dissabte, 2 d’octubre de 2021

La llogatera de Wildfell Hall - Anne Brontë

Títol: La llogatera de Wildfell Hall
Autora: Anne Brontë
Llengua original: anglès
Traductor: Joan Antoni Cerrato
Any: 1848 (original); 2013(traducció al català)
EditorialEl Gall Editor
"Aquest incident m'alterà i transtornà de la manera més inexplicable, llevat que em diguis que tot fou degut a les fletxes de Cupido, que no sols havien penetrat dins meu massa fondo, sinó que tenien pues i eren molt arrelades, i jo no havia estat capaç encara d'arrabassar-les del meu cor."

Aquest any amb en Dídac hem decidit instaurar una nova tradició lectora, que consisteix a llegir durant l’estiu un llibre triat per l’altre. Hi ha unes condicions mínimes, com ara que el llibre triat pugui agradar a l’altre i que la tria no es faci “amb mala llet”. Jo vaig triar La meitat evanescent per a ell i estic contenta perquè li va agradar força; ell va triar La llogatera de Wildfell Hall.

En el meu cas, vaig decidir començar-la al setembre, ja que des de fa un parell d’anys, sense haver-ho previst, el mes de setembre s’ha convertit en el mes dels clàssics. Fa dos anys vaig llegir Notre-Dame de París de Victor Hugo, i l’any passat, El roig i el negre d’Stendhal. A més, amb aquest llibre he superat el repte número 11 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Tast de clàssics” ens conviden a llegir algun dels grans clàssics de la literatura universal.

"Si m'estimessis com jo t'estimo [...] hauries vist que aqueixes diferències i distincions de rang, naixença i fortuna tan importants per al món són com pols comparades amb aquesta unitat de pensaments i de sentiments, d'ànimes i cors que s'estimen i es comprenen sincerament."

La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë era, per mi, un llibre desconegut. Després d’haver-lo llegit, trobo que aquest anonimat no li fa justícia perquè realment és molt bo!

No vull explicar massa detalls de la trama d’aquest clàssic de la literatura anglesa del segle XIX perquè una de les coses que he gaudit més és endinsar-me totalment a cegues (vaig deixar el text de les solapes i el pròleg per quan vaig acabar la novel·la). En general, podríem dir que una dona jove i vídua, Helen Graham, es trasllada a viure a la mansió de Wildfell Hall i altera la vida rural benestant dels habitants d’aquell poble. Helen Graham és discreta i reservada, atractiva, valenta i reflexiva, així que de seguida provoca una allau de xafarderies entre les joves, ja que sembla evident que amaga algun secret sobre el seu passat. En aquell poble viu Gilbert Markham, fill gran d’una família benestant de negocis rural que de seguida se sent atret pel misteri de la jove Helen Graham.

Una dels trets més remarcables d’aquesta novel·la és la seva modernitat, malgrat publicar-se l’any 1848. Està escrita en primera persona, fet que accentua la psicologia i els sentiments dels personatges. Tanmateix, no sempre ens narra la mateixa persona (i això ho he trobat brillant i sorprenent!). Primer coneixem la història a través de les cartes que Gilbert Markham envia a un amic seu, però després del primer terç de la novel·la el narrador canvia i coneixem la història a partir del diari personal de Helen.

La modernitat, però, no rau tan sols en aquesta primera persona en el narrador, sinó en els temes que aborda: la llibertat i la igualtat de la dona en una època en què les dones no podien fer res sense el beneplàcit dels seus marits (ni dur una vida independent, ni separar-se, ni tenir propietats, ni tenir la custòdia dels seus fills). De fet, el traductor i autor del pròleg Joan Antoni Cerrato, explica al pròleg que l’obra va tenir un èxit immediat, “malgrat la crítica victoriana la catalogà de “grollera” i “repugnant”.” I és que no només es postula a favor de les dones, sinó que a més critica, sense passar-se, la hipocresia a la societat victoriana, els homes que abusen de l’alcohol, la infidelitat i el maltractament. Prou modern, no?

En tot plegat no hi falta un cert to moralista i religiós, alliçonador sobre el bé i el mal, i la importància del que fem davant de Déu.

