diumenge, 1 de novembre del 2026

Aprendre a parlar amb les plantes - Marta Orriols


Títol:
Aprendre a parlar amb les plantes
Autora: Marta Orriols
Llengua original: català
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2018

"El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com."


Aprendre a parlar amb les plantes, a tenir-ne cura sense matar-les de set ni d’excés d’aigua, a trobar-los el lloc ideal on els toqui el sol que necessiten, ni massa ni poc, és tot un procés que demana temps i paciència, com un procés de dol.


La Paula es troba a la quarantena i acaba de perdre la seva parella, en Mauro, amb qui feia molts anys que anava. La mort sobtada d’en Mauro en un accident en bicicleta se suma al desconcert i la incredulitat que sent la Paula després que la seva vida es capgiri per partida doble aquell mateix dia. No només ha perdut en Mauro, sinó que la vida que coneixia se li desmunta quan en Mauro la deixa aquell mateix dia, unes hores abans; un fet, que només ella i un parell de persones més saben.


"La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva."


A partir d’aquí, la Paula inicia un procés de dol per la doble pèrdua d’en Mauro, però també per ella mateixa, que haurà de resituar-se en el “jo” sense “ell”, pels últims mesos que no eren el que ella pensava, per l’engany.


"Els records són mal·leables i és fàcil corregir-los, un pot retallar-ne les engrunes i posar-hi un altre fons, sucumbir als vicis dels nostres temps i retocar-los, jugar amb filtres que els embelleixin i fer-se un passat a mida per encarar un present de carn i ossos on no cal ser tan intransigent perquè ningú es colarà dins la nostra soledat per recordar-nos que aquella ombra no hi era i que aquell racó estava més il·luminat."


Aprendre a parlar amb les plantes està escrita en primera persona, a través d’escenes quotidianes i properes que defugen el drama i l’exageració. La prosa és àgil i delicada, evita el paternalisme i la llàgrima fàcil, talment com la mateixa protagonista. Alhora, és un llibre molt íntim que despulla els sentiments i pensaments que sovint no verbalitzaríem.

La Paula passa per la tristesa, la ràbia, el desconcert, la incredulitat i l’acceptació acompanyada del pare, amb qui té una relació molt especial, alguna amiga i companys d’hospital. És neonatòloga, una feina que l’enfronta cada dia amb la mort i les ganes de viure més primerenques. Alhora, s’enfronta al dol que la societat, amics i coneguts, esperen d’ella, que no sempre coincideix amb el que ella sent, i amb la sensació que tothom la tracta diferent, com si hagués quedat marcada.

Per això voldrà aprendre a parlar amb les plantes, com qui parla amb un mateix, però defugint el jo per trobar una companyia que no la jutgi i que li permeti expressar el garbuix d’emocions que sent.


Tot i ser una novel·la sobre la pèrdua i el dol, sobre retrobar-se un mateix, Aprendre a parlar amb les plantes és una lectura molt lluminosa i esperançadora que no deixa una pàtina de tristesa, sinó tot el contrari. És un llibre que et deixa bé, convençuda que, malgrat tot, es pot tirar endavant.


"[...] el gust inconfusible de la possibilitat i l’evidència d’estar viva i de tenir tota una vida per davant. I aleshores un mussol alça el vol des d’una branca recargolada que sobresurt d’una paret rocosa, i tot seguit s’endinsa entre les alzines a l’altra banda del camí. Ja no el veig més. [...] El vol del mussol ha durat amb prou feines uns segons. Just el que dura la màgia. El canvi és possible. Potser a un mateix sigui un bon lloc on retornar."


Altres entrades de la mateixa autora: 


Txell.Cat

dissabte, 24 d’octubre del 2026

Principio, medio, fin - Valeria Luiselli


T
ítol: Principio, medio, fin
Autora: Valeria Luiselli
Llengua original: castellà
Editorial: Feltrinelli Editores
Any: 2026

"La mitad es el lugar donde el principio y el final se entrelazan de manera terrible e irremediable."

Principio, medio, fin de Valeria Luiselli és una novel·la construïda a partir de retalls, idees i anècdotes que narren el viatge d’una mare i la seva filla un estiu a Sicília. La mare deixa enrere un divorci i necessita retrobar-se amb ella mateixa, amb la seva filla i amb el món. Se sent perduda i superada, així que agafa un equipatge lleuger i se’n van.


