Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat

Middlemarch - George Eliot

Títol: Middlemarch
Autora: George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: La Casa dels Clàssics
Any: 1872, traducció al català 2024

"Una circumstància imprevista pot fer que ens comportem, tots nosaltres, d’una manera completament diferent de com som; hi ha situacions en què ni tan sols l’individu més solemne pot evitar esternudar, i els nostres sentiments estan subjectes a reaccions igual d’incongruents."

Uau 🥹❤️. Em serà difícil escriure una ressenya breu si vull fer justícia al aquesta gran obra de la literatura anglesa, Middlemarch de George Eliot, pseudònim de l'escriptora Mary Ann Evans. 

Middlemarch és el nom d'una contrada fictícia d'Anglaterra i un culebrot victorià en tota regla amb diverses trames que es van entrellaçant. Hi trobem històries d'amor i desenganys, testaments, fantasmes del passat, la xarxa social que teixeixen els diners i els vincles matrimonials, amb una reforma política i mèdica de rerefons. Hi ha moments de drama, moments en què la narradora et fa somriure i espai per fer una crítica a la societat de les aparences, la situació de les dones i la dels treballadors rurals. No hi falta una dosi de politiqueig que no es fa pesada i que queda perfectament entramada.

"I trobo que una de les coses més carregoses en la vida d’una dona jove és que sempre es pensi que hi ha d’haver un enamorament entre ella i qualsevol home que la tracti amb deferència i ella li estigui agraïda."

La figura de la narradora (que ens hem imaginat com una dona) es mereix un paràgraf per si sola. No és només una narradora omniscient, sinó que coneix profundament els personatges i al llarg de la novel·la condueix el lector per tots els personatges sense emetre un judici contundent contra ningú. És una veu intel·ligent, atenta i perspicaç, que es dirigeix al lector en més d'una ocasió. Hem gaudit moltíssim de les seves percepcions, dels apunts mordaços que va fent i de les imatges que descriu. Tant és així, que en alguns moments l'hem trobat a faltar. 

"Els mortals, tant homes com dones, ens empassem molts desenganys entre l’hora d’esmorzar i la de sopar; contenim les llàgrimes mentre els llavis se’ns empal·lideixen una mica, i quan se’ns interroga diem: «No és res!» L’amor propi ens hi ajuda; i l’amor propi no és una mala cosa quan només ens empeny a ocultar les nostres ferides, i no a ferir els altres."

Al llarg de 1000 pàgines i tres anys hem acompanyat uns personatges que tenen llums i ombres, molt ben retrats i que han anat adquirint capes de complexitat. Fins i tot els personatges secundaris i terciaris estan ben construïts!

La Dorothea Brooke és una jove idealista que vol transformar el món i dedicar-se al ajudar els altres, amb una gran ànsia per aprendre coses. En Tertius Lydgate és un metge que arriba de fora i que vol modernitzar la medicina, però que haurà d'esquivar les crítiques. Edward Casaubon és un erudit solitari, la viva imatge del patetisme. En Will Ladislaw és un esperit romàntic, cosí segon d'en Casaubon, que es troba mig expulsat de la societat perquè la seva àvia va fer un mal casament. La Rosamund Vincy és el contrapunt de la Dorothea: vol casar-se, deixar Middlemarch i ser una noia refinada que toca el piano i fa d'esposa i mare. En Fred Vincy és el seu germà gran i està una mica desubicat. No sap ben bé a què dedicar la seva vida, tot i que sí que sap amb qui es vol casar. Entretant, porta una vida una mica desimbolta… La Mary Garth és la tercera noia jove de la història, d'origen més humil, molt sensata i acostumada a treballar i a mostrar un perfil baix. En Nicholas Bulstrode és el banquer de Middlemarch, amb un gran esperit religiós, que va arribar de fora però la va clavar casant-se amb la Harriet Vingut (tieta d'en Fred i la Rosamund). El rector Farebrother és un dels molts rectors que surten i, sens dubte, el meu preferit: emana bondat per tot arreu. I podríem seguir amb en Caleb i la Susan Garth, els pares de la Mary; la família Vincy al complet; la Celia Brooke, la germana de la Dorothea, i el seu oncle, el senyor Brooke.

