L'inevitable home blanc - Jack London

Títol: L'inevitable home blanc 
Autor: Jack London 
Llengua original: anglès
Traducció: Jaume Creus 
Editorial: Comanegra 
Any: 1903-1916, recull en català del 2023

"Ho sabem. Ens ho han dit els nostres pares i els pares dels nostres pares. Van arribar com xaiets, amb bones paraules. I ja podien dir bones paraules, ja, perquè nosaltres érem molts i forts, i totes les illes eren nostres. Com dic, van venir amb bones paraules. N'hi havia de dues menes. Uns van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per predicar-nos la paraula de Déu. Els de l'altra mena van demanar el nostre permís, el nostre amable permís, per comerciar amb nosaltres. Allò va ser el començament." 

A principis d'any vaig acabar Lluny a l'Àfrica d'Isak Dinesen, un llibre que se'm va allargar més de l'esperat i desitjat perquè se'm feia molt pesat i incòmode de llegir. Arran d'aquest llibre, vam parlar amb en Sergi Purcet d'@elsbookhunters de llibres que són fills d'una època i d'un pensament i que, avui dia, poden semblar antiquats ja sigui per racisme, masclisme o el que sigui. Alguns envelleixen millor que altres, i és normal que al lector d'avui hi hagi certs punts de vista que no comparteixi, però també com a lectors crec que hem de saber contextualitzar l'obra en l'època. Ja és bo que arrufem el nas i detectem tot allò que no ens agrada, però sense lapidar els seus autors.

Bé, doncs si bé en general soc capaç de fer-ho, Lluny a l'Àfrica em va superar. Aleshores, en Sergi em va parlar de L'inevitable home blanc de London, i de com, malgrat que l'autor era un supremacista blanc sense disfressa, havia gaudit amb la lectura. I un dia que vam trobar-nos amb ell i la Laia, me'l va regalar (i així segur que el llegiria 😜). 

Finalment, aquest mes de setembre l'he llegit i comentat amb la Gina (com ja vam fer fa uns mesos amb El llano en llamas de Rulfo). 

"Aquell home no coneixia el fred. Probablement, totes les generacions dels seus ancestres havien ignorat el fred, el fred real, el fred de cent set graus per sota del punt de congelació. Però el cos sí que el coneixia; tots els seus ancestres el coneixien, i ell n'havia heretat el coneixement. Sabia que no era pas bo caminar a camp obert amb un fred tan espantós."

L'inevitable home blanc és una antologia de contes seleccionats per Jaume Creus. Al recull hi trobem 10 relats que conformen una barreja molt interessant de temes i ubicacions. London va tenir una vida molt intensa, va fer tot tipus de feines i ben diferents i va viatjar moltíssim; i de tota aquesta experiència en van sortir un munt de relats.

Si hi ha una cosa en què London i excel·leix és en les ambientacions. Les descripcions, sense fer-se feixugues, et transporten allà on vol: al Canadà amb un fred que traspassa les pàgines i et congela els peus, en una taverna en què gairebé t'arriba l'olor d'alcohol, a Hawaii amb l'oceà ben present, en un vaixell o en un futur alternatiu. En algunes de les històries la tensió va en augment de manera progressiva i London en controla el ritme de manera magistral, en d’altres alguns personatges i animals et desperten un sentiment de tendresa i pena, però també n’hi ha alguns que fan esbossar un somriure.

Tractat de diferents maneres, London aborda el conflicte de l'home amb la natura, una natura imparable i salvatge. Una altra qüestió recurrent en tots els relats és la supremacia de l'home blanc, ja sigui per raça, sexe o estatus. L'home blanc contra altres races i contra salvatges, l'home blanc per sobre de la dona, l'home lliure contra els esclaus. En tot plegat s'hi intueix una preocupació per la condició humana i per tot allò que el pot portar a la perdició i extinció. 