"No hay por qué hacer un simulacro de vida en pareja, no ahora, no mientras aprendo a ser madre yo sola, no mientras pruebo esta versión más chica de ser familia, de ocupar con solo dos miembros el espacio vacío que dejó el cascarón viejo del nosotros."


"No había encontrado esa sensación -que tantos y tantas describían- de que la vida, después de un final, vuelve también a empezar."


La mare és escriptora i comença a escriure una novel·la sobre una mare i una filla, però sovint la novel·la que vol escriure es barreja amb la vida real. A poc a poc, mare i filla, en contacte amb l’àvia que segueix a Mèxic, ressegueixen la genealogia familiar que comença amb la besàvia Nanna, que vivia a Sicília abans d’emigrar cap al continent americà. 

A través dels diferents vincles familiars, Luiselli parla de la necessitat de tornar a començar, però sobretot de la memòria i la seva fragilitat: la memòria individual que s’escapa, la memòria familiar que ens arrela i la memòria col·lectiva que ens hauria de fer avançar.


"Quisiera poder escribir sobre ese miedo: el miedo de que nuestros padres o nuestras madres pierdan la memoria, pierdan claridad a medida que envejecen, se vuelvan inoportunos. Y también el miedo tremendo, mordaz, de que un día me toque también a mí seguir ese destino, y comience yo también a perder la memoria y la claridad."


"Resulta difícil creer, apenas un siglo de distancia, que hubo un momento en el que los europeos migraban a América Latina como una forma de salir de la pobreza. Y resulta igualmente difícil creer que, ahora que son ellos quienes reciben migraciones, actúen como si nunca les hubiera ocurrido algo así, como si nunca les pudiera volver a pasar."


El retrat de les diferents generacions i de com es relacionen m’ha agradat molt: a vegades en el present, però també en el passat a partir de records o de la imaginació.


Principio, medio, fin és un llibre molt poètic, on es barregen mitologia -amb el mite de Proteu al centre-, història, geografia -recorrent l’illa de Sicília i els seus volcans-, etimologia -en aquest aspecte, m’ha recordat Edèn d’Auður Ava Ólafsdóttir-, i una certa màgia i fantasia a través del poder de la imaginació. 

L’estructura de Principio, medio, fin és molt peculiar, però acaba sent molt rodona. Cal deixar-se portar pels diferents fragments que semblen inconnexos, uns títols que no acaben de tenir sentit per arribar a un final molt bonic. 


"Porque el duelo, cuando es tan profundo, es un estado cíclico del alma. El duelo es una forma de estar atorado en el tiempo, el eterno retorno del dolor, imposible salir del enmarañado tejido de la pérdida."


"Corre por mi cuerpo el zumbido insistente de la ansiedad. No es una sensación nueva, al contrario, pero hay días, como hoy, en que se intensifica y se vuelve imposible ignorarla. ¿Qué es, exactamente, este exceso eléctrico en el pecho, este hueco en el estómago, esa sensación difusa de irrealidad?"


El viatge que fan mare i filla és un viatge de coneixement i de creixement. Principio, medio, fin és un llibre molt íntim. Explora la relació entre dues persones -mare i filla- des de dins, en què la distància cada vegada és menor, en què, encara que no ho vulguin, són transparents l’una per l’altra: les pors, els defectes, l’amor.

I aquesta intimitat arriba al lector a cada paràgraf, diàleg i pensament.


"Sin ella proponérselo, su manera de estar en el mundo me transmitió una intuición fundamental, la intuición de que la vida es mucho más que la suma de los días, una conciencia de que en el centro de la vida palpita un misterio al cual no tenemos acceso directo, pero que de tanto en tanto, muy de vez en cuando, se anuncia de refilón, nos deja sentirlo, agradecer que pudimos participar de él, si solo por unos instantes."


Un llibre molt bonic i lluminós 😊


"Tal vez todas esas cosas puedan considerarse ecos de una persona, en el sentido de la repetición y la reverberación, pero también en el sentido de que nuestros cuerpos son casa, espacios físicos en donde los rastros de quienes vinieron antes siguen viviendo y rebotando."


"El verbo recordar, en español, significa «pasar de nuevo por el corazón», porque antiguamente se creía que la memoria estaba alojada en el corazón, de modo que pasar algo por el corazón, una y otra vez, era la manera de asegurar su permanencia en la memoria. El verbo remember, en inglés, no significa lo contrario de «desmembrar», aunque el antónimo es tentador, pero de algún modo alude al acto de volver a juntar las partes de algo."


