dimarts, 22 d’octubre del 2024

La gran caminada - Stephen King / Richard Bachman


Títol:
La gran caminada
Autor: Stephen King amb pseudònim de Richard Bachman
Traducció: Martí Sales
Llengua original: anglès
Editorial: Males Herbes
Any: 1978 original; 2020 traducció al català

"La certesa de la mort, tan clara i indiscutible com una fotografia, volia ficar-se-li dins i aclaparar-lo. Volia paralitzar-lo. Va foragitar-la amb una fredor desesperada. La cuixa li feia un mal atroç, era una agonia, però estava tan concentrat que quasi no la notava. Li quedava un minut. No, ara cinquanta segons, no, quaranta-cinc, se m’esmuny, el temps se m’acaba."


Cada any, voluntàriament, un centenar de joves participen a la gran caminada, un esdeveniment macabre que és televisat i seguit pels habitants dels Estats Units. Un cop comença la caminada, no poden aturar-se ni baixar del ritme autoritzat si no volen rebre un avís dels escamots, que els acompanyen ben armats en tancs pel lateral de la carretera. Tres avisos i moren. Si intenten escapar, moren. Si es posen malalts, moren. És la llei del més fort, del més resistent, i el qui guanyi la caminada, només un, podrà tenir tot allò que desitgi. 


"T'obsessiones amb una cosa, t'hi capfiques i al final no ho vols. Oi que és una merda que les grans veritats siguin unes mentides així?"


Tots els joves s'hi presenten voluntàriament, ja sigui per superar una ruptura, per demostrar-se (a ells mateixos o als seus amics) que ho poden fer, o en un moment d’insensatesa adolescent. Sigui com sigui, tots són allà i miren de trobar l'equilibri entre la soledat que els manté aïllats de la resta de contrincants i l'amistat incipient que neix en saber-se tots condemnats a mort. Pluja, fred, calor, nit, gana, esgotament, llagues, rampes, febre… i als laterals de la carretera, centenars de persones de públic que els animen i que no s’esgarrifen al so d'un rifle i d'un cos que cau contra l'asfalt. A mesura que avança la caminada, es van creuant grups d'amics i es van definint rols en el col·lectiu. 


La gran caminada és un d'aquells llibres que ja saps d'entrada que massa bé no poden acabar. El final és el que havia de ser, però m'ha deixat una mica desangelada; potser, després de tants passos sobre l'asfalt, esperava alguna cosa diferent. 


El ritme de la novel·la és un punt lent, és una caminada molt llarga i amb un paisatge monòton. Al final sí que, a mesura que queden menys caminants, s'accelera una mica. 


"Qualsevol joc sembla net si s'enganya tothom alhora."


Es diu que King, amb el pseudònim de Richard Bachman, va escriure una crítica a la guerra del Vietnam, on milers de joves es van allistar a l'exèrcit sense saber ben bé perquè ho feien. La gran caminada parla de les conseqüències de les decisions que prenem, que poden arribar a ser una condemna, de l'amistat i qüestiona durament la inèrcia de la societat, la falta d'esperit crític i la pèrdua de sensibilitat que ens porta a acceptar com a “normals” algunes imatges i fets esfereïdors. 


"En Garraty es va posar les mans a la cara i es va haver de doblegar per seguir caminant. Els sanglots el destrossaven, el mal que li feien estava molt més enllà de qualsevol dolor que la Caminada li hagués pogut infligir. 

Tant de bo no senti els trets, va pensar. Però els va sentir."


Txell.Cat

dilluns, 7 d’octubre del 2024

El màgic d'Oz - L. Frank Baum


Títol:
El màgic d’Oz
Autor: L. Frank Baum
Traducció: Ramon Folch i Camarasa
Il·lustracions: Jesús Gabán
Llengua original: anglès
Editorial: La Galera
Any: 1900 original; 1983 traducció al català

"El cicló havia dipositat la casa, molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots carregats de fruita apetitosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de vius colors cantaven i saltironaven entre els arbres i els arbusts."