"En les coses de l'amor, no hi ha mitjancer que pugui comparar-se a un nen alegre i de cor senzill sempre disposat a unir els cors separats, a ajeure's sobre l'abís hostil del costum, a fondre el glaç de la freda reserva, a saltar per damunt dels murs divisoris de la terrible formalitat i l'orgull."


He llegit que Anne Brontë era especialment religiosa i que es va servir de la seva experiència pròpia com a institutriu per construir alguns personatges d’aquesta novel·la (especialment per construir el personatge d’Arthur Huntingdon).

No puc deixar de fer una menció especial a la tasca del traductor, Joan Antoni Cerrato, poeta, novel·lista i traductor manacorí. És xulo trobar-se pistes del parlar del traductor en el transcurs de la lectura. Aquí us deixo una breu entrevista al traductor, centrada en la publicació de La llogatera de Wildfell Hall

 

La recomano moltíssim perquè crec que es mereix ser molt més coneguda del que és, perquè es llegeix molt bé i no es fa pesada. És una lectura absorbent i fluida que no decau en cap moment.

Per acabar, un fragment brillant del prefaci de l'autora a la segona edició:
"[...] segons el que penso, em satisfà que, si un llibre és bo, és bo sense que importi el sexe del seu autor. Totes les novel·les són, o haurien de ser, escrites perquè tant els homes con les dones les llegissin, i no entenc ni poc ni gens com un home s'hauria de permetre d'escriure res que fos realment desagradable per a una dona, o per què una dona hauria de ser censurada per escriure alguna cosa que per a un home seria adequat o convenient."

Coneixem una mica més l'autora?
Anne Brontë (Regne Unit, 1820 - 1849) va ser la germana petita de les escriptores Charlotte i Emily Brontë. Anne Brontë és, també, la més desconeguda de les tres. Inicialment publicaven els seus poemes i novel·les amb pseudònims de noms masculins i la seva obra ràpidament va atreure els lectors per la seva originalitat i apassionament. Les tres germanes van morir molt joves a causa de la tuberculosi.
Anne Brontë va escriure Agnes Grey (1847) i La llogatera de Wildfell Hall (1848).

"Que estrany és que plorem tan sovint els uns per les desgràcies dels altres, quan no vessem ni una llàgrima per les nostres! El seu cor era força ple de penes pròpies, però es desbordà davant la idea de les meves. Jo també vaig vessar llàgrimes a la vista dels seus compassius sentiments, encara que no havia plorat per mi mateixa des de feia moltes setmanes."
Txell.Cat

dimarts, 28 de setembre de 2021

El vigilant en el camp de sègol - J. D. Salinger

Títol: 
El vigilant en el camp de sègol
Autor: J. D. Salinguer
Llengua original: anglès
Traductor: Ernest Riera i Josep M. Fonalleres
Any: 1951 (original); 1990 (traducció al català)
Editorial: Empúries

"Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d'aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres."


Quin llibre més estrany, El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Un llibre que ja s'ha convertit en un clàssic i que sabia que tard o d'hora acabaria llegint, tot i que no acabava de trobar-li el moment. Un llibre que diuen que o t'encanta o l'odies i, bé, jo tampoc diria que en el meu cas hagi estat ben bé així.
Vaig veure que se n’organitzava una lectura conjunta durant el mes de setembre i m’hi vaig unir. Llegir les peripècies de Holden Caulfield en un grup de 200 persones ha estat molt enriquidor i m’ha permès veure altres angles de la història que jo sola no hauria vist. En aquesta ocasió, la lectura s’ha dividit en tres parts i només comentàvem un dia a la setmana. Aquí és on, potser, he trobat el punt negatiu de la lectura conjunta. Si d’una banda crec que està bé llegir aquest llibre i poder-lo comentar, també crec que llegir-lo a trossos no ajuda i fa perdre interès en la història, ja que tot plegat es fa repetitiu.

He llegit força curiositats del llibre i de l’autor, i una de les coses que més em va cridar l’atenció és que la portada i la contraportada són neutres, sense cap il·lustració ni sinopsi, per petició expressa de l’autor, que volia que els lectors entressin a la història sense saber-ne res.

