dissabte, 25 de juny de 2022

El llibre de l'estiu - Tove Jansson


Títol: 
El llibre de l'estiu
AutoraTove Jansson
Llengua original: suec
Traductora: Montserrat Vallvé
EditorialAngle Editorial
Any: 1972 (original)
"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."

El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us explicava molt breument de què va la cosa).

Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.

Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra posar-m'hi...).

A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt malcarada i insuportable a voltes...

La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on sembla que el temps passi a una altra velocitat.

No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se me n’anés el cap en altres pensaments...

Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.

"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."

Coneixem una mica més l'autora?

Tove Jansson (Finlàndia, 1914 - 2001) és coneguda arreu del món per ser la creadora dels Mumin, una saga de personatges bohemis, amants de la natura i tolerants amb les diferències, que han captivat lectors i espectadors de totes les edats. Va ser il·lustradora i autora de reculls de relats breus i novel·les, entre les quals destaquen Solstaden (1974) i Den ärliga bedragaren (1982). El llibre de l'estiu va ser la seva primera novel·la per a adults.

Txell.Cat

dissabte, 18 de juny de 2022

Flors per a l'Algernon - Daniel Keyes


Títol: 
Flors per a l'Algernon
AutorDaniel Keyes
Llengua original: anglès
Traductor: Pep Verger i Fransoy
EditorialLes Altres Herbes
Any: 1966 (original); 2020 (Edició de Les Altres Herbes)

"Comet el mateix error que els altres quan miren una persona deficient i riuen perquè no entenen que entren en joc sentiments humans."

En Charlie Gordon és un home de 32 anys que és com un nen. Té una discapacitat intel·lectual, però treballa en un forn i sembla feliç. Se sent estimat i tres cops per setmana va a classes per aprendre a escriure i llegir. Vol ser llest com la gent del seu voltant perquè té el convenciment que així tindrà més amics que l’estimaran. Un dia li proposen convertir-se en el subjecte d’un estudi científic que s’ha estat fent amb ratolins i ha funcionat força bé amb el ratolí Algernon. Amb una petita intervenció quirúrgica al cervell es podrà tornar molt més intel·ligent. En Charlie no s’ho pensa dues vegades: sempre ha volgut ser llest per complaure la seva família, especialment la seva mare.

"El prufeso Nemur diu que si va be i es definitiva faran que altras personas com jo sigin llestas tanbe. Putse gen de tot el mon. I a dit que axo significa que jo estic fen una gran cosa per la siensia i sare famos i el meu nom sortira als llibres. No minporta gaire se famos. Numes vui se llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin."

Flors per a l’Algernon està escrita en primer persona, com un dietari d’en Charlie (o informes de progrés, com diria ell), on el protagonista ens relata els últims esdeveniments que ha viscut i els records del passat que se li van despertant després de l’operació.

La novel·la està escrita amb un realisme colpidor que, d’una banda, es trasllada al lector amb la manera d’escriure del protagonista, com si fos un nen que tot just comença a escriure, amb faltes d’ortografia i gramàtica. En aquest punt, em trec el barret davant del traductor, Pep Verger, perquè puc imaginar-me que la tasca de traduir aquesta obra no va ser gens senzilla!

Sense perdre de vista que estem davant d’una obra de ciència ficció, l’ús de la primera persona i d’un dietari personal aporta certa versemblança al text. Tot el que ens arriba als lectors és a través de la mirada d’en Charlie i és aquesta mirada la que va canviant al llarg de les pàgines. Al principi, però la innocència, la puresa i la docilitat d’en Charlie estoven el cor quan llegim algunes escenes i com les interpreta ell, però alhora som conscients que no és ben bé com ell ens ho explica.

Un dels temes centrals de la novel·la i un dels aspectes més durs per a mi és el judici constant i el fotre-se’n dels discapacitats mentals, especialment d’aquells qui no ho perceben com una burla. Aquests passatges m’han esquerdat el cor i m’han fet molta ràbia perquè hi he vist clarament la nostra societat, i els qui se’n burlen i els de qui se’n burlen. Els famosos estàndards d’allò que és normal o normatiu i allò que no, el riure’s del més feble. Aquest any he llegit un altre llibre que aborda un tema similar des d’una altra perspectiva, però també interessant: La dependienta de Sayaka Murata.