Feia temps que tenia ganes de rellegir El màgic d’Oz, que vaig llegir quan era petita i en tenia un record dolç. Patia una mica pel regust que em deixaria una relectura d’un llibre que tenia idealitzat en el record, però he de dir que malgrat el pas dels anys, ha envellit prou bé. 

He llegit el mateix exemplar que vaig llegir aleshores, amb la traducció de Ramon Folch i Camarasa, amb un català genuí i deliciós, d’aquell que avui en dia costa de trobar als llibres, però que quan el llegeixes no pots evitar pensar que tenim una llengua rica i preciosa.


El màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una nena òrfena que viu amb els seus oncles i el seu gos Totó en una casa de pagès a Kansas. Un bon dia, un cicló s'endu la casa pels aires amb la nena i el gos a dins, que no han tingut temps d’amagar-se al refugi. Durant hores i hores, la casa fa giragonses amb el cicló fins que la Dorothy s’adorm amb el balanceig, mentre espera que amaini. Quan es desperta, descobreix meravellada que està en un lloc molt diferent i llunyà de casa seva, lluny dels seus oncles i només acompanyada pel seu inestimable Totó. Malgrat la bellesa d’aquell indret, la Dorothy vol tornar cap a casa, així que, seguint les indicacions que li donen els primers habitants amb qui es creua, s’encamina cap a la ciutat d’Oz per conèixer el gran màgic d’Oz que semblar ser l’única persona que la pot ajudar.

De camí cap a la Ciutat de les Maragdes, la Dorothy coneix tres personatges que l’acompanyaran a veure el gran màgic, cadascun amb un desig diferent. L’espantaocells vol demanar-li un cervell; el llenyataire de llauna vol demanar-li un cor, i el lleó vol coratge. Plegats recorreran paisatges molt diversos, s’enfrontaran a tota mena de perills, coneixeran els micos alats, bruixes bones i bruixes dolentes… aconseguiran arribar a la Ciutat de les Maragdes i reunir-se amb el Gran Oz? 


Amb El màgic d’Oz, tal com apuntava a la introducció, Frank Baum va voler escriure una història “exclusivament per agradar als infants d’avui. Vol ser una rondalla meravellosa modernitzada, que conserva de les velles l’element meravellós i joiós, però en deixa de banda les angoixes i malsons”. Per a ell, calien històries per als infants que no tinguessin cap ensenyament ni moralina, ja que de l’educació ja se n’encarregaven les escoles; volia fer una història absolutament per al gaudi dels nens. I així va néixer El màgic d’Oz.


M’ha agradat tornar al país d’Oz i acompanyar la Dorothy i els seus amics en les seves aventures, però sobretot m’ha agradat tornar-hi amb el català de Folch i Camarasa. 


Txell
.Cat

dimecres, 2 d’octubre del 2024

Neguit permanent - Tsitsi Dangarembga


Títol:
Neguit permanent
Autora: Tsitsi Dangarembga
Traducció: Aurora Ballester
Llengua original: anglès
Editorial: L’Agulla Daurada
Any: 1988 original; 2023 traducció al català

"Les necessitats i les sensibilitats de les dones a la meva família no es consideraven una prioritat, ni tan sols legítimes."

Sartre va escriure que “la condició del nadiu és un estat de neguit permanent”, i aquesta cita és la que dóna nom al primer llibre d'una trilogia amb marcats trets autobiogràfics de l'autora zimbauesa Tsitsi Dangarembga. En aquest primer volum, Dangarembga, repassa alguns esdeveniments clau de la seva infància i adolescència que la van dur a poder estudiar i formar-se en un col·legi catòlic de majoria blanca. Però anem a pams.

La protagonista i narradora de la novel·la és la Tambudzai, que des de ben petita ha vist l'educació com una via de sortida cap a una vida menys dura i cap a la llibertat. A la família en tenen precedents: el seu tiet Babamukuru i la seva dona Maiguru, que comptem amb una extensa formació a l'estranger. Malauradament, al Zimbàbue (aleshores Rodhèsia) dels anys 60 l'accés a l'educació estava restringida als qui s'ho podien permetre, amb preferència per als fills mascles. És per això que quan el seu germà Nhamo mor d'adolescent, quan ella té 13 anys, la Tambudzai ho viu com una oportunitat per créixer, ja que ara serà ella la qui enviaran a escola a la missió catòlica.