El vigilant en el camp de sègol narra les aventures, per dir-ho d’alguna manera, del jove Holden Caulfield. Després d’escapar-se de l’institut, passa dos dies a Nova York, sol, entre estranys, alcohol i tabac. La història en si no té res més, però tot va carregat de simbolisme i, per això, s’ha convertit en un clàssic modern.

És el mateix Holden qui ens explica la història, en un deixar fluir els seus pensaments que es converteix caòtic i contradictori constantment. En el llenguatge hi són ben presents les paraulotes, les crosses i les repeticions, que recorden constantment al lector que qui ens parla és un adolescent. En aquest punt, convé fer una menció especial a la tasca de traducció, i és que m’imagino que no devia ser gens fàcil. Aquest va ser un dels temes més comentats durant la lectura conjunta, ja que hi havia qui el llegia en anglès o en castellà. Hi ha certes crítiques al voltant de la traducció d’aquest llibre, però és innegable que, per més bé que ho facin els traductors, la llengua dels adolescents és tan viva i volàtil, que moltes expressions fàcilment i ràpida quedarien obsoletes.
Els canvis d’humor constants del protagonista també ens recorden que ens està parlant un adolescent: Holden passa de l’amor a l’odi, de l’eufòria a la depressió, d’estar enfadat a voler-s’ho passar bé. Hi havia debat al grup entre si Holden és un adolescent com qualsevol altre, que està enfadat amb el món i se sent incomprès, o si realment hi havia alguna cosa més que el fes ser com és.
Al llarg del relat, Holden parla de molts professors i companys d’escola que l’han acompanyat, i és que és innegable que aquestes són les figures que prenen més importància durant aquesta etapa de la vida, no?

 

No puc dir que m’hagi entusiasmat perquè si no hagués estat per la lectura conjunta o perquè a la meva mare li havia agradat tant, probablement l’hagués abandonat sense acabar-lo. No entenia Holden, em feia mala espina i m’avorria el seu relat. Però després d’acabar-lo i deixar-lo reposar, de comentar-lo en grup, tampoc puc dir que l’odiï. Entenc la importància i el ressò que va poder tenir aquesta novel·la i, realment, quan entens els simbolismes, tot plegat pren més sentit. Fins i tot s’acaba despertant una certa tendresa pel jove protagonista.

Holden es troba en aquells anys complicats de l’adolescència, en què t’adones que feliç vas ser mentre eres nen i que complicat és moure’s entre els adults; quan t’adones que no vols deixar enrere la infància i t’enfades amb el món, encara que no pots evitar fer-te gran. Holden és un Peter Pan enfadat. Holden s’entén més amb els nens que amb els adults, perquè en valora les qualitats que els adults han perdut: l’espontaneïtat, l’alegria i la innocència. Al mateix temps, però, ell mateix ha perdut aquesta innocència i aquesta espontaneïtat, tot i que lluita per mantenir-les. I això aplica a moltes altres coses, que critica i detesta, però que no pot evitar, com la hipocresia.

I enmig de tota aquesta foscor, afortunats els qui acabem trobant un far, ja siguin els germans, un professor extraordinari, els pares o els amics, algú qui ens ajuda a superar aquesta etapa tan contradictòria.

"És igual, m'imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d'això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú - ningú gran, vull dir-, només jo. I m'estic just a la vora d'un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que estigui a punt de caure pel precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d'algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l'única cosa que m'agradaria ser de debò. Ja sé que és una bogeria."


I ja per acabar, El vigilant en el camp de sègol és un llibre molt controvertit pel llenguatge, per tot allò que critica i posa en dubte, però també perquè se l’ha relacionat amb alguns assassinats, entre els quals el del John Lennon. Quan van arrestar Mark David Chapman li van trobar un exemplar del llibre que havia comprar aquell mateix dia, on ell mateix havia escrit “De Holden Caulfield a Holden Caulfield. Aquesta és la meva declaració”.


Altres entrades del mateix llibre
  • Aquí podeu llegir la ressenya que en va fer la meva mare l'any passat.

Coneixem una mica més l'autor? 
J.D. Salinger va néixer a Nova York el 1919 i va morir a New Hamshipre el 2010. Va participar al desembarcament de Normandia el 1944 i va començar a publicar contes a la revista The New Yorker el 1945.
El vigilant en el camp de sègol va ser la seva única novel·la i només va publicar 3 reculls de contes.
Durant els últims anys de la seva vida va intentar fugir de l'exposició al públic i va haver de lluitar contra les atencions que rebia i que no desitjava. 


