diumenge, 18 de setembre de 2022

Animal trist - Monika Maron


Títol: 
Animal trist
AutoraMonika Maron
Llengua original: alemany
Traductora: Carlota Gurt
EditorialEl Club Editor
Any: 1996 original, 2022 traducció al català
"A la vida, l'únic que no es pot deixar perdre és l'amor. Aquesta va ser la resposta, i molt abans de pronunciar-la jo ja la devia saber."

El 3 de setembre vaig fer 30 anys i vaig passar el dia de llibreria en llibreria. Animal trist de Monika Maron és una de les adquisicions que vaig fer, en concret a la Llibreria Ona, després de deixar-me recomanar pels llibreters d’allà. Quan vaig llegir-ne la sinopsi a la contracoberta vaig tenir clar que l’havia de comprar, ja que la història d’amor que s’hi explica comença als peus de l’esquelet de braquiosaure que hi ha al Museu de Ciències Naturals de Berlín, on vam ser fa poc més d’un mes. Aquí en teniu una prova:

Animal trist no és una novel·la trepidant de passar pàgines sense parar, sinó que és una mena de monòleg d’una protagonista sense nom que t’embolcalla i t’arrossega com una rierada. La protagonista, una dona d’edat incerta (ni ella mateixa sap l’edat que té) i que viu aïllada del món voluntàriament després de l’abandonament del seu amant, ens narra una història d’amor i passió folla. Malgrat no ser joves, la protagonista viu aquest amor boig com si fos un amor de joventut, però amb el fantasma de l’edat darrere l’orella.

"Un amor de joventut no és només un amor que una persona té en la seva joventut. És una cosa incomparable, perquè la persona a qui colpeix encara no ha viscut res amb què poder mesurar el seu amor. És allà només per ell mateix. Encara no ha de sobreposar-se a cap desengany, no ha de superar cap felicitat anterior, no ha de refutar res, corregir res, substituir res."

Els records del que va ser realment es barregen amb el desig del que podria haver estat en una relació que no sabem exactament quan va durar. De fet, ella viu tan ancorada en el record que com a lectora m’he arribat a preguntar si ell realment havia existit o era fruit de la seva imaginació. A partir dels records, la protagonista ens presenta personatges força pintorescos i ens contextualitza la trama al Berlín dividit pel mur.

"L'oblit és la inconsciència de l'ànima. Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar."

La lectura, com deia, no és especialment àgil, malgrat que el text flueix perfectament en la traducció catalana que n’ha fet Carlota Gurt. Tanmateix, aquest fil de pensament, que va a la deriva i s’embranca en idees més profundes requereixen una lectura atenta.

Com deia, la protagonista i el seu amant es coneixen als peus de l’esquelet d’un braquiosaure i m’ha agradat especialment el símbol dels dinosaures relacionat amb l’amor: quelcom que imposa, que és poderós, però que alhora es pot extingir i desaparèixer per sempre.

"Amb l'amor passa com amb els dinosaures, que el món sencer es recrea en la seva mort: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Anna Karénina, Pentesilea, sempre només la mort, sempre aquesta voluptuositat de l'impossible. Jo no crec que les persones siguin tan incapaces d'estimar com aparenten. Es deixen convèncer per ànimes infelices sense amors de joventut que, per por de morir, van expulsar l'amor a crits tan aviat que ni recorden quan."


Animal trist
val la pena de llegir perquè està molt ben escrit. Les imatges i els símils amb l’amor són espectaculars; com ens fa canviar, com canvia el significat de les coses i objectes a mesura que hi passa el tsunami de l’amor, com es pot convertir en un sentiment malaltís i com ens pot aïllar. Aquest és un d'aquells llibres que pràcticament podries subratllar sencers, especialment al principi. He marcat pàgines senceres, però en aquesta entrada he fet una "petita" selecció que no volia deixar de compartir-vos.

