El Cafè de la Granota - Jesús Moncada

Títol: El Cafè de la Granota
Autora: Jesús Moncada
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 1985

"... un ofici no s’aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d’ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! ¿Com podem anar bé?"

Jesús Moncada és un autor que tenia pendent i que en Dídac m’havia recomanat força perquè li agrada molt. L’he descobert fent una lectura conjunta d’El Cafè de la Granota i he de dir que m’ho he passat molt bé.

El Cafè de la Granota és un recull de contes, anècdotes que un cronista ha recollit escoltant els vilatans de Mequinensa en un cafè homònim. A través dels contes coneixem una terra que m’és coneguda i que m’estimo, a la vora de l’Ebre. 

Moncada ens transporta a la Mequinensa que ara es troba colgada sota el riu Ebre i la retrata amb una certa nostàlgia pel passat -que podem veure amb els oficis que hi surten i que ja no existeixen- i amb molt d’amor per la terra. A través de les històries dels mequinensans, alguns dels quals van reapareixent en més d’un conte, Moncada ens mostra el dia a dia de la postguerra, el pes de l’Església, i tracta temes recurrents com la mort o el futbol.

En general, tots els relats tenen un toc humorístic que els fa simpàtics, molta ironia i també molta bondat. M’ha agradat molt el to i l’estil de l’autor, però també el domini de la llengua. El lèxic és molt ric i realment fa goig de llegir, és una pena que hi hagi tantes paraules boniques que ja no diem.

Els que m’han agradat més són: “La plaga de la Ribera”, “Futbol de Ribera” i “Un enigma i set tricornis”.

Al final de l’edició que he llegit hi ha algunes de les cartes que Pere Calders va enviar a Jesús Moncada, i són molt xules de llegir perquè comenta què li han semblat alguns contes, lloa la ploma de Moncada, però també li recorda la importància d’escriure sense faltes d’ortografia.

— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

• "Un barril de sabó moll", o com el pobre llaüter Florenci va haver de carregar el barril de sabó costa amunt. Pere Camps, ets un dèspota i no caus bé.

• “La plaga de la Ribera", o com fer-se un lloc entre els malfactors més temuts. Aquest relat m'ha agradat molt 😊

• "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", o quan dos esdeveniments importants se solapen i la decisió del cap no acaba de concordar amb la que dicta el cor. Aquest no m'ha entusiasmat especialment 😅

• "Paraules des d'un oliver", o la mandra que em fan els xarlatans 🫠. Un relat molt pim-pam, amb alguna lleugera referència a la guerra civil.

• "Informe provisional sobre la correguda d'Elies", o l'home més ric del cementiri. Aquest m'ha semblat divertit i he de dir que el final no me l'esperava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat anar seguint tots els detalls de la correguda de l'Elies (per on passava, l'hora i amb qui es creuava). Bona feina d'investigació 😂😉

• "Futbol de ribera", o la importància i el protagonisme del riu. Aquest relat és un elogi a l'aigua, als rius i als pobles de ribera. M'ha agradat moltíssim 🤩

• "Senyora mort, carta de Miquel Garrigues", o la lenta desaparició d'oficis antics. Un relat que no enganya, ja des del títol, però amb una mica de nostàlgia pels oficis d'"antes". El pas de la barca és un dels meus llocs preferits de Flix, crec que el fa molt especial 🤩🥰

• "Preludi de traspàs", o quan el més temut no és morir sinó el més enllà. No és el meu preferit però m'ha agradat molt el tractament de la mort. És un conte molt breu, però molt ben fet. Condensa una història en 4 pàgines amb clímax i gir final, no és fàcil!

• "Els delfins", o el noble art d'acomiadar els morts. Aquest no m'ha convençut; m'ha semblat avorrit i el narrador un pesat 😵

• "Un enigma i set tricornis", o la passió pel futbol i la victòria de l'equip local. M'ha agradat força com construeix tot el relat des de l'arribada dels grisos a Mequinensa i com canvien les dinàmiques del poble fins que es presenta el cas que va fer aixecar tanta pols 🤭. Carregat de detalls memorables i graciosos com la Salomé o la Marieta Peris 😉

• "Amarga reflexió sobre un manat de cebes", o quan no vols dir res però se te'n va de les mans. M'ha agradat la riquesa lèxica (quina pena que haguem perdut tan vocabulari 🥹) i la construcció de la intriga amb tots els embolics dels veïns.