D'alguna manera algunes de les històries es poden aparellar i funcionen com a dues cares d'una moneda. "Encendre un foc" i "Llei de vida" comparteixen un escenari gèlid i remot, la solitud de l'home davant la vastitud de la natura i el foc com a símbol de la vida i, en la seva absència, de la mort. "Avergonyit" i "L'inevitable home blanc" són dues històries de violència i massacre, que mostren la victòria de la raça blanca, ja sigui moral o física. "Koolau el Leprós" i "Mauki" aborden de nou el xoc entre blancs i altres races, en aquest cas de les illes del Pacífic, mostrant la perseverança i resiliència dels no blancs, i amb dos finals oposats: una victòria i una derrota. "Un fragment curiós" i "Una invasió sense precedents" són dos relats especulatius que proposen una història alternativa. Aquí és on es veu més clarament el temor que l'home blanc perdi la seva hegemonia davant d'esclaus o dels xinesos. Aquests dos són els que m'han agradat menys, tot i que no ha deixar de sorprendre'm la capacitat narrativa i els recursos literaris de London. Hi ha un parell de relats, "A la salut de l'home del camí" i "A l'estora de makaloa" que no tenen (per mi) una parella tan evident. Són dues històries molt cinematogràfiques i, de nou, amb una ambientació excel·lent.

He gaudit molt de les històries de London, dels seus paisatges i les seves reflexions. Compartir la lectura ha estat, un cop més, un encert, ja que hem pogut aprofundir una mica més en cada història, en alguns símbols que es repetien i intercanviar opinions. Hi ha molts detalls i si us interessa i rasqueu, hi trobareu matisos i moltes capes. 

No conec massa l'obra de London, però crec que L'inevitable home blanc pot ser una bona porta d'entrada a l'autor, ja que us durà a fer un tomb per diversos continents i diverses etapes de l'autor. Si el llegiu, feu-ho amb la ment oberta i deixeu-vos portar per sentir el fred, l'olor de mar o el vent entre les fulles. 

Moltes gràcies, Sergi, per la recomanació!

 "Una certa por de morir, ombriva i opressiva, s'emparà d'ell. La por es va fer de seguida abassegadora quan va comprendre que ja no es tractava senzillament de la congelació dels dits de les mans i els peus, ni de perdre mans i peus sencers, sinó que era qüestió de vida o mort, i amb les oportunitats en contra."

Coneixem una mica més l'autor?

Jack London (1876-1916) va ser un dels autors més influents de la literatura americana i un dels millors contistes. La seva obra realista explora l'enfrontament entre l'ésser humà i la seva supervivència. Es va autoeducar llegint llibres a la biblioteca i durant la seva joventut va viatjar molt i va treballar de moltes feines (mariner, escombriaire, buscador d’or, articulista…). La seva etapa productiva és breu però prolífica. Va morir als 40 anys d’una sobredosi de morfina (no se sap si deliberada o accidental), però deixà un llegat de més de cinquanta obres entre novel·les, relats… Destaca La crida del bosc (1903) o Ullal blanc (1906).

Txell.Cat

Un viejo que leía novelas de amor - Luis Sepúlveda

Títol: Un viejo que leía novelas de amor
Autor: Luis Sepúlveda
Llengua original: castellà
Editorial: Tusquets
Any: 1993 original

"Antonio José Bolívar Proaño sabía leer, pero no escribir. Leía lentamente, juntando las sílabas, murmurándolas a media voz como si las paladeara, y al tener dominada la palabra entera la repetía de un viaje. Luego hacía lo mismo con la frase completa, y de esa manera se apropiaba de los sentimientos e ideas plasmados en las páginas. Cuando un pasaje le agradaba especialmente lo repetía muchas veces, todas las que estimara necesarias para descubrir cuan hermoso podía ser también el lenguaje humano."

 
Ja fa gairebé un any que vaig anar a Xile per feina i de record vaig visitar una llibreria i vaig comprar dues novel·les breus de dos autors ben coneguts. Un viejo que leía novelas de amor de Luis Sepúlveda és una d'aquestes dues novel·les.
 
