Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amsterdam Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amsterdam Llibres. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 d’agost del 2025

In memoriam - Alice Winn


Títol:
In memoriam
Autora: Alice Winn
Llengua original: anglès
Traducció: Àlex Guàrdia
Editorial: Amsterdam 
Any: 2023 original, 2024 en català

"La neurosi de guerra de l’Ellwood no era tan greu. No quequejava, no cridava, ni es negava a menjar. No tenia lapsus llargs de memòria ni símptomes estranys de dolor físic. Però en Gaunt es va preguntar si una màquina podria tornar a ser una persona o si la guerra havia destruït per sempre la manera de ser de l’Ellwood, igual que havia destruït els camps de batalla de França."


Ens trobem a Anglaterra, som al 1914 i acaba d'esclatar la Primera Guerra Mundial. A Preshute, un internat elitista de nois, els adolescents segueixen als diaris l'avançament de les tropes, les baixes, els ferits… mentre continuen anant al classe, fent-se bromes, fumant i bevent alcohol d'amagat. Observen la guerra des d'una vitrina meravellats i somnien tenir l'edat mínima per poder-se allistar i anar al front a defensar el seu país, envoltats dels seus amics i companys de classe. L’Elwood i en Gaunt fa molts anys que són amics i tenen una relació molt especial, tot i que cap dels dos no s'atreveix a posar paraules als seus sentiments. 


"Tinc la sensació que si em donés la més mínima esperança, l'esperaria per sempre."


El dia del seu dissetè aniversari, la mare i la germana d'en Gaunt l’insten a allistar-se a l'exèrcit anglès per silenciar els rumors que comencen a córrer al voltant de la família pels seus orígens alemanys. En Gaunt, al contrari dels seus companys d'escola, és antibel·licista i rebutja la imatge romàntica de la lluita, però s'allista aquella mateixa tarda. Uns mesos després, el segueix l'Elwood i la resta de companys de classe. 


La innocència d'aquests joves i la imatge romantitzada de la guerra de  seguida desapareix. No, allò no és una aventura compartida i divertida, sinó un horror fosc de sang, mort, gana i por.

Winn retrata la guerra des de les trinxeres i els camps de batalla amb la mirada dels joves; una mirada que evoluciona al llarg de la novel·la a mesura que el terror, les pèrdues, les ferides, l'insomni i l'estrès posttraumàtic va fent forat. La guerra va fer desaparèixer la joventut, la vitalitat i l'energia, les ganes de viure de molts joves que van veure la seva vida truncada, que no sabien si aquell malson acabaria algun dia, i cadascú ho va gestionar com va poder: convertint-se en màquines de guerra, anul·lant l'empatia, segant-se la vida…


"L’Ellwood el volia estimar, però el seu cor semblava fet d’arestes; i en lloc d’afecte, sentia una ràbia encegadora gestant-se sota les costelles. No sabia per què ni com fer que s’aturés. Les mans li tremolaven de les ganes que tenia de trencar alguna cosa."


In memoriam, ja des del títol, és un homenatge a aquelles generacions que van lluitar a la Gran Guerra. És una novel·la molt documentada, escrita amb molt respecte i molta cura que il·lustra el front, la rereguarda, els camps de presoners i les conseqüències del conflicte. Entre el 1914 i el 1918 milions de persones van perdre la vida, molts eren adolescents sense experiència ni formació militar, a qui van donar quatre instruccions i van enviar al front. Alguns van morir tan bon punt van arribar al front; d'altres van ser presoners d'uns altres joves que, com ells, no acabaven de veure-hi el sentit; d'altres van quedar mutilats; d'altres van morir al cap d'unes setmanes, mesos de sang i fred…


Winn combina la novel·la històrica realista amb una història d'amor complexa, i balanceja la duresa de la guerra amb la tendresa del primer amor.

In memoriam m'ha agradat molt, més que per la història, per la manera com està narrada i l'homenatge que representa. Una molt bona primera novel·la de l'autora.


Txell.Cat

dimecres, 28 d’agost del 2024

Els possessius - Jenn Díaz


Títol:
Els possessius
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2021

"Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot."


M'agrada l'estil i les històries que explica Jenn Díaz, i Els possessius ho referma. M'he polit aquesta novel·la epistolar en tres dies i m'ha agradat molt (i això que la majoria de personatges són bastant insofribles!). 


