diumenge, 25 d’octubre del 2020

Amor - Hanne Ørstavik

Títol:
 Amor
AutoraHanne Ørstavik
Llengua original: noruec
Traductora: Blanca Busquets
EditorialLes Hores
Any: 1997 (original); 2018 (en català)
"Li hauria agradat llegir tothora, seure al llit sota l'edredó, amb cafè, un munt de cigarretes i una camisa de dormir que l'abrigués bé."
Aquesta ha estat la segona lectura del mes de les escriptores, un llibre que vam descobrir a la Setmana del Llibre en Català d'enguany i que, just quan havia acabat la lectura de Tokarczuk, vaig trobar al catàleg de l'eBiblio.

Amor de Hanne Ørstavik ens narra un vespre nit d'hivern en un poble de Noruega d'una mare soltera, Vibeke, i el seu fill, Jon. Tot i ser mare i fill i viure junts, la Vibeke i en Jon estan molt lluny l'un de l'altre.
La Vibeke s'està integrant a la nova feina i busca agradar: agradar a la feina, però també trobar un home que l'estimi. En Jon, en canvi, espera un regal pel seu novè aniversari (que és l'endemà) i un pastís d'aniversari, però a banda d'això, és un nen curiós i molt independent.
Aquell vespre, la Vibeke després de sopar se'n va a la biblioteca municipal i després s'acosta a la fira ambulant, on coneix un home. En Jon, per altra banda, després de sopar surt a vendre loteria pel barri, passa per casa d'un veí i després per casa d'una nena que va a la seva escola, però que acaba de conèixer.

Ørstavik aborda la distància, la falta de comunicació i la solitud que hi pot haver entre dos éssers humans que, aparentment, es troben molt a prop l'un de l'altre, i ho fa de tal manera que genera un ambient carregat de tensió. Són mare i fill, però no saben on és l'un ni l'altra i no els preocupa. Amor és ben bé el que més es troba a faltar a Amor.
Si aquesta novel·la fos una pel·lícula segurament m'hauria tapat els ulls més d'una vegada per deixar de mirar, però seguir el fil amb la banda sonora. Crec que seria una pel·lícula amb molt pocs diàlegs. En una novel·la, però, això no ho podem fer. Malgrat l'angoixa i la tensió que es respira al llarg de tota l'obra, el lector ha de seguir llegint per saber com acabarà aquesta nit tan freda i fosca.

Amor no m'ha acabat de convèncer, potser perquè n'esperava una altra cosa, no sé ben bé perquè. Al meu parer, els fets que s'hi narren no són versemblants. Crec que m'hagués agradat i impactat més aquesta falta de comunicació i distància, si la història narrada hagués estat més realista. Em costa de creure que les situacions del nen es poguessin donar a la realitat.
Un punt a favor d'Amor és que el fet que la veu narradora sigui els dos protagonistes i que com a lectors anem saltant de la ment de la Vibeke a la d'en Jon per seguir el curs dels seus pensaments fa que la sensació de distància i d'angoixa ens absorbeixi. Alhora, crec que les imatges i els pensaments dels dos personatges estan molt ben pintats i que són perfectament el tipus de pensaments que tindrien un nen de 9 anys i una mare soltera que encara és jove i té ganes d'enamorar-se.
"S'ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats."
Coneixem una mica més l'autora?
Hanne Ørstavik (1969) és una de les escriptores noruegues més rellevants i més admirades de la literatura contemporànica. Tot i que la seva primera obra va ser Hakk (1994), l'èxit li va arribar amb la publicació d'Amor l'any 1997. Ha escrit una tretzena de novel·les per les quals ha rebut nombrosos reconeixements.
La novel·la Amor ha estat traduïda a 23 idiomes i és considerada el 6è millor llibre entre els 25 millors llibres noruecs de 1980-2005.

"Sent l'anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d'aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me'l mereixo, raona, després de com m'he esforçat a la feina i tot plegat."
Txell.Cat

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Un lloc anomenat Antany - Olga Tokarczuk

Títol: Un lloc anomenat Antany
AutoraOlga Tokarczuk
Llengua original: polonès
Traductors: Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
EditorialProa
Any: 1996 (original); edició de 2020

"Vora el molí els rius s'acoblen. Primer, corren arrambats, encara indecisos i tímids a causa d'aquesta proximitat tan enyorada, però tot seguit conflueixen i es perden l'un dins de l'altre."

