divendres, 21 de gener de 2022

Casa aliena - Silvio D'Arzo

Títol: 
Casa aliena
Autor: Silvio D'Arzo
Llengua original: italià
Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba
Any: 1953 (original); 2021 (traducció)
EditorialViena Edicions. 

"Va passar un minut; i després un altre. I la lluna també semblava que guaités. En el silenci se sentia el soroll de l'aigua i el crepitar d'una branca seca, i tots aquells sorollets infinits que ningú no sap mai què són i que sembla que pugin ben bé del cor de la nit i del cor dels turons."


Casa aliena
de Silvio D’Arzo és d’aquelles novel·les breus que deixen petja i que, un cop has llegit l’última frase, tanques el llibre sabent que els personatges es quedaran amb tu una temporada.

Als Apenins, entre les muntanyes, hi ha un poble remot i aïllat de quatre cases, on bàsicament hi viu gent gran. Gent gran que viu i després es mor, com ens explica el narrador, el mossèn del poble, d’uns 60 anys. Un dia apareix la vella Zelinda, una dona gran que viu sola, allunyada dels altres i que no es relaciona amb ningú del poble. Silenciosa i discreta, es dedica a fer de bugadera. El mossèn sent curiositat i té l’esperança que un dia se li acostarà com fan tots els altres habitants i que podrà conèixer-la i saber què la fa viure aïllada. Tanmateix, Zelinda s’hi resisteix i, finalment, el dia que baixa al poble, després de dubtar molt, planteja una pregunta al mossèn que el deixa ben descol·locat. De debò que això és el que la turmenta?

"Ella es va quedar esperant i no va dir res. No és que es mostrés hostil, no és això: és només que ja tornava a tancar-se com l'eriçó."

A partir d’aquell moment el narrador queda atrapat pel desig de saber, perquè ha tingut la sensació de tenir-ho a tocar i necessita saber-ho. No vull aixafar-vos la lectura, que és una delícia, però bàsicament al llarg de les pàgines d’aquesta història, el mossèn va traslladant al lector el seu neguit creixent, la seva set de saber el que no sap. D’Arzo (i Cucurella-Jorba, amb la seva traducció tan bonica) aconsegueix mantenir la intriga, tot i que no hi ha fets extraordinaris.

Amb una prosa delicada i sensible, Silvio D’Arzo va escriure una història commovedora i trista, en què fins i tot la natura és blava; un drama que reflexiona sobre la vida, la mort i la soledat d’una manera molt bonica i amb unes imatges precioses de la natura, la nit i el fred (gairebé podries subratllar tot el llibre). A Casa aliena hi ha converses de paraules i converses de silencis i de gestos. Hi ha els secrets que no podem ni volem explicar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos; aquells que només pensar-los ja couen.  

"Dels cims de les muntanyes i dels prats baixava el blau de la nit. No hi havia companyia més mísera que la d'aquella hora. En moments així ens assalten certs pensaments, i els records ens entren al cos."

"Havia sortit la lluna, però feia tan fred que fins i tot ella semblava que tingués calfreds. L'aire del voltant era blau, i eren blaus els senders i l'herba dels prats i els xaragalls i l'espessor del bosc."

Al postfaci la traductora diu que és “una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal”, i trobo que la síntesi és perfecta de Casa aliena.

Mentre llegia la història del mossèn i la Zelinda m’ha vingut al cap la història de la Baba Dúnia de L’últim amor de Baba Dúnia: vellesa, indrets remots i empènyer la vida en els últims anys. La Zelinda Icci ara té un racó al meu cor al costat de la Baba Dúnia perquè es puguin abraçar ben fort, a veure si la Baba pot alleugerir el patiment silenciós de la Zelinda.

"Ara tot s'havia acabat. Havia passat alguna cosa, temps enrere, i ara tot s'havia acabat. Però, tanmateix, jo no sentia ni dolor, ni remordiments, ni melangia, ni res per l'estil. Només sentia un buit immens dins meu, com si ara ja no em pogués passar res més. Res més fins a la fi dels segles."

"La nit encara no havia caigut del tot. Esquelles de bens i cabres se sentien de tant en tant aquí i allà, una mica abans del prat de les pastures. Ben bé l'hora, entengueu-me, que la tristesa de viure sembla que ens assalti de la mà de la fosca i no sabríem qui culpabilitzar: mala hora."

