divendres, 21 de gener de 2022

Casa aliena - Silvio D'Arzo

Títol: 
Casa aliena
Autor: Silvio D'Arzo
Llengua original: italià
Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba
Any: 1953 (original); 2021 (traducció)
EditorialViena Edicions. 

"Va passar un minut; i després un altre. I la lluna també semblava que guaités. En el silenci se sentia el soroll de l'aigua i el crepitar d'una branca seca, i tots aquells sorollets infinits que ningú no sap mai què són i que sembla que pugin ben bé del cor de la nit i del cor dels turons."


Casa aliena
de Silvio D’Arzo és d’aquelles novel·les breus que deixen petja i que, un cop has llegit l’última frase, tanques el llibre sabent que els personatges es quedaran amb tu una temporada.

Als Apenins, entre les muntanyes, hi ha un poble remot i aïllat de quatre cases, on bàsicament hi viu gent gran. Gent gran que viu i després es mor, com ens explica el narrador, el mossèn del poble, d’uns 60 anys. Un dia apareix la vella Zelinda, una dona gran que viu sola, allunyada dels altres i que no es relaciona amb ningú del poble. Silenciosa i discreta, es dedica a fer de bugadera. El mossèn sent curiositat i té l’esperança que un dia se li acostarà com fan tots els altres habitants i que podrà conèixer-la i saber què la fa viure aïllada. Tanmateix, Zelinda s’hi resisteix i, finalment, el dia que baixa al poble, després de dubtar molt, planteja una pregunta al mossèn que el deixa ben descol·locat. De debò que això és el que la turmenta?

"Ella es va quedar esperant i no va dir res. No és que es mostrés hostil, no és això: és només que ja tornava a tancar-se com l'eriçó."

A partir d’aquell moment el narrador queda atrapat pel desig de saber, perquè ha tingut la sensació de tenir-ho a tocar i necessita saber-ho. No vull aixafar-vos la lectura, que és una delícia, però bàsicament al llarg de les pàgines d’aquesta història, el mossèn va traslladant al lector el seu neguit creixent, la seva set de saber el que no sap. D’Arzo (i Cucurella-Jorba, amb la seva traducció tan bonica) aconsegueix mantenir la intriga, tot i que no hi ha fets extraordinaris.

Amb una prosa delicada i sensible, Silvio D’Arzo va escriure una història commovedora i trista, en què fins i tot la natura és blava; un drama que reflexiona sobre la vida, la mort i la soledat d’una manera molt bonica i amb unes imatges precioses de la natura, la nit i el fred (gairebé podries subratllar tot el llibre). A Casa aliena hi ha converses de paraules i converses de silencis i de gestos. Hi ha els secrets que no podem ni volem explicar a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos; aquells que només pensar-los ja couen.  

"Dels cims de les muntanyes i dels prats baixava el blau de la nit. No hi havia companyia més mísera que la d'aquella hora. En moments així ens assalten certs pensaments, i els records ens entren al cos."

"Havia sortit la lluna, però feia tan fred que fins i tot ella semblava que tingués calfreds. L'aire del voltant era blau, i eren blaus els senders i l'herba dels prats i els xaragalls i l'espessor del bosc."

Al postfaci la traductora diu que és “una novel·la que retrata un dels extrems de la solitud humana, existencial i verbal”, i trobo que la síntesi és perfecta de Casa aliena.

Mentre llegia la història del mossèn i la Zelinda m’ha vingut al cap la història de la Baba Dúnia de L’últim amor de Baba Dúnia: vellesa, indrets remots i empènyer la vida en els últims anys. La Zelinda Icci ara té un racó al meu cor al costat de la Baba Dúnia perquè es puguin abraçar ben fort, a veure si la Baba pot alleugerir el patiment silenciós de la Zelinda.

