dijous, 12 de maig de 2022

Nocturn aranès - Imma Pericas


Títol: 
Nocturn aranès 
AutoraImma Pericas
Llengua original: català
EditorialTrípode
Any: 2018
" La vida pren molt més sentit quan pots oferir alguna cosa als altres." 

Nocturn aranès d’Imma Pericas és una novel·la situada a la Vall d’Aran que narra la vida de dues dones: la Carmina i la Rachel. Les dues són joves, fortes i valentes, i a les dues els toca viure una època molt dura de guerra i postguerra. La Carmina és de la Vall d’Aran i la coneixem des que és joveneta i marxa de casa per casar-se amb un pòtol. A ço de Sarrieu s’ha de sobreposar a les xafarderies de les veïnes i mirar de tirar endavant sigui som sigui (no dubteu que se’n surt la mar de bé!). La Rachel és una dona jueva d’Estrasburg que vol creuar la frontera pels Pirineus amb tota la seva família a fi de fugir dels nazis. La seva vida és diferent de la de la Carmina, són una família prou benestant i més avesada a la ciutat, però és tan forta i determinada com la Carmina.

La Carmina i la Rachel són les encarregades de narrar les dues línies temporals de Nocturn aranès. Tot i que hi ha molta literatura d’aquesta època de guerra i postguerra, m’ha agradat especialment que Pericas posi dues protagonistes i narradores. Estem força acostumats a llegir llibres que parlen d’aquest període històric però sovint hi trobem una presència testimonial de les dones i són els homes qui prenen el protagonisme.

Les dues trames estan molt ben escrites i ben lligades. Les descripcions de la natura de les muntanyes de la Vall d’Aran estan molt ben aconseguides i ens traslladen a aquesta duresa rural. A mesura que anava passant pàgines em preguntava en quin punt es creuarien les dues històries i he de reconèixer que m’ha agradat especialment el punt i la manera com es creuen.

Com a contrapunt també he de reconèixer que la trama en si a vegades m’ha semblat una mica previsible i una mica massa ensucrada (i això que a mi m’agraden les històries d’amor senzilles i tendres...). Amb tot, m’ha agradat i malgrat la duresa d’alguns passatges, crec que Nocturn aranès deixa un punt a l’esperança de tornar a començar.

 

És una bona història que ens fa reconnectar amb el nostre passat col·lectiu i amb el personal de les nostres avantpassades, precisament en un moment en què no massa lluny hi ha qui fuig de casa seva i de la guerra amb l’esperança d’un futur millor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un llibre d’una editorial independent. 

" Cada aixopluc és un palau quan no tens sostre." 


Coneixem una mica més l'autora?
Imma Pericas (1944, Barcelona), llicenciada en Psicologia, ha dedicat la vida professional a l'àmbit de les persones amb necessitats educatives especials. També ha col·laborat en diverses associacions centrats en la vida de la dona. Nocturn aranès és la seva primera novel·la. 


Txell.Cat

dilluns, 18 d’abril de 2022

Anna Karènina - Lev Tolstoi


Títol: Anna Karènina 
AutorLev Tolstoi
Llengua original: rus
Traductor: Andreu Nin
EditorialProa
Any: 1878 (original); edició en català de 1985
"Per l'agilitat dels moviments i la frescor i la vivacitat del rostre, que es manifestava adés en el somriure, ara en la mirada, Anna no s'assemblava a una dama de la bona societat o a la mare d'un noi de vuit anys, ans a una noia de vint, si no hagués estat una expressió dels ulls, seriosa i de vegades malenconiosa, que corprenia i atreia Kitty. Aquesta veia que Anna era d'una senzillesa absoluta i que no amagava res, però que hi havia a la seva ànima un altre món superior d'interessos, complicats i poètics, inaccessibles per a ella."
La història d'Anna, de Vronsky, de Levin, de Kitty, de Dolly, d'Stepan i de tots els personatges que habiten aquesta novel·lassa m'han acompanyat des de principis de gener fins ara en una lectura conjunta amb La Caravana Lectora. Al llarg d’aquests mesos també els he acompanyat  jo en la recerca de l’amor i la felicitat.

Anna Karènina, a banda de ser un clàssic dels clàssics, és una història complexa perquè va més enllà de les històries de (des)amor dels dos protagonistes, Anna i Levin. Tolstoi aborda qüestions molt més profundes com la religió, els canvis socials, la política o el sentit de l’existència, tot plegat a la Rússia noble del segle XIX.

