L'amor que fa caure ciutats - Eileen Chang

Títol: L'amor que fa caure ciutats

Autora: Eileen Chang

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: El Club Editor

Any: 1943, 1944 (en català, 2016)

"Les cambres de la Liusu eren buides, el seu cor, també; i com que al rebost no hi havia res, el ventre era com les cambres i el cor."

Soc una romàntica, així que no puc negar que el títol d’aquest llibre em va cridar especialment l’atenció.

La primera sorpresa que em vaig endur a l’obrir el llibre va ser que es tracta d’un volum que conté dues històries: “L’amor que fa caure ciutats”, que dona títol al recull, i “Setge”, molt més breu.

Les dues històries tenen força elements en comú. Les dues s’emmarquen entre els anys 20 i 30 i s’ubiquen a Shanghai, amb la guerra com a teló de fons. A més, en totes dues hi apareix l’amor.

A “L’amor que fa caure ciutats” coneixem la Liusu, una jove divorciada que torna a casa la mare amb els germans i cunyades i, davant del rebuig de la família per trencar amb certs costums tradicionals, es veu empesa a buscar un nou marit. A través de la matrimoniera, coneix un jove modern i atractiu, un dandi ric amb la mirada oberta a Occident. La Liusu, que viu en una família molt tradicional (fins al punt de no voler canviar l’hora i seguir en l’hora antiga), queda captivada per la llum i les maneres de Liuyuan.

"En aquest món d'incerteses, la riquesa, les propietats, les coses que semblen permanents, no són de fiar. L'única cosa en què podia confiar era l'aire que li omplia els pulmons i la persona que dormia a prop seu. [...] Es miraren l'un a l'altre i es veieren, es veieren del tot."

Tot i que està escrita i traduïda d’una manera molt bonica, amb algunes imatges precioses, la història no m’ha fascinat ni captivat, ni tampoc m’ha emocionat. La relació amorosa entre Liusu i Liuyuan no m’ha resultat convincent.

"Tot l'univers s'enfosquí com si la tapa d'un bagul colossal hagués caigut de cop i volta tancant per sempre a dins les pors i penes incalculables."

 

“Setge” és força més breu que “L’amor que fa caure ciutats”; és, de fet, un relat i m’ha agradat molt més. Llegir “Setge” ha estat com observar un quadre d’aquells que hi ha tants personatges i tants detalls, que t’has de mirar a poc a poc i de ben a prop. Aquest relat ens transporta en un tramvia de Shanghai que queda bloquejat una estona per un avís de bombardeig. Durant l’espera, anem coneixent els diferents personatges que viatgen al tramvia, les seves vides, els seus pensaments i les seves il·lusions. 

"Ell llegia, i els altres també llegien. Qui duia un diari, llegia el diari. Qui no, llegia factures, instruccions, targetes de visita. Qui no duia cap imprès, s'entretenia amb els rètols de les botigues. No podien fer altra cosa que omplir aquell buit terrorífic... Si no, els seus cervells potser s'haurien posat a funcionar. I pensar és dolorós."

Eileen Chang només tenia 23 anys quan es va fer famosa per escriure, en temps de guerra, relats que parlaven de l’amor. Chang retratava l’època que li havia tocat viure: guerra, joventuts truncades i l’entrada de costums occidentals i modernes en una societat extremadament tradicional. Així doncs, d’aquesta lectura em quedo sobretot amb aquesta visió de la societat xinesa de la primera meitat del segle XX.

Amb aquesta lectura supero la quarta premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre de la biblioteca.

Coneixem una mica més l'autora?
Eileen Chang (Shanghai, 1920 - Califòrnia, 1995) (nascuda Zhang Ailin) va ser una escriptora en xinès i anglès. Va néixer en una família de classe alta, filla d'una dona moderna que havia estudiat a Anglaterra i un home tradicional. Va viure a Shanghai i a Hong Kong, on va treballar d'escriptora i de guionista, fins que el 1955 va emigrar als Estats Units. El règim comunista va relegar els seus contes, però la seva popularitat es va mantenir a Taiwan i a Hong Kong. Entre les seves obres destaquen La gàbia daurada (1943), Rosa vermella i rosa blanca (1944) i L'amor que fa caure ciutats (1945).

Txell.Cat

Hierba - Keum Suk Gendry-Kim

Títol: Hierba
Autora: Keum Suk Gendry-Kim

Llengua original: coreà

Traductora: Joo Hasun

Editorial: Reservoir Books

Any: 2017

"En esa estación de consuelo había una puerta principal y un pasillo. No "recibíamos" a los soldados. Ellos simplemente entraban cuando querían."

Hierba és una novel·la gràfica que narra la història real de Lee Ok-Sun, que durant l’ocupació japonesa de Corea va ser explotada com a “dona de confort”, un eufemisme per no dir “esclaves i captives sexuals”.