"Ara tot s'havia acabat. Havia passat alguna cosa, temps enrere, i ara tot s'havia acabat. Però, tanmateix, jo no sentia ni dolor, ni remordiments, ni melangia, ni res per l'estil. Només sentia un buit immens dins meu, com si ara ja no em pogués passar res més. Res més fins a la fi dels segles."

"La nit encara no havia caigut del tot. Esquelles de bens i cabres se sentien de tant en tant aquí i allà, una mica abans del prat de les pastures. Ben bé l'hora, entengueu-me, que la tristesa de viure sembla que ens assalti de la mà de la fosca i no sabríem qui culpabilitzar: mala hora."

Coneixem una mica més l'autor?
Silvio D'Arzo (Reggio de l'Emília, 1920 - 1952) és el pseudònim d'Ezio Comparoni. De ben jove es va interessar per la literatura, especialment pre Stevenson, Conrad i Kipling. El 1941 es va llicenciar en Lletres per la Universitat de Bolonya. Amb l'esclat de la guerra el van cridar a files, va ser capturat pels alemanys i es va escapar saltant d'un tren que anava a un camp de concentració. Va morir a causa d'una malaltia fulminant quan només tenia 32 anys, sense poder veure la seva obra
 mestra, Casa aliena, publicada.

Txell.Cat

dimecres, 19 de gener de 2022

El ball - Irène Némirovsky

Títol: 
El ball
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traductor: Xavier Pàmies
Any: 1930 (original); 2019 (traducció)
EditorialViena Edicions. Col·lecció Petits Plaers

"Tots són uns miserables egoistes hipòcrites, tots... Tant se'ls en donava que s'ofegués, tota sola, a les fosques, a força de plorar, que se sentís sola i desgraciada com un gos perdut...
Ningú l'estimava, ni una sola persona al món..."

Avui he llegit El ball d'Irène Némirovsky, un petit plaer que em van regalar pel meu aniversari i que he llegit d'una tirada. De tots els petits plaers que he llegit i tot i ser molt diferents, aquest rivalitza amb El viatge per ser el que més m’ha agradat. Tots els que havia llegit fins ara tenien un to trist i melancòlic que ho impregnava tot. El ball, però, és una altra història. Aquesta novel·leta m’ha fet riure i m’ha fet sentir-me trapella i aliada de la jove Antoinette, i m’ha tret el record dels dos pàmfils que protagonitzen El blat tendre (que els aniria molt bé conèixer l’Antoinette).


A principis del segle XX, una família de nous rics s’instal·la a París i, per donar-se a conèixer entre la crème de la crème de la societat parisenca decideixen organitzar un gran ball on no hi faltarà de res: música en directe, menjar selecte, còctels... Qui sí que hi faltarà, és la seva filla, la jove Antoinette de 14 anys, a qui li és vetada l’assistència al ball de casa seva (i relegada a dormir al traster).

En menys d’un centenar de pàgines, Némirovsky retrata uns personatges que representen la hipocresia i la vanitat de la societat francesa de principis del segle XX. La senyora Kampf és realment insuportable i està obsessionada amb les aparences i el què diran, fins al punt de tenir unes converses amb el seu marit d’allò més absurdes sobre com dirigir-se als convidats o com s’han de comportar per fer notar el seu alt nivell. L’escena de les invitacions, en què van criticant a tothom qui van convidant i decidint convidats estratègicament, és molt graciosa.

L’Antoinette és una adolescent somiadora i intel·ligent que no s’acaba d’entendre amb la mare (amb el pare ja ni ho provem perquè és una soca). A la senyora Kampf li molesta la seva filla i gairebé sembla que la detesti; la tracta amb fredor i duresa, i li retreu les oportunitats que ella no va tenir. Tot això no passa per alt a l’Antoinette, que calla i assenteix, i va empassant i empassant com fan molts adolescents. I es veu sola i se sent sola i transparent, i està en aquell punt que els adults la veuen petita, però ella es veu gran i té ganes de viure. I ja se sap que tant empassar no pot ser bo, i al final esclata.

