diumenge, 2 d’agost del 2026

El primer amor - Ivan Turguénev

Títol:
El primer amor
Autor: Ivan Turguénev
Llengua original: rus
Traducció: Miquel Cabal
Editorial: Angle Editorial
Any: 1860, traducció al català 2019

"Les fulles dels arbres feien fru-fru amb el vent, que de tant en tant bressava una llarga branca de gerdera sobre el cap de la Zinaïda. Se sentia el parrupeig dels coloms i el zumzeig de les abelles, que voleiaven sobre l’herba escassa. Al damunt, blavejava un cel amable, però jo estava molt trist…"

A poc a poc vaig descobrint els autors russos clàssics i Turguénev encara no l’havia llegit. Fa unes setmanes una amiga ens va deixar aquesta novel·la breu que a ella li havia encantat i he de dir que també m’ha agradat molt. 


Una matinada, tres coneguts conversen i decideixen que cadascú ha de parlar del primer amor. N’hi ha dos que acaben de seguida, amb unes històries sense suc. Vladímir Petróvich, tanmateix, decideix posar per escrit la història del seu primer amor i compartir-la quan la tingui. 

Aleshores Vladímir explica el seu primer enamorament, als setze anys, l’estiu del 1833. El protagonista passa les vacances a una datxa als afores de Moscou amb els seus pares, una parella que no sembla que s’estimin i que són poc carinyosos amb ell. L’arribada d’uns veïns poc convencionals, trastoquen la tranquil·litat i la llibertat d’en Vladímir. Una princesa arruïnada i la seva filla de vint-i-un anys, la Zinaïda, s’instal·len a la datxa del costat. La Zinaïda té una bellesa i un magnetisme implacables i fa ballar el cap a un grup de pretendents que ronden la casa. Jocs, rialles, però també turments (punxar-los amb agulles o ridiculitzar-los els uns davant dels altres) són el menú d’aquella casa. El jove Vladímir de seguida queda corprès i es converteix en un titella més en aquella mena d’orgia del festeig macabre. 


"... mentre jo, allà assegut, mirava i escoltava i m’omplia d’una sensació que no hauria sabut anomenar, però que ho contenia tot: tristesa, alegria, pressentiment del futur, desig i por de la vida."


M’ha agradat molt com està escrit i el jove Vladímir m’ha despertat un sentiment de compassió: el primer amor, el primer desengany. La jove Zinaïda, destinada a ser una bona esposa, explota allò que la converteix en desitjable, la seva bellesa, per dominar els homes abans que el matrimoni no la domini a ella. Tanmateix, aquest sadisme amb què converteix tots els pretendents en titelles m’ha resultat una mica desagradable 😅.


Turguénev descriu l’enamorament del jove de setze anys, les primeres il·lusions i els primers desenganys, les contradiccions de la joventut, els aires de grandesa i les inseguretats davant les primeres experiències. 


"Però els teus dies passen i s’escolen a cabassos i sense deixar rastre, i en tu tot s’esvaneix, com la cera sota el sol, com la neu… I potser tot el misteri del teu encís no rau en la possibilitat de fer-ho tot, sinó en la possibilitat de pensar que ho faràs tot. Potser rau justament a balafiar les forces que no sabries gastar en cap altra cosa. Potser rau en el fet que cada un de nosaltres es consideri sincerament un malbaratador, que pensi sincerament que té el dret de dir: «Oh, tot el que hauria arribat a fer si no hagués perdut el temps en va!»"


La desafecció que els pares tenen amb el protagonista i que ell vesteix de llibertat, m’ha fet pensar en dos altres personatges masculins que protagonitzen històries molt diferents:


Txell.Cat

dimarts, 28 de juliol del 2026

La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres - Berta Cusó


Títol:
La conca dels àngels. Sis dones i massa guerres
Autora i il·lustradora: Berta Cusó
Llengua original: català
Editorial: Pagès Editors
Any: 2025

La conca dels àngels, o Engelbecken en alemany, és un estany situat a Berlín que dona lloc a aquesta novel·la gràfica de Berta Cusó que repassa els conflictes bèl·lics dels últims anys a través de sis protagonistes.