Lee Ok-Sun va néixer en el si d’una família molt humil i només volia anar a escola i aprendre com feien els seus germans grans, però ella era una nena i, per tant, havia de quedar-se a casa i ajudar a cuidar els altres germans més petits, anar a comprar, cuinar... La pobresa arrasava el país i a casa passaven molta gana, així que els pares van decidir donar-la en adopció (encara que realment la van vendre) amb la promesa d’un plat a taula i la possibilitat d’anar a escola. Res més allunyat de la realitat: Lee Ok-Sun va deixar la pobresa extrema per començar a treballar en condicions infrahumanes, i va anar canviant d’amos fins que, quan tenia 15 anys, la van segrestar per exercir de “dona de confort” per als soldats japonesos.

L’autora, Keum Suk Gendry-Kim, es va entrevistar amb la protagonista en una casa d’acollida gestionada per una ONG de víctimes d’abusos sexuals per part dels soldats japonesos. A partir d’aquestes entrevistes, que també s’entreveuen en les pàgines de Hierba, l’autora ens narra la vida de Lee Ok-Sun. No us enganyaré, la història és molt dura i pensar que és real fa posar els pèls de punta i encongeix el cor. L’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses, però també és capaç de les pitjors atrocitats que ens podem arribar a imaginar.

A nivell visual Hierba és una meravella. A través de vinyetes en blanc i negre, les il·lustracions de Gendry-Kim t’absorbeixen i et transporten. La natura i els paisatges són espectaculars, i hi ha seqüències de vinyetes en què gairebé hi pots veure moviment, com si fos una pel·lícula i veiessis el blat gronxar-se amb el vent o els ocells volar. En algunes pàgines hi trobem bellesa, i en d’altres, contundència. El text i les il·lustracions es complementen d’una manera brutal: allò que no et diu el text, t’ho transmet el dibuix.

 

La vida de Lee Ok-Sun no va ser fàcil ni feliç en cap moment, però malgrat tot no va deixar de tirar endavant i, fins i tot en els últims anys, va ser activista i assistia a les manifestacions per exigir al Japó el reconeixement d’aquests crims de guerra i una indemnització. L’herba més forta reneix després d’un llarg hivern contra tot pronòstic, com va fer Lee Ok-Sun una i altra vegada.

S’estima que més de 200.000 dones van patir el mateix destí que Lee Ok-Sun: maltractaments, vexacions, violacions constants, fam, misèria i fred. Hierba es va publicar el 2017, mesos després que es signés un acord entre Japó i Corea del sud que no va tenir en compte la veu de les víctimes supervivents. Abans d’acabar el mateix any, l’acord es va anul·lar i es va deixar a mans de la justícia, que a principis de 2021 va sentenciar que Japó hauria d’indemnitzar les 12 víctimes supervivents que encara vivien.

Lee Ok-Sun va morir a finals de l’any passat als 94 anys, però la seva història i la de tantes altres dones que van patir el mateix destí ha quedat immortalitzada en aquesta novel·la gràfica tan dura, però alhora tan bonica visualment. Cal conèixer la història per no repetir-la, encara que sigui salvatge i dura.

Hierba val molt la pena. Tant de bo no hagués hagut d’existir aquesta novel·la gràfica i tant de bo ningú hagués patit el destí de Lee Ok-Sun, però això no ho podem canviar. Tanmateix, podem llegir Hierba per conèixer la història i per totes les víctimes a qui els van arrencar un tros de vida.

Coneixem una mica més l'autora? Keum Suk Gendry-Kim (Corea del sud, 1971) és llicenciada en Belles Arts. Va viure 17 anys a França, on va publicar les seves primeres novel·les gràfiques per al públic francès. També ha il·lustrat llibres infantils i ha exercit de traductora. Hierba (2017) va ser la seva primera obra en coreà i la que li ha donat més projecció internacional. S'ha traduït a més de 12 llengües i ha rebut nombrosos premis.

Txell.Cat

Orgull i prejudici - Jane Austen

Títol: Orgull i prejudici
Autora: Jane Austen

Traductor: Yannick Garcia

Llengua original: anglès

Editorial: Bernat Metge. La Casa dels Clàssics
Any: 1813, 2021 en català

"Faries bé d'aprendre una mica de la meva filosofia: pensa en el passat només quan et faci feliç recordar-lo."

M’he estrenat amb Austen i ho he fet amb Orgull i prejudici, una història d’amor ambientada a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Austen fa un retrat esmolat i irònic de la societat del segle XIX i de l’absurditat de certes normes i convencions a través d’uns personatges amb característiques ben marcades. Així, servint-se de la família Bennet, dels Bingley, d’en Darcy i del cosí Collins, Austen ridiculitza i critica el fet que, per exemple, en una família sense descendència masculina, l’herència passava al parent masculí més proper; o la importància que tenia presentar-se en societat, trobar un bon marit i casar-s’hi per no caure en la indigència. 