I què voleu que us digui, a mi m’agrada l’Antoinette perquè té sang a les venes i perquè té uns pares detestables. I a l’Antoinette li faria una abraçada somrient i li picaria l’ullet.


Aquest és potser el petit plaer menys líric i amb més acció que he llegit.  Némirovsky aconsegueix situar-nos perfectament en l’època i presentar-nos uns personatges amb els detalls justos i necessaris per tenir una imatge completa, però sense llargues descripcions. És una lectura que té ritme i que, malgrat puguis preveure que alguna cosa no anirà bé, enganxa de valent. Una crítica àcida i, en ocasions, portada a l’absurd, del postureig de l’època (que bé es podria adaptar una mica i serviria pel d’avui
😂).

"Hi havia moments que odiava tant les persones grans que li venien ganes de matar-les, de desfigurar-les, o bé de cridar "M'emprenyes" picant de peus, però els seus pares sempre li havien fet por."


Coneixem una mica més l'autora
?
Irène Némirovsky (Kíev, 1903 - Camp d'Auschwitz, 1942) va ser una escriptora ucraïnesa en llengua francesa. Filla d'una família jueva que fugia de la Revolució bolxevic, va arribar a França quan encara era molt jove. Amb David Golder (1929) i El ball (1930) va obtenir molt ressò en el món literari. Tanmateix, això no la va salvar de l'antisemitisme i li van prohibir publicar i va ser perseguida. Va ser arrestada i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus.

Txell.Cat

dimarts, 18 de gener de 2022

La plaça del Diamant - Mercè Rodoreda


Títol: 
La plaça del Diamant
Autora: Mercè Rodoreda
Llengua original: català
Any: 1962
EditorialClub Editor
"Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d'apilotar la tristesa i fer-la petita de pressa, que no em volti, que no estigui ni un minut escampada per les venes i al voltant. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-la."

He llegit poca cosa de Rodoreda i, de fet, La plaça del Diamant és la seva tercera obra que llegeixo. A l'institut em va tocar llegir "Mirall trencat" i em va encantar, i fa uns anys vaig llegir "Jardí vora el mar" i també em va encantar. Quan vaig saber que els tocava aquesta lectura als alumnes d'en Dídac, vaig decidir que jo també la llegiria amb ells, a casa, però gaudint de l'acompanyament d'un professor de literatura, que per mi sempre fan que la lectura sigui més especial. La veritat és que m’ha agradat anar-la llegint i comentant-ne els símbols, el lirisme, aquest detall i aquell altre... així que no descarto aprofitar les lectures prescriptives de Batxillerat per anar ampliant la meva base de literatura catalana 😊

La plaça del Diamant, que originalment s’intitulava Colometa, narra el procés vital de la Natàlia, des que és jove i coneix en Quimet fins a la maduresa, passant per la Guerra Civil i la postguerra. Al llarg d’aquest procés, la nostra protagonista es perd: perd la seva identitat quan en Quimet, que es convertirà en el seu marit, decideix que a partir d’aleshores serà la Colometa, i perd el sentit de la vida. La Colometa va empenyent els anys i la vida per inèrcia, sense acabar d’entendre qui és, què vol i per què fa el que fa. També hi influeix que tingui un marit que és un penques i un manipulador, tot sigui dit... En qualsevol cas, més enllà de la grisor de la època de guerra i postguerra, la vida de la Colometa es va enfosquint i ella està tan anul·lada, que no és conscient de les segones oportunitats que la vida brinda. I quin final... Rodoreda deia que amb La plaça del Diamant havia escrit una història d’amor i tendresa. I, amigues i amics, així és. Un final per arrencar-nos un somriure, per creure en el perdó i la reconciliació, per creure que, malgrat tot, la felicitat és possible.

"Ella em va animar, em va dir que no m'amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç, perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar."

