A l'ombra de l'arbre violeta - Sahar Delijani

Títol: A l'ombra de l'arbre violeta
Autora: Sahar Delijani
Llengua original: anglès
Traducció: Aïda Cunill
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013

"Ell va dir: quan prevalgui la por, no ens quedarà res. S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."

A l'ombra de l'arbre violeta de Sahar Delijani parla de la revolució iraniana de 1980 i dels fills dels qui van ser empresonats aleshores, que, anys més tard, protagonitzen les protestes del 2009 que van tenyir el país de verd.  
La novel·la s'inspira, en part, en la història de l'escriptora i de la seva família, i la veritat és que saber-ho mentre llegeixes fa encongir el cor. 
Als anys 80 hi va haver una revolució popular a l'Iran que va acabar amb milers d'empresonats. Periòdicament els jutjava la guàrdia moral per decidir si havien de seguir a la presó, podien alliberar-los o si se’ls imputava la pena de mort. L'any 1988 hi va haver una purga general que va acabar amb desenes de milers d'assassinats a les presons d’Iran. Durant tots aquells anys, hi va haver naixements a les presons, com la mateixa autora, i molts infants van créixer allunyats dels seus pares (amb avis i tiets, en el millor dels casos). 
A través de set històries, situades entre els anys 80 i el 2011, coneixem la visió i la vida de diversos personatges. Tots comparteixen, d'una manera o d'una altra, un vincle amb una cel·la de dones de la presó d’Evin de Teheran, l'any 1983. Hi ha tota mena de vides: els qui aconsegueixen sortir de la presó abans de la purga, els qui perden un dels pares assassinats a mans del règim islàmic, els qui decideixen deixar enrere el seu país i refugiar-se als Estats Units o a Europa, els qui han de renunciar a l'amor per cuidar els fills de les germanes empresonades…
A l'ombra de l'arbre violeta és una novel·la sobre les ferides i les conseqüències del règim dictatorial iranià en diferents generacions. Les decisions d'una generació (per convenciment, ideals o temor) es converteixen en el pes de les generacions futures. Si tots els personatges tenen en comú alguna cosa, aquesta és la incertesa i la por que els empara, un viure constantment amb l’ai al cor que s'hereta de pares a fills. 
Delijani se serveix d'una xarxa de personatges interconnectats per presentar-nos diferents realitats; no hi he trobat cap protagonista clar, sinó que n'hi ha diversos per a les diferents històries. Això fa que a l'hora de narrar algunes escenes dures, l’impacte no sigui tan fort perquè tens el focus (i el cor) dividit entre tots ells. L'autora no es recrea en la tristesa ni en descripcions que busquen tocar la fibra; ens explica una de tantes històries que podria haver-nos explicat. M'ha agradat especialment aquest enfocament que abandona la figura de protagonista, i el fet de donar veu a la generació dels fills dels revolucionaris. 
A l'ombra de l'arbre violeta és la història d'un poble i de les esquerdes que queden després de les guerres i dels règims brutals. En aquest cas és la del poble iranià, però hi podríem fer l'analogia amb la història dels nostres avis i besavis. I no, jo no he creuat els Pirineus embarassada fugint d'una dictadura per evitar la presó, però sí que ho va haver de fer la meva besàvia. I com passa als personatges d'aquesta novel·la, i malgrat que amb el temps les ferides cicatritzen, queda aquella marca invisible als ulls que ens hi fa pensar i tenir-ho present. És difícil d'explicar, però encara que el nostre passat familiar no ens defineixi, en certa manera ens acompanya. Bé, tornem al que ens ocupa…

I com un personatge més que va apareixent en totes les històries trobem l'arbre violeta, la xicranda, que acull els diferents personatges sota la seva ombra. I que amb la seva forma com de desmai, els abraça. Un arbre d'un lila vistós que representa la bellesa, la resiliència i el fet de renéixer. L'esperança, al cap i a la fi.

