dimarts, 30 de novembre de 2021

In Cold Blood - Truman Capote

Títol: In Cold Blood (A sang freda)
Autor: Truman Capote
Llengua original: anglès
Any: 1966
EditorialPenguins Books

"At the time not a soul in sleeping Holcomb heard them -four shotgun blasts that, all told, ended six human lives. But afterwards the townspeople, theretofore sufficiently unfearful of each other to seldom trouble to lock their doors, found fantasy re-creating them over and again -those sombre explosions that stimulated fires of mistrust in the glare of which many old neighbours viewed each other strangely, and as strangers."

La Maria de @gatos_y_letras i les seves propostes de lectures conjuntes sempre em descobreixen grans llibres. La proposta pel mes de novembre ha estat In Cold Blood de Truman Capote.

In Cold Blood és una novel·la de no ficció (o una “novel·la no novel·la”, com deia Capote) dins del gènere de true crime. El 15 de novembre de 1959 dos joves van entrar de nit en una casa al poble de Holcomb (Kansas) i van assassinar quatre membres de la família Clutter que hi vivien. Aquells fets van trasbalsar profundament la població de Holcomb, ja que els Clutter eren una família prou benestant, sense enemics, amables i involucrats en la vida del poble. Ningú no s’ho esperava i ningú no es podia explicar què havia passat i per què els havien assassinat d’aquella manera tan terrible.

"That family represented everything people hereabouts really value and respect, and that such a thing could happen to them – well, it’s like being told there is no God. It makes life seem pointless."


Capote es va assabentar de la notícia a través dels diaris, i va quedar tan fascinat per aquell assassinat inexplicable, que va decidir anar fins a Holcomb per cobrir els fets, investigar-ne tots els detalls i escriure’n un llibre. La seva tasca de documentació va durar anys i, finalment, es va retirar a Palamós a escriure aquesta novel·la. Capote tenia clar que no volia fer un assaig o una crònica periodística, sinó que volia escriure’n una novel·la.

In Cold Blood s’estructura en quatre grans capítols narrats a través de diferents testimonis amb qui Capote es va entrevistar. De fet, una de les coses que més m’ha agradat d’aquest llibre és com va canviant el narrador, el testimoni que t’explica la història, cadascú amb la seva manera de parlar. Està fet de tal manera que el relat flueix i el trencaclosques va encaixant.

En aquest sentit, Capote aconsegueix construir tots els personatges en dues línies. Ara bé, excel·leix a l’hora de bastir uns personatges d’una complexitat emocional com són Dick i Perry, els dos assassins. L’autor no sentencia com són, sinó que deixa el judici a mans del lector a través dels actes i de les pròpies paraules dels criminals.

In Cold Blood és no-ficció i hi ha molts anys d’investigació darrere, tot i que també és una novel·la. Probablement els fets són talment com es relaten, però fins a quin punt els personatges eren com són al llibre? Quin percentatge de creació artística hi va voler afegir Capote? Fins a quin punt la relació que va establir amb Dick i Perry (sobretot amb el segon) durant les entrevistes, va enterbolir la narració?


In Cold Blood
m’ha sorprès per com està escrit; és un thriller que funciona. I, ostres, funciona tan bé que a vegades oblides que tot allò va passar. I quan hi penses, t’estremeix i et fa córrer a revisar si has tancat la porta amb clau.

Ara, a banda de la novel·la en si, el que és fascinant és tota la història que envolta la investigació i el procés d’escriptura de Capote. Si l’heu llegit, us recomano que feu un cop d’ull a aquest vídeo d’Ana Mendoza on es parla precisament d’això. Si no l’heu llegit, en principi també el podríeu veure, però jo us animo a fer-ho després :)

"Envy was constantly with him; the Enemy was anyone who was someone he wanted to be or had anything he wanted to have."

Finalment, amb aquest llibre he superat el repte número 12 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Una adaptació” ens conviden a llegir un llibre que s’hagi traslladat al cinema o en una sèrie.