Tolstoi és un mestre del realisme i excel·leix alhora de descriure algunes escenes i el fluir dels sentiments dels personatges, de tal manera que és ben bé com si fossis allà mateix i, de fet, quina angoixa i quin patir, en alguns moments! Això que en alguns passatges és magistral, en d’altres es fa una mica feixuc (i és que els embolics mentals que es fa el bo d’en Lev són dignes de mal de cap...). Per posar un exemple, hi ha una escena que narra una cursa de cavalls on realment acabes sentint que estàs galopant i competint amb els altres genets; i hi ha una altra escena de caça (generalment força avorrides) en què entres dins la ment del gos. Per contra, les dissertacions sobre la fe i l’educació (o la no educació) dels pagesos són força indigeribles...

"La mort, la inevitable fi de tot, se li apareixia per primera vegada amb una força inexorable. [...] La mort, la portava també dintre seu, en tenia la sensació. Si no ara, demà; si no demà, d'aquí a trenta anys. És que per ventura no era igual? I no solament no sabia el que era aquesta mort inevitable, no solament mai no hi havia pensat, sinó que no sabia ni gosava pensar-hi. [...] Però, com més intensament pensava amb més claredat veia que, efectivament, era així, que se n'havia oblidat, que no havia vist en la vida una petita circumstància: que vindria la mort i tot s'acabaria, que no valia la pena de començar res i que no hi havia remei. Era terrible, però era així."

Em feia respecte enfrontar-me a la lectura d’aquest clàssic pel gruix i perquè no sabia com de feixuga seria la història, però ara, vist amb perspectiva, crec que és un clàssic força assumible i intentaré explicar-me. Crec que hi ha moltes maneres de llegir Anna Karènina: la lectura de salseo, menys profunda però molt divertida; la lectura més social i filosòfica, fixant-se en els detalls de la societat i en els monòlegs filosòfics que hi apareixen; la lectura hiperprofunda, que permet relacionar els diferents personatges (sobretot masculins) amb el mateix autor... I segur que n’hi ha moltíssimes més, però el lector pot triar fins on vol aprofundir i, tot i que es podria arribar ben al fons, també es pot passar de puntetes pels passatges més pesats i centrar-se en l’acció.

He llegit la traducció d’Andreu Nin, però s’ha de dir que ha quedat un punt antiga. A mi és que ja m’agrada llegir els clàssics amb traduccions més aviat clàssiques, però si us fa respecte l’obra, potser és millor que trieu una altra traducció.

Ha estat tot un plaer compartir aquesta lectura en grup perquè hem pogut desgranar força totes les capes de l’obra i relacionar alguns pensaments amb el propi autor. Ha estat molt interessant!


En general l’obra m’ha agradat, però no puc negar que al llarg de tota la lectura hi ha hagut episodis en què hi he connectat més i episodis que menys. De totes maneres, és un gran llibre, amb una amalgama de personatges ben diferents i de gran profunditat psicològica, tots amb clarobscurs. Anna és qui fa de nexe d’unió entre tots els personatges de l’obra (d’aquí que probablement es tituli així), però també representa la lluita de l’amor verdader contra les convencions socials i la moral.

Com no s’havia de convertir en un clàssic una novel·la que parla d’allò més clàssic: de l’amor? L’amor romàntic, el carnal, el platònic, l’amor que perdura, el que s’esvaeix i el que et destrueix.

"Sentia que l'amor l'havia salvat del desesper i que, sota l'amenaça del desesper, l'amor esdevenia encara més fort i més pur."

"Va saber que ella era allí per la joia i per la por que garfi el seu cor. [...] Aparentment, no hi havia res de particular ni en el seu vestit ni en el seu posat; per a Levin, però, era tan fàcil de reconèixer-la entre aquella multitud com una rosa entremig d'unes ortigues. Ella ho il·luminava tot. Era un somriure que ho feia resplendir tot al seu redol."


No temeu Tolstoi i atreviu-vos amb Anna Karènina, feu-ne la lectura amb la profunditat que vulgueu, però doneu una oportunitat a l’obra de l’amor.

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d'El Reducte Català: llegir un clàssic de la literatura universal.

"Després, al cap d'uns quants anys, aquesta mirada plena d'amor amb la qual l'esguardava i a la qual ell no corresponia li garfia el cor amb una vergonya punyent." 

Coneixem una mica més l'autor?
Lev Tolstoi (Iàsnaia Poliana 1828 – 1910) fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, dues grans obres realistes. A més d'escriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià. Al llarg de la seva vida va patir diverses crisis espirituals, que el van portar a l’ascetisme i a aïllar-se de la seva família.


Txell.Cat

diumenge, 10 d’abril de 2022

El somni del poble Ding - Yan Lianke


Títol: 
El somni del poble Ding
AutorYan Lianke
Llengua original: xinès
Traductora: Carla Benet
EditorialLes Altres Herbes
Any: 2005 (original); edició en català de 2021

"Ara s'aclaria, com s'aclareix el cel quan hi apareixen els raigs del sol.
Entenia que els núvols duen la pluja.
Entenia que la tardor avançada fa néixer el fred.
Entenia que la gent que deu anys enrere havia venut sang, ara segur que partirien la malura de la febre. I per culpa de la febre es pansirien, com les fulles seques que cauen dels arbres."