Tot això ens ho explica la mateixa Natàlia (ho sento, em resisteixo a dir-li Colometa) en un monòleg molt ben aconseguit, que trasllada el parlar col·loquial i innocent d’una noia sense massa nivell d’estudis. El lirisme de Rodoreda és pertot, i quina bellesa i quin plaer llegir-la!
No entraré en el detall dels símbols, perquè n’hi ha molts i per això ja tenim Google, però amb una lectura mínimament atenta el lector enganxarà petits detalls (que n’hi ha un munt!) que fan que l’obra sigui brillant. Sens dubte aquesta és una novel·la que es mereix una segona i tercera lectura i que, de ben segur, a cada lectura se’n descobreixen noves capes.

Sempre que llegeixo Rodoreda em meravello de la bellesa que sabia crear amb la nostra llengua. Us podrà agradar més o menys, podreu dir que està sobrevalorada i que no n’hi ha per tant, però Rodoreda va aconseguir posar el català i Catalunya al mapa de la literatura universal i, només per això, li devem una profunda reverència i agraïment.


Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’una obra de Rodoreda.

"Ja sé que la joventut va esperitada i el cas és viure i viure de pressa... però la vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc..."

"A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves..."

Altres entrades de la mateixa autora

Coneixem una mica més l'autora? 
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

Txell.Cat

dimarts, 4 de gener de 2022

Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo


Títol: 
Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Llengua original: català
Any: 1974
EditorialEdicions 62
"I es va quedar cavil·losa, perquè encara no se li havia acudit que, si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent."


El primer llibre d’aquest 2022 el vaig agafar de casa els pares el dia 1, després del dinar d’Any Nou. Si m’ho haguessin preguntat el 31 no hauria dit que aquesta hauria estat la primera lectura, però ja se sap que a vegades els llibres et miren i et diuen: “em toca a mi”. Tenia el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo molt pendent, ja que tot i ser un clàssic juvenil de la literatura catalana que ha estat lectura obligatòria a molts instituts, a mi no em va tocar llegir-lo en el seu moment. Tanmateix, és una novel·la que és habitual que surti en converses de llibres, així que tocava posar-hi remei per poder participar-hi amb coneixement de causa
😉.

La història del Mecanoscrit del segon origen és molt simple: hi ha una hecatombe produïda per uns agents externs que destrueixen tots els pobles i ciutats i anihilen el seus habitants, excepte una parella de nens, l’Alba, de catorze anys, i en Dídac, de nou. A partir d’aquí, se’ns explica les aventures d’aquests dos únics supervivents i el seu creixement per construir un món nou. Potser és molt evident, però m’ha agradat la tria dels noms dels dos personatges: Alba, que es relaciona amb el tornar a començar, el renéixer, però també amb el blanc i la puresa; Dídac, que vol dir l’instruït, que és bàsicament el que fa al llarg de tota la novel·la.

Com deia, la història és simple, però també té un punt d’estranya. Ens trobem davant de dos nens (o d’un nen i d’una adolescent) que es troben sols davant del món, amb tot i tothom que coneixien destruït o mort i no s’ensorren, sinó que tiren endavant. I no només això, sinó que tenen clar què és important, què cal conservar del món d’abans, són prou hàbils per saber què necessiten aprendre, per sobreviure... Tot plegat amb un despertar sexual força precoç.

La lectura és molt fluida i atrapa, malgrat no hi hagi cap gir espectacular en la trama. Malgrat estar molt cuidat, el llenguatge és molt accessible (probablement d’aquí surt la dèria de llegir-lo a les escoles...).

Pedrolo va estructurar aquesta novel·la en cinc quaderns i un capítol final que, si us he de ser sincera, m’ha desconcertat una mica. Per mi ja estava bé que acabés amb l’últim quadern i no em feia falta l’apunt final, com si fes falta remarcar que estem parlant d’un llibre de ciència-ficció perquè en la narració dels quaderns potser es perd una mica i es converteix en un Bildungsroman.

