dimarts, 27 de juliol de 2021

Els nois de la Nickel - Colson Whitehead

Títol: Els nois de la Nickel
AutorColson Whitehead
Llengua original: anglès
Traductora: Laia Font
Any: 2019 (original); 2020 (traducció al català)
EditorialEdicions del Periscopi


"Això et feia l'escola. I no s'acabava quan en sorties. Et retorçava tant que ja no podies dur una vida recta, de recargolat que estaves quan te n'anaves."

Hi ha pel·lícules i sèries que no puc mirar a la nit perquè després tinc malsons i, amb Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, he descobert que amb alguns llibres també puc tenir malsons.

Aquesta ha estat la tercera lectura del Black History July d’enguany, una novel·la que retrata uns fets reals, tan ben documentada que fa feredat. 

Situada als anys 60, Els nois de la Nickel explica la història de l’Elwood Curtis, un jove afroamericà que, per un error, acaba internat al reformatori de Florida per a nois, la Nickel. L’Escola Nickel està inspirada en un reformatori real que va existir, la Dozier School for Boys, i on durant molts anys van explotar, maltractar, violar i, fins i tot, assassinar nens i joves. Nens i joves que eren orfes, que l’Estat no sabia on enviar, que havien estat condemnats per algun delicte que havien comès (o no) acabaven a la Dozier i intentar-ne escapar no era una opció. L’escola tenia lloc per a joves blancs i negres, en instal·lacions separades, però el tracte que rebien uns i altres era considerablement diferent.

L’autor va descobrir l’existència d’aquesta escola el 2014 a través d’un reportatge periodístic en què es parlava del descobriment d’un cementiri clandestí al costat del cementiri oficial de l’escola, on van trobar nombrosos cossos de nens i joves que l’escola havia denunciat com a fugitius. Colson, al final del llibre, també menciona una pàgina web on els supervivents de l’escola narren les seves experiències. A la novel·la hi ha referències a alguns d’aquests testimonis i jo, personalment, acabada la lectura vaig llegir per sobre el reportatge i alguns dels testimonis, i són estremidors.

Tornant a la novel·la, l’Elwood és un noi que viu amb la seva àvia, la Harriet, després que els seus pares desapareguin de matinada. És un noi molt madur per la seva edat, treballador, intel·ligent i idealista. Escolta i llegeix Martin Luther King i somnia amb la fi de la segregació racial. Un dia, fent autoestop per anar a un institut que l’acostarà al somni d’anar a la universitat, puja en un cotxe robat, fet pel quan és jutjat i condemnat a entrar a la Nickel.

Allà coneix altres joves negres però sobretot fa amistat amb en Turner, un noi discret, menys idealista, que gairebé sembla que ja ha tirat la tovallola i ha acceptat que a la Nickel l’únic que es pot fer es sobreviure-hi i intentar passar desapercebut.


El final és aclaparador, per mi un dels millors finals que he llegit darrerament (i no diré res més). Quan vaig tancar el llibre, tenia un nus l’estómac i els budells girats, però vaig tornar a llegir el pròleg, que narra el descobriment de les tombes pel grup d’arqueòlegs, per tenir la sensació que encara hi ha una mica d’humanitat en la humanitat.

El llibre està dividit en tres parts. La primera part serveix per presentar l’Elwood i el context en què viu abans d’entrar a la Nickel. La segona part se centra en la seva estada a la Nickel. A la tercera part es parla del “després” de la Nickel, però retornant en alguns moments al passat.

La lectura és àgil i, en alguns moments, trepidant. És com aquelles pel·lícules que veus a venir que passarà alguna cosa terrible i, tanmateix, no pots deixar de mirar. Sense ser escabrosa, Whitehead aconsegueix ficcionar i traslladar als lectors l’horror real de la Dozier School sense que sigui macabre.


Quan agafes Els nois de la Nickel ja saps què t’hi trobaràs, saps que la lectura et causarà horror, indignació, tristesa i impotència. Malauradament, segueix sent una història de rabiosa actualitat i així serà mentre el racisme policial, la violència racial, l’abús d’autoritat i la indiferència social segueixin existint.


"A l'hospital, l'Elwood es preguntava si la bestialitat de la pallissa es devia potser a haver demanat classes més difícils: «Que n'aprengui, aquest negre presumptuós». Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat que no tenia res a veure amb les persones."


Altres entrades del mateix autor:

Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. La publicació el 2020 d'Els nois de la Nickel també li va valdre un Premi Pulitzer, fet que el va convertit en el primer escriptor en rebre dos Pulitzer per obres consecutives.

Txell.Cat

dilluns, 19 de juliol de 2021

La meitat evanescent - Brit Bennett

Títol: 
La meitat evanescent
AutoraBrit Bennett
Llengua original: anglès
Traductor: Marc Rubió
Any: 2020 (original); 2021 (traducció al català)
EditorialEdicions del Periscopi
"Havia entrat en aquell edifici com una noia de color i n'havia sortit com una blanca. S'havia convertit en blanca només perquè tothom creia que ho era."