"L'època de la gratitud pura és la primera fase de l'amor, segurament de qualsevol amor. Una persona aconsegueix transformar-nos. Qualitats que desitjàvem tenir o que sabíem que amagàvem a dins, sepultades o per descobrir, desplacen des del primer segon de l'enamorament les altres qualitats amb què estàvem acostumats a viure. No ens reconeixem. Som més guapos, més dolços, savis. Ens hem redimit de la pusil·lanimitat i el ressentiment. Ens sentit disposats a perdonar el pitjor enemic. La felicitat fa resplendir tots els arbres, tots els carrers, tots els minuts, i ens meravellem de la bellesa que no hi havíem sabut veure fins llavors."

Confesso que no coneixia Monika Maron fins que aquest llibre em va arribar a les mans, però entenc que sigui una de les escriptores més importants d’Alemanya. Animal trist és una novel·la amb un estil peculiar, que s’hi ha d’entrar (potser no tothom hi connectarà), però amb una força narrativa que t’arrossega llibre endins. Ai, l’amor!

"Per no saber, no sé si l'amor se'ns fica a dins o si ens esclata de dins cap enfora. De vegades crec que se'ns fica a dins com una criatura aliena que ens sotja durant mesos, o anys i tot, fins que en algun moment, assetjats pels records o pels somnis, obrim amb ànsia els porus, pels quals penetra en pocs segons, i se'ns barreja amb tot allò que la pell envolta. O si se'ns fica a dins com un virus que nia i perviu quiet dins nostre, fins que un dia ens troba prou predisposats i indefensos per esclatar com una malaltia incurable. Però també em puc imaginar que ens viu a dins des que naixem, com un presoner. Només de vegades aconsegueix alliberar-se i escapar de la presó que li som. Quan me l'imagino com un presoner de per vida que s'ha escapat és quan millor puc entendre per què en els rars moments de llibertat s'esvalota tant, per què ens turmenta d'una manera tan despietada, per què ens aboca a totes les promeses i alhora a totes les desgràcies, com si ens volgués mostrar què estaria disposat a donar-nos si l'hi permetéssim, i quin càstig mereixem per no deixar-lo mamar."


Coneixem una mica més l'autora?
Monika Maron (Berlín 1941) és una escriptora alemanya. Acabats els estudis de teatre, es va establir com a periodista a Berlín Est. Va ser membre activa de les joventuts del Partit Socialista Unificat i entre 1976 i 1978 va treballar per la Stasi. A partir d'aleshores va viure sota vigilància de la policia secreta. El 1981 apareix a Frankfurt la seva primera novel·la Flugasche, que la va situar com a una autora de primer nivell. Tanmateix, les crítiques que contenia el llibre van impedir que es publiqués. El 1988 va emigrar a Hamburg i, des de llavors, ha publicat més de vint novel·les, reculls de contes i llibres de memòries i assaig. Animal trist és la primera obra seva que s'ha traduït al català.
"Tot i que les mostres d'amor en públic eren contingudes i tímides, buscaven qualsevol ocasió per fer-se una carícia furtiva o per recolzar-se un segon l'un en l'altre, com qui no vol la cosa, com si els calgués convence's contínuament de la corporalitat de l'altre, com si no es poguessin creure aquella felicitat seva, immensa i inesperada."

Txell.Cat

dimecres, 7 de setembre de 2022

Todo lo que muere - John Connolly


Títol: 
Todo lo que muere
AutorJohn Connolly
Llengua original: anglès
Traductor: Carlos Milla Soler
EditorialTusquets Editores
Any: 1999 original, 2004 traducció al català

"Pero aún aparecen en mis sueños, a veces sonrientes y hermosas como eran en vida y a veces sin rostro y ensangrentadas como las dejó la muerte; me hacen señas para que me adentre aún más en una oscuridad donde se oculta el mal y no hay lugar para el amor, adornada con millares de ojos ciegos y los rostros desollados de los muertos."

Per segon any consecutiu hem continuat amb la tradició lectora, si és que se’n pot dir així, que vam instaurar l’any passat, que consisteix a llegir un llibre durant l’estiu triat per l’altre. Si l’any passat vaig llegir La llogatera de Wildfell Hall d’Anne Brontë i en Dídac, La meitat evanescent de Brit Bennett, aquest any a mi m’ha tocat estrenar-me amb un dels autors de novel·la negra preferits d’en Dídac, John Connolly. A ell, per cert, li ha tocat llegir-se El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes de Tatiana Tibuleac que, si no heu llegit, us recomano fortament.