Coneixem una mica més l'autor?
Truman Capote (Nova Orleans, 1924 - Los Angeles, 1984) va ser un periodista i escriptor estatunidenc, conegut especialment per les novel·les A sang freda (1966) i Esmorzar al Tiffany's (1958).
Va deixar l'escola als 15 anys i va començar a treballar de periodista al New Yorker. La seva primera novel·la Altres veus, altres àmbits (1948) va tenir molt bona acollida i el va posicionar com a un dels escriptors nord-americans més importants de la post-Guerra.

"No one comprehended that really he was ill, that grief had made him so, that grief had drawn a circle around him he could not scape from and others could not enter."
Txell.Cat

dijous, 25 de novembre de 2021

Apeirògon - Colum McCann

Títol: 
Apeirògon
Autor: Colum McCann
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Pera
Any: 2020 (original); 2021(traducció al català)
EditorialL'Altra Editorial
"Quan algú et mata la filla, t'hi vols tornar. [...] Si vosaltres en mateu un dels meus, jo en mataré deu dels vostres. I el mort, naturalment, té un oncle o un germà o un cosí o una esposa que llavors et voldrà matar a tu i llavors tu els voldràs tornar a matar, deu vegades més. Venjança. [...] Una pedra porta a una bala. I un altre assaltant suïcida porta a un altre atac aeri. I la cosa continua. I continua."

No tenia ni idea que la paraula “apeirògon” existia en català abans de llegir el títol d’aquesta novel·la i, després de llegir-ne el títol, vaig seguir sense saber què era fins que em vaig endinsar en la lectura. Un apeirògon és una forma amb un nombre de costats infinits i numerable. A Apeirògon Colum McCann desconstrueix el conflicte d’Israel i Palestina mostrant-nos alguns dels infinits costats del conflicte i la història a partir del relat d’en Rami i en Bassam.

La franja de Gaza, els mocadors palestins, els atacs israelians... és tot el que coneixia d’aquest conflicte que fa anys que dura i que he vist a les notícies des que era petita. Un conflicte que no acabava d’entendre i que, cada cert temps, demanava als meus pares primer i al meu germà (que és historiador) després que m’expliquessin per què havíem arribat on érem.

En Rami Elhanan és israelià i en Bassam Aramin és palestí. Tots dos van perdre una filla per culpa de la disputa entre Israel i Palestina. Contra tot pronòstic, són amics i se serveixen del seu dolor i de la seva història per construir ponts i assolir la pau entre els dos pobles. Tots dos són reals com també ho és el que s’explica a Apeirògon.

La seva història és l’eix vertebrador de la novel·la, a partir de la qual McCann intercala altres personatges reals, fets històrics, ciència, religió, cinema, literatura o música. Totes les històries van connectant i tot està perfectament ben lligat. He llegit aquesta novel·la amb un llapis i Google i m’he fet un tip de consultar noms propis que surten a la novel·la, i m’he sorprès de les veritats que s’hi expliquen. Podria semblar que això ha entorpit la meva lectura, però no ha estat així. Apeirògon m’ha absorbit i m’ha fascinat de tal manera que no volia deixar-me perdre cap detall.

"Al principi, quan t'arriba la notícia d'una explosió, de qualsevol explosió, on sigui, confies que potser aquesta vegada el dit del destí no t'assenyali a tu. Pregunteu-ho a qualsevol israelià. T'acostumes a sentir aquestes notícies, però no t'alteren el ritme del cor. Esperes, escoltes i confies que no et toqui a tu."


Apeirògon
no és només espectacular pel “què” s’hi narra, sinó també pel “com” es narra. La novel·la està dividida en 1001 capítols (bonica referència al clàssic de Les mil i una nits) de llargades tant diferents com una frase o 4 pàgines. Alguns dels capítols fins i tot no tenen paraules i són imatges (algunes de les quals et fan empetitir el cor). Com si intentéssim mirar un apeirògon per tots els costats, la numeració dels capítols va ascendint fins arribar al capítol 500, que es repeteix, i comença a recular de nou fins al capítol u. Els dos capítols 500 mereixen una atenció especial, ja que són transcripcions dels relats reals d’en Rami i en Bassam.