Sis històries breus -a vegades voldries saber-ne més- de sis dones amb nacionalitats i moments històrics diferents, però totes atravessades per la guerra i situades a Berlín en algun moment.


Cusó ha fet un retrat de la guerra al món al llarg del segle XX per evidenciar que la guerra no acaba mai, es trasllada en l’espai, però no s’ha extingit mai. 

La Micaela, una alemanya que viu l’entrada dels russos a Berlín l’any 45; l’Angelina, una noia russa que forma part d’un regiment nocturn d’avions bombarders sobre territori alemany; la Serafina, maqui que s’ha d’exiliar al final de la Guerra Civil espanyola; la Tuyen, que quan acaba la Guerra del Vietnam arriba a Berlín com a refugiada econòmica; la Lucy, una jove alemanya que se’n va a Síria amb Estat Islàmic; i la Gabriela, refugiada ucraïnesa que fuig amb l’inici de la Guerra amb Rússia.

L’encreuament de les històries de les sis protagonistes a La conca dels àngels evidencia que la guerra provoca una mena d’efecte papallona: afecta el món i no és un fet aïllat.


A La conca dels àngels es retrata la figura de les dones en les guerres allunyant-se de l’idea generalista que tothom té. Cusó retrata l’altra cara de la guerra: les violacions i la violència sexual dels vencedors a les vençudes, dones que lluiten en tots dos bàndols, aviadores, dones en camps de concentració (preses i guardes), o refugiades. 



M’ha agradat veure com anaven encaixant les històries entre si. Això sí, se m’han fet curtes i m’hauria agradat aprofundir-hi, però crec que no era l’objectiu de l’autora. En aquest sentit, m’ha fet pensar en Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, en què sí que s’aprofundeix en una de les conseqüències de la guerra per a les dones.

Les il·lustracions m’han agradat molt i porten un gran pes narratiu en la història, tot i que també hi ha espai per algunes pàgines didàctiques com la que explica el significat dels pedaços i combinacions que portaven les preses dels camps de concentració.
La col·lecció Dobletinta es caracteritza per utilitzar només dos colors. En aquesta ocasió, totes les vinyetes són amb tons vermellosos i lilosos, ja que vaig sentir que l’autora explicava que el lila li permetia defugir el negre i aportava més profunditat en les escenes nocturnes, mentre que el vermell evocava directament la sang i s’associa ràpidament a les guerres.



Altres novel·les gràfiques sobre conflictes bèl·lics


Txell.Cat

dissabte, 25 de juliol del 2026

Manual de defensa del català - Òscar Andreu


Títol:
Manual de defensa del català
Autor: Òscar Andreu
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Ara mateix hi ha una droga que ho peta en tots els territoris de parla catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer; una droga dura, que no deixa ressaca i que és gratuïta. Per això la recomano. Per això, i perquè proporciona algunes de les experiències més al·lucinants que he viscut a la vida. Aquesta droga es diu “mantenir el català”. Us la recomano."


El 26 d’abril de 2024 vam anar a veure el monòleg “Crida als ocells de colors llampants” de l’Òscar Andreu, així que la lectura d’aquest Manual de defensa del català ha estat una mena de relectura, ja que es basa en el text que interpretava en aquell espectacle.


Més que un manual, sembla un manifest de defensa del català amb humor i a partir de l’experiència d’Òscar Andreu. A partir de la seva biografia lingüística ens explica algunes anècdotes que ens sonaran familiars i que ens evoquen a escenes similars que tots hem viscut.

No és una lectura acadèmica ni seriosa, i és fàcil sentir-li la veu mentre el llegeixes i imaginar-te’l en escena. No descobreix la sopa d’all, però comparteix algunes reflexions i pensaments que són molt evidents, però que convé recordar. A vegades, allò més evident és el que tenim menys present. 

Aquest manual de defensa del català té un missatge clar: parlem-lo!


"Per cert, parlant de llengües: sabeu que totes les llengües existeixen perquè els humans es comuniquin els uns amb els altres, menys el català, que existeix només per tocar els collons a milions de castellanoparlants?"


