dissabte, 24 de febrer del 2024

Estudi en lila - Maria Antònia Oliver

Títol:
Estudi en lila
Autora: Maria Antònia Oliver
Llengua original: català
Editorial: La Magrana 
Any: 1985

"—Ja m'ho ha semblat. I no té gaires ganes de fer clients nous… Qui és l’amo, idò?

—És mallorquina, vostè, oi? És molt bonic, allò…

Ja hi tornava ser! Se m’escapava un idò o un al·lot i a continuació venia la història del viatge de noces, les perles i les coves. I les enciamades.

—És de Mallorca mateix?

Ja havia perdut el compte de les vegades que havia hagut de contestar que si era mallorquina forçosament havia de ser de Mallorca mateix, i que una cosa era l’illa i l’altra la Ciutat de Mallorca.

—Al forn d’aquí davant fan unes enciamades com les de Mallorca.

—A Mallorca no en fan, d’enciamades…

—I ara! Vostè està de broma.

Quan li vaig haver explicat que allò que fan a Mallorca són ensaïmades i que es diuen així perquè hi posen saïm, que és la manera que tenim allà de dir llard, li vaig barrar el camí i el vaig fer venir a les meves."


Fa un parell d'anys vaig descobrir Maria Antònia Oliver amb la lectura de Joana E. i em va agradar molt, així que quan un dia, passejant per una ReRead, vam trobar aquest altre llibre de l'autora, no vam dubtar a comprar-lo. 


Estudi en lila és el primer llibre d'una saga detectivesca (força breu) protagonitzada per la Lònia Guiu, una jove detectiva mallorquina que viu a Barcelona i que està obsessionada en col·leccionar pintallavis.

En aquesta ocasió la Lònia Guiu ha de resoldre dos casos paral·lels, i per fer-ho, compra amb l'ajuda d'en Quim, un jove sense lligams que va i ve. El primer cas és la desaparició d'una adolescent mallorquina, a qui ha de localitzar per encàrrec de la família, ja que sembla que ha fugit. El segon cas li arriba de l’antiquària Elena Gaudí, que vol trobar tres homes que l'han estafat amb la compra d'una peça de gran valor. 


La novel·la és de 1985 i ens transporta a la Barcelona dels 80. En aquest sentit, val la pena destacar que es tracta d'un llibre modern i reivindicatiu, no només pel fet de comptar amb una protagonista independent, lliure i sense complexos en un entorn eminentment masculí, sinó també pel rerefons dels casos que investiga i dels temes que hi apareixen: embarassos juvenils, avortament, suïcidi i violència sexual.

La Barcelona que se'ns presenta és una ciutat que ens és coneguda, però hi crea un entramat clandestí que involucra grans empresaris de la ciutat. No sé si es va inspirar en algun cas en concret, però Oliver aconsegueix crear una atmosfera creïble i reivindicar que no cal anar-se'n a Suècia o als Estats Units per viure una història trepidant. 


La detectiva Lònia Guiu m'ha robat el cor, però no com ho acostumen a fer els personatges tendres de les novel·les que més m'agraden. La Lònia se m'ha guanyat perquè lluita per fer-se un lloc en un món en què les dones no tenen presència, perquè té moments de dubtes i de baixa autoestima, perquè no para d'equivocar-se i de posar-se en embolics, perquè també té por, i perquè teixeix una xarxa de dones que s'ajuden i es fan costat. 


Aplaudeixo la valentia de l'autora d'escriure una novel·la negra ambientada a Barcelona i protagonitzada per una dona en un moment en què això no s'estil·lava. Estudi en lila és una proposta pionera que probablement no ha estat reconeguda com es mereix. 

"Ja no em feia mal ni el turmell, ni el cap, ni les esgarrinxades. Només em feia mal l'ànima, que és el dolor més punyent que pot experimentar una persona."

Altres entrades de la mateixa autora

Txell.Cat

dimecres, 21 de febrer del 2024

Macbeth - William Shakespeare

Títol:
Macbeth
Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606

"No hi ha pitjor enemic per als mortals

que la confiança, mare del trasbals."


He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies. 


Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.

Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.


Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.

El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí. 


"On ara som,

hi ha dagues amagades al somriure dels homes,

i com més pròxims a la nostra sang,

més sanguinaris."


No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.


Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.


"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:

dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla

infla molt més el cor, i fa que es trenqui."


Coneixem una mica més l’autor? William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564 - 1616) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès, se’l considera un dels escriptors més rellevants de la literatura universal. L’obra de Shakespeare ha estat traduïda a moltes llengües i s’ha representat a tot el món.