Però... és que la intel·ligència o el coeficient intel·lectual ho és tot? Tots volem ser intel·ligents, no necessàriament brillants, però sí que ens agrada poder seguir una conversa, llegir un llibre i entendre de què va i que no ens enganyin quan anem a comprar. Però també volem emocionar-nos, sentir, enamorar-nos i relacionar-nos amb altres persones. Un altre dels temes que planteja Keyes en aquesta novel·la és la relació entre la intel·ligència del saber i l’emocional, els conflictes que poden sorgir quan les dues no es desenvolupen si fa no fa en paral·lel. De què serveix ser brillant si no sóc feliç perquè no em sé relacionar amb els altres?

En Charlie Gordon, als seus informes de progrés, també ens explica records que es van desbloquejant amb el pas de les setmanes i que li serveixen per descobrir el seu passat i alhora poder entendre una mica millor el seu present. Aquest camí no sempre és agradable, però cal conèixer-se i acceptar que el passat és amb nosaltres, com un noi que ens observa des d’una finestra, per entendre qui som, quina és la nostra identitat.

 

Molts temes, moltes reflexions, molta moral i filosofia en una novel·la de menys de 300 pàgines que val molt la pena i que es llegeix molt ràpid. Flors per a l’Algernon m’ha fet somriure, però també m’ha fet sentir tristesa i ràbia, impotència i vergonya. He volgut agafar en Charlie de la mà i dir-li que no li fa falta ser llest per tenir amics i que l’estimin, però com podria dir-li això si la majoria de la societat li demostra el contrari?

"Si ets llest pots teni la tira damics par parlar i mai estas sol com un musol tota la estona."

Flors per a l’Algernon ens interpel·la perquè a tots ens ve al cap algú tan franc i tendre com en Charlie, però també la manera com el tractem nosaltres i la resta de la societat. Un relat colpidor i impactant.


Amb aquesta lectura marco un repte més de la #MataróDeLlibres del 2022, el número 7, que ens convida a fer una lectura empàtica.

"Que estrany que persones sensibles i honestes que no s'aprofitarien d'un home que ha nascut sense braços, o cames, o ulls, que aquestes persones no s'ho pensin dues vegades a l'hora de maltractar un home que ha nascut amb poca intel·ligència."

Coneixem una mica més l'autor?
Daniel Keyes (1927 - 2014) va ser un psicòleg i escriptor estatunidenc. Flors per a l'Algernon va ser la seva primera novel·la, amb la qual va rebre el premi Nebula, considerat el més important de la literatura de ciència ficció. Aquesta novel·la s'ha convertit en un clàssic modern.


Txell.Cat

dilluns, 6 de juny de 2022

De pedra i os - Bérengère Cournut


Títol: De pedra i os
AutoraBérengère Cournut
Llengua original: francès
Traductora: Marta Marfany
EditorialMés Llibres
Any: 2019

"N'hi ha que porten a dins una brutalitat absurda i afligeixen els altres, i sovint no s'hi oposa ningú."

Vaig començar el mes de juny amb la lectura de De pedra i os de Bérengère Cournut, una novel·la molt especial amb la qual m’he sumat a una nova iniciativa lectora d’@elsbookhunters: el Juny Nòrdic. Aquesta iniciativa consisteix a llegir llibres d'autors de països nòrdics o en els que el fred i el gel hi tinguin un paper important, independentment d’on sigui l’autor.


De pedra i os
és una història que ens parla del creixement d’una jove inuit, l’Uqsuralik, després que una nit es trenqui la banquisa on es troba i quedi separada per sempre més dels seus pares i germans. A partir d’aquell moment, l’Uqsuralik empren un viatge físic per la seva terra de gel i tundra, i un viatge simbòlic d’autoconeixement i creixement personal. Al llarg d’aquest trajecte s’haurà d’enfrontar i conviure alhora amb el fred, la fam, la natura i altres grups d’inuits.