Txell.Cat

dilluns, 19 d’octubre del 2026

Nena, dona, altres - Bernardine Evaristo


Títol:
Nena, dona, altres
Autora: Bernardine Evaristo
Llengua original: anglès
Traducció: Núria Busquet
Editorial: La Segona Perifèria
Any: 2019 original, 2024 en català

"si a un musulmà li agafa per disparar a la multitud o fa volar la gent pels aires l'anomenen terrorista, i si un home blanc fa el mateix li diuen boig"


Feia temps que tenia pendent aquest llibre a casa, i l'oportunitat de llegir-lo en companyia de dues amigues va ser l'excusa perfecta per posar-m’hi. L'hem llegit amb calma, adaptant-nos les unes a les altres al ritme que ens convenia a casa moment i n'hem tret molt de suc, tot i que estic convençuda que és un llibre del qual encara se'n pot treure més. 


Nena, dona, altres és una novel·la coral amb dotze històries protagonitzades per dones racialitzades, d'orígens diferents i, en major i menor mesura, discriminades per la societat. La novel·la ens situa al Anglaterra, però a través dels avantpassats de les protagonistes recorrem la història per altres continents (colonialisme a l’Àfrica, esclavisme als Estats Units; això sí, discriminació a tot arreu).


Està estructurada en quatre capítols de tríades de personatges, que a vegades són família, però d'altres són amigues o simplement conegudes. Nena, dona, altres tanca amb un últim capítol que serveix per acabar d'arrodonir el conjunt (però que personalment em va semblar massa teòric i una mica posat amb calçador) i un epíleg molt bonic que arrodoneix alguns vincles que havien quedat penjats entre les dotze protagonistes. 

Formalment també és curiós com està escrit, ja que no hi ha punts en tota la narració de cada episodi, de manera que la lectura és àgil, com un flux de pensament. 


"les xarxes socials, on el passat t'espera per estampar-se't a la cara"


És una barbaritat la quantitat de temes que apareixen en aquesta novel·la, alguns més desenvolupats i altres com una pinzellada, però és que no sé si es deixa res al tinter. 

A través de les dotze protagonistes i els personatges que les acompanyen, Evaristo parla de feminisme des de la interseccionalitat: la discriminació no és un fet aïllat, sinó que hi conflueix la classe social, la raça, l’orientació sexual… A banda del feminisme des de molts punts de vista i de tota mena de discriminacions, Nena, dona, altres també parla de relacions tòxiques, de consum de drogues, de diferents maternitats (adopció, avortaments, fills no desitjats, embarassos adolescents…), violacions, esclavisme, estralls del colonialisme… En tot, però, hi plana la discriminació racial i el masclisme.


“com si ella fos la mena de dona que s'amputaria les aspiracions per arribar a ser el seu apèndix ornamental”


La vida no és cap camí de roses per cap d'elles, però Evaristo defuig el paternalisme i el dramatisme i construeix unes protagonistes que no són perfectes i que, malgrat tot, troben camins per tirar endavant. Tot i que no és un llibre d'humor, té els seus moments, sobretot pel to.


"no es coneix del tot una persona fins que no li has remenat els calaixos i l'historial del navegador"


Bernardine Evaristo va escriure una novel·la molt treballada (merescudíssim i justificadíssim Premi Booker) que permet moltes lectures. Des de la capa merament argumental fins al detall de les referències històriques i polítiques que s'amaguen al llarg de les més de 450 pàgines, passant pels diferents temes que hi van sortint. Sigui com sigui, és una novel·la que aporta perspectiva, que dóna veu a qui al llarg de la història no ha tingut massa altaveus i dóna molt peu a comentar-lo. 


"la inclusió social és més important que l'èxit personal"


Un llibre que val molt la pena, però que és més interessant per la perspectiva que t'aporta i la conversa que genera, que divertit. 


Txell.Cat

diumenge, 20 de setembre del 2026

La sang de les promeses - Wajdi Mouawad


Títol:
La sang de les promeses
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Cristina Genebat i Raimon Molins 
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2009 original, 2017 en català

"No puc anar més enllà, però la història encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món." (Incendis)


La sang de les promeses és un recull de quatre obres teatrals de Wajdi Mouawad que, tot i que són totalment independents, comparteixen temàtica i estil. 