Així doncs m’he iniciat en John Connolly amb la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pel detectiu Charlie Parker, que ja té més de 20 títols.

Todo lo que muere és una novel·la negra, però negra de veritat. És gore, descarnada i descriu, amb tot luxe de detalls, uns crims sàdics, brutals i amb tant d’acarnissament, que fan posar els pèls de punta.

En aquesta primera novel·la, Connolly presenta el protagonista de la sèrie, Charlie Parker. Parker era Policia de Nova York, però l’assassinat brutal de la seva dona i la seva filla el van acabar apartant del cos. Malgrat no ser policia, segueix fent feinetes de detectiu per mantenir la ment ocupada fins que un dia, un excompany del cos li demana ajuda per trobar una jove que sembla que ha desaparegut. Aquest cas és el que ocupa la primera meitat del llibre, però no és l’únic cas que es narra a Todo lo que muere, ja que, curiosament, hi ha dos trames i dos casos per resoldre! El segon cas gira entorn un assassí en sèrie i torna a connectar amb les morts de la seva dona i filla.

Quan llegeixo thriller o novel·la negra em passa sovint que al principi avanço lentament però que hi ha un moment que arribes en aquell punt de “no retorn” en què ja no pots parar de llegir fins que resols el cas. A Todo lo que muere, entre un cas i l’altre em vaig desinflar una mica i vaig perdre el ritme. Tampoc hi ajudava l’allau de noms de personatges que van entrant i sortint de la història.

Com deia, els dos casos són durs i, en alguns moments, poden arribar a ser desagradables de llegir, i és que els dolents són molt, molt dolents. Connolly retrata el mal a través d’uns malvats sense escrúpols, que et fan témer el pitjor de la humanitat.

"Ya no creemos en el mal, sino sólo en actos malvados que pueden explicarse mediante la ciencia de la mente. El mal no existe, y creer en él es sucumbir a la superstición, como cuando uno mira debajo de la cama por la noche o tiene miedo a la oscuridad. Pero hay individuos para quienes no encontramos respuestas fáciles, que hacen el mal porque son así, porque son malvados."

Com a bon detectiu, Charlie Parker no deixa d’arrossegar tots els clixés del gènere (solitari, havent de suportar la pèrdua d’algun membre de la família, una temporada d’alcohol, que no està lliure de pecat, que es troba en tots el escenaris en el moment clau, però que se n’acaba sortint amb alguna rascadeta). Tanmateix, és un personatge magnètic i molt ben construït.

D’entre tots els personatges que surten, n’hi ha tres que tenen més pes i que també estan ben construïts i es fan estimar: la Rachel, psicòloga que li dona un cop de mà per acostar-se als criminals, i Ángel i Louis, una parella de sicaris molt entranyable.

 

Si us agrada la novel·la negra i voleu conèixer el mal de veritat, John Connolly és el vostre autor.


Coneixem una mica més l'autor?
John Connolly (Dublín, 1968) és un escriptor irlandès que va estudiar Filologia Anglesa i Periodisme. És especialment conegut per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pel detectiu Charlie Parker, tot i que també té altres novel·les fora d'aquesta sèrie.

Txell.Cat

divendres, 26 d’agost de 2022

Bon dia, tristesa - Françoise Sagan


Títol: Bon dia, tristesa
AutoraFrançoise Sagan
Llengua original: francès
Traductor: Josep Maria Pinto
EditorialViena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1954 original, 2020 traducció al català

"Dubto a posar el nom, el bell i greu nom de tristesa, a aquest sentiment desconegut el tedi i la dolçor del qual m'obsedeixen."


Bon dia, tristesa s’ha convertit en un dels meus Petits Plaers preferits, competint fortament amb El viatge de Luigi Pirandello i El ball d’Irène Némirovksy.

La Cécile és una noia de 17 anys que passa les vacances a la Costa Blava amb el seu pare Raymon, vidu i seductor, i la seva amant, Elsa. L’estiu pinta fenomenal: mar, sol, amor, sexe i festa. Vaja, un oasi hedonista sense normes ni obligacions. Malauradament, aquest estil de vida frívol i desimbolt perilla quan els visita l’Anne, una vella amiga de la família, que els intenta fer encaixar en una vida més responsable.

