Metafísica dels tubs - Amélie Nothomb

Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000

"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."

Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està. 

El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.

"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."

L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells. 

Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…

De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…

"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."

Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.

M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.

Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!

"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."

Txell.Cat

Winter - Ali Smith

Títol: Winter

Autora: Ali Smith

Llengua original: anglès

Editorial: Penguin Books

Any: 2017

"That’s what winter is: an exercise in remembering how to still yourself, then how to come pliantly back to life again."

Febrer és el cor de l'hivern, així que és el moment perfecte per endinsar-se en la novel·la homònima d’Ali Smith, segona entrega del quartet estacional. A diferència de Tardor, Winter m'ha resultat més feixuc i m'ha costat més entrar-hi. 

L'Art és un noi una mica flegmàtic que escriu un blog sobre natura i treballa denunciant contingut a xarxes socials que no compleix amb els drets d'autor. El seu blog, però, és una farsa: res del que explica que ha viscut, ho ha viscut; així que és més un relat que ell construeix i difon. S'acosta el Nadal i toca tornar a casa la mare, a Cornualla. La Sophie és la mare de l'Art i viu sola en una mansió de setze habitacions. No li ve de gust celebrar el Nadal però enguany el seu fill li ha dit que vindrà amb la seva parella, la Charlotte. Però resulta que la Charlotte l’ha deixat (i no ha sigut una ruptura amistosa), així que l'Art busca algú que vulgui fer de Charlotte durant un cap de setmana a canvi de diners, i aquí apareix la Lux. La Lux és una noia canadenca d'origen croat que està patint les conseqüències del Brexit i que, tan bon punt arriba a la casa familiar de Cornualla, es troba al mig d'unes dinàmiques familiars surrealistes. Per acabar-ho d'adobar, sense dir res a la Sophia, conviden la seva germana Iris a passar el Nadal. L’Iris i la Sophia fa anys que ni es veuen ni es parlen…

Un ambient nadalenc de somni, no?

La presentació del conflicte, fins que tenim tots els personatges a Cornualla, se m'ha fet llarga i m'ha costat seguir el fil. La història se’ns explica fragmentada, a través de diferents dies de Nadal del passat, present i futur. A Winter, a més, hi ha molts somnis, records i visions que enterboleixen la trama real i a vegades em perdia entre el que és real i el que no. 

Probablement és un efecte volgut i buscat, ja que un dels temes de la novel·la són les fake news, la manipulació i la desinformació. L'Art és l'exponent de tot plegat: amb una infància confusa pels records de la tieta i la mare, que es contradiuen; un blog d'experiències personals falses; la incapacitat de ser ell mateix davant la seva mare… 

Un altre dels temes, recurrent en aquesta tetralogia, és el Brexit i les seves conseqüències. Aquí la Sophie i l’Iris encarnen dues visions totalment oposades. La Sophie és clàssica i distant, i té un discurs anti-immigració, mentre que l'Iris és activista, moderna, antimilitarista i lluita per defensar el medi ambient. 

Les dues germanes fa anys que van partir peres, i aquí l'Art manté una postura equidistant i passiva, és immobilista i segueix al seu món, amb la seva idea d'ell mateix i sense confrontar la realitat. 

L'hivern és una època de l'any de recolliment i silenci, la més freda i fosca, però també és l'avantsala del renéixer a la primavera. La natura necessita reposar per poder esclatar. A Cornualla (i a la família) s'hi viu un hivern gèlid. De fet, quan arriben a la casa fa molt fred perquè la Sophie no encén la calefacció. Però a banda del fred físic, les relacions s'han cremat de tant fred. També hi ha l'hivern metafòric a què s'està sumint la societat: desconfiança, egoisme, distància...

Per sort tenim la Lux, que no podia tenir un nom més encertat i que és com aquell sol d'hivern tan agradable que s'escalfa el rostre. Ella és qui aconsegueix retallar distàncies en la família i iniciar el desgel de les relacions. Però també és qui aporta una tercera visió del Brexit, la dels qui ja no poden treballar i ja no se senten benvinguts. També és la única que busca la veritat i confronta l’Art amb la seva vida falsa. 

"This isn’t a ghost story, though it’s the dead of winter when it happens, a bright sunny post-millennial global-warming Christmas (Christmas, too, dead) and it’s about real things really happening in the real world involving real people in real time on the real earth (uh huh, earth, also dead)."

Llegir Ali Smith requereix concentració i paciència. La seva obra (almenys les que li he llegit) té moltes capes: hi ha l'experiència formal, la manera d'escriure i d'experimentar; hi ha la trama dels personatges; i després hi ha tot el missatge polític, la crítica al món i la societat contemporània. Llegint-la tinc la sensació que se m'escapen moltes coses i que no estic entenent res, però després de deixar-la reposar tot sedimenta i en puc copsar la magnitud (per no saber ni per on començar aquesta ressenya, ha quedat prou llarga).