El somni del poble Ding de Yan Lianke ha estat l’últim llibre del març asiàtic d’enguany. L’he llegit en una lectura conjunta amb uns quants membres del Reducte Català al llarg de quatre setmanes que s’han allargat fins a principis d’abril. Amb aquesta lectura, a més, he complert una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català: la lectura d’una obra de la literatura xinesa.

El somni del poble Ding parla de la desfeta d’un poble rural de la Xina on la sida o la febre (segons ells) està causant estralls. Anys enrere, a principis dels 90, la majoria de veïns del poble van decidir recórrer a la venda de sang per amassar fortuna d’una manera ràpida, però malauradament les condicions amb què es feien les extraccions no eren salubres i no tenien cap mena de garantia sanitària. Anys després, tot i que encara era una malaltia força desconeguda i estigmatitzada, la sida va arrasar amb la població d’aquestes zones rurals i va afavorir la corrupció.

El pitjor de llegir aquesta novel·la és saber que el que s’hi narra, tot i que ficcionat, va passar i és real, i que durant molts anys no n’hem sigut conscients. Ara bé, la història té un narrador ben innocent i peculiar que endolceix un punt el relat: el fill de Ding Hui, un dels comerciants de sang més importants del poble, mort per enverinament com a venjança contra el pare.

A El somni del poble Ding la catàstrofe és l’epidèmia de la sida i per això la mort és tan present en totes les pàgines, perquè la majoria de personatges la tenen ben a prop i no hi ha miracles que valguin. L’obra, però, va més enllà i aborda les conseqüències i els comportaments humans davant de les desgràcies: hi ha mort, hi ha amor, hi ha vida, hi ha corrupció, hi ha bondat...
En aquest sentit, crec que Lianke ha creat uns personatges que representen cadascun dels diferents rols que podem trobar a la societat quan s’esdevé una desgràcia. Per descomptat, es podrien analitzar profundament, però jo no hi entraré massa. El narrador podria representar les víctimes colaterals de qualsevol fet tràgic, aquelles que no hi prenen part activa ni hi intervenen directament, però que se les carreguen. Un altre personatge destacable és l’avi del narrador, que és el protagonista principal de l’obra. L’avi és la bondat personificada: ha passat una desgràcia, se’n sent responsable en certa mesura i fa el possible per unir forces amb la resta d’habitants del poble per ajudar-los de manera desinteressada. L’avi és el personatge que ens permet seguir tenint fe en la humanitat, perquè després trobem els seus dos fills: Ding Hui i Ding Liang. En Ding Hui és el fill gran, pare del narrador i l’home que més es va enriquir amb la venda de sang. Però no només això, sinó que en la desgràcia encara troba escrúpols per seguir-se aprofitant dels habitants del poble Ding i fent-se ric amb la seva desgràcia i desesperació. És corrupte i no té ni una idea bona i desinteressada, ni per la família. Finalment, en Ding Liang és un personatge afectat per la desgràcia, en aquest cas per la sida, però és egoista i no té cap mena d’interès a ajudar els altres. Conscient que la mort és a la vora el seu objectiu és anar a la seva, aprofitar el temps que li queda i gaudir-lo al màxim.

"Cada dia de vida compta. Viure és molt millor que morir."

M’ha agradat especialment l’estil de l’autor, amb repeticions i unes descripcions on els colors tenen un paper destacat. La sensació és que la història et bressola, sense el to farragós que a vegades trobem als autors xinesos més clàssics. Aquest bressolar, però, pot fer que el ritme sigui un punt lent en alguns moments.
Com a contrapunt negatiu, cap a mitjan de la història em vaig desencantar una mica amb l’obra perquè se’m va fer un punt repetitiu. Al cap i a la fi, però, Lianke aconsegueix que el lector es quedi amb la imatge de la corrupció i la incompetència dels funcionaris d’aquella època.

Finalment, vull fer una menció a la nota de l’autor que tanca el llibre i que et deixa una pedreta al cor. Lianke demana disculpes al lector per tot el dolor que hi ha dins de la seva novel·la.

Us la recomano per llegir un autor xinès amb un estil modern i que ens parla d’uns fets que crec que són força desconeguts. Preneu-vos-el amb calma i no hi espereu grans girs argumentals ni un ritme frenètic, sinó més aviat un balancí que us anirà gronxant.
"Es van estar abraçats una estona més fins que, sense dir-se res, es van alçar.
Sense dir-se res, es van encaminar cap a l'habitació que hi havia al costat de la cuina. [...]
S'hi estava calent. Un cop dins, van entrar en calor.
I, calents, es van arrapar a la vida."