 

El Mecanoscrit del segon origen es va publicar el 1974 i trobo que té alguns elements força moderns: l’Alba, la noia, és qui porta la veu cantant i qui dirigeix i acompanya el noi, en Dídac; hi ha un rebuig al control a través de la por de la religió; un dels protagonistes és negre; la sexualitat és molt evident...

En aquest sentit, entenc la petja que aquesta novel·la pot provocar (o podia...) en joves lectors. D’una banda perquè és molt explícita en certes descripcions que, potser fa uns anys, no estàvem tan avesats a llegir. I de l’altra, pels missatges que se’n poden extreure: la resiliència i l’esperit de superació, la importància de l’aprenentatge, la cultura i el saber, el fet de construir un món amb noves normes on no hi hagi discriminacions entre homes, dones, blancs i negres, el respecte per la natura, la sexualitat efervescent, entre d’altres.

Crec que si l’hagués llegit d’adolescent m’hauria impactat molt per tot això. Als 29 anys, tot i que no m’ha desagradat, tampoc m’ha semblat brillant. Estic contenta d’haver-lo llegit i d’haver-me retrobat amb la ploma de Pedrolo. Pedrolo va quedar encasellat amb aquest títol, però fou un escriptor molt prolífic que va escriure novel·les molt més brillants, així que de ben segur que continuaré llegint-lo.

 

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’un clàssic de la literatura catalana.

"Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l'enderrocament d'un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou."

Coneixem una mica més l'autor?
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va ser un escriptor i traductor català, considerat el més prolífic de les lletres catalanes i també el més perseguit per la censura franquista. Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la i contes. Tota la seva obra, que constitueix un dels corpus més extensos de les lletres catalanes, sovint es veu eclipsada per l'èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.

Txell.Cat

divendres, 31 de desembre de 2021

La biblioteca de París - Janet Skeslien Charles

Títol:
La biblioteca de París

Autora: Janet Skeslien Charles
Llengua original: anglès
Traductora: Gemma Rovira
Any: 2021 (original i traducció)
EditorialEdicions Salamandra
"Las bibliotecas son como pulmones. [...] Los libros son el aire fresco que necesitamos para que nuestro corazón siga latiendo, para que nuestro cerebro siga imaginando, para mantener viva nuestra esperanza."


La biblioteca de París
de Janet Skeslien Charles ha estat l’última lectura del 2021 (i per poc no l’acabo al 2022 😊).

Aquest llibre va arribar a casa ja fa uns mesos amb una caixa de Bookish (no la rebem cada mes, però de tant en tant fa il·lusió rebre un llibre sorpresa a casa), però ja se sap que tots els llibres tenen el seu moment. A la caixa, a banda del llibre, hi havia una llista de reproducció amb música francesa per ambientar la lectura, una fotografia del personal de la biblioteca i alguns detalls per acabar de lligar caps un cop finalitzada la lectura. Alguns detalls els havia enganxat, però d’altres m’havien passat per alt i m’ha agradat completar la lectura amb informació addicional.

Centrem-nos en el que toca: la novel·la.
La biblioteca de París és una novel·la històrica que ens explica uns fets que van ocórrer durant la Segona Guerra Mundial a París, amb la Biblioteca Americana de París com a element central. Malgrat la guerra i l’ocupació alemanya, aquesta biblioteca es va mantenir oberta i els treballadors i voluntaris es van esforçar de valent per fer arribar llibres al front i als hospitals. La història ens la narren diversos personatges, però sobretot Odile i Lily. La Lily és una nena estatunidenca de principis dels anys 80 que té molta curiositat per la seva veïna Odile, una senyora francesa que viu sola i fa poca vida social al poble. Per altra banda, una Odile molt jove ens narra, des de París i durant la II Guerra Mundial, el seu primer amor, com la guerra va afectar la seva família i les seves amistats i com, malgrat tot el que passava, ella i els seus companys de la biblioteca no van defallir.
Entre treballadors, voluntaris i abonats a la biblioteca trobem un grapat de personatges ben peculiars i extravagants, idealistes i valents (i el millor de tot plegat és que la gran majoria, com descobrim a la Nota de l’autora, van existir). M'ha agradat especialment que tots els personatges tenen virtuts i defectes, com a la vida real i això a les novel·les no sempre es veu.