"Si la joventut és el temps de l’esperança, sovint ho és tan sols per l’esperança que els grans de la família posen en nosaltres; perquè no hi ha cap edat que sigui més propensa que la joventut a pensar que els seus sentiments, comiats i determinis són els últims de la seva espècie. Qualsevol daltabaix sembla definitiu, però simplement perquè és nou."

L'obra està dividida en vuit llibres, ja que originalment es va publicar per parts i cada capítol està encapçalat per una cita (i en són 86!). Aquestes cites són una meravella i val la pena rellegir-les en acabar el capítol. Però és que no és només això, sinó que tot el llibre està bastit de referències sense que sigui molest. Una autèntica crac, George Eliot 🙌

La traducció és magnífica, amb un català que flueix i no sona encarcarat, però que manté la presència d'època. Xavier Pàmies posa al disposició del lector un glossari invers amb les investigacions i decisions preses al llarg de la traducció, molt interessant. 

Etimològicament, a més, hi ha molts detalls interessants en els noms dels personatges i dels llocs que he descobert al finalitzar la lectura amb el prefaci de Núria Perpinyà (que us recomano encaridament que llegiu després de la novel·la).

L'escriptura de George Eliot es detallada, amb frases que semblen obra d'una orfebre, però alhora llisca i és molt amena. 

"Cal que el dolor passi a viure en el santuari del record perquè pugui transformar-se en compassió."

"Va estirar-se sobre el terra nu i va deixar que la nit l'anés embolcallant amb la seva fredor mentre el seu noble cos de dona s'estremia pels sanglots com si fos una nena desconsolada."

Poder-ne compartir la lectura amb en Dídac i la Gina ha estat un altre gaudi que ha sumat a l'experiència. El calendari original ens emplaçava a acabar-ne la lectura a mitjan setembre, però des del segon llibre ja no l'hem respectat perquè no ens en podíem estar de seguir llegint, d'enviar-nos notes de veu diàriament, fent càbales sobre qui es casaria amb qui, qui es moriria, a qui li passaria això i allò. 

Segur que em deixo coses per escriure, perquè són 1000 pàgines i gairebé un mes llegint-lo i comentant-lo. No us espanteu pel volum que ocupa, val molt la pena i m'ho he passat fenomenal!

"Ho va recordar sempre més amb la vivesa amb què tots recordem moments de la nostra vida en què mor una dolça esperança o neix un nou anhel."

"Havia tingut de cop la sensació que eren dues persones que s’estaven tornant de marbre mica en mica l’una davant de l’altra mentre el cor se n’adonava sense fer-hi res i els ulls es delien per fer-hi alguna cosa."

Temia que les pàgines acabessin atrapant Eliot i que no ens pogués oferir un bon final, però no és així en absolut. Brillant final amb un epíleg meravellós que és com una abraçada. George Eliot sap que se'ns ha guanyat amb els seus personatges quan a l'epíleg escriu: “¿Qui és capaç d'acomiadar-se d'uns joves amb qui ha passat molt de temps en companyia sense tenir el desig de saber què els passarà de més grans?”. Aquest és el buit que deixen els llibres meravellosos quan els acabes. I ara, què?

"Van acostar-se l’un a l’altre; [...] es van mirar als ulls, i la consciència de la realitat va quedar eclipsada per una cosa que els va travar la llengua. El que els reduïa al silenci no era torbació, perquè tots dos sabien que era l’hora d’acomiadar-se, i la timidesa no té cabuda en un comiat trist. [...] Sentia cap a ell la confiança i el deseiximent que neixen de l’entesa entre dues persones; i el que pogués dir altra gent no era capaç d’impedir aquest efecte així com així. Que la música que s’apodera de la nostra persona i ens omple de joia soni una vegada més, sense que ens importi que mentre no la sentíem se'ns hagi dit que era imperfecta."

