divendres, 3 de setembre de 2021

Pandora - Henry James

Títol: 
Pandora
Autor: Henry James 
Llengua original: anglès
Traductor: Xavier Pàmies
Any: 1884 (original); 2021(traducció al català)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers
"El viatge va ser esplèndid, i cada dia els passatgers van poder seure sota el cel salabrós i percebre com resseguien la gran curvatura del planeta."

Quan vaig llegir "Pandora" em va ressonar "el mite de Pandora", però James no ens parla d'aquest mite en la seva obra homònima, sinó que ens narra la coneixença del comte alemany Otto Vogelstein i de la jove Pandora Day.

El comte Vogelstein és un jove alemany que s'embarca a Europa per anar-se'n als Estats Units a fer carrera diplomàtica. No sap ben bé què l'espera a l'altra banda de l'oceà, però marxa disposat a entendre el món i a fer carrera. A la coberta del transatlàntic que l'ha de dur a Nova York coneix una jove forta i decidida que li crida l'atenció: Pandora Day. Pandora torna a casa amb els seus pares i els seus germans després d'un llarg viatge pel vell continent. Hi ha alguna cosa enigmàtica que atrau el comte cap a la jove Pandora, malgrat els advertiments d'una companya de viatge que insisteix a no barrejar-s'hi perquè pertanyen a móns diferents.
Més endavant i després d'uns mesos d'integració a la vida social americana, el comte es retroba amb Pandora en una festa i queda sorprès de descobrir que respon al que anomenen "una nova classe de dones", independents i que s'obren camí totes soles en la alta societat, malgrat els seus orígens humils.

Amb aquesta història, que James narra amb una certa ironia, l'autor contraposa l'alta societat del comte alemany amb Pandora, la jove d'origens rurals que s'obre camí tota sola; Europa i la seva tradició amb la "modernitat" dels Estats Units.

La història és simple, però aquest petit plaer m'ha agradat especialment per la manera com està escrit. Està dividit en dues parts: la primera passa al vaixell de camí cap a Nova York i la segona uns mesos després als Estats Units. M'ha agradat molt més la primera part i, de fet, si l'hagués allargat més i ho hagués deixat aquí, ja m'hauria agradat prou la història.

Les descripcions i les imatges m'ha transportat realment a bord del Donau i he solcat les ones amb el comte i les seves cavil·lacions sobre Pandora. Per contra, potser per la meva manera de ser, els protocols i les reunions socials que es narren a la segona part no m'han agradat tant (probablement perquè tampoc em venia de gust barrejar-me amb aquells personatges tan estirats 😉 i perquè la novel·la traspuava una mica massa de teoria sobre aquest nou prototip de dama). 

En qualsevol cas, la valoració que en faig és positiva i crec que, només per la primera part, ja paga la pena llegir-lo.
"Poc inclinat a apreciar el costat lúdic de l'existència, des del començament de la seva estada havia decidit que l'única forma de fruir d'aquella gran república era llançar al foc els seus principis i escalfar-se'n amb el caliu."

Coneixem una mica més l'autor?

Henry James (Nova York, 1846 - Londres, 1916) va néixer en una família benestant nord-americana, relacionada amb artistes i escriptors, i ja de ben jove va viatjar per Europa. Va començar a estudiar Dret, però va preferir orientar la seva carrera cap a la literatura i la premsa. 
A Pandora, Henry James aborda temes recurrents a la seva obra: la tensió entre l'estil de vida europeu i nord-americà, la immobilitat entre les classes socials i l'aparició d'un nou prototip de dona: la que decideix el seu futur i s'obre camí tota sola.


Txell.Cat

dimarts, 31 d’agost de 2021

Tàndem - Maria Barbal

Títol: 
Tàndem
Autora: Maria Barbal
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialDestino
"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."

Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.

Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per passar l’estona.

L’Elena i l’Armand es coneixen a les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món, com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.

Per canviar de to, remarcaré el que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història (coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.

També m’ha agradat que els personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran (no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així que com a mínim 60, no?).

Bé, en qualsevol cas, no la descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se viure, una mica de carpe diem madur.

"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."
Coneixem una mica més l'autora?
Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi. Les seves primeres obres se centren en l'entorn rural del Pallars. Pedra de tartera (1985), la seva primera novel·la va tenir molt d'èxit. A banda de novel·la, ha cultivat novel·la juvenil, teatre i narracions breus. 
La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.