"Es fascinante conocer a alguien a través de los libros que ama."

"Ninguna otra cosa posee esa capacidad mágica de hacer que las personas veamos con los ojos de otros." 

Al principi aquesta novel·la no em va atrapar especialment. Quan agafava el llibre, em distreia, m’agradava i anava llegint perquè és molt àgil, però no em delia per agafar el llibre a totes hores i continuar-lo. Ara bé, a partir de la meitat em va atrapar completament i no podia deixar de llegir.

La Biblioteca de París és una lectura recomanable a tots els qui ens agrada llegir i visitar biblioteques; és un homenatge a la literatura i als llibres, a les persones que els estimen i a tots els qui van arriscar la seva vida durant la guerra per la cultura. La novel·la està farcida de referències que, pels amants de la literatura, són una joia. 

"El duelo es un mar hecho de nuestras propias lágrimas. Las olas saladas cubren las oscuras profundidades por las que debemos bucear cada uno a nuestro ritmo. Fortalecerse lleva su tiempo. Había días en los que mis brazos cortaban el agua sin problemas y me parecía que todo saldría bien, que la orilla no estaba demasiado lejos. Y de pronto un recuerdo, un solo momento, casi me ahogaba. Entonces volvía al punto de partida y tenía que luchar con todas mis fuerzas para mantenerme en la superficie, agotada, hundiéndome en mi propio dolor." 



Coneixem una mica més l'autora?
Janet Skeslien Charles (Estats Units, 1971) és escriptora, professora i bibliotecària. La seva primera novel·la, Luz de luna en Odessa (2009), es va convertir en un èxit internacional. La seva segona novel·la, La biblioteca de París, està basada en la seva experiència com a directora de projecte de la Biblioteca Americana de París.


Txell.Cat

diumenge, 26 de desembre de 2021

Dos cuentos de Navidad - Fiódor Dostoievski


Títol: Dos cuentos de Navidad
Autor: Fiódor Dostoievksi
Llengua original: rus
Traductora: Bela Martinova
Any: 1848 i 1876 (originals); 2012 (traducció al castellà)
Editorial: Editorial Flash


"Los niños son unas personitas un tanto particulares."


Era la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no va ser ben bé així.

Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.

El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat, aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són víctimes de la seva condició social.

Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda” coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de Nadal, bàsicament.

El primer conte és el que em va despertar rebuig i aversió: Dostoievski retrata un jove bavós davant d’una nena que juga. Buf, quina mala estona vaig passar. Ara bé, cal treure’s el barret per la manera de narrar i traslladar aquesta sensació al lector (potser quan el va escriure no volia despertar això?). 
El segon conte, en canvi, és trist i dur, però m’ha resultat més proper i és el que ha estat un bany de realitat (un bany molt fred). Malauradament, estic segura que el conte d’”El niño de la manita” podria ser real avui dia (i no només el dia 25 de desembre).

M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents, no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.

"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."


Coneixem una mica més l'autor?
Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 
Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

dissabte, 25 de desembre de 2021

La caiguda - Felip Palma


Títol:
La caiguda; La porc; La bondat d'en Lino
Autora: Felip Palma 
Llengua original: català
Any: 1907; 1902; 1905
EditorialTrípode
"I, al defora, les fulles mortes dels arbres, fuetejades pel vent de tardor, anaven caient amb remor trista damunt la terra, i dintre d'aquella casa les il·lusions, dallades pel desengany, mataven el goig de viure d'aquells dos sers en plena joventut."


