dimarts, 21 de maig del 2024

Els nens són reis - Delphine de Vigan

Títol:
Els nens són reis
Autora: Delphine de Vigan
Llengua original: francès
Traducció: Jordi Martín Lloret
Editorial: Edicions 62
Any: 2021
"Big Brother havia estat acollit amb els braços oberts i el cor afamat de m'agrades, i cadascú s'havia avingut a ser el seu propi botxí. Les fronteres de la intimitat s'havien desplaçat. Les xarxes censuraven les imatges de pits o de natges. Però a canvi d'un clic, d'un cor o d'un polze aixecat, la gent mostrava els nens i la família, explicava la seva vida. Cadascú s'havia convertit en l'administrador de la seva pròpia exhibició, i aquesta exhibició s'havia convertit en un element indispensable per a la realització personal."

La Mélanie sempre ha somiat a fer-se famosa. Ja de petita s’emmirallava als realities de la televisió i es preguntava si ella no podria ser una d’aquelles noies que hi surtien i que després es feien famoses. La seva participació en un d’aquests shows televisius, però, és un absolut fracàs. Anys més tard, comença a publicar imatges i vídeos curts dels seus fills, en Sammy i la Kimmy, i de seguida comença a guanyar seguidors, així que decideix obrir el compte Happy Esbarjo a Youtube. L’èxit és aclaparador i tota la família acaba vivint dels ingressos que suposen les visualitzacions dels vídeos i la col·locació de certs productes que inunden casa seva. La vida de la família de la Mélanie se sustenta amb els likes i els comentaris a Instagram i a Youtube, la vida d’en Sammy i la Kimmy és pràcticament retransmesa en directe i el seu temps lliure totalment monopolitzat per la creació de continguts (unboxings, challenges…) i per les trobades amb els seus fans.

Però… realment en gaudeixen, en Sammy i la Kimmy? On ha quedat la seva voluntat com a infants? I si només volen jugar? On ha quedat la seva intimitat?


Un dia, mentre juguen al pati del complex residencial on viuen, la Kimmy desapareix. El cas deriva en un segrest i arriba a mans de la Brigada Criminal, on coneixem la Clara, una jove investigadora que és l’antístesi de la Mélanie.


Els nens són reis és una novel·la d’intriga amb una trama policíaca per aclarir la desaparició de la Kimmy, però no es queda aquí, ja que la resolució del cas no culmina la història. El segrest és una manera de mostrar una de les cares fosques de la sobreexposició de menors a les xarxes, però no és l’única. La novel·la planteja la falta de legislació per protegir els infants exposats a les xarxes socials per part dels pares, així com les conseqüències psicològiques d’una exposició constant des de ben petits a un gran públic internacional, en què fins i tot el primer pipí a l’orinal es monetitza.

Nens i nenes que són estrelles, però que també són víctimes; titelles a mans d’uns pares incapaços de copsar els perills en una societat que busca la validació constant a base de likes i reaccions, en què la cultura de l’ego ho és tot i en què el consumisme desbocat ho engoleix tot. 


"A ella li agradava la idea d'un públic que calia satisfer i complaure; un públic que calia tenir content. Li agradava aquella recompensa immediata, tan calorosa, tan entusiasta, que li donaven cada cop que es manifestava. Necessitava la seva atenció. Els seus elogis. La feien sentir única. Que es mereixia que s'hi fixessin. I allò no havia de ser cap motiu de vergonya."


Delphine de Vigan ha escrit una novel·la incòmoda i esfereïdora; una novel·la que molts adults haurien de llegir abans de publicar la primera foto dels seus fills a la xarxa. Llegir, reflexionar i després decidir: entre penjar-ho tot i no penjar res, hi ha molts matisos, però almenys actuem amb consciència.


Txell.Cat

diumenge, 5 de maig del 2024

El nàufrag feliç - Ramon Folch i Camarasa


Títol:
El nàufrag feliç

Autor: Ramon Folch i Camarasa

Llengua original: català

Editorial: Viena Editorial

Any: 1959


"...ni es va adonar que la Maria havia emmudit sobtadament. Ni que havia emmudit perquè encara no s’ha inventat el procediment de parlar amb naturalitat mentre et besen els llavis, llargament, sense presses."