• "L'assassinat del Roger Ackroyd", o les vicissituds d'un lector empedreït. M'ha semblat un conte simpàtic i molt àgil. Damià, t'entenc perfectament 🫶
  ‼️ No el llegiu si no heu llegit el llibre homònim d'Agatha Christie!

• "Amor fatal en decúbit supí", o els drames de Gervasi Fenolleda. Aquest és el conte que menys m'ha agradat del recull fins ara. No m'ha fet especialment gràcia el gir ni la trama principal; m'ha semblat més divertit algun comentari aïllat sobre el cabell, la relació amb la minyona...

• "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades", o quan la desesperació et porta a creure't qualsevol cosa. Tanco "El cafè de la granota" amb un relat que per mi trenca una mica amb la tònica general del recull. No m'ha acabat d'entusiasmar i els pocs trets humorístics que hi he trobat no són tan reeixits com en altres contes del recull.

Txell.Cat

Prou fred perquè nevi - Jessica Au

Títol: Prou fred perquè nevi
Autora: Jessica Au
Llengua original: anglès
Traducció: Albert Nolla
Editorial: Més Llibres
Any: 2022

"De vegades mirava un quadre i no sentia absolutament res. O, si sentia res, era només intuïtiu, una reacció, res que es pogués expressar en paraules. No passava res, vaig concloure, de dir que simplement aquest era el cas. El més important era estar obert, escoltar, saber quan calia parlar i quan no."

No m’agrada el te, però llegint Prou fred perquè nevi m’he transportat a una tarda de finals de tardor, d’aquelles fosques i fredes, en una cafeteria, prenent un te calent i veient com plou incessantment a través dels finestrals. Una tarda d’aquelles de posar en pausa el ritme frenètic habitual.

Una mare i una filla que fa temps que no es veuen i que no tenen una relació massa estreta es troben al Japó per fer un viatge plegades. Sembla que el temps ha separat el vincle maternofilial que sembla irrompible, i la relació s’ha refredat, tot i que no sembla que hi hagi cap motiu que hagi provocat aquest distanciament. 

"Aquestes històries, em va semblar, eren històries que havien estat explicades moltes vegades, transmeses i modelades per tota la família, polides i perfeccionades amb cada narració."

La filla és qui ens narra aquest viatge, els passeigs per Tòquio, les visites a les galeries d’art, i també alguns records passats. Aquests records no són compartits amb la mare, però sí que són experiències que, d’alguna manera, han marcat la filla i l’han anat separant de la mare. L’argument no avança, no hi ha un clímax, sinó que és una lectura reposada, carregada de detalls i descripcions, meditativa.

Al llarg de tota la novel·la es palpa la incomoditat i el no saber què dir-se entre les dues, però també el desig de voler-se entendre i compartir. Prou fred perquè nevi és un llibre reposat que ofereix una reflexió profunda sobre les relacions humanes i les expectatives que tenim. Hi ha relacions que tenim idealitzades i que volem que siguin de tal manera que les forcem. Aquesta mare i aquesta filla volen acostar-se però no saben com fer-ho, la relació està freda, a punt de neu, però no gelada. Potser és millor acceptar que no tot és sempre com voldríem, i començar a construir des d’allà.

"A fora sentíem que el vent bufava amb força, però a dins estava tot quiet. Recordo que, mentre menjàvem, vaig pensar com podia sortir tanta felicitat d’unes coses tan senzilles."

Txell.Cat

Spring - Ali Smith

Títol: Spring
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books
Any: 2019

"April the anarchic, the final month, of spring the great connective. Pass any flowering bush or tree and you can’t not hear it, the buzz of the engine, the new life already at work in it, time’s factory."

La primavera la sang altera. Per la primavera, res és com era. Hem après des de petits que la primavera és l'estació del renéixer, en què el món vegetal torna a florir, en què el món animal es reprodueix, en què l'amor és per tot arreu. Que bonica la primavera… però també és una època de temps canviant, d'anar boig amb els canvis de temperatura, de tempestes i xàfecs. La primavera és l'època de l'esperança pel futur, però també és imprevisible. ☔🌸🌼

Ali Smith a Spring ens presenta una primavera més aviat fosca, amb algun bri d'esperança, però dura. 