"No em va saber greu quan es va morir el meu germà. Tampoc no em disculpo per la meva despietat o, com podríeu dir-ne, per la meva manca de sentiments. Perquè no és gens això."

"Així va començar el període de la meva reencarnació. A mi m’agradava pensar en el meu trasllat a la missió com la meva reencarnació. [...] Alliberada de les limitacions de les necessitats i les misèries que havien definit i delimitat la nostra activitat a casa, vaig invertir molta energia a acostar-me a la idea que jo tenia del que era una jove de món. Ara anava neta, no només en les ocasions especials sinó cada dia de la setmana. [...] M’ho vaig llegir tot, des d’Enid Blyton a les germanes Brontë, i tot em va interessar. Capbussant-me en aquests llibres sabia que m’estava educant, i allò m’omplia de gratitud cap als autors perquè em portaven a llocs on la raó i l’instint no entraven en contradicció."


Allà la Tambudzai es dedicarà a estudiar i aprendre tant com pugui al costat de la seva cosina Nyasha, amb qui teixeix un vincle molt especial. La Nyasha i el seu germà han viscut uns anys a Europa mentre els seus pares acaben els estudis, i quan tornen se senten desorientats: han viscut en un país més obert i han començat a oblidar la seva llengua materna. Així, la Nyasha, i més endavant la Tambudzai, comencen a qüestionar algunes tradicions i actituds, sobretot el patriarcat.

"És el resultat d’haver de triar entre una mateixa i la seguretat. [...] Em va fer pena que la Maiguru no pogués fer servir els diners que guanyava per a les seves conveniències i que el matrimoni li hagués impedit de fer les coses que ella desitjava."

 "El que no m’agradava era que tots els conflictes portaven a aquesta qüestió de la feminitat. La feminitat com el contrari i inferior a la masculinitat."


La família de la Tambudzai viu al camp, lluny de les ciutats i la modernitat (de fet es narra el seu primer trajecte en cotxe, el descobriment de les línies de les carreteres i del lavabo), en una cultura profundament patriarcal, jeràrquica i de comunitat. La mare de la protagonista, casada als 15 anys, es dedica al camp i a tenir fills i està convençuda que ser dona és una càrrega, com també ho és ser negra:

"La mare deia que ser negra era una càrrega, però el Babamukuru no era pobre. La mare deia que ser dona era una càrrega perquè havies de portar fills al món i cuidar-los, i també al marit. Però em semblava que no era veritat. El Babamukuru cuidava molt bé la Maiguru, en una casa gran a la missió, que jo no havia vist, però havia sentit comentaris sobre la seva grandor i elegància. [...] Vaig decidir que era millor ser com la Maiguru, que no era pobra  no havia quedat esclafada sota el pes de ser dona."

Per més formació que tingui una dona, segueix sent inferior en la jerarquia familiar, així que en les trobades familiars la Tambudzai ha de servir als seus familiars jeràrquicament. També a l'hora de menjar, les dones mengen el que els homes no han volgut, i els infants, al seu torn, el que els ha sobrat a les dones.

"Jo tenia una tasca especial. Havia de portar el gibrell amb aigua perquè la gent es rentés les mans. A mi no m’agradava fer-ho, perquè t’havies de fixar molt bé en la categoria de cada parent, perquè si no podies cometre errors, sobretot quan hi havia tantes persones. [...] Em vaig agenollar i aixecar, agenollar i aixecar davant dels meus parents mascles en ordre descendent d’edat, i per últim davant de les meves àvies i ties, oferint-los un gibrell d’aigua i una tovallola."

A Neguit permanent també apareix la dicotomia entre el cristianisme i la religió ancestral, entre abraçar i rebutjar l’anglicització. El cristianisme comença a estendre's a través de les missions que eduquen i formen el jovent, però els rituals i la bigàmia encara forma part de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, hi ha qui veu l’anglicització dels joves que es formen a les missions catòliques (amb mestres negres que han estat educats per blancs) o als col·legis privats (amb docents blancs) com una amenaça i hi ha un cert rebuig.