Coneixem una mica més l'autor?
Yan Lianke (Henan, 1958) és un dels escriptors xinesos més destacats de l'actualitat i uns dels intel·lectuals més polèmics. Etern candidat al premi Nobel, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos del seu país. Entre la seva obra en destaquen títols com Els petons de Lenin (2004), Els quatre llibres (2011), Relat d'un esclat (2013) i El dia que va morir el sol (2015). El somni del poble Ding és considerada la seva obra mestra.
"I la va arrossegar cap al camp. Van avançar entre l'herba alta, l'una rere l'altre, fins a un tros més frondós. Allà van seure.
Es van estirar i van deixar un tros d'herba aixafada.
I en aquell tros d'herba, van fer el que fan els homes i les dones.
Ho van fer amb bogeria. [...] Bojos l'un per l'altra. Es van oblidar de la febrer, com si no estiguessin malalts."


Txell.Cat

dijous, 31 de març de 2022

Amors imperfectes - Hiromi Kawakami


Títol: 
Amors imperfectes
AutoraHiromi Kawakami
Llengua original: japonès
Traductora: Marina Bornas
EditorialQuaderns Crema
Any: 2006 (original); edició en català de 2016

"Mentre observava el grup d'estudiants, em va venir al cap la cara de tendresa de l'escriptor mentre em parlava del seu gat. La veritat és que havia sentit enveja, però no sé si era enveja del gat, que tenia algú que l'estimava incondicionalment, o de l'escriptor, que tenia un ésser a qui estimar."

Aquest any he decidit fer dues lectures d'autores japoneses, encara que això suposés visitar menys països en el viatge del #marçasiàtic. La veritat és que estic contenta d'haver-me decidit a allargar l'estada al Japó amb Hiromi Kawakami.

Amors imperfectes d’Hiromi Kawakami, traduït també per Marina Bornas (com La dependienta) és un recull de 23 relats molt breus (no arriben a les deu pàgines) que aborden diferents tipus d’amor: l’amor per la família, desenganys amorosos, l’amor per les amigues, l’amor secret... Tots tenen el denominador comú que estan narrats per dones i que, en menor o major mesura, mostren les esquerdes d’aquest sentiment universal.

No m’entusiasmen els reculls de relats i contes perquè sempre em quedo amb la sensació que em falta alguna cosa, que vull aprofundir més. En aquest cas, però, això no m’ha passat. Kawakami ens ofereix pinzellades amb una prosa delicada, sòbria però que t’embolcalla. 

La veritat és que he gaudit de la lectura i que la llargada dels relats m’ha permès anar-m’hi endinsant en estones curtes. M’ha agradat especialment que, tot i que tots els relats tenen una aura de tristesa, en general no són històries depriments, sinó que són com la vida mateixa, que té coses bones i coses no tant bones. 
Els deu relats que més m’han agradat són: “L’estiu del transistor”, “Vola a Hawaii amb Torys”, “A vegades l’odio”, “Pelegrins”, “Mitjons de colors”, “Estampa primaveral”, “El coco”, “Una carta verda dins un sobre verd”, “Flors de paper” i “La graduació”. 

Llegir Amors imperfectes és com observar escenes quotidianes a través d’un espiell, i que alhora t’amarin els sentiments que experimenten les narradores. He sentit allò que a vegades diem, que voldria abraçar-les i dir-los que sí, que hi ha amors imperfectes perquè nosaltres també som imperfectes, però que, com diuen els Amics de les Arts, és possible trobar bellesa en una esquerda.

I bé, ja puc dir que per fi he trobat una autora japonesa que m'agrada! 😄

"Em va deixar un dimarts a la nit, malgrat que el dimarts és el meu dia preferit de la setmana. El dilluns és un meló verd que encara no ha madurat. Els dimecres i els dijous són un plàtan que comença a estar massa tou. Els divendres i els dissabtes són una papaia a punt de caure de l'arbre. El dimarts, en canvi, és un tomàquet lleugerament dolç que amb prou feines fa olor. Per això és el meu preferit. És un dia net, neutre i ferm."

Coneixem una mica més l'autora?
Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) va estudiar Ciències Naturals i va ser professora de Biologia fins que el 1994 va publicar la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l'han convertida en una de les escriptores japoneses més llegides d'avui en dia. Entre la seva obra trobem El cel és blau, la terra blanca (2001), Allò que brilla com el mar, Vides fràgils, nits fosques.



Txell.Cat

dissabte, 26 de març de 2022

La dependienta - Sayaka Murata


Títol: La dependienta
AutoraSayaka Murata
Llengua original: japonès
Traductora: Marina Bornas
EditorialDuomo Ediciones
Any: 2016 (original); edició de 2019

"El pasatiempo favorito de las personas normales es juzgar a las que no lo son."