Txell.Cat

dimarts, 13 de febrer del 2024

Ningú ens va dir que seria fàcil - Ester Invernon


Títol:
Ningú va dir que seria fàcil
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Editorial: La Campana
Any: 2023

"«Que de pressa passa la vida quan estàs bé ». Aquesta idea l'estremeix, perquè no l'entén. Encara no sap per què no està bé si té tot el que vol."


Tenia ganes d'una lectura simpàtica i bonica després de la intensitat de Madame Bovary i L'home jove, així que he aprofitat per agafar aquest llibre que tenia pendent de l'any passat. 


Ningú ens va dir que seria fàcil és una novel·la sobre tres amigues de tota la vida, la Lisa, la Sara i l’Eva, que ronden la cinquantena i que segueixen trobant-se de tant en tant per sopar o fer un vinet per posar-se al dia i compartir penes. 


Les tres amigues són molt diferents i sovint xoquen en caràcter, però conserven l'amistat de la infància (i això m'ha recordat la meva colla d'amics de tota la vida, que també som molt diferents però fa tants anys que ens coneixem que ens estimem tal com som 💕). Tornant a la història, a la porta dels 50 la Sara pateix una crisi professional que té conseqüències al seu matrimoni i a la seva salut; l’Eva sembla que per fi ha trobat l'amor, però els fantasmes del seu passat no deixen de perseguir-la; i la Lisa, la senyora perfecta en aparença, fa aigües per tot arreu. 

Les tres protagonistes estan ben construïdes i se’ns presenten des de diversos angles: cap d’elles no és perfecta, totes s’equivoquen en algun moment, totes es penedeixen d’alguna cosa, totes pateixen per algun motiu. Tampoc no us enganyaré: la Lisa és la que costa més de digerir, però crec que ni ella mateixa s’aguanta.

Els secundaris, majoritàriament homes, també estan força definits, tot i que queden en segon pla. Aquí també n’hi ha un que s’emporta el premi al personatge més estúpid de la novel·la, i un parell (en Jose i en Seb) a qui he sentit patir i faria una abraçada.


D’acord amb el títol de la novel·la, Invernon construeix una vida per a cada un dels personatges, elles i ells, en què no ho tenen fàcil, en alguna ocasió recorrent a algun gir de guió un punt clixé. He empatitzat més amb les situacions que vivien uns personatges que altres, així com amb la manera de superar-les. Tot i això, a les novel·les d’Invernon tots els personatges tenen un estil de vida bastant alt i pijo que m’és molt llunyà i que em fa viure les seves històries més com una espectadora que involucrant-m’hi emocionalment. 


Ningú va dir que seria fàcil és una novel·la àgil i agradable, d’aquelles que et fan passar una estona entretinguda i que atrapen, justament el que necessitava ara. Ningú va dir que seria fàcil parla del valor de l’amistat, el perdó i la resiliència davant dels cops de la vida.


Aquest és el tercer llibre que llegeixo de l'autora (Un estiu per estimar i I la vida va d’això), i el primer que ha sortit publicat amb un segell editorial. Els altres dos formen part d'una trilogia (encara inacabada) i aquest és una història independent. Tot i que també em van agradar força, aquest és més rodó en l'acabat. 


Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a l’Ester Invernon i a La Campana, i per animar l’autora a seguir teixint històries!

"Tant de temps preguntant-se què fallava, buscant arreu el que necessitava per tenir una vida plena, per ser feliç sempre, dubtant si el futur amb ell era el que volia. Ha buscat en ell, en la feina, en els altres, i avui s'ha adonat que on havia de buscar era dins seu."
Altres entrades de la mateixa autora

dimecres, 7 de febrer del 2024

Madame Bovary - Gustave Flaubert


Títol:
Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Llengua original: francès
Traducció: Ramon Xuriguera
Editorial: Proa
Any: 1856
 
"Quant a Emma, ella mai no s'havia preguntat si l'estimava. Segons creia, l'amor havia d'arribar de cop i volta amb fulguracions i esclats, com un huracà dels cels que cau damunt de la vida, trasbalsant-la, arrencant les voluntats com unes tristes fulles i portant-se'n a l'abisme el cor sencer."
 
Madame Bovary de Flaubert és un clàssic realista de la literatura universal protagonitzat per una heroïna romàntica; és també una tragèdia escrita amb un to satíric que arrenca més d'un somriure.
 