Txell.Cat

divendres, 27 d’agost de 2021

Mr. Mercedes - Stephen King

Títol: 
Mr. Mercedes
AutorStephen King
Llengua original: anglès
Traductor: Carlos Milla Soler
Any: 2014 (original); 2015 (traducció al castellà)
EditorialEditorial Debolsillo

Aquest any en faré 29. D'aquí quatre dies, com qui diu, però encara tinc llibres pendents de llegir dels que em van regalar la colla de colònies quan en vaig fer 25. Em repeteixo, però va ser un dels regals més originals, bonics i guais que m’han fet: una caixa amb alguns dels llibres preferits de cadascun dels meus amics. No els he llegit tots encara, deixo que els llibres em diguin que ara és el seu moment però encara me’n queden uns quants 😊.

En aquella caixa i he descobert grans joies i també he sortit de la meva zona de confort lectora. 

Mr. Mercedes d’Stephen King és la proposta que em va deixar en Víctor (curiosament hi havia dues novel·les de King a la caixa!). A l’estiu m’acostuma a venir de gust llegir algun thriller o alguna novel·la negra, d’aquelles que t’enganxen i no pots deixar fins al final perquè et mors per descobrir qui és el dolent.

En aquest cas, saps qui és el dolent des del principi (o des del moment en què llegeixes la sinopsi de la contracoberta). Un matí boirós, en Brady Hartsfield, un jove que viu amb la seva mare alcohòlica, decideix envestir amb un Mercedes la multitud d’aturats que s’ha combregat a les portes de l’oficina de treball i que fan cua des de la nit anterior. En Bill Hodges, inspector de policia en aquell moment, no aconsegueix atrapar-lo i la investigació li coincideix amb la jubilació, fet que l’obliga a traspassar el cas als seus companys.

Després de jubilar-se, l’inspector Hodges, sumit en una depressió, ha guanyat quilos i es passa el dia davant de la tele, mirant-se l’arma que havia estat del seu pare. Un dia rep una carta anònima de Mr. Mercedes que, després de l’emoció i el “subidón” de la matança del centre cívic, té ganes de més. Per contra del que espera en Brady, la carta desperta l’antic policia que hi ha dins de Hodges, que es pren com un repte personal descobrir qui hi ha darrere de Mr. Mercedes, encara que per fer-ho hagi de passar per sobre del Departament de Policia de la ciutat.

La lectura m’ha tingut enganxada a batzegades, així que no la consideraria un top entre els thrillers. Des del principi saps qui és el bo, qui és el dolent i saps, més o menys, quins objectius tenen cadascú.

Si bé al llarg de les 492 pàgines de la meva edició la història es complica, hi apareixen nous personatges que ho embrollen tot una mica més, i es van resolent preguntes que havien quedat obertes, crec que amb menys pàgines haguéssim arribat allà mateix.

No negaré que té els ingredients clau de la majoria de thrillers: un dolent molt dolent, d’aquells que penses que si més val que no existeixin a la realitat; un policia gras, jubilat, a qui acabes agafant carinyo, i uns secundaris humans molt entranyables.

M’agrada l’estil de King: directe, cru i malparlat fins al punt que et fa arrufar el nas.

Ara no, però resulta que aquest és el primer llibre de la trilogia de l’inspector Hodges i, encara que sigui per passar l’estona, suposo que en algun moment tornaré a trobar-me amb ell per veure com li va la vida. 



Altres entrades del mateix autor
Coneixem una mica més l'autor? 
Stephen King (1947) és un escriptor nord-americà conegut per les seves novel·les de terror, intriga, ciència-ficció i fantasia. 
Les històries de Stephen King tenen com a protagonistes personatges de classe mitjana, un nen, o la majoria de vegades, un escriptor. Els personatges viuen la seva vida normal, però els fets sobrenaturals i circumstàncies estranyes canvien el curs de la història.
Entre les seves obres podem destacar El resplandor (1977), IT (1986) o La Cúpula (2009). Moltes de les seves obres s’han portat al cinema i s’han convertit en grans èxits, com ara The ShiningChildren of the Corn Carrie.