A cada llibre sembla que Smith tingui una llista de temes dels quals vol parlar, dues o tres figures culturals que vol explorar i una història fictícia per explicar, que ho posi tot en una coctelera i li surti un llibre com Autumn, Winter o Spring. Allò que podria ser un autèntic desastre, acaba sent un experiment que li queda bé i que, a mi, tot i ser una autora exigent, em funciona. 

A Spring hi trobem els mateixos temes que a les estacions anteriors: el Brexit, la crisi de refugiats i les polítiques migratòries, el canvi climàtic, l'alienació de la gent, entre d'altres. Aquí, però, la crítica és més dura i el futur sembla més fosc. 

"Don’t be calling it migrant crisis, Paddy said. I’ve told you a million times. It’s people. It’s an individual person crossing the world against the odds. Multiplied by 60 million, all individual people, all crossing the world, against odds that worsen by the day."

"Stel always gets annoyed that facial rec doesn’t work on black people very well, which means people get arrested who aren’t the right people, sometimes aren’t even the right gender - and partly because the system, for whatever reason, just refused to work."

Katherine Mansfield i Rilke són les figures culturals que Smith decideix explorar més a fons, però també hi trobem Tacita Dean -una artista que desconeixia- i Charles Chaplin. M'agrada molt tot el que aprenc i els artistes que descobreixo amb cada llibre d’Ali Smith 😊. 

I, finalment, la trama. D'una banda tenim en Richard, un director de cinema que, després de la mort de la seva amiga Paddy se sent totalment perdut. D'altra banda, tenim la Brittany, que treballa en un centre de detenció d'immigrants i està tan alineada del món que ha perdut l'empatia. La Florence, una nena que recorda a la Greta Thunberg, és el punt d'unió entre en Richard i la Brit, una mena d'oasi, de somni impossible. És el bri d'esperança de la novel·la, el florir de la primavera. 

Spring ens recorda que estem connectats entre nosaltres, amb els nostres avantpassats, amb la història i amb la natura. I ja podem començar a cuidar-nos els uns als altres si no volem carregar-nos-ho tot. 

"And if you die before me, he says, I will spend all the time I’m alive and not with you negotiating the various time differences across the world so that I can spend as much time as a man possibly can on this planet in springtime."

Aquesta tercera entrega del quartet estacional és la que més m'ha agradat des del principi. A diferència de les altres novel·les, en aquesta hi he entrat de ple des de la primera pàgina malgrat els salts temporals i la barreja d'anècdotes i records que són marca de l'autora. 

Només em queda una estació per enllestir el quartet estacional i m'encantaria que després d’Estiu hi hagués una altra Tardor per seguir llegint Ali Smith en bucle. Sí, ja sé que té altres novel·les publicades, però li he trobat la gràcia a llegir llibres estacionals. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn
• Winter

Txell.Cat

Pleibac - Miren Amuriza

Títol: Pleibac
Autora: Miren Amuriza
Llengua original: eusquera
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Club Editor
Any: 2026 original, 2026 en català

"No hi ha res que em dolgui més que quedar-me sense saber quina mena d’amigues hauríem sigut de grans."

Pleibac és fer veure que cantes sobre una cançó original com si estiguessis fent la interpretació de la teva vida, imitant, com el que moltes vam fer a l’adolescència per encaixar. Però si ho escrivim separat, play back, també és tornar a reproduir després de rebobinar, com fem amb els records dins el nostre cap.

Pleibac de Miren Amuriza és una mica tot això. La Jone i la Polly eren molt amigues de petites i durant l’adolescència, però alguna cosa es va trencar i ara, si es creuen pel carrer, ni tan sols se saluden. 

La novel·la ens narra els records de la Jone amb la Polly als anys 90, quan encara van a l’institut, on hi ha les colles d’amics amb els rols clarament marcats surten de festa al poble, comencen a trampejar amb l’alcohol i les drogues, apareixen els trastorns de la conducta alimentària, la militància d’esquerra i amb el conflicte basc de rerefons. Hi ha moltes referències a la cultura pop dels anys 90 i principis dels 2000 i, salvant força les distàncies, en certa manera m’ha transportat a la meva adolescència.