A Orgull i prejudici hi ha diverses històries d’amor que responen a diferents maneres de relacionar-se: la romàntica i assossegada, l’oportunista i mancada d’amor (per conveniència), i l’esbojarrada i apassionada. La principal, però, la d’Elizabeth Bennet i Darcy és la que està marcada inicialment per l’orgull de tots dos i els prejudicis que tenen l’un per l’altre. Tanmateix, a mesura que evoluciona la seva relació, els prejudicis i l’orgull es van suavitzant per fer lloc a l’amor que tot ho pot. Que bonic, eh.

La novel·la es llegeix molt bé i al traducció de Yannick Garcia és excel·lent: pel meu gust troba l’equilibri perfecte entre que ens soni bé als lectors actuals en llengua catalana, però sense perdre la pàtina pomposa d’una novel·la d’època.

"Per tant, comptat i debatut, va descobrir el que s'ha descobert altres vegades: que una fita perseguida amb impaciència, un cop assolida, no li aportava tota la satisfacció que s'esperava. Així doncs, calia fixar un altre moment perquè comencés la felicitat de debò, tenir una altra referència per supeditar-hi desitjos i esperances, consolar-se de moment gaudint un cop més del plaer de l'expectativa i preparar-se per un altre desengany."

Pel que fa al desenvolupament de la història, al principi l’allau de personatges i les diferents maneres de referir-s’hi poden ser una mica aclaparadores, però de seguida comencen els balls, les xafarderies i el salseo del bo. Alguna de les trames secundàries se m’han fet una mica llargues perquè m’interessaven menys que les de la dolça Jane Bennet i la de l’Elizabeth (que va de dura, però s’acaba estovant...). Pel meu gust el final es precipita massa ràpid en comparació amb la primera part de la novel·la, on el joc de seducció, de mirades i de comentaris té un tempo més pausat. D’una revolada passen del rebuig a l’amor més profund i apassionat i hauria preferit que aquest enamorament fos més gradual, però potser és una crítica més d’Austen a la rapidesa amb què alguns/es s’enamoren, qui sap?

Els diàlegs són brillants i molt irònics, en especial els d’Elizabeth i Darcy, però també els que mantenen el senyor i la senyora Bennet entre ells. Austen exagera l’absurditat dels comportaments i dels desitjos dels diferents personatges per ridiculitzar la seva societat. Això és el que més m’ha sorprès i reconec que en algun moment m’han provocat un somriure. Austen tenia la llengua esmolada i aguda, així que m’imagino que en la seva època no devia encaixar que una dona escrivís i que ho fes en aquest to.

Orgull i prejudici és una comèdia romàntica (com les que ara fan en pel·lícula, però en format novel·la), però també és un retrat i una crítica d’una societat que es regia per unes convencions socials un punt absurdes. Us la recomano si us agraden els llibres romàntics i les històries d'època; que no us espanti l'any en què es va publicar 😉.

"Pensava en l'immens plaer que poden provocar uns ulls bonics en el rostre d'una dona joliua."

Si llegiu la traducció catalana d’en Yannick Garcia publicada per la Bernat Metge us recomano que no llegiu el pròleg al principi, ja que té alguns espòilers. Per contra, el comentari final sobre la traducció que fa Yannick Garcia val molt la pena i crec que si l’hagués llegit abans de començar, m’hauria permès copsar certs matisos i detalls amb què no m’he fixat especialment (tot i que també té algun petit espòiler...).

Amb aquesta lectura supero la tercera premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

Coneixem una mica més l'autora? 
Jane Austen (1775 - 1917) va ser una novel·lista anglesa, les obres de la qual es consideren clàssics de la literatura anglesa. És l'autora d'Orgull i prejudici (1813), Seny i sentiment (1812) i Emma (1816), entre d'altres. La seva obra es caracteritza per un retrat irònic de la societat de la seva època. 

Txell.Cat

Gent normal - Sally Rooney

Títol: Gent normal

Autora: Sally Rooney

Llengua original: anglès

Traductor: Ernest Riera

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2018

"La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d'una altra persona."

He llegit Gent normal de Sally Rooney en 4 dies. Al final tenia el cor dividit entre seguir llegint per acabar-lo i deixar-lo reposar perquè la història de la Marianne i en Connell em durés uns dies més. L’he devorat, però encara l’estic digerint.

La Marianne i en Connell són dos joves que creixen al mateix poble d’Irlanda, que provenen de classes socials diferents i que s’enamoren (encara que no vulguin dir-ho així). Fins aquí, la clàssica història d’amor adolescent, si no fos per com està escrita i per la profunditat d’aquests personatges.