Els llibres preferits dels meus amics

Txell.Cat

divendres, 20 d’agost de 2021

Un estiu per estimar - Ester Invernon

Títol: 
Un estiu per estimar
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialAutopublicat

"Quan algú mor, les paraules que fan més mal són les que mai no es van dir. I que ja punyiran per sempre més."

Aquest estiu estic llegint lectures fresques, de les de no pensar, deixar-se portar i gaudir. Feia temps que veia Un estiu per estimar rondant per les xarxes socials i em cridava força l'atenció, així que vaig contactar amb l'autora per fer-me amb un exemplar per les vacances. D’entrada, vull agrair l’oportunitat de llegir aquest llibre a l’Ester, així com la seva predisposició a acostar-me’l a casa (casualment les dues vivim a Mataró) perquè el pogués gaudir durant les vacances.

La Marina, una barcelonina de mitjana edat, viu a Albons, un poble de l’Empordà, on es recupera del dol per la pèrdua del seu marit, en Pau. Una mala entrebancada fa que la seva mare, la Carme, amb qui té una relació distant, se n’hagi d’anar a viure amb ella fins a recuperar-se. En aquesta casa d’Albons, la Marina i la Carme hi passaran la tardor, l’hivern, la primavera i un estiu deliciós, amb anades i vingudes dels fills de la Marina, en Jordi i el Marcel, i de la Paula, la néta de la Marina. La Paula, com sovint fan els nens, serà l’excusa, el nexe d’unió (o de reunió) de mare i filla. En aquest panorama també hi van apareixent altres personatges igual d’entranyables: l’Alex, la Joana i la Manuela.

A través d’uns capítols força breus, Invernon ens presenta una història ben escrita, amb unes descripcions delicioses, àgil i amb uns diàlegs força naturals que flueixen perfectament, fins al punt que tens ganes de seguir llegint fins a acabar-la.

Un estiu per estimar està ambientada a l’Empordà i a la Costa Brava, i crec que per mi ha sigut un plus llegir-lo precisament quan passava uns dies allà, ben a prop d’Albons, perquè mentre llegia gaudia dels mateixos paisatges, sentia els mateixos sons, olors i la mateixa pau.

M’ha agradat especialment la manera de construir els personatges, ja que tots tenen un rerefons que es va desgranant al llarg de la novel·la, sense abocar-t’ho tot al principi ni deixar-t’ho tot al final, molt ben dosificat. Les seves històries estan molt ben teixides i tots els personatges, absolutament tots, són tendres i propers. Tots tenen els seus defectes i la seva “motxilla”, i al llarg de la novel·la miren d’enfrontar-se a les seves pors. Sempre m’agraden les històries que tenen personatges que són humans, que expliquen vides que podrien ser la nostra o la dels nostres veïns. Podria esplaiar-me amb tots els personatges, però ho deixaré aquí perquè vosaltres mateixos els descobriu 😊.

Si bé tira d’algun clixé, és d’aquells que encaixen a la perfecció amb el relat. És com quan mires una pel·lícula romàntica absurda i saps des del minut u que en algun moment els dos protagonistes s’enfadaran per reconciliar-se més endavant i que tot sigui meravellós. Hi són, però no fan nosa i t’arrenquen un somriure.

Un estiu per estimar parla de l’amor, l’amistat i les relacions familiars, però sobretot parla del perdó i de les segones oportunitats. Us el recomano per passar una bona estona que, de ben segur, us dibuixarà un somriure a la cara.
A mi ja me’l va dibuixar la dedicatòria. Quina tendresa! Invernon el dedica a la seva iaia, “per no haver deixat mai de llegir, quan la teva mare et deia que era de dona gandula.”


Endavant, Ester, amb aquest llibre i tots els que puguin venir! L’enhorabona!
Si voleu llegir-lo, podeu trobar-lo a Amazon o podeu contactar directament amb ella per comprar-li.

Amb aquesta lectura he superat el repte número 8 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Noves Veus” ens conviden a descobrir alguns dels nous noms que arriben a la literatura catalana. Ester Invernon, que a més és mataronina, és una d'aquestes noves veus del panorama català.

"No pot evitar que totes les llàgrimes guardades li omplin els ulls. I vessa llàgrimes molt antigues. I també moltes de recents. Plora pel pare i per la mare, pels avis, per tots aquells moments que no va saber entomar i que la vida adulta li ha adjectivat."