"Els guàrdies havien buscat documents, cartes, fullets, poemes, llibres prohibits. Se’n van anar amb les mans plenes. Hi havia tants bocins de vida que s’havien d’emportar."

Coneixem una mica més l'autora?

Sahar Delijani (Iran, 1983) va néixer a la presó d'Evin, a Teheran, el mateix any en què els seus pares van ser arrestats per les seves activitats contràries al règim islàmic. Quan tenia dotze anys va anar a viure a Califòrnia, on més tard es va graduar en literatura comparada. Actualment viu a Torí. A l'ombra de l'arbre violeta és la seva primera novel·la.
Txell.Cat

Els meus dies a la llibreria Morisaki - Satoshi Yagisawa

Títol: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Autora: Satoshi Yagisawa
Llengua original: japonès
Traducció: Jordi Mas
Editorial: Navona
Any: 2010
 

"De vegades, a la vida, també és important aturar-se. És com fer un petit descans en el llarg viatge de la vida."

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa és el llibre que en Dídac va escollir per mi el Sant Jordi de l'any passat i que fins ara no havia agafat. 

La Takako tenia una vida prou estable: parella des de feia un temps, feina, un pis… Malauradament pateix un desengany amorós quan la seva parella li explica que, de fet, ella és l'amant i que està promès i festeja en paral·lel una altra companya de feina. Aquesta notícia trasbalsa profundament la Takako, que decideix deixar-ho tot i refugiar-se amb el seu oncle Satoru, que regenta una llibreria de vell al barri de Jinbō-chō (un barri que concentra moltíssimes llibreries). D'entrada ella només vol un lloc allunyat de la seva vida anterior on refugiar-se, però no té ganes d'establir nous vincles així que es limita a dormir quan no ha de donar un cop de mà al seu tiet.

Un bon dia, però, accedeix a acompanyar l'oncle Satoru a un bar del barri, on coneix amics i gent del barri molt especial. A poc a poc, la Takako també comença a descobrir el plaer per la lectura. (Aquí val a dir que hi ha força referències a autors japonesos que jo desconeixia.)

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki explica els dies de la Takako en aquesta llibreria familiar, la seva reconciliació amb ella mateixa i amb la vida, acompanyada de personatges peculiars i de llibres.

En paral·lel també coneixem la història de l'oncle Satoru i la seva dona Momoko, que un bon dia va desaparèixer de casa.

 

Tant la trama com els personatges són força senzills i previsibles, i alguns dels episodis que potser no són previsibles en l'argument, ho són en allò que intenten evocar en el lector. En altres paraules, hi ha algunes escenes que tenen girs que busquen un clímax i l'emoció fàcil, però que a mi no m'han emocionat perquè m'ha semblat massa evident que l'autora em volia portar cap allà (com la catarsi sota la pluja de la Takako, el tiet i en Hideaki, o l'excursió a la muntanya amb la Momoko).

Els meus dies a la llibreria Morisaki és una novel·la tendra i fàcil, amb un punt naïf, i la veritat és que n'esperava una altra cosa després de llegir-ne tantes ressenyes positives a les xarxes.

 

"Quan per fi em vaig començar a calmar, vaig caure en un pou de tristesa a una velocitat vertiginosa. Estava molt més trista que no pas enrabiada. La meva tristesa era tan present, tan violenta, que em semblava que la podria tocar amb la mà."

Coneixem una mica més l'autora?

Satoshi Yagisawa (Japó, 1977) és un escriptor japonès conegut pels llibres Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbocho (2011), ambientats al barri de Jinbocho de Tòquio. Aquesta va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar el premi literari Chiyoda. El 2010 se'n va fer una adaptació al cinema.

Txell.Cat

El soroll de les absències - Fàtima Beltran Curto

Títol: El soroll de les absències
Autora: Fàtima Beltran Curto
Llengua original: català
Editorial: Aledis
Any: 2023

"De sobte, sento el recognoscible pes del desencant enfonsant-me el pit, i he d’agafar aire i tornar a inflar amb rapidesa els pulmons perquè els costelles no quedin tan enclotades i m’acabin per aixafar el cor."