Els capítols narren els retrobaments entre els dos protagonistes en present i, a partir d’aquest present, Rooney reconstrueix què ha passat entre l’ara i el punt en què va acabar la trobada anterior. La narració és directa i àgil, i fa que no puguis deixar de llegir i que vulguis saber com continua la relació entre els dos joves i què ha passat durant aquelles setmanes o mesos fins la propera trobada.

Tornant als personatges, m’ha agradat com evolucionen amb el pas dels anys. La història comença al darrer curs d’institut (2011) i s’allarga durant els anys de la universitat (2015) amb totes les experiències que això comporta: marxar de casa per anar a la capital a estudiar, compartir pis, fer noves coneixences en un entorn que és nou, marxar d’erasmus, tornar de tant en tant al poble... I durant tot aquest temps la relació d’en Connell i la Marianne, que són amics i amants, que es troben, es defugen i es tornen a buscar desesperadament.

"Li encanta estar sola amb ell d'aquesta manera. Fa que la seva vida, tot d'una, sembli molt raonable."

La família de la Marianne és de classe alta, però extremadament distant. No s’entén amb la seva mare ni amb el seu germà que, per cert, és un personatge odiós. En Connell viu amb la seva mare, que el va tenir molt jove, i no gaudeixen del mateix nivell socioeconòmic que la família de la Marianne. Una té els diners, l’altre té el suport i l’amor familiar; però sigui com sigui tots dos són insegurs i fràgils, encara que ho intentin dissimular; tots dos malden per encaixar al món, per fer-se un lloc i ser feliços. I en un món on s’han d’aparentar tantes coses, trobar algú amb qui pots ser tu mateix, és sentir-se com a casa.

"Ella notava, com una pressió física damunt la pell, que els altres se'ls miraven. Potser la gent no s'ho havia cregut del tot fins llavors, o potser encara quedaven restes d'una fascinació morbosa per una cosa que en el seu moment havia estat escandalosa. Potser només tenien curiositat d'observar la química entre dues persones que, al llarg dels anys, aparentment no s'havien pogut deixar estar en pau."

Més d’una vegada m’hauria agradat abraçar-los, però també sacsejar-los i obligar-los a parlar entre ells, a comunicar-se. I és que la Marianne i en Connell tenen un problema (greu) de comunicació: es necessiten, es troben a faltar quan no es tenen, però no saben dir-s’ho.

"En Connell va desitjar poder saber com vivia l'altra fent les seves vides privades, per poder copiar-ne l'exemple."

 

Tots dos s’equivoquen, tots dos es penedeixen de coses que (s’)han fet, i tots dos evolucionen. Gent normal ens parla també de com les persones ens podem canviar les unes a les altres, per bé i per mal.

"S'han fet molt bé l'un a l'altra. [...] Les persones es poden canviar les unes a les altres."

 

Per posar-hi algun “però” hi ha una escena cap al final de la novel·la que m’ha semblat una mica forçada. He connectat i empatitzat amb els personatges, tot i que les seves realitats estan força allunyades de la meva i crec que potser els passen massa, massa coses. Tot i així hi ha un no-sé-què en els personatges de Rooney que em fan sentir una més d’ells.

"Després s'estarà al costat d'ella al vestíbul de l'església, sense dir gran cosa, però mirant-se-la als ulls per donar-li suport. S'intercanviaran somriures, somriures d'alleujament. I tornaran a ser amics."

Gent normal és una història de persones corrents que busquen el seu lloc al món i una mica d’amor. I no és això el que busquem tots?

Aquest és un llibre magnètic amb un final que et deixa el cor petit. Voldria poder llegir el següent capítol “7 mesos després”, tot i que no m’hauria de fer falta, perquè quan existeix una connexió així, la vida t’hi torna a portar. 

Altres entrades de la mateixa autora

• On ets, món bonic?

Coneixem una mica més l'autora?

Sally Rooney (Irlanda, 1991) és una escriptora i guionista irlandesa. Va debutar amb Conversations with friends (2017) i poc després va escriure Gent normal (2018). On ets, món bonic (2021) va ser la seva tercera novel·la. A banda de novel·la, Rooney també ha publicat assajos, poemes i relats curts a diverses revistes. 

Txell.Cat

Sexe fora de norma - Diversos autors

Títol: Sexe fora de norma

Autors: Alba Serrano, Bel Olid, Laura Sala Belda, Francesc Xavier Ferrer Busquets, Manelic, Montserrat González Cardús, Lluís Planellas Giné, Maria Izquierdo Burguès, Òscar Arenas Larios, Gala Rodríguez, Gemma Nafria Riera, Laura Tomàs Mora

Editat per: Raig Verd

Any: 2021

"-És una relació ben curiosa, aquesta que teniu -li dic.