Amuriza fa un bon retrat de la complexitat de l’adolescència: les contradiccions, les pors, la necessitat constant d’encaixar, les ganes de sentir-se gran i les ganes que algú t’abraci, la culpa; tot viscut amb molta intensitat.

"Total, que no sé si a tu et va fotre o no, però jo em sento com el puto cul. Fa anys que em sento com el puto cul, i ara, a més, no tinc la Beda que em tiri aigua calenta amb vinagre entre els dits; no la tinc perquè m’ajudi a estovar les capes marrons de culpa que se m’han anat enganxant a la pell com llet cremada. Culpa per ella. Culpa per tu. Culpa també per mi."

En una entrevista, Amuriza comentava que, sovint, les amigues són les primeres relacions monògames que tenim. Busquem exclusivitat i quan no hi és arriba la gelosia, sovint són relacions tòxiques perquè no respecten l’espai de l’altra, i a vegades acaben amb una ruptura i cal passar el dol. En l’imaginari social, s’espera que una parella es pugui trencar, però no estem tan preparades perquè hi hagi una ruptura en una amistat. I és duríssim tant si en coneixem els motius, com si d’un dia per l’altra la comunicació s’esvaeix. Situem la ruptura en l’adolescència, a l’institut i encara es fa tot més feixuc: sentiments a flor de pell, veure’t cada dia amb qui vas compartir tant i veure, també, com els interessos i amistats són totalment diferents. Ai, Jone i Polly, us faria una abraçada i us diria que també vaig sentir que la vida era massa intensa i massa injusta, que tampoc vaig entendre que la meva millor amiga em comencés a ignorar a la Festa Major d’estiu, però que vist amb perspectiva, no m’ha anat tan malament sortir d’aquella relació tan tòxica. 

"De vegades tinc la sensació que em vas anar desplaçant igual que desplaçaven les actrius secundàries de les sèries dels noranta. [...] Altres vegades em semblava que tot era qüestió de temps, i que si tu no t’haguessis allunyat, tard o d’hora ho hauria fet jo. O sigui, que acabaríem tallant perquè, simplificant molt, tu començaves a fer-me sentir una ignorant i jo començava a fer-te sentir lletja, i no perquè tu i jo fóssim ignorants o lletges. Simplificant moltíssim."

Al principi estava una mica desconcertada per la lectura. Els capítols són força breus, però la Jone, en el seu monòleg, va saltant constantment entre diferents records de l’adolescència i la infància i em va costar situar-me. Una vegada immersa en la història i l’estil, m’ha agradat molt viure tot el que la Jone ens vol explicar. La narració és un vòmit emocional que la Jone té pendent de parlar amb la Polly, que necessita treure des de fa temps, una ferida que no ha curat. Amuriza aconsegueix transmetre’ns aquesta sensació de desfogament amb un llenguatge col·loquial que no busca la correcció. És un llenguatge fresc, viu i directe, que barreja castellà i anglès escrit tal com sona, amb una traducció de l’eusquera al català que ha degut ser una feinada però que és fantàstica. Pleibac és un llibre punki, fins i tot en el colofó.

Tot el llibre és d’una intensitat molt bèstia i aclaparadora, com l’adolescència mateixa. És com una rierada que t’arrossega i després, quan torna la calma, ha modificat el paisatge; com l’adolescència mateixa. Quin viatge, aquells anys.
No vull oblidar-me en aquesta ressenya dels avis de la Jone, en Largo i la Beda, que la cuiden i la crien. Els avis són màgics.

"Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs."

Txell.Cat

Morir a la primavera - Ralf Rothmann

Títol: Morir a la primavera

Autor: Ralf Rothmann

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: L’Altra Editorial

Any: 2015 original, 2016 en català

"- Treballo a la finca d’aquí, de munyidor. [...] Només tinc disset anys. Aquí som importants per al manteniment de la guerra.
- Importants per al manteniment de la guerra -, va grunyir l’oficial. - El que s’ha de sentir! Jove i sa i s’amaga entre vaques a la rereguarda."