El soroll de les absències em va cridar l'atenció perquè situa la història al Delta de l’Ebre, un territori que he recorregut poc amb els llibres i que em feia especial il·lusió. 

La novel·la explica dues històries situades en dos èpoques diferents, però que tenen punts en comú. El fil contemporani ens presenta uns parella de Barcelona, la Sílvia i en Joan, que decideixen fer una escapada al Delta de l'Ebre per retrobar-se i llimar algunes diferències. Sembla que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en la seva relació, però la Sílvia no es veu capaç d'enfrontar-s’hi. Per altra banda, coneixem la història de la Rosa i l'Esteve, anys abans, des del festeig fins als moments més durs de la parella. La Rosa, que va quedar vídua de jove, és una persona molt singular, que va patir molt per amor al seu marit. 

Els capítols van intercalant successivament aquestes dues històries, que es troben en l'escapada que fan en Joan i la Sílvia al Delta, ja que s'allotgen al mas de la Rosa. 

Durant bona part de la novel·la, la trama m'ha semblat planera i senzilla, sense massa gruix. Tanmateix, he de dir que els girs finals de les dues trames m’han sorprès força perquè no me'ls esperava gens ni mica pel to general del llibre. 

El soroll de les absències és la història de dues dones fortes, que han viscut una vida plena de secrets i arrossegades per un amor cec, fins que decideixen que ja n’hi ha prou.

D'aquesta lectura el que més m'ha agradat és el retrat de les tradicions i costums de la zona del Delta de l'Ebre: les festes, els jocs (com el del pal ensabonat) i la gastronomia, així com el parlar de la Rosa. Un bon retrat d'una part de Catalunya que és menys visible però que existeix així que ja està bé que també aparegui als llibres!

Aprofito per agrair l'enviament de l'exemplar a l'Editorial Aledis.

Coneixem una mica més l'autora?
Fàtima Beltran Curto (Tortosa, 1977) és advocada i escriptora. Es va iniciar com a autora publicant alguns relats breus i articles en revistes digitals i guanyant amb els seus textos alguns premis literaris de poesia. El 2019 va fer el salt a la narrativa i va publicar la seva primera novel·la, Bienalados. Després va publica Canción bajo el agua; i El soroll de les absències és la seva primera obra en català.

Txell.Cat

Estudi en lila - Maria Antònia Oliver

Títol: Estudi en lila
Autora: Maria Antònia Oliver
Llengua original: català
Editorial: La Magrana 
Any: 1985

"—Ja m'ho ha semblat. I no té gaires ganes de fer clients nous… Qui és l’amo, idò?

—És mallorquina, vostè, oi? És molt bonic, allò…

Ja hi tornava ser! Se m’escapava un idò o un al·lot i a continuació venia la història del viatge de noces, les perles i les coves. I les enciamades.

—És de Mallorca mateix?

Ja havia perdut el compte de les vegades que havia hagut de contestar que si era mallorquina forçosament havia de ser de Mallorca mateix, i que una cosa era l’illa i l’altra la Ciutat de Mallorca.

—Al forn d’aquí davant fan unes enciamades com les de Mallorca.

—A Mallorca no en fan, d’enciamades…

—I ara! Vostè està de broma.

Quan li vaig haver explicat que allò que fan a Mallorca són ensaïmades i que es diuen així perquè hi posen saïm, que és la manera que tenim allà de dir llard, li vaig barrar el camí i el vaig fer venir a les meves."

Fa un parell d'anys vaig descobrir Maria Antònia Oliver amb la lectura de Joana E. i em va agradar molt, així que quan un dia, passejant per una ReRead, vam trobar aquest altre llibre de l'autora, no vam dubtar a comprar-lo. 

Estudi en lila és el primer llibre d'una saga detectivesca (força breu) protagonitzada per la Lònia Guiu, una jove detectiva mallorquina que viu a Barcelona i que està obsessionada en col·leccionar pintallavis.