Coneixem una mica més l'autora?
Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

"M'he adonat que el dolor inhumà que et fa sentir morir quan perds una persona és totalment proporcional a l'amor que has sentit per aquella persona i a la felicitat que heu sentit plegats."

Txell.Cat

dilluns, 16 d’agost de 2021

Aquell estiu sufocant - Eduard von Keyserling

Títol: Aquell estiu sufocant
Autor: Eduard von Keyserling 
Llengua original: alemany
Traductora: Clara Formosa
Any: 1904 (original); 2019 (traducció al català)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers
"Em sentia molt desgraciat i molt sol enmig d'aquelles cols. Uns gran i dolorosa ira creixia dins meu, però una ira com aquella que sentim de petits quan el millor que podem fer és tapar-nos la farà amb les mans i posar-nos a plorar."

Diu que la primera edició d'Aquell estiu sufocant es va acabar d'imprimir a començament de l'estiu del 2019, un dia xafogós que presagiava tempesta. A mi m'ha acompanyat uns dies d'agost de 2021, en plena onada de calor.

En Bill és fill d'una família aristocràtica i, després de suspendre l'examen d'accés a la universitat, ha de passar l'estiu estudiant a la finca familiar amb el seu pare, en comptes de marxar de vacances amb la mare i els germans a la costa. Per a Bill, el seu pare és una figura distant i desconeguda, ja que sempre està viatjant i pràcticament no hi té tracte. Tanmateix, a Fernow en Bill, a banda de fer l'adolescent i de visitar les cosines, descobreix una altra cara del seu pare o, més ben dit, coneix com és realment el seu pare: els seus gustos, les seves febleses... 

En Bill és un adolescent força detestable: és egoista, gelós i immadur. Perquè un personatge de ficció et caigui malament ha d'estar molt ben construït, i Eduard von Keyserling ho aconsegueix. El personatge d'en Bill és creïble per com es comporta, pels pensaments que té i per les respostes que dona. És un adolescent repel·lent que només pensa a beure, passar-s'ho bé i en noies, que fàcilment ens fa pensar en algú que coneixem.
En Gerd, el pare, tampoc és que caigui especialment bé. És l'encarnació de la hipocresia aristocràtica: una imatge portes enfora i una altra completament diferent de portes endins. 


D'aquest petit plaer, més que amb la història, em quedo amb la manera com està escrit: per la versemblança del protagonista i pel detall en les descripcions de la natura, que acompanyen els personatges en tot moment.

"Un cop a casa, al meu dormitori, tenia por i estava inquiet. La vida em semblava trista i confusa. No podia dormir. Em venien unes imatges importunes i colpidores i em torturaven. La nit era sufocant."


Coneixem una mica més l'autor?

Eduard von Keyserling (1855 - 1918) va ser un novel·lista i dramaturg alemany bàltic, i un dels exponents de l'impressionisme literari. La seva obra més emblemàtica és Princeses.
Va emmalaltir de sífilis, fet que va comportar que hagués de passar diversos períodes d'immobilitat, fins a quedar-se cec. Abans de morir, va fer cremar la majoria de les seves obres a les seves germanes.


"L'amor em feia un nus a la gola. A mi també m'hauria agradat plorar, si hagués estat possible."
Txell.Cat

divendres, 13 d’agost de 2021

La trena - Laetitia Colombani


Títol: 
La trena
AutoraLaetitia Colombani
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casassas
Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)
EditorialEdicions Salamandra


Tenia moltes ganes de llegir La trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.

La trena narra la història de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que, aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò que està establert.

La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una vida millor.
La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.
La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.
Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.

La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses que no em convencen.

Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.

D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges, però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.
Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà” a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària final que remataria el capítol.


La trena és una lectura senzilla, amb un happy ending, que flueix i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.

Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.



Coneixem una mica més l'autora?
Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.



Txell.Cat

dimecres, 11 d’agost de 2021

Amor i no - Alba Dalmau

Títol: 
Amor i no
Autora: Alba Dalmau
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialAngle Editorial

"...la Carme sent l'impuls de fer-li un petó i li posa la mà a la galta com per anticipar el gest. L'Yngve, que tantes vegades a pensat en com seria aquest moment, s'aparta amb tota la delicadesa de què és capaç per no ferir-la i li diu que prefereix no fer-ho, que està gairebé segur que és millor el que hi ha en aquesta banda del petó."

