Principio, medio, fin - Valeria Luiselli

Títol: Principio, medio, fin

Autora: Valeria Luiselli

Llengua original: castellà

Editorial: Feltrinelli Editores

Any: 2026

"La mitad es el lugar donde el principio y el final se entrelazan de manera terrible e irremediable."

Principio, medio, fin de Valeria Luiselli és una novel·la construïda a partir de retalls, idees i anècdotes que narren el viatge d’una mare i la seva filla un estiu a Sicília. La mare deixa enrere un divorci i necessita retrobar-se amb ella mateixa, amb la seva filla i amb el món. Se sent perduda i superada, així que agafa un equipatge lleuger i se’n van.

"No hay por qué hacer un simulacro de vida en pareja, no ahora, no mientras aprendo a ser madre yo sola, no mientras pruebo esta versión más chica de ser familia, de ocupar con solo dos miembros el espacio vacío que dejó el cascarón viejo del nosotros."

"No había encontrado esa sensación -que tantos y tantas describían- de que la vida, después de un final, vuelve también a empezar."

La mare és escriptora i comença a escriure una novel·la sobre una mare i una filla, però sovint la novel·la que vol escriure es barreja amb la vida real. A poc a poc, mare i filla, en contacte amb l’àvia que segueix a Mèxic, ressegueixen la genealogia familiar que comença amb la besàvia Nanna, que vivia a Sicília abans d’emigrar cap al continent americà. 

A través dels diferents vincles familiars, Luiselli parla de la necessitat de tornar a començar, però sobretot de la memòria i la seva fragilitat: la memòria individual que s’escapa, la memòria familiar que ens arrela i la memòria col·lectiva que ens hauria de fer avançar.

"Quisiera poder escribir sobre ese miedo: el miedo de que nuestros padres o nuestras madres pierdan la memoria, pierdan claridad a medida que envejecen, se vuelvan inoportunos. Y también el miedo tremendo, mordaz, de que un día me toque también a mí seguir ese destino, y comience yo también a perder la memoria y la claridad."

"Resulta difícil creer, apenas un siglo de distancia, que hubo un momento en el que los europeos migraban a América Latina como una forma de salir de la pobreza. Y resulta igualmente difícil creer que, ahora que son ellos quienes reciben migraciones, actúen como si nunca les hubiera ocurrido algo así, como si nunca les pudiera volver a pasar."

El retrat de les diferents generacions i de com es relacionen m’ha agradat molt: a vegades en el present, però també en el passat a partir de records o de la imaginació.

Principio, medio, fin és un llibre molt poètic, on es barregen mitologia -amb el mite de Proteu al centre-, història, geografia -recorrent l’illa de Sicília i els seus volcans-, etimologia -en aquest aspecte, m’ha recordat Edèn d’Auður Ava Ólafsdóttir-, i una certa màgia i fantasia a través del poder de la imaginació. 

L’estructura de Principio, medio, fin és molt peculiar, però acaba sent molt rodona. Cal deixar-se portar pels diferents fragments que semblen inconnexos, uns títols que no acaben de tenir sentit per arribar a un final molt bonic. 

"Porque el duelo, cuando es tan profundo, es un estado cíclico del alma. El duelo es una forma de estar atorado en el tiempo, el eterno retorno del dolor, imposible salir del enmarañado tejido de la pérdida."

"Corre por mi cuerpo el zumbido insistente de la ansiedad. No es una sensación nueva, al contrario, pero hay días, como hoy, en que se intensifica y se vuelve imposible ignorarla. ¿Qué es, exactamente, este exceso eléctrico en el pecho, este hueco en el estómago, esa sensación difusa de irrealidad?"

El viatge que fan mare i filla és un viatge de coneixement i de creixement. Principio, medio, fin és un llibre molt íntim. Explora la relació entre dues persones -mare i filla- des de dins, en què la distància cada vegada és menor, en què, encara que no ho vulguin, són transparents l’una per l’altra: les pors, els defectes, l’amor.

I aquesta intimitat arriba al lector a cada paràgraf, diàleg i pensament.

"Sin ella proponérselo, su manera de estar en el mundo me transmitió una intuición fundamental, la intuición de que la vida es mucho más que la suma de los días, una conciencia de que en el centro de la vida palpita un misterio al cual no tenemos acceso directo, pero que de tanto en tanto, muy de vez en cuando, se anuncia de refilón, nos deja sentirlo, agradecer que pudimos participar de él, si solo por unos instantes."

Un llibre molt bonic i lluminós 😊

"Tal vez todas esas cosas puedan considerarse ecos de una persona, en el sentido de la repetición y la reverberación, pero también en el sentido de que nuestros cuerpos son casa, espacios físicos en donde los rastros de quienes vinieron antes siguen viviendo y rebotando."