En aquesta ocasió la Lònia Guiu ha de resoldre dos casos paral·lels, i per fer-ho, compra amb l'ajuda d'en Quim, un jove sense lligams que va i ve. El primer cas és la desaparició d'una adolescent mallorquina, a qui ha de localitzar per encàrrec de la família, ja que sembla que ha fugit. El segon cas li arriba de l’antiquària Elena Gaudí, que vol trobar tres homes que l'han estafat amb la compra d'una peça de gran valor. 

La novel·la és de 1985 i ens transporta a la Barcelona dels 80. En aquest sentit, val la pena destacar que es tracta d'un llibre modern i reivindicatiu, no només pel fet de comptar amb una protagonista independent, lliure i sense complexos en un entorn eminentment masculí, sinó també pel rerefons dels casos que investiga i dels temes que hi apareixen: embarassos juvenils, avortament, suïcidi i violència sexual.

La Barcelona que se'ns presenta és una ciutat que ens és coneguda, però hi crea un entramat clandestí que involucra grans empresaris de la ciutat. No sé si es va inspirar en algun cas en concret, però Oliver aconsegueix crear una atmosfera creïble i reivindicar que no cal anar-se'n a Suècia o als Estats Units per viure una història trepidant. 

La detectiva Lònia Guiu m'ha robat el cor, però no com ho acostumen a fer els personatges tendres de les novel·les que més m'agraden. La Lònia se m'ha guanyat perquè lluita per fer-se un lloc en un món en què les dones no tenen presència, perquè té moments de dubtes i de baixa autoestima, perquè no para d'equivocar-se i de posar-se en embolics, perquè també té por, i perquè teixeix una xarxa de dones que s'ajuden i es fan costat. 

Aplaudeixo la valentia de l'autora d'escriure una novel·la negra ambientada a Barcelona i protagonitzada per una dona en un moment en què això no s'estil·lava. Estudi en lila és una proposta pionera que probablement no ha estat reconeguda com es mereix. 

"Ja no em feia mal ni el turmell, ni el cap, ni les esgarrinxades. Només em feia mal l'ànima, que és el dolor més punyent que pot experimentar una persona."

Altres entrades de la mateixa autora

• Joana E.

Txell.Cat

Macbeth - William Shakespeare

Títol: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Llengua original: anglès
Traducció: Salvador Oliva
Editorial: Vicens Vives
Any: 1606

"No hi ha pitjor enemic per als mortals

que la confiança, mare del trasbals."

He llegit poques coses de Shakespeare i, de fet, no en llegia res des que vaig fer literatura universal a batxillerat. Aleshores vaig llegir Romeu i Julieta, i Somni d’una nit d’estiu. Tot i que ens agrada molt anar a teatre i que quan en llegeixo, el gaudeixo, en general em costa trobar moments per llegir teatre i acostumo a decantar-me cap a la novela. En aquesta ocasió m'hi he animat gràcies a una lectura conjunta que durava pocs dies. 

Macbeth és una història de reis i de generals, de l’ànsia pel poder i de com aquest poder pot arribar a corrompre les persones, i de les profecies autocomplertes.

Duncan, rei d'Escòcia, està pendent dels avenços dels combats contra els exèrcits invasors de Noruega i Irlanda, quan rep notícies que els generals Macbeth i Banquo han tingut un paper clau en la victòria, així que decideix regraciar-los. De tornada a casa, Macbeth i Banquo reben la profecia de tres bruixes que auguren que Macbeth serà rei d’Escòcia. Aleshores, Macbeth, encegat per l’ambició i animat per Lady Macbeth, decideix fer-se amb el tron, encara que això li suposi haver-se d’enfrontar a posteriors remordiments i temors.

Macbeth és una obra de teatre especialment breu; de fet, és la tragèdia més breu que va escriure Shakespeare. Personalment, no m’ha agradat tant com esperava (ei, que parlem de Shakesperare eh!) i m’ha semblat massa simple i precipitada. M’hi han faltat pàgines per acabar-me d’endinsar en la història de Macbeth, i això que gràcies a la lectura conjunta precisament n’hem dilatat la lectura més del que hauria durat en solitari.