El nàufrag feliç és la narració, en primera persona, d’una història d’amor ambientada a Barcelona als anys 50.

Arran d’un petit accident de trànsit, el narrador i protagonista ha d’agafar la baixa laboral per recuperar-se, i aprofita aquesta pausa per escriure i reviure la vida compartida amb l’amor de la seva vida, la Maria. 


El narrador retrocedeix en el temps i es presenta com un escriptor d’èxit, però arrogant i solitari, fins que un dia, per pura casualitat, coincideix amb la Maria al tramvia. A partir d’aquell moment descobreix allò que realment el fa feliç i decideix acabar amb allò que no l’omple. Amb la Maria construeixen una relació d’amor i complicitat, i es fan costat malgrat que les coses no sempre són fàcils. No us enganyaré (ni jo ni el text, de fet), i és que la història és trista i des de la primera pàgina es fa evident que la Maria ja no hi és.


El que fa especial aquest relat és la manera com està escrit. Tot el text desprèn una tendresa i una dolçor que ho emmara tot. El to és proper, sincer i quotidià, amb ironia i bromes que fan arrencar més d’un somriure.

"Tots dos decidíem aprofitar les vetllades per llegir, i preníem un llibre cadascú, l’encetàvem amb fúria, amb fam, amb delit... i al cap d’una estona, jo et mirava per assegurar-me que seguia valent la pena de respirar en el món, i descobria que tu també m’estaves mirant, possiblement per tal de comprovar que valia la pena que seguissis respirant en el món, però només perquè jo seguís fent-ho."


El nàufrag feliç és una història d’amor preciosa i tendra, d’aquelles que converteixen la parella en casa, d’aquelles en què la suma dels dos és millor que cadascú per separat. També és una història sobre la felicitat i sobre trobar el propi camí i ser un mateix.

Txell.Cat

diumenge, 28 d’abril del 2024

Morir sabent poques coses - Joan Enric Barceló

Títol:
Morir sabent poques coses
Autor: Joan Enric Barceló
Llengua original: català
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2023

"Sospito que quan algú se’n va massa d’hora, no se’n va mai una sola vegada. Se’n va tants cops com veus ho expliquen, com telèfons que tot d’una sonen a les nits, com frases que continuen entretallant-se durant les setmanes i els mesos següents."


Aquí una que és força fan d’Els Amics de les Arts des de fa molts anys i que no podia sorprendre’s més amb l’anunci de la publicació d’aquest llibre de relats, el primer de l’autor, Joan Enric Barceló, un dels components del grup.


Morir sabent poques coses és un recull d’onze relats independents que, d’alguna manera, estan connectats entre si, ja sigui per algun personatge (animat o inanimat), per algun lloc o per allò que passa a la vida real (un conegut que coneix algú). Aquest punt de connexió entre els diferents relats és el que ha portat a batejar el recull com una novel·la de contes.

Els onze relats són d’extensions diferents i presenten una varietat de veus molt ben construïdes. Com és habitual en els reculls, alguns dels relats m’han agradat més que d’altres, però en general el valoro molt positivament.

"Els dies importants sempre s’insinuen, com si fossin capaços d’emetre ecos en totes direccions."

Les onze històries són històries com les que ens canten Els Amics de les Arts, en què la quotidianitat, el patetisme i l’humor són ben presents, i que exploren sentiments i pensaments humans, com la soledat, les pors o el desig de sentir-se estimat i valorat.  En tots ells, això sí, amb la mort ben present. Una mort que es presenta amb naturalitat, ironia i defugint, en la majoria de casos, el drama (sempre hi ha alguna cançó per tocar la fibra tipus “Casa en venda”, “Louisiana” o “Reykjavik”).


Els relats que més m’han agradat són “Els últims onze dies”, “Dalton Highway”, “Homenatge” i “Atenció al client”, i el contrapunt, els que no m’han fet ni fred ni calor són “En el supòsit” i “Fèlix”.


La veritat és que m’ha estat inevitable imaginar-me qualsevol dels relats que formen Morir sabent poques coses com una cançó d’Els Amics de les Arts. Brillant debut!