Estic llegint El somni del poble Ding de Yan Lianke i Anna Karènina en dues lectures conjuntes i tenia ganes d'agafar alguna cosa lleugera i ràpida per trencar una mica, així que vaig escollir La dependienta de Sayaka Murata d’entre tots els llibres que em vaig endur de la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar.

Amb aquesta lectura continuo el viatge del #marçasiàtic i faig parada al Japó. A més, també m’estreno amb el primer repte del #MataróDeLlibres del 2022, que ens convida a llegir veus asiàtiques.

A La dependienta Keiko Furukura, de 36 anys, ens explica en primera persona com sent que no acaba d’encaixar en aquest món si no és a la botiga de conveniència on treballa des de fa 18 anys. La Keiko ja va ser una nena fora de norma, amb uns comportaments peculiars que van fer que els seus pares la portessin al metge per curar-la (curar-la de què?) i que tothom la titllés de ser rara. Ara, a l’edat de 36, la societat espera que es casi, tingui fills i trobi una feina estable, però ella ja està bé com està. A la botiga ha trobat un espai segur, coneix les normes que ha de seguir i el que s’espera d’ella tan bé que és una treballadora excel·lent; viu per la botiga i s’hi ha fusionat tant que en forma part. De tant en tant queda amb antigues companyes d’escola i va a veure la família, però en aquestes situacions ha de fer un esforç per comportar-se segons la norma, una norma que no entén.

Sayaka Murata ha escrit una novel·la lleugera i àgil, carregada d’humor, d’ironia i amb una mica d’absurd que es llegeix molt ràpid. La dependienta és una denúncia contra els estereotips i les normes socials que ens classifiquen en persones “normals” i “bitxos raros” i que ens porten a seguir tots els mateixos passos i a jutjar els qui no els segueixen. La Keiko, a la seva manera, aconsegueix encaixar en la societat quan adopta el rol de “dependenta”, però quan no fa aquest paper torna a estar desubicada (a ulls dels altres) i veu que les persones del seu voltant s’incomoden amb certes respostes i comportaments seus.

A voltes la Keiko m’ha recordat el protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit, una persona extremadament racional, obedient i que li costa entendre els comportaments humans, però que s’esforça per encaixar.

No és un llibre brillant, però és àgil i convida a la reflexió. És d’aquelles novel·les que entre el “hihi-haha” et fan plantejar: com tractaria jo la Keiko si la conegués?

"Entonces sentí por primera vez que formaba parte del mundo, como si acabara de nacer. Aquel día había surgido una nueva pieza que encajaba con total normalidad entre las demás: yo."


Coneixem una mica més l'autora?
Sayaka Murata (Inzai, 1979) és una escriptora japonesa contemporània, guanyadora de diversos premis literaris. La seva desena novel·la, La dependienta, ha estat el seu debut en l'esfera internacional gràcies al premi literari més prestigiós del Japó, el Premi Akutagawa.


Txell.Cat

dissabte, 12 de març de 2022

I del cel van caure tres pomes - Nariné Abgarian


Títol: 
I del cel van caure tres pomes
AutoraNariné Abgarian
Llengua original: rus
Traductora: Marta Nin
EditorialComanegra
Any: 2015 (original); edició de 2021
"D'entrada, en Vassili se'n va desentendre; no es prenia seriosament les seves paraules, però al capdavall s'hi va avenir a contracor perquè sabia perfectament que al món no hi havia gaires coses més doloroses que una vellesa en soledat."

Un any més he decidit sumar-me al #marçasiàtic, la proposta de  @magratajostiernos que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. L'any passat vaig decidir llegir obres de diferents països i vaig prioritzar que la llengua original del llibre fos la del país en qüestió, és a dir, que no fos un llibre d'un autor d'origen xinès que escrivia en anglès. Vaig gaudir molt del viatge i aquí en podeu trobar un resum. 
Aquest any intentaré no repetir països i em fixaré la llengua, però no descartaré lectures per aquest motiu. Enguany em proposo prioritzar les lectures que em vingui de gust sobre la marxa. Vaig fer una selecció prèvia, vaig passar per la biblioteca i vaig arrasar, però llegiré el que pugui i punt. 

I ara, centrem-nos en la ressenya.
La primera parada del viatge asiàtic d'enguany ha estat a Armènia, un país que m'és un gran desconegut. I del cel van caure tres pomes de Nariné Abgarian és una novel·la coral situada a Maran, un poble remot d'Armènia. Al llarg de les pàgines d'aquesta novel·la, que és com una rondalla, coneixem la història dels vells que viuen al poble, els seus avantpassats i les desgràcies que han hagut de superar (guerres, fam, terratrèmols...). 

La vida dels habitants de Maran es va desgranant en capítols que són com petits contes, que es van entrellaçant fent salts endavant i enrere en el temps. No entraré a parlar de personatges perquè crec que val la pena que us hi endinseu a cegues i els conegueu vosaltres mateixos. 