Tot i que és breu i cap al final, m'ha agradat que també aparegui la diferència de tracte i atenció que rep la Nyasha, la cosina, en mans d'un metge blanc i d'un metge negre. El primer nega absolutament que la Nyasha estigui malalta perquè “els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit”.

Tot i que no apareix explícitament, hi ha referències a alguns anys concrets que permeten situar la història entre els anys 60 i 80 del segle XX, uns anys convulsos per al país. Hi ha un moment que la narradora diferencia els blancs que colonitzen i els que venen a ajudar (i crec que s’hi pot entreveure una mica un to de crítica):

"Una altra cosa diferent de la missió era que hi havia molts blancs. Els blancs de la missió eren un tipus de gent especial, especial en el sentit que la meva àvia m’havia explicat, ja que eren sagrats. No havien vingut a prendre sinó a donar. Eren aquí per fer l’obra de Déu, a la part més fosca de l'Àfrica. Havien renunciat a les comoditats i la seguretat de les seves llars per venir a il·luminar la nostra foscor. [...] Era un sacrifici que feia que els estiguéssim agraïts, un sacrifici que els feia superiors, no només a nosaltres sinó també als altres blancs que havien vingut a viure aventures i a servir-se de les nostres maragdes."

 

Retornant al fil, Neguit permanent és la història de creixement de la Tambudzai, una camperola que somnia i lluita per anar a escola, empoderar-se i alliberar-se.

"Jo pujaria un esglaó més cap a la meva llibertat. Un altre esglaó més lluny de les mosques, les pudors, els camps i els parracs; de les panxes que mai s’acabaven d’omplir, de l’obediència abjecta del meu pare cap al Babamukuru i de la letargia crònica de la meva mare."


Neguit permanent és una novel·la amb molta història; la història del cor de l'Àfrica que habitualment ens ha arribat per veus blanques i que ens arriba amb la veu d'una dona negra. Hi ha molts detalls, molt costumisme, molta cultura i molta veritat en aquest primer volum.

He gaudit molt de la lectura perquè he pogut aprendre i conèixer moltes coses a través d'una veu genuïna. I de fet, tot el context i rerefons és el que m'ha agradat més de Neguit permanent, més enllà de la història de creixement de la jove Tambudzai. Així que no puc no recomanar-vos-en la lectura, que estic segura que us enriquirà de valent.

Txell.Cat

dissabte, 14 de setembre del 2024

Com un batec en un micròfon - Clara Queraltó


Títol:
Com un batec en un micròfon
Autora: Clara Queraltó Llengua original: català Editorial: Anagrama
Any: 2024

"No ho dèiem però ens sentíem culpables de tota la felicitat d’aquells dos mesos, com si hi hagués d’haver un encaix entre la felicitat i la desgràcia i si mous una peça d’un cantó, inevitablement, se’n mou una de l’altre."


Fa uns dies que vaig enllestir la lectura de Com un batec en un micròfon de Clara Queraltó, la següent novel·la que comentarem amb les amigues, i la veritat és que la novel·la m'ha generat sentiments contraposats. 


D'una banda, no he pogut deixar de llegir fins acabar-la, però de l'altra, tots dos personatges m'han caigut malament i, en un dels casos, m'han despertat molt fàstic i rebuig. 

 "Mentir t’empastifa i et deixa sola amb la teva pròpia farsa. Tens la mentida allà i l’has de cuidar com un gatet i vigilar que no prengui mal. Jo mentia sovint. Sense calcular-ho gaire, per comoditat, o per diversió o per tot a la vegada."

La idea i la estructura global de la novel·la m'han agradat força: dues visions de la mateixa història, com veure dues cares de la mateixa figura. En aquest aspecte, m'ha recordat a Apeirògon de Colum McCann. En general, però, per mi la lectura ha anat de més a menys.


La lectura és molt àgil i fresca, amb una prosa propera i sense tabús. Queraltó capgira els estereotips als quals estem acostumats i posa la bisexualitat, l'experimentació sexual, la masturbació femenina i l'ansietat i els trastorns alimentaris masculins sobre la taula. També tomba els rols clàssics en la relació amorosa entre la Gabriela i en Quim.  


