Prometeu de mil maneres - Carles Rebassa

Títol: Prometeu de mil maneres
Autor: Carles Rebassa
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Palma també és això: un lloc per a viure-hi i ser un mateix mentre els mesos es van instal·lant en les estacions."

Prometeu és el nom del protagonista d'aquesta novel·la que, com en el mite clàssic, està encadenat a l'autodestrucció. Per més inri, es diu Dolors de cognom. Prometeu Dolors, doncs. 

Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que ens transporta a Palma de Mallorca, però no a la imatge de la ciutat que tenim de l'estiu, el sol i els turistes, sinó a la que sobreviu durant la resta de mesos de l'any. El Cafè de la família Antich és el nucli que uneix tots els personatges d'aquesta història que s'estén com una teranyina. A la novel·la trobem moltes veus que es van barrejant, de manera que la perspectiva del narrador va canviant. 

Però no només canvia la veu del narrador, sinó que la història ens arriba fragmentada i en el conjunt és un exercici literari complex i lleugerament experimental pel que fa a la forma. 

Rebassa construeix una amalgama de personatges i ambients que xoquen entre ells. D'una banda, tenim l'ambient dels treballadors del Cafè, que és el caprici de Donya Kiss, la filla de l'oligarca mallorquí Don Lluís Salvador Antich i Romaní. De l'altra, l'ambient familiar benestant dels Antich, amb tot el patrimoni que tenen, la importància de mantenir les aparences, però on també hi ha qui se surt de la norma, com el jove Carles, que inicia una relació clandestina i força tòxica amb en Prometeu. 

"Quan baixa, tots dos anam d’uniforme. Jo, de drap, i ell, de seda. [...] Quin dia agafaré el jove Carles i li diré que abandonem aquest món que ens classifica, que ens col·lecciona? Quin dia em mirarà a la cara i serà per a dir-me sí?"

Se'm fa difícil resumir la trama d'aquesta novel·la sense aixafar-vos-la. Hi passen moltes coses, hi ha molts personatges i molts detalls. 

Prometeu de mil maneres és una història fosca que explora les relacions humanes entre treballadors, dins la família, però també entre amos i assalariats, rics i pobres. La lluita de classes, la falta d'amor, la destrucció i la soledat acompanya tots els personatges i els aboca a una espiral de desig –sexual, de ser estimat i acceptat, de poder– de la qual no saben sortir. 

M'ha semblat una novel·la amb una porta d'entrada difícil. La lectura dels primers capítols em requeria força concentració per entrar en la cadència i la veu narrativa de l'autor. Una vegada dins la teranyina de relacions que envolten el Cafè, la segona part m'ha semblat més assequible. Salvant les distàncies, m'ha fet pensar en quan llegeixo Ali Smith, que em costa entrar, però m'atrapa brutalment i tota la novel·la és una mena d'experiment. 

Rebassa fa gala d'un català literari i viu, a voltes poètic, amb un lèxic riquíssim que m'ha portat a fer més d'una consulta al diccionari Alcover-Moll (i m'encanta quan em passa això, especialment en autors que escriuen en català). 

Prometeu de mil maneres és un viatge que no és de plaer, sinó més aviat el contrari. Maria-Mercè Marçal ja ho deia, que «L’escala fosca / del desig / no té barana.»

"De vegades sembla que Palma no sap reconstruir-se, rehabilitar-se, sobreviure a la pròpia mortor."

Txell.Cat

Novel·la d'escacs - Stefan Zweig

Títol: Novel·la d’escacs

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català

"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."

Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 

Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.

El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 

"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."

Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.

Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• Viatge al passat (1929)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Títol: Una cançó de pluja
Autor: Joan-Lluís Lluís
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 2025

"Quan plou, els orangutans no es mouen gaire, o gens. Si poden, no es mouen gens. [...] Ara que plou, per força ha de tornar a ser una orangutana sedentària que contempla la quasi totalitat del món que necessita, el món tal com el sap conjugar. La pluja li fa el favor de regalar-li aquest engany d’immobilitat segura."

Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar. 

Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana. 

A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història. 

"Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre."

Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig. 