El decàleg del Manual de defensa del català està amagat a la sobrecoberta, però seria digne de ser emmarcat:

  1. La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) el català

  2. El català rep altres noms depèn del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

  3. El parlem perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

  4. I perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

  5.  Si nosaltres no el parlem, ningú el parlarà per nosaltres.

  6. El bilingüisme social és una trampa dels qui t'exigeixen que siguis bilingüe perquè així poden continuar sent monolingües.

  7. Amagar-lo o renunciar a parlar-lo és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felix V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

  8. Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua?

  9. Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

  10. Compartim-lo. Reclamem-lo Rebel·lem-nos! Parlem català!


Txell.Cat

dijous, 16 de juliol del 2026

Prometeu de mil maneres - Carles Rebassa


Títol:
Prometeu de mil maneres
Autor: Carles Rebassa
Llengua original: català
Editorial: Univers
Any: 2026

"Palma també és això: un lloc per a viure-hi i ser un mateix mentre els mesos es van instal·lant en les estacions."


Prometeu és el nom del protagonista d'aquesta novel·la que, com en el mite clàssic, està encadenat a l'autodestrucció. Per més inri, es diu Dolors de cognom. Prometeu Dolors, doncs. 


Prometeu de mil maneres és una novel·la coral que ens transporta a Palma de Mallorca, però no a la imatge de la ciutat que tenim de l'estiu, el sol i els turistes, sinó a la que sobreviu durant la resta de mesos de l'any. El Cafè de la família Antich és el nucli que uneix tots els personatges d'aquesta història que s'estén com una teranyina. A la novel·la trobem moltes veus que es van barrejant, de manera que la perspectiva del narrador va canviant. 

Però no només canvia la veu del narrador, sinó que la història ens arriba fragmentada i en el conjunt és un exercici literari complex i lleugerament experimental pel que fa a la forma. 


Rebassa construeix una amalgama de personatges i ambients que xoquen entre ells. D'una banda, tenim l'ambient dels treballadors del Cafè, que és el caprici de Donya Kiss, la filla de l'oligarca mallorquí Don Lluís Salvador Antich i Romaní. De l'altra, l'ambient familiar benestant dels Antich, amb tot el patrimoni que tenen, la importància de mantenir les aparences, però on també hi ha qui se surt de la norma, com el jove Carles, que inicia una relació clandestina i força tòxica amb en Prometeu. 


"Quan baixa, tots dos anam d’uniforme. Jo, de drap, i ell, de seda. [...] Quin dia agafaré el jove Carles i li diré que abandonem aquest món que ens classifica, que ens col·lecciona? Quin dia em mirarà a la cara i serà per a dir-me sí?"


Se'm fa difícil resumir la trama d'aquesta novel·la sense aixafar-vos-la. Hi passen moltes coses, hi ha molts personatges i molts detalls. 

Prometeu de mil maneres és una història fosca que explora les relacions humanes entre treballadors, dins la família, però també entre amos i assalariats, rics i pobres. La lluita de classes, la falta d'amor, la destrucció i la soledat acompanya tots els personatges i els aboca a una espiral de desig –sexual, de ser estimat i acceptat, de poder– de la qual no saben sortir. 


M'ha semblat una novel·la amb una porta d'entrada difícil. La lectura dels primers capítols em requeria força concentració per entrar en la cadència i la veu narrativa de l'autor. Una vegada dins la teranyina de relacions que envolten el Cafè, la segona part m'ha semblat més assequible. Salvant les distàncies, m'ha fet pensar en quan llegeixo Ali Smith, que em costa entrar, però m'atrapa brutalment i tota la novel·la és una mena d'experiment. 

Rebassa fa gala d'un català literari i viu, a voltes poètic, amb un lèxic riquíssim que m'ha portat a fer més d'una consulta al diccionari Alcover-Moll (i m'encanta quan em passa això, especialment en autors que escriuen en català). 


Prometeu de mil maneres és un viatge que no és de plaer, sinó més aviat el contrari. Maria-Mercè Marçal ja ho deia, que «L’escala fosca / del desig / no té barana.»


"De vegades sembla que Palma no sap reconstruir-se, rehabilitar-se, sobreviure a la pròpia mortor."