Coneixem una mica més l'autor?
Silvio D'Arzo (Reggio de l'Emília, 1920 - 1952) és el pseudònim d'Ezio Comparoni. De ben jove es va interessar per la literatura, especialment pre Stevenson, Conrad i Kipling. El 1941 es va llicenciar en Lletres per la Universitat de Bolonya. Amb l'esclat de la guerra el van cridar a files, va ser capturat pels alemanys i es va escapar saltant d'un tren que anava a un camp de concentració. Va morir a causa d'una malaltia fulminant quan només tenia 32 anys, sense poder veure la seva obra
 mestra, Casa aliena, publicada.

Txell.Cat

dimecres, 19 de gener de 2022

El ball - Irène Némirovsky

Títol: 
El ball
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traductor: Xavier Pàmies
Any: 1930 (original); 2019 (traducció)
EditorialViena Edicions. Col·lecció Petits Plaers

"Tots són uns miserables egoistes hipòcrites, tots... Tant se'ls en donava que s'ofegués, tota sola, a les fosques, a força de plorar, que se sentís sola i desgraciada com un gos perdut...
Ningú l'estimava, ni una sola persona al món..."

Avui he llegit El ball d'Irène Némirovsky, un petit plaer que em van regalar pel meu aniversari i que he llegit d'una tirada. De tots els petits plaers que he llegit i tot i ser molt diferents, aquest rivalitza amb El viatge per ser el que més m’ha agradat. Tots els que havia llegit fins ara tenien un to trist i melancòlic que ho impregnava tot. El ball, però, és una altra història. Aquesta novel·leta m’ha fet riure i m’ha fet sentir-me trapella i aliada de la jove Antoinette, i m’ha tret el record dels dos pàmfils que protagonitzen El blat tendre (que els aniria molt bé conèixer l’Antoinette).


A principis del segle XX, una família de nous rics s’instal·la a París i, per donar-se a conèixer entre la crème de la crème de la societat parisenca decideixen organitzar un gran ball on no hi faltarà de res: música en directe, menjar selecte, còctels... Qui sí que hi faltarà, és la seva filla, la jove Antoinette de 14 anys, a qui li és vetada l’assistència al ball de casa seva (i relegada a dormir al traster).

En menys d’un centenar de pàgines, Némirovsky retrata uns personatges que representen la hipocresia i la vanitat de la societat francesa de principis del segle XX. La senyora Kampf és realment insuportable i està obsessionada amb les aparences i el què diran, fins al punt de tenir unes converses amb el seu marit d’allò més absurdes sobre com dirigir-se als convidats o com s’han de comportar per fer notar el seu alt nivell. L’escena de les invitacions, en què van criticant a tothom qui van convidant i decidint convidats estratègicament, és molt graciosa.

L’Antoinette és una adolescent somiadora i intel·ligent que no s’acaba d’entendre amb la mare (amb el pare ja ni ho provem perquè és una soca). A la senyora Kampf li molesta la seva filla i gairebé sembla que la detesti; la tracta amb fredor i duresa, i li retreu les oportunitats que ella no va tenir. Tot això no passa per alt a l’Antoinette, que calla i assenteix, i va empassant i empassant com fan molts adolescents. I es veu sola i se sent sola i transparent, i està en aquell punt que els adults la veuen petita, però ella es veu gran i té ganes de viure. I ja se sap que tant empassar no pot ser bo, i al final esclata.

I què voleu que us digui, a mi m’agrada l’Antoinette perquè té sang a les venes i perquè té uns pares detestables. I a l’Antoinette li faria una abraçada somrient i li picaria l’ullet.


Aquest és potser el petit plaer menys líric i amb més acció que he llegit.  Némirovsky aconsegueix situar-nos perfectament en l’època i presentar-nos uns personatges amb els detalls justos i necessaris per tenir una imatge completa, però sense llargues descripcions. És una lectura que té ritme i que, malgrat puguis preveure que alguna cosa no anirà bé, enganxa de valent. Una crítica àcida i, en ocasions, portada a l’absurd, del postureig de l’època (que bé es podria adaptar una mica i serviria pel d’avui
😂).