La Gabriela acaba de fer 18 anys i, com cada estiu, decideix anar al poble on viu el seu avi a passar les vacances. Allà es retroba amb la Lena i la resta d'amics de la colla, i s'allunya dels pares, amb qui té una relació una mica tortuosa. Durant aquests mesos d'estiu la Gabriela treballa a la biblioteca del poble, surt de festa i fa tot el possible per captivar en Quim. En Quim té 39 anys i, amb la colla d'amics, han llogat un mas al poble per passar-hi l'estiu. 


"Després li vaig llepar el rastre d’una llàgrima, des dels granets de la barbeta, amunt fins a les pestanyes molles. Tota per a mi, la seva pena salada i que cada vegada n’hi quedés menys."

Com un batec en un micròfon no és la història d'amor i passió que esperava  entre dues persones amb força diferència d'edat. És un relat que es va tornant tèrbol com més s'acosta el final i que et deixa amb un regust molt desagradable; és una història que passa de la frescor de la joventut i de l'estiu a l'amargor d'una situació angoixant. 


"El que ens acaba fent mal és el que esperem de l’altre."

Txell.Cat

dimecres, 11 de setembre del 2024

Todos los fuegos el fuego - Julio Cortázar


Títol:
Todos los fuegos el fuego

Autor: Julio Cortázar

Llengua original: castellà

Editorial: Alfaguara

Any: 1966


"A veces llegaba un extranjero, alguien que se deslizaba entre los autos viniendo desde el otro lado de la pista o desde la filas exteriores de la derecha, y que traía alguna noticia probablemente falsa repetida de auto en auto a lo largo de calientes kilómetros. El extranjero saboreaba el éxito de sus novedades, los golpes de portezuelas cuando los pasajeros se precipitaban para comentar lo sucedido, pero al cabo de un rato se oía alguna bocina o el arranque de un motor, y el extranjero salía corriendo, se lo veía zigzaguear entre los autos para reintegrarse al suyo y no quedar expuesto a la justa cólera de los demás."


He descobert Cortázar amb Todos los fuegos el fuego, amb calma i en companyia de la Gina, en Sergi i en Dídac. La lectura se'ns ha allargat una mica més de tres mesos, però així l’hem pogut assaborir bé. Com a anécdota, el primer relat que vam llegir va ser “La isla a mediodía” a Brussel·les, ciutat natal de l’escriptor.


Todos los fuegos el fuego és un recull de vuit relats molt diversos, però tots tenen en comú que estan tenyits per un deix de tristesa i envoltats per l’aura del realisme màgic. Situacions reals que s’estiren fins a portar-les a l’absurd i a l’impossible, però redactades de tal manera que te n’hi vas i et deixes arrossegar per aquesta fantasia. 

Cortázar té un domini espectacular de l’escriptura i alguns dels contes són artefactes literaris. De la mateixa manera que altres artistes exploren i experimenten amb la pintura o l’escultura, Cortázar ho fa amb la paraula escrita amb un resultat excel·lent.


No vull entrar massa en cada relat perquè (a banda que quedaria una ressenya massa llarga) una part del joc de llegir Todos los fuegos el fuego consisteix a sentir-se descol·locat inicialment, i a deixar-se arrossegar per la història i per la ploma de Cortázar. Si us hi animeu, hi trobareu un embús interminable a una autopista a París, una família que vetlla per la tranquil·litat i la mare, uns germans que lluiten en una guerra civil i que veuen com s’acosta l’enemic, una jove infermera que cuida i vetlla un noi a l’hospital, un assistent de vol que somnia en visitar una illa que veu des de la finestra de l’avió, un espectador al teatre que es converteix en actor, una història de desamor a cavall de Roma i França, i la història d’un jove promès que passeja per les galeries de París buscant companyia.


"... todo eso hubiera parecido absurdo, pero un teatro no es más que un pacto con el absurdo."


En el meu cas, ha sigut un encert llegir en companyia aquestes vuit històries per compartir interpretacions, detalls i símbols. L’univers màgic de Cortázar dona peu a diverses lectures d’una mateixa història i és molt enriquidor veure que un altre hi troba un matís que tu no havies trobat, o es fixa en algun detall que a tu t’havia passat desapercebut. 


D’entre els vuit relats, els que més m’han agradat són “La autopista del sur”, “La señorita Cora” i “La isla a mediodía”.


"Hasta lo inesperado acaba en costumbre cuando se ha aprendido a soportar."


Txell.Cat

dijous, 5 de setembre del 2024

Els núvols meravellosos - Françoise Sagan

Títol:
Els núvols meravellosos
Autora: Françoise Sagan
Llengua original: francès
Traductor: Josep Maria Pinto
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1960 original, 2024 traducció al català
"No perquè l’estimés massa, sinó perquè ell no estimava el món, i l’arrossegava darrere seu, en el seu vertigen personal, egocèntric… A ell, només a ell, només l’havia de veure a ell, perquè ell només la veia a ella."
Fa un parell d'estius vaig descobrir Sagan amb Bon dia, tristesa i em va agradar molt. Per això, quan remenant els petits plaers de la biblioteca vaig veure Els núvols meravellosos no vaig dubtar a agafar-lo. 

La Josée és una jove parisenca que s'acaba de casar amb l'Alan, un nord-americà atractiu, ben posicionat i adinerat, i amb qui viu a Amèrica. Porten una vida relaxada, ociosa, sense haver de treballar i sense preocupacions, com unes vacances perpètues. Passen els dies amb amics, fan bons àpats, van a pescar… però al cap d'un temps aquest ritme comença a avorrir la Josée, que no s'acaba de sentir còmoda ni satisfeta. A mesura que avancen les setmanes, la Josée també va coneixent el seu marit, que és possessiu, gelós, xantatgista i, quan beu, també és agressiu. Aquella no és la vida somniada, el matrimoni desitjat i comença a enyorar el seu París dels anys 60, amb gent refinada i artistes, i amb la seva llibertat. 

"Va retrobar l’olor de la ciutat, l’aire apressat de la multitud, la sensació de caminar amb talons alts, i va somriure amb franquesa quan va reconèixer en Bernard.
- Josée… et feia morta.
- Casada, solament."

La relació entre la Josée i l'Alan és tòxica i perillosa. Ella tem que algun dia un dels dos prengui mal a mans de l’Alan i, d'alguna manera, és conscient que se n'ha d'allunyar, però alhora no ho vol fer i juga a posar-lo gelós amb infidelitats confessades. Tots dos es manipulen, es controlen i es desitgen, en un matrimoni destructiu, obsessiu i asfixiant. 

Els núvols meravellosos és una novel·la breu que parla de la recerca de la llibertat i de la felicitat, de l'immobilisme i l’autocompassió, del desig i l'atracció que ho arrossega tot. 

No he connectat ni empatitzat amb cap dels dos personatges. Tant la Josée com l'Alan m'han semblat retorçats, manipuladors i estúpids (potser si haguessin de treballar i no estiguessin tan ociosos no trobarien gust a fer-se mal i a jugar al gat i la rata). La Josée se sent insatisfeta i a disgust amb la vida que porta i amb el seu matrimoni, i tot i que la seva voluntat de sortir-ne es va manifestant al llarg de la novel·la, no acaba de fer el pas. S’autocompadeix i es queixa, fa algun pas però de seguida recula cap a la vida acomodada i avorrida. L’Alan és un maltractador de manual: xantatges i amenaces cobertes. Ell també passa els dies avorrits i només busca saber on és la Josée, fer-li l'amor i beure alcohol, fins que un dia decideix iniciar-se amb la pintura, així, per passar l'estona i deixar-li una mica d'aire a la Josée. En fi, insofribles, tots dos. 

M'ha fastiguejat tant d'immobilisme i tanta lamentació, en un relat que inicialment em va atrapar i que em va fer pensar que hi havia la possibilitat que la Josée s'alliberés d'aquella presó, abans d'adonar-me que ella també en tenia les claus. A poc a poc, l’estira i arronsa de la Josée m’ha anat allunyant de la història.

Altres entrades del mateix autor

Txell.Cat

dimecres, 28 d’agost del 2024

Els possessius - Jenn Díaz


Títol:
Els possessius
Autora: Jenn Díaz
Llengua original: català
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2021

"Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot."


M'agrada l'estil i les històries que explica Jenn Díaz, i Els possessius ho referma. M'he polit aquesta novel·la epistolar en tres dies i m'ha agradat molt (i això que la majoria de personatges són bastant insofribles!). 


A través de les cartes que s'adrecen entre onze personatges diferents anem descobrint les relacions familiars, amoroses, d'amistat que els uneixen. Al centre hi trobem una família benestant de ciutat: els pares, l’Helga i el Samuel, que viuen atrapats en les aparences, l'avorriment i la conveniència; l’Agneta, la filla gran que s'acaba de divorciar de l'Oliver inexplicablement i per sorpresa, i que no acaba de saber què vol; i l’Emma, la germana petita que fa repòs a la casa de poble de l'àvia per recuperar-se d'una malaltia. Al voltant hi tenim la Tina, una bona dona que sempre ha servit a la família amb discreció i sense fer soroll, i la seva amiga Camila que, com ella, ha deixat el poble i serveix a una altra família de la ciutat; la Sylvia i en Mattias, amics de l'Emma i parella que comença a trontollar; l’Oliver, recent separat de l'Agneta, i la seva mare. 


Com és habitual en l'obra de Díaz, la novel·la parla de les relacions familiars, d'amor i desamor, i de com les ruptures afecten els vincles entre familiars i amics. Les cartes a Els possessius són com fils que es van creuant per anar confeccionant un teixit de relacions i que alhora construeixen els personatges des de diferents prismes. Així, ens fem una imatge de l'Agneta amb les cartes que envia ella a diferents destinataris, les que rep, però també en les que se'n parla. 

A través de les cartes podem entreveure el caràcter de cadascun dels personatges, ja que hi trobem estils i tons diferents, com si els personatges parlessin i cadascú ho fes a la seva manera (com trobaríem si fossin cartes reals). 

La majoria de personatges, excepte la Tina, m’han semblat egoistes, pàmfils o massa cagadubtes. A alguns els hauria fet una bona sacsejada perquè reaccionessin, i a d’altres els hauria dit que així no es pot tractar a ningú, encara menys als qui en algun moment has estimat. Malgrat això, les seves històries m’han atrapat i, cap al final del llibre, alguns personatges comencen a fer un tomb i m’han caigut més simpàtics.

"…em pensava que eres feliç. Tot i que ja sé que no vol dir res, que molt sovint pensem que els altres són més feliços que nosaltres per martiritzar-nos i creure que les coses ens van malament i que els altres se’n surten i tu no. Reconec que jo sempre he estat així, he mirat les vides dels altres amb una certa enveja per no saber fer millor les coses."


M'ha agradat especialment trobar-hi la calma i el ritme pausat del correu postal i les cartes manuscrites, que s'allunya de la immediatesa de la missatgeria instantània que poques vegades deixa espai per a la reflexió. Hi ha cartes que es responen al cap d'uns mesos, i no passa res. Mentre que ara sovint esperem resposta a un missatge amb impaciència mirant la pantalla mentre ens surt que l'altre està escrivint, o ens fem un tip de refrescar la safata d'entrada del correu electrònic. 


Les cartes van datades, però sense indicar-ne l'any, i tampoc s'anomena una ciutat o un poble concret, fet que dota la història d'una certa atemporalitat. És cert que avui dia probablement no ens comuniquem mitjançant cartes (tot i que fa molta il·lusió rebre'n alguna de tant en tant), i que algunes de les situacions ens transporten uns anys enrere, però d'alguna manera, aquesta neutralitat en el temps i l'espai ens recorda que les relacions i els conflictes que hi trobem són atemporals. 


Els possessius és l'homenatge particular que fa Jenn Díaz a La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, una autora de qui no he llegit res encara però a qui, després d'aquesta lectura, tinc moltíssimes ganes de descobrir. 


Altres entrades de la mateixa autora


Txell.Cat