Txell.Cat

dimecres, 24 de juny del 2026

Novel·la d'escacs - Stefan Zweig


Títol:
Novel·la d’escacs
Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Manuel Lobo

Editorial: Quaderns Crema

Any: 1942 original, 1987 català


"Quan m’assec una estona davant el tauler no és pas per trencar-m’hi el cap, sinó justament per tal de distreure’m. Jugo als escacs en tot el sentit de la paraula, mentre que els altres, els autèntics jugadors d’escacs, seriosegen als escacs, si m’és permès d’introduir aquest neologisme descarat a la nostra llengua."


Novel·la d'escacs ens situa a bord d'un transatlàntic que va de Nova York a Buenos Aires, on viatja Mirko Czentovicz, campió mundial dels escacs. 

El narrador és un altre passatger del vaixell que, en descobrir la identitat i la història de Czentovicz, frisa per poder-lo conèixer personalment i veure'l jugar. Mitjançant un pacte econòmic amb un altre passatger molt orgullós, se citen per a la partida, que genera una gran expectació. Tanmateix, Czentovicz és el vigent campió mundial dels escacs per algun motiu, així que els seus contrincants amateurs no aconsegueixen fer-lo dubtar ni un moment. Fins que arriba el misteriós senyor B. 


Zweig construeix el personatge i la història de Czentovicz primer, i la del senyor B després. La part centrada en cada personatge està molt descompensada, i la història del senyor B està molt més desenvolupada i se m'ha fet un pèl llarga, i, en canvi, m'hauria agradat aprofundir més en la de Czentovicz. En el moment en què la història recupera la partida d'escacs del vaixell, el ritme s'accelera fins a l'última pàgina.


El senyor B serveix per parlar del nazisme que no s'acostuma a retratar, de les tortures dels nazis lluny dels camps de concentració, de l'aïllament total i absolut i els interrogatoris repetits com una gota malaia. Quan tots els dies són iguals, quan ja no saps si estàs despert o somiant, quan no tens més que quatre parets, l'únic que et queda és la teva pròpia ment. I la ment humana és meravellosa però també pot ser terrible.

Zweig retrata la construcció d'una obsessió que es converteix en una malaltia, la lluita d'un mateix contra la seva ment, i la facilitat de tornar-hi a recaure. 


"Aviat és dit: quatre mesos. Quatre síl·labes. En dos mots s'escriu. En un quart de segon els llavis els poden articular: quatre mesos. Però ningú no podria descriure, ni mesurar, ni representar als altres ni a si mateix quant dura el temps fora del temps."


Novel·la d'escacs m'ha semblat una mica diferent de les novel·les breus que li he llegit fins ara, en què potser no m’ha estat tan evident quin sentiment predominava en la història, mentre que en altres novel·les seves és més evident des del principi o ja pel títol. En aquesta ocasió els sentiments no t’arrosseguen com una rierada, sinó que com a lectors assistim al naixement d’aquesta obsessió fins a la darrera jugada.


Comentant-ho amb les amigues, ens va semblar que hi ha coses inversemblants, com ara que Mirko Czentovicz sigui completament llec en tot i de sobte resulti ser un geni dels escacs, o la manera com el senyor B posa a prova la seva pròpia ment, però vam coincidir que és la manera de construir dos personatges totalment antagònics. Czentovicz és fred, impassible i no té cap mena d’empatia, mentre que el senyor B és un home culte i turmentat. 


Altres entrades del mateix autor


Txell.Cat

dimecres, 17 de juny del 2026

Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís


Títol:
Una cançó de pluja
Autor: Joan-Lluís Lluís
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 2025

"Quan plou, els orangutans no es mouen gaire, o gens. Si poden, no es mouen gens. [...] Ara que plou, per força ha de tornar a ser una orangutana sedentària que contempla la quasi totalitat del món que necessita, el món tal com el sap conjugar. La pluja li fa el favor de regalar-li aquest engany d’immobilitat segura."


Ella-Calla és una orangutana de Borneo que aconsegueix escapar-se d'un vaixell on uns caçadors furtius la tenen tancada. Un incendi, el caos que es desencadena i el seu silenci li permeten actuar d'una manera diferent a la de la resta d'orangutans i fugir. És aleshores quan s'autoanomena Ella-Calla, la que no crida i aconsegueix escapar. 