És aleshores quan Cécile sent una amenaça seriosa sobre la seva especial relació amb el seu pare i decideix actuar per evitar que es trenqui l’status quo. Però la jove Cécile és un oceà de contradiccions: vol i no vol, fa i desfà, actua i se’n penedeix.

Françoise Sagan va escriure Bon dia, tristesa quan tenia 17 anys (precisament l’edat de la protagonista i narradora) i en aquell moment va tenir molt d’èxit, tot i que també es va considerar que era escandalosa per la manera massa explícita de tractar el sexe, els primers amors i el consum d’alcohol.

La protagonista exemplifica les contradiccions i l’allau de sentiments que caracteritzen l’adolescència: canvis d’humor i de decisions, impulsivitat, excés de seguretat, voluntat de desafiar els adults, despertar sexual... Vaja, una adolescent amb tots els estereotips d’aquesta etapa.

M’ha agradat molt la manera d’escriure de Françoise Sagan, molt fluida i bonica alhora. La ploma de Sagan et transporta a la sorra de la platja, t’enganxa sal a la pell i et fa sentir com s’evapora l’aigua de la pell amb el sol.


El final és molt colpidor i trist, d’aquells que et deixen amb un regust agredolç i t’esborren el mig somriure que has tingut durant tota la lectura.


Tenia curiositat per entendre el perquè d’aquest títol que em cridava l’atenció. El misteri s’acaba revelant al final del llibre, però m’agrada la dualitat que representa el títol i la trama: tristesa i felicitat, una dualitat que també veiem en la protagonista. I és que a la vida hi ha alegria i hi ha tristesa, i cal abraçar-les a les dues i saber-les deixar anar, cal llevar-se un dia i dir “Bon dia, tristesa” i llevar-se l’endemà i dir “Bon dia, alegria”. I està bé.

"Les paraules «fer l'amor» tenen una seducció per si mateixes, molt verbal, si se separen del seu sentit. Aquest terme de «fer», material i positiu, unit a l'abstracció poètica del mot «amor», m'encantava [...]."


Si us agraden aquestes històries d’adolescents que pensen a rebel·lar-se contra els adults a la col·lecció Petits Plaers en trobareu més d’una. Encara no he llegit massa llibres de la col·lecció, però sembla que tinc punteria per agafar els d’aquesta temàtica:


Coneixem una mica més l'autora?
Françoise Sagan (Lot, 1935 - Honfleur, 2004) és el pseudònim de Françoise Quoirez. Sagan va ser una escriptora francesa de novel·la i teatre, que es va fer famosa arran de la publicació de Bon dia, tristesa el 1954, quan només tenia 18 anys. 

Txell.Cat


dimecres, 24 d’agost de 2022

Ehrengard - Isak Dinesen


Títol: 
Ehrengard
AutoraIsak Dinesen
Llengua original: danès
Traductora: Maria Rossich
EditorialViena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1963 original, 2021 traducció al català

"Intenta compartir un secret amb ell. Una cosa que en tot el món només sapigueu vosaltres. Aleshores sentiràs que ell és tu i que tu ets ell."

Ehrengard és una història de prínceps i princeses, de castells i boscos frondosos, de malvats i de secrets. 
Her Cazotte és un pintor de gran renom que, a banda de ser famós a totes les corts europees per la seva obra, també ho és per ser un gran seductor. És per això que la gran duquessa de Babenhausen, preocupada pel seu fill, el príncep Lothar, decideix demanar ajuda a l'artista.
Aquesta trama es va creuant amb els intents del pintor per encisar la jove Ehrengard, una noia molt bella i especial. Malauradament, en alguns moments m'ha semblat que les dues trames no sempre estaven del tot lligades.
De fet, em sorprèn la tria del títol per part de l'autora, ja que si hi ha un personatge que  té un paper més protagonista i és el nexe d'unió entre tots els personatges i les dues trames, aquest és Her Cazotte.

Ehrengard està narrada com si fos un conte de fantasia d'aquells que escoltàvem embadalits de petits i, sense que hi hagi elements fantàstics, la narració desprèn una aura de màgia. Això em va agradar especialment al principi 😊.