Emma Bovary és una dona que, tot i venir de família modesta, s'emmiralla en les novel·les que llegeix i vol tenir una vida com la que s'hi descriu de luxes, festes i amors apassionats. Emma no encaixa en les convencions de l'època, així que decideix trencar el motlle i escapar de la rigidesa social que l’oprimeix. Fins aquí podríem arribar a entendre i empatitzar amb ella, però la qüestió és que ho fa malament i és un personatge bastant detestable. 
"Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions "felicitat", "passió", "embriaguesa", que tan belles li havien semblat als llibres."
 
Charles Bovary, el seu marit, és el pol més oposat que pugui existir. Sense sang a les venes, conformista, feliç amb la seva existència senzilla, en té prou amb la seva família per anar tirant. Una bona sacsejadeta no li faria cap mal, sigui dit, perquè és d'aquells personatges que de tan bons que són, són ximples. Primer sota l'ala dels pares, i després sota la d’Emma, si li diguessin de saltar d'un pont, s'hi llançaria de cap. I, sincerament, tampoc el voldria per marit 😂.
 
Flaubert construeix dos personatges ben diferents que és impossible que s'entenguin i que siguin feliços junts. I malgrat que Emma representa l'alliberament femení (almenys d'allò que li imposa la societat), no hi he connectat en absolut. Perquè a diferència d'ella, en Charles Bovary no hi ha ni una mica de maldat; és tot cor i bondat, i l'estima tant que li consenteix tot perquè sigui feliç. Per això, veure com Emma el manipula fa peneta i desperta compassió.
De fet, aquests rols van més enllà del matrimoni Bovary. Emma es converteix en una titellaire magistral, si bé alguns personatges de li resisteixen; i Charles és un ninot a mans de tothom qui en pot treure un profit.
 
"Haver denigrat, però, aquells que encara continuem estimant ja és deslligar-se'n una mica. Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."
 
En general, el ritme de la novel·la és força lent i hi ha alguns passatges descriptius que se m'han fet una mica farragosos i avorrits. No sabria dir si ha estat pel realisme de Flaubert o per la traducció, que ja té uns anys i algunes expressions són arcaiques.
Flaubert és agut i les va deixant caure. Aquest contrapunt que en alguns moments arriba a l'humor i al ridícul va impulsant el ritme de la lectura a trompicons.
Cap al final el ritme s'accelera notablement, a mesura que el drama es va fent més evident (perquè durant més de la primera meitat de drama n'hi ha poc; més aviat tenim salseo del bo…).
 
Emma Bovary i Anna Karènina tenen moltes coses en comú, més enllà de ser les dues dones adúlteres més conegudes de la literatura. Es porten molt poc temps, ja que Emma va aparèixer el 1856 i Anna el 1878, i les dues busquen l'amor i la passió fora del matrimoni i trenquen amb les convencions socials. Tanmateix també hi ha diferències substancials entre aquestes dues heroïnes: en Anna no hi ha maldat, hi ha un enamorament real que se li escapa de les mans i que la fa patir; Emma, en canvi, disfressa d'amor el desig de fugir de la seva vida familiar i rarament demostra cap mena de penediment. Les seves accions s'acaben fent una gran bola que les condueix a la fatalitat, però aquí de nou les maneres com s'hi enfronten són ben diferents. No me n'amago, Anna em cau millor 🤭. 
"Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d'un altre home per alguna combinació de l'atzar; i tractava d'imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferent, aquell marit que no coneixia. [...] Mentre la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor."
 
Madame Bovary no és una lectura que m'hagi apassionat i, en algun moment, com ja he dit, se m'ha fet pesada perquè tampoc acabava de veure quin desenllaç podia tenir tot plegat. Crec que ha estat un encert llegir-la en una lectura conjunta per mantenir-m'hi enganxada i per acabar d'entendre detalls que a mi m'havien passat per alt entre tanta descripció i tant realisme.
Entenc que en el seu moment va ser un llibre trencador i atrevit, que va obrir la porta a noves heroïnes i a qüestionar les convencions socials, i per tant és clarament un clàssic de la literatura universal. Li reconec els mèrits, però a mi no m'ha canviat la vida.
 