La narració és en primera persona i es combina amb cants que diversos personatges i éssers dediquen a la protagonista. Personalment al principi em va costar una mica entrar en la història i encaixar aquests cants, però a mesura que avançava en les pàgines de la novel·la la història de l’Uqsuralik i l’estil de Cournut m’abraçaven més i més i tots aquests cants em semblaven d’allò més integrats. Aquests cants acaben d’omplir la història que ens narra l’Uqsuralik en primer persona amb altres perspectives i fets.

De pedra i os és una obra particular i força diferent del que havia llegit fins ara, però té una bellesa especial per la manera que està escrita i pel paisatge on ens transporta. Un paisatge que és erm i hostil, però bell i pur, on els inuits viuen en comunió amb la natura més verge. Amb un estil reposat i oníric coneixem els costums i tradicions inuits, com viuen, com cacen i com es relacionen amb els animals, les seves creences, supersticions i rituals, com es relacionen entre ells i com conceben les famílies... Un món fascinant! Cournut aconsegueix que el lector s’endinsi en aquesta cultura amb una prosa detallada i amb un vocabulari precís que inclou força termes desconeguts en cursiva; prou per recordar-nos que allò ens és remot, però perquè no se’ns faci feixuc.

En aquest sentit en alguns moments em va fer pensar en Aigua dolça d’Akwaeke Emezi, un llibre que també és molt especial i que costa entrar-hi fins que no et deixes bressolar pel folklore que s’hi desprèn. Irònicament, totes dues novel·les ens acosten a unes tradicions i uns mons espirituals que ens queden molt allunyats.


Tornant a
De pedra i os, la història no té grans girs argumentals, sinó que és una novel·la de creixement i aprenentatge on la sorpresa rau en l’inconegut del Pol Nord. I malgrat les dificultats que la protagonista ha d’anar superant, el drama no es desencadena en cap moment. La sensació al llarg de tota la lectura és de pau i harmonia, d’acceptar els fets tal com són i capejar-los per tirar endavant.


Al final del llibre hi ha un recull d’imatges reals d’inuits que acaben d’il·lustrar les imatges mentals que el lector es forma a mesura que avança pàgines. També hi ha un cant que es va descartar de la novel·la, però que m’ha agradat moltíssim. Com s’apunta:
“...recorda el temps en què homes i animals compartien el mateix llenguatge, la mateixa percepció del món. El Cant de la femella Ovibos està dedicat al món animal, a la nostra memòria antiga, així com als poders incommensurables de les dones”. No voldria deixar d’apuntar en aquesta ressenya l’aura feminista que engloba la novel·la, que de manera subtil però constant ens presenta uns personatges femenins extremadament valents, forts i resilients.


I mentre passejava pel gel i acompanyava l'Uqsuralik per la seva terra en quatre dies de lectura, a la meva florien els balcons i feia una calor que espantava. Quin contrast, però que bonic (i refrescant) ha estat.

Amb aquesta lectura, a més, marco una casella més del repte de lectura d'#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre recomanat per algú del Reducte Català.

"He trobat l'energia per arribar fins a aquesta illa esforçant-me per no pensar en res, però, ara que hi soc, m'adono de fins a quin punt estic sola. La meva supervivència ja no s'aferra a gaire cosa. Soc massa jove per haver trobat un esperit que em pugui salvar. Estirada al meu costat, la Ikasuk és l'única protecció que tinc contra la mort-i només és un gos."


Coneixem una mica més l'autora?
Bérengère Cournut (París, 1979) és editora i escriptora. La seva obra es caracteritza per la seva mirada ecofeminista a través de personatges femenins forts. Els seus primers llibres exploraven territoris onírics (L'Écorcobaliseur (2008), Nanoushkaïa (2009), Wendy Ratherfight (2013)). L'any 2017 va escriure Vaig néixer contenta a Oraibi, que explorava la vida de la tribu hopi d'Arizona. De pedra i os (2019) va guanyar el Premi Fnac 2019.