Txell.Cat

divendres, 3 de setembre de 2021

Pandora - Henry James

Títol: 
Pandora
Autor: Henry James 
Llengua original: anglès
Traductor: Xavier Pàmies
Any: 1884 (original); 2021(traducció al català)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers
"El viatge va ser esplèndid, i cada dia els passatgers van poder seure sota el cel salabrós i percebre com resseguien la gran curvatura del planeta."

Quan vaig llegir "Pandora" em va ressonar "el mite de Pandora", però James no ens parla d'aquest mite en la seva obra homònima, sinó que ens narra la coneixença del comte alemany Otto Vogelstein i de la jove Pandora Day.

El comte Vogelstein és un jove alemany que s'embarca a Europa per anar-se'n als Estats Units a fer carrera diplomàtica. No sap ben bé què l'espera a l'altra banda de l'oceà, però marxa disposat a entendre el món i a fer carrera. A la coberta del transatlàntic que l'ha de dur a Nova York coneix una jove forta i decidida que li crida l'atenció: Pandora Day. Pandora torna a casa amb els seus pares i els seus germans després d'un llarg viatge pel vell continent. Hi ha alguna cosa enigmàtica que atrau el comte cap a la jove Pandora, malgrat els advertiments d'una companya de viatge que insisteix a no barrejar-s'hi perquè pertanyen a móns diferents.
Més endavant i després d'uns mesos d'integració a la vida social americana, el comte es retroba amb Pandora en una festa i queda sorprès de descobrir que respon al que anomenen "una nova classe de dones", independents i que s'obren camí totes soles en la alta societat, malgrat els seus orígens humils.

Amb aquesta història, que James narra amb una certa ironia, l'autor contraposa l'alta societat del comte alemany amb Pandora, la jove d'origens rurals que s'obre camí tota sola; Europa i la seva tradició amb la "modernitat" dels Estats Units.

La història és simple, però aquest petit plaer m'ha agradat especialment per la manera com està escrit. Està dividit en dues parts: la primera passa al vaixell de camí cap a Nova York i la segona uns mesos després als Estats Units. M'ha agradat molt més la primera part i, de fet, si l'hagués allargat més i ho hagués deixat aquí, ja m'hauria agradat prou la història.

Les descripcions i les imatges m'ha transportat realment a bord del Donau i he solcat les ones amb el comte i les seves cavil·lacions sobre Pandora. Per contra, potser per la meva manera de ser, els protocols i les reunions socials que es narren a la segona part no m'han agradat tant (probablement perquè tampoc em venia de gust barrejar-me amb aquells personatges tan estirats 😉 i perquè la novel·la traspuava una mica massa de teoria sobre aquest nou prototip de dama). 

En qualsevol cas, la valoració que en faig és positiva i crec que, només per la primera part, ja paga la pena llegir-lo.
"Poc inclinat a apreciar el costat lúdic de l'existència, des del començament de la seva estada havia decidit que l'única forma de fruir d'aquella gran república era llançar al foc els seus principis i escalfar-se'n amb el caliu."

Coneixem una mica més l'autor?

Henry James (Nova York, 1846 - Londres, 1916) va néixer en una família benestant nord-americana, relacionada amb artistes i escriptors, i ja de ben jove va viatjar per Europa. Va començar a estudiar Dret, però va preferir orientar la seva carrera cap a la literatura i la premsa. 
A Pandora, Henry James aborda temes recurrents a la seva obra: la tensió entre l'estil de vida europeu i nord-americà, la immobilitat entre les classes socials i l'aparició d'un nou prototip de dona: la que decideix el seu futur i s'obre camí tota sola.


Txell.Cat

dimarts, 31 d’agost de 2021

Tàndem - Maria Barbal

Títol: 
Tàndem
Autora: Maria Barbal
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialDestino
"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."

Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.

Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per passar l’estona.

L’Elena i l’Armand es coneixen a les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món, com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.

Per canviar de to, remarcaré el que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història (coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.

També m’ha agradat que els personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran (no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així que com a mínim 60, no?).

Bé, en qualsevol cas, no la descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se viure, una mica de carpe diem madur.