"Canta abandonant-se a un d’aquells pocs moments en què el món sembla tenir sentit, quan les cançons ens exploten a la cara, quan sembla que estiguin parlant de nosaltres, amb nosaltres."



Sempre fan goig les fotos amb escriptors després de demanar-los una dedicatòria i xerrar breument. Aquesta és de l'Experiment Book Party prèvia a Sant Jordi que van organitzar a la llibreria Dòria Llibres de Mataró (2024).

Txell.Cat

diumenge, 14 d’abril del 2024

Converses entre amics - Sally Rooney

Títol:
Converses entre amics
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Núria Parés Sellarès
Editorial: La Magrana
Any: 2017

"Cap dels dos va fer cap gest ni va saludar, simplement ens vam mirar l'un a l'altra, com si ja estiguéssim mantenint una conversa privada que ningú més no podia sentir."


Amb aquesta lectura m'he polit tot el que hi ha publicat, a data d'avui, en català de Sally Rooney. I, és clar, el buit que m'ha quedat a veure com l'omplim, ara. 


A finals de l'any passat vam sortir a sopar amb la colla d'amigues de tota la vida i una d'elles va proposar de fer un club de lectura: triaríem un llibre per llegir-lo totes i quedaríem per comentar-lo. Em feia gràcia, però sincerament, em temia que aquella iniciativa quedés en no res. A la colla som lectores diferents i, com és normal, no totes tenim ni el mateix ritme ni la mateixa freqüència. Vam proposar llegir un llibre de la Sally Rooney perquè vam creure (les que havíem llegit Gent normal i On ets, món bonic?) que podria ser un llibre que ens enganxés i interpel·lés d'alguna manera. Ens vam donar un marge de temps generós, fins a mitjan d'abril, que vam trobar-nos per comentar la jugada. El vermut literari que ens vam marcar va ser fantàstic, totes les que el vam llegir vam comentar el llibre, vam rascar els comportaments dels personatges, vam debatre temes que sortien arran de frases o situacions del llibre… en fi, una conversa molt gratificant que va enriquir molt l'experiència. De fet, ens va agradar prou a totes perquè ja hem escollit el proper llibre i la data pel vermut. 


I ara, entrem en matèria. 

Converses entre amics és la primera novel·la de l'autora, tot i que és l'última que he llegit (jo les he llegit en l'ordre invers 🙃). Crec que és important tenir-ho present perquè les edats dels personatges de les novel·les de Rooney són paral·leles a l'edat de l'autora en el moment d'escriure. 

La Frances i la Bobbi són dues amigues de l'institut que tenen poc més de 20 anys. Havien estat parella, però ara mantenen una relació d'amistat molt peculiar i juntes fan recitals de poesia (amb poemes escrits per la Frances). Un dia coneixen la Melissa i en Nick, una parella uns 10 més gran que ells, amb qui comencen a quedar i estableixen una mena d'amistat. La Melissa i en Nick introdueixen la Frances I la Bobbi en un món d'un cert estatus i riquesa. La Bobbi, provinent d'una família benestant, s'hi sap moure malgrat que en renegui (entre cometes, perquè ja li va bé l'economia dels seus pares), però la Frances, tot i emmirallar-s’hi, no s'hi acaba de situar. Entre els quatre personatges es teixeixen relacions peculiars que fan trontollar les relacions inicials Frances-Bobbi i Melissa-Nick, i que estan clarament marcades per la incomunicació. 


Sally Rooney té una manera d'escriure que m’encanta i m’atrapa. La proximitat que em desperta m’interpel·la de tal manera que devoro les seves novel·les i, quan acabo, encara en vull més. Aquesta vegada ha estat igual, i tot i que per edat m'hauria d'haver sentit més propera a la Melissa i en Nick, m'he sentit molt propera a la Frances.

"Jo sentia un munt de coses que no volia sentir. Em feia l’efecte que era una persona malmesa que no es mereixia res."