La segona lectura del Black History July 2021 ha sigut La meitat evanescent de Brit Bennett, un llibre que des que es va publicar en català no he parat de veure a les xarxes socials, de llegir-ne ressenyes positives que parlem del millor llibre de l'any. És, per mi, La meitat evanescent la millor lectura del 2021? No n'estic segura perquè al llarg d'aquests primers sis mesos i mig he llegit llibres que m'han agradat moltíssim, però és totalment cert que si no és el millor, és un dels millors.

La meitat evanescent és una novel·la que ens explica la vida de dues bessones idèntiques, la Desiree i la Stella, que decideixen fugir de Mallard, un poble fictici situat a Louisiana. A Mallard hi viu una comunitat negra que, generació rere generació, ha anat aclarint la pell dels seus descendents a partir de matrimonis mixtos. Es tracta, doncs, d'una comunitat negra amb la pell tan clara que podrien fer-se passar per blancs.
Després de viure una infància difícil marcada per la mort del seu pare de manera traumàtica, quan són adolescents decideixen fugir del poble per refer la seva vida lliurement, lluny del destí que els ve marcat.
Fugen juntes, però un dia les seves vides se separen i emprenen camins totalment diferents: la Desiree es casa amb un noi negre, amb qui té una filla negra com el carbó, la Jude; mentre que la Stella es fa passar per blanca, es casa amb un home blanc i ric i té una filla blanca i rossa, la Kennedy.

La novel·la parteix del retorn de la Desiree amb la seva filla Jude a Mallard i, a partir d'aquí, Bennett narra la vida de les dues bessones i de les seves filles, fent salts endavant i enrere en el temps, i transportant-nos per diverses ubicacions dels Estats Units del segle XX, fins a pintar-nos un quadre de tota la seva vida.

El llibre està estructurat en sis parts que, al seu torn, es divideixen en uns capítols força llargs. Tanmateix, la lectura és trepidant, àgil i enganxa des del primer capítol. La trama és enrevessada, les vides dels personatges és complexa, però estan tots molt ben construïts, també els secundaris. L'Early, en Barry, en Reese, la Loretta... tots són entranyables i reals, tots tenen la seva història darrere i Bennett s'encarrega de farcir-la prou per donar-los vida, però sense que prenguin el protagonisme a les nostres noies.

La meitat evanescent tracta molts temes, però estan tan ben lligats que cap d'ells sembla forçat en l'obra. La transsexualitat, la violència de gènere, el feminisme, les relacions familiars, la identitat (qui som, realment? Qui ens diuen que som o qui diem que som?), les mentides, el racisme exterior, però també l'interior (del qual no se'n parla gaire però també existeix), el pàssing... 

"Li deien Quitrà. Mitjanit. Negreta. Bombó. Li deien: somriu, tu, que no et veiem. Li deien: ets tan fosca que et confons amb la pissarra. Li deien: tu podries anar despullada a un enterrament. Degut que a l'aigua sembles una taca de petroli."

Com a curiositat, resulta que la mare de l'autora li va explicar que a Louisiana, on ella vivia, hi havia un poble on els habitants s'unien amb l'objectiu de tenir la pell cada vegada més clara. Bennett va investigar i va veure que no hi havia hagut només un poble així, sinó que n'hi havia hagut diversos. A partir d'aquí i de la voluntat d'explorar la identitat i les conseqüències de viure en un lloc així, va néixer La meitat evanescent


Com deia al principi, potser no és LA novel·la del 2021, però sens dubte és una de LES novel·les de 2021: és trepidant, absorbent, complexa, ben construïda i fa reflexionar. Si en teniu l'ocasió, no la deixeu escapar!


Coneixem una mica més l'autora?
Brit Bennett (Califòrnia, 1990) és una escriptora afroamericana que viu a Los Ángeles. Es va formar a les universitat de Stanford i Michigan, on va obtenir diversos premis literaris. La seva primera novel·la, The mothers (2016) va tenir molt d'èxit entre la crítica i el públic, i li va valdre diversos guardons, entre els quals el premi 5 under 35, que reconeix els cinc millors escriptors de menys de 35 anys. La meitat evanescent és la segona novel·la de l'autora i la primera que ha estat traduïda al català. Nominada al National Book Award, ha estat considerada un dels llibres de l'any per diversos mitjans nord-americans. 

"Ningú l'havia avisada d'això quan era petita, quan no paraven d'elogiar-li aquella pell clara preciosa: la facilitat amb què aquella pell portaria la marca d'un home enrabiat."

Txell.Cat

dissabte, 10 de juliol de 2021

La veïna del costat - Yewande Omotoso

Títol: 
La veïna del costat
AutoraYewande Omotoso
Llengua original: anglès
Traductora: Àfrica Rubiés
Any: 2016 (original); 2019 (traducció al català)
EditorialEditorial Les Hores

"La Marion va sentir una punxada de vergonya; s'estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s'expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible."

