El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

El somni del jaguar - Miguel Bonnefoy

Títol: El somni del jaguar

Autor: Miguel Bonnefoy

Llengua original: francès

Traducció: Carles Miró

Editorial: Les Hores

Any: 2024 original, 2025 en català

"Estudiava l’anatomia de l’amor com s’estudia un cos que es dissecciona. [...] ... i aquells testimonis van fer que es preguntés si hi havia cap història al món que no fos una història d’amor."

El somni del jaguar és una saga familiar que comença amb la vida de l’Antonio que, després de ser abandonat a les escales de l’església de Maracaibo quan només té tres dies de vida, l’acull una vella captaire muda, la Teresa. L’Antonio creix voltant del llac Maracaibo, entre deixalles, pobresa i indigència. Comença a treballar quan encara és un nen i, incansable, pica pedra per anar millorant les seves condicions de vida sense oblidar els seus orígens. 

L’Antonio és la primera peça d’aquesta saga, però Bonnefoy també ens presenta la història de la seva dona Ana María, que serà la primera metgessa de la seva regió, de la seva filla Venezuela i d’en Cristóbal. Totes les històries desemboquen en altres anècdotes i records del passat que es narren a partir d’objectes o moments clau de la història de Veneçuela. Hi ha una gran profusió de detalls i de personatges que afegeixen color a la novel·la, encara que potser en ocasions la narrativa no ho demana. El lector navega per les anècdotes com si estigués observant una gran pintura amb lupa i anés descobrint traços i matisos a mesura que s’amplien les diòptries de la lent. Si Bonnefoy fos pintor, diria que seria manierista 😅🤭. En algunes ocasions, aquests detalls no són rellevants per a la trama, però personalment no m’han fet nosa, sinó tot al contrari. El ritme de la novel·la és irregular, però tota la novel·la té una musicalitat i un tempo continu.

Bonnefoy barreja realitat i ficció; personatges històrics reals, efemèrides reals i s’inspira en la història de la seva família per construir els personatges d’Antonio, Ana María, Venezuela i Cristóbal. Alhora, hi afegeix un punt de realisme màgic, amb alguns personatges que viuen centenars d’anys i no canvien, o objectes que tampoc pateixen el pas del temps.

L’Antonio i l’Ana María són la imatge de la resiliència i la lluita durant els anys més convulsos del país, mentre que Venezuela neix en un entorn més estable, però desitja deixar enrere el seu país i descobrir Europa. Finalment, Cristóbal neix a Europa, però enyora el país de les seves arrels. A través d’aquesta nissaga, Bonnefoy fa un repàs a la història i la cultura de Veneçuela: des d’El Reventón o l’aparició sorpresa d’un pingüí en ple estiu, fins als diversos cops d’estat i dictadures, passant per les conseqüències del colonialisme espanyol i els poblats indígenes. 

El somni del jaguar és una novel·la rodona i ben escrita que atrapa de valent. La història de l’Antonio i la seva família m’ha absorbit, mentre descobria i aprenia moltíssimes coses sobre Veneçuela. Bonnefoy, fill de mare veneçolana i pare xilè, nascut a França, fa un homenatge a les seves arrels.

"Veient-lo allà, enfilat en aquell arbre, amagat i oblidat de tots en la desolació del món, li va venir una gran pena, perquè no podia pensar en cap altre futur per a l’Antonio que el d’un mala peça del carrer, nascut al lloc que no tocava, que arrossegaria la seva solitud fins a la mort per les tavernes miserables on només esperen els rufians i els delinqüents, els homes desesperats que no esperen res de la bellesa i que ja no saben per qui cal morir."

Txell.Cat

Edèn - Auður Ava Ólafsdóttir

Títol: Edèn 
Autora: Auður Ava Ólafsdóttir
Llengua original: islandès
Traducció: Macià Riutort
Editorial: Club Editor
Any: 2022 original, 2024 en català

"I mentre corono l’altiplà em ve el flaix que avui és l’aniversari de la mort de la mama, però la terra no està emblanquinada com fa sis anys, la temperatura es manté per damunt de zero i la primavera ja es nota en l’aire. Aquest matí, a l’avinguda Auðarstræti, m’ha despertat el cant d’una merla que s’havia posat a la barana del balcó. 