Totes quatre són històries de violència i terror, on s'hi expliquen fets horribles. El mal, la guerra, la mort i el pes de la història del món i la memòria familiar (i com ens condiciona com a individus) sempre hi són presents, però també l'amor. Malgrat tot l’horror que es presenta i commou el lector (o l'espectador), Mouawad no provoca rebuig, sinó que t’absorbeix totalment. 


A La sang de les promeses hi ha molta sang vessada en el passat, el present i el futur, però també hi ha moltes promeses trencades. Són quatre tragèdies que ens recorden a la tradició grega clàssica, amb nissagues estroncades per la violència, però també amb un feix d'esperança, algun personatge que, després d'un viatge de descobriment, vol canviar les tornes. 

Les quatre comencen o fan referència a entorns que ens són propers i ens interpel·len per transportar-nos a realitats que ens semblen remotes i que sovint, des de la nostra posició privilegiada, volem ignorar. Totes comencen amb una mort -la mare a “Incendis” i “Boscos”, el pare a “Litoral” i un suïcidi a “Cels”- que enceten un camí de descobriment del protagonista o de qui ha mort.


“Litoral” és el text que encapçala la tetralogia i m'ha sorprès perquè el dramatisme de Mouawad queda camuflat en escenes oníriques, en què el somni i la imaginació és barregen amb la realitat, i en què diferents capes temporals de superposen. M'ha costat més entrar-hi i m'ha sorprès trobar-hi moments graciosos que no m'esperava. En aquest cas, després de la mort del seu pare, Wilfrid torna al seu país d’origen per intentar-lo enterrar, després de topar amb una negativa per part de la família materna.


"T’estimo, no diguis res! Soc boig perquè soc aquí, amb tu, davant del mar, per dir-te el meu amor, la meva amistat, per dir-te el meu amoristat." (Litoral)


“Incendis” és la història brutal que han de descobrir dos germans bessons a partir de les cartes que els deixa la mare en morir. L’un ha de trobar el pare, i l’altre el germà, però poc esperen que la veritat els destrossarà. A mesura que l’anava llegint em tornava el record de la posada en escena que vam veure el 2012.


“Boscos” té la intensitat d’”Incendis” i una trama densa i complexa. La mort de la mare de la Loup la porta a resseguir l’arbre genealògic de les dones de la seva família, des de 1871 fins al 2006, recorrent la història d’Europa.


"Perquè jo també tinc una pena que tu no te la pots ni imaginar i que, al contrari de tu, la detesto, aquesta pena, i voldria treure-me-la de sobre! Perquè jo també vaig fer una promesa i, per la més horrible de les coincidències, resulta que tu tens a les teves mans la clau que em permetria saldar un compte personal que tinc amb la meva pròpia vida!" (Boscos)


“Cels” m’ha semblat trepidant i m’ha atrapat des del principi. M’ha semblat diferent de les altres, ja que deixa de banda el drama generacional de les guerres però posa sobre la taula el terror per un conflicte internacional. Els integrants d’una cèl·lula d’investigació han de resoldre el motiu que ha portat a un dels companys, en Valéry, a suïcidar-se i esbrinar la data i lloc d’uns atemptats propers.



"Si no t’arrisques a equivocar-te en els instants que exigeixen més prudència, mai no estaràs a l’altura de poder dirigir els homes. Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor." (Cels)


La força del text de Mouawad és brutal i punyent, però en escena ha de ser espectacular. Personalment només he vist “Incendis” al teatre, però si en algun moment tornen a fer “Boscos” o “Cels” m'agradarà anar-les a veure. 


Altres entrades del mateix autor:


Txell.Cat

diumenge, 13 de setembre del 2026

Nostra Senyora del Nil - Scholastique Mukasonga


Títol:
Nostra Senyora del Nil
Autora: Scholastique Mukasonga
Llengua original: francès
Traducció: Marta Hernández
Editorial: Editorial minúscula
Any: 2012 original, 2024 en català

"Perquè a Ruanda hi havia dues races. O tres. Ho havien dit els blancs, eren ells que ho havien descobert. Ho havien escrit als seus llibres. Uns savis que havien vingut només per a això, que havien mesurat tots els cranis. Les seves conclusions eren irrefutables. Dues races: hutu / tutsi. Bantu / hamita. De la tercera no valia la pena ni parlar-ne."


Nostra Senyora del Nil de Scholastique Mukasonga és una novel·la que ens porta a Ruanda uns anys abans del genocidi ètnic contra els tutsis. 