Aquesta novel·la em va cridar l'atenció de seguida per la trama i per les nombroses ressenyes positives que rondaven per la xarxa.

Amor i no comença amb una ruptura, la dels nostres protagonistes, una catalana i un suec: la Carme i l’Yngve. A Roma, on tots dos estudien, acaba una relació de parella i en comença una altra que va molt més enllà de l’amistat, i que durarà més de trenta anys, des de 1987 al 2020.

A través d’uns capítols força breus, Alba Dalmau, ens fa viure la relació de la Carme i l’Yngve any rere any, viatjant per molts racons del món: Roma, Estocolm, Barcelona, Nova York, Formentera… Alguns capítols coincideixen amb dies clau que han marcat les darreres dècades.

La relació de la Carme i l’Yngve és molt especial, tendra i bonica. És un amor profund i inesgotable, però no és un amor de parella. La seva és d’aquella mena de relacions que no tothom entén. De fet, jo mateixa, en alguns moments de la novel·la em mig enfadava amb ells i volia dir-los: si us estimeu tant, per què no esteu junts? Al llarg de tres dècades, mantenen el contacte, es van trobant i es van posant al dia del camí que han anat fent. Es tenen l’un a l’altre i ho saben.


"... ens hem estimat fins al final i ens hem begut tot l’amor que conteníem l’un per l’altre, sense que existís una paraula per fer-ho, perquè el dia que vam declarar la fi vam tornar a començar sense ser amics, ni germans, ni amants, només com dues persones que van decidir que valia la pena continuar i prou."


Els capítols van intercalant la veu de la Carme i la de l’Yngve, un recurs perfecte perquè el lector es faci una imatge completa de la relació dels protagonistes i que aquesta imatge sigui des de dins. Un narrador extern hauria fet perdre força a la història i, alhora, si només narrés la Carme, ens faltaria la versió de l’Yngve.

La Carme és modista i treballa vinculada al món de l’òpera, mentre que l’Yngve és artista plàstic. Com no podia ser d’altra manera, les referències a l’òpera hi són presents, però m’han agradat especialment les obres artístiques i performances que surten al llibre i que, com indica Dalmau al final del llibre, es basen en projectes artístics reals. La majoria d’ells m’eren totalment desconeguts, però són ben curiosos!

 

La lectura és àgil i passa ràpid. Hi ajuda que a cada capítol hagi passat un any més i passi en un lloc diferent. A més, té una mena de magnetisme, no sé si la història o els dos protagonistes, que fa que no puguis deixar de llegir i que vulguis seguir coneixent-ne la història.

No és la millor novel·la del 2021, però coincideixo amb què és bonica i lleugera, ideal per superar un bloqueig lector o per quan busqueu una història que us faci somriure, però que no us faci pensar massa.


"Roma és una ciutat superba, i ho sap, per això quan la veus per primer cop t'esclafa i et recorda que si no fos per ella ves a saber en quin món viuries: sense llei, ni ordre, ni arquitectura, i és per això que no tens més remei que mirar-la amb respecte i donar-li les gràcies, en silenci, per haver-te salvat d'un món abocat a la indigència."

Coneixem una mica més l'autora?
Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) és una escriptora catalana, llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària. L'any 2011 va publicar la seva primera novel·la, Vonlenska, amb què va rebre el Premi Recvll. És coautora de tres llibres d'artista que combinen literatura i fotografia. L'any 2015 va escriure la novel·la Bategant, també guardonada, i el 2017 el recull de contes Estàndards
El camí dels esbarzers (2019) és la novel·la que va escriure abans d'Amor i no, que va ser molt ben rebuda per la crítica. 

Txell.Cat

divendres, 6 d’agost de 2021

El viatge - Luigi Pirandello

Títol: El viatge
AutorLuigi Pirandello
Llengua original: italià
Traductor: Narcís Comadira
Any: 1910 (original); 2020 (traducció al català)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers

"Adriana, que mai no havia fet un pas fora del poble natal, quan el veia retornar així a la vasta casa antiga, on el temps semblava estancar-se en un silenci mort, sentia cada vegada un secret torbament indefinible.
El cunyat portava amb ell l'aire d'un món que ella no aconseguia ni tan sols imaginar."