A través de les cartes que s'adrecen entre onze personatges diferents anem descobrint les relacions familiars, amoroses, d'amistat que els uneixen. Al centre hi trobem una família benestant de ciutat: els pares, l’Helga i el Samuel, que viuen atrapats en les aparences, l'avorriment i la conveniència; l’Agneta, la filla gran que s'acaba de divorciar de l'Oliver inexplicablement i per sorpresa, i que no acaba de saber què vol; i l’Emma, la germana petita que fa repòs a la casa de poble de l'àvia per recuperar-se d'una malaltia. Al voltant hi tenim la Tina, una bona dona que sempre ha servit a la família amb discreció i sense fer soroll, i la seva amiga Camila que, com ella, ha deixat el poble i serveix a una altra família de la ciutat; la Sylvia i en Mattias, amics de l'Emma i parella que comença a trontollar; l’Oliver, recent separat de l'Agneta, i la seva mare. 


Com és habitual en l'obra de Díaz, la novel·la parla de les relacions familiars, d'amor i desamor, i de com les ruptures afecten els vincles entre familiars i amics. Les cartes a Els possessius són com fils que es van creuant per anar confeccionant un teixit de relacions i que alhora construeixen els personatges des de diferents prismes. Així, ens fem una imatge de l'Agneta amb les cartes que envia ella a diferents destinataris, les que rep, però també en les que se'n parla. 

A través de les cartes podem entreveure el caràcter de cadascun dels personatges, ja que hi trobem estils i tons diferents, com si els personatges parlessin i cadascú ho fes a la seva manera (com trobaríem si fossin cartes reals). 

La majoria de personatges, excepte la Tina, m’han semblat egoistes, pàmfils o massa cagadubtes. A alguns els hauria fet una bona sacsejada perquè reaccionessin, i a d’altres els hauria dit que així no es pot tractar a ningú, encara menys als qui en algun moment has estimat. Malgrat això, les seves històries m’han atrapat i, cap al final del llibre, alguns personatges comencen a fer un tomb i m’han caigut més simpàtics.

"…em pensava que eres feliç. Tot i que ja sé que no vol dir res, que molt sovint pensem que els altres són més feliços que nosaltres per martiritzar-nos i creure que les coses ens van malament i que els altres se’n surten i tu no. Reconec que jo sempre he estat així, he mirat les vides dels altres amb una certa enveja per no saber fer millor les coses."


M'ha agradat especialment trobar-hi la calma i el ritme pausat del correu postal i les cartes manuscrites, que s'allunya de la immediatesa de la missatgeria instantània que poques vegades deixa espai per a la reflexió. Hi ha cartes que es responen al cap d'uns mesos, i no passa res. Mentre que ara sovint esperem resposta a un missatge amb impaciència mirant la pantalla mentre ens surt que l'altre està escrivint, o ens fem un tip de refrescar la safata d'entrada del correu electrònic. 


Les cartes van datades, però sense indicar-ne l'any, i tampoc s'anomena una ciutat o un poble concret, fet que dota la història d'una certa atemporalitat. És cert que avui dia probablement no ens comuniquem mitjançant cartes (tot i que fa molta il·lusió rebre'n alguna de tant en tant), i que algunes de les situacions ens transporten uns anys enrere, però d'alguna manera, aquesta neutralitat en el temps i l'espai ens recorda que les relacions i els conflictes que hi trobem són atemporals. 


Els possessius és l'homenatge particular que fa Jenn Díaz a La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, una autora de qui no he llegit res encara però a qui, després d'aquesta lectura, tinc moltíssimes ganes de descobrir. 


Altres entrades de la mateixa autora


Txell.Cat

dilluns, 22 de juliol del 2024

Claus i Lucas - Agota Kristof


Títol:
Claus i Lucas
Autora: Agota Kristof
Llengua original: francès
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1991

"-Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats meus!

Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.

Hem d’oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. [...] A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua."


Claus i Lucas realment no és una novel·la, sinó que en són tres (El gran quadern, La prova i La tercera mentida), que ens han arribat publicades en un únic volum. Situats en un país que no s'anomena i en unes ciutats sense nom, acompanyem els bessons Claus i Lucas des de la seva infància fins a l'edat adulta amb la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la postguerra com a escenari (tot i que realment mai no es diu de quina guerra es tracta, ja que l'important no és el conflicte en si, sinó l'impacte en els qui els pateixen). 