Txell.Cat

dimarts, 31 de maig de 2022

Ca la Wenling - Gemma Ruiz Palà


Títol: 
Ca la Wenling
AutoraGemma Ruiz Palà
Llengua original: català
EditorialProa
Any: 2020

"Que diferent que caminaria el món si els renecs no anessin sempre al capdavant. Si el primer que ens ensenyessin de la llengua dels altres fos a estimar i a doldre'ns, qui s'atreviria a no ser persona?"

Ca la Wenling és una novel·la molt fresca i àgil que parla de l’amistat i convida a reflexionar sobre els prejudicis i el racisme.

La novel·la se centra en l’amistat entre la narradora, una documentalista de cinema, i la Wenling, una dona xinesa que regenta un saló d’ungles al cor del barri de Gràcia i que va deixar el seu país buscant un futur millor per a la seva família. La narradora passa setmanalment pel local a fer-se les ungles i amb el pas del temps les dues dones van teixint una gran amistat. Però per ca la Wenling passen altres personatges que completen el mosaic i que representen força bé la nostra societat. I mentre la Wenling i la seva família malden per crear arrels i integrar-se, hi ha qui es presenta amb els prejudicis per bandera.

I entre aquesta història d’amistat entre la Wenling i la narradora, l’autora ens hi cola alguns fets històrics per parlar de la discriminació sistematitzada que ha patit el poble xinès o l’origen dels salons d’ungles.

Ca la Wenling, però, no parla només de l’amistat. El feminisme també hi té un lloc preferent, però també aborda el racisme estructural de la nostra societat, el que conviu amb nosaltres i que ja ni notem, però pateixen moltes persones. I potser això és una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta novel·la: les reflexions que he fet mentre llegia i la revisió de mi mateixa i d’aquells pensaments racistes que, per més que no vulgui, hi són.

"Guapa, yo piensa: ¿por qué arregla pelo, por qué arregla pies y no arregla corazón?"

La lectura és molt fluida i fresca, amb un estil que evoca el parlar i que barreja català amb pinzellades en castellà i fins i tot anglès!


Després de llegir Ca la Wenling em miro els basars xinesos i els salons d’ungles amb uns altres ulls. No és que abans me’ls mires malament, però ara hi ha més carinyo a la meva mirada, pensant en les Wenling que hi ha allà dins i en les històries que deuen carregar a les espatlles. M’han entrat ganes d’entrar un dia a un saló de manicura (no, no hi he anat mai) i de fer-me les ungles i fer-la petar. Encara que sigui només per aquesta sensació i pel que m’ha fet reflexionar, ja val la pena llegir Ca la Wenling.

"Les àvies són el ciment que tapa les esquerdes del món. Fan la feina incomptable, humil, la de sotamà, la que queda colgada per sempre. També és ciment, el que ens haurien de fer empassar com a càstig per tanta ingratitud."


Altres obres de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora?
Gemma Ruiz Palà va néixer a Sabadell l’any 1975 i és periodista. Des del vint-i-u anys treballa al Serveis Informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista cultural dels Telenotícies. Argelagues (2016) va ser el seu debut literari i va ser un èxit de vendes. L'any 2020 va publicar la seva segona novel·la, Ca la Wenling.

Txell.Cat

diumenge, 22 de maig de 2022

On ets, món bonic - Sally Rooney


Títol: 
On ets, món bonic
AutoraSally Rooney
Llengua original: anglès
Traductor: Octavi Gil Pujol
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2021

"Em fa pensar que, abans que preocupar-me i teoritzar sobre l'estat del planeta, cosa que no ajuda a ningú, hauria de posar les meves energies a viure i ser feliç. [...] Per a què més serveix la vida? Però fins i tot això em sembla tan lluny de mi que és com un somni, completament aliè a la realitat."
 