"Hi havia moments que odiava tant les persones grans que li venien ganes de matar-les, de desfigurar-les, o bé de cridar "M'emprenyes" picant de peus, però els seus pares sempre li havien fet por."


Coneixem una mica més l'autora
?
Irène Némirovsky (Kíev, 1903 - Camp d'Auschwitz, 1942) va ser una escriptora ucraïnesa en llengua francesa. Filla d'una família jueva que fugia de la Revolució bolxevic, va arribar a França quan encara era molt jove. Amb David Golder (1929) i El ball (1930) va obtenir molt ressò en el món literari. Tanmateix, això no la va salvar de l'antisemitisme i li van prohibir publicar i va ser perseguida. Va ser arrestada i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus.

Txell.Cat

dimarts, 18 de gener de 2022

La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda


Títol: 
La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda
Llengua original: català
Any: 1962
EditorialClub Editor
"Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa i fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la."

He llegit poca cosa de Rodoreda i, de fet, La plaça del Diamant és la seva tercera obra que llegeixo. A l'institut em va tocar llegir "Mirall trencat" i em va encantar, i fa uns anys vaig llegir "Jardí vora el mar" i també em va encantar. Quan vaig saber que els tocava aquesta lectura als alumnes d'en Dídac, vaig decidir que jo també la llegiria amb ells, a casa, però gaudint de l'acompanyament d'un professor de literatura, que per mi sempre fan que la lectura sigui més especial. La veritat és que m’ha agradat anar-la llegint i comentant-ne els símbols, el lirisme, aquest detall i aquell altre... així que no descarto aprofitar les lectures prescriptives de Batxillerat per anar ampliant la meva base de literatura catalana 😊

La plaça del Diamant, que originalment s’intitulava Colometa, narra el procés vital de la Natàlia, des que és jove i coneix en Quimet fins a la maduresa, passant per la Guerra Civil i la postguerra. Al llarg d’aquest procés, la nostra protagonista es perd: perd la seva identitat quan en Quimet, que es convertirà en el seu marit, decideix que a partir d’aleshores serà la Colometa, i perd el sentit de la vida. La Colometa va empenyent els anys i la vida per inèrcia, sense acabar d’entendre qui és, què vol i per què fa el que fa. També hi influeix que tingui un marit que és un penques i un manipulador, tot sigui dit... En qualsevol cas, més enllà de la grisor de la època de guerra i postguerra, la vida de la Colometa es va enfosquint i ella està tan anul·lada, que no és conscient de les segones oportunitats que la vida brinda. I quin final... Rodoreda deia que amb La plaça del Diamant havia escrit una història d’amor i tendresa. I, amigues i amics, així és. Un final per arrencar-nos un somriure, per creure en el perdó i la reconciliació, per creure que, malgrat tot, la felicitat és possible.

"Ella em va animar, em va dir que no m'amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar."

Tot això ens ho explica la mateixa Natàlia (ho sento, em resisteixo a dir-li Colometa) en un monòleg molt ben aconseguit, que trasllada el parlar col·loquial i innocent d’una noia sense massa nivell d’estudis. El lirisme de Rodoreda és pertot, i quina bellesa i quin plaer llegir-la!
No entraré en el detall dels símbols, perquè n’hi ha molts i per això ja tenim Google, però amb una lectura mínimament atenta el lector enganxarà petits detalls (que n’hi ha un munt!) que fan que l’obra sigui brillant. Sens dubte aquesta és una novel·la que es mereix una segona i tercera lectura i que, de ben segur, a cada lectura se’n descobreixen noves capes.

Sempre que llegeixo Rodoreda em meravello de la bellesa que sabia crear amb la nostra llengua. Us podrà agradar més o menys, podreu dir que està sobrevalorada i que no n’hi ha per tant, però Rodoreda va aconseguir posar el català i Catalunya al mapa de la literatura universal i, només per això, li devem una profunda reverència i agraïment.


Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’una obra de Rodoreda.

"Ja sé que la joventut va esperitada i el cas és viure i viure de pressa... però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc..."

"A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

Altres entrades de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora? 
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

Txell.Cat

dimarts, 4 de gener de 2022

Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo


Títol: 
Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Llengua original: català
Any: 1974
EditorialEdicions 62
"I es va quedar cavil·losa, perquè encara no se li havia acudit que, si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent."