A partir de petites històries que semblen anècdotes aïllades, resseguim l'any escolar d'unes noies en una escola d'elit. La majoria de les alumnes són hutu, però hi ha una quota imposada que obliga a tenir un parell d'estudiants tutsis a cada curs. L'escola és catòlica i la majoria de docents són europeus, bàsicament belgues, fruit del colonialisme del país. La llengua vehicular es el francès i el suahili està prohibit. 


Les alumnes de l'institut-internat de Nostra Senyora del Nil són les qui seran les futures dones d'alts càrrecs, per tant, és un retrat parcial de la societat, només de la benestant. Tanmateix, aquest microcosmos és un reflex del que passava aleshores a la societat a tots nivells. Hi ha escenes que són esfereïdores, hi ha disputes, necessitat de fer-se un lloc, por, dubtes sobre amb qui és millor aliar-se, i també hi ha qui mira cap a una altra banda. Camuflat en una història d'institut, veiem la col·lisió entre tot el que és blanc, europeu i cristià i els ritus i creences locals. 


"Pel que feia a l’Àfrica, no hi havia història perquè els africans no sabien llegir ni escriure abans que els missioners obrissin les seves escoles. D'altra banda, eren els europeus els que havien descobert l’Àfrica i l’havien fet entrar en la història. I si a Ruanda hi havia hagut reis, valia més oblidar-los, actualment vivien en una República."


Mukasonga, nascuda al Ruanda i d'ètnia tutsi, ens explica la història del seu país des de la perspectiva dels qui van ser massacrats, però sense centrar-se en el genocidi. Nostra Senyora del Nil mostra com es cuina lentament l'odi, el discurs i el terror. 

Aquesta és una història que és més interessant que entretinguda, tot i que la lectura no es fa pesada per aquesta estructura de minihistòries que acaben confluint al final.

L’acció es precipita en els últims capítols, quan tot va lligant; uns episodis que em van fer encongir el cor, i això que no entren en els pitjors anys del conflicte 😢.


"La Mort ha establert el seu regne sobre la nostra pobra Ruanda. Té el seu pla: està decidida a dur-lo a terme fins al final. Tornaré quan el sol de la vida brili  altre cop sobre la nostra Ruanda."


M'ha agradat descobrir una part de la història de Ruanda i mentre llegia la novel·la he pogut veure-hi un cert paral·lelisme amb la trilogia de Tsitsi Dangarembga (Neguit permanent, El llibre del no, Un cos digne de dol), que també narra els estralls del colonialisme, la confrontació entre les arrels i una escola elitista blanca i cristiana, però en aquest cas a Zimbàbue. 


"La pluja, durant llargs mesos, és la sobirana de Ruanda, molt més que el rei d’antany o que el president actual, és la Pluja el que s’espera, el que s’implora, el que decidirà la penúria o l’abundància, el que serà el bon presagi d’un matrimoni fecund, la primera pluja al final de l’estació seca que fa que ballin els nens que paren la cara al cel per acollir les grosses gotes tan desitjades, la pluja impúdica que posa al descobert, sota el kitenge, les formes indecises de les noietes més joves, la Mestressa violenta, minuciosa, capritxosa, la que espetarrega, contra les cobertes de planxa metàl·lica, tant les que s’amagen sota les platanedes com les dels barris llotosos de la capital, la que ha llançat la xarxa sobre el llac, ha esborrat la desmesura dels volcans, la que regna sobre les immenses selves del Congo, que són les entranyes de l’Àfrica, la Pluja, la Pluja sens fi, fins a l’oceà que l’engendra." 


Txell.Cat

divendres, 11 de setembre del 2026

El misteriós afer de Styles - Agatha Christie


Títol
: El misteriós afer de Styles 
Autora: Agatha Christie 
Traducció: Jordi Civís
Llengua original: anglès
Editorial: Columna
Any: 1920 original, 2002  en català

Fa unes setmanes en van venir ganes de llegir un llibre d’Agatha Christie i vaig pensar que seria divertit llegir-los en ordre de publicació. El misteriós afer de Styles és, doncs, la primera novel·la que va escriure la reina del crim i la primera aparició del famós detectiu belga, Poirot. 