El mes d'octubre se celebra, des de fa uns anys, el dia de les escriptores i des de fa uns anys, hi ha una iniciativa a les xarxes socials que consisteix a llegir només autores durant el mes d'octubre per visibilitzar-les. Aquesta iniciativa va néixer a Twitter l'any 2016, després que un grup de tuitaires s'adonessin que al final d'any hi havia una diferència considerable entre els autors i les autores que havien llegit. Aquest és el primer any que em sumo a la iniciativa, i aquesta ha estat la primera lectura del #LeoAutorasOct.

Un lloc anomenat Antany és una lectura preciosa, dolça i delicada, d'aquelles que vas allargant perquè no s'acabi mai.
Es tracta d'una novel·la coral estructurada en episodis que no tenen la mateixa durada i que es corresponen amb diferents temps en un mateix espai, un poble fictici anomenat Antany situat a Polònia. D'entrada pot sonar estrany, però és ben senzill. Un lloc anomenat Antany és una novel·la que dibuixa el pas del temps a través de les famílies que habiten aquest poble des de l'inici de la Primera Guerra Mundial fins la tercera generació, i cada episodi es titula "El temps de..." i el personatge o element en qüestió.  
Al llarg de 300 pàgines, el lector acompanya les famílies de l'Antany, un poble que representa el món, on hi ha rics, pobres, bojos, animals, fantasmes, natura, el bé i el mal, Déus i màgia. Els personatges se succeeixen i representen les esperances truncades, les decepcions i el dolor de la generació marcada per les dues Guerres Mundials i l'horror de l'holocaust, però també el temor i la incertesa de la Polònia comunista, així com les inquietuds i les il·lusions del jovent, dels néts dels qui van viure en el període de guerres. Pàgina rere pàgina tots aquests personatges entranyables es fan un lloc al nostre cor, perquè són ficticis però molt humans i estan construïts amb molta tendresa.

Tal com em va anticipar una amiga, té certa semblança amb Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, i m'ha sorprès molt perquè si l'obra de Solà em va semblar innovadora per l'estil narratiu, crec que Un lloc anomenat Antany, escrita l'any 1996, encara devia ser una aposta més atrevida en el seu temps.
Diguem-ho tot: Solà va un pas més enllà que Tokarczuk, ja que Solà dóna veu als personatges i elements i el lector té la sensació real que, per exemple, els núvols li estan parlant. En el cas de Tokarczuk hi ha certs episodis on l'element central no és una persona, però el narrador segueix sent extern.
Una altra semblança entre les dues novel·les és el paper de la natura en l'obra com a un personatge més, així com la màgia que envolta tot el relat.
Un lloc anomenat Antany és un punt menys poètic que Canto jo i la muntanya balla, tot i que també té alguns episodis força lírics.

Sigui com sigui, és una lectura preciosa i altament recomanable.

No vull oblidar-me de parlar de la tasca dels traductors en aquesta obra. El lèxic és molt ric i dóna gust haver d'aturar la lectura de tant en tant per buscar al diccionari una paraula en català que no coneixia. Bona feina!

"...com més se'l mirava, més s'hi complaïen els seus ulls. I va arribar el moment que ja no podia deixar de mirar-lo. El devorava amb la mirada."
Coneixem una mica més l'autora?

Olga Tokarczuk (1962) és una escriptora i activista polonesa molt aclamada. Ha escrit nombroses novel·les i llibres de relats i ha estat traduïda a més de 30 llengües.
L'any 2018 va ser guardonada amb el Premi Nobel de literatura, però també ha rebut altres premis, com ara el Man Booker International Prize.

"La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc."
Txell.Cat

dissabte, 3 d’octubre del 2020

El roig i el negre - Stendhal

Títol: El roig i el negre
AutorStendhal
Llengua original: francès
Traductor: Just Cabot (1930); Ferran Toutain (2004)
EditorialProa; Destino
Any: 1930 (original)