Aquest és el primer títol de la col·lecció Petits Plaers de Viena que llegeixo i no m'ha decebut en absolut. Esperava una història bonica, senzilla i intensa que passés ràpid, i així ha sigut.

El viatge de Luigi Pirandello és una novel·la breu que es llegeix en un sospir, d’una tirada. Són només 50 pàgines en què no hi ha massa marge per fer un gran gir a la trama, però són prou per narrar el viatge de l’Adriana Braggi i per navegar pels seus sentiments, una mica a l’estil Zweig.

A la Sicília rural, l’Adriana Braggi és una dona de 35 anys que des de en fa 13 que viu en un dol estricte per la pèrdua del seu marit. Després de quatre anys d’un matrimoni opressor amb un home a qui mai no va estimar, Adriana es troba morta en vida als 22. La tradició l’obliga a viure vestida de negre, a no sortir de casa, confinada dins de casa seva “en un dol perpetu, fins a la mort”. En aquell poble sicilià, només un dels germans es podia casar i formar una família, preferiblement el gran. Tanmateix, és el segon fill qui es casa amb Adriana, obligant al primogènit, Cesare, a seguir essent el cap de família, però sense poder-ne formar una. Adriana viu amb cautela, vergonya i pudor durant anys i anys, mostrant obediència al seu cunyat, que s’encarrega de cuidar-la a ella i als seus dos fills un cop mort el marit. Cesare és amable i molt atent, i cada any, durant un mes, se’n va del poble i volta per Palerm, Nàpols, Roma, Florència, Milà...
L’aparició de símptomes d’una malaltia que no pinta bé porta a Cesare a obligar a Adriana a marxar de viatge amb ell, a acompanyar-lo a la ciutat i a recórrer indrets amb què mai no havia pensat.

El viatge de l’Adriana no és només un viatge físic per Itàlia, sortint de Sicília i passant per Palerm, Nàpols fins a recórrer diverses ciutats italianes, sinó també un viatge de creixement i autoconeixement, un redescobrir la bellesa del món i la bellesa de viure.

No havia llegit res de Pirandello abans, però m’ha agradat molt i, com ja he dit, m’ha recordat força a Stefan Zweig. La traducció de Comadira és un regal que permet al lector acompanyar Adriana en el seu viatge, partint d’un ambient sufocant i angoixant, fins a anar-se alliberant, agafant aire.


"La vida, la vida, solament la vida, es va sentir sacsejada dins l'ànima per una mena de tumult, per tots els sentits commosos i exaltats gairebé per una embriaguesa divina. [...] No, no, la vida, la vida! I aquell tumult intern que li trasbalsava l'esperit, que llavors li feia un nus a la gola, que no sabia què era, gairebé una antiga pena agitada al fons del seu ésser, se li havia estroncat de cop i ara la forçava a les llàgrimes, tanmateix de tanta joia."


Coneixem una mica més l'autor?
Luigi Pirandello (Sicília, 1867 - Roma, 1936) va ser un dramaturg, novel·lista i escriptor de relats breus reconegut, considerat un dels autors teatrals més rellevants de l'Europa entreguerres. Va rebre una  bona formació acadèmica, que va completar amb estudis universitaris a Palerm, Roma i a Bonn. 
L'any 1934 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.


Txell.Cat

dimecres, 4 d’agost de 2021

Queda't amb mi - Ayòbámi Adébáyò

Títol: 
Queda't amb mi
AutoraAyòbámi Adébáyò
Llengua original: anglès
Traductor: Alexander Gombau
Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)
EditorialAngle Editorial

"Això va ser abans de fer-me tota aquella pila de proves a l'hospital i que cadascuna mostrés que, per la meva banda, res no impedia que em pogués quedar embarassada. Va arribar un punt que esperava que els metges em trobessin algun problema, qualsevol cosa que expliqués per què encara tenia el període cada mes anys després de casar-me. Desitjava que em trobessin alguna cosa que se'm pogués tractar o extirpar. I no em van trobar res."


Queda’t amb mi
d’Ayòbámi Adébáyò ha estat la quarta i última lectura del Black History July d’enguany. Una vegada acabada Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, i tot i que quedaven pocs dies per acabar el mes de juliol, vaig decidir començar alguna lectura de la qual n’hagués llegit bones ressenyes per acabar d’omplir el mes, malgrat sabia que no l’acabaria abans del 31.