Felip Palma ha estat una gran descoberta i mentre llegia aquest recull he pensat més d’una vegada que com podia ser que no n’hagués sentit mai a parlar i que ens l’haguem estat perdent durant tant de temps. Aprofito per agrair i felicitar a Trípode per la creació d’una col·lecció d’obres modernistes que permet que obres com aquesta vegin la llum. Per descomptat, també agraeixo l’enviament d’aquest exemplar.

Al prefaci Lluïsa Julià estableix certs paral·lelismes amb l’obra de Víctor Català, i és que darrere del pseudònim de Felip Palma també s’hi amagava una dona, Palmira Ventós. Les dues escriptores modernistes situen l’obra en ambients rurals i tracten temes similars com ara la institució del matrimoni o el paper de l’església al món rural amb uns personatges femenins que trenquen alguns dels cànons establerts.

Aquest volum conté la novel·la breu La caiguda i dos contes: La Porc, el primer conte que va publicar l’autora, i La bondat d’en Lino.

La caiguda narra la vida de la Letes i el seu amic de l’ànima, en Manel, des de la infància fins a l’edat adulta a través de 5 capítols breus que ens situen en diferents moments clau de les seves vides i que es corresponen a cadascuna de les estacions de l’any (és una meravella!). No vull revelar més detalls de la trama però val molt la pena, especialment per la forma. L’estudi preliminar que ofereix aquesta edició permet anar molt més enllà en la lectura i fixar-te en detalls que et conviden a treure’t el barret (una altra vegada) davant de Palma.

Dels dos contes, La Porc és el que menys m’ha agradat. La Porc ens situa en una masia en plena verema i ens explica la història familiar i el paper de la porquera, una jove força lletja que serveix de diana de tothom. La bondat d’en Lino, en canvi, m’ha agradat més i m’ha recordat més a La caiguda. En aquest conte coneixem el vell Lino, un home vidu i innocent que només vol que la seva filla es casi amb un bon home i li doni néts. La filla, però, no està massa per la labor. D’aquest conte m’ha agradat molt el final (i aquí ho deixarem...).

En global, el que més m’ha agradat de Palma és l’ús brillant que fa de la llengua. Palma aconsegueix crear unes imatges precioses i alhora plantar-te una frase crua sense que te l’esperis; diu molt amb poques paraules i, fins i tot, diu sense haver-ho d’escriure.
La història us pot agradar més o menys, i puc entendre que no tothom connecti amb aquest llenguatge de principis del segle XX, però per mi és innegable que l’estil de Palma és una meravella. És una pena que la seva trajectòria literària fos breu, però encara és una pena més gran que a data d’avui encara sigui tan desconeguda.

"Les llàgrimes li cremaven els ulls i les galtes com ferros roents, mentres una gelor estranya li corria per les venes i no li deixava dir cap paraula."


Coneixem una mica més l'autora?
Felip Palma (Barcelona, 1858 - 1916) va ser el pseudònim que va utilitzar Palmira Ventós. L'any 1902 va publicar el conte La Porc a la revista Joventut i el 1904 va publicar el primer recull de relats, Asprors de la vida. L'any 1907 l'editorial de L'Avenç va publicar la novel·la La caiguda i tres narracions. També va destacar com a dramaturga, i també era actriu i pintora afeccionada. 

"Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls, però eren d'aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l'ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l'hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç."

Txell.Cat

divendres, 10 de desembre de 2021

El càstig - Guillem Sala

Títol: 
El càstig
Autor: Guillem Sala
Llengua original: català
Any: 2020
EditorialL'Altra Editorial
"La Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. S'atipa i vomita. Quan s'ho passa bé, després es castiga. Per què? No ho sap ni ella, la Sandra no tolera les preguntes serioses. Només li agrada parlar de tonteries."

He llegit El càstig de Guillem Sala en quatre dies: cada dia un capítol, tot i que podria haver-la llegit perfectament d'una tirada perquè la tant la història com l'estil són molt absorbents.