Serà un bon dia per començar a plantar arbres."

L’Alba és lingüista i professora a la universitat, i sovint ha de viatjar per assistir a congressos sobre llengües en perill d'extinció. Un dia, després de tornar d'un d'aquests viatges, reflexiona sobre la seva empremta de carboni i sobre els arbres que hauria de plantar per compensar-la. Així que es compra una casa amb una gran extensió de terreny fora de la ciutat i comença a plantar-hi arbres. A poc a poc, aquest projecte acaba convertint-se en una nova manera de viure i en el seu propi jardí de l'edèn. 

La història ens arriba com si fos una mena de diari personal escrit en primera persona, on l'Alba aboca els seus pensaments del dia, què ha fet i què ha après, sense pretensions. A mesura que avança la novel·la, anem reconstruint la història de la protagonista i què l'ha portat cap a aquest canvi de vida. 

Edèn és una lectura reposada i lenta, però que no es fa pesada. És un llibre d'anar passant pàgines i de veure com passa el temps i com va canviant l’Alba. No hi ha grans girs ni grans esdeveniments, sinó que és com prendre una tassa de xocolata calenta sense presses amb una amiga que t'explica com li va i que espera que no la jutgis. 

En aquesta mena de diari personal també coneixem la relació de l'Alba amb els companys d'universitat, amb la comunitat del poble, amb un grup de refugiats (que no sabem d'on vénen) a qui ensenya islandès, amb en Danyel -un adolescent del grup de refugiats-, amb la seva germana Betty i amb el seu pare. No tothom entén ni acompanya les decisions de l’Alba, però m'ha agradat trobar-me una protagonista lliure i determinada, que escolta les opinions dels altres però no es deixa convèncer tot i anar a contracorrent.  

Edèn ens parla de la comunió entre la natura i l'ésser humà i dels reptes del canvi climàtic, de la dificultat de mantenir una vida rural davant de grans gegants que volen enriquir-se amb el desgel de les glaceres comercialitzant-ne glaçons. No he estat mai a Islàndia, però amb les paraules de l'Alba m'he acostat al paisatge blanc, al fred i al vent, a les temporades fosques i a les lluminoses, a una terra on no tots els arbres ni tots els animals hi poden viure. Un país de balenes i bedolls, on l'escalfament global està provocant que alguns animals comencin a canviar d'hàbits o que, després d'un hivern sec, nevi al  maig. 

"Avui és tretze de maig i després d’un hivern sense neu, aquesta nit ha fet una gran nevada. Quan em desperto, la muntanya és blanca de dalt a baix i tots els punts de referència s’han esborrat. Els sots i fondalades han desaparegut, els plançons de bedoll s’han amagat sota una flassada blanca."

Edèn també reivindica les llengües minoritàries, especialment de l'islandès. L'Alba fa correccions per editorials i per això trobem reflexions sobre paraules i expressions, referències a articles, comentaris sobre l'etimologia de les paraules al llarg de la novel·la. M'ha agradat molt trobar-me aquestes pinzellades i aprendre quatre coses sobre l'islandès. D'alguna manera, Ólafsdóttir evidencia que una llengua és molt més que un mitjà per comunicar-se, que el lèxic, l'etimologia, la literatura… ens expliquen coses del lloc i les persones que la parlen. 

 

En un món en què la natura es veu amenaçada pel canvi climàtic i en què la humanitat fins i tot en fa negocis, en què hi ha persones que han de deixar el seu país per guerres o motius polítics i començar de nou, en què hi ha llengües que perillen davant l’auge de la globalització més salvatge i no hi ha interès per salvar-les, Edèn és un clam al cel. Edèn és un homenatge a la pagesia, a la vida rural, als nouvinguts que aprenen la llengua per integrar-se i que, així, ajuden a preservar-la, i una abraçada a la natura que pateix les nostres petjades. 

Edèn és un oasi, una il·lusió, un llibre ple d'esperança en un món desesperançador.  

"I, de sobte, em ve al cap una frase que va dir en Danyel quan anàvem a veure la balena morta: “La mar no només escup balenes a les vostres costes, també escup persones.”"