Dinesen la va estructurar en tres parts, a l'estil més clàssic: un preludi deliciós que ens ubica a la història i ens presenta els personatges, una pastorel·la que es fa un pèl llarga, i una tercera part més àgil i on es concentra la majoria de l'acció.
Tot i que al principi em va agradar força la proposta narrativa de Dinesen, la segona part se'm va fer una mica pesada i, de tant en tant, desconnectava de la lectura. A banda de la narració del narrador, s'hi intercalen fragments de cartes que sovint inclouen reflexions i dissertacions de Her Cazotte sobre l'art, la bellesa i la seducció, i crec que ens allunyen de la trama perquè són massa teòriques. La tercera part, com ja comentava, és més breu, però també més trepidant. El final m'ha sorprès gratament, així que tot i ser un llibre de poc més de 100 pàgines la meva connexió amb Ehrengard ha fet una bona onada al llarg de la lectura 😄.

Ehrengard és un llibre simpàtic que m'ha despertat la nostàlgia de les històries de la meva infantesa. Dinesen amb una prosa prou senzilla i amb tocs orals (excepte quan simula les cartes de Her Cazotte) ens transporta a un paisatge de l'antiga Alemanya, en plena natura, amb castells exuberants i corts pomposes. 
De totes maneres, encara que el principi i el final m'han agradat, en global no m'ha semblat brillant i la segona part m'ha fet bola. 

"I és que els secrets tenen una qualitat singular: fan olor de secret. Potser estàs lluny de descobrir l'autèntica naturalesa del secret, o fins i tot és possible que, si te l'expliquessin, t'ho prenguessis amb escepticisme i incredulitat, però no tindràs cap dubte que el secret existeix."
Coneixem una mica més l'autora?
Isak Dinesen (Dinamarca, 1885 - 1962) és el pseudònim de l'escriptora Karen Blixen. De família aristocràtica, es va casar amb un cosí llunyà i se'n va anar a viure a Kènia. Allà va regentar una plantació de cafè i, malgrat que el seu marit la va abandonar i ella es va arruïnar, l'experiència a l'Àfrica li va deixar molt bon record. De tornada a Dinamarca va escriure Lluny a l'Àfrica (1937), la seva obra més famosa i que va ser portada a la gran pantalla el 1985. 

Txell.Cat

dilluns, 22 d’agost de 2022

I la vida va d'això - Ester Invernon


Títol: 
I la vida va d'això
Autora: Ester Invernon
Llengua original: català
Any: 2022
EditorialAutopublicat

"La Marina els contempla en silenci. Tot el seu món l'envolta, i se sent feliç."


I la vida va d’això
és la segona novel·la d’Ester Invernon, amb què continua la història que vam a conèixer a Un estiu per estimar. Tornem a Albons, a la Costa de Brava, per acompanyar la Marina, l’Àlex i tota la família en una nova entrega d’embolics familiars.

I la vida va d’això arrenca quan la Marina rep una notícia que torna a remoure el passat d’en Pau, el seu difunt marit, quan ja començava a superar-ne el dol. A partir d’aleshores, la Marina, de nou a Albons amb tota la família, ha de prendre una decisió i assumir-ne les conseqüències.

No vull allargar-me massa més parlant de la trama de la novel·la perquè probablement revelaria alguna cosa del primer llibre, però sí que us diré que Invernon, de nou, parla de l’amor, el desamor, les relacions familiars i de parella, de les decepcions i els enganys, de la importància de la sinceritat i de saber perdonar.

El llenguatge d’aquesta segona novel·la m’ha semblat un punt més artificial i elevat. Els personatges parlen amb una correcció poc natural i potser això m’ha fet agafar un punt de distància amb ells.

La trama d’aquesta segona part m’ha semblat més farcida de clixés que la primera. La història en si és més hollywoodenca que la d’Un estiu per estimar, menys versemblant pel meu gust i potser més previsible. Però tampoc no us enganyaré, si I la vida va d’això fos una pel·lícula, seria d’aquelles que miro per passar una estona amable.