- Sí, però és la nostra, la que ens agrada. L'hem construït entre tots dos i l'alimentem cada dia amb propostes imaginatives que ens ajudin a mantenir viu l'interès per l'altre. [...]

- En una relació s'hi ha d'estar amb llibertat i mentre s'hi vulgui ser -contesta ell des del racó-. És l'única manera en què l'amor té sentit per a nosaltres."

No soc lectora de literatura eròtica, però havia vist aquest recull de relats eròtics a les xarxes i el concepte de “literatura eròtica feminista” em picava la curiositat, així que fa unes setmaness, quan el vaig trobar per casualitat a la biblioteca, vaig decidir endur-me’l en préstec. No us enganyaré, no les tenia totes amb aquest recull de relats eròtics, però m’ha sorprès molt gratament.

Tenia les meves pròpies reserves perquè el meu contacte anterior amb la literatura eròtica va ser a primer de carrera, quan  ens van fer llegir un recull de relats eròtics que, en aquell moment, em van semblar massa allunyats de la realitat i no en guardo massa bon record. Potser una relectura ara que han passat uns quants anys em faria canviar d'opinió, no ho sé. El recull en qüestió és Deu poemetes té el pomer d’Ofèlia Dracs. En qualsevol cas, no tenia una bona referència dels reculls de relats eròtics.

El concepte “fora de norma” em cridava l’atenció però alhora em feia dubtar de si serien tan transgressors que, malgrat la voluntat de tenir la ment oberta, serien massa per mi. Al pròleg, de Joan López Rovira, es parla del que és “normal” i del que és “corrent” i de la necessitat de tenir textos com els que trobem dins d’aquest recull per normalitzar el que és corrent i denunciar el que és corrent, però no ho hauria de ser. A tall d’exemple i cito no textualment el pròleg, el sexe forçat, les agressions sexuals i les violacions no són normals (hi ha lleis i normes socials que les prohibeixen), però són corrents (l’any 2019 a Catalunya hi va haver 2.270 víctimes de violència masclista, i tenint en compte que només es denuncien un 20% de les agressions, podem extrapolar que realment hi va haver unes 10.000 víctimes). Un altre exemple és el sexe amb menors, que tampoc és normal, però és més corrent del que ens pensem (1.000 de les víctimes eren menors d’edat). López Rovira remata el pròleg escrivint: “Necessitem veure el sexe de noves maneres, amb punts de vista diferents. Cal acceptar que la diversitat és la norma i no l’excepció. Que per molt que la tele, el cine i el porno ens venguin una mena d’univers sense pèls, de genitals i pits enormes i que gira al voltant d’un penis que marca la fi de l’acte amb un torrent impossible d’esperma, la vida real no és així.” En una societat en què els joves (i alguns molt joves) consumeixen pornografia com a mitjà per conèixer què és el sexe i com es fa, calen exemples més realistes i menys masclistes per visibilitzar un sexe més corrent i que no giri sempre al voltant del penis i del plaer masculí.

I això és el que trobem a aquest primer recull de Sexe fora de norma, que neix d’un concurs de relats de literatura eròtica feminista: sexe que defuig el fal·locentrisme i els estereotips, que deixa espai al plaer femení, sexe amb consentiment explícit, amb espai per a l’amor propi i la llibertat individual.

Com en qualsevol recull, n'hi ha que m'han agradat més i n'hi ha que no tant, però en general hi he trobat un erotisme i una proximitat diferents del que estem acostumats a veure a la tele. Com deia, no soc lectora de literatura eròtica, així que no sé si mai llegiré una novel·la eròtica, però en aquests relats hi he trobat la mida justa i els he gaudit moltíssim.

'Follar normal' d’Alba Serrano ✩✩✩

Una noia i un noi que es coneixen a través d’una aplicació durant la pandèmia i quan es troben, ella té una llista de condicions a seguir per tenir relacions sexuals. Està cansada de follar normal, de fer sempre el mateix i assumir que tenim el superpoder de llegir la ment a la parella, així que busca el consentiment total en cada relació.

"- No em vols treure el jersei? -pregunto.

- Encara no -contestes amb cara de murri.

- Ah. Jo te'l puc treure?

- No.

No entenc res, però el consentiment implica acceptar el que no entens. Quan es tracta de l'autonomia d'una altra persona, el que entenguis o deixis d'entendre és del tot irrellevant."

Molt ben escrit i, per més absurd que ens pugui semblar, parla del consentiment sexual hi hauria de ser sempre en totes les relacions.

'Tardes' de Bel Olid ✩✩

La fantasia d’una adolescent amb qui s’amaga sota el casc i ve a buscar la Natàlia, una companya, cada dia al sortir de l’institut amb moto. El desig creix amb la imaginació de la protagonista, sense saber realment com és el cos o quin és el gènere d’aquella persona.