El personatge de Macbeth evoluciona excessivament de pressa en una tragèdia excessivament breu, i passa de ser el bon general de confiança, temerós i influenciable, a un rei sanguinari i insensible. I tot plegat perquè s’aferra a la profecia d’unes bruixes i, impacient i incapaç d’esperar que s’esdevinguin els fets, decideix fer encaixar el destí. 

"On ara som,

hi ha dagues amagades al somriure dels homes,

i com més pròxims a la nostra sang,

més sanguinaris."

No tinc la sensació d’haver llegit una gran obra d’un dels grans dramaturgs de la història, però és tan breu que m’alegro d’haver-la llegit per anar coneixent a poc a poc l’obra de Shakespeare.

Finalment, recalcar que és clau agafar una bona traducció per poder seguir la història. En el meu cas, després d’intentar-ho amb una altra, he acabat llegint la traducció de Salvador Oliva publicada a Vicens Vives. Aquesta traducció manté el vers, però és comprensible 🙂.

"Vinga, amic, no t'amaguis els ulls amb el barret:

dóna paraules a la teva pena. El dolor que no parla

infla molt més el cor, i fa que es trenqui."

Coneixem una mica més l’autor? William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 1564 - 1616) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès, se’l considera un dels escriptors més rellevants de la literatura universal. L’obra de Shakespeare ha estat traduïda a moltes llengües i s’ha representat a tot el món.

Txell.Cat

Ningú ens va dir que seria fàcil - Ester Invernon

Títol: Ningú va dir que seria fàcil
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Editorial: La Campana
Any: 2023

"«Que de pressa passa la vida quan estàs bé ». Aquesta idea l'estremeix, perquè no l'entén. Encara no sap per què no està bé si té tot el que vol."

Tenia ganes d'una lectura simpàtica i bonica després de la intensitat de Madame Bovary i L'home jove, així que he aprofitat per agafar aquest llibre que tenia pendent de l'any passat. 

Ningú ens va dir que seria fàcil és una novel·la sobre tres amigues de tota la vida, la Lisa, la Sara i l’Eva, que ronden la cinquantena i que segueixen trobant-se de tant en tant per sopar o fer un vinet per posar-se al dia i compartir penes. 

Les tres amigues són molt diferents i sovint xoquen en caràcter, però conserven l'amistat de la infància (i això m'ha recordat la meva colla d'amics de tota la vida, que també som molt diferents però fa tants anys que ens coneixem que ens estimem tal com som 💕). Tornant a la història, a la porta dels 50 la Sara pateix una crisi professional que té conseqüències al seu matrimoni i a la seva salut; l’Eva sembla que per fi ha trobat l'amor, però els fantasmes del seu passat no deixen de perseguir-la; i la Lisa, la senyora perfecta en aparença, fa aigües per tot arreu. 

Les tres protagonistes estan ben construïdes i se’ns presenten des de diversos angles: cap d’elles no és perfecta, totes s’equivoquen en algun moment, totes es penedeixen d’alguna cosa, totes pateixen per algun motiu. Tampoc no us enganyaré: la Lisa és la que costa més de digerir, però crec que ni ella mateixa s’aguanta.

Els secundaris, majoritàriament homes, també estan força definits, tot i que queden en segon pla. Aquí també n’hi ha un que s’emporta el premi al personatge més estúpid de la novel·la, i un parell (en Jose i en Seb) a qui he sentit patir i faria una abraçada.

D’acord amb el títol de la novel·la, Invernon construeix una vida per a cada un dels personatges, elles i ells, en què no ho tenen fàcil, en alguna ocasió recorrent a algun gir de guió un punt clixé. He empatitzat més amb les situacions que vivien uns personatges que altres, així com amb la manera de superar-les. Tot i això, a les novel·les d’Invernon tots els personatges tenen un estil de vida bastant alt i pijo que m’és molt llunyà i que em fa viure les seves històries més com una espectadora que involucrant-m’hi emocionalment. 