"Els grans ulls negres i plens de llàgrimes de Julien es trobaren fit a fit dels ullets grisos i dolents del vell fuster, que tenia l'aire de voler llegir fins al fons de la seva ànima."
Tenia ganes de llegir un clàssic i poc abans havia vist que algú havia llegit El roig i el negre, així que me'n van venir ganes. Va resultar que a casa teníem dues traduccions diferents al català, i va resultar també que a les xarxes socials les recomanaven les dues per igual. Solució: com que la novel·la està dividida en dues parts, he llegit una part de cada traductor i així he pogut comparar-les una mica.
La primera part l'he llegit amb la traducció de Just Cabot de 1930, editada per Proa (l'edició que tinc és de 1984); i la segona part amb la traducció de Ferran Toutain de 2004, editada per Destino.
Efectivament, les dues traduccions són molt bones, però a data d'avui, van dirigides a un tipus de lector diferent. La traducció de Toutain (2004) és molt més fluida i resulta més natural al llegir, ja que fuig de l'estil ampul·lós i farragós de la literatura realista. Toutain acompanya el lector amb nombroses notes a peu de pàgina per situar personatges i referències històriques. Per altra banda, la traducció de Cabot (1930) és més espessa perquè probablement s'apropa més a l'estil de l'època, amb frases llargues i que sonen poc naturals al parlar. Ara bé, en la traducció de Cabot trobem autèntiques perles de la llengua catalana, paraules genuïnes que ja no s'estilen, un lèxic tan concret que s'ha de buscar al diccionari.
"No agradar a una dona tan encisadora li semblà la més gran de les desgràcies. No respongué als seus retrets sinó llançant-se-li als peus, abraçant-se-li als genolls. Com que ella li parlava amb una extrema duresa es desféu en llàgrimes."
Pel que fa a la lectura, El roig i el negre m'ha agradat molt i no m'ho esperava. El vaig agafar pensant que la història seria interessant, però que seria d'aquelles lectures en què has de fer un petit esforç per entrar-hi. No ha estat el cas en absolut. De seguida vaig entrar en la trama i l'he devorat. La vida de Julien Sorel em va captivar des del primer dia.

El roig i el negre narra la vida de Julien Sorel, un jove fill d'un fuster i extremadament ambiciós i diferent dels seus coetanis, que s'esforça per fugir dels seus orígens humils i fer-se un lloc en l'alta societat francesa del segle XIX. Julien Sorel detesta aquesta alta societat perquè hi regna la hipocresia i la necessitat constant d'aparentar, però entra en aquest mateix joc per anar escalant.
El llibre s'estructura en dues parts ben diferenciades. La primera part té lloc a Verrières, on Julien treballa de preceptor dels fills de l'alcalde, Monsieur de Rênal, i on de seguida es guanya la confiança i l'estima dels fills i de la mare, Madame de Rênal. La segona part, en canvi, passa a París, quan Julien ja ha aconseguit ascendir en l'escala social. A París viu i treballa d'ajudant del Marquès de La Mole, un personatge molt influent en l'escena parisenca del moment. A poc a poc, Julien es guanya la confiança del Marquès i l'admiració de la seva filla, Mathilde, que acostumada als joves de l'alta societat que veu tots iguals, troba en Julien un personatge de novel·la.
Tal com pertoca al realisme, Stendhal vesteix l'evolució del protagonista amb moltíssims detalls de la política del moment, així com personatges. Tanmateix, jo també he trobat un punt de romanticisme en aquesta novel·la per la potència dels sentiments descrits. De fet, la descripció dels sentiments que fa  Stendhal m'ha recordat a Stefan Zweig.
"Se sentia penetrat per l'amor fins als replecs més íntims del cor."

Com a curiositat, Stendhal va basar la trama d'El roig i el negre en un cas real, però no vull desvetllar res més per als qui no en coneixen els detalls.
 
És un clàssic que recomanaria i que em sorprèn que ningú mai ho hagi fet. 
Això sí, en cas de no poder llegir-ne l'original, convé fer una ullada a les traduccions que hi ha i triar-ne una que s'adeqüi al lector. Que les referències no us espantin, parlem de realisme i hi ha un excés d'informació per contextualitzar que avui resulta sobrer, però que forma part del moviment literari dins del qual s'emmarca l'obra.
"Aquesta idea es va convertir en l'obsessió de Julien; ja no podia pensar en cap altra cosa. Els dies li passaven com hores.
A cada instant, quan intentava ocupar-se d'algun assumpte seriós, el seu pensament ho abandonava tot, i es despertava un quart d'hora més tard, amb el cor bategant, el cap emboirat i una idea fixa: 'M'estima?'"

Coneixem una mica més l'autor?

Stendhal és el pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 1783 - París, 1842).
Va ser soldat de l'exèrcit de Napoleó i, fruit de la seva caiguda, es va haver d'exiliar a Itàlia, on va publicar les primeres obres.
Assagista i novel·lista, va tenir molt poca estima en vida, però posteriorment se l'ha considerat una de les figures cabdals del realisme i de la novel·la psicològica.
És conegut sobretot per ser l'autor d'El roig i el negre (1830) i La cartoixa de Palma (1839), tot i que també fou el biògraf de Rossini.

"Aquells ulls preciosos, on s'intuïa el tedi més profund, i, encara pitjor, la desesperança de trobar mai el plaer, es van fixar en Julien. Almenys, ell no era exactament igual que els altres."

Txell.Cat