"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."
Coneixem una mica més l'autora?
Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi. Les seves primeres obres se centren en l'entorn rural del Pallars. Pedra de tartera (1985), la seva primera novel·la va tenir molt d'èxit. A banda de novel·la, ha cultivat novel·la juvenil, teatre i narracions breus. 
La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.


Txell.Cat

divendres, 27 d’agost de 2021

Mr. Mercedes - Stephen King

Títol: 
Mr. Mercedes
AutorStephen King
Llengua original: anglès
Traductor: Carlos Milla Soler
Any: 2014 (original); 2015 (traducció al castellà)
EditorialEditorial Debolsillo

Aquest any en faré 29. D'aquí quatre dies, com qui diu, però encara tinc llibres pendents de llegir dels que em van regalar la colla de colònies quan en vaig fer 25. Em repeteixo, però va ser un dels regals més originals, bonics i guais que m’han fet: una caixa amb alguns dels llibres preferits de cadascun dels meus amics. No els he llegit tots encara, deixo que els llibres em diguin que ara és el seu moment però encara me’n queden uns quants 😊.

En aquella caixa i he descobert grans joies i també he sortit de la meva zona de confort lectora. 

Mr. Mercedes d’Stephen King és la proposta que em va deixar en Víctor (curiosament hi havia dues novel·les de King a la caixa!). A l’estiu m’acostuma a venir de gust llegir algun thriller o alguna novel·la negra, d’aquelles que t’enganxen i no pots deixar fins al final perquè et mors per descobrir qui és el dolent.

En aquest cas, saps qui és el dolent des del principi (o des del moment en què llegeixes la sinopsi de la contracoberta). Un matí boirós, en Brady Hartsfield, un jove que viu amb la seva mare alcohòlica, decideix envestir amb un Mercedes la multitud d’aturats que s’ha combregat a les portes de l’oficina de treball i que fan cua des de la nit anterior. En Bill Hodges, inspector de policia en aquell moment, no aconsegueix atrapar-lo i la investigació li coincideix amb la jubilació, fet que l’obliga a traspassar el cas als seus companys.

Després de jubilar-se, l’inspector Hodges, sumit en una depressió, ha guanyat quilos i es passa el dia davant de la tele, mirant-se l’arma que havia estat del seu pare. Un dia rep una carta anònima de Mr. Mercedes que, després de l’emoció i el “subidón” de la matança del centre cívic, té ganes de més. Per contra del que espera en Brady, la carta desperta l’antic policia que hi ha dins de Hodges, que es pren com un repte personal descobrir qui hi ha darrere de Mr. Mercedes, encara que per fer-ho hagi de passar per sobre del Departament de Policia de la ciutat.

La lectura m’ha tingut enganxada a batzegades, així que no la consideraria un top entre els thrillers. Des del principi saps qui és el bo, qui és el dolent i saps, més o menys, quins objectius tenen cadascú.

Si bé al llarg de les 492 pàgines de la meva edició la història es complica, hi apareixen nous personatges que ho embrollen tot una mica més, i es van resolent preguntes que havien quedat obertes, crec que amb menys pàgines haguéssim arribat allà mateix.

No negaré que té els ingredients clau de la majoria de thrillers: un dolent molt dolent, d’aquells que penses que si més val que no existeixin a la realitat; un policia gras, jubilat, a qui acabes agafant carinyo, i uns secundaris humans molt entranyables.

M’agrada l’estil de King: directe, cru i malparlat fins al punt que et fa arrufar el nas.

Ara no, però resulta que aquest és el primer llibre de la trilogia de l’inspector Hodges i, encara que sigui per passar l’estona, suposo que en algun moment tornaré a trobar-me amb ell per veure com li va la vida. 



Altres entrades del mateix autor
Coneixem una mica més l'autor? 
Stephen King (1947) és un escriptor nord-americà conegut per les seves novel·les de terror, intriga, ciència-ficció i fantasia. 
Les històries de Stephen King tenen com a protagonistes personatges de classe mitjana, un nen, o la majoria de vegades, un escriptor. Els personatges viuen la seva vida normal, però els fets sobrenaturals i circumstàncies estranyes canvien el curs de la història.
Entre les seves obres podem destacar El resplandor (1977), IT (1986) o La Cúpula (2009). Moltes de les seves obres s’han portat al cinema i s’han convertit en grans èxits, com ara The ShiningChildren of the Corn Carrie.