En el seu moment Madame Bovary va causar un gran enrenou, ja que se la va considerar una obra escandalosa i Flaubert va haver d'anar a judici i tot! 
"-A mi em passa igual -replicà Léon-; per ventura hi ha res millor, en arribar al vespre, que estar-se a la vora del foc amb un bon llibre, recollit a la claror del llum mentre el vent fueteja els vidres?...
- És cert -digué Emma embolcallant-lo amb els seus grans ulls oberts.
- Les hores passen sense pensar en res -prosseguí l'escrivent-. Un hom es pot passejar immòbil pels països que li dicta la imaginació, i el pensament, entrelligant-se amb la ficció, pren part en els detalls o segueix el fil de les aventures. Es barreja amb els personatges; i fins sembla que sigui un mateix el qui batega sota llurs vestits."
Coneixem una mica més l’autor?
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisse, 1880) va ser un escriptor francès, considerat un dels millors novel·listes universals. És especialment conegut per ser l’autor de Madame Bovary, tot i que també va escriure altres obres com Salambó (1862) o L’educació sentimental (1869). Flaubert va ser un escriptor molt exigent i perfeccionista, que passava hores i hores buscant la paraula exacta per a les seves novel·les. La publicació de Madame Bovary va suposar un gran escàndol que el va portar a ell i a l’editorial a judici per haver publicat un llibre immoral; finalment van ser absolts.

Txell.Cat 

dissabte, 27 de gener del 2024

L'home jove - Annie Ernaux

Títol:
L’home jove
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traductora: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021
"De vegades, de lluny, amb discreció, demanant-me que no em girés, m’assenyalava un professor de la seva facultat de Lletres. M’allunyava de la meva generació, però tampoc formava part de la seva."
 
Hi ha molta veritat en les obres d’Annie Ernaux, i suposo que per això m'agrada tant, alhora que m'incomoda en alguns moments. De moment li he llegit tres llibres: Una mujer, L’esdeveniment i L’home jove. En tots tres llibres Ernaux evoca records del passat i es despulla davant dels lectors per descriure, sense embuts, com se sentia en aquell moment. D'alguna manera és com si, anys després, volgués rememorar i assentar el passat a través de l'escriptura. Ernaux escriu que “si no les escric, les coses no arriben a tocar fons, només les he viscudes”. Tan se li'n dóna si el que escriu està socialment acceptat o no, Ernaux parla del passat des de la serenitat i la capacitat d'anàlisi del present; mira enrere i en fa un retrat. En alguns moments fins i tot arriba a ser freda la manera com parla de la seva mare amb Alzheimer a Una mujer, del seu avortament clandestí a L'esdeveniment o del seu jove amant a L'home jove.
 
L'home jove és un llibre de menys de 40 pàgines en què Ernaux recorda la relació amorosa que va mantenir amb un jove estudiant, gairebé trenta anys més jove que ella. Amb aquesta relació, d'una banda, Ernaux, reconnecta amb la seva joventut i els seus anys universitaris; pisos d'estudiants, sexe sense preocupacions, posar-se un vestit provocatiu… De l'altra, explora el rol dominant amb un noi que la té en un pedestal, a qui introdueix en bons restaurants i obres de teatre que, per la seva condició d'estudiant de classe mitjana, no pot accedir tan fàcilment.
També li serveix per reafirmar-se com a dona lliure, davant les mirades acusadores que li fan en restaurants per sortir amb un noi tan jove. Ernaux, en comptes d'amagar-se, en fa bandera tal com faria un home que sortís amb una noia més jove, o observa juganera com noies de l'edat del seu amant intenten, sense èxit, seduir-lo davant d'ella. 
"El meu cos no tenia edat. Calia la mirada feixugament condemnatòria dels clients que teníem al costat en un restaurant per recordar-me-la. Una mirada que, lluny de fer-me vergonya, reforçava la meva determinació de no amagar l’aventura que estava vivint amb una home “que podria haver estat el meu fill”, quan qualsevol tipus de cinquanta anys podia desfilar amb la que òbviament no era la seva filla sense despertar cap condemna."
 
En general Ernaux torna sempre als mateixos temes (almenys en els tres llibres que li he llegit), però ho fa des de records i vivències diferents: la llibertat de les dones en una societat eminentment masclista, els seus orígens humils, el desig de viure noves experiències i de trencar amb les convencions socials. 
"Cada vegada més, em semblava que podia anar acumulant imatges, experiències, anys, sense sentir altra cosa que la repetició en si mateixa."
 
M'ha agradat trobar mencions precisament als altres dos llibres que li he llegit. És com si a poc a poc anés muntant un trencaclosques en què totes les peces estan relacionades entre si.
 
L'home jove és tan curt que l'he llegit dues vegades, la lectura no us prendrà massa més de 40 minuts. No us enganyaré, l'he llegit dues vegades perquè de tant curt que és, m'hi va faltar substància.
 
Si no heu llegit res de l'autora, no us recomanaria que us hi inicieu amb L'home jove, que per mi és el més fluix dels que he llegit. Personalment no m'ha desagradat llegir-lo, però crec que hi fa el fet de veure l'obra d’Ernaux com un tot que es va complementant.

