Pleibac - Miren Amuriza

Títol: Pleibac
Autora: Miren Amuriza
Llengua original: eusquera
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Club Editor
Any: 2026 original, 2026 en català

"No hi ha res que em dolgui més que quedar-me sense saber quina mena d’amigues hauríem sigut de grans."

Pleibac és fer veure que cantes sobre una cançó original com si estiguessis fent la interpretació de la teva vida, imitant, com el que moltes vam fer a l’adolescència per encaixar. Però si ho escrivim separat, play back, també és tornar a reproduir després de rebobinar, com fem amb els records dins el nostre cap.

Pleibac de Miren Amuriza és una mica tot això. La Jone i la Polly eren molt amigues de petites i durant l’adolescència, però alguna cosa es va trencar i ara, si es creuen pel carrer, ni tan sols se saluden. 

La novel·la ens narra els records de la Jone amb la Polly als anys 90, quan encara van a l’institut, on hi ha les colles d’amics amb els rols clarament marcats surten de festa al poble, comencen a trampejar amb l’alcohol i les drogues, apareixen els trastorns de la conducta alimentària, la militància d’esquerra i amb el conflicte basc de rerefons. Hi ha moltes referències a la cultura pop dels anys 90 i principis dels 2000 i, salvant força les distàncies, en certa manera m’ha transportat a la meva adolescència.

Amuriza fa un bon retrat de la complexitat de l’adolescència: les contradiccions, les pors, la necessitat constant d’encaixar, les ganes de sentir-se gran i les ganes que algú t’abraci, la culpa; tot viscut amb molta intensitat.

"Total, que no sé si a tu et va fotre o no, però jo em sento com el puto cul. Fa anys que em sento com el puto cul, i ara, a més, no tinc la Beda que em tiri aigua calenta amb vinagre entre els dits; no la tinc perquè m’ajudi a estovar les capes marrons de culpa que se m’han anat enganxant a la pell com llet cremada. Culpa per ella. Culpa per tu. Culpa també per mi."

En una entrevista, Amuriza comentava que, sovint, les amigues són les primeres relacions monògames que tenim. Busquem exclusivitat i quan no hi és arriba la gelosia, sovint són relacions tòxiques perquè no respecten l’espai de l’altra, i a vegades acaben amb una ruptura i cal passar el dol. En l’imaginari social, s’espera que una parella es pugui trencar, però no estem tan preparades perquè hi hagi una ruptura en una amistat. I és duríssim tant si en coneixem els motius, com si d’un dia per l’altra la comunicació s’esvaeix. Situem la ruptura en l’adolescència, a l’institut i encara es fa tot més feixuc: sentiments a flor de pell, veure’t cada dia amb qui vas compartir tant i veure, també, com els interessos i amistats són totalment diferents. Ai, Jone i Polly, us faria una abraçada i us diria que també vaig sentir que la vida era massa intensa i massa injusta, que tampoc vaig entendre que la meva millor amiga em comencés a ignorar a la Festa Major d’estiu, però que vist amb perspectiva, no m’ha anat tan malament sortir d’aquella relació tan tòxica. 

"De vegades tinc la sensació que em vas anar desplaçant igual que desplaçaven les actrius secundàries de les sèries dels noranta. [...] Altres vegades em semblava que tot era qüestió de temps, i que si tu no t’haguessis allunyat, tard o d’hora ho hauria fet jo. O sigui, que acabaríem tallant perquè, simplificant molt, tu començaves a fer-me sentir una ignorant i jo començava a fer-te sentir lletja, i no perquè tu i jo fóssim ignorants o lletges. Simplificant moltíssim."

Al principi estava una mica desconcertada per la lectura. Els capítols són força breus, però la Jone, en el seu monòleg, va saltant constantment entre diferents records de l’adolescència i la infància i em va costar situar-me. Una vegada immersa en la història i l’estil, m’ha agradat molt viure tot el que la Jone ens vol explicar. La narració és un vòmit emocional que la Jone té pendent de parlar amb la Polly, que necessita treure des de fa temps, una ferida que no ha curat. Amuriza aconsegueix transmetre’ns aquesta sensació de desfogament amb un llenguatge col·loquial que no busca la correcció. És un llenguatge fresc, viu i directe, que barreja castellà i anglès escrit tal com sona, amb una traducció de l’eusquera al català que ha degut ser una feinada però que és fantàstica. Pleibac és un llibre punki, fins i tot en el colofó.

Tot el llibre és d’una intensitat molt bèstia i aclaparadora, com l’adolescència mateixa. És com una rierada que t’arrossega i després, quan torna la calma, ha modificat el paisatge; com l’adolescència mateixa. Quin viatge, aquells anys.
No vull oblidar-me en aquesta ressenya dels avis de la Jone, en Largo i la Beda, que la cuiden i la crien. Els avis són màgics.

"Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs."

Txell.Cat

Morir a la primavera - Ralf Rothmann

Títol: Morir a la primavera

Autor: Ralf Rothmann

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: L’Altra Editorial

Any: 2015 original, 2016 en català

"- Treballo a la finca d’aquí, de munyidor. [...] Només tinc disset anys. Aquí som importants per al manteniment de la guerra.
- Importants per al manteniment de la guerra -, va grunyir l’oficial. - El que s’ha de sentir! Jove i sa i s’amaga entre vaques a la rereguarda."

Fa uns dies vam visitar la biblioteca de Manresa amb uns quants membres del Reducte Català i tenien una selecció de llibres que portaven la paraula “primavera” al títol. Vaig decidir endur-me aquest que em va cridar l'atenció.

Al principi, em va agradar molt com s'explicava la història d'en Walter i els seus amics, que treballen de munyidors en una granja mentre la guerra arrasa Alemanya. Son joves, tenen ganes de viure l'amor i sembla que la guerra els toqui però de lluny. Poc s'esperen que un vespre els obliguin a allistar-se a l'exèrcit per participar en les últimes campanyes de la guerra. 

Així, en Walter i en Fiete, amb disset anys i sense cap mena de formació, aniran avançant en la rereguarda, traslladant ferits i encarregant-se de la intendència. 

"Ai, pobre soldadet fuster, què deus saber, tu! ¿Has ajudat mai una vaca a vedellar? ¿I quan té còlics perquè se li ha torçat la matriu? ¿O quan la palangana és massa estreta i el vedell es posa del revés i no vol sortir? [...] Portar una nova vida al món, aquesta és la feina més dura. Destruir i matar, pot fer-ho qualsevol idiota."

M'ha agradat llegir un llibre sobre la Segona Guerra Mundial amb una perspectiva diferent: la d’uns joves que s'hi afegeixen quan ja és tard i que no combreguen amb el que defensa el seu país, encara que no puguin dir-ho en veu alta. 

Rothmann retrata la cruesa de la guerra fora del camp de batalla, la crueltat i l'egoisme dels homes, l'omnipresència de la mort sense recrear-se en escenes escabroses, i la pèrdua de la innocència dels joves que tenien grans somnis de futur. 

La novel·la no té cap mena de divisió en capítols ni episodis, i això ha fet que cada vegada se'm fes més pesada i lenta de llegir. 

Malgrat això, si us l'agafeu amb calma, és una novel·la amb un retrat sobre l'amistat molt bonic, lluny de la imatge idealitzada de l'amic perfecte. 

Txell.Cat

Què ens devora de nit - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)

Llengua original: anglès

Traducció: Marta Armengol

Editorial: Obscura Editorial

Any: 2024 original, 2025 en català

Després de l'èxit de la lectura conjunta de l'any passat de Què mou els morts, aquest mes hem llegit la segona part de la trilogia, Què ens devora de nit. 

Kingfisher aprofita els personatges del primer llibre per explicar-nos una nova història de terror, aquesta vegada basada en un ésser mitològic que se t'asseu al pit mentre dorms i no et deixa respirar. 

L'Alex Easton, exsoldat amb estrès posttraumàtic torna a la casa que tenia la família a Gal·làcia, i ho fa acompanyat del seu escuder Angus per rebre la micòloga senyora Porter, que té molt interès en investigar els bolets que creixen per la zona. Quan arribem a la cabana, però, descobreixen que el masover és mort i que els vilatans tenen una reacció estranya quan intenten esbrinar les causes de la mort. Tant és així, que pràcticament ningú vol traslladar-se a la casa a viure i servir. 

A diferència de Què mou els morts, que és un retelling de Poe, aquesta novel·la no parteix de cap text anterior. La història m'ha semblat força més fluixa, gairebé una excusa per aprofitar uns personatges que s'havien quedat curts d'aventures. 

El desenvolupament de la trama se m'ha fet irregular, i en alguns moments se m'ha fet lent. Tota l'acció es desenvolupa cap al final de manera precipitada. 

El que és innegable és que la ploma de Kingfisher té una gràcia especial, una barreja d'ironia i sarcasme fi amb tocs d'humor per rebaixar tensions.

No puc dir que m'hagi apassionat, de fet, ha estat una petita decepció per les expectatives que hi tenia. De totes maneres, si voleu aproximar-vos a un terror light o temptejar amb el gènere fantàstic, l'autora pot ser una bona opció (però si heu de triar, escolliu el primer volum). 

Altres entrades de la mateixa autora:

• Què mou els morts

• Guia màgica d'autodefensa amb galetes

Txell.Cat

Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

Metafísica dels tubs - Amélie Nothomb

Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000

"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."

Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està. 

El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.

"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."

L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells. 

Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…

De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…

"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."

Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.

M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.

Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!

"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."

Txell.Cat

Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.