Hi ha molts símbols i elements recurrents que, en una segona lectura, segur que em permetrien capir noves cares d’aquesta figura tan complexa. En la primera part, els ocells; en la segona, l’aigua. Al llarg de tota la novel·la: coloms, la gespa, els murs, la sal, els rellotges, els jardins...

Apeirògon és una novel·la atrevida que et fa veure que en aquest conflicte no tot és blanc i negre, sinó que hi ha infinites tonalitats de gris; que cal atrevir-se a conèixer els grisos per perdonar i tirar endavant. Apeirògon és una novel·la sobre l’esperança.

"...és un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic; no ho pot ser."


Tinc la sensació que podria dir moltes més coses d’aquesta novel·la, però no trobo les paraules per fer-ho i no voldria aixafar la novel·la als qui vulgueu llegir-la.

No exagero quan dic que Apeirògon de Colum McCann ha estat una de les millors lectures que he fet aquest any. Aquesta novel·la és una obra mestra pel que fa a la forma i a l’estil, i una novel·la extraordinària i brillant pel que fa al contingut. Només puc animar-vos a llegir-la.


Finalment, vull agrair a L’Altra Editorial l’enviament d’un exemplar d’aquesta obra.

"La bala que va matar l'Abir va viatjar quinze metres per l'aire abans d'encastar-se-li a la part de darrere del cap i destrossar-li els ossos del crani com els d'un petit hortolà.
Havia anat a la botiga a comprar caramels"


Coneixem una mica més l'autor?
Colum McCann (1965) és un escriptor irlandès, autor de set novel·les, tres llibres de relats i un assaig sobre escriptura. La seva novel·la I que el món no pari de rodar (2010) va guanyar el National Book Award i el Dublin IMPAC Prize. La seva obra s’ha traduït a quaranta llengües i ha rebut diversos premis internacionals.
McCann és cofundador de l'organització sense ànim de lucre d'intercanvi global d'històries, Narrative 4.

"Quan va tornar de la guerra va dir a la Nurit que no estava segur d'haver tornat sencer."

"Aviat va veure clar que la gent tenia por de l'enemic perquè els aterria que les seves vides es poguessin diluir, que es poguessin perdre ells mateixos en l'embolic de coneixe's l'un a l'altre."

Txell.Cat

dissabte, 6 de novembre de 2021

El blat tendre - Colette

Títol: 
El blat tendre
Autora: Sidonie-Gabrielle Colette    
Llengua original: francès
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Any: 1923 (original); 2019 (publicat en català a Petits Plaers)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers

"L'amor, que s'havia fet gran abans que ells, havia convertit en màgica la seva infantesa i preservat la seva adolescència d'amistats equívoques."

El blat tendre
de Colette és, probablement, un d’aquells llibres que es llegeixen diferent segons l’època de l’any en què es llegeixen. Potser no ha estat un encert llegir-lo ara que la tardor ha decidit manifestar-se definitivament. No he sabut trobar, arraulida sota la manta on el llegia, la sal a la pell, els dies llargs i el sol de l’estiu que segurament m’haguessin transportat a Bretanya si l’hagués llegit estirada a la platja.

La Vinca i en Phil es coneixen des que eren ben petits i són tan amics, que gairebé podrien ser germans. Sempre han passat els estius plegats en una casa a la Bretanya que comparteixen les dues famílies, jugant a la platja, pescant, entre migdiades llargues i bicicletes, però aquest estiu alguna cosa és diferent. En Phil ja té setze anys i mig, i la Vinca, quinze. Per davant, un futur cap a l’adultesa que els espanta (estudiar, treballar, casar-se...); per darrere, estius i més estius d’innocència i felicitat. Aquest estiu, però, es mouen entre la infantesa i el món adult, el que vindria a ser l’adolescència, vaja. Encara hi ha espai per al joc i la pesca, però apareixen altres elements que torben la seva relació.