A Converses entre amics la narradora és la Frances, que malgrat no comparteixo totes les decisions que pren ni com actua, m'ha despertat certa simpatia. Amb les amigues vam parlar molt de la Frances i de la seva necessitat de sentir-se malament i sentir dolor, ja sigui físic o psicològic. Al llarg de la novel·la, fins i tot quan les coses li van mínimament bé, sembla que busqui i provoqui precisament això per reafirmar-se en la seva posició de víctima contra el món, però sense voler entrar en el victimisme envers als altres. És com si no sabés ser d'una altra manera, com si s’estigués acabant de trobar a ella mateixa. 

També vam tenir temps de parlar de la Melissa (a qui vam deixar fina), de la Bobbi i del Nick; els altres tres vèrtexs d'aquests relació a quatre i que tots tenen clarobscurs. 


En aquesta novel·la, com en les altres dues, la falta de comunicació és molt evident i, si no els origina, accentua els problemes entre els personatges. En Nick i la Melissa no parlen dels problemes que travessa la seva relació, la Bobbi i la Frances són molt amigues però hi ha temes de què no parlen, la Frances no parla amb els seus pares d'allò que realment la preocupa, la Frances i en Nick tenen problemes de comunicació fins i tot amb el llenguatge no verbal 😱. En definitiva, que com que no hi ha comunicació tenen seriosos problemes per relacionar-se per més ganes que en tinguin. I les ganes són tantes, que a vegades recorren a algun comentari per deixar en evidència a l'altre, o al sarcarsme… però lluny d'apropar-los, el desconcert els manté allunyats. És un constant “no sé si vull”, “ara vull, però no sé com”, “ara vull, però i ell/a?”.

I potser és trist, però és probable que més d'un i de dos de la meva generació s'hi vegin (encara que sigui una miqueta) reflectits. 


Converses entre amics és una novel·la sobre relacions d'amistat i de parella complexes, falta de comunicació, salut mental i sobre trobar-se a un mateix. 

