesta família, una filla
deshonrada és una taca que només la sang pot netejar. Llançaran palades de
sorra damunt del seu cos i del seu record, l'oblidaran al vent del desert i a
les pluges del mes de desembre, fins que tots plegats puguem fer veure que no
ha existit mai."
Des del primer moment el lector sap que aquella història no acabarà bé, no pot
acabar bé, perquè el pes de la tradició és massa gran i el destí ja està
escrit. I ho sap el lector, la protagonista i la resta de membres de la
família, que també tenen veu en aquesta novel·la i tampoc no fan/poden fer res per
evitar-ho. Tots esperen en silenci, amb els seus pensaments, el moment final.
Malfatto va fent
saltar la veu del narrador a tota la família, començant per la jove condemnada,
passant pels germans i germanes, la cunyada, la mare... Totes les veus estan
molt ben construïdes i cadascuna va sumant una perspectiva diferent al drama.
La cunyada...
"Sóc la que viurà perquè he acceptat de
viure a la mida de la societat."
L’amant...
"El meu plaer ha estat el seu càstig.
En aquest país de sorra i escorpins, les dones paguen pels homes."
La mare...
"He inculcat conscienciosament a les
meves filles les normes que a mi em van imposar. He construït al seu voltant la
mateixa presó per a elles i per a mi. He justificat el meu món
reconduint-lo."
D’entre totes
les veus, però, n’hi ha una de molt especial: la veu del riu Tigris. Aquesta és
la veu ancestral que, com si fos un cor d’una tragèdia clàssica, observa impassible
la barbàrie, les guerres i el dolor dels humans. El riu que és allà des de fa
molt de temps i que ja ha vist morir moltíssima gent.
"Quan es compta en mil·lennis, com faig
jo, poques coses tenen importància."
A vegades amb
novel·les breus tinc la sensació que em falta alguna cosa, alguna pàgina, però
aquesta és rodona. És el lament per la condemna a mort i no li falta res. Però
és que encara és més. M’ha fascinat que en menys de 100 pàgines Malfatto, a
banda de l’espera de la protagonista, també ens narri els estralls de les
guerres que han sacsejat l'Iraq i també ens presenti l’epopeia de Guilgameix (he llegit amb llapis i fent anotacions i he gaudit de valent!).
L'Iraq és un dels països
més castigats per la guerra i Malfatto ho posa en boca del Tigris.
"Naixem amb sang, ens fem dones amb
sang, parim amb sang. I d'aquí poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai
prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Iraq encara estigués
assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilònia encara no ha begut prou
sang."
"Som un país de mutilats,
d'ensangonats, un país d'ombres i de fantasmes."
"Matem, ens maten. Som un país de
víctimes i d'assassins."
"La guerra no és noble ni grandiosa ni
valents, la guerra son homes espantats panxa a terra sobre el fang i la merda
pregant a Déu que no es morin."
"Els morts de la guerra no compten, no
tenen nom, no tenen cara. Els seus morts són els nostres vius. Les nostres
victòries. He après això a la guerra, i un munt de coses més. [...] Ens diem
germans però la nostra solitud no havia estat tan gran. Que es morin tots si jo
he de sobreviure."
Li he trobat un
gran potencial per ser obra de teatre, amb totes aquestes veus que es van
intercalant, així que dramaturgues i dramaturgs de Catalunya, aquí teniu
terreny per explorar!
Malfatto ha
escrit un d’aquells llibres que subratllaries sencers. La prosa és poètica i
molt bonica, amb frases incisives i tallants.
Que et plori el Tigris és breu, però
colpidora com un cop de puny a l’estómac. Tan intens i tan bonic que fa mal. És
d’aquelles lectures que se t’instal·len a la gola i no et deixen empassar, fins
i tot després de llegir-ne l’última frase. Així doncs, aquesta és una lectura
que, tot i la duresa, recomano moltíssim. Ja us dic, menys de 100 pàgines per deixar-vos remoure amb una denúncia i una crítica a la guerra i a la realitat a què moltes dones encara s'enfronten avui dia.
Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 6, que es titula Territoris literaris, i que ens convida a escollir una obra que porti el nom d'un lloc al títol.
Coneixem una mica més l'autora?
Émilienne Malfatto (1989) és una autora, fotoperiodista i fotògrafa documental francesa. Des de 2015 és corresponsal independent a l'Orient Mitjà, sobretot a l'Iraq, per a diversos diaris internacionals. És autora del llibre de no ficció
Les serpents viendront sur toi (2021). La seva primera novel·la,
Que et plori el Tigris, ha guanyat el Prmei Goncourt a la primera novel·la 2021.
Txell.Cat
.png)
