diumenge, 8 de desembre del 2019

Benedicció - Kent Haruf

Títol: Benedicció
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
TraductoraMarta Pera
Editorial: El Periscopi
Any: 2013 (2019, en català)

"L'amor és la cosa més important de la vida, oi? Si teniu amor podeu viure en aquest món d'una manera autèntica, i si us estimeu podeu veure-hi més enllà de les coses i acceptar el que no enteneu, i perdonar el que no sabeu i el que no us agrada. L'amor ho és tot. L'amor és pacient i no té límits, l'amor sempre està ben disposat i és sofert. Confio que us estimeu cada dia de la vostra vida en comú. I confio que tingueu molts anys d'aquests dies."

Benedicció és la tercera i última part de la trilogia de Holt de Kent Haruf. Les dues novel·les predecessores, Cançó de la plana i Capvespre, ja em van semblar brillants, així que l'última entrega ho tenia ben fàcil per enamorar-me.

Benedicció té un aire més trist i més profund que les dues primeres parts. En aquest cas, també a diferència de Cançó de la plana i Capvespre,  la novel·la se centra en un personatge, en Dad Lewis i les referències als personatges dels primers llibres són pràcticament inexistents.
La novel·la transcorre al llarg d'un estiu, durant les últimes setmanes d'en Dad Lewis, malalt terminal de càncer. Al llarg de les gairebé 350 pàgines, Dad Lewis fa memòria de la seva vida mentre gaudeix dels últims dies amb la seva dona, Mary, i la seva filla, Lorraine, i alhora que es penedeix de no haver acceptat el seu fill Frank i d'haver-lo perdut. 

En aquesta ocasió ja no sabem res més de la Victòria ni dels germans McPheron, però Haruf presenta una nova col·lecció de personatges de Holt que no havien aparegut anteriorment, però que acompanyen Dad Lewis al llarg de l'estiu: el nou pastor i la seva família, les Johnson o la Berta May i la seva néta, Alice. 

La mort, igual que l'amor, apareix al llarg de la novel·la en diverses formes. D'una banda, és l'amenaça latent a què s'enfronta Dad Lewis, però també apareix el dol d'una mare per la mort d'una filla, i la mort d'una mare de càncer de mama, que deixa l'Alice, de 9 anys en mans de l'àvia. 

Tot plegat, com sempre, narrat amb senzillesa, quotidianitat, calma i molta veritat.

Gràcies, Kent Haruf per aquestes tres joies. És per llibres com aquests que m'agrada tant llegir.
Voldria tornar a Holt moltes vegades més.

"I a la tardor els dies es van tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l'hivern va bufar el vent de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers."

I és que la vida continua.

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.


Altres entrades del mateix autor:



Txell.Cat

divendres, 29 de novembre del 2019

Los asquerosos - Santiago Lorenzo

Títol: Los asquerosos
Autor:  Santiago Lorenzo
Editorial: Blackie Books
Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"De pronto, la puerta se le vino encima. Le impactó en una ceja. Un tío grandón de unos treinta años la había golpeado desde fuera. Luego la empujó fuertemente con el hombro. Accedió al portal arrastrando en el embate al arrendatario. Vestía de paisano, y traía una porra extensible en la mano derecha y un portaplacas colgante con los antidisturbios al cuello. […]La reivindicación no era en el portal, no suele serlo. Allí no había nada que dispersar. Pero el agente cerró tras de sí. Dio por hecho que Manuel, que nunca llegó a saber qué se demandaba en la protesta, era un manifestante que buscaba cobijo. [...]La intimidad del portal acendró los ánimos del policía. Lanzó a Manuel contra el mural de buzones y cargó de impulso el brazo armado para trazar trayectoria coincidente con el hombro del atrapado. Le iba a pegar porqué sí."

Els meus sogres em van regalar la novel·la Los asquerosos de Santiago Lorenzo pel meu aniversari. Si he de ser sincera, no havia sentit a parlar d’aquest autor, però la breu biografia que vaig trobar al llibre em va semblar molt interessant, ja que vaig tenir la sensació que totes les seves novel·les anteriors em podien agradar.