No negaré que em va agradar més el primer volum de la trilogia, Un estiu per estimar, que em va sorprendre molt gratament. No obstant això, I la vida va d’això és una lectura fresca i recomanable per als dies d’estiu, sobretot si els passeu a la platja (a la Costa Brava, encara millor!). És una lectura ràpida, estructurada en capítols força breus, un llibre d’aquells de passar pàgines sense parar per passar una bona estona. L’Ester Invernon, tot i no comptar amb el suport d’una editorial i haver-se autopublicat les dues primeres novel·les, té talent, sap crear històries, lligar-les i fer que t’atrapin.

Ara ja només ens falta esperar la tercera part de la trilogia per conèixer el desenllaç d’aquesta història familiar.

Finalment vull agrair a l’Ester Invernon que me'n fes arribar un exemplar. En aquesta ocasió vam poder asseure’ns a una terrassa de Mataró i fer un beure plegades per comentar una mica el procés creatiu i els nous reptes que té per endavant. Gràcies i endavant amb l’escriptura!
Si voleu llegir-lo, el podeu trobar a Amazon o podeu contactar amb l’autora directament per comprar-lo.


Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un llibre publicat el 2022.


Altres entrades de la mateixa autora:



Coneixem una mica més l'autora?
Ester Invernon (Mataró 1973) decideix publicar la seva primera novel·la als 47 anys, després d'una vida apassionada per la literatura. 

Txell.Cat

dijous, 18 d’agost de 2022

L'amor d'Erika Ewald - Stefan Zweig


Títol: 
L'amor d'Erika Ewald
AutorStefan Zweig
Llengua original: alemany
Traductora: Clara Formosa
EditorialViena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1904 original, 2020 traducció al català

"Sentia bategar el seu cor fins a la gola."


He tornat a Stefan Zweig amb una de les primeres obres que va escriure: L'amor d'Erika Ewald. 

Erika Ewald és una jove professora de piano que viu una vida monòtona i grisa, fins que coneix un jove violinista que li omple de matisos el dia a dia. Comparteixen la música, però també confidències, passejos i una intimitat que, en una època marcada pel puritarisme de les joves, fa trontollar la jove pianista.

Aquesta novel·la breu parla de la intensitat del primer amor. A través dels sentiments de la jove Erika Ewald, Zweig retrata la felicitat absoluta que pot provocar aquest sentiment i que et transporta als núvols, però també el dolor més intens que se’n pot derivar, el desengany.

Com sempre, Zweig excel·leix a l’hora de retratar els sentiments femenins i de descriure un paisatge vienès que va canviant segons la percepció de la protagonista i del seu estat d’ànim. La descripció de les emocions és intensa i aclaparadora, la prosa és poètica i carregada de imatges i metàfores.

A L’amor d’Erika Ewald hi ha molta música i també m’ha agradat molt com l’autor descriu la força de la música, que ens acompanya en la felicitat i en la tristesa, que és refugi, que pot arribar a tenir un poder místic que ens aliena de la realitat, i que, com les olors, ens desperta records i sensacions.

"De tant en tant es miraven i sentien la riquesa del seu silenci, i com els feia arribar i feia créixer totes les sensacions plaents de la primavera desenfrenada."


Reconec que és el primer Zweig que potser m’ha semblat un punt massa intens, però això no m’ha fet gaudir-lo menys. De fet, els primers amors i desenganys es viuen amb una intensitat desbordant com la que descriu Zweig. Descriure aquesta intensitat, aquests sentiments extrems no és fàcil, costa trobar les paraules perquè els altres s’afigurin com i quant sentim. I al mateix passa a l’inrevés, no sempre s’aconsegueix assimilar els sentiments descrits dels altres per sentir-los en la pròpia pell perquè, encara que ho fem inconscientment, els passem pel sedàs de l’experiència pròpia.

Però Zweig és un mestre en aquest art. La prosa d’Zweig té una força torrencial i aconsegueix transformar en paraules tota aquesta allau d’emocions, i aconsegueix que el lector s’hi submergeixi. Els dubtes, la incertesa, el desconeixement i la inexperiència de les primeres vegades, el despertar sexual i la repressió del plaer femení d’aquella època que experimenta Erika traspassen el paper i arriben al lector.