"A alguns els costa no posar-se a plorar.
Però gairebé sempre ho amaguen; ho amaguen provant de riure més fort, o fent-se el desentès, o dient que han d’anar a pixar; excuses per dissimular un sotrac que no sabrien explicar, que els fa vergonya, que negarien fins i tot."

Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura. 

Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant. 

Altres entrades del mateix autor

• Junil a les terres dels bàrbars

Txell.Cat

El Cafè de la Granota - Jesús Moncada

Títol: El Cafè de la Granota
Autor: Jesús Moncada
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 1985

"... un ofici no s’aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d’ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! ¿Com podem anar bé?"

Jesús Moncada és un autor que tenia pendent i que en Dídac m’havia recomanat força perquè li agrada molt. L’he descobert fent una lectura conjunta d’El Cafè de la Granota i he de dir que m’ho he passat molt bé.

El Cafè de la Granota és un recull de contes, anècdotes que un cronista ha recollit escoltant els vilatans de Mequinensa en un cafè homònim. A través dels contes coneixem una terra que m’és coneguda i que m’estimo, a la vora de l’Ebre. 

Moncada ens transporta a la Mequinensa que ara es troba colgada sota el riu Ebre i la retrata amb una certa nostàlgia pel passat -que podem veure amb els oficis que hi surten i que ja no existeixen- i amb molt d’amor per la terra. A través de les històries dels mequinensans, alguns dels quals van reapareixent en més d’un conte, Moncada ens mostra el dia a dia de la postguerra, el pes de l’Església, i tracta temes recurrents com la mort o el futbol.

En general, tots els relats tenen un toc humorístic que els fa simpàtics, molta ironia i també molta bondat. M’ha agradat molt el to i l’estil de l’autor, però també el domini de la llengua. El lèxic és molt ric i realment fa goig de llegir, és una pena que hi hagi tantes paraules boniques que ja no diem.

Els que m’han agradat més són: “La plaga de la Ribera”, “Futbol de Ribera” i “Un enigma i set tricornis”.

Al final de l’edició que he llegit hi ha algunes de les cartes que Pere Calders va enviar a Jesús Moncada, i són molt xules de llegir perquè comenta què li han semblat alguns contes, lloa la ploma de Moncada, però també li recorda la importància d’escriure sense faltes d’ortografia.

— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

• "Un barril de sabó moll", o com el pobre llaüter Florenci va haver de carregar el barril de sabó costa amunt. Pere Camps, ets un dèspota i no caus bé.

• “La plaga de la Ribera", o com fer-se un lloc entre els malfactors més temuts. Aquest relat m'ha agradat molt 😊

• "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", o quan dos esdeveniments importants se solapen i la decisió del cap no acaba de concordar amb la que dicta el cor. Aquest no m'ha entusiasmat especialment 😅

• "Paraules des d'un oliver", o la mandra que em fan els xarlatans 🫠. Un relat molt pim-pam, amb alguna lleugera referència a la guerra civil.

• "Informe provisional sobre la correguda d'Elies", o l'home més ric del cementiri. Aquest m'ha semblat divertit i he de dir que el final no me l'esperava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat anar seguint tots els detalls de la correguda de l'Elies (per on passava, l'hora i amb qui es creuava). Bona feina d'investigació 😂😉

• "Futbol de ribera", o la importància i el protagonisme del riu. Aquest relat és un elogi a l'aigua, als rius i als pobles de ribera. M'ha agradat moltíssim 🤩

• "Senyora mort, carta de Miquel Garrigues", o la lenta desaparició d'oficis antics. Un relat que no enganya, ja des del títol, però amb una mica de nostàlgia pels oficis d'"antes". El pas de la barca és un dels meus llocs preferits de Flix, crec que el fa molt especial 🤩🥰

• "Preludi de traspàs", o quan el més temut no és morir sinó el més enllà. No és el meu preferit però m'ha agradat molt el tractament de la mort. És un conte molt breu, però molt ben fet. Condensa una història en 4 pàgines amb clímax i gir final, no és fàcil!