"El verbo recordar, en español, significa «pasar de nuevo por el corazón», porque antiguamente se creía que la memoria estaba alojada en el corazón, de modo que pasar algo por el corazón, una y otra vez, era la manera de asegurar su permanencia en la memoria. El verbo remember, en inglés, no significa lo contrario de «desmembrar», aunque el antónimo es tentador, pero de algún modo alude al acto de volver a juntar las partes de algo."

Txell.Cat

La sang de les promeses - Wajdi Mouawad

Títol: La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)

La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 

Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 

A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.

“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.

"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)

“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.

“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.

"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)

“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.

"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)

La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 

Altres entrades del mateix autor:

• Ànima

Txell.Cat

Nostra Senyora del Nil - Scholastique Mukasonga

Títol: Nostra Senyora del Nil
Autora: Scholastique Mukasonga
Llengua original: francès
Traducció: Marta Hernández
Editorial: Editorial minúscula
Any: 2012 original, 2024 en català

"Perquè a Ruanda hi havia dues races. O tres. Ho havien dit els blancs, eren ells que ho havien descobert. Ho havien escrit als seus llibres. Uns savis que havien vingut només per a això, que havien mesurat tots els cranis. Les seves conclusions eren irrefutables. Dues races: hutu / tutsi. Bantu / hamita. De la tercera no valia la pena ni parlar-ne."

Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga és una novel·la que ens porta a Ruanda uns anys abans del genocidi ètnic contra els tutsis. 

A partir de petites històries que semblen anècdotes aïllades, resseguim l'any escolar d'unes noies en una escola d'elit. La majoria de les alumnes són hutu, però hi ha una quota imposada que obliga a tenir un parell d'estudiants tutsis a cada curs. L'escola és catòlica i la majoria de docents són europeus, bàsicament belgues, fruit del colonialisme del país. La llengua vehicular es el francès i el suahili està prohibit. 

Les alumnes de l'institut-internat de Nostra Senyora del Nil són les qui seran les futures dones d'alts càrrecs, per tant, és un retrat parcial de la societat, només de la benestant. Tanmateix, aquest microcosmos és un reflex del que passava aleshores a la societat a tots nivells. Hi ha escenes que són esfereïdores, hi ha disputes, necessitat de fer-se un lloc, por, dubtes sobre amb qui és millor aliar-se, i també hi ha qui mira cap a una altra banda. Camuflat en una història d'institut, veiem la col·lisió entre tot el que és blanc, europeu i cristià i els ritus i creences locals. 

"Pel que feia a l’Àfrica, no hi havia història perquè els africans no sabien llegir ni escriure abans que els missioners obrissin les seves escoles. D'altra banda, eren els europeus els que havien descobert l’Àfrica i l’havien fet entrar en la història. I si a Ruanda hi havia hagut reis, valia més oblidar-los, actualment vivien en una República."

Mukasonga, nascuda al Ruanda i d'ètnia tutsi, ens explica la història del seu país des de la perspectiva dels qui van ser massacrats, però sense centrar-se en el genocidi. Nostra Senyora del Nil mostra com es cuina lentament l'odi, el discurs i el terror. 

Aquesta és una història que és més interessant que entretinguda, tot i que la lectura no es fa pesada per aquesta estructura de minihistòries que acaben confluint al final.

L’acció es precipita en els últims capítols, quan tot va lligant; uns episodis que em van fer encongir el cor, i això que no entren en els pitjors anys del conflicte 😢.

"La Mort ha establert el seu regne sobre la nostra pobra Ruanda. Té el seu pla: està decidida a dur-lo a terme fins al final. Tornaré quan el sol de la vida brili  altre cop sobre la nostra Ruanda."

M'ha agradat descobrir una part de la història de Ruanda i mentre llegia la novel·la he pogut veure-hi un cert paral·lelisme amb la trilogia de Tsitsi Dangarembga (Neguit permanent, El llibre del no, Un cos digne de dol), que també narra els estralls del colonialisme, la confrontació entre les arrels i una escola elitista blanca i cristiana, però en aquest cas a Zimbàbue. 

"La pluja, durant llargs mesos, és la sobirana de Ruanda, molt més que el rei d’antany o que el president actual, és la Pluja el que s’espera, el que s’implora, el que decidirà la penúria o l’abundància, el que serà el bon presagi d’un matrimoni fecund, la primera pluja al final de l’estació seca que fa que ballin els nens que paren la cara al cel per acollir les grosses gotes tan desitjades, la pluja impúdica que posa al descobert, sota el kitenge, les formes indecises de les noietes més joves, la Mestressa violenta, minuciosa, capritxosa, la que espetarrega, contra les cobertes de planxa metàl·lica, tant les que s’amagen sota les platanedes com les dels barris llotosos de la capital, la que ha llançat la xarxa sobre el llac, ha esborrat la desmesura dels volcans, la que regna sobre les immenses selves del Congo, que són les entranyes de l’Àfrica, la Pluja, la Pluja sens fi, fins a l’oceà que l’engendra." 