Aquest any m'he volgut tornar a sumar a la iniciativa del Black History July, com ja vaig fer l'any passat. Si no coneixeu de què es tracta, en aquesta entrada de l'any passat us ho explico.

La veïna del costat de Yewande Omotoso ha estat la primera lectura del mes, una novel·la que protagonitzen dues veïnes octogenàries que viuen en un barri benestant (bàsicament habitat per blancs) de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. 

La Marion i l'Hortènsia són veïnes, però no són amigues: ni fan barbacoes plegades, ni es deixen sal quan una d'elles es queda sense. De fet, són rivals i no s'estan de manifestar-ho. 
La Marion és blanca i nascuda a Sud-àfrica de pares lituans jueus que fugint del nazisme s'hi instal·len. És una arquitecta d'èxit, amb una gran riquesa i mare d'una família nombrosa. L'Hortènsia també gaudeix d'una riquesa desbordant i d'una carrera professional d'èxit, en el seu cas com a dissenyadora tèxtil. Tanmateix, és negra, nascuda al Carib, des d'on se'n va al Regne Unit a estudiar. Allà coneix en Peter, un anglès blanc que es converteix en el seu marit i que la porta amunt i avall de país en país per la seva feina, fins que es jubilen i s'instal·len a Ciutat del Cap, a la casa del costat de la de la Marion. En un barri majoritàriament habitat per blancs, on els negres són els qui treballen per als blancs, l'Hortènsia és la peça discordant.

Totes dues tenen un caràcter fort i agre, estan insatisfetes i força amargades, i, ja jubilades, es dediquen a fer-se la punyeta i a intentar superar-se l'una a l'altra. Tanmateix, a causa d'un incident, es veuen obligades a començar a entendre's i a conèixer-se. I és aleshores quan descobreixen que, sota la capa de presumpta fortalesa, d'estatus social i d'antipatia, totes dues tenen força coses en comú: una vida plena de renúncies, de decepcions, sense marge per l'autoperdó.

He de dir que al principi la lectura se'm ha fet una mica lenta i que m'ha resultat poc atraient, ja que no sentia simpatia per cap de les dues protagonistes (són dos personatges que enviaries a pastar fang en més d'una ocasió!). Però arriba un punt en la novel·la, quan les protagonistes es veuen obligades a entendre's, que es dispara l'interès per les protagonistes i les seves històries. Pel meu gust, però, arriba una mica massa tard.

El que podria ser una història senzilla sobre les disputes veïnals de dues dones rivals és, en realitat, una novel·la molt més profunda, que amaga una reflexió, no sempre explícita, sobre el pes de la història que carreguem a les nostres espatlles, les disputes històriques que heretem i ens fem nostres, la identitat i el pes dels nostres orígens, l'apartheid i el que en queda (encara que s'intenti amagar), el paper de la dona (maternitat, èxit laboral, expectatives...), el racisme i els prejudicis racials...
Us deixo aquí un vídeo en què l'autora, Yewande Omotoso, parla de la novel·la i dels temes que hi aborda.

En definitiva, La veïna del costat és una lectura que, pel meu gust, va de menys a més, però que triga una mica massa en començar a anar a més. Tanmateix, val la pena llegir-la per tots els temes que tracta.

"Van seguir esmorzant i l'Hortènsia va pensar que compartir el menjar amb algú era un acte íntim. No arribes a conèixer realment una persona fins que no et prens la sopa amb ella i sents com la xarrupa (o com intenta no fer-ho), com se l'empassa."


Coneixem una mica més l'autora?
Yewande Omotoso (1980) és arquitecta, dissenyadora i escriptora. Va néixer a Barbados i va créixer a Nigèria, fins que va anar a viure a Sud-àfrica l'any 1992.
L'any 2011 va publicar Bom Boy, la seva primera novel·la, amb què va guanyar diversos premis literaris. La veïna del costat es va publicar el 2016 i també ha estat nominada a diversos premis internacionals.

Txell.Cat

dijous, 1 de juliol de 2021

El vincle més fort - Kent Haruf

Títol: 
El vincle més fort
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
TraductoraMarta Pera
Editorial: El Periscopi
Any: 1984 (2021, en català)


"I vull creure que va ser tan preciós com de vegades ho pot ser, quan esteu bé l'un amb l'altre, quan estar junts és bo per a tots dos."


Tot i que El vincle més fort és la darrera obra de Kent Haruf publicada en català, aquesta és en realitat la primera novel·la que va escriure. 
Tenia moltes ganes que sortís i de llegir-la perquè Haruf (i Holt) em té el cor robat des que el vaig descobrir i ara ja feia molt temps que ho havia llegit tot d'ell en català.

El vincle més fort és un drama rural situat al poble fictici de Holt (Colorado) al llarg del segle XX. És la història de l'Edith Goodnough i de la seva família narrada pel seu veí, en Sanders Roscoe. L'Edith Goodnough té 80 anys i s'està recuperant en un llit d'hospital sota la vigilància d'un policia, després d'haver estat acusada d'assassinar el seu germà Lyman. A partir d'aquí, en Sanders ens va explicant en segona persona, com si parlés amb nosaltres, la vida i les misèries dels Goodnough a partir d'episodis concrets, des de l'arribava dels pares a Holt fins al moment en què l'Edith jeu en un llit d'hospital.

A diferència de les altres novel·les que he llegit de Haruf, aquesta és molt més descriptiva i detallada (de vegades fins i tot preferiries estalviar-te alguns detalls...). En aquest sentit, el ritme és lent, però alhora té un punt més de trepidant (sense passar-se, eh) que la trilogia o Nosaltres en la nit perquè en aquesta ocasió el lector sap, des d'abans de començar a llegir, que ha passat alguna cosa terrible i això fa que durant la lectura vulguis saber com acaba. 

Més descriptiva i amb un ritme diferent, però segueix sent Haruf: uns personatges quotidians que basteix amb tota una història i que, com sempre, són gent normal que podrien ser els nostres veïns (si haguéssim viscut a Colorado durant aquells anys); una història que ens parla de la vida, que commou i t'esprem el cor.

Aquesta és la lectura més dura i més trista de Haruf. És una novel·la sobre una vida trista i molt difícil, carregada de renúncies i patiment. També és una novel·la que dona veu a l'altra cara de les històries, a tot allò que a vegades no es veu i portem a sobre.

"... li devia fer un petó -i no pas una d'aquelles primeres temptatives de petó amb nassos que es fan nosa i barbetes que topen, sinó un petó de quan ja has superat aquesta etapa i has après a fer una bona fusió de la teva boca amb la d'ella, i té bon gust, i tots dos en voleu més, i llavors en teniu més-."

El vincle més fort no és, per mi, la millor novel·la de Haruf ni la que més he gaudit. És dura i trista i et deixa el cor encongit. Però és l'origen de Holt i de l'estil narratiu de l'autor, és un Haruf que feia temps que trobava a faltar, és un llibre que commou i remou i això ja em va bé.

Ara toca tornar a esperar fins que en surti un altre, sabent que la bibliografia és finita i que algun dia tindré aquest sentiment d'"en vull més", i no n'hi haurà més.

"Feia que la volguessis abraçar al seient de davant d'aquell cotxe pel camí que travessava els camps, agafar-la, posar-li el braç al voltant de les espatlles, fer-li un petó, respirar el seu alè, parlar-hi, explicar-li totes les coses que no havies explicat mai a ningú, totes aquelles coses que estaven més enllà de les bromes i de la teva personalitat aparent, coses que tu mateix no estaves segur de sentir o de pensar fins que no et senties explicar-les-hi a les fosques dins del cotxe aturat envoltant-li les espatlles amb el braç, perquè, d'alguna manera, quan ella les sentia es feien veritat i tot estava bé."

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. 
Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.


Altres entrades del mateix autor:

Txell.Cat

divendres, 25 de juny de 2021

The color purple - Alice Walker


Títol: The color purple
Autora: Alice Walker
Llengua original: anglès
Editat per: Weidenfeld & Nicolson
Any: 1982
"'Hard times' is a phrase the English love to use, when speaking of Africa. And it is easy to forget that Africa's 'hard times' were made harder by them"
Feia molt de temps que tenia ganes de llegir The color purple i tenia unes expectatives molt altes. Malauradament, no hi he acabat de connectar i no m'ha provocat tot el que esperava que em provoqués aquesta lectura.

The color purple ha estat la meva lectura per al primer repte del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). 

La història ens situa al sud d'Estats Units entre guerres, a principis del segle XX, i ens narra la vida de dues germanes a través de les cartes que s'envien entre elles i a Déu des que són adolescents fins que es fan grans. La vides de la Celie i la Nettie són molt diferents, però dures. Les dues s'aferren al que tenen amb totes les seves forces per tirar endavant, ja sigui Déu, l'amor, o la creença que l'altra germana està bé.
La història comença amb un cop de puny directe a l'estómac: la Celie ens explica que el seu pare la viola i la maltracta, que l'ha deixat embarassada, i que no és la primera vegada. A partir d'aquí, Walker aborda moltíssims temes: des de la pobresa, la segregació, el masclisme, el racisme, l'empoderament femení, el mal del colonialisme, l'homosexualitat...

L'any 1983 va rebre el Premi Pulitzer, fet que va convertir Alice Walker en ser la primera dona negra a rebre el guardó. The color purple s'ha convertit en un clàssic i ha estat adaptat al cinema (de la mà d'Steven Spielberg l'any 1985) i al teatre musical (l'any 2005).

Tot i que no m'ha emocionat com esperava que m'emocionés, és innegable que és una gran novel·la no només per la pluralitat de temes que tracta, sinó per la manera com els tracta. Walker és explícita i no endolceix. M'ha agradat especialment l'ús que fa l'autora de la llengua per transmetre l'escriptura de la Celie i la Netie al lector, en què "metcha" és "meet you", "ast" és "ask" i "git" és "get". 
The color purple és una obra valenta i incòmoda, fet que li ha portat controvèrsia i crítiques.


Coneixem una mica més l'autora?
Alice Walker (febrer 1944) és una escriptora afroamericana i feminista que va rebre el Premi Pulitzer de ficció amb The color purple l'any 1983.
Ha escrit altres novel·les, relats i assajos que aborden la lluita dels afroamericans (especialment de les dones) i el seu testimoni contra el racisme, el sexisme i la violència.

Txell.Cat

diumenge, 6 de juny de 2021

el sol i les seves flors - rupi kaur

Títol
el sol i les seves flors
Autora: rupi kaur
Traductora: Bel Olid
Llengua original: anglès
Editat per: Empúries
Any: 2017 (Traducció al català publicada el 2018)

M'agrada llegir poesia, i m'agrada llegir-la lentament, anant endavant i enrere, rellegint i assaborint cada vers. No sempre em ve de gust, així que a vegades tinc un recull de poemes a la tauleta de nit que m'acompanya durant diverses setmanes i mesos, i que obro de tant en tant per agafar aire (normalment entre lectures). Aquest poemari de rupi kaur m'ha acompanyat i vetllat el son durant la primera meitat del 2021. 

En el marc del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró que comentava a la publicació anterior, el segon repte, titulat "vers a vers" ens convida a llegir poesia. Aquesta és, doncs, la meva proposta per al repte 2 de la #matarodellibres.

el sol i les seves flors és, en realitat, el segon llibre de poemes de rupi kaur, tot i que és el primer que llegeixo complet. El primer es titula milk and honey i es va publicar el 2014. Recentment ha publicat un altre recull titulat home body (s'ha traduït al català com tot el que em cal ja ho duc dins).

Quedi dit d'entrada, com que no soc cap experta en poesia, no entraré en els aspectes formals de l'obra de kaur. L'únic que vull apuntar són un parell de curiositats que vaig descobrir a la seva pàgina web. 
Hi ha dos trets característics de l'obra de kaur: l'ús de minúscules i la reducció dels signes de puntuació al punt. kaur (en minúscules) reivindica l'ús de únicament minúscules a la seva obra perquè en la seva llengua materna no existeixen les majúscules. Les minúscules aporten simplicitat i simetria a l'obra, però també donen una imatge d'igualtat. kaur apunta que aquesta igualtat que es troba visualment en la seva poesia és la que voldria que hi hagués al món. 
D'altra banda, kaur només utilitza un signe de puntuació: el punt. El motiu és el mateix; el punt (encara que representat gràficament amb un altre símbol) és l'únic signe que existeix en l'escriptura gurmukhi.
rupi kaur escriu una poesia reivindicativa en el missatge i en la forma. L'ús deliberat de minúscules i la reducció a mínims de la puntuació és una reivindicació dels seus orígens en la llengua que l'ha acollit: l'anglès.

el sol i les seves flors es divideix en cinc capítols que corresponen a un cicle de regeneració: marcir-se, caure, arrelar, alçar-se i florir. La tònica és la mateixa al llarg de tots els poemes: amor, desamor, autoconeixement, superació i emigració. Tanmateix, la força dels poemes va de menys a més: primer ve la davallada (amb 'marcir-se' i 'caure') i després comença la remuntada emocional (amb 'arrelar', 'alçar-se' i 'florir').

Una de les coses que m'agraden de la poesia de kaur és que és senzilla i directa. És fàcil d'entendre i entra directa al cor i a l'estómac. Remou i et fa sentir i emocionar.
kaur acompanya alguns poemes amb il·lustracions pròpies que reforcen el missatge escrit. 

Finalment, vull acabar aquesta ressenya parlant de la brillant traducció de Bel Olid. Crec que la poesia és un dels gèneres més difícils de traduir perquè sovint les paraules estan especialment buscades i triades pel poeta. Segueixo kaur a Instagram i he tingut l'ocasió de llegir alguns dels seus poemes originals. És per això que puc afirmar que Olid ha aconseguit traslladar el missatge, la força i el ritme de kaur al català de manera excel·lent.

En aquesta ocasió, en comptes de cites, us deixo un o dos poemes de cada capítol:
el sol i les seves flors - rupi kaur de Txell Català Dordal

Coneixem una mica més l'autora?
rupi kaur (1992) és una poeta, il·lustradora i fotògrafa canadenca. Després d'acabar la carrera de Retòrica, va publicar el seu primer poemari milk and honey (2014). Aquest poemari va ser un èxit a nivell internacional i s'ha traduït a més de trenta llengües. el sol i les seves flors és el segon poemari, que es va publicar el 2017.
En la seva obra, kaur aborda experiències doloroses com l'abús i la violència, així com l'amor, el desamor, les arrels i la feminitat.

Txell.Cat

dilluns, 31 de maig de 2021

L'assassí que estimava els llibres - Martí Domínguez

TítolL'assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngues
Llengua original: català
Editat per: Proa; La Butxaca
Any: 2017
"La primera frase pot ser decisiva, i en una d'aquestes cites mai no se sap per on pot arribar, quina peculiaritat, quin detall, pot donar peu a la primera temuda qüestió, quan has de trencar el gel i llançar-te a navegar, o com a molt a nadar una mica tu a soles. El món és ple a vessar de primeres preguntes mal contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta."
Aquest any les Biblioteques de Mataró han proposat un repte de lectures que consisteix a llegir 12 llibres de temàtiques diferents durant 12 mesos. Un dels reptes, el tercer, es titula "Què em regales per Sant Jordi" i ens anima a llegir una recomanació que ens hagin fet. Aprofitant que la meva tieta Eulàlia i la meva cosina Georgina em van deixar i recomanar aquest llibre, aquesta ha estat la meva lectura per al repte 3 de #matarodellibres.

L'assassí que estimava els llibres és una novel·la negra que ens presenta un mosaic de personatges de la burgesia valenciana, en què la hipocresia i la falsedat hi són ben presents. Domínguez ens presenta ja a la primera pàgina l'assassinat d'un crític literari, Guillem Gual, amb un llibre a la mà. A partir d'aquí, els dos inspectors, Tena i Espinosa, es veuen immersos en el món intel·lectual del País Valencià i en les enemistats entre crítics, traductors, filòsofs i professors universitaris.
La trama va més enllà de ser només una novel·la policíaca. De fet, el crim és una de les línies argumentals que Domínguez traça, però n'hi ha d'altres que permeten il·lustrar les "misèries morals dels personatges", com diu a la contraportada. 

Carregat de sarcasme, L'assassí que estimava els llibres és una crítica a la societat: a la societat benestant, carregada de cinisme i altivesa, però també a la classe mitjana, que es mira de reüll els de "més amunt".

Potser forma part de la crítica i és volgut, però pel meu gust hi ha un excés de cites i de referències a obres i autors. És innegable que reforcen els discursos dels personatges i encara ens fan sonar més pedants, insuportables i pesats, però en molts casos crec que no aporten res a la història.
D'altra banda, la xarxa de personatges m'ha resultat una mica confusa. Esperava que acabessin tots relacionats entre ells, però acabada la lectura, em falten lligams per fer o m'han passat per alt. La meva cosina em va dir que ella s'havia anat fent un esquema, així que potser hauria d'haver fet el mateix, però quan m'ho va dir i hi vaig pensar, ja estava a punt d'acabar-lo.

M'ha agradat la naturalitat i l'oralitat de la llengua emprada: l'ús de formes verbals ("Jo no llig llibres"), així com d'altres paraules pròpies del parlar valencià, que fan que els personatges sonin més reals. Sempre m'agrada sentir parlar els personatges al meu cap i que sonin com haurien de sonar segons el lloc d'on són.

Amb tot, tenia unes expectatives més altes en aquesta lectura després que dues persones me l'haguessin recomanat i, si bé volia conèixer la identitat de l'assassí i saber com acabaven les diverses històries, a voltes se m'ha fet pesat. El final m'ha sorprès molt i no me l'esperava gens, però em va deixar una mica desconcertada. 

Coneixem una mica més l'autor?

Martí Domínguez (1966) és un escriptor i professor d'universitat valencià. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de
Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode.
Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013) i La sega (2015), novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres.
També ha escrit assaig, entre els quals destaca El somni de Lucreci (2013), Premi Carles Rahola, i Històries naturals (2018).

"Les llàgrimes varen començar a córrer per les seues galtes, com una corrua de formigues albines. Els seus pares no se'n varen assabentar, i si ho feren, guardaren un silenci prudent, perquè en alguns moments sobren les paraules, o senzillament no les tens a mà."
Txell.Cat

dimarts, 25 de maig de 2021

Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza - Emilia Pardo Bazán

Títol
Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza
Autora: Emilia Pardo Bazán
Llengua original: castellà
Editat per: Alianza Editorial
Any: 1886 - 1887
"Y se le prendía el alma en el atractivo de aquella dulce soledad y silencio, tan de su gusto, que deseaba pasar allí la vida toda."
Resulta que això de participar en lectures conjuntes enganxa perquè et permet anar un pas més enllà en la lectura, compartir la lectura capítol a capítol i fer elucubracions en grup.
Aprofitant el centenari de la mort d'Emilia Pardo Bazán, la Maria de @gatos_y_letras va proposar la lectura de Los Pazos de Ulloa durant el mes de maig. Pardo Bazán era, per mi, una d'aquelles assignatures pendents: et sona el nom, l'has estudiat a l'institut, però fa mandra posar-s'hi, així que la possibilitat de llegir-la en grup m'hi va acabar d'animar.
"La aurora, que sólo tenía apoyado uno de sus rosados dedos en aquel rincón del orbe, se atrevió a alargar toda la manecita, y un resplandor alegre, puro, bañó las rocas pizarrosas, haciéndolas rebrillar cual bruñida plancha de acero, y entró en el cuarto del capellán, comiéndose la luz amarilla de los cirios."
Vaig comprar l'edició especial del centenari a càrrec d'Alianza Editorial i he de dir que no la recomano en absolut. D'entrada, perquè hi ha un error garrafal a la contraportada: si fas una edició especial pel centenari, no pots equivocar-te en les dates de naixement i mort de l'autora. D'altra banda, tot i que per fora a mi em va semblar una edició bonica, quan comences a llegir-la i a passar-ne les pàgines, el conjunt es va desenganxant i fent malbé. Vaja, una delícia...