• "Els delfins", o el noble art d'acomiadar els morts. Aquest no m'ha convençut; m'ha semblat avorrit i el narrador un pesat 😵

• "Un enigma i set tricornis", o la passió pel futbol i la victòria de l'equip local. M'ha agradat força com construeix tot el relat des de l'arribada dels grisos a Mequinensa i com canvien les dinàmiques del poble fins que es presenta el cas que va fer aixecar tanta pols 🤭. Carregat de detalls memorables i graciosos com la Salomé o la Marieta Peris 😉

• "Amarga reflexió sobre un manat de cebes", o quan no vols dir res però se te'n va de les mans. M'ha agradat la riquesa lèxica (quina pena que haguem perdut tan vocabulari 🥹) i la construcció de la intriga amb tots els embolics dels veïns.

• "L'assassinat del Roger Ackroyd", o les vicissituds d'un lector empedreït. M'ha semblat un conte simpàtic i molt àgil. Damià, t'entenc perfectament 🫶
  ‼️ No el llegiu si no heu llegit el llibre homònim d'Agatha Christie!

• "Amor fatal en decúbit supí", o els drames de Gervasi Fenolleda. Aquest és el conte que menys m'ha agradat del recull fins ara. No m'ha fet especialment gràcia el gir ni la trama principal; m'ha semblat més divertit algun comentari aïllat sobre el cabell, la relació amb la minyona...

• "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades", o quan la desesperació et porta a creure't qualsevol cosa. Tanco "El cafè de la granota" amb un relat que per mi trenca una mica amb la tònica general del recull. No m'ha acabat d'entusiasmar i els pocs trets humorístics que hi he trobat no són tan reeixits com en altres contes del recull.

Txell.Cat

Prou fred perquè nevi - Jessica Au

Títol: Prou fred perquè nevi
Autora: Jessica Au
Llengua original: anglès
Traducció: Albert Nolla
Editorial: Més Llibres
Any: 2022

"De vegades mirava un quadre i no sentia absolutament res. O, si sentia res, era només intuïtiu, una reacció, res que es pogués expressar en paraules. No passava res, vaig concloure, de dir que simplement aquest era el cas. El més important era estar obert, escoltar, saber quan calia parlar i quan no."

No m’agrada el te, però llegint Prou fred perquè nevi m’he transportat a una tarda de finals de tardor, d’aquelles fosques i fredes, en una cafeteria, prenent un te calent i veient com plou incessantment a través dels finestrals. Una tarda d’aquelles de posar en pausa el ritme frenètic habitual.

Una mare i una filla que fa temps que no es veuen i que no tenen una relació massa estreta es troben al Japó per fer un viatge plegades. Sembla que el temps ha separat el vincle maternofilial que sembla irrompible, i la relació s’ha refredat, tot i que no sembla que hi hagi cap motiu que hagi provocat aquest distanciament. 

"Aquestes històries, em va semblar, eren històries que havien estat explicades moltes vegades, transmeses i modelades per tota la família, polides i perfeccionades amb cada narració."

La filla és qui ens narra aquest viatge, els passeigs per Tòquio, les visites a les galeries d’art, i també alguns records passats. Aquests records no són compartits amb la mare, però sí que són experiències que, d’alguna manera, han marcat la filla i l’han anat separant de la mare. L’argument no avança, no hi ha un clímax, sinó que és una lectura reposada, carregada de detalls i descripcions, meditativa.

Al llarg de tota la novel·la es palpa la incomoditat i el no saber què dir-se entre les dues, però també el desig de voler-se entendre i compartir. Prou fred perquè nevi és un llibre reposat que ofereix una reflexió profunda sobre les relacions humanes i les expectatives que tenim. Hi ha relacions que tenim idealitzades i que volem que siguin de tal manera que les forcem. Aquesta mare i aquesta filla volen acostar-se però no saben com fer-ho, la relació està freda, a punt de neu, però no gelada. Potser és millor acceptar que no tot és sempre com voldríem, i començar a construir des d’allà.

"A fora sentíem que el vent bufava amb força, però a dins estava tot quiet. Recordo que, mentre menjàvem, vaig pensar com podia sortir tanta felicitat d’unes coses tan senzilles."

Txell.Cat

Spring - Ali Smith

Títol: Spring
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2019

"April the anarchic, the final month, of spring the great connective. Pass any flowering bush or tree and you can’t not hear it, the buzz of the engine, the new life already at work in it, time’s factory."

La primavera la sang altera. Per la primavera, res és com era. Hem après des de petits que la primavera és l'estació del renéixer, en què el món vegetal torna a florir, en què el món animal es reprodueix, en què l'amor és per tot arreu. Que bonica la primavera… però també és una època de temps canviant, d'anar boig amb els canvis de temperatura, de tempestes i xàfecs. La primavera és l'època de l'esperança pel futur, però també és imprevisible. ☔🌸🌼

Ali Smith a Spring ens presenta una primavera més aviat fosca, amb algun bri d'esperança, però dura. 

A cada llibre sembla que Smith tingui una llista de temes dels quals vol parlar, dues o tres figures culturals que vol explorar i una història fictícia per explicar, que ho posi tot en una coctelera i li surti un llibre com Autumn, Winter o Spring. Allò que podria ser un autèntic desastre, acaba sent un experiment que li queda bé i que, a mi, tot i ser una autora exigent, em funciona. 

A Spring hi trobem els mateixos temes que a les estacions anteriors: el Brexit, la crisi de refugiats i les polítiques migratòries, el canvi climàtic, l'alienació de la gent, entre d'altres. Aquí, però, la crítica és més dura i el futur sembla més fosc. 

"Don’t be calling it migrant crisis, Paddy said. I’ve told you a million times. It’s people. It’s an individual person crossing the world against the odds. Multiplied by 60 million, all individual people, all crossing the world, against odds that worsen by the day."

"Stel always gets annoyed that facial rec doesn’t work on black people very well, which means people get arrested who aren’t the right people, sometimes aren’t even the right gender - and partly because the system, for whatever reason, just refused to work."

Katherine Mansfield i Rilke són les figures culturals que Smith decideix explorar més a fons, però també hi trobem Tacita Dean -una artista que desconeixia- i Charles Chaplin. M'agrada molt tot el que aprenc i els artistes que descobreixo amb cada llibre d’Ali Smith 😊. 

I, finalment, la trama. D'una banda tenim en Richard, un director de cinema que, després de la mort de la seva amiga Paddy se sent totalment perdut. D'altra banda, tenim la Brittany, que treballa en un centre de detenció d'immigrants i està tan alineada del món que ha perdut l'empatia. La Florence, una nena que recorda a la Greta Thunberg, és el punt d'unió entre en Richard i la Brit, una mena d'oasi, de somni impossible. És el bri d'esperança de la novel·la, el florir de la primavera. 

Spring ens recorda que estem connectats entre nosaltres, amb els nostres avantpassats, amb la història i amb la natura. I ja podem començar a cuidar-nos els uns als altres si no volem carregar-nos-ho tot. 

"And if you die before me, he says, I will spend all the time I’m alive and not with you negotiating the various time differences across the world so that I can spend as much time as a man possibly can on this planet in springtime."

Aquesta tercera entrega del quartet estacional és la que més m'ha agradat des del principi. A diferència de les altres novel·les, en aquesta hi he entrat de ple des de la primera pàgina malgrat els salts temporals i la barreja d'anècdotes i records que són marca de l'autora. 

Només em queda una estació per enllestir el quartet estacional i m'encantaria que després d’Estiu hi hagués una altra Tardor per seguir llegint Ali Smith en bucle. Sí, ja sé que té altres novel·les publicades, però li he trobat la gràcia a llegir llibres estacionals. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn
• Winter

Txell.Cat

Pleibac - Miren Amuriza

Títol: Pleibac
Autora: Miren Amuriza
Llengua original: eusquera
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Club Editor
Any: 2026 original, 2026 en català

"No hi ha res que em dolgui més que quedar-me sense saber quina mena d’amigues hauríem sigut de grans."

Pleibac és fer veure que cantes sobre una cançó original com si estiguessis fent la interpretació de la teva vida, imitant, com el que moltes vam fer a l’adolescència per encaixar. Però si ho escrivim separat, play back, també és tornar a reproduir després de rebobinar, com fem amb els records dins el nostre cap.