Tot i que l'autor és xilè, la història ens transporta a l'Amazònia equatoriana, al poble El Idilio, on viu Antonio José Bolívar. El Idilio és un poble remot, que només rep la visita d'un vaixell dues vegades l'any i que queda a tocar de la selva amazònica. Tot i no ser originari d'aquest poble, ja fa anys que hi viu i, de fet, durant uns anys el nostre protagonista també va viure amb els shuar, els indígenes, a la selva i en va aprendre els costums, però també els trucs per sobreviure-hi i estimar-la.
Rubicundo Loachamín és un dentista i amic d'Antonio José i, dues vegades a l'any, arriba al poble amb el vaixell, fa una revisió a les dentadures dels vilatans d'El Idilio, i li porta novel·les d'amor al nostre protagonista. Ja vell i vidu, li agrada viure una existència tranquil·la i solitària, i dedicar els vespres a la lectura d'històries de passió, amb una mica de tristesa i drama, però que acabin bé.
 
Malauradament la seva rutina plàcida es veu alterada per l'aparició de diversos cadàvers de nord-americans (gringos, com escriu Sepúlveda) a mans d'una tigressa furiosa per la caça dels seus cadells. L'alcalde, un personatge corrupte, detestable i molt desagradable, insisteix fins que aconsegueix que Antonio José s'uneixi a una expedició cap al cor de la selva per caçar-la, davant el temor que l'animal s'acosti al poble.
Enmig del fil temporal principal, el lector també descobreix altres moments anteriors de la vida del protagonista, la seva dona, la seva vida a la selva... I no explicaré massa més, però el final 💕…

"Antonio José Bolívar Proaño supo que no podía regresar al poblado serrano. Los pobres lo perdonan todo, menos el fracaso."

  
A través del protagonista i del seu gust per la lectura, Sepúlveda parla del poder de la literatura per evadir-nos de la realitat i fer-nos companyia. Antonio José, cansat i fastiguejat amb una societat corrupta i que no valora la natura, és refugia en les històries d'amor.
Però no només això, l'autor també aborda la destrucció de l'Amazones i de l'hàbitat natural de flora i fauna, així com les diferències entre la vida "civilitzada" dels blancs al poble i la dels indígenes a la selva, que viuen en harmonia amb la natura i la respecten.
 

"Antonio José Bolívar Proaño se quitó la dentadura postiza, la guardó envuelta en el pañuelo y, sin dejar de maldecir al gringo inaugurador de la tragedia, al alcalde, a los buscadores de oro, a todos los que emputecían la virginidad de su amazonia, cortó de un machetazo una gruesa rama, y apoyado en ella se echó a andar en pos de El Idilio, de su choza, y de sus novelas que hablaban del amor con palabras tan hermosas que a veces le hacían olvidar la barbarie humana."

M'ha agradat molt la manera d'escriure de Sepúlveda, senzilla i propera, amb tocs d'humor i ironia.
Aquesta és una història narrada en poc més de 100 pàgines que, amb la llengua i les descripcions, us transportarà a Amèrica del Sud, que us farà somriure, però que també us provocarà algun crec a dins quan llegiu els estralls que provoca l'home (blanc, la majoria de vegades) a la natura. I aleshores entendreu que Antonio José Bolívar Proaño vulgui viure en pau i a la seva, i llegir històries d'amor, però d'amor del de veritat, i potser aleshores us preguntareu quin llibre li portaríeu vosaltres.
 

"Te traje dos libros. Al viejo se le encendieron los ojos.

—¿De amor?

El dentista asintió. Antonio José Bolívar Proaño leía novelas de amor, y en cada uno de sus viajes el dentista le proveía de lectura.

—¿Son tristes? —preguntaba el viejo.

—Para llorar a mares —aseguraba el dentista.

—¿Con gentes que se aman de veras?

—Como nadie ha amado jamás.

—¿Sufren mucho?

—Casi no pude soportarlo —respondía el dentista."

 

Coneixem una mica més l'autor?
Luis Sepúlveda (Ovalle, 1949 - Oviedo, 2020) va ser un escriptor xilè de contes i novel·les. Al llarg de la seva vida va viatjar molt per tot el món, i tots aquests viatges i el que en va conèixer, ho va plasmar a la seva obra. Un viejo que leía novelas de amor (1988) ha estat traduïda a més de 30 idiomes i és l'obra que el va llançar a la fama.