Los asquerosos m’ha agradat força i m’ha sorprès gratament. És una novel·la molt estàtica, en què en la majoria de capítols no passa res i el lector simplement acompanya al protagonista, Manuel, en el seu dia a dia al camp. La història parteix d’un jove que fereix un policia antidisturbis en defensa pròpia i que, per tal d’evitar anar a la presó, fuig de Madrid cap als pobles fantasma de Castella. Allà comença una vida retirada i senzilla i descobreix que amb molt poc és feliç de veritat, i l’estil de vida que adopta per necessitat es converteix en un modus vivendi que després no vol abandonar.

L’obra és un cant a l’austeritat, a la vida tranquil·la, la senzillesa, la soledat i al silenci, elements molt difícils de trobar en la nostra societat actual. Però per sobre de tot, Los asquerosos és una crítica. D’entrada és una crítica a les forces de l’ordre, a la repressió i a la manca de llibertat d’expressió, però també a la precarietat laboral i a les dificultats del jovent per trobar una feina digna i ben pagada.
És, també, una crítica a la societat actual, sorollosa, que va sempre amb pressa i que no sap fer res per si sola. Jugat amb mestria, al costat del protagonista el lector s’allunya d’aquesta societat en què viu immers i, malgrat veure’s reflectit en uns personatges detestables molt caricaturitzats, ens permet observar-nos des de fora i plantejar-nos algunes contradiccions pròpies.

El narrador és el tiet, còmplice del protagonista, fet que permet al lector allunyar-se de les peripècies del Manuel. Sense diàlegs, la prosa és mordaç, irònica i carregada d’humor, amb un llenguatge a vastament ric, líric i, a vegades, inventat, però totalment comprensible.

El final de la novel·la m’ha semblat especialment bo i tot i que m’ha sorprès, no podia ser d’altra manera. No seria comprensible.

L’única pega que podria apuntar és que cap a la meitat, la novel·la perd ritme, però potser ja és el que volia l’autor per ajudar-nos a trobar aquesta tranquil·litat i senzillesa que lloa, no?

"El olor de la leche cortada es malo, pero el de la leche podrida desde hace semanas es desesperante. Un olor desesperante es aquel que no toca ya sólo la pituitaria sino el propio corazón. Ese olor que forra las venas de preguntas sobre si de verdad merece la pena seguir viviendo en un mundo capaz de dar acogida a una peste así."

Coneixem una mica més l'autor? 

Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) és guionista, escriptor, director i productor de cinema. Va estudiar Imatge i Guió y Direcció escènica.
Ha guanyat un Premi Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per a Caracol, col, col (1995).
Los asquerosos és la seva quarta novel·la després de Los millones (2010), Los huerfanitos (2012) i Las ganas (2014).

"Era uno de esos críos a los que ahora llaman "niños de la llave". Sus padres, por trabajo o relaciones, nunca estaban en casa. Manuel llevaba la llave de su domicilio colgada al cuello porque no tenía a nadie que se ocupará de él a la salida del colegio. Se supone que esta es situación carencial y penosa. Muchos, en su tesitura de desasistencia, se tirarían con los años por la autolesión, el juego de rol insano, el hostión en moto, la anorexia o el romanticismo salido de rosca."

Txell.Cat

dimarts, 29 d’octubre del 2019

Les aventures del baró de Münchhausen - Gottfried August Bürger

Títol: Les aventures del baró de Münchhausen
Autor:  Gottfried August Bürger
Llengua original: alemany
TraductorJoan Fontcuberta
Editorial: Males Herbes
Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"A l'illa, o al formatge, s'hi feia també molt de blat, amb unes espigues que semblaven bolets i contenien uns pans ja cuits del tot, a punt per a ésser menjats. Durant les nostres excursions pel formatge vam descobrir set rius de llet i dos de vi."

Coneixia la famosa "síndrome de Münchhausen", però desconeixia del tot l'existència d'aquest llibre. Passejant per la Setmana del Llibre en Català d'enguany, el meu company el va veure i no se'n va poder estar. L'havia llegit fa temps i en tenia un record molt divertit, així que ens el vam comprar.