Els personatges són entranyables, les seves vides tan dures, que t'entendreixen el cor i els voldries abraçar ben fort. I la màgia de tot plegat és que malgrat el panorama i totes les desgràcies, el to no és trist. La prosa i la traducció són una delícia; flueix i atrapa tot i no tenir una acció frenètica, sinó més aviat el contrari. 
I del cel van caure tres pomes és una novel·la d'aquelles de persones normals, on el més important que hi passa és la vida, que continua obrint-se camí i fent lloc a la felicitat.

"La mort és a tot arreu. Però la vida també."

Si us ha agradat, també podeu llegir...
Si llegiu I del cel van caure tres pomes i us agrada, us recomano que llegiu L'últim amor de Baba Dúnia d'Alina Bronsky i Un lloc anomenat Antany d'Olga Tokarczuk. 
Els tres llibres se situen en indrets remots deixats a la seva sort, colpits per les desgràcies, on els morts i els fantasmes hi són presents, amb una màgia ancestral que ho impregna tot. Amb el primer, a més, coincideixen que els personatges són d'edat avançada. 
Però I del cel van caure tres pomes m'ha recordat especialment Un lloc anomenat Antany. La diferència principal entre els dos diria que és el to esperançador que ens regala Nariné Abgarian, amb un final que dóna peu a seguir vivint.

Us recomano que llegiu aquesta conversa entre l'autora i la traductora (potser millor que ho feu si heu llegit el llibre) que es va publicar a Catorze.cat. 

I com diuen les rondalles armènies, rodolaran tres pomes que cauran del cel a la terra: una per a qui ho va veure, una per a qui ho va contar i la tercera per a qui ho va escoltar.

"Fruit de l'edat, als seus sentiments els mancava l'ardor i la passió que ofusquen el seny, i els seus cossos no tenien la possibilitat de viure l'amor tan sovint com els cossos joves, però tots dos eren comprensius, ho acceptaven i estaven immensament agraïts al cel per la sortosa oportunitat de poder compartir la tardor de la vida amb un amor de debò."

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d'un llibre de la pila de pendents.

Coneixem una mica més l'autora?
Nariné Abgarian (Berd, 1971) és una escriptora armènia. Es va traslladar a Moscou el 1994 i escriu en rus, però conserva la nacionalitat armènia. La seva carrera literària va començar en un bloc, on publicava històries sobre la seva infància. Una editorial s'hi va fixar i li van proposar escriure'n un llibre. El 2011 va ser guardonada amb el Premi literari Iàsnaia Poliana.
I del cel van caure tres pomes ha estat traduït a una vintena de llengües, però no és la seva única obra (tot i que de moment és la única que ens ha arribat traduïda).


Txell.Cat

dijous, 24 de febrer de 2022

La cosina Rachel - Daphne du Maurier


Títol: 
La cosina Rachel
Autora: Daphne du Maurier
Traductora: Marta Pera Cucurell
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1951

"El cas és que la vida s'ha de suportar, i viure-la. Però com viure-la, vet aquí el problema."

Ja se sap que les expectatives a vegades poden jugar males passades. No sé si ha estat això, aquestes ganes de llegir La cosina Rachel per totes aquelles ressenyes entusiastes que n’havia llegit, o si tampoc m’hauria entusiasmat si l’hagués llegit sense la “pressió” de les expectatives (ja m’enteneu).
L’he llegit en una lectura conjunta amb El Reducte Català, la comunitat lectora i ressenyaire en llengua catalana d’Instagram, i tot i que no se m’ha fet insofrible, tampoc m’ha encantat. Si no hagués estat una lectura conjunta i no fos perquè tenia ganes de saber què era el que havia fascinat a tants lectors, potser l’hagués deixat a mitges o l'hauria deixat reposar... Tampoc crec que el fet que l’hagués de llegir amb la pressió d’haver-lo de retornar a la biblioteca perquè algun altre usuari l’havia reservat hagi ajudat (i per cert, l’usuari en qüestió va acabar anul·lant la reserva quan ja l’havia acabat, gràcies! 😂😅).
Sigui com sigui, la Rachel i jo no ens hem acabat d’entendre.
 
La cosina Rachel és una novel·la psicològica i de suspens narrada pel jove Philip Ashley. En Philip, orfe des de ben petit, s’ha criat amb el seu cosí Ambrose, vint anys més gran i que li ha fet de pare. La seva relació és molt especial i viuen feliços i contents fent de terratinents en un casalot sense presència femenina. Tanmateix, l’Ambrose ha de viatjar a Itàlia per salut i allà coneix la cosina (llunyana i vídua) Rachel, una dona encantadora i atractiva amb qui s’acaba casant al cap de poc. Una carta de l’Ambrose alarma en Philip, que decideix marxar de seguida cap a Itàlia per retrobar-se amb ell. Malauradament, quan hi arriba ja és massa tard.

La novel·la està ben escrita i traduïda, carregada de detalls i matisos d’aquells que amb una segona lectura segur que enganxes (una segona lectura que no faré 😄). Suposo que la gràcia de la novel·la psicològica i de suspens és aquest ambient inquietant i tens, aquest veure que hi ha coses que no encaixen, aquest pensar que en qualsevol moment tot es pot tòrcer... però què voleu que us digui, a mi se m’ha fet lent i repetitiu i necessitava una mica més d’acció. Mentre llegia m’ho imaginava com una pel·lícula i tinc la sensació que com a tal m’hauria enganxat i m’hauria agradat més. Sí, tenia curiositat i notava la tensió, però no em treia el son i podia deixar de llegir perfectament.

Reconec que Du Maurier aconsegueix fer-nos ballar el cap i fer que no ens refiem ni de la Rachel ni d’en Philip. De fet, a mi cap dels dos personatges m’ha caigut bé. En Philip és misogin, prepotent i immadur, però la Rachel és manipuladora i tèrbola. L’autora se’n surt tan bé alhora de construir uns personatges carregats de clarobscurs que fa que augmenti la sensació de desconcert i d’intriga i que el lector no sàpiga per on tirar. La sensació és com la de caminar per una teranyina fina que es pot trencar en qualsevol moment.

Amb tot, he de dir que he gaudit de la lectura conjunta en si, i m’ha semblat que havíem escollit molt bé el llibre, ja que el debat ha estat molt ric i divertit. 
 
La cosina Rachel és el meu primer Du Maurier i, tot i que no descarto que pugui llegir-la de nou en un futur, ara mateix no correré a les llibreries ni biblioteques a buscar-la 🙃.

"...trobo que no hi ha res tan autodestructiu, ni cap emoció tan menyspreable, com la gelosia."
Coneixem una mica més l'autora?
Daphne du Maurier (Londres, 1907 - Cornualla, 1989) va ser filla d'una família benestant anglesa. Es va educar a casa i després en internats a París. Va començar a escriure contes el 1928, i tres anys després va publicar la seva primer novel·la, The loving spirit. Tanmateix, no va ser fins la publicació de Rebecca el 1928 que es va convertir en una de les escriptores més reconegudes del reu temps. Diverses novel·les seves han estat adaptades al cinema, com ara Rebecca, Els ocells o La cosina Rachel. El 1969 va ser nomenada Dama de l'Orde de l'Imperi Britànic.
"Vaig sentir una mena de commoció estranya al cor, com la que sents quan ets petit i de cop descobreixes la mort, o el mal, o la crueltat."

Txell.Cat

dijous, 17 de febrer de 2022

Atonement - Ian McEwan


Títol: 
Atonement (Expiació)
Autor: Ian McEwan
Llengua original: anglès
Editorial: Vintage
Any: 2001
"She learned a simple, obvious thing she had always known, and everyone knew: that a person is, among all else, a material thing, easily torn, not easily mended."
Aquest mes de febrer l'he començat compaginant dues lectures conjuntes de dos llibres que tenia pendents i mai no trobava el moment. En algun moment vaig pensar que llegir tantes coses diferents alhora seria massa, però ho he portat prou bé i he arribat força bé a les fites (en alguna ocasió, he fet tard, però això tampoc m'ha fet patir). Crec que no tots els llibres són adequats per llegir-los en grup i anar comentant, però els d'aquest mes eren d'allò més encertats. A banda de la novel·la que ens ocupa, que he llegit amb el club de lectura #British, he llegit Matar un rossinyol de Harper Lee amb el Club de Lectura Jaula de Grillos.

Fa poc més d'una hora que he enllestit Atonement i encara l'estic assimilant. Aquesta història m'ha deixat el cor petit, tendre i tou.

Atonement d'Ian McEwan està estructurat en quatre parts (o en tres parts i un epíleg, si ho preferiu) i totes elles són força diferents. De fet, això em va sorprendre molt i em va descol·locar, però quan acabes la lectura tot pren sentit i aleshores és quan ets conscient del tros de novel·la que acabes de llegir i saps que et farà falta temps per pair-la. 
"A story was direct and simple, allowing nothing to come between herself and her reader -no intermediaries with their private ambitions or incompetence, no pressures of time, no limits on resources. In a story you only had to wish, you only had to write it down and you could have the world; in a play you had to make do with what was available […]. A story was a form of telepathy. By means of inking symbols onto a page, she was able to send thoughts and feelings from her mind to the reader’s. It was a magical process, so commonplace that no one stopped to wonder at it."
La primera part ens situa en un dia molt calorós de l'estiu de 1935, en una casa dels Tallis, una família benestant. Briony és una adolescent de 13 anys que està començant a despertar de la infància, és molt fantasiosa, sensible i apassionada i li encanta escriure històries. Té moltes ganes que arribi el seu germà gran, Leo, i li prepara una obra de teatre per donar-li la benvinguda. A la casa també hi ha Cecilia, la germana mitjana que ha tornat de la universitat de Cambridge a passar l'estiu a casa, en Robbie, el fill de la serventa, i els cosins. Briony veu una escena de Cecilia i Robbie des de la finestra de casa que la portarà a una mal interpretació que afectarà per sempre més la vida dels tres. I així, Briony, intentarà expiar la seva culpa al llarg de tota la seva vida.
La primera part està divida en capítols i a cada capítol ens endinsem en la ment d'un personatge diferent. McEwan excel·leix en aquesta primera part, aconsegueix mantenir la intriga i el ritme, i alhora ens ofereix diverses visions com si es tractés d'un calidoscopi, sense que es faci pesat. Totes les veus estan molt ben construïdes i totes hi aporten alguna cosa nova.

La segona part és molt diferent i no m'hi esplaiaré per no fer espòilers. En aquestes pàgines la història se centra en un personatge i ens trobem en un altre escenari: estem a França durant la Segona Guerra Mundial en plena retirada. Hi ha flashbacks i records que ens permeten connectar amb la primera part de la novel·la, però és una altra història. Aquí hi va haver alguns moments que vaig pensar que se'm faria feixuga, però realment no deixava d'avançar pàgines.
Aquesta part té un estil diferent de la primera: és més descriptiva i potser menys introspectiva, però també té moments brillants. Jo us prometo que m'he sentit totalment entre les tropes que es retiraven cap a Dunquerque.

I arribem a la tercera part i McEwan ens torna a canviar l'esquema. Ara tornem a Anglaterra, a Londres i seguim en guerra, però ara la vivim des d'una altra perspectiva i des d'un altre personatge. Segueixen les descripcions que apareixen a la segona part i que submergeixen el lector totalment.
I el final. Unes últimes pàgines que d'entrada fan arrufar el nas i que et preguntes si realment fan falta, i aleshores tot s'acaba arrodonint, i McEwan et reserva una última sorpresa per trencar-te el cor en mil bocins.
"Finally he spoke the three simple words that no amount of bad art or bad faith can ever quite cheapen. She repeated them, with exactly the same slight emphasis on the second word, as though she were the one the say them first. He had no religious belief, but it was impossible not to think of an invisible presence or witness in the room, and that these words spoken aloud were like signatures on an unseen contract."
Atonement m'ha agradat moltíssim, però en sóc més conscient ara que he acabat la lectura i que me la miro sencera. Mentre anava llegint veia que estava ben escrit, que la història estava bé, però no tenia la sensació de tenir una novel·la brillant entre mans. McEwan ha escrit una novel·la amb una història commovedora i dura, i l'ha escrit amb estils diferents que demostren un domini brutal de les tècniques narratives. L'autor juga amb el lector i el fa anar per on vol, ens fa ballar el cap, ens fa estimar uns personatges que després ens fan enfadar, i ens fa odiar-ne uns altres que després ens desperten  una profunda compassió. Em trec el barret, senyor.

Finalment, apuntar que l'he llegit en anglès. El lèxic és molt ric i les imatges poètiques són molt freqüents, així que si no esteu avesats a llegir en anglès, no us recomano que el llegiu en aquesta llengua. A mi m'ha exigit un punt més de concentració que altres lectures en anglès; suposo que també hi fa l'estil de deixar fluir els pensaments dels personatges.

En qualsevol cas, en anglès, en català o en castellà, us en recomano moltíssim la lectura. Doneu-li una oportunitat i sigueu pacients perquè us sorprendrà.

Ara tinc moltes ganes de veure'n la pel·lícula, que no l'he vist 😊 (òbviament, perquè si no segurament no m'hauria sorprès tant). Si heu vist la pel·lícula, podeu llegir el llibre igualment només per gaudir de com està escrit.
"Perhaps she was not as weak as she always assumed; finally, you had to measure yourself by other people - there really was nothing else. Every now and then, quite unintentionally, someone taught you something about yourself."

Coneixem una mica més l'autor?
 Ian McEwan (1948) és un escriptor i guionista anglès, considerat un dels millors 50 escriptors britànics de l'actualitat per la seva vasta producció literària. Als seus inicis va començar escrivint novel·la gòtica, fet que li va donar el sobrenom de "Ian Macabre". L'any 1997 va publicar Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Atonement (2001) és la seva novel·la de més èxit, gràcies també a la versió cinematogràfica que se'n va fer i que va ser guardonada amb un Òscar.

"These were everyday sounds magnified by darkness. And darkness was nothing - it was not a substance, it was not a presence, it was no more than an absence of light."
Txell.Cat