 
Txell.Cat
 
  

El jardí de vidre - Tatiana Tibuleac

Títol: El jardí de vidre
Autora: Tatiana Tibuleac
Llengua original: romanès
Traducció: Antònia Escandell
Editorial: Les hores
Any: 2018 original; 2021 en català
 

"Arrenglerades en caixons de ferro apilats fins al sostre, en contacte amb la llum, les ampolles ressuscitaven. Els seus colors senzills es barrejaven i en naixen d'altres d'inesperats.

Un reguitzell color granat, un reguitzell blanc: rosat.

Un reguitzell color beix, un reguitzell color marró: mel.

Un reguitzell color verd, un reguitzell blanc: turquesa.

Les blanques: argent. 

El meu jardí de vidre."

 
Després que El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes fos la millor lectura de l'any passat tenia moltes ganes de seguir descobrint Tibuleac. Vam comprar El jardí de vidre el setembre de l'any passat, i aprofitant que l'autora venia a La Setmana del Llibre en Català, vam treure el cap i vam sortir amb una dedicatòria: "Per al Dídac i la Txell, un viatge meravellós al meu Chisinau".
 
El jardí de vidre narra la vida fragmentada de la Lastocika, una nena moldava que, després de ser abandonada en un orfenat pels pares i de viure-hi uns anys, és adoptada (o, més ben dit, comprada) per la Tamara Pavlovna. No es queixa, se sent agraïda per haver deixat enrere l'infern de l'orfenat, malgrat que la seva nova mare adoptiva també la maltracta i la fa treballar fins a l'extenuació, i és que darrere de la compra de la Lastocika només hi ha la voluntat de fer més diners recuperant, netejant i revenent ampolles de vidre.
La història la narra la mateixa Lastocika quan ja és gran i fa balanç de la seva dissortada vida, i ho fa com si es dirigís als seus pares.
 

"De vegades penso que si us odiés ni que fos un centímetre més, el meu odi faria una volta completa i arribaria a l'amor. Aquest centímetre el temo d'allò més, per culpa seva ho ajorno tot."

De rerefons tenim uns anys complexos de la història de Moldàvia, primer formant part de l’URSS i amb el rus imposat per sobre del moldau, la perestroika i, finalment, la desintegració de l'URSS i la recuperació del moldau. Amb aquest context històric Tibuleac parla de la recerca de la identitat pròpia del poble moldau a través de la Lastocika, amb un ball de llengües apreses a base de cops i insults, però també amb la sensació de no saber d'on ets ben bé. (Com a nota addicional he après que el moldau i el romanès són la mateixa llengua, però que la primera s'escriu en alfabet ciríl·lic i la segona amb el llatí).

"A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda."

 
La Lastocika és com el vidre que té la capacitat de tenir moltes vides, de trencar-se i tornar-se a moldejar, malgrat els cops i trencadisses. La vida de la protagonista és dura, amb pèrdues, violència, abusos, molts dubtes i sense amor. Malgrat tot, no perd l'esperança, no defalleix i s'obre camí, i ho fa des de la comprensió i el perdó.
 

"El cor, Lastocika, no és pas una ungla, fa mal. És ben cert que s'està millor sense cor, però com desfer-te'n? Si hom llencés tot allò que li fa mal, ens quedaríem per dintre buits com una beina. Dissecats de viu en viu."

 
La vida de la protagonista ens arriba en petits fragments desordenats, talment com si s'hagués trencat una ampolla de vidre i n'anéssim recollint els trossos per reconstruir-la. Molts d'aquests fragments són punxeguts i tallants, d'altres són llisos i brillen, alguns són aspres. Entre aquests fragments hi trobem records, anècdotes i retalls dels seus veïns, un conjunt d'allò més estrafolari, però on la nostra protagonista troba algun bri d'amor. Tibuleac, però, no ens deixa veure tots els trossos d'aquesta ampolla i deixa espai a la imaginació del lector per acabar d'omplir alguns buits i algunes històries.

"Aquell dia el porto amb mi a tot arreu, en qualsevol circumstància. No hi he trobat parangó ni en els diners, ni en l'amor. Mai ningú no m'ha estimat més. Ni vosaltres."