Les aventures del Baró de Münchhausen és un recull d'històries esbojarrades, surrealistes i fantàstiques que s'han de llegir en context.
El baró de Münchhausen va ser una persona que va existir de veritat a mitjan del segle XVIII. Fou un noble que va participar en diverses guerres i un narrador d'històries i gestes. Sembla que les històries que explicava tenien un alt grau de fantasia, exageració i ironia, i la seva fama de narrador es va  anar estenent per tot Europa, de manera que cada vegada s'exagerava més la seva condició de narrador fantàstic i se li atribuïen històries que havien passat fins i tot abans que ell nasqués.
En qualsevol cas, diversos autors es van dedicar a recollir i reescriure aquestes històries, però el recull més famós és el de Gottfried August Bürger, perquè és especialment satíric i punyent, però molt bo literàriament.
El més curiós de tot plegat és que Gottfried August Bürger va partir d'una obra de Rudolf Erich Raspe de 1785 que va traduir de l'anglès a l'alemany i va ampliar amb més peripècies.

Dic que s'ha de llegir en context perquè sens dubte el llibre que tenim entre mans és una bogeria que toca el surrealisme, s'escapa del sentit comú constantment i que s'allunya molt de la literatura que llegim normalment avui dia. Tanmateix, és molt comprensible i imaginable que en el seu moment fos un èxit.
"Cansat del viatge, vaig descavalcar finalment i vaig lligar el cavall a una mena d'estaca punxeguda que sortida de la neu. Per seguretat, vaig posar-me les pistoles sota el braç, vaig ajeure'm a la neu no gaire lluny i vaig fer un son tan profund que els ulls no se'm tornaren a obrir fins que ja era clar. Però, quina sorpresa va ser la meva en veure que em trobava al cementiri d'un poble! De primer moment no sabia veure el meu cavall, però de seguida el vaig sentir renillar des d'algun lloc damunt meu. En mirar enlaire, vaig adonar-me que estava lliga al penell del campanar i n'havia quedat penjat. De seguida vaig comprendre com hi havia anat a parar. Durant la nit el poble havia quedat completament enterrat per la neu; el temps havia canviat de cop; mentre jo dormia, la neu s'havia anat fonent, i jo havia anat baixant lentament i suaument, i allò que a les fosques havia pres per una soca d'arbre que treia el cap de la neu, i on havia lligat el cavall, era la creu o el penell del campanar."
Coneixem una mica més l'autor? 
Gottfried August Bürger (1747 - 1794) fou un poeta i traductor alemany. Se'l coneix especialment per la seva traducció (i ampliació) de l'obra Baron Münchhausen's Narrative of his Marvellous Travels and Campaings in Russia de Rudolf Erich Raspe, tot i que també va ser el traductor de Shakespeare i Homer a l'alemany. Va destacar per la seva poesia folklòrica, en què podem destacar Lenore (1773).


Finalment, si us interessa, us recomano l'article "Les aventures del Baró de Münchhausen" de biblionauta.com 

Txell.Cat

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Notre-Dame de París - Victor Hugo

Títol: Notre-Dame de París
Autor:  Victor Hugo
Llengua original: francès
TraductorRafael Folch i Capdevila
Editorial: Proa
Any: 1831 (Edició de juliol de 2019)

"És que l'amor fa com l'arbre, creix espontàniament, endinsa profundament les arrels dintre nostre i continua verdejant sobre el cor en runes.I l'inexplicable és que, com més cega es aquesta passió, més persistent és. No és mai tan sòlida com quan no té raó d'ésser."

L'incendi de Notre-Dame de l'abril d'aquest any, em va despertar la curiositat de llegir Notre-Dame de París d'Hugo. No l'havia llegit amb anterioritat i el meu company sempre me'n parlava meravelles, així que em vaig decidir a llegir-lo per homenatjar el símbol parisenc que tan sols dos anys abans havíem visitat. 
Malauradament, en el primer intent, l'edició que tenia entre mans era força antiga i l'estil de l'autor se'm va fer una muntanya,així que no vaig aconseguir arribar fins al segon capítol. A l'estiu, però, xafardejant llibres en una llibreria, ens vam trobar amb aquesta reedició de juliol, molt més agraïda de llegir. Així que vam arribar a l'acord que li donaria una segona oportunitat i que no s'hi valia rendir-se abans del cinquè capítol.

Ara que l'he acabat, estic satisfeta i contenta d'haver llegit Notre-Dame de París, però és innegable que en alguns passatges l'obra es fa una mica pesada. Hugo era un apassionat de l'arquitectura i hi ha diversos capítols molt descriptius de la catedral i de la ciutat de París. A més, l'estil general de la novel·la és força carregat i detallat, fet que alenteix la lectura.

Notre-Dame de París és una novel·la fosca que avança a ritme irregular i que retrata dues cares de l'amor a partir de tres personatges principals: Esmeralda, que representa la bellesa, Quasimodo, que simbolitza la lletjor i l'amor platònic, i Claude Frollo, l'ardiaca que representa l'amor carnal. Tot plegat molt romàntic...

A mesura que avançava en la lectura, em vaig anar enganxant a l'estil i la història d'Hugo, i no puc negar que l'obra m'ha agradat molt. Especialment el final, que és preciós, però que no revelaré en aquest bloc, per si algú el vol llegir.

Si hagués de descriure Notre-Dame de París en poques paraules, diria que és una novel·la fosca, tendra i bonica.

"- Sabeu què és l'amistat? - preguntà ell. 
- Sí - respongué l'egípcia -. És ésser germà i germana dues ànimes juntes sense confondre's, com dos dits de la mà. 
- I l'amor? - prosseguí Gringoire 
- Oh, l'amor! - digué ella, i la veu li tremolava, i els ulls se li encenien -. És ésser dos i no ésser més que un."

Coneixem una mica més l'autor? 

Victor Hugo (febrer 1802 - maig 1885) va ser un dels escriptors francesos més importants del Romanticisme. La seva obra és molt variada i comprèn teatre, novel·la, poesia, correspondència i articles. Entre les obres més destacades hi trobem Notre-Dame de París (1831) i Les Miserables (1862). A més, també va cultivar el dibuix.
Les obres d'Hugo han donat lloc a nombroses adaptacions al teatre i al cinema.

Txell.Cat

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por
Autor:  Giuseppe Catozella
Llengua original: italià
Traductora: Anna Casassas
Editorial: Sembra Llibres
Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.
Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:


Coneixem una mica més l'autor?
Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.
Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC 

dimecres, 11 de setembre del 2019

El gran dia de la Senyoreta Pettigrew - Winifred Watson

Títol: El gran dia de la Senyoreta Pettigrew
Autora:  Winifred Watson
Llengua original: anglès
Traductora: Maria Rossich
Editorial: El cercle de Viena
Any: 1937 (2018, en català)

"La senyoreta Pettigrew es va veure arrossegada cap al passadís. Havia deixat enrere les protestes, la perplexitat, la sorpresa i els planys. Tenia els ulls lluents, el rostre radiant. Se sentia pletòrica. Tot estava passant tan de pressa! No podia seguir el ritme dels esdeveniments, però renoi, bé podia gaudir-ne!"

Diuen que el disseny d’una coberta de llibre té, d’antuvi, una importància tant o més forta que el contingut del llibre per decidir un lector a desitjar llegir-lo o no, sempre que no tingui una idea preconcebuda. En aquest cas, a mi em va cridar l’atenció i em va predisposar a llegir-lo. Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.

La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina. Que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa d’una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyoreta Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i l’ha d’aprofitar com sigui.

I contra tot pronòstic, les dues dones s‘entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, és una d’aquelles invitacions que no s’hauria de deixar escapar. Perquè en les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.
"Tant me fa -va pensar exultant-. La meva pobre mare estaria escandalitzada. Però no ho puc evitar. Ella sempre em deia que anés amb compte amb els desconeguts, que no se sap mai. Podrien estar conduint-me a la perdició, però qui tindria interès a portar pel mal camí una gallina vella amb l’arròs covat com jo? Em nego a creure que sigui possible. No sé per què passa tot això, però tampoc no m’importa." 

Coneixem una mica més l'autora?
Winifred Watson va néixer el 1907 a Newcastle Anglaterra, i va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els resultaria sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivent amb tota tranquil·litat a Newcastle. 