Txell.Cat

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

Us deixo uns fragments d’un episodi que m’ha semblat una delícia (i que deu haver estat un malson per als traductors)

---

“What’s to-day?

This is happening some time in the future. Art is on a sofa holding a small child in his arms. The child, who has been learning to read, is sitting on Art’s knee flicking through a book pulled out at random from the bookcase next to Art’s head. It’s an old copy of A Christmas Carol by Charles Dickens.

What’s to-day, the child says again.

It’s Thursday today, Art says.

No, the child says. What’s to-day?

How do you mean, what’s today? Art says.

I mean this.

The child points at the words on the page.

That’s right, Art says. That’s what it says. What’s to-day.

I know that’s what it says, the child says. But what I want to know. Is. What’s to-day?

[...]

What do you mean, what does it mean today? Art says.

What I say, the child says.

You know what it means, Art says. It means today. And today is, well, it’s today. It’s not yesterday any more. And it’s not tomorrow yet. So it must be today.

But why, when it sounds the same, it is not the same as to run or to do or to eat? the child says.

Oh, I see, Art says.

And if it was the same, how would you day? I want to day. I mean I want to be able to day.

Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
Traductora: Anna Turró Armengol
Editorial: Angle Editorial
Any: 2015

Nosaltres en la nit és una novel·la íntima i delicada que explora la solitud, la companyia i la segona oportunitat en la vellesa. A Holt, un petit poble de Colorado, l’Addie Moore proposa al seu veí Louis compartir les nits per combatre la solitud. El que comença com un gest senzill es converteix en una relació profunda que desafia les convencions socials del poble i les expectatives de les seves pròpies famílies.

Haruf escriu amb un estil sobri i net, gairebé transparent, que dona tot el protagonisme a les emocions i als gestos quotidians. La seva prosa, aparentment senzilla, amaga una gran capacitat per captar la vulnerabilitat i la tendresa dels personatges.

La novel·la adquireix encara més força quan sabem que Haruf la va escriure mentre estava greument malalt i s’acostava al final de la seva vida. La consciència de la mort propera impregna el llibre d’una serenor i una lucidesa extraordinàries: no hi ha dramatismes, només una mirada neta i compassiva sobre el que realment importa quan el temps es fa curt. Nosaltres en la nit es converteix així en una mena de testament literari, una celebració discreta però profunda de la valentia de buscar companyia i felicitat fins al darrer moment.

És una història breu però colpidora, que deixa una sensació de tendresa i una reflexió sobre com, fins i tot en la maduresa, encara és possible començar de nou.

Teresinha

Altres entrades sobre el mateix autor:

• Cançó de la plana 
• Capvespre 
• Benedicció 
• Nosaltres en la nit (ressenya de Txell.Cat)
• El vincle més fort

L’orb abominable i altres contes obscurs - Josep Maria Prió

Títol: L’orb abominable i altres contes obscurs 
Autor: Josep Maria Prió
Llengua original: català
Editorial: Terra Ignota Ediciones
Any: 2025

El gènere de terror no és, ni de bon tros, la meva zona de confort, però aquest recull de contes obscurs em va semblar una bona opció per tornar-hi a fer una immersió controlada. 

L’orb abominable i altres contes obscurs és un recull d'històries molt fosques i tèrboles, en què l'horror no es presenta d'entrada, sinó que es va coent amb uns personatges i situacions relativament quotidianes (encara que hi hagi contes ambientats en altres èpoques històriques). 

Els contes estan ben tramats i la intriga, molt ben mesurada i dosificada. Les històries enganxen l'interès del lector fins al final, quan es descobreix l'element terrorífic que tot ho capgira. L'autor ens presenta històries diferents pel que fa a l'ambientació, els personatges i la llargada, però m'ha semblat que tots tenen un ritme i una estructura similar, aquest crescendo continu fins al final. A nivell temàtic també hi ha una certa homogeneïtat: la maldat humana, el canibalisme, el flirteig amb la mort i el més enllà, i elements sobrenaturals per sembrar el terror psicològic. 

Josep Maria Prió se serveix d'una llengua treballada i denota una gran riquesa lèxica, amb l'ús d'algunes formes arcaiques que, en algunes ocasions, m'ha semblat artificiosa. Aquest estil recobreix tot el conjunt d'una pàtina solemne, densa i antiga que reforça el conjunt, com si obrissis la porta d’un casalot fosc, vell i ple de teranyines, que alimenta la sensació d'angoixa i por. Tanmateix, també crec que aquesta densitat obliga a fer una lectura atenta i concentrada si hom no es vol perdre pels passadissos del casalot. 