Txell.Cat

Ocellets - Anaïs Nin

Títol: Ocellets
Autora: Anaïs Nin
Llengua original: francès
Traducció: Anna Carreras
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1979, traducció al català 2025

La col·lecció “Idil·lis” d’Edicions de la ela geminada em va cridar l'atenció des del primer moment, així que quan va tocar escollir un llibre per a la premissa de literatura eròtica del Repte del Reducte Català d'enguany vaig pensar que era una bona ocasió per descobrir-la. 

Ocellets d'Anaïs Nin és un recull de relats eròtics que m'han tingut molt desconcertada. Certament, el primer relat, homònim del recull, i amb un personatge pedòfil em va despertar rebuig, més que no pas altra cosa. 

Al llarg del recull hi he trobat històries amb cert romanticisme, però també voyeurisme, ús de substàncies estupefaents, relacions amb molta diferència d'edat.

És un recull molt eclèctic, i Nin combina una prosa lírica, onírica i bonica, amb escenes explícites amb llenguatge més vulgar. No és només insinuació i sexe, sinó que hi ha espai per a les emocions i els desitjos.

En general, trobem la dona al centre de la història com a subjecte sexual actiu, deixant enrere la imatge passiva i víctima del plaer dels altres. En aquests contes, hi trobem noies que busquen tenir relacions sexuals i que no temen el plaer.

Els relats que més m’han agradat són “Una model” i “Hilda i Rango”.

— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

• "Ocellets" és el relat que dóna títol al recull i ha sigut una porta d'entrada terrible.
  Esperava trobar-me un relat eròtic i m'he trobat una història incòmoda i que m'ha provocat molt rebuig. No, la pedofília no és eròtica i per mi no es troba al límit del que és moralment acceptable. ⛔

• "La dona de les dunes" explora el voyeurisme i les fantasies, però m'ha semblat que encaixa més en el tipus de relat que esperava trobar-me.
  Un home amb un gran desig que té dificultats quan la fantasia es fa realitat i que viu una nit de passió amb una noia que es troba a les dunes de la platja.

• "Lina" és la història d'una jove que experimenta amb el sexe i que té una relació una mica tòxica amb una amiga que la vol, però que no vol tenir-hi relacions perquè rebutja la seva pròpia atracció. Podríem parlar de submissió química involuntària en aquest relat? 🤔...

• "Dues germanes" és un relat molt estrany. Comença amb una insinuació d'incest que de seguida es deixa de banda per explicar-nos una història enrevessada d'amants que no m'ha acabat de fer el pes.

• "Xaloc", on les ràfegues de vent són una excusa perquè la narradora es refugïi amb dues forasteres, una de les quals acaba explicant el seu passat i com el seu marit la va rebutjar sexualment per ser massa alta, gran i amb la vagina ampla 😶. Segueixo sense trobar-hi erotisme enlloc...

• A "Maja" trobem un pintor que es casa amb una dona que s'assembla a La maja desnuda de Goya, però que és molt conservadora pel que fa a l'exposició del seu propi cos. Així que el pintor busca una altra manera de satisfer el seu desig artístic i sexual sense ser-li infidel.

Segueixo sense trobar-hi l'erotisme que esperava, però almenys aquest no m'ha provocat rebuig. 😂😅

• "Una model" segueix els passos d'una jove de 16 anys que comença a fer de model per a artistes. Aquest és un conte notablement més llarg que els altres del recull i s'hi construeix una història que va més enllà de l'erotisme i el sexe. Tanmateix, és literatura eròtica, així que hi ha moltes escenes i són explícites, però sense trobar-hi els elements desagradables d'altres relats. Aquest encaixa amb el que esperava.