 
M'ha costat més entrar en aquesta lectura; al principi se'm feia una mica confusa i no acabava d'enganxar el fil, però els capítols són tan breus que vas passant pàgines i, quan menys t'ho esperes, ja ets dins la història.
L'estil de Tibuleac és el que coneixem d'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, amb frases breus, imatges poètiques i boniques que contrasten amb algun cop de puny de tant en tant.
 
És cert que no m'ha fascinat com ho va fer la seva primera novel·la, però tinc clar que seguiré llegint i descobrint Tibuleac.

"Existeixen, al món, persones d'aquest tipus, que necessiten poder explicar històries per viure. Per a ells, per a aquesta gent, sempre bella i de vegades tocada del bolet, la vida ha de ser un conte. [...] Saben que en un conte no queden mai les coses sense resoldre. Un conte -fins i tot el més curt, fins i tot el més trist- té sempre la cura de retre justícia."

 
Altres entrades de la mateixa autora

• El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat
 

La carta - William Somerset Maugham

Títol: La carta
Autor: William Somerset Maugham
Llengua original: anglès
Traducció: Yannick Garcia
Editorial: Viena Editorial
Any: 1926 original; 2022 en català

 

"Aleshores va semblar que la seva calmosa intel·ligència s'adonava d'alguna cosa. El seu pensament era una foscor on de cop i volta va esclatar un rellampec i, si bé la foscor successiva era igual de pregona, hi quedava el record d'una cosa no vista, però potser albirada."

La carta de Somerset Maugham ha estat el segon petit plaer que he llegit a l’estiu i un dels que més m’han agradat dels que he llegit.

És un llibre especialment curt -90 pàgines amb uns marges generosos- que es llegeix literalment d’una asseguda i que ens transporta a Singapur, on viu i treballa el senyor Joyce, un advocat anglès.

El jove advocat està treballant en la defensa de la Leslie, la dona d’un bon amic seu propietari d’unes importants plantacions de cautxú, en Robert Crosbie. La Leslie es troba en presó preventiva acusada de l’assassinat de Geoffrey Hammond, propietari d’una altra plantació veïna. Ella al·lega que l’assassinat va ser en defensa pròpia i, a priori, el cas no presenta massa dificultats… fins que apareix una carta que fa canviar el rumb de la història.

No vull explicar massa més perquè ja és prou curt, però us en recomano la lectura. Es llegeix molt fàcil i atrapa des de la primera pàgina. La tensió va en augment i no el pots deixar fins que arribes al final; un final amb un gir que es va insinuant al llarg de la lectura, però que et deixa corglaçada.

En resum: malgrat com de curt és, l’ambientació és brillant, el ritme va in crescendo des del principi sense ni un moment de caiguda i està molt ben escrit. Potser part de l’èxit rau en una de les ocupacions de l’autor, que va fer d’espia per als serveis secrets britànics…

He vist que hi ha una adaptació cinematogràfica de 1940 de 91 minuts (ai, mira… com les pàgines del llibre!). Si bé és una lectura molt adaptable a la pantalla -l’autor també va fer de guionista-, em resulta graciós que en poguessin fer un llargmetratge essent una història tan curta 😂.

Coneixem una mica més l’autor?
William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va ser un novel·lista, dramaturg i contista britànic i un dels escriptors més populars de la dècada del 1930 (i el més ben pagat!). Va compaginar la seva carrera literària amb ocupacions curioses com ara la de fer d’espia per als serveis secrets britànics o de guionista a Hollywood.

Txell.Cat

El tercer casament - Kostas Taktsís

Títol: El tercer casament
Autor: Kostas Taktsís
Llengua original: grec

Traducció: Jaume Almirall Sardà

Editorial: Trotalibros Editorial
Any: 1963 original; 2022 en català

"¿Per què ets tan beneita que et fas mala sang amb coses així?  [...] De vegades jo també m'enrabio i malbarato la vida amb les coses més insignificants, però almenys hi ha moments en què em desperto i comprenc com són de sàvies les persones que no donen cap importància a res."

El tercer casament de Kostas Taktsís m’ha volat a les mans, m’ha atrapat des del primer capítol i no he pogut deixar de llegir la història de la Nina i l’Ekavi fins que he arribat al final.