Els llibres preferits dels meus amics

Txell.Cat

divendres, 20 d’agost de 2021

Un estiu per estimar - Ester Invernon

Títol: 
Un estiu per estimar
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Any: 2021
EditorialAutopublicat

"Quan algú mor, les paraules que fan més mal són les que mai no es van dir. I que ja punyiran per sempre més."

Aquest estiu estic llegint lectures fresques, de les de no pensar, deixar-se portar i gaudir. Feia temps que veia Un estiu per estimar rondant per les xarxes socials i em cridava força l'atenció, així que vaig contactar amb l'autora per fer-me amb un exemplar per les vacances. D’entrada, vull agrair l’oportunitat de llegir aquest llibre a l’Ester, així com la seva predisposició a acostar-me’l a casa (casualment les dues vivim a Mataró) perquè el pogués gaudir durant les vacances.

La Marina, una barcelonina de mitjana edat, viu a Albons, un poble de l’Empordà, on es recupera del dol per la pèrdua del seu marit, en Pau. Una mala entrebancada fa que la seva mare, la Carme, amb qui té una relació distant, se n’hagi d’anar a viure amb ella fins a recuperar-se. En aquesta casa d’Albons, la Marina i la Carme hi passaran la tardor, l’hivern, la primavera i un estiu deliciós, amb anades i vingudes dels fills de la Marina, en Jordi i el Marcel, i de la Paula, la néta de la Marina. La Paula, com sovint fan els nens, serà l’excusa, el nexe d’unió (o de reunió) de mare i filla. En aquest panorama també hi van apareixent altres personatges igual d’entranyables: l’Alex, la Joana i la Manuela.

A través d’uns capítols força breus, Invernon ens presenta una història ben escrita, amb unes descripcions delicioses, àgil i amb uns diàlegs força naturals que flueixen perfectament, fins al punt que tens ganes de seguir llegint fins a acabar-la.

Un estiu per estimar està ambientada a l’Empordà i a la Costa Brava, i crec que per mi ha sigut un plus llegir-lo precisament quan passava uns dies allà, ben a prop d’Albons, perquè mentre llegia gaudia dels mateixos paisatges, sentia els mateixos sons, olors i la mateixa pau.

M’ha agradat especialment la manera de construir els personatges, ja que tots tenen un rerefons que es va desgranant al llarg de la novel·la, sense abocar-t’ho tot al principi ni deixar-t’ho tot al final, molt ben dosificat. Les seves històries estan molt ben teixides i tots els personatges, absolutament tots, són tendres i propers. Tots tenen els seus defectes i la seva “motxilla”, i al llarg de la novel·la miren d’enfrontar-se a les seves pors. Sempre m’agraden les històries que tenen personatges que són humans, que expliquen vides que podrien ser la nostra o la dels nostres veïns. Podria esplaiar-me amb tots els personatges, però ho deixaré aquí perquè vosaltres mateixos els descobriu 😊.

Si bé tira d’algun clixé, és d’aquells que encaixen a la perfecció amb el relat. És com quan mires una pel·lícula romàntica absurda i saps des del minut u que en algun moment els dos protagonistes s’enfadaran per reconciliar-se més endavant i que tot sigui meravellós. Hi són, però no fan nosa i t’arrenquen un somriure.

Un estiu per estimar parla de l’amor, l’amistat i les relacions familiars, però sobretot parla del perdó i de les segones oportunitats. Us el recomano per passar una bona estona que, de ben segur, us dibuixarà un somriure a la cara.
A mi ja me’l va dibuixar la dedicatòria. Quina tendresa! Invernon el dedica a la seva iaia, “per no haver deixat mai de llegir, quan la teva mare et deia que era de dona gandula.”


Endavant, Ester, amb aquest llibre i tots els que puguin venir! L’enhorabona!
Si voleu llegir-lo, podeu trobar-lo a Amazon o podeu contactar directament amb ella per comprar-li.