Altres entrades de la mateixa autora

Txell.Cat

diumenge, 7 d’abril del 2024

A l'ombra de l'arbre violeta - Sahar Delijani


Títol: 
A l'ombra de l'arbre violeta
Autora: Sahar Delijani
Llengua original: anglès
Traducció: Aïda Cunill
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2013
"Ell va dir: quan prevalgui la por, no ens quedarà res. S'equivocava. A ella no li va quedar res sinó la por."
A l'ombra de l'arbre violeta de Sahar Delijani parla de la revolució iraniana de 1980 i dels fills dels qui van ser empresonats aleshores, que, anys més tard, protagonitzen les protestes del 2009 que van tenyir el país de verd.  
La novel·la s'inspira, en part, en la història de l'escriptora i de la seva família, i la veritat és que saber-ho mentre llegeixes fa encongir el cor. 
Als anys 80 hi va haver una revolució popular a l'Iran que va acabar amb milers d'empresonats. Periòdicament els jutjava la guàrdia moral per decidir si havien de seguir a la presó, podien alliberar-los o si se’ls imputava la pena de mort. L'any 1988 hi va haver una purga general que va acabar amb desenes de milers d'assassinats a les presons d’Iran. Durant tots aquells anys, hi va haver naixements a les presons, com la mateixa autora, i molts infants van créixer allunyats dels seus pares (amb avis i tiets, en el millor dels casos). 
A través de set històries, situades entre els anys 80 i el 2011, coneixem la visió i la vida de diversos personatges. Tots comparteixen, d'una manera o d'una altra, un vincle amb una cel·la de dones de la presó d’Evin de Teheran, l'any 1983. Hi ha tota mena de vides: els qui aconsegueixen sortir de la presó abans de la purga, els qui perden un dels pares assassinats a mans del règim islàmic, els qui decideixen deixar enrere el seu país i refugiar-se als Estats Units o a Europa, els qui han de renunciar a l'amor per cuidar els fills de les germanes empresonades…
A l'ombra de l'arbre violeta és una novel·la sobre les ferides i les conseqüències del règim dictatorial iranià en diferents generacions. Les decisions d'una generació (per convenciment, ideals o temor) es converteixen en el pes de les generacions futures. Si tots els personatges tenen en comú alguna cosa, aquesta és la incertesa i la por que els empara, un viure constantment amb l’ai al cor que s'hereta de pares a fills. 
Delijani se serveix d'una xarxa de personatges interconnectats per presentar-nos diferents realitats; no hi he trobat cap protagonista clar, sinó que n'hi ha diversos per a les diferents històries. Això fa que a l'hora de narrar algunes escenes dures, l’impacte no sigui tan fort perquè tens el focus (i el cor) dividit entre tots ells. L'autora no es recrea en la tristesa ni en descripcions que busquen tocar la fibra; ens explica una de tantes històries que podria haver-nos explicat. M'ha agradat especialment aquest enfocament que abandona la figura de protagonista, i el fet de donar veu a la generació dels fills dels revolucionaris. 
A l'ombra de l'arbre violeta és la història d'un poble i de les esquerdes que queden després de les guerres i dels règims brutals. En aquest cas és la del poble iranià, però hi podríem fer l'analogia amb la història dels nostres avis i besavis. I no, jo no he creuat els Pirineus embarassada fugint d'una dictadura per evitar la presó, però sí que ho va haver de fer la meva besàvia. I com passa als personatges d'aquesta novel·la, i malgrat que amb el temps les ferides cicatritzen, queda aquella marca invisible als ulls que ens hi fa pensar i tenir-ho present. És difícil d'explicar, però encara que el nostre passat familiar no ens defineixi, en certa manera ens acompanya. Bé, tornem al que ens ocupa…
I com un personatge més que va apareixent en totes les històries trobem l'arbre violeta, la xicranda, que acull els diferents personatges sota la seva ombra. I que amb la seva forma com de desmai, els abraça. Un arbre d'un lila vistós que representa la bellesa, la resiliència i el fet de renéixer. L'esperança, al cap i a la fi.
"Els guàrdies havien buscat documents, cartes, fullets, poemes, llibres prohibits. Se’n van anar amb les mans plenes. Hi havia tants bocins de vida que s’havien d’emportar."
Coneixem una mica més l'autora?
Sahar Delijani (Iran, 1983) va néixer a la presó d'Evin, a Teheran, el mateix any en què els seus pares van ser arrestats per les seves activitats contràries al règim islàmic. Quan tenia dotze anys va anar a viure a Califòrnia, on més tard es va graduar en literatura comparada. Actualment viu a Torí. A l'ombra de l'arbre violeta és la seva primera novel·la.
Txell.Cat

dimecres, 27 de març del 2024

Els meus dies a la llibreria Morisaki - Satoshi Yagisawa


Títol:
Els meus dies a la llibreria Morisaki
Autora: Satoshi Yagisawa
Llengua original: japonès
Traducció: Jordi Mas
Editorial: Navona
Any: 2010
 
"De vegades, a la vida, també és important aturar-se. És com fer un petit descans en el llarg viatge de la vida."
 

Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa és el llibre que en Dídac va escollir per mi el Sant Jordi de l'any passat i que fins ara no havia agafat. 


La Takako tenia una vida prou estable: parella des de feia un temps, feina, un pis… Malauradament pateix un desengany amorós quan la seva parella li explica que, de fet, ella és l'amant i que està promès i festeja en paral·lel una altra companya de feina. Aquesta notícia trasbalsa profundament la Takako, que decideix deixar-ho tot i refugiar-se amb el seu oncle Satoru, que regenta una llibreria de vell al barri de Jinbō-chō (un barri que concentra moltíssimes llibreries). D'entrada ella només vol un lloc allunyat de la seva vida anterior on refugiar-se, però no té ganes d'establir nous vincles així que es limita a dormir quan no ha de donar un cop de mà al seu tiet.

Un bon dia, però, accedeix a acompanyar l'oncle Satoru a un bar del barri, on coneix amics i gent del barri molt especial. A poc a poc, la Takako també comença a descobrir el plaer per la lectura. (Aquí val a dir que hi ha força referències a autors japonesos que jo desconeixia.)

 

Els meus dies a la llibreria Morisaki explica els dies de la Takako en aquesta llibreria familiar, la seva reconciliació amb ella mateixa i amb la vida, acompanyada de personatges peculiars i de llibres.

En paral·lel també coneixem la història de l'oncle Satoru i la seva dona Momoko, que un bon dia va desaparèixer de casa.