La Sandra és professora d'institut i cada dia se'n va a treballar i a viure amb una màscara de "tot va bé", però no va bé. És una dona amb un trastorn de la conducta alimentària i amb conductes autodestructives, amb un historial familiar complex, insatisfeta amb la vida i incapaç de ser feliç amb cap parella. L'Izan és un alumne de l'institut de la Sandra amb una sexualitat disparada que el porta a cometre una falta greu a una companya. L'Izan viu a Santa Coloma, en un habitatge precari, amb uns pares que fan tot el que poden, però amb un panorama complicat i manca de recursos. Tots dos són exemples d'allò que com a societat rebutgem i intentem ignorar, però Sala te'ls fa protagonistes, te'ls planta al davant i com a lector et toca mirar-los a la cara.

Sala ha escrit una novel·la molt crua i brutal, amb un llenguatge molt directe i sense edulcorants que tracta temes tan seriosos com els abusos, la culpa, els desordres alimentaris i els traumes familiars, alhora que critica la falta d'acompanyament que ens condueix a la cultura del càstig. I quan escric falta d'acompanyament no penso només en el jove Izan, sinó també en la Sandra adulta. Sí, què passa amb tots aquests nois que tenen una situació social complexa quan l'escola no té prou recursos? Què passa amb aquelles persones que no estan bé i no demanen ajuda? Què fem com a societat per acompanyar-los? 

Llegir El càstig és endinsar-se en una espiral que t'atrapa i no et deixa escapar. En el cas de la Sandra, és una espiral d'autodestrucció, de minar-se l'autoestima constantment i patir. En el cas de l'Izan, un cercle viciós de males decisions i falta d'acompanyament.
El càstig és present en tota la novel·la (un concepte molt cristià, per cert): en l'entorn educatiu, en el familiar, amb les amistats, en un mateix... 

La novel·la combina el català i el castellà, un fet que li ha valgut crítiques a l'autor. Crec que no en totes les novel·les és justificat i sóc la primera a arrufar el cas quan llegeixo un llibre en català amb errors, però en aquesta ocasió la decisió està més que justificada. El càstig és un retrat de l'extraradi i, ens agradi o no, així és com es parla. Llegint aquesta novel·la sents parlar els personatges i aquesta combinació català-castellà fa que t'hi endinsis de ple i que et creguis la història. No ens enganyem, la mateixa història escrita només en català no hagués tingut un resultat tan bo. Hi ha macarres que parlen català? I tant, però només cal treure el nas en algun institut de l'àrea metropolitana de Barcelona per confirmar que la majoria d'adolescents parlen en castellà.

El càstig s'estructura en quatre capítols que corresponen als tres trimestres del curs escolar i el període de vacances d'estiu. Pel meu gust, l'últim capítol és surrealista i trenca amb la credibilitat de la història. No voldria desvetllar res per als qui encara no l'heu llegit, tot i això intentaré explicar-me una mica més. Tot el que es narra durant els primers capítols és realista i, malauradament i probablement, deu passar, mentre que el que es narra a l'últim capítol, costa més de creure. Segur que en alguna ocasió deu passar, perquè la realitat sempre supera la ficció, però segurament no és el més habitual. Aquí és on m'ha grinyolat una mica.

No puc negar que el final és sorprenent i incòmode. Acabes el llibre, has estat testimoni de les misèries de la Sandra i l'Izan i no has fet res (sí, aquí no podies fer res, però si els coneguessis, hauries fet res?), així que ara el càstig és per tu, encara que només sigui el rum-rum de quan passes l'última pàgina.
"Aixeca el cap. Només existir ja és un plaer. La forma dels núvols, omplir d'aire els pulmons."

Coneixem una mica més l'autor?
Guillem Sala (Barcelona, 1974) és escriptor i professor de sociologia a la UAB. Es va donar a conèixer amb Heu vist passar en Puça amb bicicleta (2004), un text de narrativa infantil i juvenil. L'any 2006 va guanyar el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. La fuga de l'home cranc es va publicar el 2019 i El càstig, el 2020.

Txell.Cat