• "La reina" és un conte breu que parla de la reina de les putes. No m'ha agradat com el protagonista parla de les prostitutes, com animals sexuals. Però trobo que el final la "reina" el deixa amb un bon pam de nas (al pintor narrador i al seu desig). Ja t'està bé!

• "Hilda i Rango" és una història d'amor entre una model parisenca i un pintor mexicà carregada d'erotisme. Així sí, Anaïs!

• "El chanchiquito"; els records de les anècdotes de Brasil explicades pel seu tiet quan tenia 16 anys acompanyen la Laura al taller d'un pintor. Després de posar per ell, dibuixen una escena eròtica al sostre, que acaben mig representant.

• "Safrà" o les olors afrodisíaques. 😏

• "Mandra" és el nom de la protagonista i narradora d'aquest relat. Realment són dues històries lèsbiques narrades per la mateixa protagonista, però que no tenen relació entre elles. No és la primera vegada que m'hi trobo en aquest recull d'Anaïs Nin.

• "Fugitiva" és la història d'una adolescent que marxa de casa per acabar vivint a casa de dos homes, en Pierre i en Jean i no cal que escrigui què hi passa…

Txell.Cat 

El primer amor - Ivan Turguénev

Títol: El primer amor

Autor: Ivan Turguénev

Llengua original: rus

Traducció: Miquel Cabal

Editorial: Angle Editorial

Any: 1860, traducció al català 2019

"Les fulles dels arbres feien fru-fru amb el vent, que de tant en tant bressava una llarga branca de gerdera sobre el cap de la Zinaïda. Se sentia el parrupeig dels coloms i el zumzeig de les abelles, que voleiaven sobre l’herba escassa. Al damunt, blavejava un cel amable, però jo estava molt trist…"

A poc a poc vaig descobrint els autors russos clàssics i Turguénev encara no l’havia llegit. Fa unes setmanes una amiga ens va deixar aquesta novel·la breu que a ella li havia encantat i he de dir que també m’ha agradat molt. 

Una matinada, tres coneguts conversen i decideixen que cadascú ha de parlar del primer amor. N’hi ha dos que acaben de seguida, amb unes històries sense suc. Vladímir Petróvich, tanmateix, decideix posar per escrit la història del seu primer amor i compartir-la quan la tingui. 

Aleshores Vladímir explica el seu primer enamorament, als setze anys, l’estiu del 1833. El protagonista passa les vacances a una datxa als afores de Moscou amb els seus pares, una parella que no sembla que s’estimin i que són poc carinyosos amb ell. L’arribada d’uns veïns poc convencionals, trastoquen la tranquil·litat i la llibertat d’en Vladímir. Una princesa arruïnada i la seva filla de vint-i-un anys, la Zinaïda, s’instal·len a la datxa del costat. La Zinaïda té una bellesa i un magnetisme implacables i fa ballar el cap a un grup de pretendents que ronden la casa. Jocs, rialles, però també turments (punxar-los amb agulles o ridiculitzar-los els uns davant dels altres) són el menú d’aquella casa. El jove Vladímir de seguida queda corprès i es converteix en un titella més en aquella mena d’orgia del festeig macabre. 

"... mentre jo, allà assegut, mirava i escoltava i m’omplia d’una sensació que no hauria sabut anomenar, però que ho contenia tot: tristesa, alegria, pressentiment del futur, desig i por de la vida."

M’ha agradat molt com està escrit i el jove Vladímir m’ha despertat un sentiment de compassió: el primer amor, el primer desengany. La jove Zinaïda, destinada a ser una bona esposa, explota allò que la converteix en desitjable, la seva bellesa, per dominar els homes abans que el matrimoni no la domini a ella. Tanmateix, aquest sadisme amb què converteix tots els pretendents en titelles m’ha resultat una mica desagradable 😅.

Turguénev descriu l’enamorament del jove de setze anys, les primeres il·lusions i els primers desenganys, les contradiccions de la joventut, els aires de grandesa i les inseguretats davant les primeres experiències. 