Altres entrades de la mateixa autora

dimarts, 16 de gener del 2024

Els arbres - Percival Everett

Títol:
Els arbres
Autor: Percival Everett
Llengua original: anglès
Traductor: Jordi Martín Lloret
Editorial: Angle Editorial
Any: 2021

"- Hi ha molts homes desconeguts. M'han costat d'escriure tant com els noms. -En Damon va tancar fort els ulls un moment.

- Home Desconegut és un nom -va dir la vella-. En certa manera, té més de nom que cap dels altres. A aquests se'ls va prendre una mica més que la vida.

- En tots els expedients que he llegit, ni una persona va haver de pagar. Ni una."


Els arbres de Percival Everett és un molt bon llibre, d'aquells que enganxen des de la primera pàgina, però que alhora estan carregats de missatge. Els arbres també és un llibre molt estrany. 


L'autor ens situa al petit poble de Money, a Mississipí, on el racisme és ben present i la comunitat blanca no acaba de veure amb bons ulls els conciutadans negres. En aquest context, es produeixen uns assassinats ben estranys i sàdics. Dos veïns blancs apareixen morts a casa seva, amb el coll envoltat de filferro espinós i amb els testicles tallats. Un jove negre que també és a l'escena del crim té els testicles de la víctima a les mans. Qui és aquest home negre? Qui ha mort a qui? La cosa es complica quan el cos de la víctima negra desapareix de la morgue i reapareix en una nova escena d'un crim. 


Percival Everett parteix d'un cas real, el linxament del jove Emmet Till. L'any 1955, quan tenia 14 anys, va ser apallissat, assassinat amb un tret al cap i llançat al riu Tallahatchie acusat, pressumptament, d'haver flirtejat amb una noia blanca, que el va acusar. Ella mateixa va desmentir-ho anys més tard, però no es va acusar ningú de la mort del jove Emmet Till. 

Aquest cas és el punt de partida d'aquests assassinats brutals a Money, que acaben desencadenant una onada d'assassinats com a resposta a anys i anys de racisme i linxaments impunes. 

D'alguna manera, Everett fa un homenatge a tots els qui han estat linxats als Estats Units; homes i dones de diferents ètnies i edats que han estat brutalment assassinats a mans dels seus veïns o, fins i tot, de la policia.


La investigació es va complicant i entren en joc investigadors d'instàncies més altes que, curiosament, també són negres i se les han de veure amb els comentaris i les actituds dels habitants de Money. 


Els arbres és un passa-pàgines que enganxa des de la primera pàgina. La lectura és molt lleugera, amb un to humorístic i crític que envolta tot el llibre, uns diàlegs hilarants i satírics, i amb una intriga que va in crescendo des del primer moment i que s'aguanta fins a 5 pàgines de tancar el llibre. 


Hi ha un però. I és que no he entès el final i m'ha deixat molt desconcertada. Tenia molta curiositat per saber com es resoldria tot l'entramat, però la veritat és que no m'esperava que acabés tal com acaba. És com si a l'autor se li anés de les mans la història i no sabés com acabar-ho i lligar-ho tot plegat. Després de llegir l'última pàgina i de tancar el llibre el que em va venir al cap va ser: què acaba de passar? Què acabo de llegir?


Malgrat això i havent deixat passar alguns dies, el valoro molt positivament. Els arbres m'ha fet reflexionar i m'ha mantingut enganxada a la història. És un bon llibre que parla del racisme que encara existeix als Estats Units, dels milers de linxaments que han quedat impunes, dels discursos d’odi i de la manipulació de les masses, del Ku Klux Klan, les seves cremes i els seus seguidors, de la caspa supremacista blanca… i en parla amb un to desenfadat i simpàtic que no resta potència al missatge que amaga. A Els arbres és més important el missatge de fons, que no pas la resolució de la trama en sí.

Relacionat amb això, el títol fa referència a la cançó “Strange fruit” de Billie Holiday, que parla del cos d’un home negre linxat que penja d’un arbre, talment com si fos una fruita estranya. 


"- Pot ser que s'hagin violat alguns drets civils -va dir la Hind.

- Quins drets civils? De qui?

- Encara no ho sé.

- Ho pregunto perquè els drets civils perquè te'ls violin cal tenir-los."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Percival Everett (Geòrgia, 1956) és un escriptor satíric i professor universitari. Ha publicat més de trenta llibres i ha guanyat nombrosos premis. El 2021 va ser finalista del Premi Pulitzer. Les seves novel·les trenquen tòpics, barregen gèneres literaris i tracten temes polèmics.

Txell.Cat