Títol: Middlemarch
Autora: George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: La Casa dels Clàssics
Any: 1872, traducció al català 2024
"Una circumstància imprevista pot fer que ens comportem, tots nosaltres, d’una manera completament diferent de com som; hi ha situacions en què ni tan sols l’individu més solemne pot evitar esternudar, i els nostres sentiments estan subjectes a reaccions igual d’incongruents."
Uau 🥹❤️. Em serà difícil escriure una ressenya breu si vull fer justícia al aquesta gran obra de la literatura anglesa, Middlemarch de George Eliot, pseudònim de l'escriptora Mary Ann Evans.
Middlemarch és el nom d'una contrada fictícia d'Anglaterra i un culebrot victorià en tota regla amb diverses trames que es van entrellaçant. Hi trobem històries d'amor i desenganys, testaments, fantasmes del passat, la xarxa social que teixeixen els diners i els vincles matrimonials, amb una reforma política i mèdica de rerefons. Hi ha moments de drama, moments en què la narradora et fa somriure i espai per fer una crítica a la societat de les aparences, la situació de les dones i la dels treballadors rurals. No hi falta una dosi de politiqueig que no es fa pesada i que queda perfectament entramada.
"I trobo que una de les coses més carregoses en la vida d’una dona jove és que sempre es pensi que hi ha d’haver un enamorament entre ella i qualsevol home que la tracti amb deferència i ella li estigui agraïda."
La figura de la narradora (que ens hem imaginat com una dona) es mereix un paràgraf per si sola. No és només una narradora omniscient, sinó que coneix profundament els personatges i al llarg de la novel·la condueix el lector per tots els personatges sense emetre un judici contundent contra ningú. És una veu intel·ligent, atenta i perspicaç, que es dirigeix al lector en més d'una ocasió. Hem gaudit moltíssim de les seves percepcions, dels apunts mordaços que va fent i de les imatges que descriu. Tant és així, que en alguns moments l'hem trobat a faltar.
"Els mortals, tant homes com dones, ens empassem molts desenganys entre l’hora d’esmorzar i la de sopar; contenim les llàgrimes mentre els llavis se’ns empal·lideixen una mica, i quan se’ns interroga diem: «No és res!» L’amor propi ens hi ajuda; i l’amor propi no és una mala cosa quan només ens empeny a ocultar les nostres ferides, i no a ferir els altres."
Al llarg de 1000 pàgines i tres anys hem acompanyat uns personatges que tenen llums i ombres, molt ben retrats i que han anat adquirint capes de complexitat. Fins i tot els personatges secundaris i terciaris estan ben construïts!
La Dorothea Brooke és una jove idealista que vol transformar el món i dedicar-se al ajudar els altres, amb una gran ànsia per aprendre coses. En Tertius Lydgate és un metge que arriba de fora i que vol modernitzar la medicina, però que haurà d'esquivar les crítiques. Edward Casaubon és un erudit solitari, la viva imatge del patetisme. En Will Ladislaw és un esperit romàntic, cosí segon d'en Casaubon, que es troba mig expulsat de la societat perquè la seva àvia va fer un mal casament. La Rosamund Vincy és el contrapunt de la Dorothea: vol casar-se, deixar Middlemarch i ser una noia refinada que toca el piano i fa d'esposa i mare. En Fred Vincy és el seu germà gran i està una mica desubicat. No sap ben bé a què dedicar la seva vida, tot i que sí que sap amb qui es vol casar. Entretant, porta una vida una mica desimbolta… La Mary Garth és la tercera noia jove de la història, d'origen més humil, molt sensata i acostumada a treballar i a mostrar un perfil baix. En Nicholas Bulstrode és el banquer de Middlemarch, amb un gran esperit religiós, que va arribar de fora però la va clavar casant-se amb la Harriet Vingut (tieta d'en Fred i la Rosamund). El rector Farebrother és un dels molts rectors que surten i, sens dubte, el meu preferit: emana bondat per tot arreu. I podríem seguir amb en Caleb i la Susan Garth, els pares de la Mary; la família Vincy al complet; la Celia Brooke, la germana de la Dorothea, i el seu oncle, el senyor Brooke.