Aquesta és la història de la Nina i dels seus tres matrimonis, de la seva família i amics, però també és la història de la senyora Ekavi, amiga, confident i, finalment, sogra de la primera, i de la seva família. Dues vides plenes de desgràcies i conflictes de tots colors de dues dones fortes que, malgrat totes les vicissituds i infinites queixes, no deixen de tirar endavant.

"El papà deia que la mort de les persones que estimem és com un tall de ganivet esmolat, que el dolor ve més tard, quan el tall es refreda, i, com en tantes altres coses, també en això tenia raó. Ara ho sé, però llavors no sabia que quinze dies no basten perquè es refredi un tall d'aquesta mena, que havien de passar tants anys perquè plorés de debò."

La novel·la de situa a la primera meitat del segle XX i fa un repàs de la història de Grècia des del conflicte a Macedònia fins a la guerra civil, passant per la Segona Guerra Mundial i l'ocupació dels alemanys, però també de la seva societat i geografia (les dues famílies es van movent per diferents indrets del país). En aquest punt, cal destacar les notes del traductor Jaume Almirall, que són de gran ajuda per entendre moltes de les referències del text.

I és que l'estil està molt ben aconseguit. Amb una llengua fluïda, desacomplexada i directa Tatksís aconsegueix donar veu a les dues dones i fer que parlin de manera natural i col·loquial. És ben bé com si les sentissis parlar i criticar-ho tot i tothom (i, de nou, recalcar la grandíssima traducció d'Almirall).

Amb aquest teló de fons i aquests personatges, Tatksís aborda molts temes que en aquell moment eren tabú però formaven part de la societat. Així, hi apareix l'homosexualitat, el consum de drogues, la delinqüència, el comunisme a Grècia i les maternitats no desitjades, sense oblidar-se de retratar la davallada de les classes benestants per la guerra, les morts i la fam. Multitud de temes però que en cap moment m'han fet sentir que m'estaven explicant massa coses.
També m'ha semblat interessant el fet que El tercer casament és una novel·la amb un gran protagonisme femení. Hi ha homes, sí, però la veu cantant i el punt de vista és eminentment de les dues protagonistes en una època que sovint es retrata amb una visió masculina.

L'he gaudit molt, moltíssim. M'ha captivat la força de les protagonistes i he après moltíssimes coses de Grècia. He de confessar que tot i haver fet grec clàssic a Batxillerat i tot el que aprenem de la Grècia antiga, la moderna i contemporània m'era totalment desconeguda.
Per posar-hi un però, hi ha tants noms i personatges que a mitja lectura em vaig adonar que ja no sabia qui era qui i em vaig disposar a fer un arbre genealògic. Tot i que hagués sigut millor anar-lo fent des del principi, em va ajudar a resituar-me.

"Em sentia com quan a casa tens un finat, com quan algú mor de nit i, després dels primers plors, encara que intentis resistir-te al cansament i a la son perquè trobes egoista dormir quan has perdut un parent, al final no pots més, et deixes caure sobre el divan [...] i fas una dormida d'aquelles que, en comptes de donar-te descans, t'esgoten encara més, i quan obres els ulls amb la claror de la primera hora, el teu primer pensament és el mort, i dius: «D'ara en endavant no el tornaré a veure caminar, no el tornaré a sentir parlar, és mort, mort!» I el món et sembla negre, la vida insofrible."

 
No deixeu passar l'oportunitat de descobrir aquest autor que només va poder escriure aquesta obra abans de morir assassinat. És una lectura molt completa, que de ben segur que us farà aprendre un tou de coses i que us farà riure amb les sortides de la Nina i l'Ekavi. Agafeu el costat bo del sofà perquè quan comenceu, no podreu parar.

"Contemplava els estels, el llum verd i el vermell del pont, el clapoteig de l'aigua en la foscor, i vaig sentir una soledat com si no hi hagués, no solament en el vaixell, sinó ni en tot aquell firmament, ni una sola persona en qui poder recolzar-li el cap sobre els genolls i plorar."

Coneixem una mica més l'autor?