MAC 

divendres, 23 d’agost del 2019

L'avi que va tornar per salvar el món - Jonas Jonasson

Títol: L'avi que va tornar per salvar el món
Autor:  Jonas Jonasson
Llengua original: suec
Traductora: Anna Puente
Editorial: Edicions Salamandra
Any: 2018

No tenia ni idea que el famós avi de cent anys que es va escapar per la finestra l'any 2012 a Suècia hagués tornat de la mà del seu creador, Jonas Jonasson, l'any passat. La sorpresa va ser majúscula quan xafardejant llibres en una llibreria me'l vaig trobar i era el que necessitava en aquell moment: una lectura divertida, amena i distesa.

De la mateixa manera que als tres llibres anteriors (L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, L'analfabeta que va salvar un país i  L'assassí que va somniar amb un lloc al cel), Jonasson crea una història surrealista i carregada d'humor i de situacions absurdes per fer una crítica del món on vivim i que hem creat.
La primera novel·la situava els fets al darrer segle i criticava totes les atrocitats que l'ésser humà va cometre el segle passat, aquesta se centra en les situacions que ens toca afrontar el segle XXI, amb Kim Jong-Un, Donald Trump, Angela Merkel o Putin com a personatges. 

La primera part de les aventures de l'avi, Allan Karlsson, em van agradar més. Probablement pel factor sorpresa i perquè, malgrat tot, els fets que es narraven amb ironia no em quedaven tan a prop com els que apareixen en aquesta segona part. Al final, però, el llibre assoleix (i amb molt bona nota) l'objectiu d'entretenir, criticar i fer reflexionar al lector.

Us deixo el fragment final del pròleg de l'autor:
"Ah, sí. Una altra cosa. Aquesta novel·la aborda fets recents i actuals. En la trama hi faig aparèixer figures públiques, tant polítics com persones del seu entorn immediat. La majoria dels personatges del llibre conserven el seu nom real. D'altres, me'ls he estalviat.
Com que aquests líders acostumen a mirar la resta de persones amb desdeny en comptes d'admirar-les, em sembla just fer-los una mica la punyeta. Però això no els fa menys humans i, com a tals, mereixen una quantitat de respecte relativa. A tots aquests alts càrrecs m'agradaria dir-los: «Ho sento.» I: «Posin-s'hi fulles. Hauria pogut ser pitjor.» I també: «I què, si realment fos pitjor?»."

Coneixem una mica més l'autor? 
Jonas Jonasson és un periodista i escriptor suec que es va donar a conèixer l'any 2009 (2012 en català) amb la novel·la L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que va tenir una acollida bestial entre la crítica i els lectors.
L'any 2013 va publicar la seva segona novel·la, L'analfabeta que va salvar un país, i es va estrenar la pel·lícula basada en la seva primera novel·la.
L'assassí que va somniar amb un lloc al cel es va publicar el 2015.

Altres entrades del mateix autor

Txell.Cat

dissabte, 17 d’agost del 2019

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Títol: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey
Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Llengua original: anglès
Traductora: Marta Vilella
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 2011

"En Will Thisbee va ser el responsable de la inclusió del Pastís de Pela de Patata en el nom de la societat. Amb alemanys o sense, no estava disposat a anar a cap reunió sense que hi hagués menjar! Així que els refrigeris van esdevenir part del programa. Com que hi havia poca mantega, menys farina i gens de sucre que sobrés a Guernsey en aquells moments, en Will va preparar un pastís de pela de patata: puré de patates per al farciment, remolatxa escorreguda per donar-hi dolçor, i pela de patata com a crosta. Les receptes d’en Will normalment són discutibles, però aquesta es va fer famosa."


He acabat aquesta novel·la que m’ha deixat la meva amiga Elena. El títol m’ha fet gràcia i m’ha intrigat una mica. “Un pastís de pela de patata” d’entrada em fa pensar en un període de mancances de productes bàsics, per raons que poden ser infinites, com un període d’extrema pobresa o un període de guerra. Així doncs, m’he posat mans a l’obra i he llegit el llibre.

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.
L’acció transcorre immediatament després de la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de gener del 1946 fins al 17 de setembre del mateix any, on la guerra té un protagonisme molt evident pel que fa a la forma de viure dels habitants de Guernsey. Es tracta de tot un seguit de cartes que es creuen diversos protagonistes, explicant les coses que fan cada dia. Una carta reflecteix la duresa del camps de concentració i la tràgica mort d’una de les protagonistes.

Es tracta d’una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. 

Coneixem una mica més les autores?