Txell.Cat

La catastròfica visita al zoo - Joël Dicker

Títol: La catastròfica visita al zoo
Autor: Joël Dicker
Llengua original: francès
Traducció: Imma Falcó
Editorial: La Campana
Any: 2025 original, 2025 en català

"Diuen que l’infern és empedrat de bones intencions: o sigui, que de vegades fas una cosa amb la intenció d’ajudar i en realitat no ajudes gens. Val més que cadascú es preocupi només de les seves coses."

En Dídac va llegir aquesta novel·la a finals de l'any passat, ja que li va recomanar un company de feina. Un cop enllestida, em va convidar a llegir-la jo també, ja que era molt àgil i molt divertida. Estant de vacances vaig pensar que era un bon moment per descobrir quina catàstrofe havia passat durant la visita al zoo. Un cop enllestida, me n'alegro d'haver-lo llegit; m'ho he passat molt bé. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la per a tots els públics que, d'una manera molt amable i entranyable, narra una successió de desgràcies que desemboquen en la catàstrofe que dóna títol al llibre. 

Tot comença quan un matí la Joséphine i els seus companys no poden entrar al la seva escola d'educació especial perquè s'ha inundat. Aquesta és la primera catàstrofe. Tanmateix sembla que no ha estat un accident, sinó un acte vandàlic del tot intencionat. És per això que els sis nens i nenes s'embarquen en una investigació per descobrir el culpable (ja que sembla que els adults no se n'acaben de sortir). Durant aquesta investigació, els protagonistes toparan amb alguns adults que, des de la perspectiva infantil, tenen comportaments que no tenen massa sentit. A més, amb la intenció de solucionar la catàstrofe anterior, es produirà una nova catàstrofe. I entre tanta catàstrofe també hi ha espai per parlar de la democràcia, la censura, l'intrusisme parental a l'escola o la diversitat. 

La narradora d'aquestes aventures és la Joséphine, que té 10 anys, i fa una descripció entranyable dels seus amics i de la seva diversitat sense caure en el sentimentalisme. Tota la novel·la traspua innocència i tendresa, però també hi ha moments molt còmics per riure de valent. Dicker se serveix d'una veu innocent per fer una crítica a la societat actual. 

Els capítols són força breus i encadenen una catàstrofe rere una altra, així que una vegada dins la roda, costa deixar de llegir. El llenguatge és molt accessible i planer. 

En aquest sentit, mentre el llegia vaig pensar en la feina de traducció d'Imma Falcó, ja que hi ha diversos jocs de paraules força enginyosos que són clau per mantenir el to de la lectura. 

La catastròfica visita al zoo és una novel·la molt llegidora i fresca que us farà passar una molt bona estona i us deixarà amb un somriure i bon sabor de boca. 

Txell.Cat

Balanç lector 2025

Aquest 2025 he llegit 37 llibres, una mica més que l'any passat, i un total de 10.354 pàgines (3.000 més que l'any passat!). De mitjana, els llibres que he llegit tenen 280 pàgines, una mica més que l'any passat.

El llibre més breu que he llegit és Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris, amb 60 pàgines. El llibre més llarg que he llegit és A little life de Hanya Yanagihara, amb 723 pàgines.

Aquest 2025 he anat més enrere en el temps que el 2024, ja que el llibre més antic que he llegit ha estat El llibre de les bèsties de Ramon Llull (1288). Les novetats no han estat entre les meves lectures, ja que només he llegit un llibre publicat el 2025: Tan lluny de casa de Sergi Purcet.

Aquest any he recuperat la lectura en anglès, a banda del català i el castellà. El predomini del català segueix sent evidentíssim.

La proporció de lectures originals i traduccions segueix sent la mateixa que els últims anys: amb 25 traduccions i 12 originals.

Un any més he reduït les llengües originals de les meves lectures. El 2024 vaig llegir llibres originals en 15 llengües diferents, l'any passat van ser només 6. Enguany han estat 5 llengües:

El 2025 ha estat un any amb predomini femení en les autores i traductores.

22 autores, 14 autors i 1 autori

14 traductores i 11 traductors