Styles Court és una mansió anglesa propietat d’Emily Inglethorp, que s'acaba de casar amb Alfred Inglethorp, un home força més jove que ella. A la mansió també hi viuen els fills del seu anterior marit (que no són fills d'ella): John Cavendish i Lawrence Cavendish, a més de la dona del primer, Mary Cavendish. També hi ronda Cynthia Murdoch, una jove òrfena i amiga de la família a qui la senyora Inglethorp va acollir i protegeix, a banda del servei. 


Arthur Hastings és el narrador de la història, un soldat que es troba de permís després de la Primera Guerra Mundial i que, després de retrobar-se amb en John Cavendish, un vell amic, decideix passar uns dies a Styles Court. Hastings és un personatge recurrent en altres llibres d’Agatha Christie.

Precisament és mentre Hastings s’hi està que es produeix la mort d'Emily. 


La investigació és una mica confusa, tots els personatges amaguen informació i molts podrien tenir un motiu, però finalment enganxen el culpable. 

La història inclou embolics humans, testaments i verins, una bona barreja per fer-nos ballar el cap. 


No diria que és el llibre que més m'ha agradat, però no ha deixat de sorprendre'm la resolució del cas i comprovar que tot encaixa al final i que, al llarg de la història, hi havia algunes pistes, encara que també hi havia detalls que, com a lectors, no hauríem pogut preveure.


Altres entrades de la mateixa autora


Txell.Cat

dijous, 3 de setembre del 2026

Josafat - Prudenci Bertrana


Títol:
Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:
Txell.Cat

diumenge, 30 d’agost del 2026

Un mes al camp - J. L. Carr


Títol:
Un mes al camp
Autor: J. L. Carr
Traducció: Dolors Udina
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1980 original, 2025 en català

"El més meravellós era trobar-me en aquest refugi d'aigües tranquil·les i, durant una temporada, no haver-me de preocupar de res més que de desvelar la pintura del mur. I, després, potser podria començar de nou, oblidar el que m'havien fet la guerra i les baralles amb la Vinny i començar de nou. Això és el que necessitava: un nou començament i potser després deixaria de ser un ferit de guerra."


Un mes al camp de J. L. Carr és una novel·la breu ideal per llegir quan s’acaba l’estiu o, més ben dit, les vacances.

Som al 1920 i en Tom Birkin, després de tornar de la Primera Guerra Mundial amb clars signes d’estrès posttraumàtic, se’n va al poble de Oxgodby, a Yorkshire, a restaurar un fresc medieval que creuen que hi ha a l’església. El salari que cobra és una misèria, i s’ha d’allotjar al campanar mateix de l’església, però la fascinació que sent per descobrir què s’amaga darrere la paret és més forta que les condicions.


Mentre treballa, el protagonista es creua amb alguns habitants del poble amb qui va teixint vincles i establint rutines. La gent d’Oxgodby és hospitalària i bondadosa, i se’n desprèn una germanor bonica, conseqüència de la guerra. També es fa amb en Charles Moon, un arqueòleg que també ha estat a la guerra i que treballa en un altre encàrrec de la mateixa família, la recerca d’una tomba familiar, mentre avança en el seu propi projecte.


Els dies passen i Tom Birkin, a banda de restaurar el mural de l’església, restaura la seva ànima i la seva tranquil·litat. Els matins a la bastida treballant en el mural ens ofereixen descripcions de la pròpia pintura, però també de com es devia fer, així com què s’hi representa: el judici final. Tanmateix, Birkin també té temps de descansar sota l’ombra dels arbres, contemplar la bellesa del camp anglès i conversar a bastament amb Charles Moon.


Un mes al camp és un relat sobre la superació i la sanació, sobre la recerca de la felicitat quan has estat a l’infern, sobre els estius que semblen eterns. En Tom Birkin que arriba a Oxgodby, amb un abric que li va gran, que pesa i que li permet camuflar-se, no és el mateix que se’n va un cop enllestida la feina.


Aquesta lectura és com aquells estius en què s’està a gust sense fer res de l’altre món, en què els dies semblen estirar-se, en què hi ha temps per treballar, fer la migdiada i enamorar-se per després tornar a la vida real d’una altra manera. Una mena d’idil·li com aquells estius que, al cap dels anys, sembla que els hagis somiat.


"Si m'hi hagués quedat, hauria estat feliç per sempre? No, suposo que no. La gent se'n va, es fa gran, es mor, i el convenciment lluminós que hi haurà una nova meravella a la cantonada es va fonent. És ara o mai; hem d'arreplegar la felicitat quan ens passa per davant."


Txell.Cat