"Però els teus dies passen i s’escolen a cabassos i sense deixar rastre, i en tu tot s’esvaneix, com la cera sota el sol, com la neu… I potser tot el misteri del teu encís no rau en la possibilitat de fer-ho tot, sinó en la possibilitat de pensar que ho faràs tot. Potser rau justament a balafiar les forces que no sabries gastar en cap altra cosa. Potser rau en el fet que cada un de nosaltres es consideri sincerament un malbaratador, que pensi sincerament que té el dret de dir: «Oh, tot el que hauria arribat a fer si no hagués perdut el temps en va!»"

La desafecció que els pares tenen amb el protagonista i que ell vesteix de llibertat, m’ha fet pensar en dos altres personatges masculins que protagonitzen històries molt diferents:

• Aquell estiu sufocant - Eduard von Keyserling 

• El mariner que va perdre la gràcia del mar - Yukio Mishima

Txell.Cat

La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres - Berta Cusó

Títol: La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres
Autora i il·lustradora: Berta Cusó
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2025

La conca dels àngels, o Engelbecken en alemany, és un estany situat a Berlín que dona lloc a aquesta novel·la gràfica de Berta Cusó que repassa els conflictes bèl·lics dels últims anys a través de sis protagonistes.

Sis històries breus -a vegades voldries saber-ne més- de sis dones amb nacionalitats i moments històrics diferents, però totes atravessades per la guerra i situades a Berlín en algun moment.

Cusó ha fet un retrat de la guerra al món al llarg del segle XX per evidenciar que la guerra no acaba mai, es trasllada en l’espai, però no s’ha extingit mai. 

La Micaela, una alemanya que viu l’entrada dels russos a Berlín l’any 45; l’Angelina, una noia russa que forma part d’un regiment nocturn d’avions bombarders sobre territori alemany; la Serafina, maqui que s’ha d’exiliar al final de la Guerra Civil espanyola; la Tuyen, que quan acaba la Guerra del Vietnam arriba a Berlín com a refugiada econòmica; la Lucy, una jove alemanya que se’n va a Síria amb Estat Islàmic; i la Gabriela, refugiada ucraïnesa que fuig amb l’inici de la Guerra amb Rússia.

L’encreuament de les històries de les sis protagonistes a La conca dels àngels evidencia que la guerra provoca una mena d’efecte papallona: afecta el món i no és un fet aïllat.

A La conca dels àngels es retrata la figura de les dones en les guerres allunyant-se de l’idea generalista que tothom té. Cusó retrata l’altra cara de la guerra: les violacions i la violència sexual dels vencedors a les vençudes, dones que lluiten en tots dos bàndols, aviadores, dones en camps de concentració (preses i guardes), o refugiades. 

M’ha agradat veure com anaven encaixant les històries entre si. Això sí, se m’han fet curtes i m’hauria agradat aprofundir-hi, però crec que no era l’objectiu de l’autora. En aquest sentit, m’ha fet pensar en Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, en què sí que s’aprofundeix en una de les conseqüències de la guerra per a les dones.

Les il·lustracions m’han agradat molt i porten un gran pes narratiu en la història, tot i que també hi ha espai per algunes pàgines didàctiques com la que explica el significat dels pedaços i combinacions que portaven les preses dels camps de concentració.
La col·lecció Dobletinta es caracteritza per utilitzar només dos colors. En aquesta ocasió, totes les vinyetes són amb tons vermellosos i lilosos, ja que vaig sentir que l’autora explicava que el lila li permetia defugir el negre i aportava més profunditat en les escenes nocturnes, mentre que el vermell evocava directament la sang i s’associa ràpidament a les guerres.

Altres novel·les gràfiques sobre conflictes bèl·lics

• L'art de volar - Antonio Altarriba, Kim

• Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

• Persépolis - Marjane Satrapi

Txell.Cat