La lectura és molt àgil, amb capítols breus i un estil molt planer i directe, i extremadament impassible. Es narren abusos, violència i morts amb una fredor aclaparadora que fa encongir el cor. 


Un dels aspectes que més m'han agradat són els finals de cada part, que m'han descol·locat totalment. La sensació és similar a la que se sent en un espectacle de màgia quan acaba el truc: ho has estat seguint atentament, però s'han quedat amb tu. En aquest cas, però, acompanyat d'una gerra d'aigua freda. 

No vull entrar massa en el detall de la trama perquè jo l'he anat descobrint sense saber-ne res i m'ha sorprès i captivat molt. 


Des del punt de vista formal, Kristof  va escriure una trilogia molt complexa i treballada. A tall d'exemple, juga amb la veu narradora i amb el to en cadascuna de les parts. A El gran quadern els narradors són els dos bessons quan encara són nens, així que està escrit en primera persona del plural, amb una narrativa més senzilla i amb un punt d'innocència. La prova, en canvi, està escrita en tercera persona i això, com a lectors, ens fa agafar un punt de perspectiva i ja no coneixem els fets a partir de la veu dels protagonistes, sinó d'algú que els observa de ben a prop. Finalment, La tercera mentida, combina la visió subjectiva i personal dels protagonistes amb l'ús de la primera persona combinada amb alguns passatges en tercera persona.

 


Claus i Lucas és una novel·la complexa i amb moltes capes que m'ha emocionat molt i m'ha deixat el cor ben petit: a cada final, una mica més. 

A El gran quadern, sense descriure què passa al front d'una guerra ni grans batalles, Kristof parla de les conseqüències devastadores que tenen els conflictes bèl·lics en la societat. Nens que deixen de jugar per treballar, que deixen de riure per desconfiar, pobresa, abusos, soledat… els exercicis que fan els bessons a la primera part per endurir el cos i l'ànima i preparar-se pel que hagi de venir són corprenedors. En Claus i en Lucas són molt intel·ligents, amables i treballadors, però també són cruels i calculadors. Malgrat l'ús de la primera persona, defugen els judicis i les emocions i busquen la supervivència a qualsevol preu. Aquesta fredor en boca de dos nens encara m'ha captivat més com a lectora. 

La prova i La tercera mentida exploren altres qüestions com la soledat, la identitat, la mentida, els traumes, l'amor, la mort, la memòria i el dolor profund. La segona part és més grisa i trista que El gran quadern, i La tercera mentida és el colofó, en què es barregen la veritat i la mentida, els records i la ficció. Aquesta part és la que més desorienta a mesura que es va desplegant, però al final arrodoneix tot el conjunt.  


Claus i Lucas és una gran lectura que remou i que et fa estimar uns personatges que es mouen constantment entre el bé i el mal, que no són perfectes, però que busquen sobreviure malgrat que la vida els ho posa difícil. I cada sacsejada que pateixen ells, també la patim nosaltres com a lectors fins arribar a un final dur, probablement dels més durs que he llegit. Claus i Lucas és una crítica a les conflictes bèl·lics i als règims totalitaris a través del dolor que provoquen en les persones; una història devastadora sobre viure quan la vida és massa dura per ser viscuda. 