'Ben aviat és el paradís' de Laura Sala Belda ✩✩

Aquest relat estiuenc ens presenta una protagonista que gaudeix de llibertat sexual, que no es tanca a res i es deixa portar pel desig sense por del què diran. El menjar i el beure, que també ens poden ser molt plaents, tenen un paper destacat en aquesta història.

'Els peus de Goliat' de Francesc Xavier Ferrer Busquets ✩✩

Un relat coral en un bloc de pisos durant la pandèmia: una parella d’ancians, una dona de mitjana edat que viu sola, una parella que s’han conegut a les xarxes, una veïna amb diversitat funcional. Tots tenen en comú que tenen el desig sexual viu i despert, encara que busquin i necessitin coses diferents.

M’ha agradat, però m’ha semblat que s’abordaven massa realitats i temes en poques pàgines.

'Cita amb l’amant' de Manelic ✩✩✩

La Marta i en Joel fa vint anys que fan camí plegats, tenen fills i una hipoteca, però tot i ser una parella consolidada no deixen de buscar ocasions per redescobrir-se com a parella i per seguir creixent sexualment plegats.

Aquest és un dels que m’han semblat més eròtics, tot i que alhora és dels que em sembla més agosarats.

'Tinderejar' de Montserrat González Cardús ✩✩

Potser al principi Tinder era una aplicació que utilitzaven els joves, però amb el pas dels anys s’ha convertit en un recurs per a tothom. La protagonista d’aquesta història supera la cinquantena i, després d’haver-se divorciat, decideix recórrer a Tinder per “follar tot el que no havia follat dels setze als trenta-cinc”.

M’ha agradat que la protagonista superés la cinquantena (sí, també tenen vida sexual!) i el to amb què es descriu la fauna que es va trobant a l’aplicació.

'Les piles' de Lluís Planellas Giné ✩

Aquest és dels que m’han semblat més estranys i menys m’han agradat. La protagonista d’aquest relat s’excita amb els agents de l’autoritat, així que busca el plaer en manifestacions on sap que hi haurà sarau.

'L’ermita' de Maria Izquierdo Burguès ✩✩✩

En Lluís i la Tere fa molt anys que son parella i n’han viscut de tots colors, com totes les parelles. Una tarda es retroben a l’ermita on es van casar i, Déu els perdoni, es deixen portar per una passió que és menys freqüent del que voldrien.

És un dels que més m’ha agradat, potser perquè no és només sexe i també hi ha amor, però també perquè són personatges reals, amb alts i baixos, que superen malalties i que s’han de recol·locar mentre fan l’amor perquè no estan còmodes.

'Lletròfila: una fantasia textual' d’Òscar Arenas Larios ✩

Un altre relat una mica surrealista pel meu gust: una mare gaudeix de la soledat dels diumenges al matí per comprar el diari i excitar-se i donar-se plaer a partir de la lectura d’una columna periodística.

Em quedo amb l’essència: una protagonista que té una cita amb ella mateixa, que reuneix allò que li agrada i que es dona plaer a si mateixa sense dependre de ningú més.

'Sand' de Gala Rodríguez ✩✩✩

Sand és una proposta de ciència ficció que ens transporta a la societat del futur, on s’han desprès de les etiquetes i la llibertat sexual i d’identitat és total. Aquí trobem un personatge amb ambigüitat de gènere i l’ús de l’article “li”.

M’ha agradat molt tot el relat, però també el final.

"- Espero que continuïs pensant el mateix quan et treguis el mocador. Puc ser el que vulguis que sigui, Roberta. L'important és que ens entenguem en tots els sentits -va dir a mitja veu, arrupint-se a la seva espatlla."

'Trobar el nord' de Gemma Nafria Riera ✩✩✩

La protagonista de ‘Trobar el nord’ és soltera i es troba en un congrés a Malmö, de manera que, si sorgeix l’oportunitat, no descarta anar-se’n al llit amb algú. Poc s’imagina, però, amb qui acabarà compartint una estona de sexe.

M’ha agradat especialment el gir final, que he de confessar que no m’esperava, i que ens fa obrir la ment.

'Com estimar-te, Mar' de Laura Tomàs Mora ✩

Aquesta proposta de fantasia no m’ha acabat de fer el pes. La protagonista, sorda de naixement, després de deixar-ho amb la parella després de primer confinament, se’n va cap al cap de Creus. Gaudeix d’un estiu de sol, platja, mar i sexe a l’aigua.

 

Ja hi ha publicat el segon recull amb el mateix títol i tot just aquesta setmana s’han anunciat els guanyadors dels relats que formaran part del tercer recull, així que no puc fer altra cosa que celebrar l’èxit d’aquesta iniciativa de Sílvia Catalán que em sembla atrevida i necessària, i dir-vos que seguiré llegint literatura eròtica (almenys aquests reculls 😊).