Kostas Taktsís (Salònica, 1927 - Atenes, 1988) va ser un escriptor grec de la Generació de Postguerra. Després de la separació dels seus pares quan tenia set anys, se'n va anar a viure amb la seva àvia a Atenes. Va començar a estudiar Dret a la Universitat d'Atenes, però va haver d'abandonar els estudis per anar a servir a l'exèrcit. Va publicar diversos reculls de poemes i una única novel·la, El tercer casament, que es va autopublicar el 1962 després de ser rebutjada per diverses editorials. La novel·la va tenir una gran rebuda i es va traduir a divuit idiomes, es va adaptar a la televisió, a la ràdio i al teatre, fet que va convertir Taktsís en un dels autors més importants de la seva generació. Durant la dictadura dels coronels (1967-1974) va estar implicat en diversos aldarulls per lluitar pels drets dels homosexuals i contra la seva repressió. El 27 d’agost de 1988 la seva germana se’l va trobar escanyat al seu apartament i la policia no va resoldre mai l’assassinat.

Txell.Cat

Sang calenta - Irène Némirovksy

Títol: Sang calenta
Autora: Irène Némirovsky
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Viena Edicions
Any: 2007 original; 2021 en aquesta edició en català 

"L'amor igual. Li fas un senyal, li indiques el camí. L'onada arriba, tan diferent de com t'havies pensat, tan amarga i glaçada, i t'envesteix el cor." 

Després de llegir El ball de Némirovsky tenia clar que volia seguir descobrint aquesta autora i, com ja fa uns quants estius que fem, vam aprofitar una visita a la biblioteca per agafar aquest petit plaer en préstec.
 
Sang calenta és una obra pòstuma de l'autora ucraïnesa que va ser descoberta el 2005 i publicada per primera vegada en francès el 2007, tot i que es calcula que va ser escrita cap al 1941. Quan Némirovsky va ser arrestada el 1942, va entregar a les seves filles una maleta amb papers, entre els quals van trobar part d'aquesta novel·la breu. Un any més tard, el 2005 els editors Olivier Philipponnat i Patrick Lienhardt van trobar també uns papers que pertanyien a una novel·la incompleta, la que tenien les filles. Ells van ser els qui van fixar el text de l'obra que ens ha arribat de Sang calenta.
 
Ens situem a Borgonya als anys 30, en un poble tranquil de vinyes i vi, amb Sylvestre -també anomenat Silvio-, que viu sol i retirat després d'anys de voltar pel món i de dilapidar la seva fortuna. Sense dona ni fills, ja és gran i, des de la casa familiar, observa els veïns del seu poble i és qui ens narra la història i qui ens presenta els personatges.
 
La primera part de l'obra ens mostra escenes quotidianes de les famílies que hi viuen i exploten la terra, un retrat de la petita burgesia francesa de principis del segle XX.
Cap a la meitat de la novel·leta hi ha un canvi de ritme arran de la mort d'un dels personatges del poble. Aquesta mort sobtada trasbalsa la tranquil·litat dels vilatans, ja que a poc a poc van sortint a la llum secrets, passions, infidelitats i històries passades que tots amagaven sota unes falses aparences.

"Aquell vespre no era únicament la meva memòria qui retrobava el passat, sinó el meu cor. Reconeixia aquella ràbia, aquella impaciència, aquell intens anhel de felicitat. I tanmateix no era una dona viva qui m'esperava, sinó una ombra, feta de la mateixa substància que els somnis. Un record."

Némirovsky, amb una prosa fluïda i elegant, fa evolucionar una nouvelle costumista cap a un drama rural carregat de misteri, amb un ritme que va de menys a més i amb un final sorprenent i rodó.
 
Sang calenta parla de les passions desenfrenades i dels enganys que acaben descobrint-se, en una història en què joves i grans tenen la sang ben calenta 😏. Qui sap si la culpa és del vi i de les vinyes, ben presents en la història i que ens acompanyen en els canvis d’estació, però també en l’evolució dels sentiments dels personatges. O potser la culpa és de la naturalesa humana?

"No es tracta només de les exigències de la carn. No, no és tan senzill. La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos."