Txell.Cat

diumenge, 7 d’abril del 2024

A l'ombra de l'arbre violeta - Sahar Delijani


Títol: 
A l'ombra de l'arbre violeta
Autora: Sahar Delijani
Llengua original: anglès
Traducció: Aïda Cunill
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013
"Ell va dir: quan prevalgui la por, no ens quedarà res. S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."
A l'ombra de l'arbre violeta de Sahar Delijani parla de la revolució iraniana de 1980 i dels fills dels qui van ser empresonats aleshores, que, anys més tard, protagonitzen les protestes del 2009 que van tenyir el país de verd.  
La novel·la s'inspira, en part, en la història de l'escriptora i de la seva família, i la veritat és que saber-ho mentre llegeixes fa encongir el cor. 
Als anys 80 hi va haver una revolució popular a l'Iran que va acabar amb milers d'empresonats. Periòdicament els jutjava la guàrdia moral per decidir si havien de seguir a la presó, podien alliberar-los o si se’ls imputava la pena de mort. L'any 1988 hi va haver una purga general que va acabar amb desenes de milers d'assassinats a les presons d’Iran. Durant tots aquells anys, hi va haver naixements a les presons, com la mateixa autora, i molts infants van créixer allunyats dels seus pares (amb avis i tiets, en el millor dels casos). 
A través de set històries, situades entre els anys 80 i el 2011, coneixem la visió i la vida de diversos personatges. Tots comparteixen, d'una manera o d'una altra, un vincle amb una cel·la de dones de la presó d’Evin de Teheran, l'any 1983. Hi ha tota mena de vides: els qui aconsegueixen sortir de la presó abans de la purga, els qui perden un dels pares assassinats a mans del règim islàmic, els qui decideixen deixar enrere el seu país i refugiar-se als Estats Units o a Europa, els qui han de renunciar a l'amor per cuidar els fills de les germanes empresonades…
A l'ombra de l'arbre violeta és una novel·la sobre les ferides i les conseqüències del règim dictatorial iranià en diferents generacions. Les decisions d'una generació (per convenciment, ideals o temor) es converteixen en el pes de les generacions futures. Si tots els personatges tenen en comú alguna cosa, aquesta és la incertesa i la por que els empara, un viure constantment amb l’ai al cor que s'hereta de pares a fills. 
Delijani se serveix d'una xarxa de personatges interconnectats per presentar-nos diferents realitats; no hi he trobat cap protagonista clar, sinó que n'hi ha diversos per a les diferents històries. Això fa que a l'hora de narrar algunes escenes dures, l’impacte no sigui tan fort perquè tens el focus (i el cor) dividit entre tots ells. L'autora no es recrea en la tristesa ni en descripcions que busquen tocar la fibra; ens explica una de tantes històries que podria haver-nos explicat. M'ha agradat especialment aquest enfocament que abandona la figura de protagonista, i el fet de donar veu a la generació dels fills dels revolucionaris. 
A l'ombra de l'arbre violeta és la història d'un poble i de les esquerdes que queden després de les guerres i dels règims brutals. En aquest cas és la del poble iranià, però hi podríem fer l'analogia amb la història dels nostres avis i besavis. I no, jo no he creuat els Pirineus embarassada fugint d'una dictadura per evitar la presó, però sí que ho va haver de fer la meva besàvia. I com passa als personatges d'aquesta novel·la, i malgrat que amb el temps les ferides cicatritzen, queda aquella marca invisible als ulls que ens hi fa pensar i tenir-ho present. És difícil d'explicar, però encara que el nostre passat familiar no ens defineixi, en certa manera ens acompanya. Bé, tornem al que ens ocupa…
I com un personatge més que va apareixent en totes les històries trobem l'arbre violeta, la xicranda, que acull els diferents personatges sota la seva ombra. I que amb la seva forma com de desmai, els abraça. Un arbre d'un lila vistós que representa la bellesa, la resiliència i el fet de renéixer. L'esperança, al cap i a la fi.
"Els guàrdies havien buscat documents, cartes, fullets, poemes, llibres prohibits. Se’n van anar amb les mans plenes. Hi havia tants bocins de vida que s’havien d’emportar."
Coneixem una mica més l'autora?
Sahar Delijani (Iran, 1983) va néixer a la presó d'Evin, a Teheran, el mateix any en què els seus pares van ser arrestats per les seves activitats contràries al règim islàmic. Quan tenia dotze anys va anar a viure a Califòrnia, on més tard es va graduar en literatura comparada. Actualment viu a Torí. A l'ombra de l'arbre violeta és la seva primera novel·la.
Txell.Cat

dilluns, 18 de juliol del 2022

Una benedicció - Toni Morrison


Títol: 
Una benedicció
Autora: Toni Morrison
Llengua original: anglès
Traductors: Ernest Riera i Ferran Ràfols
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2008 (original), 2009 en català

"...va resultar que el sachem s'havia equivocat de mig a mig. Els europes no van fugir ni van extingir-se. [...] El sachem s'havia disculpat per l'error de profecia i havia reconegut que, encara que se'n morissin molts d'ignorància o malaltia, sempre en vindrien més. Vindrien amb idiomes que sonaven com clapits de gos, amb una fam infantil per les pells dels animals."