Amb aquesta lectura supero la segona premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre d'una editorial independent.

Txell.Cat

Lluny a l'Àfrica - Isak Dinesen

Títol: Lluny a l'Àfrica
Autora: Isak Dinesen

Llengua original: anglès i danès

Traductor: Xavier Pàmies

Editorial: Viena Editorial

Any: 1937 original, 2021 traducció en català

"Un blanc que volgués dir-te una cosa bonica escriuria: «No t'oblidaré mai». Els africans diuen: «No creiem que puguis oblidar-nos mai»."

"La vida, al capdavall, no és una cosa sistemàtica i previsible." 

La lectura de Lluny a l’Àfrica d’Isak Dinesen se m’ha allargat quatre mesos perquè se m’ha fet lenta i pesada, però estava determinada a acabar-lo. En Dídac me’l va regalar per Reis l’any passat basant-se en la sinopsi que hi ha a la contraportada i, de fet, és aquesta mateixa sinopsi la que m’ha portat a llegir-ne fins l’última frase. Atenció, spòiler: la sinopsi de la contraportada no té res a veure amb el que trobareu dins. Si el que busqueu és això, el que heu de fer és mirar la pel·lícula Memòries d’Àfrica (que teòricament és una adaptació d’aquest llibre).

Lluny a l’Àfrica no és una novel·la, sinó que són unes memòries que va escriure l’escriptora danesa Karen Blixen quan va tornar a Dinamarca després viure a Kènia durant 17 anys. Esperava la història d’una dona blanca que es va trobar sola a l’Àfrica després que el seu marit l’abandonés i es quedés sense diners, que es va haver de reinventar i tirar endavant una plantació de cafè sense tenir-ne ni la més remota idea, que es va adaptar al ritme i a la vida de Kènia i que es va tornar a enamorar. Una història de superació, i amb un punt feminista, per què no? Bé, doncs no. El que hi he trobat és la vida d’una dona blanca i rica, que es lamenta perquè serveix cava en tasses en comptes d’en copes de cristall selecte, que en sap més que tothom, que se’n va de safari a matar girafes i lleons perquè és molt divertit, que s’encapritxa d’una polsera i li demana al seu servent negre que l’hi compri a la nadiua que el porta, i anar fent. 

"La llengua suahili no va tenir forma escrita fins que els blancs no es van decidir a donar-n'hi; van prendre's la pena de fer que s'escrivís tal com es pronuncia, i no té una ortografia antiga que pugui fer entrebancar el lector."

Com deia, no és una novel·la, no hi ha una trama que arribi a un punt àlgid (perquè potser així m’hi hauria enganxat), sinó que són retalls de records, escenes, paisatges dels anys de l’escriptora a l’Àfrica. En resum: que no hi passa res, i que les descripcions són molt boniques, però quan n’has llegit tres ja n’estàs una mica cansat. Només falta sumar-hi el to.

"A l'Àfrica, l'aire té més pes com a element del paisatge que a Europa; és ple d'al·lucinacions i miratges i, fet i fet, és el lloc on de debò passen les coses."

 

Normalment quan llegeixo soc molt conscient de l’època en què va ser escrit el llibre o en què s’emmarca i, tot i que no deixo de llegir-los per aquest motiu, reconec conductes o comentaris que ara són totalment inapropiats, ja sigui per masclistes, racistes, classistes, o el que sigui. Però contextualitzo, situo l’obra i l’autor i continuo la lectura. En aquesta ocasió les paraules d’Isak Dinesen m’han superat: classisme, supremacisme, racisme que m’han posat molt, molt nerviosa.

L’he llegit a poc a poc, deixant-lo reposar després de cada part per agafar aire i allunyar-me de tanta saviesa blanca i hi he anat buscant aquesta història d’amor que no he trobat ni a l’última frase.

L’última part “Adéu a la plantació” és, amb diferència, la que més m’ha agradat de tot el llibre (no sé si perquè sabia que ja s’acabava o què), però aquí m’ha semblat trobar-hi una Dinesen més sincera, menys prepotent i trista per haver de marxar.

"Quan finalment va arribar el dia que me n'havia d'anar, vaig aprendre una curiosa lliçó: que a vegades passen coses que no ens podem imaginar de cap manera, ni prèviament, ni en el moment en què tenen lloc, ni en acabat, quan les evoquem."

"L'única cosa que vaig pensar va ser que no havia vist cap vegada el país tan bonic com aleshores, com si el sol fet de contemplar-lo fos suficient per fer-te feliç per sempre més."

 

No us el puc recomanar, em sap greu. Ara només em falta veure la pel·lícula per conèixer la història d’amor entre Karen Blixen i Denys Finch Hatton i per confirmar que no té absolutament res a veure amb el llibre.