Si he de remarcar el que més m’ha agradat d’aquesta novel·la breu, és la manera com Colette aconsegueix il·lustrar l’adolescència. L’autora trasllada la incomoditat que es viu en aquesta època perfectament: canvis d’humor dels dos joves; les diferents maneres de gestionar les emocions, a vegades recorrent a actituds més infantils, d’altres comportant-se de manera més madura; les pors pel futur i l’enyorança per aquella època sense preocupacions i plena de joc; els primers amors; el despertar sexual i la curiositat...

I és que l’adolescència és una etapa complexa i plena de matisos; una etapa en què ens sentim sols contra el món, en què estimem com si demà ja no hi haguéssim de ser, i en què ens sembla que el món s’acaba (i és que s’acaba, probablement, tal com el coneixíem fins aleshores, i , si no, pregunteu-li a en Holden Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol). En qualsevol cas, en Phil i la Vinca experimenten canvis i tenen secrets al marge dels seus pares, que passen per allà aliens totalment al que senten els seus fills i, per això, molt encertadament apareixen a la novel·la amb el nom d’Ombres. Només hi ha una escena, en què realment estan parant atenció als joves, en què els pares apareixen amb nom i cognoms; durant la resta de l’obra són ombres difuses que pul·lulen per allà.

Ara bé, l’estil extremadament líric i farcit d’imatges de Colette, amb una traducció excepcional de Folch i Camarassa que m’ha fet recórrer al diccionari en més d’una ocasió, em va dificultar força que entrés en la història. No em malinterpreteu, m’encanta trobar paraules en català que no conec mentre llegeixo i defenso totalment que s’incloguin per preservar-les, però la suma de tot plegat va ser massa i em va superar, fins al punt de tornar a començar la lectura al cap d’un parell de dies perquè no sabia què estava llegint. La segona arrencada va ser més fluida perquè estava més concentrada i he anat enganxant la trama entre tanta imatge i poesia.

Així que no us diré “llegiu Colette” aferrissadament, però si ho feu, us recomano que ho feu a l’estiu i tranquil·lament.

"En Phil amb prou feines l'escoltava; la mirava enraonar com un sordmut, l'esperit absort en la forma dels seus llavis i l'aleteig de les seves parpelles."

Coneixem una mica més l'autora?
Sidonie-Gabrielle Colette (1873 - 1954) és una de les grans figures de la literatura francesa amb una producció literària espectacular, i un símbol de l'alliberament femení. Es va casar molt jove amb el crític parisenc Willy, el qual la va encoratjar a escriure les seves primeres novel·les, que es van publicar amb el nom d'ell. El 1906 se'n va divorciar i va iniciar una batalla legal per reivindicar l'autoria de les seves obres. Va ser la primera escriptora que va formar part de l'Acadèmia Goncourt i la primera que la va presidir. Entre les seves obres destaquen La Vagabonde (1910),  Chéri (1920), La Maison de Claudine (1922), El blat tendre (1923) o Gigi (1944).

"Però una mena de dolor estrany, gairebé físic, naixia en ell, al nivell de l'estómac."

Txell.Cat

dimarts, 26 d’octubre de 2021

L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky

Títol: 
L'últim amor de Baba Dúnia
Autora: Alina Bronsky
Llengua original: alemany
Traductor: Ramon Farrés
Any: 2015 (original); 2019 (traducció al català)
EditorialEditorial Les Hores

"Jo no tinc por de la mort. Però en moments com aquest, quan perdo la calma, torno a recordar què vol dir tenir por. No pels meus fills, sinó per mi mateixa. És una ximpleria aferrar-se a un cos que ja ha passat per tot. Però aquests segons m'ensenyen que encara no estic tan preparada com em pensava. Encara hi ha coses que cal resoldre. Paraules que s'han d'escriure."