Tinc pendent llegir Suite francesa de la mateixa autora, que també va ser descoberta pòstumament. Entre El ball i Sang calenta potser em va agradar més la primera, un pèl menys enrevessada, amb menys passions amoroses i amb un punt crític que no li he trobat a Sang calenta. De totes maneres, és un bon culebrot per llegir i passar una bona estona.

Altres entrades de la mateixa autora

• El ball

Txell.Cat

L'esdeveniment - Annie Ernaux

Títol: L’esdeveniment
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 2000 original; 2022 en català

"La llei. Aquesta era per tot arreu. En els eufemismes i en les lítotes de la meva agenda, en els ulls protuberants de Jean T., en els casaments dits forçats, a Els paraigües de Cherbourg, en la vergonya de les que avortaven i en la reprovació dels altres. En la impossibilitat total d'imaginar que un dia les dones podrien decidir avortar lliurement. I, com de costum, era impossible determinar si l'avortament estava prohibit perquè era dolent, o si era dolent perquè estava prohibit. Es jutjava en relació amb la llei, no es jutjava la llei."

Vaig descobrir Annie Ernaux a finals de l'any passat amb Una mujer i em va commoure i agradar molt la seva manera de narrar, així que tenia clar que volia seguir llegint-la. 

L'esdeveniment és una narració que l'autora va escriure més de 35 anys després d'un dels fets més transcendentals de la seva vida: un avortament clandestí. 

Ernaux es va quedar embarassada als 23 anys i tenia clar que no volia tirar endavant aquell embaràs no desitjat. Tanmateix, a principis dels anys 60 a França era il·legal interrompre l'embaràs, així que no li va ser fàcil i ho va haver de fer sola i posant en risc la seva pròpia vida. 

"Ja no estava al mateix món. Hi havia les altres noies, amb els ventres buits, i jo."

Ernaux recorre les notes de la seva agenda i del seu diari d'aquells mesos per reconstruir aquells fets, en una narració que és un exercici terapèutic per a l'autora. Mentre escriu vol tornar a sentir allò que va sentir en el seu moment per transitar-ho de manera sana. I és que encara que la decisió d'avortar fos seva, el procés no va ser fàcil i va haver de fer-ho sola i enfrontant-se a violència obstètrica i cares llargues per part dels seus companys "progres" d'universitat. 

Els records que va reconstruint s'intercalen amb les sensacions que tenia l'autora al reviure aquells mesos. Hi apareixen persones reals amb qui va interactuar, però se'n preserva l'anonimat. 

Ernaux escriu per convertir la seva vida en escriptura i ho fa obrint-se en canal per parlar-nos dels moments de més soledat, duresa i tristesa de manera sincera i transparent. Ho fa amb una prosa directa que en alguns moments pot arribar a ser desagradable de tant explícita que és, però que remou el lector. 

Darrere del testimoni d'Annie Ernaux hi ha altres dones que van viure (i que viuen encara avui) situacions semblants: la prohibició per decidir sobre el seu cos, l'estigma i violència física i emocional. 

Tot i que m'agrada com escriu, ha sigut una lectura que m'ha fet estremir i que no recomano a tothom. Es llegeix d'una asseguda, però en alguns moments cal agafar aire i és extremadament explícita (del nivell que si fos una imatge sortiria aquell anunci dient que pot ferir sensibilitats). 

Així que si us voleu estrenar amb l'autora i tenint en compte que té moltíssims llibres publicats i traduïts, potser és millor que comenceu amb un altre 😅.

"He acabat posant en paraules el que em sembla una experiència humana total, de la vida i de la mort, del temps, de la moral i d'allò prohibit, de la llei, una experiència viscuda d'un extrem a l'altre a través del cos."

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un Premi Nobel del repte de lectura d'El Reducte Català, i també faig parada a la literatura francesa amb el repte de La Caravana Lectora.

Altres entrades de la mateixa autora:

• 
  Una mujer

Coneixem una mica més l’autora?

Annie Ernaux (Lillebone, 1940) és una escriptora i professora francesa. La seva obra és essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Ha estat guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura (2022).

Txell.Cat