Amb aquesta lectura he superat el repte número 8 del repte de lectura que proposen les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, amb el títol “Noves Veus” ens conviden a descobrir alguns dels nous noms que arriben a la literatura catalana. Ester Invernon, que a més és mataronina, és una d'aquestes noves veus del panorama català.

"No pot evitar que totes les llàgrimes guardades li omplin els ulls. I vessa llàgrimes molt antigues. I també moltes de recents. Plora pel pare i per la mare, pels avis, per tots aquells moments que no va saber entomar i que la vida adulta li ha adjectivat."

Coneixem una mica més l'autora?
Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

"M'he adonat que el dolor inhumà que et fa sentir morir quan perds una persona és totalment proporcional a l'amor que has sentit per aquella persona i a la felicitat que heu sentit plegats."

Txell.Cat

dilluns, 16 d’agost de 2021

Aquell estiu sufocant - Eduard von Keyserling

Títol: Aquell estiu sufocant
Autor: Eduard von Keyserling 
Llengua original: alemany
Traductora: Clara Formosa
Any: 1904 (original); 2019 (traducció al català)
EditorialViena Editorial. Col·lecció Petits Plaers
"Em sentia molt desgraciat i molt sol enmig d'aquelles cols. Uns gran i dolorosa ira creixia dins meu, però una ira com aquella que sentim de petits quan el millor que podem fer és tapar-nos la farà amb les mans i posar-nos a plorar."

Diu que la primera edició d'Aquell estiu sufocant es va acabar d'imprimir a començament de l'estiu del 2019, un dia xafogós que presagiava tempesta. A mi m'ha acompanyat uns dies d'agost de 2021, en plena onada de calor.

En Bill és fill d'una família aristocràtica i, després de suspendre l'examen d'accés a la universitat, ha de passar l'estiu estudiant a la finca familiar amb el seu pare, en comptes de marxar de vacances amb la mare i els germans a la costa. Per a Bill, el seu pare és una figura distant i desconeguda, ja que sempre està viatjant i pràcticament no hi té tracte. Tanmateix, a Fernow en Bill, a banda de fer l'adolescent i de visitar les cosines, descobreix una altra cara del seu pare o, més ben dit, coneix com és realment el seu pare: els seus gustos, les seves febleses... 

En Bill és un adolescent força detestable: és egoista, gelós i immadur. Perquè un personatge de ficció et caigui malament ha d'estar molt ben construït, i Eduard von Keyserling ho aconsegueix. El personatge d'en Bill és creïble per com es comporta, pels pensaments que té i per les respostes que dona. És un adolescent repel·lent que només pensa a beure, passar-s'ho bé i en noies, que fàcilment ens fa pensar en algú que coneixem.
En Gerd, el pare, tampoc és que caigui especialment bé. És l'encarnació de la hipocresia aristocràtica: una imatge portes enfora i una altra completament diferent de portes endins. 


D'aquest petit plaer, més que amb la història, em quedo amb la manera com està escrit: per la versemblança del protagonista i pel detall en les descripcions de la natura, que acompanyen els personatges en tot moment.

"Un cop a casa, al meu dormitori, tenia por i estava inquiet. La vida em semblava trista i confusa. No podia dormir. Em venien unes imatges importunes i colpidores i em torturaven. La nit era sufocant."


Coneixem una mica més l'autor?

Eduard von Keyserling (1855 - 1918) va ser un novel·lista i dramaturg alemany bàltic, i un dels exponents de l'impressionisme literari. La seva obra més emblemàtica és Princeses.
Va emmalaltir de sífilis, fet que va comportar que hagués de passar diversos períodes d'immobilitat, fins a quedar-se cec. Abans de morir, va fer cremar la majoria de les seves obres a les seves germanes.


"L'amor em feia un nus a la gola. A mi també m'hauria agradat plorar, si hagués estat possible."
Txell.Cat

divendres, 13 d’agost de 2021

La trena - Laetitia Colombani


Títol: 
La trena
AutoraLaetitia Colombani
Llengua original: francès
Traductora: Anna Casassas
Any: 2017 (original); 2018 (traducció al català)
EditorialEdicions Salamandra


Tenia moltes ganes de llegir La trena de Laetitia Colombani. Ens el van recomanar a la llibreria on solem anar a comprar més llibres, hi havia moltíssimes ressenyes a les xarxes socials que en parlaven molt bé i, tanmateix, no m’ha acabat de fer el pes.