"A les persones a qui els prens la terra d'on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels, la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls [...] Els massais, quan els van traslladar del seu antic territori [...] a l'actual reserva massai, van conservar els noms de les serres, les planes i els rius que hi havia i els van donar a les serres, els plans i els rius de les seves noves terres. Per al foraster resulta un fet desconcertant: els massais es van emportar les seves arrels tallades, com si cossin un remei, i van intentar, en el seu exili, de conservar el passat per mitjà d'una fórmula."

Altres entrades de la mateixa autora

• Ehrengard

Coneixem una mica més l'autora?

Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

Appointment with death - Agatha Christie

Títol: Appointment with death (Cita amb la mort)
Autora: Agatha Christie

Llengua original: anglès

Editorial: Harper Collins

Any: 1938 

"Should one, if one sees a wrong being done, attempt to put it right? One's interference may do good - but it may do incalculable harm! It is impossible to lay down any ruling on the subject. Some people have a genius for interference - they do it well! Some people do it clumsily and had therefore better leave it alone!"

De tant en tant m’agrada deixar-me portar per les històries de la reina del crim, Agatha Christie. L’última, de fet, la vaig llegir tot just fa un any, a finals de gener del 2022 i va ser L’assassinat d’en Roger Ackroyd, i enguany he llegit Appointment with death, que s’ha traduït al català com Cita amb la mort.

No sabria dir perquè vaig triar aquest d’entre tots els títols de Christie, potser perquè em va cridar l’atenció la portada de l’edició anglesa de Harper Collins. En qualsevol cas, m’ha fet molta gràcia la localització del crim i la trama perquè no fa pas massa anys vaig ser allà i, si fa no fa, vaig seguir la mateixa ruta que els personatges (menys mal que no va acabar igual!).

En aquesta ocasió ens situem a Jordània (tot i que en el moment de la història encara no es coneix com a tal), on trobem un grup de personatges que estan de vacances. Després de visitar El Caire fan cap a Jerusalem, el mar Mort, Jerash i, finalment, Petra. D’entre els turistes trobem una família americana molt peculiar: una madrastra cruel, controladora i dèspota, que pateix del cor, amb els seus tres fillastres (un dels quals ja està casat i l’acompanya la dona) i la seva filla petita. Tots semblen subjugats a la senyora Boynton, que no els deixa respirar i els ha capat les habilitats socials. Però els Boynton no són els únics que estan de vacances per l’Orient Mitjà, també hi ha Jefferson Cope –un amic de la família–, en Dr. Gerard –un psicòleg francès de gran renom–, Sarah King –una doctora jove–, Lady Westholme –membre del Parlament anglès– i la senyoreta Pierce –que havia estat mestra–. I, és clar, el nostre detectiu Hercule Poirot.

El llibre està dividit en dues parts; en la primera Christie ens presenta els personatges i les relacions entre ells i la seva psicologia (que en aquesta novel·la té un pes força important), i en la segona és quan es produeix el crim de la senyora Boynton i la seva resolució. La mort de la senyora Boynton, un personatge odiós i repugnant no sap massa greu i allibera i beneficia a diversos turistes del grup, però i si realment no ha estat un assassinat i ha estat una mort natural? Poirot està decidit a esbrinar la veritat en 24 hores i exposar-la al Coronel Carbury, encarregat de gestionar la mort de l’estrangera al país, encara que sigui sense prou evidències per processar ningú.

"'Pretty confident, aren't you?' he asked. 

'I know my own ability,' murmured Poirot."

He de confessar que qualsevol llibre d’Agatha Christie m’atrapa i gaudeixo deixant-me portar per la intriga. Mai no resolc els casos, però m’ho passo bé i m’enganxen de valent. Probablement aquest no és dels més brillants, però m’ho he passat bé llegint-lo. En comptes de recomanar-vos que llegiu aquest llibre en particular de la dama del crim, us diré que en llegiu qualsevol 😉

Altres entrades de la mateixa autora

• Assassinat a l'Orient Express
• The murder of Roger Ackroyd

Coneixem una mica més l'autora?

Agatha Christie (1890 - 1976) és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, exceptuant William Shakespeare. S'han venut uns dos mil milions d'exemplars de les seves obres en anglès i mil milions més en altres llengües. Christie s'ha traduït a més de tres-centes llengües.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, entre les quals destaquen títols com ara L'assassinat de Roger Ackroyd (1926), Deu negrets (1939) o Mort al Nil (1937).

Hercule Poirot i Miss Marple són els dos detectius principals que protagonitzen la majoria de les seves obres.

Algunes de les seves novel·les s'han adaptat al cinema, com ara Assasinat a l'Orient Express o Mort al Nil.

Txell.Cat