Ningú va dir que seria fàcil és una novel·la àgil i agradable, d’aquelles que et fan passar una estona entretinguda i que atrapen, justament el que necessitava ara. Ningú va dir que seria fàcil parla del valor de l’amistat, el perdó i la resiliència davant dels cops de la vida.

Aquest és el tercer llibre que llegeixo de l'autora (Un estiu per estimar i I la vida va d’això), i el primer que ha sortit publicat amb un segell editorial. Els altres dos formen part d'una trilogia (encara inacabada) i aquest és una història independent. Tot i que també em van agradar força, aquest és més rodó en l'acabat. 

Aprofito per agrair l’enviament de l’exemplar a l’Ester Invernon i a La Campana, i per animar l’autora a seguir teixint històries!

"Tant de temps preguntant-se què fallava, buscant arreu el que necessitava per tenir una vida plena, per ser feliç sempre, dubtant si el futur amb ell era el que volia. Ha buscat en ell, en la feina, en els altres, i avui s'ha adonat que on havia de buscar era dins seu."

Altres entrades de la mateixa autora

• Un estiu per estimar
• I la vida va d'això

Txell.Cat

Madame Bovary - Gustave Flaubert

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Llengua original: francès
Traducció: Ramon Xuriguera
Editorial: Proa
Any: 1856
 

"Quant a Emma, ella mai no s'havia preguntat si l'estimava. Segons creia, l'amor havia d'arribar de cop i volta amb fulguracions i esclats, com un huracà dels cels que cau damunt de la vida, trasbalsant-la, arrencant les voluntats com unes tristes fulles i portant-se'n a l'abisme el cor sencer."

 
Madame Bovary de Flaubert és un clàssic realista de la literatura universal protagonitzat per una heroïna romàntica; és també una tragèdia escrita amb un to satíric que arrenca més d'un somriure.
 
Emma Bovary és una dona que, tot i venir de família modesta, s'emmiralla en les novel·les que llegeix i vol tenir una vida com la que s'hi descriu de luxes, festes i amors apassionats. Emma no encaixa en les convencions de l'època, així que decideix trencar el motlle i escapar de la rigidesa social que l’oprimeix. Fins aquí podríem arribar a entendre i empatitzar amb ella, però la qüestió és que ho fa malament i és un personatge bastant detestable. 

"Abans de casar-se, Emma creia que estava enamorada; la felicitat, però, que havia de fer néixer aquell amor no s'havia manifestat; era de creure, doncs, que havia comès un error. I cercava la manera de saber quin sentit exacte tenien a la vida les expressions "felicitat", "passió", "embriaguesa", que tan belles li havien semblat als llibres."

 
Charles Bovary, el seu marit, és el pol més oposat que pugui existir. Sense sang a les venes, conformista, feliç amb la seva existència senzilla, en té prou amb la seva família per anar tirant. Una bona sacsejadeta no li faria cap mal, sigui dit, perquè és d'aquells personatges que de tan bons que són, són ximples. Primer sota l'ala dels pares, i després sota la d’Emma, si li diguessin de saltar d'un pont, s'hi llançaria de cap. I, sincerament, tampoc el voldria per marit 😂.
 
Flaubert construeix dos personatges ben diferents que és impossible que s'entenguin i que siguin feliços junts. I malgrat que Emma representa l'alliberament femení (almenys d'allò que li imposa la societat), no hi he connectat en absolut. Perquè a diferència d'ella, en Charles Bovary no hi ha ni una mica de maldat; és tot cor i bondat, i l'estima tant que li consenteix tot perquè sigui feliç. Per això, veure com Emma el manipula fa peneta i desperta compassió.
De fet, aquests rols van més enllà del matrimoni Bovary. Emma es converteix en una titellaire magistral, si bé alguns personatges de li resisteixen; i Charles és un ninot a mans de tothom qui en pot treure un profit. 

"Haver denigrat, però, aquells que encara continuem estimant ja és deslligar-se'n una mica. Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."