L'últim amor de Baba Dúnia és d'aquelles novel·les boniques, amb uns personatges tan quotidians i reals, que podrien ser els teus veïns. Una novel·la d'aquelles que es llegeixen en un sospir, però que vols dosificar perquè no s'acabin; d'aquelles que et deixen el cor tendre i t'esbossen un somriure. Baba Dúnia, des d'aquí, una abraçada.

La Baba Dúnia és una velleta entranyable. Després d'anys treballant com a auxiliar d'infermeria, quan decideix que li ha arribat l'hora de retirar-se, ho fa tornant al seu poble, Txernobo. Txernobo és un indret situat a la zona d'exclusió de Txernòbil, abandonat pels qui hi vivien i pel govern després de la catàstrofe nuclear del 1986. Tanmateix, la Baba Dúnia decideix tornar a casa seva, vivint en comunió amb la natura, alimentant-se d'allò que cultiva al seu propi hort, vivint una vida tranquil·la. Una part del món se la mira entre amb recel i amb curiositat, mentre que uns altres s'hi sumen i tornen per habitar algunes de les altres cases del poble.

Per què tornar al centre de la radioactivitat? Per què posar en perill la salut? Perquè la Baba Dúnia ja és gran, té els fills que viuen lluny, no té res a perdre i vol viure els últims anys de la seva vida a casa seva, gaudint del ritme pausat de la vida lluny de les ciutats modernes. 

A Txernobo, a més, també hi viuen els morts, amb qui la Baba Dúnia de tant en tant parla. També es fa un tip de cartejar-se amb la Irina, la seva filla. I així, escrivint, cultivant, xerrant amb els veïns i amb els morts empeny els dies.
Tanmateix, l'arribada a Txernobo d'un home amb la seva filla capgiren la pau dels habitants del poble i posa en risc la comunitat. He de dir que sabia que passaria alguna cosa perquè la sinopsi de la contraportada ja ho avança, però també he de dir que no m'esperava pas un gir tan sorprenent.

"Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d'abans ni per deixar-hi les teranyines."

Bronsky ens estova a través d'una prosa àgil i bonica, amb tocs d'humor i molta, molta sinceritat. Una història que cala perquè està narrada en primera persona i t'imagines aquella bona dona, amb el seu mocador al cap i mig encorbada explicant-te-la. Hi ha qui no entén les accions de la Baba Dúnia, però tan se val. Ja és massa gran perquè li diguin què ha de fer; massa gran per preocupar-se per segons què; massa gran per no gaudir de les petites coses i ser feliç i lliure. La Baba Dúnia és una àvia forta, segura i entranyable, com ho són la majoria de les àvies. 


I a mesura que avancen les pàgines, i salvant les diferències, s'apoderen de mi les ganes irremeiables de córrer a abraçar la meva àvia, la meva Baba Dúnia; forta, valenta, lliure, convençuda.

"La meva feina m'ha ensenyat que la gent fa sempre exclusivament el que vol. Demanen consell, però de fet no necessiten l'opinió dels altres. De cada frase en filtren tan sols el que els agrada i n'ignoren la resta. Jo he après a no donar consells si no m'ho demanen explícitament. A part d'això, he après a no fer preguntes."

Coneixem una mica més l'autora?
Alina Bronsky (1978) és una escriptora alemanya d'origen rus. La seva primera novel·la Scherbenpark (2008) va ser un èxit de vendes a Alemanya. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. L'últim amor de Baba Dúnia (2015) ha estat traduïda a més de 13 llengües i va ser preseleccionada al Premi del Llibre Alemany.

"Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se'n parla."

Txell.Cat

divendres, 22 d’octubre de 2021

Dràcula - Bram Stoker

Títol: Dràcula
Autor: Bram Stoker
Llengua original: anglès
Traductora: Anna Gasol
Any: 1897 (original); 2004 (traducció al català)
EditorialBarcanova
"El seu perfil era molt afilat -moltíssim-, amb un pont pronunciat en el nas prim i uns narius singularment arquejats. [...] La boca fina, que podia veure a través de l'espès bigoti, era dura i semblava cruel, amb unes dents blanques esmolades d'una manera poc usual que sobresortien dels llavis, la duresa dels quals mostrava una sorprenent vitalitat en un home de la seva edat. [...] La impressió general era d'una pal·lidesa extrema."

Feia uns mesos que no participava en cap lectura conjunta de les que organitza la Maria de @gatos_y_letras, i quan vaig veure que durant les tres primeres setmanes d'octubre llegirien Dràcula de Bram Stoker, vaig decidir sumar-m'hi. Hi ha molts llibres que vull llegir, que s'han convertit en clàssics, però que mai trobo el moment de posar-m'hi i les lectures conjuntes sempre em donen l'empenta final que necessito.

Vaig endinsar-me a Dràcula a cegues (no, no he vist la pel·lícula), només sabent que el comte Dràcula és un vampir. Doncs bé, la novel·la ens explica que el comte Dràcula fa temps que té previst mudar-se a Londres des del seu castell a Transilvània i, per això, ha après la llengua, els costums, la història i ha adquirit una casa a Anglaterra. Per afinar la compra d’aquesta propietat, convida al jove advocat Jonathan Harker a visitar-lo al seu castell. Poc s’imagina Harker tot el que es trobarà allà.

En paral·lel, la seva enamorada, Mina Murray, es carteja i passa uns dies amb la seva amiga Lucy Westerna, que resulta que té enamorats tres amics: el noble Arthur Holmwood, l’americà Quincey Morris i el psiquiatra John Seward.
Tots ells, amb l’ajuda d’Abraham Van Helsing, hauran de treballar plegats per enfrontar-se a la foscor que el comte escamparà per Anglaterra amb la seva arribada.

Stoker ens explica aquesta novel·la, que barreja terror i aventures, a través dels diaris dels personatges, les cartes i telegrames que intercanvien i alguns retalls de premsa. Aquest és, per mi, un dels elements clau i més reeixits que expliquen l’èxit d’aquesta obra. El lector accedeix a uns documents (diaris personals i cartes) que, en principi, no van ser escrits per ser llegits per tercers; uns documents on s’hi aboquen els temors, les inquietuds i els sentiments. I és a través d’aquesta narració en primera persona que va canviant de veu que, com a lectors, quedem atrapats en la història i ens fem nostres les emocions dels personatges. En això, Stoker és brillant.

Ara bé, Dràcula va de més a menys. Els primers capítols, que es corresponen al diari de Jonathan Harker mentre està al castell de Dràcula, són exquisits i terrorífics. Stoker aconsegueix crear un ambient de terror i intriga que traspassa les pàgines del llibre i manté el lector en alerta. Vaig tenir malsons durant els primers capítols, així que vaig deixar de llegir abans d’anar a dormir i vaig passar a llegir durant les hores de llum.

"Les meves pors van quedar arraconades ben aviat davant la bellesa del paisatge que recorríem, malgrat que si hagués conegut la llengua, més ben dit, les llengües que parlaven els meus companys de viatge, tal vegada no haurien desaparegut amb tanta rapidesa."

Després d’aquesta primera part que et deixa amb l’ai al cor, Dràcula es converteix més en una novel·la d’aventures i de lluita contra el mal, amb els seus moments de terror puntual, però gens comparables amb els del principi. L’acció és contínua i la història, força trepidant, i de tant en tant apareixen algunes reflexions massa filosòfiques d’alguns personatges que, a mi, em feien més nosa que despertar-me interès.

També grinyolen alguns aspectes que hem comentat amb el grup de la lectura conjunta, com ara algunes inconsistències en els viatges continentals dels personatges (viatgen a la velocitat de la llum?), el domini de la matèria que tenen un dia i com ja no la dominen l’endemà, o certes actituds que no són creïbles tenint en compte el que estan vivint.

Tots aquests serrells són perdonables perquè Dràcula funciona i funciona molt bé: entreté i manté la intriga. No cal recordar que aquesta novel·la va suposar un abans i un després en el mite dels vampirs perquè va convertir el comte Dràcula en el paradigma de vampir. Així que probablement Stoker no buscava escriure una novel·la versemblant i científica, sinó entretenir i sembrar una mica de terror. Si així era, objectiu assolit.

"Era tot tan estrany i extraordinari que s'apoderà de mi una por terrible, i no gosava ni parlar ni moure'm."

"No pensi que no estic trist perquè ric. Ja ha vist que plorava mentre em trencada de riure. Però tampoc es pensi que estic molt trist quan ploro, perquè també em vénen les ganes de riure. Ha de tenir en compte que el riure que truca a la porta i pregunta "Puc entrar?" no és autèntic. No! És un rei i entra quan li ve de gust. No pregunta ni busca el moment més adient. Diu: "Sóc aquí". "

Coneixem una mica més l'autor?
Bram Stoker (1847 - 1912) va ser un escriptor irlandès, conegut per la seva novel·la Dràcula, tot i que va escriure nombrosos contes i novel·les de gènere gòtic i de terror.


Txell.Cat

dissabte, 2 d’octubre de 2021

La llogatera de Wildfell Hall - Anne Brontë

Títol: La llogatera de Wildfell Hall
Autora: Anne Brontë
Llengua original: anglès
Traductor: Joan Antoni Cerrato
Any: 1848 (original); 2013(traducció al català)
EditorialEl Gall Editor
"Aquest incident m'alterà i transtornà de la manera més inexplicable, llevat que em diguis que tot fou degut a les fletxes de Cupido, que no sols havien penetrat dins meu massa fondo, sinó que tenien pues i eren molt arrelades, i jo no havia estat capaç encara d'arrabassar-les del meu cor."

Aquest any amb en Dídac hem decidit instaurar una nova tradició lectora, que consisteix a llegir durant l’estiu un llibre triat per l’altre. Hi ha unes condicions mínimes, com ara que el llibre triat pugui agradar a l’altre i que la tria no es faci “amb mala llet”. Jo vaig triar La meitat evanescent per a ell i estic contenta perquè li va agradar força; ell va triar La llogatera de Wildfell Hall.

En el meu cas, vaig decidir començar-la al setembre, ja que des de fa un parell d’anys, sense haver-ho previst, el mes de setembre s’ha convertit en el mes dels clàssics. Fa dos anys vaig llegir Notre-Dame de París de Victor Hugo, i l’any passat, El roig i el negre d’Stendhal. A més, amb aquest llibre he superat el repte número 11 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Tast de clàssics” ens conviden a llegir algun dels grans clàssics de la literatura universal.

"Si m'estimessis com jo t'estimo [...] hauries vist que aqueixes diferències i distincions de rang, naixença i fortuna tan importants per al món són com pols comparades amb aquesta unitat de pensaments i de sentiments, d'ànimes i cors que s'estimen i es comprenen sincerament."

La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë era, per mi, un llibre desconegut. Després d’haver-lo llegit, trobo que aquest anonimat no li fa justícia perquè realment és molt bo!

No vull explicar massa detalls de la trama d’aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX perquè una de les coses que he gaudit més és endinsar-me totalment a cegues (vaig deixar el text de les solapes i el pròleg per quan vaig acabar la novel·la). En general, podríem dir que una dona jove i vídua, Helen Graham, es trasllada a viure a la mansió de Wildfell Hall i altera la vida rural benestant dels habitants d’aquell poble. Helen Graham és discreta i reservada, atractiva, valenta i reflexiva, així que de seguida provoca una allau de xafarderies entre les joves, ja que sembla evident que amaga algun secret sobre el seu passat. En aquell poble viu Gilbert Markham, fill gran d’una família benestant de negocis rural que de seguida se sent atret pel misteri de la jove Helen Graham.

Una dels trets més remarcables d’aquesta novel·la és la seva modernitat, malgrat publicar-se l’any 1848. Està escrita en primera persona, fet que accentua la psicologia i els sentiments dels personatges. Tanmateix, no sempre ens narra la mateixa persona (i això ho he trobat brillant i sorprenent!). Primer coneixem la història a través de les cartes que Gilbert Markham envia a un amic seu, però després del primer terç de la novel·la el narrador canvia i coneixem la història a partir del diari personal de Helen.

La modernitat, però, no rau tan sols en aquesta primera persona en el narrador, sinó en els temes que aborda: la llibertat i la igualtat de la dona en una època en què les dones no podien fer res sense el beneplàcit dels seus marits (ni dur una vida independent, ni separar-se, ni tenir propietats, ni tenir la custòdia dels seus fills). De fet, el traductor i autor del pròleg Joan Antoni Cerrato, explica al pròleg que l’obra va tenir un èxit immediat, “malgrat la crítica victoriana la catalogà de “grollera” i “repugnant”.” I és que no només es postula a favor de les dones, sinó que a més critica, sense passar-se, la hipocresia a la societat victoriana, els homes que abusen de l’alcohol, la infidelitat i el maltractament. Prou modern, no?

En tot plegat no hi falta un cert to moralista i religiós, alliçonador sobre el bé i el mal, i la importància del que fem davant de Déu.

"En les coses de l'amor, no hi ha mitjancer que pugui comparar-se a un nen alegre i de cor senzill sempre disposat a unir els cors separats, a ajeure's sobre l'abís hostil del costum, a fondre el glaç de la freda reserva, a saltar per damunt dels murs divisoris de la terrible formalitat i l'orgull."


He llegit que Anne Brontë era especialment religiosa i que es va servir de la seva experiència pròpia com a institutriu per construir alguns personatges d’aquesta novel·la (especialment per construir el personatge d’Arthur Huntingdon).

No puc deixar de fer una menció especial a la tasca del traductor, Joan Antoni Cerrato, poeta, novel·lista i traductor manacorí. És xulo trobar-se pistes del parlar del traductor en el transcurs de la lectura. Aquí us deixo una breu entrevista al traductor, centrada en la publicació de La llogatera de Wildfell Hall

 

La recomano moltíssim perquè crec que es mereix ser molt més coneguda del que és, perquè es llegeix molt bé i no es fa pesada. És una lectura absorbent i fluida que no decau en cap moment.

Per acabar, un fragment brillant del prefaci de l'autora a la segona edició:
"[...] segons el que penso, em satisfà que, si un llibre és bo, és bo sense que importi el sexe del seu autor. Totes les novel·les són, o haurien de ser, escrites perquè tant els homes con les dones les llegissin, i no entenc ni poc ni gens com un home s'hauria de permetre d'escriure res que fos realment desagradable per a una dona, o per què una dona hauria de ser censurada per escriure alguna cosa que per a un home seria adequat o convenient."

Coneixem una mica més l'autora?
Anne Brontë (Regne Unit, 1820 - 1849) va ser la germana petita de les escriptores Charlotte i Emily Brontë. Anne Brontë és, també, la més desconeguda de les tres. Inicialment publicaven els seus poemes i novel·les amb pseudònims de noms masculins i la seva obra ràpidament va atreure els lectors per la seva originalitat i apassionament. Les tres germanes van morir molt joves a causa de la tuberculosi.
Anne Brontë va escriure Agnes Grey (1847) i La llogatera de Wildfell Hall (1848).

"Que estrany és que plorem tan sovint els uns per les desgràcies dels altres, quan no vessem ni una llàgrima per les nostres! El seu cor era força ple de penes pròpies, però es desbordà davant la idea de les meves. Jo també vaig vessar llàgrimes a la vista dels seus compassius sentiments, encara que no havia plorat per mi mateixa des de feia moltes setmanes."
Txell.Cat