 

Tant la trama com els personatges són força senzills i previsibles, i alguns dels episodis que potser no són previsibles en l'argument, ho són en allò que intenten evocar en el lector. En altres paraules, hi ha algunes escenes que tenen girs que busquen un clímax i l'emoció fàcil, però que a mi no m'han emocionat perquè m'ha semblat massa evident que l'autora em volia portar cap allà (com la catarsi sota la pluja de la Takako, el tiet i en Hideaki, o l'excursió a la muntanya amb la Momoko).


Els meus dies a la llibreria Morisaki és una novel·la tendra i fàcil, amb un punt naïf, i la veritat és que n'esperava una altra cosa després de llegir-ne tantes ressenyes positives a les xarxes.


 
"Quan per fi em vaig començar a calmar, vaig caure en un pou de tristesa a una velocitat vertiginosa. Estava molt més trista que no pas enrabiada. La meva tristesa era tan present, tan violenta, que em semblava que la podria tocar amb la mà."

Coneixem una mica més l'autora?
Satoshi Yagisawa (Japó, 1977) és un escriptor japonès conegut pels llibres Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbocho (2011), ambientats al barri de Jinbocho de Tòquio. Aquesta va ser la seva primera novel·la, amb què va guanyar el premi literari Chiyoda. El 2010 se'n va fer una adaptació al cinema.

Txell.Cat

diumenge, 10 de març del 2024

El soroll de les absències - Fàtima Beltran Curto

Títol:
El soroll de les absències
Autora: Fàtima Beltran Curto
Llengua original: català
Editorial: Aledis
Any: 2023

"De sobte, sento el recognoscible pes del desencant enfonsant-me el pit, i he d’agafar aire i tornar a inflar amb rapidesa els pulmons perquè els costelles no quedin tan enclotades i m’acabin per aixafar el cor."


El soroll de les absències em va cridar l'atenció perquè situa la història al Delta de l’Ebre, un territori que he recorregut poc amb els llibres i que em feia especial il·lusió. 


La novel·la explica dues històries situades en dos èpoques diferents, però que tenen punts en comú. El fil contemporani ens presenta uns parella de Barcelona, la Sílvia i en Joan, que decideixen fer una escapada al Delta de l'Ebre per retrobar-se i llimar algunes diferències. Sembla que hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar en la seva relació, però la Sílvia no es veu capaç d'enfrontar-s’hi. Per altra banda, coneixem la història de la Rosa i l'Esteve, anys abans, des del festeig fins als moments més durs de la parella. La Rosa, que va quedar vídua de jove, és una persona molt singular, que va patir molt per amor al seu marit. 

Els capítols van intercalant successivament aquestes dues històries, que es troben en l'escapada que fan en Joan i la Sílvia al Delta, ja que s'allotgen al mas de la Rosa. 


Durant bona part de la novel·la, la trama m'ha semblat planera i senzilla, sense massa gruix. Tanmateix, he de dir que els girs finals de les dues trames m’han sorprès força perquè no me'ls esperava gens ni mica pel to general del llibre. 


El soroll de les absències és la història de dues dones fortes, que han viscut una vida plena de secrets i arrossegades per un amor cec, fins que decideixen que ja n’hi ha prou.


D'aquesta lectura el que més m'ha agradat és el retrat de les tradicions i costums de la zona del Delta de l'Ebre: les festes, els jocs (com el del pal ensabonat) i la gastronomia, així com el parlar de la Rosa. Un bon retrat d'una part de Catalunya que és menys visible però que existeix així que ja està bé que també aparegui als llibres!


Aprofito per agrair l'enviament de l'exemplar a l'Editorial Aledis.


Coneixem una mica més l'autora?
Fàtima Beltran Curto (Tortosa, 1977) és advocada i escriptora. Es va iniciar com a autora publicant alguns relats breus i articles en revistes digitals i guanyant amb els seus textos alguns premis literaris de poesia. El 2019 va fer el salt a la narrativa i va publicar la seva primera novel·la, Bienalados. Després va publica Canción bajo el agua; i El soroll de les absències és la seva primera obra en català.

Txell.Cat