 
En general, el ritme de la novel·la és força lent i hi ha alguns passatges descriptius que se m'han fet una mica farragosos i avorrits. No sabria dir si ha estat pel realisme de Flaubert o per la traducció, que ja té uns anys i algunes expressions són arcaiques.
Flaubert és agut i les va deixant caure. Aquest contrapunt que en alguns moments arriba a l'humor i al ridícul va impulsant el ritme de la lectura a trompicons.
Cap al final el ritme s'accelera notablement, a mesura que el drama es va fent més evident (perquè durant més de la primera meitat de drama n'hi ha poc; més aviat tenim salseo del bo…).
 
Emma Bovary i Anna Karènina tenen moltes coses en comú, més enllà de ser les dues dones adúlteres més conegudes de la literatura. Es porten molt poc temps, ja que Emma va aparèixer el 1856 i Anna el 1878, i les dues busquen l'amor i la passió fora del matrimoni i trenquen amb les convencions socials. Tanmateix també hi ha diferències substancials entre aquestes dues heroïnes: en Anna no hi ha maldat, hi ha un enamorament real que se li escapa de les mans i que la fa patir; Emma, en canvi, disfressa d'amor el desig de fugir de la seva vida familiar i rarament demostra cap mena de penediment. Les seves accions s'acaben fent una gran bola que les condueix a la fatalitat, però aquí de nou les maneres com s'hi enfronten són ben diferents. No me n'amago, Anna em cau millor 🤭. 

"Es preguntava si no hi hauria hagut manera de fer la coneixença d'un altre home per alguna combinació de l'atzar; i tractava d'imaginar-se com haurien estat aquells esdeveniments que no havien tingut lloc, aquella vida diferent, aquell marit que no coneixia. [...] Mentre la seva vida era freda com una golfa encarada al nord, i l'enuig, aranya silenciosa, teixia a l'ombra i emplenava de teranyines tots els racons del seu cor."

 
Madame Bovary no és una lectura que m'hagi apassionat i, en algun moment, com ja he dit, se m'ha fet pesada perquè tampoc acabava de veure quin desenllaç podia tenir tot plegat. Crec que ha estat un encert llegir-la en una lectura conjunta per mantenir-m'hi enganxada i per acabar d'entendre detalls que a mi m'havien passat per alt entre tanta descripció i tant realisme.
Entenc que en el seu moment va ser un llibre trencador i atrevit, que va obrir la porta a noves heroïnes i a qüestionar les convencions socials, i per tant és clarament un clàssic de la literatura universal. Li reconec els mèrits, però a mi no m'ha canviat la vida.
 
En el seu moment Madame Bovary va causar un gran enrenou, ja que se la va considerar una obra escandalosa i Flaubert va haver d'anar a judici i tot! 

"-A mi em passa igual -replicà Léon-; per ventura hi ha res millor, en arribar al vespre, que estar-se a la vora del foc amb un bon llibre, recollit a la claror del llum mentre el vent fueteja els vidres?...

- És cert -digué Emma embolcallant-lo amb els seus grans ulls oberts.

- Les hores passen sense pensar en res -prosseguí l'escrivent-. Un hom es pot passejar immòbil pels països que li dicta la imaginació, i el pensament, entrelligant-se amb la ficció, pren part en els detalls o segueix el fil de les aventures. Es barreja amb els personatges; i fins sembla que sigui un mateix el qui batega sota llurs vestits."

Coneixem una mica més l’autor?
Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Croisse, 1880) va ser un escriptor francès, considerat un dels millors novel·listes universals. És especialment conegut per ser l’autor de Madame Bovary, tot i que també va escriure altres obres com Salambó (1862) o L’educació sentimental (1869). Flaubert va ser un escriptor molt exigent i perfeccionista, que passava hores i hores buscant la paraula exacta per a les seves novel·les. La publicació de Madame Bovary va suposar un gran escàndol que el va portar a ell i a l’editorial a judici per haver publicat un llibre immoral; finalment van ser absolts.

Txell.Cat