Seguint amb la iniciativa del Black History July m'he estrenat amb Toni Morrison, una de les escriptores afroamericanes més destacades, guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1993.

Una benedicció em va cridar l'atenció especialment perquè s'allunyava una mica de les trames que acostumo a llegir per al Black History July, que acostumen a ser contemporànies. Aquesta novel·la, en canvi, està ambientada a mitjan segle XVII quan tot just acaba de néixer l'esclavisme.

Per mi aquesta lectura ha anat de menys a més i he de confessar que al principi em vaig perdre una mica amb l'estil de l'autora, però vaig decidir rellegir les primeres pàgines i seguir endavant i ha estat una molt bona decisió!

Morrison narra dues línies d'una mateixa història des de la perspectiva de diversos personatges. Hi va haver una època en què els Estats Units eren un indret per construir i explotar: rom, or... Però, és clar, feia falta mà d'obra i l'anaven a buscar a l'Àfrica, però també la prenien entre els condemnats que no entraven a presó. En aquest context, les persones eren una mercaderia més amb què es feia negoci, es traficava, es devaluava, es revaloritzava... I la diferència més important entre uns i altres era la propietat; qui tenia què (o qui) en un món on el més poderós era qui més tenia.

"I, no per primera vegada, havia constatat que allò que els separava no era la sang ni el caràcter, sinó només les coses."

La trama ens presenta el senyor i la senyora Vaark que miren de viure a la seva manera, sense esclaus i convivint amb tres noies negres amb tolerància. Malauradament, una malaltia posa en risc l'estabilitat d'aquesta comunitat atípica i per això la senyora Vaark envia a la Florens, una de les joves negres, a buscar un personatge que les podria ajudar. 
La narració no és lineal i a través de les diverses veus dels personatges anirem reconstruint els fets per entendre d'on ve cada personatge i quina és la seva història personal. Entremig d'aquesta narració tenim els capítols de la Florens, en primera persona, que ens narren un episodi molt concret: la recerca d'aquest personatge misteriós a qui la noia sembla admirar profundament.
 

La història en si és molt simple, però m'ha agradat molt com està bastida i com Morrison ens l'explica a través de diverses veus. A mesura que avancen els capítols els personatges van agafant més i més cos i es tornen complexos i reals. Amb un elenc de personatges prou reduït i una prosa un punt poètica Morrison reconstrueix els inicis de l'esclavisme als Estats Units, i ho fa amb elegància però sense deixar de parlar de les atrocitats que es van començar a fer en aquella època. 
"Es van eliminar, exclusivament per als negres, els drets de manumissió, de reunió, de viatjar i de portar armes; es va garantir als blancs llicència per matar qualsevol negre per qualsevol motiu; es va compensar els propietaris per la mutilació o la mort d'un esclau, separant i protegint per sempre més els blancs de tota la resta."

Una lectura molt recomanable. No negaré que al principi em va costar entrar en la història, però un cop dins, m'hi he deixat anar i he deixat que me l'expliquessin la Florens, la Sorrow, la Lina i tota la resta. 


Coneixem una mica més l'autora?
Toni Morrison va ser el pseudònim de Chloe Anthony Wofford (Estats Units 18/02/1931 - 05/08/2019). Morrison va ser la escriptora afroamericana que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1993. També va guanyar el Premi Pulitzer el 1988. La seva obra parla de la vida de la població negra, especialment de les dones. Al llarg de la seva vida va treballar per als drets civils i va lluitar contra la discriminació racial. Entre les seves obres més conegudes trobem Beloved (1987), The bluest eye (1970) o Sula (1973).


Txell.Cat

dissabte, 17 d’agost del 2019

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Títol: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey
Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Vilella
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2011

"En Will Thisbee va ser el responsable de la inclusió del Pastís de Pela de Patata en el nom de la societat. Amb alemanys o sense, no estava disposat a anar a cap reunió sense que hi hagués menjar! Així que els refrigeris van esdevenir part del programa. Com que hi havia poca mantega, menys farina i gens de sucre que sobrés a Guernsey en aquells moments, en Will va preparar un pastís de pela de patata: puré de patates per al farciment, remolatxa escorreguda per donar-hi dolçor, i pela de patata com a crosta. Les receptes d’en Will normalment són discutibles, però aquesta es va fer famosa."