"I de sobte va tenir por del seu amor, por que fos també tan dolorós i punyent com tota la felicitat que li havia arribat fins aleshores."


No és el millor Zweig que he llegit, però no deixa de ser una molt bona lectura. Llegiu Zweig i deixeu-vos portar per la torrentada emocional.


Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a 
#MataróDeLlibres2022; el repte 4, que es titula Novel·les amb ritme, i que busca una lectura plena de música.


Altres entrades del mateix autor:

Coneixem una mica més l'autor? 
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.
Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.
Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

Txell.Cat

dilluns, 15 d’agost de 2022

Sol a Berlín - Hans Fallada


Títol: 
Sol a Berlín
AutoraHans Fallada
Llengua original: alemany
Traductor: Ramon Monton
EditorialEdicions de 1984
Any: 1947 original, 2011 en català

"«Els pensaments són lliures», deien, però haurien d'haver sabut que en aquell estat ni tan sols els pensaments eren lliures.
Per això es refugiaven cada cop més en la felicitat del seu amor. Eren com dos amants que, enmig d'un temporal, entre les onades, enmig de cases ensorrant-se i bestiar que s'ofegava, s'aferraven l'un a l'altre i pensaven que, mentre estiguessin junts i s'estimessin, podrien salvar-se de la ruïna general. Encara no havien entès que, en aquella Alemanya en guerra, ja no existia la vida privada. Per molt que un intentés tancar-se en si mateix, no podia evitar ser alemany i, com a tal, compartir el destí col·lectiu de tots els alemanys, com també la destrucció provocada per les bombes cada cop més nombroses que queien indiscriminadament damunt dels culpables i els innocents."


Fa un temps vaig iniciar una mena de tradició pròpia i, en la mesura del possible i sense forçar-me, m'agrada endur-me alguna lectura ambientada al lloc on viatjo. La setmana passada vam ser a Berlín i em vaig endur aquesta novel·la de Hans Fallada.

Aquesta novel·la coral, basada en fets reals, narra què feien els alemanys que no feien costat al règim hitlerià durant aquells anys. Els protagonistes principals són Otto i Anna Quangel, un matrimoni vell que, després de perdre el fill al front, decideixen actuar contra les monstruositats del règim nazi i ho fan a través de postals amb missatges dissidents que van deixant per tota la ciutat de Berlín. La novel·la també ens parla de la veïna jueva del matrimoni, dels policies de la Gestapo i les SS que s’encarreguen del cas, dels obrers i els treballadors, dels joves i nens... Tot un ventall de personatges que transporten al lector al Berlín de 1940, al terror, la desconfiança i el recel envers els conciutadans, veïns i companys de feina. Fallada va escriure una història de la gent corrent d’Alemanya en plena Segona Guerra Mundial, de què passava a la ciutat mentre els soldats lluitaven al front.

Fallada no amaga les atrocitats i la barbàrie en paraules boniques, sinó que és clar i punyent, especialment en les escenes on hi ha violència. No l’amaga i te la descriu de tal manera que se’t fa un nus a l’estómac.

Sol a Berlín no és només una novel·la més sobre la Segona Guerra Mundial; és una història sobre les conviccions, la justícia i la decència; una història per recordar que, malgrat tot, fins i tot en els pitjors escenaris, hi ha bondat.

"No vivim per a nosaltres, sinó per als altres. I allò en què ens convertim no només ens beneficia a nosaltres, sinó també als altres."

Fallada va escriure aquesta novel·la en només 24 dies i es va publicar a Berlín el 1947, però va patir una retallada considerable per la "desnazificació". En aquesta edició actual en català, però, podem llegir-ne la versió íntegra, a més de documentació addicional com un article del mateix autor en què parlava d’Otto i Elise Hampel, els noms reals d’aquesta història, i del transcurs de la investigació policial.

Als apèndixs també hi ha fotos del matrimoni, d’algunes postals i de fragments de l’original de la novel·la. Aprofitant que érem a Berlín ens vam acostar al Carrer Amsterdam número 10, on va viure el matrimoni Hampel: un matrimoni que va voler desafiar el règim des de la seva humil i desigual posició. Malauradament hi ha una tanca i no ens hi vam acostar per fer una bona foto...

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectures #MataróDeLlibres que proposen les Biblioteques de Mataró. En aquest cas, el repte 9, que ens convida a llegir històries prohibides, que hagin estat censurades en algun moment.

"Enno tremolava sota la mirada d'aquells ulls despietats i maliciosos. Sabia que aquells ulls li farien dir qualsevol cosa, que ho xerraria tot de seguida, i que llavors estaria perdut per sempre, d'una manera o una altra..."

Coneixem una mica més l'autor?
Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947) és el pseudònim de Rudolf Ditzen. Fallada va ser un dels escriptors alemanys més famosos del segle XX, malgrat que no va tenir massa èxit mentre era viu. Durant el nazisme va ser un autor no desitjat, però no va haver d'abandonar Alemanya. La seva vida va estar marcada per les nombroses depressions que va patir i els diversos intents de suïcidi, que el van convertir en un addicte als fàrmacs. 


Txell.Cat

dissabte, 6 d’agost de 2022

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes - Tatiana Tibuleac


Títol: 
El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes
AutoraTatiana Ţîbuleac
Llengua original: romanès
Traductora: Marian Ochoa de Eribe
EditorialImpedimenta
Any: 2016 original, 2019 traducció al castellà 

"Callábamos ambos casi gritando, y nuestro silencio era más pesado que cualquier ruido. Sabía que lo que sucediera más adelante ese día y ese verano sería para siempre."

Aquest és un dels millors llibres que he llegit des que ha començat l'any. És un llibre cru i devastador, però també bonic i tendre. Uf, quin llibre.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és el relat dels records d'Aleksy de l'últim estiu que va passar amb la seva mare en un poblet de França. Aleksy és ara adult i un pintor d'èxit i, seguint el consell del seu psiquiatra, escriu tot el que recorda d'aquells mesos que va passar amb la seva mare, a qui odiava profundament i que el repugnava, des que ella el recull a l'acabar el curs del centre psiquiàtric on viu.

No vull aprofundir massa en la trama perquè si m'ha agradat tant crec que ha estat també per no saber-ne massa coses i m'ha anat sorprenent a mesura que avançava.

Ţîbuleac explora l'impacte de les relacions maternofilial i de la manca d'afecte, així com les malalties mentals. El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes és una història increïble, bonica, dura i punyent. És l'intent i el desig de perdonar i estimar, de reconciliar-se i curar-se les ferides; és la transformació d'una relació entre un fill i la seva mare que malgrat tot el ressentiment, troben una escletxa per on tornar a l'amor.

La narració no és lineal, sinó que Aleksy, a través dels records d'aquell estiu que va evocant, ens parla també d'altres moments anteriors i posteriors: un conjunt de pinzellades que ens fan anar endavant i endarrere en el temps, amb detalls i elements recurrents que arrodoneixen la història a la perfecció.

M'ha recordat a Los asquerosos de Santiago Lorenzo per com està escrit: hi ha bellesa, poesia i imatges molt potents, hi ha un vocabulari cuidat i ric, però també hi ha la fluïdesa de l'escriptura a raig i sense filtres.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes m'ha remogut i m'ha fet sentir un batibull d'emocions: tristesa, incomoditat, tendresa i pena. L'inici és salvatge i directe com un cop de puny a la boca de l'estómac, però és que a mesura que avances pàgines se't va encongint i esprement el cor com quan s'escorre una baieta. El final brutal, el cop final per deixar-te descol·locada i sacsejada. 
Sens dubte aquest llibre es quedarà amb mi una temporada i, de tant en tant, quan pensi en l'Aleksy i la seva mare, notaré darrere els ulls aquella coïssor que precedeix l'emoció.

"...pero los recuerdos, como todas las cosas buenas, son caros. Y nosotros fuimos siempre unos tacaños y preferimos siempre invertir en nosotros mismos antes que en recuerdos."

Amb aquesta lectura supero un repte més dels que proposen les Biblioteques de Mataró a #MataróDeLlibres2022; el repte 8, que es titula En femení, i que busca una lectura que aprofundeixi en la relació entre mares i fills.

Coneixem una mica més l'autora?
Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.


Txell.Cat