Vaig descobrir aquesta novel·la a través del perfil d’Instagram de la Maria d’@elsaspis i com que tendim a tenir gustos similars, em va semblar que podria agradar-me. La presentació de la sinopsi de la novel·la ja avançava que tractava d’uns temes que m’interessaven des d’una perspectiva nova (per a mi): el desig de ser mare i el fet de lluitar contra una possible infertilitat en una societat polígama.

La Yejide i l’Akin són una parella jove de Nigèria que, enamorats, decideixen casar-se i començar una vida plegats. Somnien en formar una família i, allunyant-se de les tradicions del seu país, volen una relació monògama. Malauradament, els anys passen i els fills no arriben. La frustració cada vegada és més evident i, desesperada, la Yejide visita metges, es fa proves, visita xamans, fa rituals i tot el que faci falta per aconseguir quedar-se embarassada, i és que mèdicament no hi ha res que indiqui que no s’hi pot quedar. La no descendència del primogènit Akin no està ben vista socialment i la família cada vegada el pressiona més perquè es casi amb una altra dona que li pugui donar fills, la Funmi. La Yejide, desesperada, sap que l’única manera de salvar el seu matrimoni i l’amor entre els dos és quedar-se embarassada i s’hi obsessiona de tal manera que trenca el cor al lector.
"L'única manera de salvar-me de la poligàmia era quedant-me embarassada abans que la Funmi."

Quan vaig agafar Queda’t amb mi em pensava que era una novel·la que parlava de la infertilitat, del desig de ser mare en una societat polígama, del dolor i el dol per aquesta no maternitat i de la lluita de la dona en un context on si no ets un úter portador de fills, pràcticament no vals res. I així és, parcialment. Tanmateix, Adébáyò s’embolica i aborda altres qüestions relacionades amb la maternitat i les relacions humanes, que no revelaré per no fer espòilers. Per mi ha sigut una mica massa i m’hagués agradat més que la novel·la se centrés i aprofundís en un únic tema.

No negaré que la lectura és distreta i fluida i que, per tant, no fa bola. Adébáyò aconsegueix generar una certa intriga que convida al lector a seguir passant pàgines. I és que cada vegada s’enreda més i es compliquen més les relacions entre la Yejide, l’Akin, en Dotun (el germà de l’Akin) i la resta de membres de la família fins al punt que, per a mi, la història va perdre la versemblança.

Per als qui la vulgueu llegir, crec que l’encertareu si busqueu una novel·la que parli de les relacions humanes, de les decepcions, les mentides i els desenganys, de les expectatives que tenim quan som joves i de com les gestionem, de la pèrdua i el dol, del pes de la societat i la tradició. Ara bé, si busqueu una història sobre la infertilitat en una societat polígama, podeu limitar-vos a llegir la primera part de la novel·la J

"M'havia esperat que parlessin de la meva manca de fills. M'havia armat amb milions de somriures. Somriures de disculpa, somriures d'«apiadeu-vos de mi», somriures de «m'adreço a Déu» (tots els falsos somriures que calien per superar una tarda amb un grup de persones que deien que volien el millor per a tu mentre et furgaven la ferida), i els tenia a punt. Estava disposada a escoltar com em repetien que havia de fer alguna cosa respecte a la meva situació. Esperava sentir-los esmentar un pastor nou al qual podia acudir, una muntanya nova on podia anar a pregar, o un herbolari nou d'un poble o d'una ciutat remota a qui podia demanar consell. Estava armada amb els somriures dels meus llavis, la lluïssor dels meus ulls llagrimosos i les ensumades del meu nas. Estava disposada a tancar el saló de perruqueria la setmana vinent i anar a buscar un miracle amb la meva sogra al darrere. El que no m'esperava pas era una altra dona somrient a la saleta, una dona groguenca amb una boca de color vermell sang que somreia forçadament com una núvia."

Coneixem una mica més l'autora?
Ayóbámi Adébáyò (1988) és una escriptora nigeriana que ha escrit per a diversos mitjans i ha publicat diversos contes i poemes. Queda't amb mi (2017) és la seva primera novel·la i ha estat rebuda amb entusiasme i reconeguda amb diversos premis.

Txell.Cat