El primer conte, “L'orb abominable”, és el que dona títol al recull però no és dels que més m'han agradat i em va costar força entrar-hi. Els que més m'han agradat són “En Fortià a l'Amazones”, “Una nit a Puigdefoix” i “La torre Elisenda”. 

N'hi ha un parell, “La confessió” i “L'existència unidireccional”, que m'han deixat una sensació estranya. La història m'ha agradat i com Prió ens la presenta també, però mentre els llegia em va semblar s'allargaven més del necessari. 

En conjunt, els contes m'han agradat força, m'han enganxat i entretingut, fins i tot més del que hauria dit inicialment. Pot ser una bona opció per a lectors que busquin una experiència de terror psicològic cuinat a foc lent, més que l’ensurt directe.

Txell.Cat

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

El somni del jaguar - Miguel Bonnefoy

Títol: El somni del jaguar

Autor: Miguel Bonnefoy

Llengua original: francès

Traducció: Carles Miró

Editorial: Les Hores

Any: 2024 original, 2025 en català

"Estudiava l’anatomia de l’amor com s’estudia un cos que es dissecciona. [...] ... i aquells testimonis van fer que es preguntés si hi havia cap història al món que no fos una història d’amor."

El somni del jaguar és una saga familiar que comença amb la vida de l’Antonio que, després de ser abandonat a les escales de l’església de Maracaibo quan només té tres dies de vida, l’acull una vella captaire muda, la Teresa. L’Antonio creix voltant del llac Maracaibo, entre deixalles, pobresa i indigència. Comença a treballar quan encara és un nen i, incansable, pica pedra per anar millorant les seves condicions de vida sense oblidar els seus orígens. 

L’Antonio és la primera peça d’aquesta saga, però Bonnefoy també ens presenta la història de la seva dona Ana María, que serà la primera metgessa de la seva regió, de la seva filla Venezuela i d’en Cristóbal. Totes les històries desemboquen en altres anècdotes i records del passat que es narren a partir d’objectes o moments clau de la història de Veneçuela. Hi ha una gran profusió de detalls i de personatges que afegeixen color a la novel·la, encara que potser en ocasions la narrativa no ho demana. El lector navega per les anècdotes com si estigués observant una gran pintura amb lupa i anés descobrint traços i matisos a mesura que s’amplien les diòptries de la lent. Si Bonnefoy fos pintor, diria que seria manierista 😅🤭. En algunes ocasions, aquests detalls no són rellevants per a la trama, però personalment no m’han fet nosa, sinó tot al contrari. El ritme de la novel·la és irregular, però tota la novel·la té una musicalitat i un tempo continu.

Bonnefoy barreja realitat i ficció; personatges històrics reals, efemèrides reals i s’inspira en la història de la seva família per construir els personatges d’Antonio, Ana María, Venezuela i Cristóbal. Alhora, hi afegeix un punt de realisme màgic, amb alguns personatges que viuen centenars d’anys i no canvien, o objectes que tampoc pateixen el pas del temps.

L’Antonio i l’Ana María són la imatge de la resiliència i la lluita durant els anys més convulsos del país, mentre que Venezuela neix en un entorn més estable, però desitja deixar enrere el seu país i descobrir Europa. Finalment, Cristóbal neix a Europa, però enyora el país de les seves arrels. A través d’aquesta nissaga, Bonnefoy fa un repàs a la història i la cultura de Veneçuela: des d’El Reventón o l’aparició sorpresa d’un pingüí en ple estiu, fins als diversos cops d’estat i dictadures, passant per les conseqüències del colonialisme espanyol i els poblats indígenes. 

El somni del jaguar és una novel·la rodona i ben escrita que atrapa de valent. La història de l’Antonio i la seva família m’ha absorbit, mentre descobria i aprenia moltíssimes coses sobre Veneçuela. Bonnefoy, fill de mare veneçolana i pare xilè, nascut a França, fa un homenatge a les seves arrels.

"Veient-lo allà, enfilat en aquell arbre, amagat i oblidat de tots en la desolació del món, li va venir una gran pena, perquè no podia pensar en cap altre futur per a l’Antonio que el d’un mala peça del carrer, nascut al lloc que no tocava, que arrossegaria la seva solitud fins a la mort per les tavernes miserables on només esperen els rufians i els delinqüents, els homes desesperats que no esperen res de la bellesa i que ja no saben per qui cal morir."