Una cançó de pluja narra el viatge d'aquesta orangutana des de la fugida del vaixell de tornada al bosc de Borneo que li és casa, travessant la civilització humana. 


A Junil a les terres dels bàrbars Joan-Lluís Lluís denotava una gran sensibilitat per les llengües i el món literari. A Una cançó de pluja trobem l'amor i el respecte pel món animal. M'ha agradat com Lluís aconsegueix narrar-nos la història des de la perspectiva de l'orangutana. No podem saber com pensen ni què els mou, però trobo que està molt ben resolt. L'autor mostra com podria relacionar-se el món animal, la consciència d'espècie, la intuïció i les pors, una saviesa dels avantpassats que els acompanya. També hi afegeix dues deïtats creadores, la Mare-Tota i la Mare-Gelosa, que acaben de bastir la història. 


"Quan els arbres alenen, és com si parlessin, i diuen coses bones, perquè són els fills primers de la Mare-Tota, i ni els orangutans ni cap altra criatura no saben què diuen però igualment és bo escoltar-los. És bo per dintre."


Durant el seu periple, Ella-Calla conviu amb els arbres i amb altres animals, però també es troba amb l'ésser humà. La crueltat i la maldat humana que s'hi descriuen són devastadores, i m'ha semblat encara més dur perquè la narració ens arriba des d'una perspectiva innocent. Ja sé que l'ésser humà és capaç de fer atrocitats, però que te les expliqui algú que no sap que aquella és la pitjor versió de la nostra espècie, trenca el cor. L'autor sembla que no és del tot pessimista i hi afegeix un altre personatge humà que encarna la bondat i el respecte pels animals. Una mica de llum en aquest món boig. 


"A alguns els costa no posar-se a plorar.
Però gairebé sempre ho amaguen; ho amaguen provant de riure més fort, o fent-se el desentès, o dient que han d’anar a pixar; excuses per dissimular un sotrac que no sabrien explicar, que els fa vergonya, que negarien fins i tot."


Al principi em va costar una mica entrar en la història, però cap al final de la primera part Ella-Calla ja m'havia captivat. La segona part és molt dura i la tercera part és un molt bon tancament per al la història, tot i que no seria el final feliç que hauria volgut per a la protagonista. El llibre tanca amb una carta de l'autor a la seva protagonista que és commovedora i dona sentit a tota la lectura. 


Una cançó de pluja és una faula, una cançó que t'explica una història. Un relat de superació amb una aura màgica i commovedora que deixa una petjada que és com una fressa constant, com la pluja incessant. 


Altres entrades del mateix autor


Txell.Cat

dimecres, 10 de juny del 2026

El Cafè de la Granota - Jesús Moncada


Títol:
El Cafè de la Granota
Autor: Jesús Moncada
Llengua original: català
Editorial: Club Editor
Any: 1985

"... un ofici no s’aprèn en quatre dies: vol temps, paciència, sacrificis, constància i la gent d’ara demana coses fàcils, no els vagis amb trencaments de cap! ¿Com podem anar bé?"


Jesús Moncada és un autor que tenia pendent i que en Dídac m’havia recomanat força perquè li agrada molt. L’he descobert fent una lectura conjunta d’El Cafè de la Granota i he de dir que m’ho he passat molt bé.


El Cafè de la Granota és un recull de contes, anècdotes que un cronista ha recollit escoltant els vilatans de Mequinensa en un cafè homònim. A través dels contes coneixem una terra que m’és coneguda i que m’estimo, a la vora de l’Ebre. 

Moncada ens transporta a la Mequinensa que ara es troba colgada sota el riu Ebre i la retrata amb una certa nostàlgia pel passat -que podem veure amb els oficis que hi surten i que ja no existeixen- i amb molt d’amor per la terra. A través de les històries dels mequinensans, alguns dels quals van reapareixent en més d’un conte, Moncada ens mostra el dia a dia de la postguerra, el pes de l’Església, i tracta temes recurrents com la mort o el futbol.