Deixant de banda els aspectes físics de l'edició en qüestió, Pardo Bazán ha estat una grata sorpresa. M'ha agradat molt la seva manera d'escriure, irònica i divertida, amb unes imatges precioses i una de les preguntes que més m'ha rondat pel cap aquests dies ha estat: per què no l'havia llegit abans? per què ningú no me n'havia parlat?


Los Pazos de Ulloa narra les vicissituds de Julián, un jove sacerdot de ciutat que se'n va a Los Pazos de Ulloa, a la Galícia rural, a fer d'administrador. Allà haurà de conviure amb don Pedro -que ostenta el títol de marquès d'Ulloa-, Primitivo -que tot i ser el majordom és, realment, qui mana allà- i Sabel -la cuinera, que és la filla de Primitivo. Julián, que no podria trobar-se en un ambient més allunyat del seu, li tocarà adaptar-se a aquest món decadent i aïllat.
"Él era sencillo como la paloma; sólo que en este pícaro mundo también se necesita ser cauto como la serpiente..."
He de dir que els dos primers capítols em van costar una mica, i és que desconeixia molt vocabulari i els temps verbals utilitzats no em sonaven naturals, així que havia de posar-hi un plus de concentració. Ara bé, un cop dins la roda, gairebé acabaria sonant-te normal parlar dient "leyóse el libro y quedóse gratamente satisfecha".
L'últim capítol em va agradar especialment per la manera de tancar la història, molt elegant i una mica "com havia de ser".

Per posar-hi el contrapunt negatiu, per mi el final de Los Pazos de Ulloa és massa precipitat. El drama s'intueix i es respira en tot moment, però es desencadena tot plegat en un capítol que té un ritme més aviat frenètic.
Un altre dels elements que em va fer desinflar una mica (a mi i, pel que anàvem comentat, a la majoria dels qui participaven a la lectura conjunta) és un parell de capítols del mig en què Pardo Bazán s'embranca a parlar de la política i dels cacics de l'època. Aquells capítols són necessaris per la trama, però avui dia gran part del que s'hi explica ens resulta molt llunyà i poc atractiu.

Tanmateix, això no fa que Los Pazos de Ulloa sigui una gran novel·la que recomanaré a partir d'ara.

"- ¿Usted comprende el término?, porque usted lleva años de faltar de Galicia...
- Sí, ya sé qué quiere decir 'saudades'. Los catalanes llaman a eso 'anyoransa'. En castellano no hay modo tan expresivo de decirlo."

Aprofitant que la meva edició incloïa La madre naturaleza i que ja estava submergida en la narrativa de Pardo Bazán, vaig decidir llegir la continuació de Los Pazos de Ulloa directament.
No vull parlar massa de la trama de La madre naturaleza, perquè és precisament la continuació de Los Pazos i podria fer algun espòiler que us puc evitar 😅. En qualsevol cas, alguns dels personatges que coneixem a Los Pazos ens acompanyen en aquesta segona part i, tenint en compte que són novel·les breus, per mi ha estat un encert llegir-les seguides i acabar de conèixer la història dels habitants de Los Pazos.

El final de La madre naturaleza també és dramàtic com el de Los Pazos, si bé no és tan precipitat. Després de tantes pàgines acompanyant als personatges, potser com a lectors preferiríem un altre final per a ells, però realment el desenllaç de Pardo Bazán és el més encertat.
Les descripcions, comparant-les amb les de la primera part, són més extenses i detallades, amb unes imatges encara més definides. Convé agafar-s'ho amb calma, deixar la ment en blanc i anar-la pintant a mesura que la vista recorre les frases de Pardo Bazán.