La trena narra la història de tres dones de llocs ben diferents, de religions diferents i d’estatus socials diferents que decideixen no conformar-se o rendir-se a la vida que, aparentment, sembla que el destí els té prevista, i lluitar-hi, encara que impliqui anar a contracorrent, per canviar el curs de la seva vida. Al cap i a la fi, va de tres dones que decideixen agafar les regnes de la seva vida i desafiar allò que està establert.

La Smita és de l’Índia i pertany a la casta dels dàlits, que s’encarreguen de recollir els excrements de les castes superiors i de caçar rates, que després aprofiten com a aliments. La Lalita, la seva filla de sis anys, és el motiu pel qual decideix lluitar contra les normes, a fi que pugui tenir una vida millor.
La Giulia és una jove siciliana que, als setze anys, decideix abandonar els estudis i endinsar-se al negoci familiar que gestiona el pare, l’últim taller de Palerm que confecciona perruques amb cabells humans. Un accident del seu pare l’obliga a posar-se al capdavant del taller i a prendre decisions que la faran enfrontar amb la seva mare i germanes.
La Sarah és una advocada de renom i de gran èxit de Canadà. Amb tres fills de dos matrimonis que han acabat amb divorci, té una carrera professional brillant i s’ha fet lloc en un món generalment dominat pels gomes. Una malaltia farà trontollar tot allò pel que ha lluitat i treballat tota la vida.
Colombani presenta les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah sempre amb el mateix ordre, excepte al final, que trenca la seqüència puntualment.

La tesi de la novel·la és bona i la idea de trenar les seves històries, tal com apunta el títol de la novel·la, també. El final m’ha agradat i m’ha servit per donar sentit a tota la lectura, però pel camí hi passen coses que no em convencen.

Hi ha moltes coses que em semblen excessivament buscades i, pel meu gust, haurien de ser més dissimulades. D’entrada, hi ha grans diferències entre les tres protagonistes, però en alguns moments, s’emfatitza massa en aquestes diferencies de religió i creences, estatus social... No cal, ja sabem que pertanyen a mons diferents i no cal remarcar-ho constantment.

D’altra banda, en el curs de la lectura he tingut la sensació que l’autora havia fet recerca i volia plasmar allò après fos com fos en la novel·la, fins al punt de trencar el ritme de la novel·la per colar-hi aquesta o aquella explicació. Està bé documentar-se i crec que els llibres són una gran font d’aprenentatges, però cal trenar-nos (valgui la coincidència) amb el curs de la història i fer-ho el més natural possible. Als meus ulls, Colombani s’ha estudiat la lliçó i vol deixar-ne constància, però no aconsegueix fer-ho sense entorpir la trama.
Finalment, una altra cosa que m’ha desagradat i, en ocasions, m’ha posat nerviosa és l’excés de dramatisme. Els finals de capítol es construeixen amb frases forçadament dramàtiques, que busquen l’emoció fàcil i deixar-te amb la intriga. Sí, aconsegueix l’efecte de deixar-te en suspens i que vulguis seguir-ne llegint la història, però els finals són tan exagerats, que a mi em feien pensar en els finals d’episodis de les sèries de televisió amb un “continuarà” a peu de pantalla. Poc abans de la meitat del llibre ja esperava la frase lapidària final que remataria el capítol.


La trena és una lectura senzilla, amb un happy ending, que flueix i enganxa (això sí), i que vol abordar un cert feminisme des de diferents perspectives. Però també és una lectura previsible, que no aprofundeix.

Amb aquesta lectura he complert el repte número nou del repte de lectures de les Biblioteques de Mataró (#matarodellibres). En aquesta ocasió, ens proposen llegir un llibre “En femení”, i La trena és, clarament, un llibre narrat en femení.



Coneixem una mica més l'autora?
Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) és directora de cinema, actriu, guionista i escriptora. Va estudiar cinema i va dirigir la seva primera pel·lícula quan només tenia 25 anys. L'any 2017 va publicar La trena, la seva primera novel·la, que va tenir un gran èxit, s'ha traduït a més de 36 idiomes i ha estat guardonada amb diversos premis. Les vencedores (2019) és la seva segona novel·la.



Txell.Cat