"Si la joventut és el temps de l’esperança, sovint ho és tan sols per l’esperança que els grans de la família posen en nosaltres; perquè no hi ha cap edat que sigui més propensa que la joventut a pensar que els seus sentiments, comiats i determinis són els últims de la seva espècie. Qualsevol daltabaix sembla definitiu, però simplement perquè és nou."
L'obra està dividida en vuit llibres, ja que originalment es va publicar per parts i cada capítol està encapçalat per una cita (i en són 86!). Aquestes cites són una meravella i val la pena rellegir-les en acabar el capítol. Però és que no és només això, sinó que tot el llibre està bastit de referències sense que sigui molest. Una autèntica crac, George Eliot 🙌
La traducció és magnífica, amb un català que flueix i no sona encarcarat, però que manté la presència d'època. Xavier Pàmies posa al disposició del lector un glossari invers amb les investigacions i decisions preses al llarg de la traducció, molt interessant.
Etimològicament, a més, hi ha molts detalls interessants en els noms dels personatges i dels llocs que he descobert al finalitzar la lectura amb el prefaci de Núria Perpinyà (que us recomano encaridament que llegiu després de la novel·la).
L'escriptura de George Eliot es detallada, amb frases que semblen obra d'una orfebre, però alhora llisca i és molt amena.
"Cal que el dolor passi a viure en el santuari del record perquè pugui transformar-se en compassió."
"Va estirar-se sobre el terra nu i va deixar que la nit l'anés embolcallant amb la seva fredor mentre el seu noble cos de dona s'estremia pels sanglots com si fos una nena desconsolada."
Poder-ne compartir la lectura amb en Dídac i la Gina ha estat un altre gaudi que ha sumat a l'experiència. El calendari original ens emplaçava a acabar-ne la lectura a mitjan setembre, però des del segon llibre ja no l'hem respectat perquè no ens en podíem estar de seguir llegint, d'enviar-nos notes de veu diàriament, fent càbales sobre qui es casaria amb qui, qui es moriria, a qui li passaria això i allò.
Segur que em deixo coses per escriure, perquè són 1000 pàgines i gairebé un mes llegint-lo i comentant-lo. No us espanteu pel volum que ocupa, val molt la pena i m'ho he passat fenomenal!
"Ho va recordar sempre més amb la vivesa amb què tots recordem moments de la nostra vida en què mor una dolça esperança o neix un nou anhel."
"Havia tingut de cop la sensació que eren dues persones que s’estaven tornant de marbre mica en mica l’una davant de l’altra mentre el cor se n’adonava sense fer-hi res i els ulls es delien per fer-hi alguna cosa."
Temia que les pàgines acabessin atrapant Eliot i que no ens pogués oferir un bon final, però no és així en absolut. Brillant final amb un epíleg meravellós que és com una abraçada. George Eliot sap que se'ns ha guanyat amb els seus personatges quan a l'epíleg escriu: “¿Qui és capaç d'acomiadar-se d'uns joves amb qui ha passat molt de temps en companyia sense tenir el desig de saber què els passarà de més grans?”. Aquest és el buit que deixen els llibres meravellosos quan els acabes. I ara, què?
"Van acostar-se l’un a l’altre; [...] es van mirar als ulls, i la consciència de la realitat va quedar eclipsada per una cosa que els va travar la llengua. El que els reduïa al silenci no era torbació, perquè tots dos sabien que era l’hora d’acomiadar-se, i la timidesa no té cabuda en un comiat trist. [...] Sentia cap a ell la confiança i el deseiximent que neixen de l’entesa entre dues persones; i el que pogués dir altra gent no era capaç d’impedir aquest efecte així com així. Que la música que s’apodera de la nostra persona i ens omple de joia soni una vegada més, sense que ens importi que mentre no la sentíem se'ns hagi dit que era imperfecta."
Txell.Cat