Amb tot, Emilia Pardo Bazán ha resultat ser un personatge molt interessant que, fins al moment, m'era del tot desconegut. Una dona avançada al seu temps, feminista i defensora dels drets de les dones, que escrivia sense filtres (fet que li va costar detractors), clar exponent del naturalisme a Espanya i pionera en molts sentits. Una dona amb una ploma irònica, divertida i crítica.
Aquest últim mes, en motiu de la commemoració del centenari de la seva mort, se n'han publicat molts articles i se n'han fet molts programes, així que m'he fet un tip d'investigar per conèixer-la una mica millor.
Té una obra molt extensa, així que espero trobar el moment més endavant de seguir-la llegint.
"...callaba, arrancando uno tras otro los pétalos de una flor silvestre. La flor, que era una margarita, le contestó "mucho", pero la muchacha, que nada tenía de romántica, no le había preguntado cosa alguna."
Coneixem una mica més l'autora?
Emilia Pardo Bazán (1851 - 1921) va ser una escriptora, periodista, traductora, editora i catedràtica espanyola, i un dels màxims exponents del naturalisme a Espanya. Descendent de família benestant, era una persona d'una cultura molt vasta, ja que havia viatjat molt i era molt curiosa. 
Compromesa amb les seves creences, durant tota la seva vida va reivindicar el paper de les dones a la societat, però també va traficar amb armes per donar suport als carlistes.
Pardo Bazán va ser, també, la primera dona sòcia de l'Ateneo de Madrid.
El díptic de Los Pazos de Ulloa (1886) i La madre naturaleza (1887) van ser les seves obres de més èxit, que la van portar a ser una de les escriptores més importants de les lletres espanyoles del segle XIX.


Txell.Cat

dilluns, 10 de maig de 2021

Dones valentes - Txell Feixas Torras

Títol
Dones valentes
Autora: Txell Feixas Torras
Llengua original: català
Editat per: Ara llibres
Any: 2020

"Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners." "Per als pares, tenir una nena suposa una inversió perduda de temps i diners."
Dones valentes de Txell Feixas és un recull d'històries de lluites feministes a l'Orient Mitjà que m'ha acompanyat durant les últimes setmanes. N'he allargat la lectura per deixar aire entre història i història, per pair-la i reflexionar-la amb calma.
En una mica menys de 200 pàgines, Txell Feixas ens explica més de 10 històries reals, històries que fan feredat i que sovint no ens arriben. I és per això, perquè no ens arriben, que cal posar-hi el focus, com ha fet Feixas. 

Dones valentes no és una lectura que enganxi o que t'atrapi; no és una lectura que no puguis deixar de llegir. Però és una lectura necessària. Incòmoda, però necessària. És incòmoda perquè retrata la vida de dones que viuen en una societat extremadament patriarcal, que, amb tot en contra, decideixen lluitar, i que l'"error" més gran que han comès és néixer dones. És incòmoda perquè ens enfronta a una realitat que sovint desconeixem i ens obliga a alçar la vista del propi melic i a mirar més enllà.

Escrita amb molta sensibilitat i molta cura, però sense caure en sensibleries, amb una llengua propera, però que no amaga res, Feixas ha escrit un llibre que remou i que et deixa tocadeta. Et fa pensar en la lluita feminista pròpia i t'obliga a revisar-la.

La Khadija, la Melissa, l'Alaà, la Fatma, la Hiyam, la Gulam, la Lara, la Maya, la Nancy, la Benchymer, la Majd, la Diala, la Joumana, la Samar, la Bushra i la Malak són les protagonistes de Dones valentes i, efectivament, són dones valentes. Elles són només una petita representació de totes les històries que podríem trobar si, simplement, ens hi fixéssim. Són la punta de l'iceberg, però convé albirar aquesta punta a fi que a poc a poc puguem anar reconeixent la resta del bloc de gel.

"«La maledicció del cromosoma X», que diuen a la regió. Les dones vistes com una alteració genètica, que les relega a ser ciutadanes de segona impossibilitades per prendre cap decisió."

Gràcies per la feina i per aquest llibre, Txell Feixas. Com escriu la Gemma Palà al pròleg, la Txell Feixas és una periodista valenta, que s'atreveix a fer allò que molts no fan: a donar veu a aquestes dones, a veure-les. "Perquè, a ella, les vides de totes aquestes dones valentes no se li han fet transparents, quan se les ha topades a Beirut, a Gaza, a Rojava, al Kurdistan iraquià, a Síria... És el que passa quan s'és una periodista total. I total no és pas un atac d'hipèrbole ni un adjectiu a l'atzar, no gens. Total, sinònim de completa; total, sinònim d'íntegra; total, sinònim de sencera: el que Feixas Torras és en aquesta professió.".

La meva recomanació? Llegiu-lo i recomaneu-lo. Que corri la veu, que es coneguin aquestes històries, que s'ampliï la xarxa de sororitat.

"La cultura i la tradició no ens tenen cap compassió ni respecte i som nosaltres, les dones, les que hem de trencar el silenci per defensar els nostres drets i llibertats. Ningú no ho farà per nosaltres. I menys els homes."

Coneixem una mica més l'autora?
Txell Feixas Torras (1979) és una periodista catalana. Actualment treballa com a corresponsal a l'Orient Mitjà des de Beirut. Dones valentes (2020) és el seu primer llibre.
L'any 2020 va rebre el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista que atorga l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya pel seu periodisme rigorós i per visibilitzar les dones en zones de conflicte.

Txell.Cat