El primer llibre d’aquest 2022 el vaig agafar de casa els pares el dia 1, després del dinar d’Any Nou. Si m’ho haguessin preguntat el 31 no hauria dit que aquesta hauria estat la primera lectura, però ja se sap que a vegades els llibres et miren i et diuen: “em toca a mi”. Tenia el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo molt pendent, ja que tot i ser un clàssic juvenil de la literatura catalana que ha estat lectura obligatòria a molts instituts, a mi no em va tocar llegir-lo en el seu moment. Tanmateix, és una novel·la que és habitual que surti en converses de llibres, així que tocava posar-hi remei per poder participar-hi amb coneixement de causa
😉.

La història del Mecanoscrit del segon origen és molt simple: hi ha una hecatombe produïda per uns agents externs que destrueixen tots els pobles i ciutats i anihilen el seus habitants, excepte una parella de nens, l’Alba, de catorze anys, i en Dídac, de nou. A partir d’aquí, se’ns explica les aventures d’aquests dos únics supervivents i el seu creixement per construir un món nou. Potser és molt evident, però m’ha agradat la tria dels noms dels dos personatges: Alba, que es relaciona amb el tornar a començar, el renéixer, però també amb el blanc i la puresa; Dídac, que vol dir l’instruït, que és bàsicament el que fa al llarg de tota la novel·la.

Com deia, la història és simple, però també té un punt d’estranya. Ens trobem davant de dos nens (o d’un nen i d’una adolescent) que es troben sols davant del món, amb tot i tothom que coneixien destruït o mort i no s’ensorren, sinó que tiren endavant. I no només això, sinó que tenen clar què és important, què cal conservar del món d’abans, són prou hàbils per saber què necessiten aprendre, per sobreviure... Tot plegat amb un despertar sexual força precoç.

La lectura és molt fluida i atrapa, malgrat no hi hagi cap gir espectacular en la trama. Malgrat estar molt cuidat, el llenguatge és molt accessible (probablement d’aquí surt la dèria de llegir-lo a les escoles...).

Pedrolo va estructurar aquesta novel·la en cinc quaderns i un capítol final que, si us he de ser sincera, m’ha desconcertat una mica. Per mi ja estava bé que acabés amb l’últim quadern i no em feia falta l’apunt final, com si fes falta remarcar que estem parlant d’un llibre de ciència-ficció perquè en la narració dels quaderns potser es perd una mica i es converteix en un Bildungsroman.

 

El Mecanoscrit del segon origen es va publicar el 1974 i trobo que té alguns elements força moderns: l’Alba, la noia, és qui porta la veu cantant i qui dirigeix i acompanya el noi, en Dídac; hi ha un rebuig al control a través de la por de la religió; un dels protagonistes és negre; la sexualitat és molt evident...

En aquest sentit, entenc la petja que aquesta novel·la pot provocar (o podia...) en joves lectors. D’una banda perquè és molt explícita en certes descripcions que, potser fa uns anys, no estàvem tan avesats a llegir. I de l’altra, pels missatges que se’n poden extreure: la resiliència i l’esperit de superació, la importància de l’aprenentatge, la cultura i el saber, el fet de construir un món amb noves normes on no hi hagi discriminacions entre homes, dones, blancs i negres, el respecte per la natura, la sexualitat efervescent, entre d’altres.

Crec que si l’hagués llegit d’adolescent m’hauria impactat molt per tot això. Als 29 anys, tot i que no m’ha desagradat, tampoc m’ha semblat brillant. Estic contenta d’haver-lo llegit i d’haver-me retrobat amb la ploma de Pedrolo. Pedrolo va quedar encasellat amb aquest títol, però fou un escriptor molt prolífic que va escriure novel·les molt més brillants, així que de ben segur que continuaré llegint-lo.

 

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’un clàssic de la literatura catalana.

"Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l'enderrocament d'un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou."

Coneixem una mica més l'autor?
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va ser un escriptor i traductor català, considerat el més prolífic de les lletres catalanes i també el més perseguit per la censura franquista. Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la i contes. Tota la seva obra, que constitueix un dels corpus més extensos de les lletres catalanes, sovint es veu eclipsada per l'èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.

Txell.Cat