He acabat aquesta novel·la que m’ha deixat la meva amiga Elena. El títol m’ha fet gràcia i m’ha intrigat una mica. “Un pastís de pela de patata” d’entrada em fa pensar en un període de mancances de productes bàsics, per raons que poden ser infinites, com un període d’extrema pobresa o un període de guerra. Així doncs, m’he posat mans a l’obra i he llegit el llibre.

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.
L’acció transcorre immediatament després de la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de gener del 1946 fins al 17 de setembre del mateix any, on la guerra té un protagonisme molt evident pel que fa a la forma de viure dels habitants de Guernsey. Es tracta de tot un seguit de cartes que es creuen diversos protagonistes, explicant les coses que fan cada dia. Una carta reflecteix la duresa del camps de concentració i la tràgica mort d’una de les protagonistes.

Es tracta d’una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. 

Coneixem una mica més les autores?

Mary Ann Shaffer (1934 - 2008) va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres. Als setanta anys, animada pel seu grup de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, que Annie Barrows (1962) va acabar. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey es va convertir un una sorpresa editorial que ja compta amb 15 traduccions i legions de fans arreu del món. 


MAC 

dimarts, 9 de gener del 2018

La vident - Lars Kepler


Títol:  La vident
Autor: Lars Kepler
Llengua original: suec
Traducció: Marc Delgado i Casanova
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2011

"En Joona rumia en la manera com el poeta germanòfon Rilke va escriure que els vius estaven obsessionats a establir una diferència entre ells i els morts. Sostenia que hi havia altres éssers, els àngels, que no hi feien cap distinció."



Amb la novel·la La vident, Lars Kepler s’acosta més a la imatge de l’autor que em vaig fer amb la primera novel·la L’hipnotitzador.
De la mateixa manera que a la seva primera novel·la, la trama de es presenta sense preàmbuls al primer capítol, amb dos assassinats macabres i sanguinolents a Birgittagarden, una institució per a noies joves amb conductes autodestructives. Paral·lelament coneixem la Flora Hansen, una dona que s’ha guanyat la vida dient a la gent que podia parlar amb els morts tot i no ser cert. Flora, que es troba en una situació complicada, decideix aprofitar el seus “dots” per facilitar informació a la policia a canvi de diners. Tanmateix, a mesura que la història va avançant, Flora ja només vol que algú l’escolti.

No vull revelar gaire més informació per no aixafar la lectura als qui s’animin amb La vident, però la novel·la fa un gir increïble a poques pàgines d’acabar.
A més, a diferència d’El contracte, la segona novel·la de Lars Kepler que no em va acabar de fer el pes, en aquest cas sí que es construeixen uns personatges una mica més sòlids i es comença a donar forma al passat i a la psicologia de l’investigador, Joona Lina.
La vident acaba amb la presentació de la trama del següent llibre: L’home de sorra. Això és una novetat en les novel·les de Lars Kepler, ja que fins ara havien mantingut la continuïtat amb l’aparició de Joona Lina, però les trames no s’enllaçaven d’un llibre a l’altre.


Com ja he dit, aquest thriller de Lars Kepler m’ha enganxat tant com el primer, L’hipnotitzador. La lectura és àgil i passa molt bé, per això es pot recomanar fàcilment a algú que tingui ganes de recuperar la l’hàbit de llegir i no trobi un llibre que l’enganxi: molt probablement aquest el devorarà.


Ara que ja he llegit els tres primers llibres de Lars Kepler i, veient que de moment entre ells no hi ha cap relació (que sí que comença a aparèixer ara entre el tercer [La vident] i el quart llibre [L’home de sorra], i que hi haurà entre el primer [L’hipnotitzador] i el cinquè [Dins la ment de l’hipnotitzador]), puc afirmar que el segon [El contracte] es pot ometre.


"La gola li fa mal del munt de paraules que se li acumulen a dins i del plor que intenta sortir, que li dilata les venes i fa que la sang que discorre per sota la pell li bulli."


Altres entrades del mateix autor:


Txell.Cat