En general, tots els relats tenen un toc humorístic que els fa simpàtics, molta ironia i també molta bondat. M’ha agradat molt el to i l’estil de l’autor, però també el domini de la llengua. El lèxic és molt ric i realment fa goig de llegir, és una pena que hi hagi tantes paraules boniques que ja no diem.


Els que m’han agradat més són: “La plaga de la Ribera”, “Futbol de Ribera” i “Un enigma i set tricornis”.


Al final de l’edició que he llegit hi ha algunes de les cartes que Pere Calders va enviar a Jesús Moncada, i són molt xules de llegir perquè comenta què li han semblat alguns contes, lloa la ploma de Moncada, però també li recorda la importància d’escriure sense faltes d’ortografia.


— 

Deixo per a mi les anotacions que m’he fet després de llegir cada relat per poder-los recordar més endavant:

  • "Un barril de sabó moll", o com el pobre llaüter Florenci va haver de carregar el barril de sabó costa amunt. Pere Camps, ets un dèspota i no caus bé.

  • La plaga de la Ribera", o com fer-se un lloc entre els malfactors més temuts. Aquest relat m'ha agradat molt 😊

  • "Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana", o quan dos esdeveniments importants se solapen i la decisió del cap no acaba de concordar amb la que dicta el cor. Aquest no m'ha entusiasmat especialment 😅

  • "Paraules des d'un oliver", o la mandra que em fan els xarlatans 🫠. Un relat molt pim-pam, amb alguna lleugera referència a la guerra civil.

  • "Informe provisional sobre la correguda d'Elies", o l'home més ric del cementiri. Aquest m'ha semblat divertit i he de dir que el final no me l'esperava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat anar seguint tots els detalls de la correguda de l'Elies (per on passava, l'hora i amb qui es creuava). Bona feina d'investigació 😂😉

  • "Futbol de ribera", o la importància i el protagonisme del riu. Aquest relat és un elogi a l'aigua, als rius i als pobles de ribera. M'ha agradat moltíssim 🤩

  • "Senyora mort, carta de Miquel Garrigues", o la lenta desaparició d'oficis antics. Un relat que no enganya, ja des del títol, però amb una mica de nostàlgia pels oficis d'"antes". El pas de la barca és un dels meus llocs preferits de Flix, crec que el fa molt especial 🤩🥰

  • "Preludi de traspàs", o quan el més temut no és morir sinó el més enllà. No és el meu preferit però m'ha agradat molt el tractament de la mort. És un conte molt breu, però molt ben fet. Condensa una història en 4 pàgines amb clímax i gir final, no és fàcil!

  • "Els delfins", o el noble art d'acomiadar els morts. Aquest no m'ha convençut; m'ha semblat avorrit i el narrador un pesat 😵

  • "Un enigma i set tricornis", o la passió pel futbol i la victòria de l'equip local. M'ha agradat força com construeix tot el relat des de l'arribada dels grisos a Mequinensa i com canvien les dinàmiques del poble fins que es presenta el cas que va fer aixecar tanta pols 🤭. Carregat de detalls memorables i graciosos com la Salomé o la Marieta Peris 😉

  • "Amarga reflexió sobre un manat de cebes", o quan no vols dir res però se te'n va de les mans. M'ha agradat la riquesa lèxica (quina pena que haguem perdut tan vocabulari 🥹) i la construcció de la intriga amb tots els embolics dels veïns.

  • "L'assassinat del Roger Ackroyd", o les vicissituds d'un lector empedreït. M'ha semblat un conte simpàtic i molt àgil. Damià, t'entenc perfectament 🫶
    ‼️ No el llegiu si no heu llegit el llibre homònim d'Agatha Christie!

  • "Amor fatal en decúbit supí", o els drames de Gervasi Fenolleda. Aquest és el conte que menys m'ha agradat del recull fins ara. No m'ha fet especialment gràcia el gir ni la trama principal; m'ha semblat més divertit algun comentari aïllat sobre el cabell, la relació amb la minyona...

  • "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades", o quan la desesperació et porta a creure't qualsevol cosa. Tanco "El cafè de la granota" amb un relat que per mi trenca una mica amb la tònica general del recull. No m'ha acabat d'entusiasmar i els pocs trets humorístics que hi he trobat no són tan reeixits com en altres contes del recull.


Txell.Cat