Pleibac de Miren Amuriza és una mica tot això. La Jone i la Polly eren molt amigues de petites i durant l’adolescència, però alguna cosa es va trencar i ara, si es creuen pel carrer, ni tan sols se saluden. 

La novel·la ens narra els records de la Jone amb la Polly als anys 90, quan encara van a l’institut, on hi ha les colles d’amics amb els rols clarament marcats surten de festa al poble, comencen a trampejar amb l’alcohol i les drogues, apareixen els trastorns de la conducta alimentària, la militància d’esquerra i amb el conflicte basc de rerefons. Hi ha moltes referències a la cultura pop dels anys 90 i principis dels 2000 i, salvant força les distàncies, en certa manera m’ha transportat a la meva adolescència.

Amuriza fa un bon retrat de la complexitat de l’adolescència: les contradiccions, les pors, la necessitat constant d’encaixar, les ganes de sentir-se gran i les ganes que algú t’abraci, la culpa; tot viscut amb molta intensitat.

"Total, que no sé si a tu et va fotre o no, però jo em sento com el puto cul. Fa anys que em sento com el puto cul, i ara, a més, no tinc la Beda que em tiri aigua calenta amb vinagre entre els dits; no la tinc perquè m’ajudi a estovar les capes marrons de culpa que se m’han anat enganxant a la pell com llet cremada. Culpa per ella. Culpa per tu. Culpa també per mi."

En una entrevista, Amuriza comentava que, sovint, les amigues són les primeres relacions monògames que tenim. Busquem exclusivitat i quan no hi és arriba la gelosia, sovint són relacions tòxiques perquè no respecten l’espai de l’altra, i a vegades acaben amb una ruptura i cal passar el dol. En l’imaginari social, s’espera que una parella es pugui trencar, però no estem tan preparades perquè hi hagi una ruptura en una amistat. I és duríssim tant si en coneixem els motius, com si d’un dia per l’altra la comunicació s’esvaeix. Situem la ruptura en l’adolescència, a l’institut i encara es fa tot més feixuc: sentiments a flor de pell, veure’t cada dia amb qui vas compartir tant i veure, també, com els interessos i amistats són totalment diferents. Ai, Jone i Polly, us faria una abraçada i us diria que també vaig sentir que la vida era massa intensa i massa injusta, que tampoc vaig entendre que la meva millor amiga em comencés a ignorar a la Festa Major d’estiu, però que vist amb perspectiva, no m’ha anat tan malament sortir d’aquella relació tan tòxica. 

"De vegades tinc la sensació que em vas anar desplaçant igual que desplaçaven les actrius secundàries de les sèries dels noranta. [...] Altres vegades em semblava que tot era qüestió de temps, i que si tu no t’haguessis allunyat, tard o d’hora ho hauria fet jo. O sigui, que acabaríem tallant perquè, simplificant molt, tu començaves a fer-me sentir una ignorant i jo començava a fer-te sentir lletja, i no perquè tu i jo fóssim ignorants o lletges. Simplificant moltíssim."

Al principi estava una mica desconcertada per la lectura. Els capítols són força breus, però la Jone, en el seu monòleg, va saltant constantment entre diferents records de l’adolescència i la infància i em va costar situar-me. Una vegada immersa en la història i l’estil, m’ha agradat molt viure tot el que la Jone ens vol explicar. La narració és un vòmit emocional que la Jone té pendent de parlar amb la Polly, que necessita treure des de fa temps, una ferida que no ha curat. Amuriza aconsegueix transmetre’ns aquesta sensació de desfogament amb un llenguatge col·loquial que no busca la correcció. És un llenguatge fresc, viu i directe, que barreja castellà i anglès escrit tal com sona, amb una traducció de l’eusquera al català que ha degut ser una feinada però que és fantàstica. Pleibac és un llibre punki, fins i tot en el colofó.

Tot el llibre és d’una intensitat molt bèstia i aclaparadora, com l’adolescència mateixa. És com una rierada que t’arrossega i després, quan torna la calma, ha modificat el paisatge; com l’adolescència mateixa. Quin viatge, aquells anys.
No vull oblidar-me en aquesta ressenya dels avis de la Jone, en Largo i la Beda, que la cuiden i la crien. Els avis són màgics.

"Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs."

Txell.Cat