Txell.Cat

El misteriós afer de Styles - Agatha Christie

Títol: El misteriós afer de Styles 
Autora: Agatha Christie 
Traducció: Jordi Civís
Llengua original: anglès
Editorial: Columna
Any: 1920 original, 2002  en català

Fa unes setmanes en van venir ganes de llegir un llibre d’Agatha Christie i vaig pensar que seria divertit llegir-los en ordre de publicació. El misteriós afer de Styles és, doncs, la primera novel·la que va escriure la reina del crim i la primera aparició del famós detectiu belga, Poirot. 

Styles Court és una mansió anglesa propietat d’Emily Inglethorp, que s'acaba de casar amb Alfred Inglethorp, un home força més jove que ella. A la mansió també hi viuen els fills del seu anterior marit (que no són fills d'ella): John Cavendish i Lawrence Cavendish, a més de la dona del primer, Mary Cavendish. També hi ronda Cynthia Murdoch, una jove òrfena i amiga de la família a qui la senyora Inglethorp va acollir i protegeix, a banda del servei. 

Arthur Hastings és el narrador de la història, un soldat que es troba de permís després de la Primera Guerra Mundial i que, després de retrobar-se amb en John Cavendish, un vell amic, decideix passar uns dies a Styles Court. Hastings és un personatge recurrent en altres llibres d’Agatha Christie.

Precisament és mentre Hastings s’hi està que es produeix la mort d'Emily. 

La investigació és una mica confusa, tots els personatges amaguen informació i molts podrien tenir un motiu, però finalment enganxen el culpable. 

La història inclou embolics humans, testaments i verins, una bona barreja per fer-nos ballar el cap. 

No diria que és el llibre que més m'ha agradat, però no ha deixat de sorprendre'm la resolució del cas i comprovar que tot encaixa al final i que, al llarg de la història, hi havia algunes pistes, encara que també hi havia detalls que, com a lectors, no hauríem pogut preveure.

Altres entrades de la mateixa autora

• Assassinat a l'Orient Express

• The murder of Roger Ackroyd

• Appointment with the death

• La festa de Halloween

Txell.Cat

Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat

Un mes al camp - J. L. Carr

Títol: Un mes al camp
Autor: J. L. Carr
Traducció: Dolors Udina
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1980 original, 2025 en català

"El més meravellós era trobar-me en aquest refugi d'aigües tranquil·les i, durant una temporada, no haver-me de preocupar de res més que de desvelar la pintura del mur. I, després, potser podria començar de nou, oblidar el que m'havien fet la guerra i les baralles amb la Vinny i començar de nou. Això és el que necessitava: un nou començament i potser després deixaria de ser un ferit de guerra."

Un mes al camp de J. L. Carr és una novel·la breu ideal per llegir quan s’acaba l’estiu o, més ben dit, les vacances.

Som al 1920 i en Tom Birkin, després de tornar de la Primera Guerra Mundial amb clars signes d’estrès posttraumàtic, se’n va al poble de Oxgodby, a Yorkshire, a restaurar un fresc medieval que creuen que hi ha a l’església. El salari que cobra és una misèria, i s’ha d’allotjar al campanar mateix de l’església, però la fascinació que sent per descobrir què s’amaga darrere la paret és més forta que les condicions.

Mentre treballa, el protagonista es creua amb alguns habitants del poble amb qui va teixint vincles i establint rutines. La gent d’Oxgodby és hospitalària i bondadosa, i se’n desprèn una germanor bonica, conseqüència de la guerra. També es fa amb en Charles Moon, un arqueòleg que també ha estat a la guerra i que treballa en un altre encàrrec de la mateixa família, la recerca d’una tomba familiar, mentre avança en el seu propi projecte.

Els dies passen i Tom Birkin, a banda de restaurar el mural de l’església, restaura la seva ànima i la seva tranquil·litat. Els matins a la bastida treballant en el mural ens ofereixen descripcions de la pròpia pintura, però també de com es devia fer, així com què s’hi representa: el judici final. Tanmateix, Birkin també té temps de descansar sota l’ombra dels arbres, contemplar la bellesa del camp anglès i conversar a bastament amb Charles Moon.

Un mes al camp és un relat sobre la superació i la sanació, sobre la recerca de la felicitat quan has estat a l’infern, sobre els estius que semblen eterns. En Tom Birkin que arriba a Oxgodby, amb un abric que li va gran, que pesa i que li permet camuflar-se, no és el mateix que se’n va un cop enllestida la feina.

Aquesta lectura és com aquells estius en què s’està a gust sense fer res de l’altre món, en què els dies semblen estirar-se, en què hi ha temps per treballar, fer la migdiada i enamorar-se per després tornar a la vida real d’una altra manera. Una mena d’idil·li com aquells estius que, al cap dels anys, sembla que els hagis somiat.

"Si m'hi hagués quedat, hauria estat feliç per sempre? No, suposo que no. La gent se'n va, es fa gran, es mor, i el convenciment lluminós que hi haurà una nova meravella a la cantonada es va fonent. És ara o mai; hem d'arreplegar la felicitat quan ens passa per davant."

Txell.Cat

Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat