Títol: Totes les bèsties, petites i grosses
Autor: James Herriot
Llengua original: anglès
Traducció: Mar Vidal
Editorial: Viena Edicions
Any: 1970 original, 2019 en català
"Amb prou feines m’adonava de com passaven les setmanes mentre recorria els camins dels erms durant les meves rondes diàries, però la regió anava agafant forma davant dels meus ulls i la fent se m’anava dibuixant amb les seves personalitats diferenciades. La majoria de dies se’m punxava una roda. Totes quatre tenien els neumàtics desgastats i sense dibuix; de fet, em meravellava que m’arribessin a dur enlloc."
El protagonista de Totes les bèsties, petites i grosses (I) és en Jim, que és l’alter ego de l’autor, James Herriot, que és un pseudònim de James Alfred Wight. Tots tres van estudiar veterinària a Glasgow i just després de graduar-se van trobar feina com a ajudant d’un veterinari rural a Yorkshire.
Aquest és, doncs, un recull ben simpàtic d’anècdotes del primer any d’experiència laboral d’un jove veterinari acabat de sortir de la universitat: toca posar en pràctica tot allò après els darrers anys.
Som als anys 30 i en James s’ha de guanyar els grangers de la regió que estan acostumats a tractar amb el seu cap, en Siegfried, que confien més en els remeis casolans i en la saviesa folklòrica que en qualsevol títol validat per cap universitat.
"I vaig pensar també en la diferència que unes quantes setmanes havien suposat en l’actitud dels grangers. Ara, quan em veien arribar, ja no miraven darrere meu, amb l’esperança que en Farnon fos al seient del darrere. Començaven a acceptar-me, i a mi m’agradava pensar que les seves invitacions perquè em quedés “a fer un mos” amb ells no responien només a la seva tradicional hospitalitat."
A banda de guanyars-se els grangers, en James també ha de trampejar amb en Siegfried Farnon, el cap de la consulta veterinària, despistat però molt afable, i el seu germà Tristan, que encara està estudiant veterinària però qui té poques ganes de treballar, i amb qui estan tot el dia com gat i gos. En James és un bon jan, veterinari per vocació, i intenta no sortir escaldat de les enganxades entre els germans, però no sempre se’n surt. El cert és que el tàndem Siegfried-Tristan podrien tenir el seu propi spin-off literari i també seria molt divertit de llegir.
A banda dels germans, també hi ha alguns habitants de Darrowby que apareixen freqüentment, així com altres veterinaris no tan simpàtics com els nostres.
La feina de veterinari rural és dura, ja que sovint toca atendre animals en granges aïllades, sense aigua calenta, sense llum i a la intempèrie. Això sí, és molt variada ja que tan pot tocar assistir el part d’una vaca o una euga, com curar la pota d’un cavall. De tant en tant, això sí, també toca assistir alguna bèstia més petita, un gat o un gos mascota. En qualsevol cas, un munt d’anècdotes narrades amb molta sensibilitat pel món animal i amb un toc d’humor a cada relliscada, empastifada i coça.
"A aquestes alçades ja havia acumulat sis mesos de bona experiència pràctica. Havia tractat vaques, cavalls, porcs, gossos i gats set dies a la setmana; matí, tarda i vespre, i també durant les hores en què el món dorm. Havia assistit parts de vedells i de porquets fins a tenir els braços adolorits i la pell esgarrinxada. M’havien tirat a terra, m’havien trepitjat i havia estat empastifat amb tota mena de brutícia. Havia vist una bona mostra de les malalties dels animals. I, malgrat tot això, al meu cap una veueta em començava a dir que no sabia res, res de res."
Al llarg de la novel·la és bonic veure com el protagonista es va guanyant la confiança i l’afecte dels grangers i conciutadans, però també dels seus companys de feina. En James gaudeix de la seva feina i s’hi escarrassa sigui l’hora que sigui.
James Herriot ens trasllada la part bucòlica d’aquest ofici, sense deixar-se històries que no sempre acaben bé i un bon recull d’anècdotes divertides que ens recorden que els animals sovint són més humans que nosaltres mateixos.
És una lectura reposada i amable, simpàtica i divertida, amb escenes ridícules que t’arrenquen un somriure i escenes entranyables. Un llibre feel-good d’aquells que fan somriure el cor.
"A mesura que la tardor avançava cap a l’hivern i els cims s’emblanquinaven amb les primeres nevades, la pràctica de la professió a les valls començava a fer-se cada vegada més incòmoda. [...] Era aleshores quan la feina amb els animals petits ens semblava una benedicció. Deixar de banda una estona la rutina més dura i difícil; entrar a la sala càlida d’una casa en comptes d’un estable, i enfrontar-me a alguna cosa menys imponent que un cavall o un bou."
Txell.Cat