Mary Ann Shaffer (1934 - 2008) va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres. Als setanta anys, animada pel seu grup de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, que Annie Barrows (1962) va acabar. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey es va convertir un una sorpresa editorial que ja compta amb 15 traduccions i legions de fans arreu del món. 


MAC 

dissabte, 4 de maig del 2019

Persépolis - Marjane Satrapi

Títol: Persépolis
Autora: Marjane Satrapi
Llengua original: francès
Traductor: Albert Agut
Editorial: Norma Editorial
Any: 2016

Persépolis és un altre dels llibres que hi havia a la caixa de llibres preferits dels meus amics que em van regalar pel meu 25è aniversari. Aquesta novel·la gràfica va ser la tria de l'Alba.

Persépolis ha estat la primera novel·la gràfica o còmic que he llegit, deixant de banda, és clar, els Astèrix i els Tintín que tots hem llegit. Aquest ha estat el meu primer contacte amb aquest gènere, que m'ha sorprès molt positivament. He gaudit molt de la lectura i m'ha semblat una obra molt interessant, tant pel que s'hi explica com pel com: a través de la mirada d'una nena iraniana. 
Una de les primeres coses que he volgut aclarir és quina diferència hi ha entre un còmic i una novel·la gràfica. Després de fer recerca, he trobat que hi ha qui no ho diferencia, però hi ha qui estableix la denominació segons si es tracta d'historietes curtes que consten de diverses entregues i que tenen ISSN (en aquest cas estaríem parlant d'un còmic) o d'obres més complexes que, a més, tenen ISBN (novel·la gràfica). 

Persépolis és un recull de quatre volums que inicialment es van publicar entre el 2002 i el 2004 a França. Des del punt de vista argumental, és una autobiografia en format de novel·la gràfica que narra la vida de Marjane Satrapi des dels 10 anys fins a la vida adulta.
Al llarg dels quatre volums, Satrapi il·lustra les seves experiències vitals com a iraniana i descriu com els diversos conflictes que van colpejar Iran des del 1979 fins al 1994 van afectar la vida de la seva família i dels seus amics.  
El primer volum narra la infància d'una nena de 10 anys i l'esclat de la Revolució Islàmica l'any 1979. En aquest primer volum, el lector ja veu que Satrapi era una nena amb grans inquietuds. El segon volum té la guerra entre Iran i Iraq (1980 - 1988) com a rerefons. Aquí veiem el canvi cap a la primera adolescència i l'actitud desafiant i rebel de l'autora contra el règim. D'aquí que al tercer volum els pares decideixin enviar-la a Europa a estudiar per evitar que es posi en més problemes i per allunyar-la de la guerra. En aquest llibre, doncs, Satrapi haurà d'adaptar-se al món occidental sola i lluny de casa seva. El quart i últim volum narra el retorn de Marjane a Iran l'any 1988 i les dificultats que té per tornar-se a adaptar al règim iranià.

Marjane Satrapi aborda temes com el poder dels règims totalitaris o el paper de la dona a Iran. Educada en el si d'una família benestant, laica i molt oberta que va vetllar perquè rebés una educació occidental, Satrapi ja es plantejava alguns d'aquests temes de ben petita.

L'obra va tenir una gran acollida des que es va publicar, però també va ser blanc de crítiques i de la voluntat de censurar-la. Malgrat tot, Persépolis s'ha convertit en una peça clau que connecta Iran amb el món occidental. L'any 2007 se'n va fer una adaptació al cinema que va rebre el Premi del Jurat al Festival de Canes.

He tingut ocasió de llegir una entrevista que li van fer a l'autora ("Why I wrote Persepolis") on reivindica perquè va escriure una novel·la gràfica en comptes d'una novel·la tradicional, al·legant que per a ella les imatges també són una manera d'escriure. Però, què volia transmetre l'autora amb aquesta obra?
"Sóc pacifista. Crec que hi ha moltes maneres de resoldre els problemes del món. En comptes d'utilitzar els diners per crear armes, crec que els països haurien d'invertir en beques perquè els nens i nenes puguin estudiar a l'estranger. Potser així es podrien convertir en professors bons i cultes dels seus països. Però es necessita temps per un canvi així.
Em van fer créixer amb una mentalitat oberta. Si no conegués gent d'altres països, segons el que explicaven a les notícies, pensaria que tothom és dolent."