No m’esperava que en Dídac m’escollís On ets, món bonic de Sally Rooney per Sant Jordi perquè no és un llibre ni una autora de qui haguem parlat massa a casa. Suposava que tard o d’hora llegiria alguna cosa de l’aclamada escriptora irlandesa, però he de confessar que em feia certa mandra posar-m’hi per tot el boom que l’acompanya. Ara, després d’haver devorat aquesta novel·la (l’última que ha publicat, però la primera que li llegeixo), no puc estar més contenta que en Dídac me’l regalés el passat 23 d’abril.
 
L’Alice i l’Eileen es van conèixer a la universitat i es van fer molt amigues. Anys després, s’apropen als trenta i l’Alice és una escriptora famosa, mentre que l’Eileen treballa en una revista literària a canvi d’un sou precari, comparteix pis i amb prou feines arriba a final de mes. Una crisi nerviosa fruit de la fama porta l’Alice a allunyar-se de Dublín i a retirar-se en un poble on ningú la coneix. Allà, a través de Tinder, coneix en Fèlix, un jove tan insatisfet com ella amb la seva vida que treballa de mosso en un magatzem. L’Eileen mentrestant es queda a Dublín i comença a flirtejar amb el seu millor amic, en Simon.
La novel·la intercala capítols de cadascuna de les amigues amb els correus electrònics que s’envien, uns correus electrònics atípicament profunds i que a mi m’han semblat poc versemblants. De fet, al principi se’m feien feixucs, però a mesura que avança la novel·la, el que s’hi parla va prenent més cos i agafant sentit.

A la seva manera i en menor o major mesura, cap dels quatre personatges principals sap ben bé el que vol ni acaba d’estar satisfet amb la vida que porta. Tenen preocupacions individuals i col·lectives, estan desencantats amb la vida que tenen i que no s’assembla a la que s’havien imaginat i busquen l’amor, l’amistat i la bellesa al món. I mentre busquen aquest món bonic, exploren i juguen amb les relacions afectives i es refugien en el sexe (un sexe molt ben tractat i molt realista, la veritat).
Per posar-hi un però, el final no m’ha convençut. Per una banda agraeixo el to esperançador i optimista que té, i em fa pensar el que
"la vida és més mal·leable del que creia. Una vida pot ser desgraciada durant molt de temps i després tornar-se feliç. No ha de ser necessàriament una cosa o l'altra, no queda fixada en un caminet anomenat "personalitat" que després se segueix fins al final."

Però per altra banda, el meu jo pessimista diu que la vida real mai acaba així.

On ets, món bonic m’ha sorprès molt i m’ha agradat molt. M’he sentit identificada amb els personatges femenins, especialment amb l’Eileen, al llarg de tota la novel·la. Hi ha hagut passatges que reflectien exactament pensaments i converses que jo mateixa he tingut sobre la felicitat i el sentit de la vida. Sentir que l’Eileen i l’Alice també han passat per aquí (i que la Sally Rooney probablement també perquè si no, no ho hagués descrit tan bé) m’ha fet sentir acompanyada i compresa. I disculpeu si em poso una mica tova, però ha sigut molt real. A On ets, món bonic hi he trobat molta veritat i el retrat d’alguns aspectes d’una generació que no sempre s’ensenyen.

En aquest sentit, entenc que no acabi de convèncer a tothom i que no tothom hi connecti de la mateixa manera.   
"Em dic a mi mateixa que vull tenir una vida feliç però que les circumstàncies adequades no se m'han presentat. Però, i si no és cert? Què passa si soc jo la que no em deixo ser feliç? Perquè tinc por, o prefereixo naufragar en l'autocompassió, o no crec que em mereixi coses bones, o per qualsevol altra raó. Sempre que em passa alguna cosa bona, em descobreixo pensant: Em pregunta quant trigarà a acabar malament."
Amb l’Alice i l’Eileen seríem bones amigues i ens entendríem la mar de bé, però probablement de la nostra amistat no en sortiria res de bo. Ens quedaríem enganxades en aquest pessimisme generacional fins que vingués algú a treure’ns-hi (i de ben segur que no serien ni en Simon ni en Fèlix) i ens empenyés a viure sense pensar tant. 