Txell.Cat

Edèn - Auður Ava Ólafsdóttir

Títol: Edèn 
Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Llengua original: islandès
Traducció: Macià Riutort
Editorial: Club Editor
Any: 2022 original, 2024 en català

"I mentre corono l’altiplà em ve el flaix que avui és l’aniversari de la mort de la mama, però la terra no està emblanquinada com fa sis anys, la temperatura es manté per damunt de zero i la primavera ja es nota en l’aire. Aquest matí, a l’avinguda Auðarstræti, m’ha despertat el cant d’una merla que s’havia posat a la barana del balcó. 

Serà un bon dia per començar a plantar arbres."

L’Alba és lingüista i professora a la universitat, i sovint ha de viatjar per assistir a congressos sobre llengües en perill d'extinció. Un dia, després de tornar d'un d'aquests viatges, reflexiona sobre la seva empremta de carboni i sobre els arbres que hauria de plantar per compensar-la. Així que es compra una casa amb una gran extensió de terreny fora de la ciutat i comença a plantar-hi arbres. A poc a poc, aquest projecte acaba convertint-se en una nova manera de viure i en el seu propi jardí de l'edèn. 

La història ens arriba com si fos una mena de diari personal escrit en primera persona, on l'Alba aboca els seus pensaments del dia, què ha fet i què ha après, sense pretensions. A mesura que avança la novel·la, anem reconstruint la història de la protagonista i què l'ha portat cap a aquest canvi de vida. 

Edèn és una lectura reposada i lenta, però que no es fa pesada. És un llibre d'anar passant pàgines i de veure com passa el temps i com va canviant l’Alba. No hi ha grans girs ni grans esdeveniments, sinó que és com prendre una tassa de xocolata calenta sense presses amb una amiga que t'explica com li va i que espera que no la jutgis. 

En aquesta mena de diari personal també coneixem la relació de l'Alba amb els companys d'universitat, amb la comunitat del poble, amb un grup de refugiats (que no sabem d'on vénen) a qui ensenya islandès, amb en Danyel -un adolescent del grup de refugiats-, amb la seva germana Betty i amb el seu pare. No tothom entén ni acompanya les decisions de l’Alba, però m'ha agradat trobar-me una protagonista lliure i determinada, que escolta les opinions dels altres però no es deixa convèncer tot i anar a contracorrent.  

Edèn ens parla de la comunió entre la natura i l'ésser humà i dels reptes del canvi climàtic, de la dificultat de mantenir una vida rural davant de grans gegants que volen enriquir-se amb el desgel de les glaceres comercialitzant-ne glaçons. No he estat mai a Islàndia, però amb les paraules de l'Alba m'he acostat al paisatge blanc, al fred i al vent, a les temporades fosques i a les lluminoses, a una terra on no tots els arbres ni tots els animals hi poden viure. Un país de balenes i bedolls, on l'escalfament global està provocant que alguns animals comencin a canviar d'hàbits o que, després d'un hivern sec, nevi al  maig. 

"Avui és tretze de maig i després d’un hivern sense neu, aquesta nit ha fet una gran nevada. Quan em desperto, la muntanya és blanca de dalt a baix i tots els punts de referència s’han esborrat. Els sots i fondalades han desaparegut, els plançons de bedoll s’han amagat sota una flassada blanca."

Edèn també reivindica les llengües minoritàries, especialment de l'islandès. L'Alba fa correccions per editorials i per això trobem reflexions sobre paraules i expressions, referències a articles, comentaris sobre l'etimologia de les paraules al llarg de la novel·la. M'ha agradat molt trobar-me aquestes pinzellades i aprendre quatre coses sobre l'islandès. D'alguna manera, Ólafsdóttir evidencia que una llengua és molt més que un mitjà per comunicar-se, que el lèxic, l'etimologia, la literatura… ens expliquen coses del lloc i les persones que la parlen. 

 

En un món en què la natura es veu amenaçada pel canvi climàtic i en què la humanitat fins i tot en fa negocis, en què hi ha persones que han de deixar el seu país per guerres o motius polítics i començar de nou, en què hi ha llengües que perillen davant l’auge de la globalització més salvatge i no hi ha interès per salvar-les, Edèn és un clam al cel. Edèn és un homenatge a la pagesia, a la vida rural, als nouvinguts que aprenen la llengua per integrar-se i que, així, ajuden a preservar-la, i una abraçada a la natura que pateix les nostres petjades. 

Edèn és un oasi, una il·lusió, un llibre ple d'esperança en un món desesperançador.  

"I, de sobte, em ve al cap una frase que va dir en Danyel quan anàvem a veure la balena morta: “La mar no només escup balenes a les vostres costes, també escup persones.”"

Txell.Cat