Persépolis: el nom que rebia Iran a l'època de l'Antiga Grècia. Un títol triat a consciència per reivindicar que Iran és molt més que els conflictes bèl·lics dels últims temps i que té un llegat de més de 1000 anys.

A continuació us deixo una de les vinyetes del primer volum que més m'ha agradat:

Coneixem una mica més l'autora?
Marjane Satrapi (novembre 1969) és una artista iraniana i francesa. L'any 1994 va deixar Iran per instal·lar-se definitivament a França, on va començar una carrera com a il·lustradora de contes infantils. Posteriorment decideix convertir els seus records d'infància i adolescència en un còmic: Persépolis
Després d'aquesta primera obra, Satrapi ha publicat Broderies (2003) i Pollastre amb prunes (2004) i n'ha convertit algunes en pel·lícules. 
Marjane Satrapi s'ha convertit en una dibuixant de còmics d'èxit i en una defensora del feminisme, fet que tenint en compte que té els seus orígens en un país tan masclista, l'ha convertit en un personatge destacat a nivell internacional.

Txell.Cat

diumenge, 28 d’abril del 2019

La reina de corazones - Wilkie Collins

Títol: La reina de corazones
Autor: Wilkie Collins
Llengua original: anglès
Traductora: Gabriela Díaz
Editorial: Editorial Funambulista
Any: 1859 (versió llegida: 2006)

 "- Los próximos cinco días? - contestó- Vaya, eso nos lleva al final de mi estancia de seis semanas. ¿Supongo que no me estará tendiéndome una trampa? ¿No será esto una treta de tres astutos caballeros viejos para retenerme, verdad? -
Desfallecí interiormente cuando sus labios pronunciaron esa suposición tan cercana a la verdad."

Aquesta vegada he escollit aquest llibre de la biblioteca d’Horta. No sé massa perquè l’he escollit, però aquí em teniu disposada a comentar el seu contingut i una mica el seu autor, el nom del qual no em sona gens.

Faig a continuació una petita ressenya del contingut del llibre perquè ens fem una petita idea del seu context. L’arribada a The Glen de Jessie, la jove fillola de Griffith, un cavaller anglès que comparteix aquesta casa de camp amb dos dels seus germans, també vells i sols en el món, fa que la vida d’aquesta gent es vegi notablement alterada. El que en un principi semblava un destorb acaba sent una autèntica aventura, ja que els tres ancians hauran d’enginyar-se-les perquè llur invitada allargui la seva estada a casa seva. Amb aquesta finalitat ordeixen un pla magistral: entretenir la noia, llegint i comentant una història diferent cada nit, com si es tractés de un modern Decameró Victorià.

La trama principal desgrana deu narracions diferents. En elles, l’autor desplega el seu mestratge literari al tocar tots els gèneres, des de la novel·la de misteri, a la novel·la rosa, passant pel conte moral o la narrativa humanística.

L’obra està ben escrita i ben emmarcada en la època en què es va escriure, tot i que actualment no provoca el suspens que en aquell moment deuria provocar, ja que ens hem acostumat a un clima de violència i expectació molt superior a aquella època. En tot, l’autor esgrima un bon domini de la llengua i algunes de les històries són més reeixides que d’altres.

Coneixem una mica més l'autor? Wilkie Collins va néixer a Londres el 1824. Considerat un dels pares de la literatura policíaca, durant els seus seixanta-cinc anys de vida, va escriure vint-i-set novel·les, i més de cinquanta històries curtes. Fou amic íntim de Charles Dickens. Les seves novel·les de misteri: La dama de blanc (1860), i la policíaca La pedra lunar (1868), estan considerades obres mestres dintre dels seus respectius gèneres.
Es va tornar addicte a l’opi arran d’una malaltia i com a resultat d’aquesta addició, va experimentar durant tota la seva vida, al·lucinacions paranoiques.
No es va casar mai, però va viure a temporades amb la viuda Caroline Graves. Va tenir tres fills amb una altra dona, Martha Rudd. Al 1870, va tornar definitivament amb la Sra. Graves i, fins a la seva mort, al 1889, va mantenir les dues relacions sentimentals. 

MAC