Rooney, ens tornarem a veure.

"Es van mirar l'un a l'altra. Era massa fosc perquè cap dels dos pogués extreure gaire informació de l'expressió de l'altre, però tot i així continuaven mirant-se, i no apartaven els ulls, com si el fet de mirar-se fos més important que el que poguessin veure."


Coneixem una mica més l'autora?
Sally Rooney (Irlanda, 1991) és una escriptora i guionista irlandesa. Va debutar amb Conversations with friends (2017) i poc després va escriure Gent normal (2018). On ets, món bonic és la seva tercera novel·la. A banda de novel·la, Rooney també ha publicat assajos, poemes i relats curts a diverses revistes. 


Txell.Cat

dijous, 12 de maig de 2022

Nocturn aranès - Imma Pericas


Títol: 
Nocturn aranès 
AutoraImma Pericas
Llengua original: català
EditorialTrípode
Any: 2018
" La vida pren molt més sentit quan pots oferir alguna cosa als altres." 

Nocturn aranès d’Imma Pericas és una novel·la situada a la Vall d’Aran que narra la vida de dues dones: la Carmina i la Rachel. Les dues són joves, fortes i valentes, i a les dues els toca viure una època molt dura de guerra i postguerra. La Carmina és de la Vall d’Aran i la coneixem des que és joveneta i marxa de casa per casar-se amb un pòtol. A ço de Sarrieu s’ha de sobreposar a les xafarderies de les veïnes i mirar de tirar endavant sigui som sigui (no dubteu que se’n surt la mar de bé!). La Rachel és una dona jueva d’Estrasburg que vol creuar la frontera pels Pirineus amb tota la seva família a fi de fugir dels nazis. La seva vida és diferent de la de la Carmina, són una família prou benestant i més avesada a la ciutat, però és tan forta i determinada com la Carmina.

La Carmina i la Rachel són les encarregades de narrar les dues línies temporals de Nocturn aranès. Tot i que hi ha molta literatura d’aquesta època de guerra i postguerra, m’ha agradat especialment que Pericas posi dues protagonistes i narradores. Estem força acostumats a llegir llibres que parlen d’aquest període històric però sovint hi trobem una presència testimonial de les dones i són els homes qui prenen el protagonisme.

Les dues trames estan molt ben escrites i ben lligades. Les descripcions de la natura de les muntanyes de la Vall d’Aran estan molt ben aconseguides i ens traslladen a aquesta duresa rural. A mesura que anava passant pàgines em preguntava en quin punt es creuarien les dues històries i he de reconèixer que m’ha agradat especialment el punt i la manera com es creuen.

Com a contrapunt també he de reconèixer que la trama en si a vegades m’ha semblat una mica previsible i una mica massa ensucrada (i això que a mi m’agraden les històries d’amor senzilles i tendres...). Amb tot, m’ha agradat i malgrat la duresa d’alguns passatges, crec que Nocturn aranès deixa un punt a l’esperança de tornar a començar.

 

És una bona història que ens fa reconnectar amb el nostre passat col·lectiu i amb el personal de les nostres avantpassades, precisament en un moment en què no massa lluny hi ha qui fuig de casa seva i de la guerra amb l’esperança d’un futur millor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un llibre d’una editorial independent. 

" Cada aixopluc és un palau quan no tens sostre." 


Coneixem una mica més l'autora?
Imma Pericas (1944, Barcelona), llicenciada en Psicologia, ha dedicat la vida professional a l'àmbit de les persones amb necessitats educatives especials. També ha col·laborat en diverses associacions centrats en la vida de la dona. Nocturn aranès és la seva primera novel·la. 


Txell.Cat

dilluns, 18 d’abril de 2022

Anna Karènina - Lev Tolstoi


Títol: Anna Karènina 
AutorLev Tolstoi
Llengua original: rus
Traductor: Andreu Nin
EditorialProa
Any: 1878 (original); edició en català de 1985
"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."
La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!


En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."


No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?
Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.


Txell.Cat