Fa uns dies vam visitar la biblioteca de Manresa amb uns quants membres del Reducte Català i tenien una selecció de llibres que portaven la paraula “primavera” al títol. Vaig decidir endur-me aquest que em va cridar l'atenció.

Al principi, em va agradar molt com s'explicava la història d'en Walter i els seus amics, que treballen de munyidors en una granja mentre la guerra arrasa Alemanya. Son joves, tenen ganes de viure l'amor i sembla que la guerra els toqui però de lluny. Poc s'esperen que un vespre els obliguin a allistar-se a l'exèrcit per participar en les últimes campanyes de la guerra. 

Així, en Walter i en Fiete, amb disset anys i sense cap mena de formació, aniran avançant en la rereguarda, traslladant ferits i encarregant-se de la intendència. 

"Ai, pobre soldadet fuster, què deus saber, tu! ¿Has ajudat mai una vaca a vedellar? ¿I quan té còlics perquè se li ha torçat la matriu? ¿O quan la palangana és massa estreta i el vedell es posa del revés i no vol sortir? [...] Portar una nova vida al món, aquesta és la feina més dura. Destruir i matar, pot fer-ho qualsevol idiota."

M'ha agradat llegir un llibre sobre la Segona Guerra Mundial amb una perspectiva diferent: la d’uns joves que s'hi afegeixen quan ja és tard i que no combreguen amb el que defensa el seu país, encara que no puguin dir-ho en veu alta. 

Rothmann retrata la cruesa de la guerra fora del camp de batalla, la crueltat i l'egoisme dels homes, l'omnipresència de la mort sense recrear-se en escenes escabroses, i la pèrdua de la innocència dels joves que tenien grans somnis de futur. 

La novel·la no té cap mena de divisió en capítols ni episodis, i això ha fet que cada vegada se'm fes més pesada i lenta de llegir. 

Malgrat això, si us l'agafeu amb calma, és una novel·la amb un retrat sobre l'amistat molt bonic, lluny de la imatge idealitzada de l'amic perfecte. 

Txell.Cat

Què ens devora de nit - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)

Llengua original: anglès

Traducció: Marta Armengol

Editorial: Obscura Editorial

Any: 2024 original, 2025 en català

Després de l'èxit de la lectura conjunta de l'any passat de Què mou els morts, aquest mes hem llegit la segona part de la trilogia, Què ens devora de nit. 

Kingfisher aprofita els personatges del primer llibre per explicar-nos una nova història de terror, aquesta vegada basada en un ésser mitològic que se t'asseu al pit mentre dorms i no et deixa respirar. 

L'Alex Easton, exsoldat amb estrès posttraumàtic torna a la casa que tenia la família a Gal·làcia, i ho fa acompanyat del seu escuder Angus per rebre la micòloga senyora Porter, que té molt interès en investigar els bolets que creixen per la zona. Quan arribem a la cabana, però, descobreixen que el masover és mort i que els vilatans tenen una reacció estranya quan intenten esbrinar les causes de la mort. Tant és així, que pràcticament ningú vol traslladar-se a la casa a viure i servir. 

A diferència de Què mou els morts, que és un retelling de Poe, aquesta novel·la no parteix de cap text anterior. La història m'ha semblat força més fluixa, gairebé una excusa per aprofitar uns personatges que s'havien quedat curts d'aventures. 

El desenvolupament de la trama se m'ha fet irregular, i en alguns moments se m'ha fet lent. Tota l'acció es desenvolupa cap al final de manera precipitada. 

El que és innegable és que la ploma de Kingfisher té una gràcia especial, una barreja d'ironia i sarcasme fi amb tocs d'humor per rebaixar tensions.

No puc dir que m'hagi apassionat, de fet, ha estat una petita decepció per les expectatives que hi tenia. De totes maneres, si voleu aproximar-vos a un terror light o temptejar amb el gènere fantàstic, l'autora pot ser una bona opció (però si heu de triar, escolliu el primer volum). 

Altres entrades de la mateixa autora:

• Què mou els morts

• Guia màgica d'autodefensa amb galetes

Txell.Cat

Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat